La premsa universitària i jo en particular, ho tindrem malament a la Facultat de Medicina de la UdL si guanya a Degana la Doctora Rosa Soler. Perquè a més: guanyarà i ho farà de carrer.

La candidata Soler, que és el “Degà sortint” però en versió dona, no ha volgut participar de ple en una contesa electoral de una universitat moderna i democràtica. Ha refusat participar en qualsevol debat públic adreçat als estudiants i professors de la Facultat i sobretot ha refusat participar en un debat amb l’altre contrincant, el Dr. Prat.

Desprès parlen de desafecció dels estudiants i professors en els temes de gestió universitària !!!. I la Dra. Soler no sap que una Degana és un càrrec públic i per definició ha d’incloure donar informació i transparència. I jo diria: propiciar la participació, i debatre en un context universitària és la pedra angular d’una gestió sana.

Tornen els mateixos que ja estaven al deganat, quasi 6 anys, i sense discussió, sense passar comptes, ni fer balanç de res, se n’anirà el Degà sortint i amb tot igual, canviaran el vèrtex del dalt per una senyora.

I dic senyora i dona, perquè els masclistes de torn, entre acudit i acudit a l’estil del follonero d’una Tuna de Facultat, ens diuen que ara convé a la direcció de la Facultat: una DONA . Com si la Margaret Thatcher no fos una dona, o dones han estat Rectores i Deganes de facultats catalanes d’un reaccionarisme i ineficàcia total. Ser dona i maca, no és garantia de res. De moment només sabem de la Dra. Soler que és una bona científica, però el que també sabem és que no en té ni idea de com tractar la premsa i sobretot la premsa universitària, ni d’estimular la participació. (Això sí, no tardarà ni dos segons, quan sigui Degana, de sortir al diari o la tele del “Segre” a explicar-se, sense haver-ho fet en directa a la comunitat universitària. Al més pur estil “Rector Roberto Fernández”).

El Doctor Prat molt més preparat en gestió i educació mèdica, perdrà les eleccions, perquè està fora dels lobbies i el corporativisme de la Facultat. Perdrà perquè ha enfocat malament la campanya electoral. Perdrà perquè no té un equip ben lligat. Perdrà perquè cap alumne el votarà a la Junta. Un outsider quan és una qüestió de parcel·les de poder, està condemnat a perdré sempre.

Continuaran els mateixos governant la Facultat i jo no podré fer el Doctorat en Educació Mèdica, com passa ara, per raons burocràtiques i discrecionals, que ningú arregla. S’obre un període trist.

--------------------------------------

[Eleccions a Degana o Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida el proper dijous 14 de febrer. Vota la Junta de Facultat].

locampusdiari.com

Carta a Josep Tort, Comissari de “L’Any d’Occitània 2013” a Lleida:

Un "Any" menys 37 dies

Benvolgut Josep Tort,

Estem a 7 de febrer i l’Any d’Occitània de Lleida no apareix en lloc.

A nosaltres ens preocupa aquesta situació i en les reunions de l’Associació Vivència Aranesa ens pregunten que passa en aquest “Any” i certament la delegació de Lleida no en sabem res.

A la Paeria i l’Alcalde Ros quan ha promogut una commemoració el primer que ha fet és nomenar un Comissari i convocar a la societat civil a traves d’entitats per fer una commemoració plural i el màxim d’unitària possible. I també ha obert  la possibilitat de disposar d’ajudes econòmiques per fer costat a que es facin tota mena d’activitats des de la societat civil.

Aquest Any d’Occitània és atípic. Tot sembla oficial quan es faci alguna cosa. Res de nou. Els que ens dediquem a l’occitanisme anys i panys a Lleida, no ens dieu ni paraula. (Tot i que estem apretant des de l’any passat).

Sincerament, no sé el que està passant, però el que ja sabem es que és un “Any menys gener”. Per que s’ha anomenat “Any” sinó serà anual?

Ni els occitanistes de Lleida, ni un any de projecció com aquest es mereix, aquesta ineficàcia.

Nosaltres hem fet editorials a les nostres publicacions, escrits i xerrades, celebrant aquest “Any d’Occitània”, felicitant a la Paeria i de moment, res de res.

És una llàstima, caldria trobar un punt d’encontre i començar ja a projectar l’Any d’Occitània al carrer. Hi ha una línia de comunicació i màrqueting per aquest “Any”?.

Un “Any” és una gran projecció d’imatge i la gent del Turó de la Seu Vella, de moment, no en surt gaire ben parada. I també és una llàstima perquè ens estimem la Seu Vella.

Salutacions,

Joan-Ramon Colomines-Companys

President de l’Associació Vivència Aranesa

Fer de blogger en blogs corporatius d’empreses és una tasca summament complicada. No estàs sol, tens un equip enorme de gent que et mira, opina, et condiciona i et diu “sí” o “no” funciona el text i la part gràfica. Un Copywriter d’empresa té a sobre o al costat: un responsable de comunicació, un responsable de màrqueting, un “Product Manager”, un “Community Manager”, un dissenyador d’art, un responsable de publicitat i uns directius, i si l’empresa és gran o petita però familiar, tens tota una parentela, que no és la teva, que opina.

Escrius 300 paraules a cada post i almenys 8 persones opinen. Si tens la sort que entenen que és un blog i l’univers de les xarxes, no hi ha problema; però si tens la mala sort que encara són analògics, estàs mort.

A la Facultat de Ciències Politiques em varen ensenyar poder parlar, -amb exposició i argumentari- fent de personatge imaginari de qualsevol ideologia. Davant un ítem, per exemple sobre avortament, puc parlar durant hores com un lliberal, un socialista o un anarquista, per dir-ne uns quans, o encara més matisat com un socialista d’abans de la caiguda del mur de Berlin o de desprès. Etc., etc ...

I un blogger corporatiu és igual:  pots fer de dona, gran o petita, de senyor madur o de jovenet, de gripau o de granota. Tot depèn del teu treball previ d’estudi del que vas a escriure.

Només aquí, escric com em dona la gana o no.

Segur que existeix en Joan-Ramon Colomines-Companys ? perquè a la xarxa he vist almenys un altre blog, amb nom i foto del tal Joan-Ramon Colomines-Companys.

Ja fa temps que estic en plena carretera i els altres han pintat la ratlla sense preocupar-se de trepitjar al personal.

I una merda si algú es pensa que em tombarà per edat.

Que als 60 algú es pensi que ja només serveixes per la petanca i poc més, és com si algú pensa que la dona només serveix per la cuina i poc més. Sí, sí és així ...

Els haurien de tancar per imbècils els que es jubilen de mentalitat i els que et jubilen els haurien de penar per atemptar als drets humans.

Pregunta test d’un nen repelen d’un Global Media:

Quina de les següents xarxes socials elegiries per conduir una campanya B2B?

1. Xing,  2. Facebook,  3. Linkedin,  4. Twitter,  5. Totes les anteriors són correctes.

Com diu el Manifest:

"...Els mercats són converses, i la conversa és foc. Per tant, el màrqueting està cremant. "

És impossible fer periodisme per a joves o potenciar la independència del teu país, sinó estàs “cremant”.

En la feina de premsa també fas anàlisi, com escrius textos d’opinió. I vet aquí que les relacions personals t’ho condiciona tot. Tant en positiu com en negatiu. Com més a prop i tracte personal tens amb el subjecte que analitzes, més difícil t’és dir-ne alguna cosa critica en negatiu. Fins i tot, dient aquesta crítica amb diplomàcia i respectant totes les normes de civilitat.

Com exemple em passa ara, (i ho explico en genèric sense concretar de qui parlo): una directora d’Escola universitària no es presenta a la reelecció del seu càrrec perquè esta embarassada i vol dedicar-se en exclusiva a la família. ¿Ara com explicaré res crític en negatiu d’aquesta senyora, si la bona dona ha entrat en una etapa feliç i molt desitjada per ella?. Però això no treu que hagi estat una Directora grisa, sense lideratge i que es mereix una bona repassada.

Curiosament a les Terres de Lleida com a arma política i acadèmica es pràctica el “ninguneig” (en bon català seria el “menyspreu”) o sigui el no tenir-te present en res d’una manera premeditada i conscient. I és curiós que no vegin  que és més fàcil desmuntar o desactivar la crítica tenint a prop al crític, que no arraconant-lo.

Si un alt càrrec o funcionari a més de fer-ho malament , et “ninguneja”, no et fa res anar a sac, no tens ni la mínima mala consciència.

Ha estat un esdeveniment important l’aprovació solemne al Parlament de Catalunya de l’afirmació de la “sobirania del poble de Catalunya” i de marcar el  començament formal del procés del dret a decidir.

Hi ha molta feina per fer i tothom caldrà arremangar-s’hi. Aquest 2013 serà un any de pedagogia del procés i el 2014 serà l’època del referèndum.

Aquesta pedagogia l’haurem d’introduir al món socialista del PSC. Lleida és territori PSC i sobretot PSOE. La Universitat de Lleida és la menjadora i el lloc d’acolliment per socialistes que han perdut un càrrec i el Rector n’és el primer que en fa aquesta recollida. S’hauria de tenir cura i tracte exquisit, no per arraconar-los a que siguin uns vulgars “palanganeros” dels fatxes del PP i del de Ciutadans, sinó que de forma natural “surtin de l’armari” i es col·loquin al costat del dret a decidir i molts al costat del sí per la independència.

El cas de l’Alcalde Ros és paradigmàtic. Amb mà de ferro manipula, subvenciona i arracona qui no és dels seus a Lleida. A nivell nacional va de catalanista i víctima de l’aparell espanyolista del seu partit, ara a Ros se li ha de fer pagar peatge: si vol que se’l consideri demòcrata pel dret a decidir ha d’airejar Lleida i “jugar” a la participació real, deixant que el pluralisme floreixi.

D’entrada comptador a zero: tothom demòcrata pel dret a decidir, fins que no es demostri el contrari. Recordem-ho: any de pedagogia i mà estesa.

Unes eleccions sectorials

A la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida hi hauran eleccions a nou Degà o Degana. S’hi presenten la doctora Rosa Soler i el doctor Joan Prat. Dos models totalment diferents de com potenciar uns estudis de medicina i de ciències de la salut, en general.

Serà interessant posar tot l’univers de LO CAMPUS a disposició del debat. Però ens podem trobar que no hi hagi debat, no només en les nostres publicacions, sinó en general, perquè no interessi aprofundir els models. Seria una llàstima i un deteriorament de la qualitat democràtica de la Facultat.

Fa deu anys una espècie de diari digital de dretes fet des de Barcelona, amb un total menyspreu, desprès de calumniar-me una i altra vegada,  escrivia sobre mi:  “ ... i ara diu que escriurà un blog...”.  Jo m’ho llegia des de Florència on vivia i vaig pensar que aquells brètols encara no sabien el potencial d’un blog. Ara cap periodista s’atreviria a dir que escriure un blog és una excentricitat. Alguns han de llegir-nos per saber de que va la cosa.

Deu anys desprès segueix aquest blog, escrit de manera irregular, -segons ànims i temps-, i m’ha convertit en un “blogger professional”. No del meu particular dietari, sinó de blogs especialitats de múltiples temàtiques. El més catxondos diran que faig de “negre”, en l’especialitat se’n diu un copywriter o en llenguatge col·loquial un “copy”. Ja de jovenet feia de “copy” en una agencia de publicitat, que en va acabar enviant a Anglaterra a estudiar durant quatre anys.

Centrant-me en el món acadèmic : un Rector, un Degà, un Director, un Cap d’Estudis, una autoritat acadèmica o de gestió universitària que no tingui el seu propi blog, (o plataforma similar) i no transmeti opinions personals contínuament, és una autoritat del segle dinou o vint. Seria una autoritat sense veu directa, ni coratge,  per tant l’estudiant el veu com un “carrossa” a no fiar-se’n.

Us adjunto el text de la meva primera columna d’opinió personal que surt a LO CAMPUS DIARI :

LA columna

del director:

“Construint LCD 1”

Fa una setmana que hem engegat LO CAMPUS DIARI (LCD) i tot hi tenir tota mena de reflexions escrites i discutides de com ha d’anar aquest projecte de premsa universitària; tot hi tenir clar la tecnologia d’aquesta multi-plataforma amb diferents versions per a Web, Ipad i mòbil; encara hem de trobar el to i l’estil del text. Del text i de la presentació gràfica. Perquè aquest tipus de periodisme també és gràfic. Perquè el lector objectiu, que és el jove universitari, que  no només és carn de xarxes socials i de la imatge a traves de diferents suports amb pantalla, a més és víctima  del reduccionisme del PowerPoint a l’Aula, sobreutilitzat per una multitud de professorat inepte en la seva expressió oral i inepte en generar empatia als seus “espectadors” o sigui els seus alumnes. La bandera per alguns seria “Less is More" o sigui poca lletra, poca imatge i poc de tot, per no avorrir al personal que li fa mandra navegar en un mar de notícies i opinions. Nosaltres busquem exactament el contrari: Oferir-ho tot i que el lector es munti la seva pròpia pàgina a la carta, utilitzant la finestreta de “Cerca a LO CAMPUS DIARI”.

Joan-Ramon Colomines-Companys

locampusdiari.com

Quan escrivim premsa universitària fonamentalment ho fem per a gent jove. Tant la informació com la opinió han d’atrapar al lector i si potser, fidelitzar-lo. I com fer-ho?

Les dades diuen de la poca premsa que els joves catalans llegeixen. Llavors?

Claredat, transparència, valentia d’explicar-ho tot, són algunes pràctiques que valora el lector. Però també sabem, que hi ha temàtiques que mobilitzen al jove en general, no només al compromès, com per exemple la música.

Que posem a la portada ? La fotografia d’un "Rector qüestionat" o un cantant de moda?

Fins on podem arribar, sense “vendre’ns”?

Perquè tanta tirallonga? 

Doncs perquè confeccionant el sumari del proper LO CAMPUS s’ha proposat de parlar de les tendències dels “ Jeens” a la Universitat de Lleida, i de mitges i de pantys que predominen a les Facultats i Escoles.

Frívols, oportunistes o un periodisme fresc i actualitzat?

Necessito opinions. Gràcies.  

Avui comencem la versió Beta del primer diari de premsa universitària que recollirà les noticies de les 21 universitats de parla catalana : 
LO CAMPUS DIARI.

Es ja des d’avui una publicació digital que es pot veure ara mateix amb versió Web, versió ipad (a traves de tauletes tàctils) i versió mòbil, que ve de la revista LO CAMPUS.

Inicialment a LO CAMPUS DIARI dominaran materials sobre activitats dels universitaris de les Terres de Lleida, per acabar d’aquí un parell de setmanes, amb noticies de la resta de universitats públiques i privades de la resta de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l’Alguer.

Malgrat que una certa classe dirigent lleidatana, tant acadèmica com política -(de fet són els mateixos)- no valora que des de Lleida fem aquests projectes de premsa universitària, nosaltres  ho potenciarem amb força, seguint conservant el “LO” distintiu dels orígens.

L’espai català universitari estès avui a diferents Estats, necessita premsa universitària independent amb tot un imaginari de complicitats, però us en feríeu creus de la quantitat de putades que hem de suportar, per tant necessitem tota mena d’ajuda per tirar endavant aquest projecte que només funcionarà per una vigorosa militància cultural i per la generositat d’uns fidels lectors.

 http://locampusdiari.com