dimarts, de setembre 30, 2003
dilluns, de setembre 29, 2003
LECTURA
Estic llegint "Girl with a Pearl Earring" en una versió a l'espanyol d'Alfaguara traduïda per Pilar Vázquez que la Piuca em va portar de Galícia. L'havia comprat a la Lume Libreria a Coruña. Un regal sempre és un regal i moltes vegades no només és seguir la lectura sinó que llegint el llibre, també és un homenatge de qui te'l regala. De "La noia de la perla" de Tracy Chevalier en tenim en català una traducció de l'Ernest Riera publicada l'any passat. Déu n'hi do! la rapidesa de les traduccions: d'aquesta obra, l'original és va publicar el 1999, en espanyol el 2001 i en català el 2002. Ja sé que hi ha traduccions que surten al mateix moment que l'original, però això són excepcions.
De "La joven de la perla" n'estic gaudint de l'atmosfera del pintor Vermeer en l'Holanda del segle XVII. Jo els personatges me'ls he imaginat a la meva manera i a cada pàgina hi afegeixo mes elements, ha estat tota una desil·lusió veure escenes de la pel·lícula sobre la novel·la dirigida pel britànic Peter Webber i descobrir un casting de protagonistes que no té res a veure del que m'havia imaginat i segueixo imaginant.
La imaginació és molt complicada i en els meus estudis del cervell en segueixo la complexitat, un dels elements és la memòria històrica individual i per mi la "jove" i la "perla" venen immersos pel món de Breguel que un antic amor m'havia fet conèixer. De cada amor me'n queda un racó i de molts racons en faig la meva aventura.
De "La joven de la perla" n'estic gaudint de l'atmosfera del pintor Vermeer en l'Holanda del segle XVII. Jo els personatges me'ls he imaginat a la meva manera i a cada pàgina hi afegeixo mes elements, ha estat tota una desil·lusió veure escenes de la pel·lícula sobre la novel·la dirigida pel britànic Peter Webber i descobrir un casting de protagonistes que no té res a veure del que m'havia imaginat i segueixo imaginant.
La imaginació és molt complicada i en els meus estudis del cervell en segueixo la complexitat, un dels elements és la memòria històrica individual i per mi la "jove" i la "perla" venen immersos pel món de Breguel que un antic amor m'havia fet conèixer. De cada amor me'n queda un racó i de molts racons en faig la meva aventura.
divendres, de setembre 26, 2003
El President Companys vist per un gàngster
Ahir vaig reproduir un text de Salvador Sostres, avui aquest mateix gàngster del periodisme fa d'historiador i pretén desmitificar al President Macià i al President Companys insultant-los en la web de la família Rius : E-noticies i amb un article-eco quasi igual al diari Avui.
Un diari personal és una exposició de vivències i també un recollir coses -com a cromos- i ahir vaig recollir un article de Sostres que hi estava d'acord.
No només perquè em dic Companys sinó perquè hi ha una dreta repugnant com la que representa Sostres trenco el "cromo" i esborro el d'ahir. Segurament com mai el pinxo Sostres s'ha tret la careta i segurament si hagués viscut en una altra època hagués pagat als pistolers que mataven sindicalistes.
Apa adéu nen!
Un diari personal és una exposició de vivències i també un recollir coses -com a cromos- i ahir vaig recollir un article de Sostres que hi estava d'acord.
No només perquè em dic Companys sinó perquè hi ha una dreta repugnant com la que representa Sostres trenco el "cromo" i esborro el d'ahir. Segurament com mai el pinxo Sostres s'ha tret la careta i segurament si hagués viscut en una altra època hagués pagat als pistolers que mataven sindicalistes.
Apa adéu nen!
dijous, de setembre 25, 2003
dimecres, de setembre 24, 2003
De Màrius Sampere, Premi nacional de literatura de Catalunya 2003
DONA, NO ETS CAP FLOR
Dona, no ets cap flor
ni mel segreguen els teus llavis ni
submissió la sina. Això
sols és un dir. Jo et reconec
pel front, pel teu domini
solar, la sal no redimida,
els àcids escumosos, l'esvoranc
per on s'escola Déu: tu fas que sagni.
Dona, no ets cap flor
ni mel segreguen els teus llavis ni
submissió la sina. Això
sols és un dir. Jo et reconec
pel front, pel teu domini
solar, la sal no redimida,
els àcids escumosos, l'esvoranc
per on s'escola Déu: tu fas que sagni.
dimarts, de setembre 23, 2003
EL MAL CÀLCUL D'ALELLA, DONA LA RAÓ AL NACIONALISME PACTISTA
Mentre el ciutadà Pujol feia pena quan diumenge passat s'atrevia a insultar a l'altre nacionalisme català, -per tant germà-; aquest, és a dir Esquerra, ha fet un regal increïble i d'un valor simbòlic al nacionalisme de govern : ERC HA PACTAT AMB EL PP, EXACTAMENT IGUAL COM HO HA FET CiU. La raó: per governabilitat municipal i per beneficiar la població.
Un partit municipalista com ERC no pot tenir la barra de dir que el pacte que s'ha signat a la localitat d'Alella entre PP i ERC s'ha de situar com un pacte únicament en l'àmbit local i dir, com diu Carod-Rovira, que el pacte no té res a veure amb la política general dels republicans a Catalunya i el que sempre han defensat.
ERC sempre a defensat el municipalisme, ERC sempre a defensat no pactar amb el nacionalisme espanyol del PP. ERC proposa fer un govern d'unitat nacional, perquè el moment polític de centralisme i d'asfíxia ho fa necessari.
ERC ha dit que no pactaria amb ningú que pactes amb el PP. S'ha insultat, a tort i a dret, als nacionalistes catalans que havien pactat en alguna ocasió amb els sapastres espanyolistes del PP.
A mi personalment m'havien dit que era un desgraciat per acceptar pactes amb el PP, encara que fos per aconseguir més poder nacional per a Catalunya. Jo he rebut molts e-mails - per la via privada- d'honorables ciutadans d'Esquerra insultant-me a mi i als meus, alliçonant-me absolutament de tot, sobretot de la política de pactes.
Tota la patuleia de ciutadans "d'Opinió Catalana i companyia", ens han insultat dient-nos "talibans venuts al PP" i moltes mes perles.
I ara que?
O és que tracteu la gent d'Alella com a idiotes?. O la política municipal per ERC és un zero a l'esquerra ? O el senyor Carod és pensa que tots som una colla d'imbècils?.
Només cal veure els debats de Webs com "Racó Català" per adonar-se com les seves pròpies files estan en la més pura desorientació.
Com dirien els de les Borges Blanques: "Xiquets, no sabeu on aneu!. Gràcies Carod, vols jugar a Pujol del 80 i t'has equivocat de paper.
Si un dia li deia a Mas que no fes de Carod II, ara tu Carod fas de Mas II. Meravellós i penós.
Un partit municipalista com ERC no pot tenir la barra de dir que el pacte que s'ha signat a la localitat d'Alella entre PP i ERC s'ha de situar com un pacte únicament en l'àmbit local i dir, com diu Carod-Rovira, que el pacte no té res a veure amb la política general dels republicans a Catalunya i el que sempre han defensat.
ERC sempre a defensat el municipalisme, ERC sempre a defensat no pactar amb el nacionalisme espanyol del PP. ERC proposa fer un govern d'unitat nacional, perquè el moment polític de centralisme i d'asfíxia ho fa necessari.
ERC ha dit que no pactaria amb ningú que pactes amb el PP. S'ha insultat, a tort i a dret, als nacionalistes catalans que havien pactat en alguna ocasió amb els sapastres espanyolistes del PP.
A mi personalment m'havien dit que era un desgraciat per acceptar pactes amb el PP, encara que fos per aconseguir més poder nacional per a Catalunya. Jo he rebut molts e-mails - per la via privada- d'honorables ciutadans d'Esquerra insultant-me a mi i als meus, alliçonant-me absolutament de tot, sobretot de la política de pactes.
Tota la patuleia de ciutadans "d'Opinió Catalana i companyia", ens han insultat dient-nos "talibans venuts al PP" i moltes mes perles.
I ara que?
O és que tracteu la gent d'Alella com a idiotes?. O la política municipal per ERC és un zero a l'esquerra ? O el senyor Carod és pensa que tots som una colla d'imbècils?.
Només cal veure els debats de Webs com "Racó Català" per adonar-se com les seves pròpies files estan en la més pura desorientació.
Com dirien els de les Borges Blanques: "Xiquets, no sabeu on aneu!. Gràcies Carod, vols jugar a Pujol del 80 i t'has equivocat de paper.
Si un dia li deia a Mas que no fes de Carod II, ara tu Carod fas de Mas II. Meravellós i penós.
dilluns, de setembre 22, 2003
DE VISITA A L'HOSPITAL
Desprès de parlar per telèfon amb el Director General de Turisme de la Generalitat m'he començat a trobar malament. Tot seguit ha estat un dia complert de visites a l'Hospital.
A la consulta: Problemes amb l'idioma, punxades a l'esquena, receptes de medicaments i píndoles de tots colors.
El procés per operar-me d'una vegada ja ha començat, només falta passar tota la burocràcia. Serà tota una odissea. L'operació tant pot ésser aquesta setmana, com la que ve o ves a saber quan.
Esperem que no passi res, com que no em fio de ningú, dues coses:
-he penjat el meu currículum vitae per respondre la pregunta que un dia em va fer la periodista Susana Quadrado de LA VANGUARDIA, que amb una innocència increïble i suposo amb molt bona fe, em va preguntar per telèfon, abans d'una roda de premsa: Escolti , i vostè qui és?. Dedicat a tu Susana. Ah! i als d'Iniciativa.
-segona qüestió: jo no faig ara, cap "Estudi de Mercat" per cap Institució Catalana, sobretot perquè no seria legal sense passar pel Parlament. Queda dit, per si la "palmo".
Em sabria greu "palmar-la" i no saber com l'hi ha anat al Maragall a les eleccions. Perquè si guanya serà un desastre per Catalunya, però si perd s'haurà perdut un senyor polític.
A la consulta: Problemes amb l'idioma, punxades a l'esquena, receptes de medicaments i píndoles de tots colors.
El procés per operar-me d'una vegada ja ha començat, només falta passar tota la burocràcia. Serà tota una odissea. L'operació tant pot ésser aquesta setmana, com la que ve o ves a saber quan.
Esperem que no passi res, com que no em fio de ningú, dues coses:
-he penjat el meu currículum vitae per respondre la pregunta que un dia em va fer la periodista Susana Quadrado de LA VANGUARDIA, que amb una innocència increïble i suposo amb molt bona fe, em va preguntar per telèfon, abans d'una roda de premsa: Escolti , i vostè qui és?. Dedicat a tu Susana. Ah! i als d'Iniciativa.
-segona qüestió: jo no faig ara, cap "Estudi de Mercat" per cap Institució Catalana, sobretot perquè no seria legal sense passar pel Parlament. Queda dit, per si la "palmo".
Em sabria greu "palmar-la" i no saber com l'hi ha anat al Maragall a les eleccions. Perquè si guanya serà un desastre per Catalunya, però si perd s'haurà perdut un senyor polític.
divendres, de setembre 19, 2003
WILFRED OWEN / War Poems
Anthem for Doomed Youth
What passing-bells for these who die as cattle?
-Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries now for them; no prayers nor bells;
Nor any voice of mourning save the choirs,-
The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of good-byes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.
Himne a una joventut sentenciada
¿Quines campanes, pels que moren com a bèsties?
Només la ira monstruosa dels canons.
Només l’espetarrec dels rifles tartamuts
pot repetir els seus resos apressats.
No hi ha escarni, per ells: ni repics ni pregàries;
cap veu de dol, tampoc, llevat dels cors
—els cors folls i estridents dels udols de les bombes;
i fiscorns que els reclamen des de tristes contrades.
Pel comiat de tots, ¿quines espelmes?
No pas als dits dels nois sinó als seus ulls
relluirà l’espurneig sacre dels adéus.
El front blanc de les noies els farà de mortalla;
per flors tindran l’afecte d’esperits taciturns,
i a cada posta se’ls clourà una persiana.
setembre-octubre 1917
Traduït per Jordi Cornudella
What passing-bells for these who die as cattle?
-Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries now for them; no prayers nor bells;
Nor any voice of mourning save the choirs,-
The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of good-byes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.
Himne a una joventut sentenciada
¿Quines campanes, pels que moren com a bèsties?
Només la ira monstruosa dels canons.
Només l’espetarrec dels rifles tartamuts
pot repetir els seus resos apressats.
No hi ha escarni, per ells: ni repics ni pregàries;
cap veu de dol, tampoc, llevat dels cors
—els cors folls i estridents dels udols de les bombes;
i fiscorns que els reclamen des de tristes contrades.
Pel comiat de tots, ¿quines espelmes?
No pas als dits dels nois sinó als seus ulls
relluirà l’espurneig sacre dels adéus.
El front blanc de les noies els farà de mortalla;
per flors tindran l’afecte d’esperits taciturns,
i a cada posta se’ls clourà una persiana.
setembre-octubre 1917
Traduït per Jordi Cornudella
dijous, de setembre 18, 2003
CAP A L'OPOSICIÓ?
Tants buròcrates llepa culs m'estan posant a caldo i no només els d'Iniciativa o la família Rius -que en tenen tota l'obligació i dret-, sinó els que se suposa son "meus" , que em permetreu reproduir la primera editorial de “MAS+CATALUNYA – MCAT” per recordar que jo ja ho deia i encara no es fa bé:
"EDITORIAL: L’agit-prop del pujolisme al masisme
Sona estranya la paraula masisme. Evidentment, perquè encara no hi estem acostumats. D’Artur Mas, de Mas: masisme.
També sonava estrany pujolisme, però avui, amics, afins, contrincants o enemics, no farien ni la mínima mostra d’estranyesa si col·loquem un “isme” darrera el cognom del President Pujol. Tothom ho té assumit.
És evident que no és una qüestió de paraules, és qüestió d’haver creat tota una dinàmica política i cívica que estigui informada per la manera d’entendre el país i la convivència, del polític del que en referim amb el sufix. L’isme vol dir això: haver creat un estil propi.
Té un estil propi el presidenciable Mas?.
Hi havia un acudit en un diari on es veia una gran ombra del contorn de Jordi Pujol projectada a terra i un personatge que representava a Artur Mas dintre de l’ombra. I un assessor eixerit li deia: -Has de sortir de l’ombra del President Pujol.
I Mas preguntava: -Com se surt? .
La resposta és simple: -Mas, ni se t’acudeixi sortir de l’ombra!!. -Aquest és el nostre patrimoni.!!. -Aquest és el patrimoni del catalanisme actual.
Llavors on és el masisme?. Doncs, precisament en saber “fer treballar” el patrimoni i engrandir-lo.
Tothom entendria que vol dir treballar el patrimoni d’un “Mas de pagès” amb camps de cultiu. Voldria dir: cuidar el plantat, treballar la terra, optimitzar els recursos humans i materials, fent-ho tot mes rendible. I a més s’adequaria tot, per viure-hi bé i de forma gratificant pels seus residents, que moltes vegades són ells mateixos el que fan de pagès. Tot això serien uns adequats objectius per modernitzar aquesta hipotètica “Casa de pagès”.
En política és el mateix, el patrimoni polític del catalanisme s’ha de saber posar al dia i gestionar-lo amb eficàcia, vestint-lo amb ideals autèntics. Això és el masisme, saber portar de forma reflexiva i eficaç la modernització del patrimoni catalanista amb voluntat d’engrandir-lo.
Però, per a tota aquesta tasca, és necessita gent i la complicitat del màxim nombre de sectors i de pobles de tot Catalunya.
“Mobilització Catalanista” (MCAT) i aquesta nova publicació de debat, propaganda i agitació política: “MAS + CATALUNYA – MCAT”, són eines per comunicar -directament, sense embuts i de manera independent per tant “no oficial”-, del perquè la Generalitat de Catalunya ha de continuar sent governada pel nacionalisme català amb un catalanisme adaptat per a cada generació. Esperem ser-vos útils.
MAS, EL CATALANISME DE LA NOVA GENERACIÓ"
+++
Fer un pas endavant, en el buit sense saber justificar els 32 anys de pujolisme és un suïcidi o és anar a l'oposició de dret. Aquest determinisme d'alguns, s'ha de tallat de cop.
"EDITORIAL: L’agit-prop del pujolisme al masisme
Sona estranya la paraula masisme. Evidentment, perquè encara no hi estem acostumats. D’Artur Mas, de Mas: masisme.
També sonava estrany pujolisme, però avui, amics, afins, contrincants o enemics, no farien ni la mínima mostra d’estranyesa si col·loquem un “isme” darrera el cognom del President Pujol. Tothom ho té assumit.
És evident que no és una qüestió de paraules, és qüestió d’haver creat tota una dinàmica política i cívica que estigui informada per la manera d’entendre el país i la convivència, del polític del que en referim amb el sufix. L’isme vol dir això: haver creat un estil propi.
Té un estil propi el presidenciable Mas?.
Hi havia un acudit en un diari on es veia una gran ombra del contorn de Jordi Pujol projectada a terra i un personatge que representava a Artur Mas dintre de l’ombra. I un assessor eixerit li deia: -Has de sortir de l’ombra del President Pujol.
I Mas preguntava: -Com se surt? .
La resposta és simple: -Mas, ni se t’acudeixi sortir de l’ombra!!. -Aquest és el nostre patrimoni.!!. -Aquest és el patrimoni del catalanisme actual.
Llavors on és el masisme?. Doncs, precisament en saber “fer treballar” el patrimoni i engrandir-lo.
Tothom entendria que vol dir treballar el patrimoni d’un “Mas de pagès” amb camps de cultiu. Voldria dir: cuidar el plantat, treballar la terra, optimitzar els recursos humans i materials, fent-ho tot mes rendible. I a més s’adequaria tot, per viure-hi bé i de forma gratificant pels seus residents, que moltes vegades són ells mateixos el que fan de pagès. Tot això serien uns adequats objectius per modernitzar aquesta hipotètica “Casa de pagès”.
En política és el mateix, el patrimoni polític del catalanisme s’ha de saber posar al dia i gestionar-lo amb eficàcia, vestint-lo amb ideals autèntics. Això és el masisme, saber portar de forma reflexiva i eficaç la modernització del patrimoni catalanista amb voluntat d’engrandir-lo.
Però, per a tota aquesta tasca, és necessita gent i la complicitat del màxim nombre de sectors i de pobles de tot Catalunya.
“Mobilització Catalanista” (MCAT) i aquesta nova publicació de debat, propaganda i agitació política: “MAS + CATALUNYA – MCAT”, són eines per comunicar -directament, sense embuts i de manera independent per tant “no oficial”-, del perquè la Generalitat de Catalunya ha de continuar sent governada pel nacionalisme català amb un catalanisme adaptat per a cada generació. Esperem ser-vos útils.
MAS, EL CATALANISME DE LA NOVA GENERACIÓ"
+++
Fer un pas endavant, en el buit sense saber justificar els 32 anys de pujolisme és un suïcidi o és anar a l'oposició de dret. Aquest determinisme d'alguns, s'ha de tallat de cop.
dimecres, de setembre 17, 2003
RECUPERANT LA MEMÒRIA HISTÒRICA
Se'm comunica que hi ha en marxa la filmació per la televisió d'un capítol sobre la detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya. Tot el que sigui reforçar la Memòria històrica és bo.
Esperem que aquesta vegada els que feien de moderadors algunes sessions de l'Assemblea de Catalunya -és a dir donaven la paraula- se sàpiguen situar al seu lloc i deixin d'intrumentalitzar la memòria de la lluita unitària catalana com han fet durant més de 25 anys. Potser que ens deixem d'anècdotes de "servei d'ordre" i passem a parlar de política.
Algú és pot imaginar parlar de la Generalitat del President Pujol donant només el protagonisme als ajudants i el servei d'ordre? Doncs és el mateix.
------------------------------------------------------------------------------------------------------
Diari d'un Senior a la UOC (2)
Quasi tenim tot el Campus Virtual en marxa perquè jo pugui seguir a les Aules també Virtuals les meves assignatures, dic quasi, perquè - com quasi sempre en assignatures trimestrals- tinc penjats els missatges de Fòrums passats i caducats, i unes Aules, que a una hora apareixen i a l'altra desapareixen. Segur que tot s'arreglarà.
El Campus de la UOC és una filigrana de racons carregats d'informació. És tot un univers que et fa sentir acompanyat sense veure a ningú. Sempre acabes mirant l'indicador "Qui hi ha" per saber quan usuaris estem connectats. Impressiona a les 4 o 5 de la matinada veure tanta gent connectada i se suposa treballant. De fet hi ha tanta gent d'arreu del món, que els horaris nocturns d'uns són els horaris diürns d'altres.
Jo estic a dos Campus diferents de la UOC.: un és el Central el que popularment en diem "el dels rics", i també estic en un altre Campus més especialitzat que, sense mala bava i afectuosament, en diem "el dels pobres". La diferència són les prestacions de tecnologia , les prestacions de suport i curiosament de llengua.
Sinó m'he descomptat, catorze persones tenen cura de mi. Com diu la frase del dia triada per la UOC: Un sac buit difícilment s'aguanta dret.
Esperem que aquesta vegada els que feien de moderadors algunes sessions de l'Assemblea de Catalunya -és a dir donaven la paraula- se sàpiguen situar al seu lloc i deixin d'intrumentalitzar la memòria de la lluita unitària catalana com han fet durant més de 25 anys. Potser que ens deixem d'anècdotes de "servei d'ordre" i passem a parlar de política.
Algú és pot imaginar parlar de la Generalitat del President Pujol donant només el protagonisme als ajudants i el servei d'ordre? Doncs és el mateix.
------------------------------------------------------------------------------------------------------
Diari d'un Senior a la UOC (2)
Quasi tenim tot el Campus Virtual en marxa perquè jo pugui seguir a les Aules també Virtuals les meves assignatures, dic quasi, perquè - com quasi sempre en assignatures trimestrals- tinc penjats els missatges de Fòrums passats i caducats, i unes Aules, que a una hora apareixen i a l'altra desapareixen. Segur que tot s'arreglarà.
El Campus de la UOC és una filigrana de racons carregats d'informació. És tot un univers que et fa sentir acompanyat sense veure a ningú. Sempre acabes mirant l'indicador "Qui hi ha" per saber quan usuaris estem connectats. Impressiona a les 4 o 5 de la matinada veure tanta gent connectada i se suposa treballant. De fet hi ha tanta gent d'arreu del món, que els horaris nocturns d'uns són els horaris diürns d'altres.
Jo estic a dos Campus diferents de la UOC.: un és el Central el que popularment en diem "el dels rics", i també estic en un altre Campus més especialitzat que, sense mala bava i afectuosament, en diem "el dels pobres". La diferència són les prestacions de tecnologia , les prestacions de suport i curiosament de llengua.
Sinó m'he descomptat, catorze persones tenen cura de mi. Com diu la frase del dia triada per la UOC: Un sac buit difícilment s'aguanta dret.
dimarts, de setembre 16, 2003
"Diari d'un Senior a la UOC"
Avui començo un curs a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) molt especial per a mi: és Mineria de Dades és una assignatura d'aplicació dels coneixements d'Estadística i Bases de Dades.
Fonamentalment, segons sembla, és un conjunt de mètodes procedents de la Intel·ligència Artificial, que formen el nucli essencial de la disciplina coneguda com Data Mining.
Paral·lelament i per especialitzar-me en "psicologia i psiquiatria del nacionalisme" també estic seguint a la UOC un Màster de Neurociències i Salut Mental. Tot plegat anar adquirint eines metodològiques d'especialització per construir el meu doctorat de la London School of Economics and Political Science.
També en el seu moment vaig fer a la UOC cursos de formació continuada en "Base de dades" (curs excel·lent) i "Internet i la Política" (una enredada).
O sigui sóc un entusiasta del e-learning que practico compaginant-ho , com tothom, amb el treball professional. I jo ho faig des de Londres, Vielha i Tolosa de llengua d'Oc.
Ara el que em proposo és fer un petit apartat en la meva nota diària d'aquest Weblog, presentant les "interioritats" de la meva experiència a la UOC. Les seves grandeses i les seves misèries. La seva organització i la seva desorganització. La seva propaganda i la seva veritat. Almenys serà la "meva" veritat, la de un "mature student" que anirà escrivint, pas a pas i públicament un "Diari d'un Senior a la UOC".
Comença la nova aventura, per sort no tot és política i ho dic com a politicòleg! Que tothom és relaxi.
Fonamentalment, segons sembla, és un conjunt de mètodes procedents de la Intel·ligència Artificial, que formen el nucli essencial de la disciplina coneguda com Data Mining.
Paral·lelament i per especialitzar-me en "psicologia i psiquiatria del nacionalisme" també estic seguint a la UOC un Màster de Neurociències i Salut Mental. Tot plegat anar adquirint eines metodològiques d'especialització per construir el meu doctorat de la London School of Economics and Political Science.
També en el seu moment vaig fer a la UOC cursos de formació continuada en "Base de dades" (curs excel·lent) i "Internet i la Política" (una enredada).
O sigui sóc un entusiasta del e-learning que practico compaginant-ho , com tothom, amb el treball professional. I jo ho faig des de Londres, Vielha i Tolosa de llengua d'Oc.
Ara el que em proposo és fer un petit apartat en la meva nota diària d'aquest Weblog, presentant les "interioritats" de la meva experiència a la UOC. Les seves grandeses i les seves misèries. La seva organització i la seva desorganització. La seva propaganda i la seva veritat. Almenys serà la "meva" veritat, la de un "mature student" que anirà escrivint, pas a pas i públicament un "Diari d'un Senior a la UOC".
Comença la nova aventura, per sort no tot és política i ho dic com a politicòleg! Que tothom és relaxi.
dilluns, de setembre 15, 2003
La generació "M"
L'embolic que Mas s'ha fet amb la seva proposta d'Estatut d'Autonomia, ja no serveix com a arma diferenciadora dels altres partits. L'Estatut no pot ésser una arma electoralista de ningú, sobretot perquè hi ha un consens molt ampli de canviar l'Estatut actual. Evidentment sense el PP.
La generació "M", serà una nova generació, però sense el més mínim "criteri d'Estat" i sense saber que és "de partit" i que cal fer conjuntament de forma unitària o sigui "d'Estat". De moment una generació d'immadurs.
Només faltava ara el "pacte nacional pluripartidista" proposat per Esquerra per fer un "govern de concentració nacional" davant l'agressió del nacionalisme espanyol del PP. Aquesta és la nova versió de l'equidistància de Carod i és molt difícil de rebatre, perquè l'agressió és real. Sense explicar profundament la diferència de "model nacionalista" mai s'està tocant ni un pam del terreny d'ERC. Avui per avui, s'està regalant tot a l'Esquerra.
En la motxilla electoral de Mas hi ha d'haver alguna cosa més per entusiasmar i fer raonar al personal. Ni el paper, ni les banderoles, ni les conferències sectorials totalment partidistes, ni les seudoplataformes teledirigides com per exemple "Girona rai", ni les locutores de telemàrqueting, ni moltes altres "piules i petardets" faran que els 300.000 abstencionistes nacionalistes tornin a votar CiU. És necessita més i no només "Mas, el de la foto".
La campanya electoral d'Artur Mas avui és totalment equivocada. Esperem que ara desprès de l'enquesta de La Vanguardia d'ahir, no torni a sortir el President Pujol a esbroncar els abstencionistes.
És absolutament fals que estiguem passant el rasclet poble per poble, menjador per menjador i això ho pagarem electoralment. I té nassos que no hi hagi una mobilització general de tothom de CiU -militants, amics i coneguts- inclosos tots els que estan involucrats a les administracions públiques. Jo no dic que s'utilitzi les administracions, dic que quan pleguen de treballar, en comptes d'anar a portar el currículum a munt i avall, penquin per la mobilització del nacionalisme possibilista.
És necessita activisme i no estrategues de saló.
La generació "M", serà una nova generació, però sense el més mínim "criteri d'Estat" i sense saber que és "de partit" i que cal fer conjuntament de forma unitària o sigui "d'Estat". De moment una generació d'immadurs.
Només faltava ara el "pacte nacional pluripartidista" proposat per Esquerra per fer un "govern de concentració nacional" davant l'agressió del nacionalisme espanyol del PP. Aquesta és la nova versió de l'equidistància de Carod i és molt difícil de rebatre, perquè l'agressió és real. Sense explicar profundament la diferència de "model nacionalista" mai s'està tocant ni un pam del terreny d'ERC. Avui per avui, s'està regalant tot a l'Esquerra.
En la motxilla electoral de Mas hi ha d'haver alguna cosa més per entusiasmar i fer raonar al personal. Ni el paper, ni les banderoles, ni les conferències sectorials totalment partidistes, ni les seudoplataformes teledirigides com per exemple "Girona rai", ni les locutores de telemàrqueting, ni moltes altres "piules i petardets" faran que els 300.000 abstencionistes nacionalistes tornin a votar CiU. És necessita més i no només "Mas, el de la foto".
La campanya electoral d'Artur Mas avui és totalment equivocada. Esperem que ara desprès de l'enquesta de La Vanguardia d'ahir, no torni a sortir el President Pujol a esbroncar els abstencionistes.
És absolutament fals que estiguem passant el rasclet poble per poble, menjador per menjador i això ho pagarem electoralment. I té nassos que no hi hagi una mobilització general de tothom de CiU -militants, amics i coneguts- inclosos tots els que estan involucrats a les administracions públiques. Jo no dic que s'utilitzi les administracions, dic que quan pleguen de treballar, en comptes d'anar a portar el currículum a munt i avall, penquin per la mobilització del nacionalisme possibilista.
És necessita activisme i no estrategues de saló.
dijous, de setembre 11, 2003
BON 11 DE SETEMBRE A TOTHOM!!!
Un any més la Diada, sembla que aquesta vegada ens trobem en un punt polític de molta transcendència perquè a partir del 16 de novembre o sigui desprès de les eleccions al Parlament de Catalunya, res serà igual. Sobretot si guanya Maragall, que certament és del tot possible. Totes les enquestes públiques i privadísimes el donen guanyador, almenys en vots.
Només una sola constatació política i de denúncia en ocasió de la Diada d'enguany:
Avui per avui a Catalunya encara NO és pot viure en català. Amb el que això significa, i no només és un problema de llengua, que també ho és.
Deixem-ho aquí i celebrem la Diada, tot i que a mi certes escenificacions i certa estètica em desagrada, cosa d'altra banda natural perquè sempre m'he sentit més independentista que nacionalista. Més patriota que nacionalista. Que no és incompatible, diuen: és veritat, però hi ha matisos, que allà on és nota més, és en la celebració de la litúrgia.
Celebrem-ho a qui modestament i amb cultura.
Fem-ho de la ma d'una poetessa alemanya de Colònia: Hilde Domin.
Tot i que aquesta autora pensa, que sense excloure la politització de la poesia, cal oposar-se a la seva instrumentalització agitadora, per a mi un cop posada en "circulació" l'obra deixa completament d'ésser de l'autor/a i jo aquí en reivindico precisament el seu revulsiu agitador. En concret d'un poema denominat TRES MANERES D'ESCRIURE POEMES, que reprodueixo a continuació amb traducció de Maria del Carme Serrat.
1
Una conca seca,
una franja blanca de còdols
vistos de lluny.
Després d'això voldria escriure
amb lletra clara
-o bé un pedregar-
cantals
lliscant sota les meves ratlles,
rossolant,
perquè el fràgil alè de les meves paraules,
-el seu no-obstant-
sigui un no-obstant de cada lletra.
2
Lletres petites,
exactes,
perquè vinguin, lleugeres, les paraules,
perquè vinguin, furtives, les paraules,
perquè calgui anar-hi,
vers les paraules,
buscar-les en el blanc
paper
a poc a poc.
No sents com entren
a través dels porus,
suor que raja a dins.
Por
meva
nostra
i el no-obstant de cada lletra.
3
Vull una tira de paper
de la meva mida,
metre seixanta,
amb un poema
que cridi
així que algú passi pel davant.
Que cridi amb lletres negres,
que demani impossibles:
valor cívic, per exemple,
aquell valor que cap bèstia no té.
Co-dolor, per exemple.
Solidaritat en lloc de ramat.
Barbar-ismes
que cal fer nostres del cert.
Home,
bèstia amb valor cívic,
Home,
bèstia que sap co-dolor,
Home Barbarisme -Bèstia Paraula- Bèstia.
Bèstia
que escriu poemes,
Poema
que demana impossibles
a tothom que passa pel davant
amb porfídia,
irrecusablement,
com si cridés:
"Beveu Coca-Cola!"
-----------------------------------------------------------
Bona Diada reivindicativa. Fins el proper dilluns.
Només una sola constatació política i de denúncia en ocasió de la Diada d'enguany:
Avui per avui a Catalunya encara NO és pot viure en català. Amb el que això significa, i no només és un problema de llengua, que també ho és.
Deixem-ho aquí i celebrem la Diada, tot i que a mi certes escenificacions i certa estètica em desagrada, cosa d'altra banda natural perquè sempre m'he sentit més independentista que nacionalista. Més patriota que nacionalista. Que no és incompatible, diuen: és veritat, però hi ha matisos, que allà on és nota més, és en la celebració de la litúrgia.
Celebrem-ho a qui modestament i amb cultura.
Fem-ho de la ma d'una poetessa alemanya de Colònia: Hilde Domin.
Tot i que aquesta autora pensa, que sense excloure la politització de la poesia, cal oposar-se a la seva instrumentalització agitadora, per a mi un cop posada en "circulació" l'obra deixa completament d'ésser de l'autor/a i jo aquí en reivindico precisament el seu revulsiu agitador. En concret d'un poema denominat TRES MANERES D'ESCRIURE POEMES, que reprodueixo a continuació amb traducció de Maria del Carme Serrat.
1
Una conca seca,
una franja blanca de còdols
vistos de lluny.
Després d'això voldria escriure
amb lletra clara
-o bé un pedregar-
cantals
lliscant sota les meves ratlles,
rossolant,
perquè el fràgil alè de les meves paraules,
-el seu no-obstant-
sigui un no-obstant de cada lletra.
2
Lletres petites,
exactes,
perquè vinguin, lleugeres, les paraules,
perquè vinguin, furtives, les paraules,
perquè calgui anar-hi,
vers les paraules,
buscar-les en el blanc
paper
a poc a poc.
No sents com entren
a través dels porus,
suor que raja a dins.
Por
meva
nostra
i el no-obstant de cada lletra.
3
Vull una tira de paper
de la meva mida,
metre seixanta,
amb un poema
que cridi
així que algú passi pel davant.
Que cridi amb lletres negres,
que demani impossibles:
valor cívic, per exemple,
aquell valor que cap bèstia no té.
Co-dolor, per exemple.
Solidaritat en lloc de ramat.
Barbar-ismes
que cal fer nostres del cert.
Home,
bèstia amb valor cívic,
Home,
bèstia que sap co-dolor,
Home Barbarisme -Bèstia Paraula- Bèstia.
Bèstia
que escriu poemes,
Poema
que demana impossibles
a tothom que passa pel davant
amb porfídia,
irrecusablement,
com si cridés:
"Beveu Coca-Cola!"
-----------------------------------------------------------
Bona Diada reivindicativa. Fins el proper dilluns.
dimecres, de setembre 10, 2003
L'ACTUAL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ EUROPEA...
Si digues que amb la conferència d'Artur Mas no vaig quedar satisfet mentiria. Simplement em va agradar. Però òbviament va dir alguna cosa que cal polir sinó vol quedar davant el món nacionalista com un autèntic cínic.
Encara que el President Pujol ho ha posat difícil per haver expressat públicament el que pensa, en Mas s'ha de posicionar inequívocament enfront la Nova Constitució Europea.
No es pot fer una filigrana, com va fer en la conferència: la Nova Constitució Europea és un avenç, però és clar hi manquen coses pel reconeixement de realitats nacionals com la nostra.
Desgraciadament, tal com esta avui el projecte de Nova Constitució Europea és impossible que un nacionalista català hi voti a favor.
Em sembla bé que el President Pujol faci les declaracions que va fer, però el presidenciable del nacionalisme possibilista de govern ha d'anar mes lluny o ha de començar actuar internacionalment per anar mes lluny.
Us podeu imaginar si en la reunió del dissabte 19 d'octubre del 2002 quan el President Pujol no estava d'acord en promoure un Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya no s'hagués anat mes lluny. Que hauria passat sinó hagués canviat de postura per la insistència raonada del Candidat? Que hauria explicat Mas dos dies desprès en la celebrada conferència "Catalunya sense límits"?.
També respecte la Constitució Europea s'haurà d'assumir un risc per coherència.
Encara que el President Pujol ho ha posat difícil per haver expressat públicament el que pensa, en Mas s'ha de posicionar inequívocament enfront la Nova Constitució Europea.
No es pot fer una filigrana, com va fer en la conferència: la Nova Constitució Europea és un avenç, però és clar hi manquen coses pel reconeixement de realitats nacionals com la nostra.
Desgraciadament, tal com esta avui el projecte de Nova Constitució Europea és impossible que un nacionalista català hi voti a favor.
Em sembla bé que el President Pujol faci les declaracions que va fer, però el presidenciable del nacionalisme possibilista de govern ha d'anar mes lluny o ha de començar actuar internacionalment per anar mes lluny.
Us podeu imaginar si en la reunió del dissabte 19 d'octubre del 2002 quan el President Pujol no estava d'acord en promoure un Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya no s'hagués anat mes lluny. Que hauria passat sinó hagués canviat de postura per la insistència raonada del Candidat? Que hauria explicat Mas dos dies desprès en la celebrada conferència "Catalunya sense límits"?.
També respecte la Constitució Europea s'haurà d'assumir un risc per coherència.
dimarts, de setembre 09, 2003
POTENCIAR EL PROJECTE RETORNANT A LA MILITÀNCIA
El projecte polític de nacionalisme possibilista de govern és del tot vigent i encara fa falta per la consolidació nacional de Catalunya.
El propi projecte, la pròpia estratègia i tàctica d'aquest projecte superava i supera al propi President Pujol.
És el projecte de País el més important i el que cal defensar.
Des de totes les sensibilitats, des de tots els estils d'aquesta síntesi de creences i persones que és el "nacionalisme possibilista català", cal fer pinya per frenar l'espanyolisme en totes les seves versions.
No poc quedar ningú al marge de la mobilització catalanista. (Fins i tot sent crítics i autocrítics . Que no ho dubteu: és la millor manera aquesta, la "d'anar a pit descobert", per fer recapacitar a l'abstencionista nacionalista. Simplement, perquè és una actitud més autèntica i creïble, i a més, perquè l'abstencionista reclama respecte i arguments).
Eleccions incloses, cal retornar a la militància. Recuperar la tensió moral per fer nació catalana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
LA CONFERÈNCIA
Escoltar una conferència a distància per internet ja té tot un to romàntic, però a més escoltar la conferència del presidenciable Artur Mas que va fer ahir a la Pedrera de Barcelona amb el títol "Una nova generació per a Catalunya", té un to per a mi de reconciliació amb unes persones de conviccions profundes.
N'estic convençut que no ens vàrem equivocar en fer costat a Mas .
La conferència -pel fons i pel to-, representa la consolidació intel·lectual del presidenciable. No ho veia, però segur que a Pujol s'estava "morint" de satisfacció, sobretot precisament ahir, que comptava entre l'audiència, com a convidats especials, 100 fundadors de CDC i diversos militants històrics de UDC. ( Tampoc a ningú li pot passar desapercebut l'homenatge a Miquel Roca de Pujol i de Mas, al citar-lo reiteradament. Res és casual en aquest tipus d'escenificació).
Tot un "missatge potent" sense complexos i humil a la vegada. Un exponent del que sempre he defensat -davant la incomprensió de molts-, quan surt l'autèntic Mas, sense el suposat "Llibre-d'estil-electoral-del-nacionalisme-pijo-sense-ànima", estem en bona direcció.
El propi projecte, la pròpia estratègia i tàctica d'aquest projecte superava i supera al propi President Pujol.
És el projecte de País el més important i el que cal defensar.
Des de totes les sensibilitats, des de tots els estils d'aquesta síntesi de creences i persones que és el "nacionalisme possibilista català", cal fer pinya per frenar l'espanyolisme en totes les seves versions.
No poc quedar ningú al marge de la mobilització catalanista. (Fins i tot sent crítics i autocrítics . Que no ho dubteu: és la millor manera aquesta, la "d'anar a pit descobert", per fer recapacitar a l'abstencionista nacionalista. Simplement, perquè és una actitud més autèntica i creïble, i a més, perquè l'abstencionista reclama respecte i arguments).
Eleccions incloses, cal retornar a la militància. Recuperar la tensió moral per fer nació catalana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
LA CONFERÈNCIA
Escoltar una conferència a distància per internet ja té tot un to romàntic, però a més escoltar la conferència del presidenciable Artur Mas que va fer ahir a la Pedrera de Barcelona amb el títol "Una nova generació per a Catalunya", té un to per a mi de reconciliació amb unes persones de conviccions profundes.
N'estic convençut que no ens vàrem equivocar en fer costat a Mas .
La conferència -pel fons i pel to-, representa la consolidació intel·lectual del presidenciable. No ho veia, però segur que a Pujol s'estava "morint" de satisfacció, sobretot precisament ahir, que comptava entre l'audiència, com a convidats especials, 100 fundadors de CDC i diversos militants històrics de UDC. ( Tampoc a ningú li pot passar desapercebut l'homenatge a Miquel Roca de Pujol i de Mas, al citar-lo reiteradament. Res és casual en aquest tipus d'escenificació).
Tot un "missatge potent" sense complexos i humil a la vegada. Un exponent del que sempre he defensat -davant la incomprensió de molts-, quan surt l'autèntic Mas, sense el suposat "Llibre-d'estil-electoral-del-nacionalisme-pijo-sense-ànima", estem en bona direcció.
dilluns, de setembre 08, 2003
GRISOS, AVORRITS I MEDIOCRES...
Un dirigent mediocre en va dir un dia: "Has utilitzat en la roda de premsa un llenguatge i unes argumentacions que no són l'estil del partit. Això no està bé!".
Han passat molts mesos i Josep-Maria Terricabras, Catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona m'ha il·luminat la resposta. Terricabras és refereix al Club de Futbol Barcelona, i ho fa en un article publicat ahir a "El Periódico", titulat "L'Hora del Barça". Fent-ne una translació és la resposta intel·ligent que li hauria d'haver donat a aquell infeliç: "...Ens trobem davant l'esperit miserable --Nietzsche ho sabia com ningú-- dels que estan contents quan tothom és igual, encara que tothom sigui igual d'infeliç i de sotmès.
Lamentablement, els que reclamen uniformitat, els que no volen marges de maniobra ni de llibertat, són gent que acaba per imposar-se, senzillament perquè molts dels que manen --en el futbol, pràcticament tots-- són tan grisos, avorrits i mediocres com ells mateixos..." En el futbol i en la política, Terricabras!
Ara agosarat jo, exposo una cita meva com independent : "... Si en un partit no sap adreçar-se a la població amb un llenguatge polièdric , capaç d'explicar el mateix argument adaptant-se als diferents sectors de la població, s'ho ha de fer mirar i apuntar-se a una carrera de màrqueting. I sobretot, sobretot, el dirigent mediocre ha de deixar d'ésser responsable de cap tasca electoral, per eficàcia i higiene política..."
Han passat molts mesos i Josep-Maria Terricabras, Catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona m'ha il·luminat la resposta. Terricabras és refereix al Club de Futbol Barcelona, i ho fa en un article publicat ahir a "El Periódico", titulat "L'Hora del Barça". Fent-ne una translació és la resposta intel·ligent que li hauria d'haver donat a aquell infeliç: "...Ens trobem davant l'esperit miserable --Nietzsche ho sabia com ningú-- dels que estan contents quan tothom és igual, encara que tothom sigui igual d'infeliç i de sotmès.
Lamentablement, els que reclamen uniformitat, els que no volen marges de maniobra ni de llibertat, són gent que acaba per imposar-se, senzillament perquè molts dels que manen --en el futbol, pràcticament tots-- són tan grisos, avorrits i mediocres com ells mateixos..." En el futbol i en la política, Terricabras!
Ara agosarat jo, exposo una cita meva com independent : "... Si en un partit no sap adreçar-se a la població amb un llenguatge polièdric , capaç d'explicar el mateix argument adaptant-se als diferents sectors de la població, s'ho ha de fer mirar i apuntar-se a una carrera de màrqueting. I sobretot, sobretot, el dirigent mediocre ha de deixar d'ésser responsable de cap tasca electoral, per eficàcia i higiene política..."
diumenge, de setembre 07, 2003
El saltimbanco Piqué
Avui els nacionalistes espanyols a Catalunya han proclamat a Josep Piqué candidat a la Generalitat de Catalunya.
Tot i que el nacionalisme català possibilista esta disposat de pactar amb el "diable", caldrà, cara aquestes eleccions, fer crítica i autocrítica de perquè CiU va pactar amb el PP. I s'ha de fer amb arguments consistents i deixar-se de postures xulesques i de desqualificacions etiquetant de "nacionalisme infantil i somnia truites" a aquells que des de la coherència nacional -encara que de forma radical- recriminen aquest pacte. Hi havien raons polítiques de pes i cal explicar-les.
I és que hi ha una important diferència estratègica i tàctica entre el nacionalisme possibilista i el nacionalisme d'ERC. L'embolic és que ERC d'en Carod ara diu i fa exactament el mateix que deia Convergència als anys 80 i a més Mas està en una espiral radicalisme-possibilista que desorienta els propis i els forans.
L'enfrontament electoral amb "Esquerra" no potser només per contingut de les propostes de nou "Estatut", sinó és de model de política nacionalista.
És necessari encara o no aquest model? En que ha fallat?. I perquè?. Jo n'estic totalment segur de la seva necessitat encara avui.
Si és que Mas ja no creu amb el model possibilista i s'ha d'omplir la boca de "radicalisme verbal" millor que tanquem la barraca o que directament anem a l'oposició.
Seria bo tornar a fer circular el document: "CAL CANVIAR D'ESTRATÈGIA I RETORNAR A L'AUTÈNTIC MAS" amb les modificacions que s'hi ha fet.
No entendre mai perquè les "plataformes i col·lectius d'independents" molesten a tanta gent dels partits. De fet només molesten a aquells que fan veure que fan campanya per en Mas i és preparen la seva o la seva "canongia".
Mai havia respectat tant a Josep Maria Vallès de "Ciutadans pel Canvi" per l'habilitat del seu treball, encara que estigui ben lluny del que penso i cal.
Si jo fos espanyol i socialista: que feliç viuria!.
Tot i que el nacionalisme català possibilista esta disposat de pactar amb el "diable", caldrà, cara aquestes eleccions, fer crítica i autocrítica de perquè CiU va pactar amb el PP. I s'ha de fer amb arguments consistents i deixar-se de postures xulesques i de desqualificacions etiquetant de "nacionalisme infantil i somnia truites" a aquells que des de la coherència nacional -encara que de forma radical- recriminen aquest pacte. Hi havien raons polítiques de pes i cal explicar-les.
I és que hi ha una important diferència estratègica i tàctica entre el nacionalisme possibilista i el nacionalisme d'ERC. L'embolic és que ERC d'en Carod ara diu i fa exactament el mateix que deia Convergència als anys 80 i a més Mas està en una espiral radicalisme-possibilista que desorienta els propis i els forans.
L'enfrontament electoral amb "Esquerra" no potser només per contingut de les propostes de nou "Estatut", sinó és de model de política nacionalista.
És necessari encara o no aquest model? En que ha fallat?. I perquè?. Jo n'estic totalment segur de la seva necessitat encara avui.
Si és que Mas ja no creu amb el model possibilista i s'ha d'omplir la boca de "radicalisme verbal" millor que tanquem la barraca o que directament anem a l'oposició.
Seria bo tornar a fer circular el document: "CAL CANVIAR D'ESTRATÈGIA I RETORNAR A L'AUTÈNTIC MAS" amb les modificacions que s'hi ha fet.
No entendre mai perquè les "plataformes i col·lectius d'independents" molesten a tanta gent dels partits. De fet només molesten a aquells que fan veure que fan campanya per en Mas i és preparen la seva o la seva "canongia".
Mai havia respectat tant a Josep Maria Vallès de "Ciutadans pel Canvi" per l'habilitat del seu treball, encara que estigui ben lluny del que penso i cal.
Si jo fos espanyol i socialista: que feliç viuria!.
dissabte, de setembre 06, 2003
Nou e-mail i gràcies
No tenia previst que els lectors majoritàriament en comptes d'utilitzar la possibilitat de fer comentaris directament en cada una de les meves notes, ho fes directament al meu e-mail acadèmic de la London School of Economics and Political Science (LSE) j.r.colomines-companys@lse.ac.uk.
El que ha passat és una petita inundació al meu e-mail de la LSE, per això he obert un nou e-mail també directa amb mi :
diaricivic@yahoo.co.uk
Gràcies a tots els que m'han escrit, asseguro contestar a tothom
El que ha passat és una petita inundació al meu e-mail de la LSE, per això he obert un nou e-mail també directa amb mi :
diaricivic@yahoo.co.uk
Gràcies a tots els que m'han escrit, asseguro contestar a tothom
divendres, de setembre 05, 2003
"Ara sí que toca"
He llegit el llibre de Francesc-Marc Álvaro: "Ara sí que toca" (Edicions 62: Barcelona 2003). Ho he fet dos cops i encara en faré una dissecció més profunda, però això no és d'estranyar perquè em dedico a investigar el pujolisme i em cal veure la rebotiga de tot el que és diu al llibre.
Quan Álvaro fa de periodista d'investigació i n'exposa el relat: és excel·lent, però quan fa de politicòleg per a mi, s'equivoca. Frisareu de les intrigues i misèries del pujolisme: dels "morts" d'en Pujol i dels "morts" -encara calents- d'en Mas.
Però també hi ha mancances en el llibre: No s'explica els codis morals de Pujol i com revisa les vides personals dels seus "peons-dofins-subordinats": religió, dona, amants, divorcis, negocis, vicis, tendències etc etc. Falta l'autèntica història de "dofinatge" d'en Josep Miró Ardèvol. Falta l'influència del sector del diner en el "descart" dels candidats. Falta explicar el paper de "l'assessor conciliar" de Pujol sobre la successió. Falta les "fílies i fòbies" d'en Mas. Falta la història del Pere Esteve abans de marxar: lluita per Conselleries, compra de seus socials, les "coses d'en Pere". Falta la veritat -guerra bruta inclosa- de com és va barrar de cop el pas al "tifó Duran" Etc.Etc.
Però malgrat aquests "detalls", cal dir que calen llibres com aquests per reconstruir l'estasiologia de Catalunya.
Si existís un lector vingut d'un altre planeta i llegís el llibre, hauria de dir fins a quin punt "l'estil a la búlgara" ha estat el pa de cada dia a CDC. I que el llibre és del tot "políticament correcte". I que qui expliqui l'autèntic camí successori, l'autor mai més el convidarien a cap trobada convergent, ni com a convidat de periodista acreditat.
A part d'investigador absolutament parcial -com tots-, també sóc militant o activista cívic del nacionalisme possibilista, no del partit CDC que quedi clar - encara que ho havia estat-, i n'estic convençut que moralment, èticament, políticament i d'un gruix absolutament insubornable de nacionalisme era, és i serà Josep Maria Cullell. El millor substitut del President Pujol.
Un cop no ha estat així: Artur Mas és un bon candidat, si aprèn a transformar aquest "nacionalisme pijo sense ànima" que l'envolta -absolutament desmobilitzador- i també aprèn a conviure amb altres plantejaments del nacionalisme català.
Felicitats Álvaro, un bon llibre!
Quan Álvaro fa de periodista d'investigació i n'exposa el relat: és excel·lent, però quan fa de politicòleg per a mi, s'equivoca. Frisareu de les intrigues i misèries del pujolisme: dels "morts" d'en Pujol i dels "morts" -encara calents- d'en Mas.
Però també hi ha mancances en el llibre: No s'explica els codis morals de Pujol i com revisa les vides personals dels seus "peons-dofins-subordinats": religió, dona, amants, divorcis, negocis, vicis, tendències etc etc. Falta l'autèntica història de "dofinatge" d'en Josep Miró Ardèvol. Falta l'influència del sector del diner en el "descart" dels candidats. Falta explicar el paper de "l'assessor conciliar" de Pujol sobre la successió. Falta les "fílies i fòbies" d'en Mas. Falta la història del Pere Esteve abans de marxar: lluita per Conselleries, compra de seus socials, les "coses d'en Pere". Falta la veritat -guerra bruta inclosa- de com és va barrar de cop el pas al "tifó Duran" Etc.Etc.
Però malgrat aquests "detalls", cal dir que calen llibres com aquests per reconstruir l'estasiologia de Catalunya.
Si existís un lector vingut d'un altre planeta i llegís el llibre, hauria de dir fins a quin punt "l'estil a la búlgara" ha estat el pa de cada dia a CDC. I que el llibre és del tot "políticament correcte". I que qui expliqui l'autèntic camí successori, l'autor mai més el convidarien a cap trobada convergent, ni com a convidat de periodista acreditat.
A part d'investigador absolutament parcial -com tots-, també sóc militant o activista cívic del nacionalisme possibilista, no del partit CDC que quedi clar - encara que ho havia estat-, i n'estic convençut que moralment, èticament, políticament i d'un gruix absolutament insubornable de nacionalisme era, és i serà Josep Maria Cullell. El millor substitut del President Pujol.
Un cop no ha estat així: Artur Mas és un bon candidat, si aprèn a transformar aquest "nacionalisme pijo sense ànima" que l'envolta -absolutament desmobilitzador- i també aprèn a conviure amb altres plantejaments del nacionalisme català.
Felicitats Álvaro, un bon llibre!
dijous, de setembre 04, 2003
Memòria històrica , Joan Cornudella i el FNC
Crec que caldrà un treball de profunda "Memòria Històrica" sobre l'independentisme català perquè hi ha molta manipulació, molta tergiversació, molts silencis i a més una anàlisi històrica que penso que és incorrecte. Suposo que ja ho anirem fent entre tots.
Mentrestant val la pena donar a conèixer textos personals que ajudin entendre els esdeveniments i les evolucions.
Per exemple el Professor Fermi Rubiralta va fer una biografia de Joan Cornudella i Barberà i a mi, com a molts d'altres, ens va preguntar coses, una de les meves respostes és l'e-mail que li vaig enviar des de Londres i que reprodueixo a continuació:
"LSE, 11/05/2002
Benvolgut Fermi Rubiralta,
Passo a contestar-li sintèticament les dues preguntes que em fa, que són precisament les de més “clarobscurs”. A més, li transcric la meva petita fitxa de militància al Front Nacional de Catalunya (FNC).
Fitxa de militància al FNC:
Joan-Ramon Colomines-Companys
-Militància al FNC des de 1968 a 1976
-Professional polític a plena dedicació –alliberat- des de 1972 a 1976.
-També des de 1972 a 1976: Segon responsable polític del FNC, actuant a la pràctica com a gerent i secretari general del FNC. El màxim responsable i President era Joan Cornudella. (En el meu període, en el FNC, aquests càrrecs mai varen ésser explicitats com feien altres organitzacions).
-Representant junt amb Joan Cornudella, des de 1972, a la Coordinadora de Forces Polítiques, a l’Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques.
Primera pregunta:
Vostè diu,
"... Veig una contradicció evident entre la política de
pactes, d'assumpció del joc parlamentari, etc i la decisió de tirar
endavant l'acció directa. Voldria conèixer al respecte la posició de
Joan Cornudella i Barberà..."
Resposta:
Joan Cornudella va tornar acceptar l'oficialització del front armat en la política del FNC l'any 1972.
El Secretariat Permanent del Consell Executiu del FNC va aprovar un document on s'especificaven els diversos fronts de lluita. De manera explícita i per primera vegada des dels anys 50, es reivindicava el front militar i l'acció directa, i es desenvolupà tota la logística, estructura i recursos humans per fer-la possible.
Per exemple, militants de la Joventut obrera del FNC i del Bloc Català d'Estudiants s'enquadraren en el front armat i molts d'ells passaren a la clandestinitat, malgrat no estar fitxats per la policia. Quatre membres de la direcció política varen fer aquest pas i varen desaparèixer de tota activitat política.
El FNC, en aquells moments, no solament no veu incompatible el front armat amb la política de lluita unitària i de pactes, sinó que la realitza paral·lelament.
Evidentment, l'acció directa la feien sense utilitzar el nom de FNC. A mes en aquell moment es produeix un fenomen organitzatiu nou: en el camp de l'acció directa hi ha un món difús de militants procedents del FNC i dels dos PSANs. De sempre en aquest camp, hi varen haver dobles i triples militàncies, i un treball horitzontal entre organitzacions.
La tremenda irresponsabilitat de Jaume Martinez -el cap formal de l'aparell militar-, acompanyada per la frustració de molta de la nostra joventut van propiciar el que FNC tornes oficialment a l'acció directa. Però evidentment, el lideratge de Joan Cornudella era tan determinant, que sense el seu beneplàcit no s'hagués fet aquest pas.
Personalment, mai com aquest moment, se'n va fer molt difícil participar diàriament a la política unitària. No només per les possibles contraccions sinó també, i sobretot per la seguretat.
Segon pregunta:
Vostè diu,
"... les raons de la teva sortida de Front, si no tinc mal entès a
la tardor de 1976 i si tenia alguna relació amb el tema anterior o amb
algun intent per part de la vella guàrdia dirigent de reconvertir per
la via electoralista la política de Front."
Jo surto de FNC com a conseqüència d'un “cop d'estat” dins de l'organització.
El sector de la vella guàrdia, encapçalat per Cornudella i Feixa –un dels fills de Joan Cornudella- amb el suport explícit dels militars del FNC, substitueixen sobtadament la direcció política d'aquell moment, encara que formalment tornen a situar a Joan Cornudella i Barbera (el pare) al davant de l'organització.
El desacord de la participació en la lluita unitària n’és una de les causes. També les quotes de poder de la “vella guàrdia militant” una altra. A més del profund desacord en la delimitació del poder dels militars, que en va ésser una altra causa molt important.
Paradoxalment, anys desprès, ja en plena democràcia i havent participat en unes eleccions Front, la dinàmica de l'acció directa se'ls escapa definitivament de les mans als polítics del FNC, i tota aquesta espiral d’episodis violents fan “refugiar” a Joan Cornudella i alguns dels seus lleials al PSC (PSC-PSOE).
La por personal al sector armat que seguien fent accions, i la possible implicació i repressió, són les autèntiques raons del nou enquadrament de Cornudella. Qualsevol argumentació política d'aquest pas -inclosa la conferència de Cornudella que va fer al Col·legi d'Advocats per justificar la seva nova afiliació- no respon a les autentiques raons que varen ésser de pura supervivència personal.
Comentari final:
Malgrat tot el que he explicat i de continuar explicitant l'error de l'acció directa a finals del franquisme i al principi de la democràcia, haig de dir que Joan Cornudella fou la figura més important del nacionalisme català durant el període de la dictadura franquista.
Ell fou el que va donar contingut polític al patriotisme català en aquella època i li va donar un contingut clarament independentista i de socialisme democràtic.
A més, va saber vestir políticament l'anomenada "unitat per l'acció" que varen fer possible tots els organismes unitaris catalans mes importants com fou la Coordinadora, l'Assemblea de Catalunya i el Consell.
El meu contacte final amb Cornudella fou evidentment controvertit i desagradable, però jo no penso criticar en públic la figura del que representa Joan Cornudella per a Catalunya, sinó tot el contrari.
Com a deixeble i “mà dreta” de Cornudella que vaig ésser durant molt de temps, voldria que és projectes públicament l'autèntica i innovadora dimensió intel·lectual, política i de militància de Joan Cornudella, deixant com un episodi no representatiu de la seva manera de fer, la qüestió de l’acció directa.
Cordialment,
Joan-Ramon Colomines-Companys "
Mentrestant val la pena donar a conèixer textos personals que ajudin entendre els esdeveniments i les evolucions.
Per exemple el Professor Fermi Rubiralta va fer una biografia de Joan Cornudella i Barberà i a mi, com a molts d'altres, ens va preguntar coses, una de les meves respostes és l'e-mail que li vaig enviar des de Londres i que reprodueixo a continuació:
"LSE, 11/05/2002
Benvolgut Fermi Rubiralta,
Passo a contestar-li sintèticament les dues preguntes que em fa, que són precisament les de més “clarobscurs”. A més, li transcric la meva petita fitxa de militància al Front Nacional de Catalunya (FNC).
Fitxa de militància al FNC:
Joan-Ramon Colomines-Companys
-Militància al FNC des de 1968 a 1976
-Professional polític a plena dedicació –alliberat- des de 1972 a 1976.
-També des de 1972 a 1976: Segon responsable polític del FNC, actuant a la pràctica com a gerent i secretari general del FNC. El màxim responsable i President era Joan Cornudella. (En el meu període, en el FNC, aquests càrrecs mai varen ésser explicitats com feien altres organitzacions).
-Representant junt amb Joan Cornudella, des de 1972, a la Coordinadora de Forces Polítiques, a l’Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques.
Primera pregunta:
Vostè diu,
"... Veig una contradicció evident entre la política de
pactes, d'assumpció del joc parlamentari, etc i la decisió de tirar
endavant l'acció directa. Voldria conèixer al respecte la posició de
Joan Cornudella i Barberà..."
Resposta:
Joan Cornudella va tornar acceptar l'oficialització del front armat en la política del FNC l'any 1972.
El Secretariat Permanent del Consell Executiu del FNC va aprovar un document on s'especificaven els diversos fronts de lluita. De manera explícita i per primera vegada des dels anys 50, es reivindicava el front militar i l'acció directa, i es desenvolupà tota la logística, estructura i recursos humans per fer-la possible.
Per exemple, militants de la Joventut obrera del FNC i del Bloc Català d'Estudiants s'enquadraren en el front armat i molts d'ells passaren a la clandestinitat, malgrat no estar fitxats per la policia. Quatre membres de la direcció política varen fer aquest pas i varen desaparèixer de tota activitat política.
El FNC, en aquells moments, no solament no veu incompatible el front armat amb la política de lluita unitària i de pactes, sinó que la realitza paral·lelament.
Evidentment, l'acció directa la feien sense utilitzar el nom de FNC. A mes en aquell moment es produeix un fenomen organitzatiu nou: en el camp de l'acció directa hi ha un món difús de militants procedents del FNC i dels dos PSANs. De sempre en aquest camp, hi varen haver dobles i triples militàncies, i un treball horitzontal entre organitzacions.
La tremenda irresponsabilitat de Jaume Martinez -el cap formal de l'aparell militar-, acompanyada per la frustració de molta de la nostra joventut van propiciar el que FNC tornes oficialment a l'acció directa. Però evidentment, el lideratge de Joan Cornudella era tan determinant, que sense el seu beneplàcit no s'hagués fet aquest pas.
Personalment, mai com aquest moment, se'n va fer molt difícil participar diàriament a la política unitària. No només per les possibles contraccions sinó també, i sobretot per la seguretat.
Segon pregunta:
Vostè diu,
"... les raons de la teva sortida de Front, si no tinc mal entès a
la tardor de 1976 i si tenia alguna relació amb el tema anterior o amb
algun intent per part de la vella guàrdia dirigent de reconvertir per
la via electoralista la política de Front."
Jo surto de FNC com a conseqüència d'un “cop d'estat” dins de l'organització.
El sector de la vella guàrdia, encapçalat per Cornudella i Feixa –un dels fills de Joan Cornudella- amb el suport explícit dels militars del FNC, substitueixen sobtadament la direcció política d'aquell moment, encara que formalment tornen a situar a Joan Cornudella i Barbera (el pare) al davant de l'organització.
El desacord de la participació en la lluita unitària n’és una de les causes. També les quotes de poder de la “vella guàrdia militant” una altra. A més del profund desacord en la delimitació del poder dels militars, que en va ésser una altra causa molt important.
Paradoxalment, anys desprès, ja en plena democràcia i havent participat en unes eleccions Front, la dinàmica de l'acció directa se'ls escapa definitivament de les mans als polítics del FNC, i tota aquesta espiral d’episodis violents fan “refugiar” a Joan Cornudella i alguns dels seus lleials al PSC (PSC-PSOE).
La por personal al sector armat que seguien fent accions, i la possible implicació i repressió, són les autèntiques raons del nou enquadrament de Cornudella. Qualsevol argumentació política d'aquest pas -inclosa la conferència de Cornudella que va fer al Col·legi d'Advocats per justificar la seva nova afiliació- no respon a les autentiques raons que varen ésser de pura supervivència personal.
Comentari final:
Malgrat tot el que he explicat i de continuar explicitant l'error de l'acció directa a finals del franquisme i al principi de la democràcia, haig de dir que Joan Cornudella fou la figura més important del nacionalisme català durant el període de la dictadura franquista.
Ell fou el que va donar contingut polític al patriotisme català en aquella època i li va donar un contingut clarament independentista i de socialisme democràtic.
A més, va saber vestir políticament l'anomenada "unitat per l'acció" que varen fer possible tots els organismes unitaris catalans mes importants com fou la Coordinadora, l'Assemblea de Catalunya i el Consell.
El meu contacte final amb Cornudella fou evidentment controvertit i desagradable, però jo no penso criticar en públic la figura del que representa Joan Cornudella per a Catalunya, sinó tot el contrari.
Com a deixeble i “mà dreta” de Cornudella que vaig ésser durant molt de temps, voldria que és projectes públicament l'autèntica i innovadora dimensió intel·lectual, política i de militància de Joan Cornudella, deixant com un episodi no representatiu de la seva manera de fer, la qüestió de l’acció directa.
Cordialment,
Joan-Ramon Colomines-Companys "
Novament jutjat pel català
Estic tant profundament decebut i trist, que no se per on començar.
Ni el Conselh Generau d'Aran, ni la Direcció General de Política Lingüística, ni tan sols la Plataforma per la Llengua s'han interessat per a res. He tingut i tinc un conflicte lingüístic durant les meves vacances a Vielha i jo he acabat avui al jutjat, on el jutge no ha volgut que parles en català, ni ha volgut posar-me un traductor, ni res de res, deia que no en tenia dret.
Un abús enorme i novament m'han trepitjat els meus drets de catalanoparlant i també d'aranès, perquè tampoc ha estat possible tenir la documentació en aranès o parlar-lo.
Millor només transcriure la nota que vaig transmetre a la Plataforma per la Llengua per entendre el cas:
"Amb aquesta nota vull donar constància i fer-ne una reclamació formal sobre el tracte comercial irregular que com usuari i consumidor, se m'ha donat en l'empresa de missatgeria MRW de Vielha ( Avinguda Maladeta 14).
El matí del dia 13 d'agost d'enguany vaig anar a la citada agència per fer dues gestions: La primera per enviar una carta al Regne Unit i la segona gestió per demanar explicacions per un servei mal realitzat durant el mes de juliol.
D'entrada quan vaig arribar a l'agència en va atendre la senyoreta Bibiana que de forma molesta i impositora em va fer canviar de llengua "sino, no me atendia". Jo parlava català i se m'exigia per atendrem parlar en castellà.
En aquests moments inicials, tot hi que considero que no se m'atenia correctament, no en vaig fer una qüestió de principis el tema de la llengües, però posteriorment durant les dues hores llargues que va durar tot l'incident a l'agència, el tema de l'idioma va tornar a sorgir en tota virulència i la senyora Bibiana deia que jo l'havia insultat perquè jo havia dit "com podia ésser que atenen al públic, no parles el català".
La qüestió a plantejar aquí doncs, és la reclamació i denuncia contra la discriminació i vexament que se m'ha fet, per no atendre els meus drets d'ésser atès en català, però tot hi que puc mostrar comprensió sobre la falta de coneixement de la llengua, no és pot acceptar de cap manera l'actitud hostil que és va produir contra mi per ésser catalanoparlant.
MRW no pot discriminar als catalanoparlans i ha de tenir solucions perquè qui atengui al públic es pugui expressar en més d'una llengua.
En l'incident hi va haver altres irregularitats comercials que la seva denuncia la he canalitzat a traves del Conselh Generau d'Aran.
Aquestes irregularitats són :
1. Atenció al client amb un llenguatge i una actitud que traspassa el marc de "bones maneres" de l'atenció al client.
2. Cobrament d'un servei amb un preu superior al preu publicitat en la Web oficial de MRW i amb la seva publicitat escrita.
3. Engany per no voler aplicar el programa ofertat i publicitat "Supercity".
4. Entrega d'un rebut no oficial, sense voler donar factura incloent-hi les xifres.
5. No voler donar el "Llibre de Reclamacions".
Però tot això té un fil conductor que és la Vexació per parlar el català a MRW Vielha.
La cosa s'ha complicat quan l'empleada m'ha posat una demanda al jutjat de Vielha perquè la vaig insultar per dir-li "que era una impresentable por no atenderle en catalan". No és basa en res més l'acusació. El jutge ha acceptat a tràmit la demanda i el dia 3 de setembre estic citat al jutjat.
O sigui de persona vexada pels meus drets lingüístics he passat a acusat."
Fins aquí la nota.
La vista s'ha fet i estic a l'espera de la sentència.
Maleïts polítics! 23 anys perduts.
Ni el Conselh Generau d'Aran, ni la Direcció General de Política Lingüística, ni tan sols la Plataforma per la Llengua s'han interessat per a res. He tingut i tinc un conflicte lingüístic durant les meves vacances a Vielha i jo he acabat avui al jutjat, on el jutge no ha volgut que parles en català, ni ha volgut posar-me un traductor, ni res de res, deia que no en tenia dret.
Un abús enorme i novament m'han trepitjat els meus drets de catalanoparlant i també d'aranès, perquè tampoc ha estat possible tenir la documentació en aranès o parlar-lo.
Millor només transcriure la nota que vaig transmetre a la Plataforma per la Llengua per entendre el cas:
"Amb aquesta nota vull donar constància i fer-ne una reclamació formal sobre el tracte comercial irregular que com usuari i consumidor, se m'ha donat en l'empresa de missatgeria MRW de Vielha ( Avinguda Maladeta 14).
El matí del dia 13 d'agost d'enguany vaig anar a la citada agència per fer dues gestions: La primera per enviar una carta al Regne Unit i la segona gestió per demanar explicacions per un servei mal realitzat durant el mes de juliol.
D'entrada quan vaig arribar a l'agència en va atendre la senyoreta Bibiana que de forma molesta i impositora em va fer canviar de llengua "sino, no me atendia". Jo parlava català i se m'exigia per atendrem parlar en castellà.
En aquests moments inicials, tot hi que considero que no se m'atenia correctament, no en vaig fer una qüestió de principis el tema de la llengües, però posteriorment durant les dues hores llargues que va durar tot l'incident a l'agència, el tema de l'idioma va tornar a sorgir en tota virulència i la senyora Bibiana deia que jo l'havia insultat perquè jo havia dit "com podia ésser que atenen al públic, no parles el català".
La qüestió a plantejar aquí doncs, és la reclamació i denuncia contra la discriminació i vexament que se m'ha fet, per no atendre els meus drets d'ésser atès en català, però tot hi que puc mostrar comprensió sobre la falta de coneixement de la llengua, no és pot acceptar de cap manera l'actitud hostil que és va produir contra mi per ésser catalanoparlant.
MRW no pot discriminar als catalanoparlans i ha de tenir solucions perquè qui atengui al públic es pugui expressar en més d'una llengua.
En l'incident hi va haver altres irregularitats comercials que la seva denuncia la he canalitzat a traves del Conselh Generau d'Aran.
Aquestes irregularitats són :
1. Atenció al client amb un llenguatge i una actitud que traspassa el marc de "bones maneres" de l'atenció al client.
2. Cobrament d'un servei amb un preu superior al preu publicitat en la Web oficial de MRW i amb la seva publicitat escrita.
3. Engany per no voler aplicar el programa ofertat i publicitat "Supercity".
4. Entrega d'un rebut no oficial, sense voler donar factura incloent-hi les xifres.
5. No voler donar el "Llibre de Reclamacions".
Però tot això té un fil conductor que és la Vexació per parlar el català a MRW Vielha.
La cosa s'ha complicat quan l'empleada m'ha posat una demanda al jutjat de Vielha perquè la vaig insultar per dir-li "que era una impresentable por no atenderle en catalan". No és basa en res més l'acusació. El jutge ha acceptat a tràmit la demanda i el dia 3 de setembre estic citat al jutjat.
O sigui de persona vexada pels meus drets lingüístics he passat a acusat."
Fins aquí la nota.
La vista s'ha fet i estic a l'espera de la sentència.
Maleïts polítics! 23 anys perduts.
dimarts, de setembre 02, 2003
Miquel, Miquel...t'equivoques!!!
Fa gràcia que "Tribuna Catalana" la joguina unipersonal de Miquel Sellarés a internet, pontifiqui sobre els efectes d'un "Manifest" en el diàleg i respecte entre els candidats a la Generalitat. Millor seria que -com aqui- fes un Diari Personal, però no ens volgui vendre periodisme equidistant, perquè només es un "xeringuito" pagat pel socialistes de la Diputació de Barcelona entre d'altres subvencions. Sobretot Ell: que en editorials i articles parla de "talibans", "escolans" i altres improperis referits a la gent del nacionalisme de govern.
El Manifest en qüestió era sectari i partidista, i això ho va tenir clar el propi "maxaca" que té Sellarés a "Tribuna Catalana" que referenciant la noticia va titular-la "Maragall aconsegueix que uns intel·lectuals li donin suport". Només va durar unes hores penjada a la xarxa, per passar a titular-se d'una altra manera menys evident el partidisme.
Si en Miquel canvies l'estil, i d'una vegada deixes de destil·lar bilis enverinada per la seva expulsió de CDC, llavors si que trobaríem punts de contacte i d'entesa. Sobretot amb mi, que mai li he fet res i som més igual del que es pensa. I sobretot ara que estem discutint que “Mobilització Catalanista” (MCAT) és transformi en un lobby de caràcter transversal, promotor de l'acció unitària de les diverses versions del nacionalisme català als Països Catalans.
Perquè és veritat que Mas se equivoca i sobretot s'equivoca la seva tropa.
Quan jo vaig escriure sobre "Maragall i el respecte", és va començar una guerra a CiU que encara no ha acabat. Dins de la revista "Mas&Catalunya- MCAT" jo escrivia en un article: "...Atenció: Maragall és demòcrata i de tradició demòcrata de tota la vida i la seva formació política també, per tant mereixen un respecte de tracte i d’anàlisi. Respecte per a ell i la seva gent, però això no treu un atac frontal sense concessions al maragallisme...".
Som molts des de dins -sense Manifest- que intentem que el "masisme" sigui mes net. Perquè Mas ja era la segona vegada que parlava o insinuava coses sobre "Maragall i la beguda". La primera que jo la vaig escoltar en directe fou el dia 17 de novembre de 2002 del discurs de clausura de "l'Escola de Tardor de CiU de l'Àrea Metropolitana" a Barcelona. Aquell dia la perla fou "quan Maragall estigui seré" i l'auditori es va disparar a aplaudir. Al final Mas va demanar comprensió a la premsa, perquè no se'n fes referència, jo en vaig fer una nota interna.
Miquel, Miquel...t'equivoques!!!
El Manifest en qüestió era sectari i partidista, i això ho va tenir clar el propi "maxaca" que té Sellarés a "Tribuna Catalana" que referenciant la noticia va titular-la "Maragall aconsegueix que uns intel·lectuals li donin suport". Només va durar unes hores penjada a la xarxa, per passar a titular-se d'una altra manera menys evident el partidisme.
Si en Miquel canvies l'estil, i d'una vegada deixes de destil·lar bilis enverinada per la seva expulsió de CDC, llavors si que trobaríem punts de contacte i d'entesa. Sobretot amb mi, que mai li he fet res i som més igual del que es pensa. I sobretot ara que estem discutint que “Mobilització Catalanista” (MCAT) és transformi en un lobby de caràcter transversal, promotor de l'acció unitària de les diverses versions del nacionalisme català als Països Catalans.
Perquè és veritat que Mas se equivoca i sobretot s'equivoca la seva tropa.
Quan jo vaig escriure sobre "Maragall i el respecte", és va començar una guerra a CiU que encara no ha acabat. Dins de la revista "Mas&Catalunya- MCAT" jo escrivia en un article: "...Atenció: Maragall és demòcrata i de tradició demòcrata de tota la vida i la seva formació política també, per tant mereixen un respecte de tracte i d’anàlisi. Respecte per a ell i la seva gent, però això no treu un atac frontal sense concessions al maragallisme...".
Som molts des de dins -sense Manifest- que intentem que el "masisme" sigui mes net. Perquè Mas ja era la segona vegada que parlava o insinuava coses sobre "Maragall i la beguda". La primera que jo la vaig escoltar en directe fou el dia 17 de novembre de 2002 del discurs de clausura de "l'Escola de Tardor de CiU de l'Àrea Metropolitana" a Barcelona. Aquell dia la perla fou "quan Maragall estigui seré" i l'auditori es va disparar a aplaudir. Al final Mas va demanar comprensió a la premsa, perquè no se'n fes referència, jo en vaig fer una nota interna.
Miquel, Miquel...t'equivoques!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)