MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 12)

 

L’espionatge, els seguiments,
les detencions i la presó

Era impressionant, jo tenia la pell de gallina escoltant un combatent que cantava una cançó en basc pujat a la tarima, la mateixa que uns companys seus cantaven mentre amb por i per calmar-se, esperaven  la entrada violenta i inevitable de la Guardia Civil que rodejava el “Caserío” on els tenien rodejats i que faltaven minuts perquè passes l’assalt.

Escoltava jo rodejats de polítics, poetes, pintors i molts del món de la cultura a la “Tancada de Montserrat” contra el Judici de Burgos.

Aquesta cançó que no en sé el nom, ni la lletra, ni com sona, però si la “música” del que significava i aquest sentiment profund m’ha acompanyat no només en la lluita antifranquista, sinó també en tota la lluita independentista en general fins avui.

La por en la militància i la por a la repressió son uns estats d’ànims, és una emoció que a part dels records desagradables, és un material valuós per la preparació d’un militant.

Hi ha moltes menes i graus de por, però si l’activista, el mobilitzador no en té, tindrem un problema. La por és necessària i útil per fer propaganda clandestina, per mobilitzar, per fer acció sigui al nivell que sigui.

I si la persona que prepares diu i fins i tot farda de no tenir por, has de buscar la manera per canviar-li els paràmetres de l’anàlisi i de la seva capacitat emocional d’aguantar les situacions més perilloses. Però a més, quasi sempre es treballar en equip i la seguretat del conjunt és molt important.

En la militància combativa heroïcitats ni una, frivolitats ni una, imprudències ni una i competicions internes en el grup per veure qui arrisca més, ni una.

Com exemple parlem ara d’un esdeveniment que veig que s’explica molt, tot i que fou un fracàs pels resultats públics, però fou un acció d’aprenentatge molt gran pel partit i sobretot per mi personalment.

Estic parlant d’una acció de propaganda l’Onze de setembre de 1973 que era interferir i anul·lar l’àudio del repetidor de Televisió Espanyola de Vila-seca, que donava servei al seu primer canal i sobretot transmetia per Tarragona i Reus. La interferència canalitzaria, a una hora de màxima audiència, un missatge reivindicatiu independentista. Recordem que només era l’àudio.

Estalvio com tècnicament estava preparada l’operació per l’equip d’enginyers que era molt bo, pels mobilitzats per la logística sobre terreny i per l’equip de seguretat. Aquell dia jo dirigia la operació.

A diferència de com he vist explicada l’acció, si aquesta no es va realitzar no fou per un problema tècnic, va ser per un problema de seguretat.

L’enginy anul·lador de l’àudio de la tele i la inclusió de un nou àudio o sigui el nostre, va necessitar un ajustament sobre terreny que estava passant tots els paràmetres d’un temps planificat i raonable d’exposició oberta i a més vàrem detectar persones que s’apropaven al lloc on hi havia els tècnics treballant.

I vaig tenir de prendre una decisió arriscada, després de tanta feina de molts militants tant a casa com al lloc de l’acció, la decisió fou cancel·lar l’operació per seguretat.

Aquesta decisió que ningú va discutir, fou tant impactant per a nosaltres que jo amb Joan Cornudella vàrem revisar si havia estat correcte la meva decisió que havia frustrat una important acció de propaganda. Jo havia primat la seguretat.

Per mi fou un aprenentatge prendre la decisió i després analitzar-la com un component de direcció i lideratge en les “accions al carrer”.

Els nostres enginyers van obrir un nou camp tecnològic que feríem servir posteriorment amb altres tècnics en altres accions d’interferència de tota mena en altres suports; i pel conjunt del grup fou un acte de responsabilitat que malgrat l’evident fracàs, cohesionava més l’equip, establin una millor confiança sempre molt necessària quan fas activisme organitzat.

Molt del material intel·lectual d’aquesta operació, des del discurs gravat fins altres apunts de memòria històrica, són a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquesta acció de la televisió sempre l’expliquen els llibres, però d’operacions frustrades de propaganda més innovadora o més clàssica, en vàrem fer moltes. Potser caldria guardar-les a la intimitat i només extreure’n experiències per avançar. La història del Front sembla sempre explicada per masoquistes explicant misèries. Posem en valor els nostres èxits que hi són i sí cal amb sentit crític. I no estaria malament fer-nos autèntiques auto-critiques de grup.

La seguretat és fonamental i d’això els nostres serveis d’impressió de publicacions i tota mena de propaganda impresa, en varen saber molt, perquè mai va “caure” ni una sola multicopista i ni una sola edició completa de propaganda. Va ser un èxit monumental. L’orgull d’un partit clandestí.

I de nou deixeu-me dir: al Front la seguretat era essencial, però pel nostre sistema de lluita calia situar molts dels nostres dirigents a l’exposició semipública.

Vaig viure molt de prop la repressió contra la meva família i en particular la del meu pare, molt abans que jo m’afilies al Front.

Ras i curt el pare va tenir vuit detencions, tres vegades empresonat preventivament i un cop jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP).

Recordo una de les primeres detencions del pare de l’any 1963 que fou al voltant de l’anomenada “Campanya de les instàncies” a favor de la llengua catalana. Ho recordo no només per la detenció, sinó a més per la singularitat del que són “les instàncies”.

Es tractava recollir signatures de suport amb una espècie de formulari suposo. (No recordo el format). Se’n van recollir 10.000 signatures que s’identifiquen amb el número de DNI i aquestes instàncies anaven adreçades al vicepresident del govern espanyol Agustín Muñoz Grandes. Diverses persones foren detingudes per la Campanya i el pare en va ser un.

Quan et detenen el pare i vius a casa del pares i tens 12 anys et repercuteix plenament. També quan el pare s’ha d’amagar temporalment fora de casa.

Diuen que moltes famílies normals, ja que jo no he tingut cap família “normal”, tenen prop de la porta de sortida de casa una bossa preparada per anar al gimnàs, a la piscina o per les extraescolars dels nens, a casa teníem una bossa amb roba prop de la porta, per anar a les comissaries i per anar a la presó per les possibles detencions imprevistes.

Deteccions que una vegada va ser d’un sol cop quasi de tots. El pare, la seva dona, el meu germà Lluís i jo. Tots de partits o opcions polítiques diferents emmarcades en l’independentisme.

Aquest tipus de detencions tenia un componen de xantatge complert en els interrogatoris.

Els policies de la secreta i els “xusqueros” que acollonien en els interrogatoris, utilitzaven informació confidencial de la família amb els seus problemes interns o sigui utilitzaven els nostres “Secrets de Família” per donar-nos la oportunitat de delatar-nos uns als altres i així complir l’esperada venjança. Òbviament no coneixien la solidesa de principis de tots.

Una de les maneres de tenir informació de la Família Colomines, a més de seguiments, de documentació fotogràfica que ens ensenyaven en les detencions, era el nostre telèfon fix de casa.

El 2152765 de Barcelona va estar punxat un munt d’anys. I no és una intuïció o una conclusió lògica de que podia passar, era i és un fet ja demostrat quan s’ha pogut entrar en democràcia a la documentació de l’espionatge de la policia franquista, per fer diverses recerques d’acadèmics.

Nosaltres n’estaven tan convençuts que ens escoltaven que al final de les trucades saludaven al possible policia espia i encara més en qualsevol disputa per la línia telefònica de vegades ens aturàvem i deien amb perfecte espanyol: “ ... Y usted que opina señor policia”. i així minimitzàvem el tant molest acte de ser escoltat pels repressors.

Els escorcoll a casa dels pares també varen ser una bona odissea. El pis de Barcelona del carrer Aragó 239 3er 3a era la llar familiar, però també era una consulta mèdica i un laboratori d’anàlisis  clíniques, a més era un focus i lloc de cultura amb sessions de poesia, reunions musicals de música escenografiades en un teatret usualment d’òpera i sessions de teatre infantil dirigit per mi. A més era la redacció d’una revista com “Poemes” i òbviament era una casa on la política clandestina del Front i també de la lluita unitària hi tenia el seu racó de contactes i de debats. En algun moment escriuré de manera detallada sobre aquesta casa i tota la seva activitat. Però aquí m’interessa comentar com  la policia i la seva repressió afrontava els escorcolls a Can Colomines o millor a “Casa del doctor” com alguns li deien.

Tanta activitat és brutal per una vida familiar, els meus tres germans i jo, ho hem viscut diferent per l’edat, però tots vàrem gaudir del sumun de l’activitat d’una societat civil molt dinàmica  en el camp de la cultura, la ciència i la política confluint en un terreny privat i domèstic. Una autèntica escola de vida.

Segurament la meva primera vegada de perill policial, fou que després d’agafar l’ascensor i ja al pis, per entrar a casa, la mare m’esperava amb la porta oberta i em va donar una forta empenta perquè marxes i de cop s’obri la porta de la veïna de davant i reclamant silenci, em va fer entrar a casa seva. La policia estava escorcollant el nostre pis.

Les altres vegades que em vaig escaquejar de la policia, ja no vaig necessità l’empenta materna. Els veïns del pis de davant de casa, els del costat i els de sota van ser el meu refugi improvisat en altres escorcolls. La mare deixava obertes les finestres del cel obert i així podíem anar seguint els comentaris de la policia durant l’escorcoll i saber quan acabava tota la "comèdia".

Atenció perquè el pis dels pares estava carregat de material que els policies en dirien “subversiu”. Eren papers interns polítics, material a mig escriure, el pare escrivia molt a mà amb estilografia, i també a casa hi havien publicacions clandestines no com a magatzem, sinó com a referència per escriure. Tot amagat en dobles parets i en dobles parets en aparells mèdics del laboratori. Mai varen trobar res.

Alguna vegada que no vaig poder marxar i vaig estar present en ple escorcoll, era com un joc del “fred i calent”, cada vegada que un inútil policia s’apropava a algun amagatall, havíem d’amagar la mirada i no enrojolar-nos.

Però a més la intimitat del nostra material tenia també una línia d’aïllament fabulosa: Eren múltiples pots de vidre transparent amb una granota a dins, que en aquella època el laboratori les feien servir com a prova irrefutable d’embaràs, una de les especialitats del pare, i a més hi havia unes bosses de sang tretes de la refrigeració que esperaven per a transfusions, una altra especialitat del pare, tot plegat feia de barrera perquè el policia fastiguejat no possés les mans per allà, la “zona calenta”. Unes granotes i la sang ens varen ajudar molt.

Per sort i pel meu obsessiu comportament en la seguretat amb la quantitat de coses que vaig arribar fer abans, durant la militància del Front i després, no foren gaires vegades entrar, al que “afectuosament” mentre baixaven amb cotxe per la Via Laietana de Barcelona i passàvem per la Gran Comissaria Central de la Policia sempre deien: - Mira la nostra segona casa.

Les meves detencions, la entrada a la presó Model o les meves multes sempre foren per accions corals o sigui que jo formava part d’un grup de detinguts o de represaliats econòmicament. Va passar amb la “Tancada de Montserrat”, va passar en la detenció del 113 de l’Assemblea de Catalunya i va passar en la detenció de tota la Família a la casa del carrer Aragó de Barcelona.

Però jo encara he tingut una altre detenció en plena democràcia. Fou en una acció per la llengua catalana de la Crida a la Solidaritat. Una detenció a l’andana “carrer Aragó/Passeig de Gràcia” del tren subterrani i que va comportar com un "mini-segrestament", ficant-me ells jo ja detingut dins d’un tren, fins a la comissaria de l’Estació de Sans.

Tanta agitació, mobilització i tot el que vulgueu en activisme previ, es pot dir que en aquella acció per la llengua em vaig deixar agafar, perquè era resistència passiva. Si hagués estat a l’època del Front m’haurien d’haver seguit corrent pels túnels abans de detenir-me.

Aquesta detenció fou en el temps del Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, en Macià Alavedra, que encara l’estic esperant o que s’interessés per mi. Un Conseller que havia militat al Front i que ha acabat marcat en delictes econòmics.

De totes les detencions i de l’estada uns 6 mesos a la Model, vaig aprendre molt, vaig tenir molta solitud i vaig sedimentar un grapat de manies.

En alguna detenció en varen escalfar una mica però molt poquet en comparació d’autèntiques brutalitats i tortures que s’han sofert a les comissaries franquistes, potser m’impressionava i feia mal que et donessin cops amb una màquina d’escriure, però el que més em va impactar i ha tingut conseqüències fins avui, és el tenir-me dret un parell de dies sencers.

Aguantar dret durant hores i hores és una habilitat que encara domino, tot i que tinc un quadre de malalties a l’esquena que sempre calia amagar en qualsevol detenció.

Amigues i amics: millor sempre caure dret.

 +++

IMATGE: Pintura “Newton”(1795) de William Blake.