L’estratègia unitària
antifranquista
del Front ( i final 3 )
La periodista Montserrat
Nebot en un article a la revista “L’HORA de Catalunya” (número 84 / 3-12-1980) va
escriure que jo vaig ser el “enfant terrible” de l’Assemblea
de Catalunya, l’organisme unitari català d’àmplia base social, integrat per
partits polítics, sindicats, sectors professionals i organismes territorials.
Com en l’actualitat em qualifiquen de tot i res bonic, he buscat que volia dir això de “enfant terrible”, aquest expressió simbòlica francesa, i he trobat que se’n diu “... d’una persona precoç, brillant, rebel i transgressora amb opinions i creacions que s’aporten de l’ortodòxia”. Renoi amb la periodista ! Algú que em tirava floretes fa 40 anys ! Malgrat que sóc un cregut, segur que la periodista simplement es quedava amb les accepcions de “rebel i transgressor”, tot i que s’hi podia afegir “insuportable”.
En realitat el que descrivia la periodista era un debat pre-parlamentari on el delegat del Front que era jo, plantava cara sense miraments al Guti del PSUC, fins fer-lo empipar de tal manera, que ell havia arribat a perdre els papers.
Era tota una relació totalment diferent que la que teníem a la Coordinadora i tot era perquè allí teníem públic, ja que l’Assemblea de Catalunya, i aquesta era la gràcia: estava integrada per una base social plural i amplia de sigles i d’organismes territorials i això era un camp per lluir-se exposant, rebaten i contra rebaten.
A més, les Permanents i el Plenari de l’Assemblea de Catalunya vàrem començar reunint-se a porta tancada, òbviament perquè érem clandestins, però l’estiu del 76 com a conseqüència del procés de transició es va celebrar la primera sessió oberta a la premsa de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya. Per això la premsa també amb una situació de pre-llibertat i alegalitat del moment, explicava i opinava. I els que parlàvem també ho sabíem.
Introduir Països Catalans, independència, autodeterminació i recitar amb rin-tin-tin el nom d’alguna associació que en la seva denominació portava la paraula “España”, això encenia al Guti.
Però tampoc siguem ingenus, el PSUC en els participants de l’Assemblea era repetiu mil i una vegada, molts dels delegats territorials o sectorials eren la seva gent, d’altra banda era natural perquè tenien influència en quasi tot de l’oposició.
Jo he escrit molt sobre l’Assemblea de Catalunya i també en aquest blog, per tant no cal repetir-me i per això posaré uns links per si alguna vol llegir una mica més del tema.
Però deixeu-me introduir alguns elements inèdits per aportar més material perquè treballin els historiadors.
Una de les dificultats del Front i sobretot pels més arrauxat del partit per entendre la lluita unitària antifranquista i la nostra participació compartint lideratge, era sobre “fer política pragmàtica”.
En llenguatge d’avui sèrie saber construir un “Full de Ruta” cap a la independència a traves d’una via possibilista. O sigui, saber defensar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al costat d’unionistes-catalanistes o simplement unionistes-autonomistes i el Front continuar defensant i publicitant la llibertat total, ho sigui la independència.
El PSAN quan va començar no entenia absolutament res de la lluita unitària, interclassista i gradualista, i per això li va costar molt apropar-se a les plataformes unitàries.
Però encara hi havia independentistes diem-ne “tancats de mira política” i crítics amb les plataformes unitàries, no és que no les respectessin perquè eren demòcrates, però els hi semblaven fluixes nacionalment parlant.
Aporto la transcripció d’un petit text escrit per mi l’any 1971 en un dels meus Quaderns recuperats sobre un esdeveniment que el protagonista era l’escriptor Manuel de Pedrolo, un independentista de pedra picada, però un típic cas dels que creien que nosaltres érem fluixos i perdíem el temps en la lluita unitària:
QUADERN VERD: 10 de novembre de 1971
Pedrolo i l’Assemblea de Catalunya
Notes internes al Comitè de Cultura del FNC:
El dia 23 de maig de 1971 jo com a militant del FNC i membre de la comissió
organitzadora de la constitució de l’Assemblea de
Catalunya tenia l’encàrrec de recollir a l’escriptor Manuel de Pedrolo per assistir a la primera reunió fundacional de l’Assemblea de Catalunya.
Preparada tota una logística clandestina per fer correctament el trasllat
de l’escriptor, vaig arribar a casa de Pedrolo amb
la sorpresa que se’n va comunicar que no hi era i que se n’havia anat a passejar
per reflexionar sobre literatura.
Aquesta “plantada” responia a la seva radicalitat catalana i a no creure
amb les transaccions que la lluita UNITÀRIA antifranquista obligava. Jo un jove
militant alliberat antifranquista i un fan total de Pedrolo vaig
veure i patir com un dels meus mites literaris es feia miques. (A part que amb
la seva filla Adelaida havia anat a l’escola).
Hores després, durant aquell dia de maig, la policia franquista va
detectar els moviments de la reunió i el nostre servei unitari de seguretat va
anul·lar la trobada que havia de ser la constitució de l'Assemblea de
Catalunya, que s’havia de fer a la Parròquia del Crist Rei del barri
barceloní de La Sagrera.
En un segon intent, com és ben sabut, l’Assemblea de
Catalunya és va constituir el 7 de novembre de 1971.
L’afer Pedrolo / Assemblea de
Catalunya pot semblar una anècdota, però és la constatació pràctica de la visió
política de l’escriptor respecte la unitat antifranquista, la via estatutària i
la militància clandestina que tot i escriure sobre “lladres i serenos” no va
calcular bé el risc en que ens va posar a tots nosaltres amb la “plantada”.
De fet aquest petit esdeveniment i les mentides patriòtiques que sempre hem
posat en marxa per salvaguardar compatriotes, no desfigura al Pedrolo indiscutiblement independentista, figura que
caldria revaloritzar encara més.
JRCC
10
de novembre de 1971
Sobre l’Assemblea
de Catalunya i el Front es poden trobar altres escrits meus en aquest blog,
com:
● Els 113 de l’Assemblea de Catalunya ... clicar aquí
● He vist a TV3 el capítol dedicat a la "Detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya" ... clicar aquí
● QÜESTIONARI Astrid Solé per a una recerca social: El Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL), Salvador Puig i Antich i l’Assemblea de Catalunya ... clicar aquí
Fent memòria històrica recordeu que a finals de 1975 es constitueix el Consell de Forces Polítiques de Catalunya -el Consell-, un altre organisme unitari que ampliava el ventall de la unitat d’acció entre els partits ampliant la Coordinadora. Coordinadora que prèviament ja s’havia ampliat.
Explicant-ho amb sigles: la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya -la Coordinadora- creada l’any 1968, estava integrada per: el Front o sigui nosaltres, pels comunistes del PSUC, pels socialistes del MSC, pels demòcrata-cristians d’Unió i per ERC sector Andreu Abelló. Durant l’any 1974 vàrem ingressar el partit del meu pare el PPC i els carlins el PCC.
El nou Consell de Forces Polítiques de Catalunya -el Consell- incorporava tots els partits de la Coordinadora a més de: la Convergència de Pujol, el PSAN, el partit liberal de Trias Fargas el EDC on hi militaven gent procedent del Front com Alavedra i el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, un organisme polític creat pels socialistes del MSC sector Pallach, ERC sector Barrera, Socialistes cristians i el Bloc Popular de les Terres de Lleida de Joaquim Arana.
Exposo tot aquest mosaic de sigles, ideologies, estratègies i tàctiques, perquè us imagineu la enorme dificultat de gestionar tot aquest conjunt en lluita unitària.
No cal dir que hi varen haver desajustaments, per dir-ho suau:
En cito tres que involucraven al Front:
Un era que anant de gira presentant el Consell pels Països Catalans i per Madrid, sempre tenia alguna mosca a l’orella amb comentaris dels altres polítics del Consell, demanant-me encaridament que en el meu parlament obvies dir la paraula “independència”. Un dels pesats era el meu estimadíssim Pallach.
L’altre desajustament portat fora de mida, fou quan en el Cicle de Conferències “Les terceres vies a Europa” amb la participació de polítics de l’oposició, un per un en cada sessió, com Anton Cañellas, Jordi Pujol, Joan Reventós, Josep Pallach, Ramon Trias Fargas i Josep Soler Barberà, va ser exclòs Joan Cornudella o sigui l’independentisme. No ho organitzava el Consell però òbviament era al darrera, acte formalment organitzat per l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB) durant tot el mes d’abril i el següent, del 1975.
I l’últim “desajustament” també llastimós:
Ja amb el Consell en ple rodatge, el PSUC va canviar de cavall preferent en la lluita unitària i ho va expressar apostant per la gent de Jordi Pujol a traves de Miquel Roca Junyent, situant-lo com a representant del Consell i orador al famós míting de Sant Boi l’Onze de setembre de 1976, menyspreant a Joan Cornudella que era el que li tocava. A més de ser per justícia l’indicat Cornudella per la seva figura històrica, també ho era pel Front.
Segurament aquesta fou una de les meves últimes col·laboracions amb el Consell i amb tota la lluita unitària antifranquista.
+++
IMATGE: Fotografia de Família del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1976).