Official Secrets
The Spy Who Tried to Stop a War
He vist a la plataforma Amazon Prime la pel·lícula “Official
Secrets” (2019), basada en el llibre de Marcia i Thomas Mitchell “The
Spy Who Tried to Stop a War” dirigida per Gavid Hood i amb actors reconegudíssims
com Keira Knightley i Ralph Fiennes.
No us faré cap espòiler, però en síntesi és una
episodi de la vida de Katharine Gun, una treballadora del “GCHQ - Government
Communications Headquarters” o sigui un dels serveis d’intel·ligències britànics,
especialitzat en rastrejar comunicacions. La treballadora va
filtrar un memoràndum secret exposant una operació d'espionatge per influenciar
a diplomàtics de les Nacions Unides encarregats de votar una resolució sobre la
Invasió de l'Iraq de 2003.
La pel·lícula bastant fluixeta és un drama polític real.
El que no és fluixeta és la enorme denuncia d’uns
polítics i d’una política anglesa i nord-americana indecent, amb George Bush i
Tony Blair encapçalant-la. (Hi ha trossos amb gravacions reals d’aquests personatges).
L’Aznar no surt, però corria per allà.
És entretingut de fer comparacions de les coses que
he vist en la pel·lícula i de les coses que vivim aquí.
Per exemple: seria un thriller polític interessant
resseguir i motoritzar el CNI a Catalunya o sigui el Servei Secret Espanyol i
tot la xarxa que tenen muntada per “esclafar” el denominat “Procés
independentista”.
Que escolten? Com influeixen en comunicacions com
internet amb fake news? Com influeixen a la premsa? Quines dinàmiques
polítiques malèfiques han construït? A qui paguen dels polítics per fer
espanyolisme? O com s’han infiltrat als partits i organitzacions sobiranistes i
a qui tenen en nòmina per distorsionar? Etc, etc...
Seria un servei d’espionatge de merda, sinó intentessin
fer tot el que he descrit i més segurament.
La pel·lícula introdueix el que en anglès en diuen
un whistle-blower que seria com un denunciant o alertador, que
és una persona que treballa per a un organisme i denuncia públicament, les
irregularitats comeses per aquest organisme per motius d’interès públic. Si la
paraula la busquéssiu al diccionari diria un “xiulador”, però s’ha de posar en
context.
Ja us podeu imaginar que aquest concepte té dues
cares: una d’ètica positiva com “el denunciant” o de negativa com “el delator o
el traïdor”. Sempre un serà una cosa o una altra segons l’observador.
En la batalla campal de Twitter sobre l’arena
política catalana, aquests conceptes són híper-utilitzats, disparant en totes
direccions. Hi ha tuits de polítics professionals en exercici que fan autèntica
vergonya.
Quants estant a sou de l’espionatge espanyol?
+++
IMATGE:
Xiulet tallat en os de balena (1821), Londres.