Cap a la independència
després de les eleccions del 14 de febrer
(Segona part)
Qui em llegeixi
ha de saber que jo estic enquadrat a Junts per Catalunya, però també ha
de saber que el que a mi m’importa és la independència nacional, i això
em dona una llibertat total d’anàlisi dels meus i de tots els altres. Qualsevol
independentista català demòcrata és la meva gent.
Òbviament si sóc a Junts com afiliat és perquè crec que la seva fórmula política de “bloc nacional” és la bona per avançar, tot i que ens equivoquem constantment i si badem acabarem destruint l’invent, com ja varen destruir la Crida Nacional per la República.
Si el President legítim de Catalunya i President del meu partit Carles Puigdemont hagués treballat en una empresa privada internacional ja l’haguessin acomiadat. És impossible fer-ho pitjor, com l’enyorat President ho fa.
Mireu que per President maldestra Quim Torra supera tot l’univers, però Puigdemont el pot superar. I és una llàstima, perquè no s’ho mereix. La repressió i l’exili és un mal que porta molt dignament i això l’honora. Però estem empedrant el camí cap a la independència de “sants barons” i no és això el que necessitem. El que necessitem són polítics útils i el Molt Honorable cada dia entra més i més en un cul de sac.
La primera cosa negativa d’aquestes eleccions ha estat que quasi definitivament la reivindicació de fer tornar el President legítim de Catalunya destituït pel 155 decau en el discurs independentista.
Ni nosaltres els de Junts podem defensar en un discurs coherent aquesta fórmula de “retorn del President legítim”. Retorn no vol dir que el ciutadà Puigdemont exiliat pugui tornar a Catalunya: retorn vol dir que directament entra al Palau de la Generalitat restituït.
Està clar que ERC ha boicotejat i de manera ignominiosa ha torpedinat tot el món de l’exili. Fins i tot els d’Esquerra a l’exili han menystingut aquesta figura simbòlica del “President legítim destituït a l’exili”.
Però també nosaltres hem desgastat i fet malbé el caràcter simbòlic i Puigdemont ha volgut fer de candidat de partit i no de President global de tots.
En aquestes últimes eleccions no hagués calgut que estès en una llista electoral i sobretot el que no calia fou fer corre aquell vergonyós temps d’espera perquè el President es decidís anar en una llista, triar un lloc i triar circumscripció. Aquest és un lideratge de vol gallinaci impropi d’un líder nacional.
Si reivindiquem Carles Puigdemont com el legítim President a l’exili com a conseqüència de la repressió, s’havia de defensar i s’ha de defensar amb les dents aquest simbolisme i posar a les cordes a qualsevol partit o col·lectiu independentista que ho qüestiones.
Per altra banda: va ser una jugada brillant que Puigdemont optes i aconseguís ser eurodiputat. Fou i és una jugada funcional que pot donar amplia projecció, facilitat de mobilitat per Europa i una seguretat material i monetària totalment necessària. Això sí que va ser una jugada mestre.
Però pel Parlament de Catalunya el President legítim de Catalunya havia de posicionar-se d’una altra manera i no s’ha fet.
¿Serem capaços de negociar un Govern nou de coalició independentista de la Generalitat de Catalunya incloent-hi el simbolisme del PRESIDENT LEGÍTIM A L’EXILI?
(Continuarà)
+++
IMATGE: Escultura “Transcendence”
de Keith Jellum, localitzada a Portland, Oregon, United States.