Toni Aira ataca
Acabo de llegir el llibre de Toni Aira titulat “L’altra guerra de successió” i amb el subtítol “L’hegemonia més disputada”. L’he llegit en la seva versió digital Kindle d’Amazon. (Subratllo l’origen digital de la meva lectura, perquè alguna vegada m’he trobat amb una versió diferent en paper del suposadament mateix llibre).
I de fet això podria passar en aquest llibre, que
clarament està escrit i suposo editat en digital, abans de l’alerta sanitària i
que si hagués estat escrit després del confinament, podria portar matisacions
de com s’ha comportat el govern Torra i els partits que li donen suport. Perquè
agradi o no, res serà igual després de la pandèmia.
D’entrada haig de confessar que Aira no es àngel de
la meva devoció. És un d’aquest tertulià que em fa pujar la pressió quan l’escolto,
sobretot perquè creu conèixer el món convergent i post-convergent, en especial
per la seva feina de quan va ser director de comunicació del PDeCat l’any 2017.
Però crec que va mirar, però no va veure.
-Apa!!! Em direu. -Sent cap de comunicació no va
entendre els seus? Això és possible?
-Hi ha precedents. Jo contestaria.
- Mireu sinó el que fou diputat del PP Ricard
Fernàndez Deu, fou director de comunicació d’una de les campanyes del President
Pujol. Jo sempre vaig dir que no entenia res o ho va entendre tant bé, que
escandalitzat és va fer del PP.
De fet sóc injust amb Toni Aira. L’impresentable sóc
jo, un envejós de vol gallinaci, que no suporta això que en diuen “Els Spin
Doctors” que
van de modernets i que citen sèries televisives sobre el Vaticà. Els que
hem estat cap de gabinet i cap de comunicació de consellers i ministres ens fot
que ens alliçonin, però de vegades val la pena perquè el llibre de Toni Aira:
és bo.
És un llibre en dues parts: una sobre els Convergents
i l’altra sobre Esquerra Republicana de Catalunya.
De la part dels convergents als qual ha servit, no
en té ni puta idea, en canvi dels d’Esquerra en va fa una descripció positiva
molt adequada i es permet donar-los-hi consells.
No exagero dient que és un convergent que no entén
els convergents. Politicologicament: Ni gota.
Citar noms, citar dades i dates, citar off de
records no fa que entenguis un fenomen social. El periodista Aira explica el paper de colors que embolica la caixeta on hi ha el “cor convergent”, que
ell en diu “gen convergent”, però no en sap explicar la seva evolució.
Per exemple: ¿Es pot explicar l’evolució de
Convergència al PDeCat amb el lideratge del President Mas, sense explicitar la transformació
com a partit autonomista a partit independentista? Les seves profundes conseqüències
internes? Doncs no, però Aira tampoc ho fa.
És pot explicar la transformació dels convergents d’una
Convergència inter-ideològica a una Convergència liberal fins a pràctiques de liberalisme
més salvatge? No i Aira tampoc ho explica.
Explicar la Convergència post-President Pujol com un
embolic de sigles i de fracàs d’identitat corporativa, segur que és veritat, però
és la sanefa d’uns elements més profunds. El canvi de Mas fou ideològic i de
contingut en reivindicació nacional.
Seguim: Puigdemont no és que tingui al·lèrgia a la
disciplina de partit, té un greu problema de concepció democràtica de com
treballen els partits i de com funcionen les feines cooperatives. Les caricatures
de fer de President Pujol del “ordeno y mando” només fan gràcia al
programa televisiu de Polònia.
No és possible avui analitzar “l’Espai Puigdemont”
sense saber explicar bé la diferència entre l’independentisme de bloc nacional
i l’independentisme de classe.
Aira que segur és una bona persona, analitza als
protagonistes camuflant les seves debilitats i els seus propis objectius. Mireu
l’ex-alcalde de Figueres, l’ex-Conseller Vila no és que volgudament va descavalcar
del projecte Puigdemont, va descavalcar del projecte independentista. El conseller
va passar d’un govern independentista, a dir que treballaria per un referèndum d’autodeterminació
en el que votaria que NO. (No m’ho han explicat, ho he sentit en directe). Aquesta
era l’esperança blanca dels convergents? Això no quadra.
El llibre fa una radiografia d’ERC molt acurada que després
de llegir el seu capítol, he preguntat ràpidament on m’havia d’apuntar per ser
d’Esquerra. Renoi que bé ho fan !!!.
O no tant bé? O vostè torna a no entendre la història
de l’independentisme. Torna a fer el que han fet molts directius d’Esquerra:
que l’independentisme comença amb ells.
Tant està equivocada la idea maxacona dels puigdemontistes
de parlar “d’unitat” com un fuet acusador, com de “la unitat o eixamplar la
base” que fan els junqueristes. Això no és una lluita de galls, com diuen
alguns. Fins i tot hi ha qui acaba,
renegant dels partits polítics tornant a un nacionalisme independentista català
sacralitzador de les essències més reaccionàries.
De talibans n’hi han a tot arreu, però les diferències
dels dos grans partits independentistes són de Model: son dos models diferents.
Li ben asseguro que si els d’ERC m’han de portar a la
independència m’hi apunto ja. Però ja els hi pot donar consells per millorar, perquè
acabaran com sempre fent President a qualsevol Montilla de torn. Perquè vostè
senyor Aira no ho explica, però avui el discurs dominant de l’esquerra a
Catalunya el capitalitzen els Comuns. L’hegemonia de discurs és dels Comuns.
I Puigdemont? No sap on va. Ara fa llibres de
memòries, un altra pinyol que ens haurem d’empesar.
Un bon llibre el de Toni Aira que caldrà que jo en
faci una segona lectura, però no per explicar-ne les primeres impressions en un
blog com ara, sinó per fer-ne un debat. Sobretot perquè tothom fuig dels debats
de veritat, però no de la tertúlia matinera.
Ara que ve Sant Jordi de juliol, un llibre per
comprar.