MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 14)

 

L’estratègia unitària antifranquista 
del Front (2 de 3)

La primera vegada que vaig anar a una reunió de la Taula Rodona, la plataforma sorgida com a conseqüència de la Caputxinada, fou ja quan participar-hi era a títol personal sense representar cap organització política, tot i que jo hi anava acompanyant al meu pare que tothom clarament sabia que era del Front.

Per fer memòria històrica recordo a la lectora i el lector que la Caputxinada fou una tancada als Convent dels Caputxins de Sarrià d’estudiants, professors i intel·lectuals amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona i que acabà amb un setge i un posterior assalt per la policia franquista. El meu pare que no era a dins amb els reunits, es va passejar durant tot el setge, entrant i sortint en qualitat de metge amb l’excusa d’haver estat requerit per no sé quina urgència inventada, simplement feia de “correu solidari”.

Jo tenia uns 15 anys i que anés a la Taula Rodona no suposava gaire problema per la meva mare sempre protectora, perquè les reunions que anava eren a la mateixa escala de casa, en un pis inferior. Allí hi vivia Felip Solé i Sabarís un altre metge a l’escala, antifranquista i que tindria després en democràcia una amplia vida política institucional.

Aquest diem-ne primer contacte d’un adolescent amb la crème de la crème dels demòcrates compromesos em va marcar bastant i vaig començar a entendre que era això dels anomenats “independents”.

Em refereixo a aquells ciutadans que fan política i que proclamen que no estant enquadrats en cap partit i que van lliures de compromisos. El primer que vaig aprendre és que això era fals i que els “independents” no existeixen i que els polítics professionals s’aprofiten d’aquest suposada llibertat que té “l’independent-amic” per canalitzar estratègies, tàctiques i consignes de petit recorregut.

Això passava molt entre els anomenats intel·lectuals. I també vaig començar a entendre els amfitrions que en la Taula Rodona eren de despatxos d’advocats i de professionals de tota mena i per l’aspecte interior de les cases semblava que ens reuníem a l’habitatge de gent benestant i això que era veritat, a part de la generositat del que acollia eren llocs que per la mentalitat policial se’ls hi podia escapar de pensar-hi com a llocs “conspiratius”, pensant que eren unes suposades cases d’ordre. Els del PSUC eren uns genis en oferir aquestes cases per reunions unitàries, que sumats als llocs que també ens oferien capellans i monges completàvem una xarxa de llocs per reunions ben potent i segura.

El meu pas per la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), la Coordinadora, fou tota una altra cosa, allí no mirava i observava, sinó que participava aportant iniciatives i intentant fer una para-governança unitària en plena dictadura.

Varen ser molts anys de treball unitari a la Coordinadora, era com treballar i conspirar a primera divisió.

Els representants del PSUC: el Guti – l’Antoni Gutiérrez, el Pere Ardiaca i en Josep Solé i Barberà em tenien captivat. No sé com és pot tenir tanta discrepància ideològica amb algú, però que amb els que discrepes et sents meravellat de com treballaven.

No era una síndrome d’Estocolm malpensats, era una admiració professional de clandestinitat que jo intentava implementar al Front, encara que era per carreteres nacionals, ideològiques i estratègiques molt i molt diferents.

Amb els anys per torn, em va correspondre  a portar les actes de les reunions i la redacció preliminar de molts documents.

El PSUC sabia que el Front estava al mig d’un pont entre ells i els anticomunistes catalans de llibre, i això alguna vegada ens donava  avantatge.

Sé que ho he escrit en un altre text, però amb els representants del PSUC per tant camí junts vàrem arribar a tenir una relació de companyonia i respecte personal. Recordo que el pare li va demanar al Guti que em convences de seguir de veritat la carrera de Medicina que la lluita me l’estava perjudicant. A més el Guti em va sermonejar que no fes la meva mala pràctica de retenció d’orina que tenia costum de fer, que de gran ho pagaria. O en Josep Solé en recriminava que algun cop de paraula segons ell, no tractava bé a “l’Avi” Cornudella. Ho vaig corregir tot, però em vaig carregar els meus primers estudis de Medicina que 50 anys després hi vaig tornar.

A mi també m’agrada pel cantó socialista en Joan Reventós, en canvi em fastiguejava l’Andreu Abelló el representant d’un sector d’ERC. (Tota la dictadura ERC va estar trossejat en dos faccions).

El 1970 mentre la Coordinadora organitzava una Setmana de Reivindicació Nacional, el Front commemorava l’Onze de Setembre col·locant uns altaveus emeten una proclama reivindicativa al carrer Trafalgar de Barcelona, lloc emblemàtic per la Diada. Curiosament el PSUC ens va felicitar oficialment i vaig veure el meu pare super-orgullós.

Aquell mateix any la Coordinadora inicià el procés de col·laboració amb diversos sectors socials i cívics per anar cap a la constitució de l’Assemblea de Catalunya.

Sempre hi ha hagut com una resistència en certa historiografia i certs divulgadors de no voler acceptar que fou la Coordinadora que no només iniciar el procés de l’Assemblea de Catalunya, sinó que també els partits polítics treballant junts en la Coordinadora resolien prèviament moltes de les qüestions que després sorgirien en les discussions i debats de l’Assemblea de Catalunya.

Sempre una idealització de les masses per una certa esquerra populista creu que l’assembleisme contraposat als partits, fan funcionar les reivindicacions i les mobilitzacions i no sempre és així.

La Coordinadora fou l’obra mestre del Front junt amb el PSUC.

Els que parlen de seguidisme nostre als comunistes, ni van viure el funcionament unitari, ni coneixen l’arquitectura interna de les preses de decisions i aquests crítics ja tenien d’antuvi una visió negativa de l’operació, funciones com funciones.

Que el PSUC a nivell nacional català era més potent que el Front és veritat, menys a les Terres de Lleida, però el Front com a potent lobby de pactes amb credibilitat i capacitat d’adaptar-se en els processos de la lluita fou un fet. Ben real, efectiu i útil.

Hi havia lleialtat en la lluita unitària fins que el PSUC menysté al Front ja en un altre organisme unitari de partits, que fou el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

 (Continuarà)

+++

IMATGE: Per la porta marcada en la fotografia de l’escala de “Can Colomines” -de la “Casa del Doctor”- del carrer Aragó 239 de Barcelona, hi va entrar molt del món independentista, molta de l’oposició democràtica i  també del món cultural i artístic de Catalunya. Des d’on esta feta la fotografia la vigilaven els anys de la dictadura la policia o en altres moments nosaltres la vigilàvem de possibles mirades incomodes. Els moviments constants de gent de diferents sectors, inclosos pacients reals, “tapaven” les activitats polítiques.