La resposta a l’oferta de treball que us vaig explicar ahir:

-----------------------------------------

Estimado señor:
Gracias por su interés en nuestra oferta laboral. Sin embargo, lamentamos comunicarle que su perfil no cumple con los requisitos solicitados.
Atentamente,

Laia Torres

Directora Editorial

-----------------------------------------

Res a dir, és la seva opció, només una conducta lingüística que cal analitzar :

La senyora Torres va fer l’anunci de l’oferta de treball a traves d’un e-mail de la llista de correus de l’Associació Catalana de Comunicació Científica amb un e-mail personal en català, inserint l’oferta de treball en castellà. Jo envio l’e-mail i el meu currículum en català. La resposta de rebuig és de la tal senyora Laia Torres, la Directora editorial, i me la fa en castellà.

Tot passa a Catalunya.

És normal  que no puguem tenir una relació laboral i/o empresarial en llengua catalana?

No és ridícul que per donar-li més pompa una catalano-parlant i que escriu en català, es passi al castellà perquè queda més formal la resposta?

(Que la senyora Torres sap escriure en català és cosa provada, perquè la llegim més d’una vegada).

ATENCIÓ : Que cadascú que parli i escrigui com vulgui, cap problema amb el castellà, només explico un cas de “malaltia  de relació lingüística” en unes de les àrees que encara cal normalitzar la llengua catalana que és l’àrea empresarial.

En definitiva, esperem que algun dia el “Scientific American” tingui la seva versió catalana.

Avui he fet una acció possiblement imprudent, que estic segur em desanimarà. Estic treballant com un burro en feines mal pagades i carregades de voluntarietat. A més, també faig estudis i recerca també mal finançada. I de sobte he vist un anunci que demanaven un “redactor on line” de la traducció d’una de les revistes de més prestigi en divulgació científica que existeixen a nivell mundial. Em refereixo al “Scientific American”. La mítica revista, d’una qualitat indiscutible. I jo que sempre busco feines complementaries per construir un sou decent i competitiu, sense cap mena de fums, he entregat la documentació per participar a l’oferta laboral.

He estat professor de formació ocupacional durant uns quatre anys i he ajudat a trobar treball a centenars d’alumnes, per tant sé quins són alguns mecanismes de selecció, sobretot les parts patològiques d’aquestes seleccions. Cap novetat perquè avui dia, tothom ja sap quin són aquests tics perversos. Doncs, sembla que l’edat pot ser determinant. D’entrada diuen que un sènior com jo, ho té difícil de trobar feina, per no dir impossible. Si fos així que s’ho facin mirar, perquè el gruix intel·lectual i professional d’un Copywriter, no és mesura per la hipertrofia de la seva pròstata, sinó per la seva qualitat creativa del cervell. I tenir un llenguatge i esperit jove, no depèn de l’acne que tinguis, sinó de la manera novadora, fresca i lliure de com escriguis els temes. Indiscutiblement, en sóc el millor candidat. I ho haig de dir jo sense rubor, perquè no tinc avia.  

En un blog com aquest no fas anàlisis complertes, que són més pròpies d’articles periodístics o acadèmics, (que si els voleu llegir els trobareu en altres suports), en un blog, -almenys el meu-, expresses obertament i amb llenguatge directa estats d’ànim personals sobre gent, sobre creacions,  sobre esdeveniments propis i col·lectius.

I avui és un d’aquest dies més clars: Em sento com un 5 a 0 a favor del Barça contra el Madrid. Avui és un dia per fardar, per dir a molts i molts familiars, amics, companys, coneguts i saludats : - Ho veieu com els independentistes no portem cua de dimoni. - Ho veieu que des de sempre defensar la independència de Catalunya no era una bogeria malgrat tant de sacrifici. La fruita comença a estar madura, ara cal que no se’ns covi l’arròs.

Quan has estat detingut a comissaries de policia en dictadura i democràcia, quan has estat a la presó una temporadeta durant el franquisme, quan has estat represaliat de manera brutal o subtilment, simplement per defensar la independència del teu País, la massiva manifestació d’ahir a Barcelona, és un petit plaer.

Un plaer que et fa somriure i t’anima a seguir treballant a la “cuina” de l’independentisme català.   

... I que en farem dels aranesos quan Catalunya sigui independent? (II)

Tampoc n’hi ha per excitar-se tant al parlar de la relació Aran-Catalunya. He rebut e-mails de tota mena, sobretot volent-me demostrar la quantitat de coses que s’han fet per la Val d’Aran des de la Generalitat de Catalunya.

I senyors, només faltaria que no s’hagués fet res : Catalunya és democràtica, a més d’una nació que també lluita pels seus drets. Però no s’ha fet tot el que caldria i no es pot deixar generació darrera generació sense uns continguts nacionals de base sòlits, que serveixin per “construir” tot l’edifici nacional aranès. Estant en una situació excepcional i necessiten canalitzar solucions també excepcionals. L’ajuda catalana és essencial, però es pot deixar podrir la situació.

D’acord que són els propis aranesos -no tots- d’una tebiesa sorprenen de les seves reivindicacions nacionals. D’una falta impressionant de la classe política, de tots colors, de consolidar cohesió i orgull de País i no sap fer-se valdrà ni dins,  ni fora d’Aran. I a més no hi ha un full de ruta nacional clar.

Però no siguem trileros :  Finançament dolent i curt, inserció institucional de segona tractats com una “comarca”, cap mitja de comunicació públic professional a tot hora, ni ràdio ni televisió ... i podria anar dient.

La crisi no és econòmica, és mental, és de respecte als aranesos i la seva identitat i autonomia. No es tracta d’atorgar drets i legislar-los i desprès que siguin incomplerts dia rere dia. Avui la llegua aranesa és oficial a tot Catalunya, per llei. Algun català ha notat alguna cosa? Ni la Universitat de Lleida que es creu que és de referència a Aran, ni la seva Càtedra d’Estudis Occitans (Occitans !!!), no han publicat ni una sola línea en aranès en els seus papers oficials, ni digitals.

Un exemple important : el 1983 hi va haver la primera emissió de TV3. Han passat 29 anys i encara TV3 no ha pogut fer una Televisió Aranesa pública, permanent i sòlida. Només hi ha emissions de misèria amb planificació setmanal de gueto, més que de mitjà de comunicació professional. I és un pecat mortal, perquè com sabem tots els catalans, la TV avui és una de les armes més potents per normalitzar una llengua i també una cultura. (Continuarà)

No em direu que no és una meravella la manera en que un dels nens és anestesiat per entrar a la Sala d’operacions. Un hospital amb ànima. 

... I que en farem dels aranesos quan Catalunya sigui independent? (I)

Tinc ganes que quan siguem independents poder dir obertament que aquesta pel·lícula catalana tant nostrada no val res, o que aquest President nacionalista és un impresentable, o que aquest personatge que presentem tant com a “català universal” és un caragirat que exerceix fora de casa de tot, menys de català, i així moltes coses. Però avui hi ha les “mentides patriòtiques” i la pel·lícula és bona, el President és coherent i el “català universal” és una delícia.

També a Aran hi ha les “mentides patriotes” i mentre la cultura i la nació occitana i el país aranès, estigui nacionalment tant deteriorat, s’ha de respectar i encoratjar moltes coses i a molta gent que en situació de normalitat política no es podrien admetre o ens en desentendríem.

Jo com a català, sóc dels que crec que Catalunya no tracta bé a la Val d’Aran. I això sí que s’ha d’explicar i fer-ho sense pietat a una classe política catalanista o espanyolista, però que va de sobrada i veu els aranesos com una tribu que lliga els gossos amb llangonisses i que fa folklore sempre caminant, més o menys graciós.

Comencem a analitzar-ho precisament ara, a les portes de l’Onze de Setembre. (Continuarà).  

Aquesta carta  publicada ahir al diari local de Lleida, el Segre :

És la d’un professor i científic responsable o la d’un professor i científic reaccionari?

Li haurem de demanar un article perquè es pugui explicar més. Les feministes oficials de la Universitat de Lleida veurem si bramaran o com últimament fan, callaran monàsticament.

Un altre Metge Clínic a Ponent amb aspiracions públiques. (Per cert, la sortida de l’armari intel·lectual i de la gestió de tants Clínics a Lleida, és un fenomen que haurem d’analitzar).

LA CARTA :

Educació sexista
Sr. Director:
Al seu diari del dijous dia 24 d'agost es fa referència a la subvenció d'escoles amb educació diferenciada per sexes com a “sexista" o “segregació sexista".

L'educació diferenciada només intenta adaptar-se a les noves evidències científiques: el cervell masculí no és igual que el femení, i les diferents zones del cervell no maduren al mateix temps. Per exemple, en les noies, les zones del cervell implicades en el llenguatge maduren 6 anys abans que en els nois.

En els nois, en canvi, les zones implicades en la memòria espacial maduren 4 anys abans que en les noies. Tampoc la visió és la mateixa: a la retina femenina predominen les cèl·lules P, sensibles al color i a la textura; la retina masculina té més cèl·lules M, sensibles al moviment. I tot està determinat genèticament: al teixit cerebral masculí abunden proteïnes sintetitzades a partir del cromosoma Y que no tenen les nenes.

En resum, nois i noies no juguen igual, no aprenen igual i no veuen el món de la mateixa manera. En la pràctica, s'ha comprovat que les escoles que adopten una educació diferenciada per sexes tenen més èxit acadèmic. Així, a la Gran Bretanya, de les 100 escoles que han obtingut una millor classificació en les proves per al certificat general d'ensenyament secundari, 75 eren d'ensenyament diferenciat.

Segons la meua opinió, no hi ha un debat seriós sobre la millor educació que hauríem d'oferir als nostres fills i algunes posicions es basen més en la ideologia que en els avanços de la ciència.

DR. AGUSTÍN RUIZ
Professor de Medicina 

Universitat de Lleida

No hi ha temps per vacances o sigui que a la feina.

La raó que em prepari en medicina és que perquè vull ser un metge d’urgències i això fa que sigui un fan de les pràctiques de simulació.

Com sempre ajuntant periodisme i medicina, tinc cinc dies per fer un reportatge sobre material de simulació de l’Arnau de Lleida i d’altres indrets, per publicar al proper LO CAMPUS MÈDIC.

Accepto, com sempre, tot tipus de suggeriments del lector d’aquest Blog.

Unes preguntes d’editor: Per qui fem l’article, per la senyora Antonia del Barri de Cappont per dir-li que som de collonuts? Per l’estudiant de salut per dir-li que també som “estupendus” i s’ajunti a la tribu? Per informar la classe mèdica i la d’infermeria de Lleida o de Catalunya o dels Països Catalans? Per cobrir l’ego institucional i la feina d’uns especialistes?

A Ponent sempre hi ha el clínic pijo que es creu que comunicar és fàcil. Doncs, no nen.

Necessito uns dies de vacances, ni que siguin 48 hores.

Necessito que em ressuscitin !!!

Demà dilluns tinc un examen de cardiologia, nefrologia, vascular i urologia, tota una barreja ben peculiar com a plataforma pedagògica. Una assignatura “òmnibus”, planificada com a eina docent per un psicòpata o un amateur, que encara no sé que és pitjor.

No sé com anirà l’examen, segurament fatal, però jo el treball ja l’he fet i ha representat un avenç per a mi, en la meva petita cultura mèdica.

Entra tantes hores d’estudi, jo em relaxo veien documentals i n’hi ha un anomenat “The Cove” de Louie Psihoyos que m’agradaria parlar-ne aquí, més endavant. La fotografia en forma part de la matança de dofins.

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs 

faran un sopar fred amb el meu cos 
trobaran un regust de tu. I ets tu 
que indecentment t'has estimat per mi 
fins al revolt: saciada de tu, 
ara t'excites, te me'n vas darrera 
d'un altre cos, i em refuses la pau. 
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

"Posseït" de Gabriel Ferrater / Pintures de Jean Antoine Watteau

Avui és Sant Ramon o sigui també és el meu sant.

Ramon el meu avui i Joan el meu pare, en va sortir un joan-ramon ... i fora problemes i un homenatge a tothom. Les estratègies familiars totes porten a Roma.

A partir de la propera setmana començaré a publicar en aquest blog la sèrie de petits escrits sobre tres de les meves neures : el violoncel, les escultures i el coll de les dones.

Nou curs acadèmic : reflexions noves o no tant noves.

Ara que ningú es queixi, que intento renovar intel·lectualment el meu fons d’armari, ja que em llegeixes.

La nota oficial de la Generalitat de Catalunya diu: El Govern s’acollirà al Fons de Liquiditat Autonòmic “sense condicions polítiques” perquè “són diners dels propis catalans”

És una llàstima que el Govern ens prengui per imbècils.

Ni més ni menys, tota la conducta nacionalment aigualida que el President Mas tindrà durant la propera Diada de l’Onze de setembre, és la primera condició política que paga i paguem.

Quina barra dir, que siguem el poble que sortim al carrer i que ells es menjaran els canapès de la jornada oficial.

Dins el nacionalisme català també s’ha de reconstruir l’ètica i el lideratge. Si existeix “l’esquerra caviar” : hipòcrita i frívola; també existeix el “nacionalisme caviar”, però no serè pas jo, qui us servirà el “peix” a taula.

Life imitating art ...

Silvana Mangano with sculptures by Constantin Brancusi at MoMA New York, 1956.

Benvolgut Jordi Jové,

T’escric perquè ets el delegat de l’assignatura de “Malalties cardiològiques i nefrològiques” de tercer curs del Grau de Medicina de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida.

No em vaig presentar a l’examen final de l’assignatura que tu n’ets el delegat o sigui Cardio i Nefro, però en el meu expedient apareix un suspens.

En aquesta assignatura, com sí s’ha fet en totes les altres d’aquest curs, no s’ha esperat als exàmens de recuperació pels no presentats, i en comptes de guardar les puntuacions de l’avaluació continuada (assistència, exercici, pràctiques etc) per integrar-les en un resultat final, s’ha posat a les actes com a finals, una nota parcial d’aquesta avaluació.

Sóc un dels pocs que treballo durant el curs i em reparteixo els exàmens finals  de les assignatures quadrimestrals entre febrer i juny i entre juny i setembre.

Tots els professores i professores, respecten que si no et presentes en un examen: és un “no presentat”, menys la Doctora Fernández.

L’apreciada doctora que quan intervinc a l’aula em diu “... muy bien muchacho ...” (i jo amb cabells blancs !!!), m’acaba de fer una jugada com la que el Dr. Porcel em va fer fa uns anys: que en la llicenciatura no et deixava presentar a un segon examen de pràctiques, sinó aprovaves el primer i llavors la nota final era del primer. Segurament aquell cas era pitjor.

A la Facultat seguim inventant sobre el Pla de Bolonya i no hi ha un criteri clar, tothom fa el que vol i és l’estudiant qui acaba sortint perjudicat. Qui coordina la implementació del nou Grau?.

A més com tu em deies “... encara em tenen agafat pels collons ...” perquè desprès d’anys, encara no he pogut resoldre totes les Adaptacions d’assignatures, de passar del Clínic de Barcelona a la UdL i dins de la UdL de la Llicenciatura al Grau del Pla de Bolonya. Jo he comès moltes equivocacions, moltes, i segurament la primera és haver marxat de la Facultat del Clínic de Barcelona a la que voldria tornar. Però com? Tot és ara un embolic.

I com embolic: És normal que avui 27 d’agost, a 7 dies de l’examen de recuperació, i a 16 dies de començament del nou curs acadèmic, pengin les notes aquests de Cardio i Nefro.

Aquests metges clínics, que van de guai del paraguai, per ser creïbles primer s’haurien d’organitzar ells.

Com a delegat, pots moure alguna tecla?

Una abraçada,

Joan-Ramon

Si jo fos assessor del President Mas li aconsellaria que el proper 11 de Setembre encapçales a primera fila, la manifestació unitària de la tarda, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Que ho fes com a President de la Generalitat, i no només com a Convergent o com a ciutadà.

I li diria : - Es necessita lideratge sobiranista, encara que sigui sense declaracions explicites, però sí: sent-hi, i ho entendrà tothom. La conjuntura t’obliga i la teva actitud ferma nacionalment ha de ser creïble. És la Diada, “la-Di-a-da”.

I a més li recordaria: - Sinó donés aquest pas simbòlic en una Diada Nacional com l’actual, no esperis que ningú de l’independentisme militant o del sobiranisme o del dret a decidir, doni ni un pas pel Pacte Fiscal. I t’agradi o no, també els necessites. Tens 364 dies per fer de Duran, en la Diada fes de President.

- Ja que saps idiomes:  
“Do not screw up again, President !!! ”. 
Encara que a la manifestació et dirien, “ Don't fuck up again, President !!! ”. I hauràs de tragar, perquè aquest és el peatge de voler estar al centre i la moderació. Hi ha la desconfiança dels extrems.

- Sinó baixes al carrer, acabaràs com un President de cartró, com dels Capgrossos.