L’estratègia unitària
antifranquista del Front (1 de 3)
Sobre les plataformes unitàries antifranquisme hi he escrit molt, tant en aquest blog com en altres publicacions, ho he fet més com a politicòleg que com a vivència personal. Precisament aquí és on s’escau fer-ho com a vivència meva, tot i que alguns lectors encara no entenen que això és un diari personal i estic fent un intent memorialístic.
La historiografia catalana de la lluita unitària antifranquista presenta uns biaixos preocupants, per una banda els que diuen qui se’n porten el mèrit del “lideratge de la lluita antifranquista”, qui és l’artífex de la “unitat antifranquista” i com han estat “les dinàmiques en el terreny polític” de les diferents versions de plataformes unitàries.
Només pensar que ara celebrarem solemnement els 50 anys de la constitució de l’Assemblea de Catalunya ja em posa neguitós, perquè recordo tots els biaixos i que qui avui en parla acadèmicament o periodísticament torna a traspassar les polèmiques de fa 50 anys a les actuals explicacions històriques.
I encara més, hi ha qui homologa les reivindicacions per exemple a favor dels presos i exiliats polítics independentistes d’avui, amb les reivindicacions històriques antifranquistes i òbviament ràpidament han aparegut els que diuen que això no és possible, ni comparar-ho, ni fer-ne ostentació pública.
Els comunistes del PSUC i els seus historiadors orgànics, donen la seva versió escombrant cap a casa sobre la lluita unitària antifranquista i els independentistes sobretot de les esquerres marxistes i els seus historiadors orgànics o escombren cap a casa o critiquen per exemple al Front d’haver fet un seguidisme complet i submís al PSUC en les plataformes unitàries, allò que sent diu fer de “companys de viatge”, encara que volen dir “fer de tontos útils”.
Ni una cosa ni l’altra.
Pels hereus del PSUC, tant polítics, historiadors com periodistes, és un fet que per a ells el PSUC ho era tot i creadors de tot, ho podem llegir en molta literatura sobre la temàtica.
Tots aquests no fan cap favor al PSUC, perquè el PSUC fou un excel·lent partit antifranquista que penso que jo estant molt lluny d’ells, mereixien i mereixen un respecte polític i un rigor intel·lectual explicatiu, ben lluny dels pamflets que es publiquen.
El PSUC era comunista que no sóc, ni tant sols eurocomunista, eren catalanistes-unionistes és a dir volien seguir sent espanyols i jo no, però acceptaven que en un referèndum els catalans ens poguéssim preguntar sobre el nostre futur i la seva identitat. Simplement eren espanyols demòcrates amb vocació catalanista.
Ni idea si ells admetrien aquesta caracterització que faig d’ells, però el Front durant la lluita antifranquista els veia també com faig jo ara.
Encara més, perquè era una realitat: el PSUC enquadrava classe obrera de veritat i a més amb un llenguatge integrador al País, tenia afiliat immigrants de parla castellà. El PSUC i sindicats com Comissions Obreres, que agradi o no que ho digui eren cosins germans, sinó fills directament del PSUC, ajudaven d’una manera efectiva a que el treballador nouvingut, almenys no fes fàstics de les coses de Catalunya.
El Front i jo també, n’estàvem convençuts que la nova immigració, a més de ser un drama econòmic per a ells sortir del seu territori per qüestions econòmiques, fou i ha estat un capital humà molt generós que ha ajudat amb el seu treball a posar les bases modernes de Catalunya.
Dotzenes de fills de la immigració espanyola vinguda a casa, han estat independentistes i sinó ho han assumit, han estat com a demòcrates respectuosos de la nostra llengua, la nostra cultura i les reivindicacions nacionals en general.
El Front Nacional de Catalunya fent aquestes anàlisis, -les acabo d’escriure a sac sense preocupar-me de cap llenguatge acadèmic-, va crear una estratègia política: la denominada “La unitat a través de l’acció”.
Aquesta estratègia era el marc polític per poder
treballar i lluitar amb forces polítiques en el combat antifranquista, per molt
allunades que estesin. Implementàvem nosaltres la política del pacte pragmàtic.
El Front ja tenia experiència de treball
unitari des del primer moment,
precisament per ser un Front o sigui una pluralitat interna, però a més
participava d’iniciatives unitàries com el Consell Nacional de la Democràcia
Catalana, l’anomenat col·loquialment “Comitè Pous i Pagès” (1945-1948) o
després el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, el denominat “Comitè Ametlla” (1958).
I fou aquí quan el Front va creure que calia
incorporar al PSUC a la lluita unitària, cosa que no havia passat fins llavors
per l’enorme anticomunisme de diferents forces que els recordaven o havien
patit el seu autoritarisme i repressió en èpoques anteriors.
Una data cabdal fou el mes d’agost de 1967 quan Joan Cornudella o sigui el Front oficialment, va visitar personalment
a Antoni Gutiérrez –el Guti- per convidar al PSUC a participar en una reunió
del Comitè 11 de Setembre. Comitè del
que fins llavors havien estat exclosos, com prèviament ho havien estat en les
plataformes unitàries catalanes com el “Comitè Pous i Pagès” i el
“Comitè Ametlla”.
Aquella manifestació de l’Onze de Setembre fou un èxit almenys simbòlic, participant també Comissions Obreres i sentint-se segurament per primera vegada reivindicar les llibertats de Catalunya en castellà per obrers immigrats.
El Front estava implementant la seva estratègia unitària i òbviament els comunistes també creien implementar la seva, com era la seva iniciativa resumida en “Reconciliació Nacional”, la proposta de “Vaga general pacífica” i el “Pacte de la llibertat”.
Això sí polítiques del PSUC i el PCE simultàniament. Dic simultàniament, perquè per nosaltres eren els mateixos com històricament sabem tots, encara que tenien matisos diferents.
En la lluita unitària i en aquesta col·laboració àmplia, tothom inclòs el Front hi guanyava: un win-win. Jo crec que hi guanyava el País.
Però pel Front va tenir uns costos, com per exemple l’escissió que va crear el PSAN . Que no fou només per la lluita unitària, però hi va tenir un pes. I també va tenir un cost unitari perquè hi varen haver forces que no varen voler col·laborar amb el PSUC i això provocà la sortida de partits del “Comitè Ametlla” com el Front per crear posteriorment altres plataformes unitàries.
Fins aquí ja tenim una Comissió Onze de Setembre Unitària, després de la “Caputxinada”, per coordinar la solidaritat amb els tancats es creà la Taula Rodona (1966) i d’aquesta plataforma molt posteriorment en sortir també la Comissió de Solidaritat (1969).
El 67 a proposta del Front s’inicia les negociacions per a constituir la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, que acabaria constituint-se l’any següent. En la constitució inicial d’aquest organisme només hi havia el Front com a partit independentista.
Com que no vull fer d’historiador sinó de memorialista, explicar que estem en el moment que jo un jove de 18 anys oficialment entra com afiliat al Front i a més d’altres feines com a militant, participo directament a la lluita unitària tant de Catalunya com de la resta dels Països Catalans.
En resum, durant el franquisme vaig assistir a nivell personal o com a representant oficial del Front: a la Taula Rodona (1966-1973), a la Comissió d'Amnistia (1969), a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), a l'Assemblea de Catalunya (1971-1977) i al Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975-1977). I també vaig participar en d'altres esdeveniments unitaris com l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans tancats a Montserrat pel Judici de Burgos (1970).
+++
IMATGE:
Escultura urbana del projecte “Escullera” (1988) de Jaume Plensa. Instal·lada al
barri de Verdum a Nou Barris de Barcelona.