A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS

Uns pins massa sensibles es revinclen

deixant sentir com se saben patètics

mentre compleixen aquest deure líric

d'expressió del vent, que arriba net.

Les arrels cruixen sordes, i les branques

exulten de dolor, per proclamar

que és greu que bufi l'esperit. El vent,

quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

Gabriel Ferrater

“Da nuces pueris”

Escultura de Keir Smith (UK): “Stefano”.

... dónde quedó tu luna
la de ojos claros
mírame pronto
antes que en un descuido
me vuelva otro ...

Mario Benedetti -Señales-

A tots aquells que ens interessa la comunicació és obligatori veure el vídeo del retorn de la Presidenta d’Argentina Cristina Fernández de Kirchner després de sortir d’una important intervenció quirúrgica. És genial com s’ha muntant l’estratègia comunicativa. Tot molt simple i familiar, filmava la filla diuen, i ella la Presidenta: col·loquial i populista com sempre, dona les gracies a tothom. Segur que és sincera, jo que no la votaria així ho penso, però sobretot un 10 al seu Cap de comunicació. Tot i que no hi ha millor Cap de comunicació que el propi protagonista i en aquest cas hi ha moltes possibilitats que la Presidenta sigui molt Presidenta.

Via con me

Via, via, vieni via di qui,

niente più ti lega a questi luoghi,

neanche questi fiori azzurri…

via, via, neache questo tempo grigio

pieno di musiche e di uomini che ti son piaciuti,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Via, via, vieni via con me

entra in questo amore buio,

non perderti per niente al mondo…

via, via, non perderti per niente al mondo

lo spettacolo d’ arte varia di uno innamorato di te,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Via, via, vieni via con me,

entra in questo amore buio pieno di uomini

via, via, entra e fatti un bagno caldo

c’è un accappatoio azzurro,

fuori piove un mondo freddo,

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

chips, chips, du-du-du-du-du

Paolo Conte

  

Via con me 
Escapa't amb mi

..........

It’s wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful

good luck my babe, it’s wonderful,

it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you…

“És meravellós, molta sort petita, jo somnio en tu....”

Fa uns 25 anys vaig seguir les meves primeres classes intensives de japonès i això va ser a Canet de Mar. Vaig seguir el curs acompanyat amb el meu fill que era petit, que les seguia des d’un passadís adjunt a l’Aula, perquè el consideraven acompanyant i no alumne. Tot això m’ho ha recordat la pel·lícula japonesa: Okuribito (no ho puc escriure en ideogrames kanji perquè no tinc l’ordinador preparat per fer-ho). En anglès de la pel·lícula en diuen “Departures” o a Mèxic “Violines en el cielo”.

Però encara més m’ha recordat i emocionat la pel·lícula lligant-ho amb les “Cures pal·liatives” de l’Hospital. El trànsit de la mort i el cerimonial de comiat és brutal en la societat japonesa com ho és de brutal en una sala d’hospital.

Tant lluny el Japó i la mort com tant a prop i viscuda diàriament.

Ja neva a la Val d’Aran !!!!
No puc deslligar Aran de la neu, fa molta il·lusió i molta enyorança.

       Henry Moore

EDITORIAL:

Ja hem superat

les 1.000 (mil) notícies

a LO CAMPUS DIARI

per llegir-la .... CLICAR AQUÍ

Després de més de dos mesos, al final avui dissabte, m’han fet un electromiograma del braç, i oh meravella !!! tinc un prediagnòstic d’una d’aquelles malalties que el neuròlegs bategen amb els cognoms dels primer o primers metges que la varen descriure. Ho podria posar al currículum per impressionar.

Però com la cosa no anava de broma, ràpidament fent un escapisme típic de la casa, ho he compensat veien una pel·lícula i ni més ni menys que xilena. Amb un espanyol ben xilè, que ja d’entrada et feia gaudir per la música de la llengua. La pel·lícula ha estat “Paréntesis”. Pel·lícula dirigida el 2005, per un duet: Pablo Solís i Francisca Schweitzer. (També varen fer el guió).

No explicaré  la trama amb un cert regust nouvelle vague: És un film molt senzill de gent molt complicada, que pel meu gust li falta encara més complicació. Però hi ha una frase brillant d’un dels seus personatges, quan diu: “... la gent està feta del mateix material que el somni. Arriben a la nostra vida i es queden el temps que dura el somni ...”.

Avui el meu fill Marc fa 31 anys. Un bon moment per escoltar  una suite de la banda sonora de “Gladiator” del compositor Hans Zimmer. Tota una metàfora compartida de romanticisme, delicadesa, fortalesa i de recerca de la llibertat.

Els de Iniciativa per Catalunya han perdut els papers: Com poden demanar que el contingut de la pregunta del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, sigui de tal manera que els independentistes i els federalistes hi puguin votar SI. O sigui que els que volem marxar i els que es volen quedar, puguin votar en la mateixa direcció. Genial! Tot això, no és seriós.

Que la seva formació política en la qüestió nacional catalana siguin uns bipolars, no han de portar al País al mateix grau de contradicció malaltissa, que la seva organització arrossega.

Segueix la cerimònia de la confusió. Aquests d’Iniciativa són la “versió verda” de Duran i Lleida. Quina vergonya.

Fa dies que estic pensant com respondre a un article d’opinió de l’Alcalde de Les de la Val d’Aran, Emilio Medan que va publicar al diari El Punt Avui (14/10/2013).

Jo que sóc català i amb sento aranès d’adopció, penso que doctrinalment i amb rigor democràtic l’article té raó al 100%, però que estratègicament i tàcticament no està tant clar que sigui la via.

Com a català penso que necessitem al aranesos per aconseguir l’Estat català. Cap vot s’ha de perdre. Els necessitem. Però tampoc s’han de perdre els drets nacionals d’Aran, ni tant sols les formes.

Seguiré pensant amb l’article i el reprodueixo a continuació perquè, s’estigui d’acord o no, s’ha de llegir. Un curt article però que quedarà en la memòria.

Aran i el referèndum català

Si el Poble català desitja exercir, en referèndum, el seu legítim dret democràtic d'autodeterminació, el Poble aranès ha de quedar al marge d'aquella consulta. Els aranesos no han d'ésser convocats a participar en aquell esdeveniment.

Aran no és Catalunya. Forma part de la Catalunya administrativa, però el Poble aranès és un poble diferent del català.

La història determina que Aran constitueix una nació diferent de la catalana. I això en definir nació amb els mateixos arguments, valors i principis que determinen que Catalunya és una nació.

Participar, els aranesos, en aquest referèndum o consulta per decidir el futur politicoadministratiu de Catalunya seria immiscir-se en una decisió que, legítimament i democràticament, només competeix al Poble català.

Una vegada el Poble català hagi decidit quin ha de ser el futur de Catalunya, correspondrà al Poble aranès decidir, també democràticament, per quin camí s'ha d'encaminar el futur d'Aran. Arribat aquell moment, el Poble aranès ha de fer ús del seu dret d'autodeterminació –avui mal dit dret a decidir– i, davant la cruïlla plantejada, decidir en referèndum si desitja continuar al costat de Catalunya o no.

Si el Poble català decideix en el seu referèndum que Catalunya ha de ser un estat i aconsegueix constituir-se com a tal, el Poble aranès haurà de decidir, al meu entendre, entre si desitja formar part d'aquest nou estat català, com un territori autònom d'aquest, o bé continuar formant part de l'Estat espanyol amb una autonomia similar a la de les ciutats de Ceuta i Melilla.

En aquest referèndum d'autodeterminació del Poble aranès serà, sens dubte, decisiva l'actitud dels dos estats –el català i l'espanyol– per triar el camí pel qual desitgen, els aranesos, que transiti Aran en el futur.

És l'hora que els responsables polítics aranesos exerceixin com a tals i no adoptin la tàctica de l'estruç per no molestar els seus coreligionaris catalans o espanyols. Aquest és un d'aquells espaiats moments històrics en què no és admissible que els polítics es prestin a mirar cap a una altra banda, fent abandó de les seves responsabilitats envers el Poble que representen.

En estar en joc la mateixa pervivència del Poble aranès és imprescindible que els partits polítics aranesos, en general, i els presents al Conselh Generau d'Aran, en particular, abordin amb honestedat i valentia aquesta transcendental qüestió i promoguin el debat ciutadà tot aclarint nítidament quins postulats defensen i no s'entossudeixin a intentar enganyar o distreure amb silencis, subterfugis o cants de sirena el Poble aranès que representen.

Emilio Medan Ané

Quan estàs trist i a més t’arriba la notícia d’una mort d’algú que admires, tot es multiplica. Ha mort l’escultor anglès Anthony Caro. 
Tota una fantasia d’escultura abstracte amb metall.

En una època primerenca fou ajudant de Henry Moore, un altre gran de l’escultura anglosaxona i mundial, a més Caro va trencar motllos seguint tradicions que Brancusi ja havia obert anteriorment. Tot un univers de formes, colors, textures i pàtines, des de brillants i de colors forts fins degradats de pàtines rovellades. Formes escultòriques subjectes a parets, contorns de taules i mil i una solució de peces sense peanyes o pedestals. Petites o Monumentals.

Les seves peces més actuals les vaig poder gaudir per última vegada a la seva gran exposició de la “Tate Britain” de Londres, l’any 2005. I el seu treball, Londres, l’Anglaterra cultural i la meva acompanyant, foren i són la meva mística profunda que perdura fins avui.

Tres hores d’intensa selecció de personal i ja tenim una nova comercial per a les publicacions de LO CAMPUS. La novetat és que és una estudiant de periodisme i això és tot un nou plantejament comercial per vendre publicitat per a la nostra premsa universitària.

Serà una joveníssima comercial amb un cert gruix intel·lectual i batalladora. És tota una esperança.

I el que també té bona presencia és que la Universitat Autònoma de Barcelona digitalitzarà i difondrà tota la col·lecció complerta del nostre antic diari en llengua aranesa: “Eth Diari”.

Em fa il·lusió que precisament sigui l’Autònoma qui tingui la iniciativa i ho faci, perquè fou la meva primera universitat dels anys 70.

Encara que és difícil i molt sacrificat m’agradaria tornar a fer premsa diària a Aran, de moment reformarem  “ER ESTUDIANT” amb una nova redacció a Vielha. Només em falta trobar socis de totes les tribus perquè sinó és independent i transversal no m’interessa i no compliria la seva tasca de servei plural a la comunitat educativa aranesa. M’agradaria retrobar aquella petita burgesia i aquelles classes populars que donen suport a la cultura de la Val d’Aran.  

Seguim amb els canvis a la interfície de LO CAMPUS DIARI. I es una feinada planificar diferents versions perquè és vegi tant als ordinadors, com als mòbils com a les tauletes. Ja res es pensa només per l’ordinador. Però encara més, ens hem d’assegurar que es veu correctament a tot tipus de navegador com l’Explorer, el Chrome o el Firefox, el Safari o l’Opera. I també en es vegi bé en diferents versions d’aquests navegadors.

Curiosament en alguns Campus i les seves sales d’ordinadors, de les 21 Universitats de parla catalana hi ha problemes de compatibilitat, o perquè són uns parcs informàtics amb software lliure no ven ajustat o perquè hi ha tants impediments i restriccions de visualització que desfigura una interfície feta amb l’última tecnologia.

Tota una paradoxa: uns estudiants amb unes tauletes i mòbils supermoderns i uns ordinadors en biblioteques i sales informàtiques de baixa prestacions i no posats al dia, faltant tota mena d’aplicacions totalment necessàries avui.

Quasi de cop i seguides he vist tres pel·lícules argentines i val a dir que m’he divertit una mica. Són comèdies però sobretot m’ha agradat el seu romanticisme. Apassionar-se sobretot de les protagonistes és un joc divertit. L’Araceli Gonzalez en “Un dia en el paraiso” del director Juan Bautista Stagnaro, està imponent. Tot i el cartell cutre i de mal gust de la pel·lícula, la senyora et fa somniar. Les altres pel·lícules eren del director Daniel Burman, “El nido vacio” i “Todas las azafatas van al cielo” , també una espècie de comèdies romàntiques de més qualitat, on la Cecilia Roth i la Ingrid Rubio destaquen, encara que a mi em creen com un lligam efectiu i estètic de “germana” i “filla”, respectivament, o sigui més aviat un erotisme light. El que si té un espectacular erotisme majestuós i grandiós és el paisatge de Ushuaia a la Tierra del Fuego, on passa la pel·lícula de les hostesses. Que misteriós i profund és un paisatge de neu i glaçat, com aquesta part d’Argentina: t’entra al més íntim.

Comencem una nova setmana, jo amb un espècie de síndrome cervico-braquial, que m’adorm un braç i per més inri al llit i a la nit, en repòs, és quan fa més mal. I precisament ara que començo la gira per les 21 universitats de parla catalana.

LO CAMPUS DIARI no només és un diari digital és un projecte de més abast, com “TUS, The University Student” és més que unes revista joint venture entre estudiants de la UdL i de universitats britàniques, i perquè funcioni cal veure la gent cara a cara. Viatjar com un estudiant amb motxilla i presentar-me com un executiu, és una comèdia i un travestisme del tot necessari.

És una llàstima que a la UdL no trobem professors capaços d’entusiasmar-los en comunicació de divulgació mèdica i prevenció sanitària o periodisme universitari en general. Volen promocionar  la Lleida creativa i científica, sense moure’s de casa i sense fer costat als projectes emergents. Encara no hem estat hàbils i no hem trobat en que ens equivoquem nosaltres. Perquè hem de començar amb aquesta premissa: que som nosaltres que ho fem malament. Seguim buscant l’entrellat.

Kandinsky !!!

Una xerrada per a motivar. 
Són 5 minuts i 21 segons per escoltar. 
Dedicat al meu entorn. 
CLICA: play