Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (10)
Els 113 de l’Assemblea de Catalunya
Començo
a trobar-li la gracia a això d’editar textos escrits als meus 23 anys, però
encara tindrà més gracia reescriure-ho tot, saben ja el final de moltes de les
coses iniciades. Si ja llavors qualsevol dietari era subjectiu, m’imagino que
escriure sobre el mateix 46 anys després ha de ser mega-subjectiu.
Per
això necessitem els historiadors. Però n’hi ha algun objectiu?
QUADERN VERD:
20 de febrer de 1974
Els 113 de l’Assemblea de Catalunya
Ja he sortit de la presó Model, he estat
l’últim en sortir dels anomenats “els 113 de l’Assemblea de Catalunya”.
El “113” som els que ens varen detenir
mentre assistíem a una
sessió de la Permanent de l’Assemblea de Catalunya a l'Església de Maria
Mitjancera de Totes les Gràcies del carrer d’Entença de Barcelona.
També varen
detenir al meu germà Lluís i el meu germà petit Agustí que també hi era, és va
escapolir.
Durant més o
menys aquests quasi quatre mesos de captiveri m’ha passat de tot. En podria fer
un llibre. Però ara només unes idees.
A la comissaria el dia de la detenció em
van escalfar una miqueta. Moltes hores dret perquè m’estoves i no
continues dient, el que havíem acordat prèviament tots els detinguts, que
estàvem a la reunió per parlar de
l’encíclica “Pacem in Terris” de Joan XXIII. Van utilitzar una màquina
d’escriure per donar-me cops. Tot molt light però acollonidor.
L’Assemblea de Catalunya és plural i la
seva diversitat d’ideologies i de classes hi queda plenament reflectida. La
dreta i el centra-dreta dels 113 varen pagar ràpidament la multa i no varen
estar ni dos dies a la presó.
La gent del PSUC, en mil i una versions,
inclosos els mal-anomenats “independents”, dominaven tant l’Assemblea com els
“113”. Vaig estar en una cel·la amb un del PSUC
dels “113” que vàrem acabar a cops de barres de pa per la seva
super-impertinència hegemònica partidista. Per acabar tota l’hostilitat algú de
la direcció del PSUC a la presó va exercir la seva autoritat sobre el seu
militant i la vida es va calmar. Després vaig tenir com a company de cel·la un
catòlic-anarquista-homosexual lligat a institucions eclesiàstiques que fou una
persona excel·lent i que jo sabia que estava detinguts per “temes” anarquistes
però, com cal, mai en vàrem parlar.
Tot això pot semblar innecessari
explicar-ho de tant personal que és, però us explicaré més: totes les meves
manies les he agafat a la presó i el que més recordo són les meves i
voluntàries dutxes fredes de quasi cada matí a unes dependències infectes de la
Model i recordo els altres i únics que també ho feien, que eren uns negres molt
simpàtics amb unes immenses cigales.
Perquè no us queixeu que no parlo de
política en l’empresonament dels 113, us explico:
Durant l’empresonament es va produir la
mort de Carrero Blanco i els dirigents del PSUC dels 113 a la presó amb el
“Guti” al davant, varen parlar amb el director de la Model desmarcant-se de la
mort i condemnant les accions violentes. De retruc, varen mirar cap un altra
costat sobre l’anarquista Puig i Antich que també està a la Model, condemnat a
mort.
El
PSUC, no l’Assemblea de Catalunya ni la majoria dels 113 presoners, vam
maniobrar a la presó, perquè hi havia por i perquè era real que ens podien com
a hostatges fer-nos mal, perquè hi havia molt d’histerisme entre els
funcionaris.
Però òbviament el PSUC el
que feia era de manual “del” partit: intentaven desenvolupar l’anomenat “Pacte per la Llibertat”, que és
apropar-se als franquistes intentant portar-los a postures democràtiques
presentant-se quasi sempre a ells com a interlocutors.
Barcelona,
20 de febrer de 1974
Escultura: “Bitlla Home” de Josep Guinovart.