Jordi Sánchez
i Toni Morral:
la ineptitud
política
Ja
s’han passat totes les línies vermelles a la Crida Nacional per la República,
no és possible continuar sense debat polític i participació directe en clau política
dels militants d’aquesta associació-partit.
Mentre hauríem d’estar discutint una treballada Documentació que passes comptes de que s’ha fet i s’aportessin les línies mestres de com encarem el futur, avui la Crida ens convoquen a una nova conferència culinària de l’Ada Parellada.
I per altra banda certa premsa ben informada, o sigui ben teledirigida, ens expliquen que Jordi Sánchez i David Bonvehí del PDeCat estant negociant la refundació de no sé sap que. I la premsa més orgànica de Can Puigdemont ens informe que el President Carles Puigdemont ja ha fet saber que només tornarà a encapçalar la llista si és una candidatura transversal de l’independentisme i amb voluntat guanyadora.
O sigui, nosaltres a fer cuinetes amb la Parellada i ells a fer una suposa alta política, que coneixen la seva eficàcia acabaran fent explotar tot “l’Espai Puigdemont” que s’aguanta per uns fils.
Tot això ja bé de lluny i ja vàrem demanar la dimissió de Jordi Sánchez com a President i de Toni Morral com a Secretari General de la Crida perquè no son capaços d’aixecar una organització participativa i democràtica capaç d’engrescar la gent.
Els més puristes ens varen renyar de que com ens atrevíem a criticar un pres polític o sigui novament el xantatge per no fer política.
Jordi Sánchez va ser ell que va reivindicar amb força i perquè no dir-ho, amb molt mala llet, que ell volia fer política i que no se’l veies només com a persona “ ...per fer macramé a la presó”. (Paraules literals).
Per tant, si Sánchez fa política el podem criticar, no pretendrà que això de ser pres el beatifiqui, ell faci política i nosaltres haguem de menjar-nos les seves opinions i decisions perquè té butlla.
Vàrem seguir i seguim demanant la dimissió del duo suïcida de la Crida. I quina fou la resposta: que Sánchez havia demanat venir a treballar a la Crida, com una de les fórmules possibles de reinserció pel treball extern que el regim penitenciari preveu.
O sigui: no només no dimitia, sinó que a més venia a la Crida a treballar? Jugada mestre, per fer-nos callar a tots.
I que va passar? Que la Consellera de Justícia d’ERC, Ester Capella i tota la seva cort de funcionaris varen fer de les seves, i de manera indecent varen prohibir la futura sortida laboral, discriminant a Sánchez en els seus drets carceraris.
Va començar una allau de critiques tant del pres, de la família del pres, dels advocats i insòlitament per part de la direcció de la Crida, que col·legialment va emetre un comunicat polític, cosa que no havia fet quasi ni una sola vegada en tota la seva història.
Amb tanta repressió sectària nosaltres vàrem tenir de callar i amb filigrana veneciana vàrem defensar amb força i públicament a Jordi Sánchez per haver patit tanta ignomínia. Són les paradoxes de la repressió. A mort amb Sánchez quan el reprimeixen !!!, però critica política si cal. Sánchez ho ha d’entendre, perquè ha llegit molta Marta Hornecker.
Però per més inri Sánchez va fer el que dins del món nacionalista català se’n diu “fer un Trias Fargas” que va consistir que després de tanta denúncia a ERC, la Consellera i al Departament, al cap de 24 hores Sánchez va dir via tuït “Ja està, deixem-ho córrer”, es referia a les crítiques a ERC.
Tots amb les bateries carregades per aprofundir en la denúncia i el protagonista, després d’emmerdar-nos a tots, baixava el to.
Se’n diu “fer un Trias Fargas” perquè el polític liberal Ramon Trias Fargas el dilluns feia una proclama patriòtica de caire independentista i el dimarts ho matisava i li posava aigua al vi, mentre els seus partidaris quedaven desconcertats.
Mireu tot és molt senzill: A la Crida Nacional per la República hem de tornar a la política i aprofundir en la nostra democràcia interna.
Fent un homenatge i l’ullet al lluitador valencià Josep Guia: “És molt senzill, digueu-li fer política nacional”.
+++
IMATGE: Escultura “Orpheus /maquette 1” (1956) de Barbara Hepworth. Al Pier Arts Centre d’Anglaterra.