Els insults, les amenaces i els
desacords
Donar
opinió constant i a més fer-ho per escrit, té les seves recompenses i els seus
problemes.
Si
a més, t’especialitzes com jo he fet, en un àmbit polític determinat: en el meu
cas el “món independentista” i ho fas d’una manera compromesa, pots acabar
creant-te molts “amics”, ja m’enteneu.
Això
és un BLOG i per definició és OPINIÓ, però a més és la meva opinió a cara
descoberta.
Sóc
periodista però aquí no faig ni informació, ni crònica, ni qualsevol altre fórmula
que sigui una via de donar informació.
Opinió,
opinió per definició també subjectiva i clarament amb un biaix personal.
El
flamant delegat a Madrid de la Generalitat de Catalunya en Gorka Knörr, acaba
de fer una piulada sobre un post meu que es titulava: “La diputada Laura
Borràs sense sexe com els àngels?”, en el que diu: “Com a des-informació és un article
impecable. Ah, jo també soc soci de la Crida”.
Resposta meva
el màxim d’educada possible per a un “diplomàtic nostrat”, tot i que la
comunicació és en el fangar de tuiter:
“D’acord, gracies pel comentari
senyor Knörr. Esperarem 100 dies per veure com vostè delegat de la Generalitat
a Madrid fa la seva feina. Li desitjo tot el millor i jo seguiré DES-INFORMANT o
sigui donant opinió. Salutacions cordials. Joan-Ramon”.
El mateix
post dedicat a la diputada Borràs ha provocat un missatge directe via tuiter
d’ella, dirigit a mi, comentant les meves opinions. D’això no en diré paraula,
ni tant sols sobre la meva posterior resposta, perquè la diputada ha utilitzat
una via de comunicació no pública. El que és segur, és que no serem “novius”.
Com
a director d’una revista i com a director d’un digital diari sobre premsa
universitari rebo -literalment- centenars de missatges per diferents vies: insultant-me,
amenaçant-me i tot el que vulgueu, menys “maco” de tot.
Heu
de pensar que fem premsa universitari i premsa per a més joves i de vegades descarreguen
tot el seu “merder hormonal” contra tots nosaltres.
Però
no us penseu: el professorat és pitjor. Hem hagut d’acceptar que signin amb pseudònim
els articles escrits pels estudiants, perquè es trobàvem que després a l’Aula
el nostre redactor era interpel·lat i amenaçat pel professor suposadament
agreujat. I les autoritats acadèmiques també juguen l’esport de l’amenaça
directa o velada.
A
més jo sóc d’una família de polítics, i veig que en alguns comentaris sobre
articles d’algun d’ells, en especial el més mediàtic, moltes vegades hi surto
com a germà a insultar. Sóc “la Torna” a insultar.
M’encanten
dues perles de comentaris que fa poc he vist. El que escrivia es ficava grollerament,
però molt, contra el meu germà i acabava dient: “aquest té un germà, en
Joan-Ramon, que és més pujolista que la Ferrusola”.
I
un altra comentari cum laude referit a mi: “ ... és un fundamentalista
de l’occitanisme, sembla un “puto” aranès”. (Les cometes de “puto” són meves).
Però
el que marquen de veritat són els insuls de la policia franquista quan a cops
en una comissaria em deien cridant entre insults: “Colominas ... eres un
separatista des de la cuna”.
No
es tracta de fer-me la víctima, ni d’explicar batalletes, es tracta de
dir que la colla d’insensats que en l’anonimat ens insulten a tort i a dret,
només és soroll i que ens ho hem de prendre com a soroll.
El
problema és quan el “soroll” el produeixen càrrecs electes, càrrecs
institucionals i representatius, llavors entra la perversió en el discurs,
creant una mala maror molt tòxica.
Mireu
sinó el llenguatge de “Ciudadanos”: la diuen constantment tant grossa i tant desproporcionada,
que ja tots n’estem vacunats i ens llisca tanta impertinència.
El
desacord, la crítica, el debat és una via sana, però en el “món
independentista” s’ha imposat un “desacord silenciós” que acaba sent un frívol ninguneig
que sense expressar-se, és més sonor que qualsevol comentari.
De
vegades el ninguneig o menyspreu simplement és una estafa política
encoberta.
Per
arrodonir-ho, deixeu-me entrar en una de les controvèrsies d’actualitat: A mi no em
faran només fer macramé a la CRIDA NACIONAL per la República. Que
ho pensi el pres polític Jordi Sánchez, President de la CRIDA NACIONAL, que
reivindica a la penya -amb raó- poder fer política des de la presó. El
que no vulgui per a ell, que no ens ho encolomi a nosaltres. □
IMATGE:
La controvertida escultura d’Olviero Rainaldi sobre el Papa Joan Pau II a Roma (© Sean X. Liu /
Flickr, Creative Commons).