Com centenars de persones vaig estar gaudint de la final de la Copa d’Europa. Vaig patir i viure intensament el moment al Poliesportiu de Vielha, en una sessió de convivència civico-esportiva, davant una pantalla gran on és projectava el partit ofert a traves del Canal Plus espanyol. La Penya barcelonista de la Val d’Aran n’organitzava el sarau.

En Xavier Bordes uns dels animadors de la penya i qui em va cobrar l’entrada ( a part d’un animador de les coses del País), m’animava de tant en tant i amb una esperança a prova de bomba. En els moments més crítics, em deia una i una altra vegada : guanyarem, guanyarem, segur!.

Tanta fe i tanta fe amb els colors i amb els nostres jugadors, jo no la tinc, però m’entusiasma que guanyem. Normalment no sóc seguidor del futbol. Sempre que m’hi he apropat són per raons de País o de compartir hores familiars amb el públic infantil de casa.

Al Poliesportiu tot era diferent : el gust de menjar-se unes croquetes petites amb mida de dàtil, i negar tot el meu estomac amb gots i gots de coca-cola, van ésser la base culinària d’uns llargs minuts d’angoixa.

Allà on vaig seure, un inoportú xiclet se’n va enganxar als pantalons, i em vaig passar tot el partit rascant-me el cul per treure totes les engrunes d’aquella malèfica pasta. Us puc assegurar que aquest sistema pot servir per tranquil·litzar nervis d’un partit.

De fet, el que a mi m’interessava no era la pantalla, ni el partit, el que m’interessava era la gent, els espectadors, els feligresos que amb una fe pacient, resignada o insultant de joia, seguiment l’esdeveniment esportiu.

De la gent : el millor, el més espectacular, era tot el personal femení. La calor havia afavorit la resurrecció de la carn, i la roba d’estiu amb generosos jerseis, samarretes ajustades i camises informals, acompanyava els sentiments a flor de pell. Entre mig de tios alts com Mandronius, baixets com coliflors, arrugats com carxofes, prims i mal fotuts com albergínies, calbs i bigotuts, lletjos i malparits de tota mena, hi havia un personal femení entregat a la bellesa i a l’erotisme, vibrant pels colors i abraçant a torn i a dret.

Una nit calenta, una nit excepcional, un Barça d’antologia.


...

Segueixo pensant que la millor candidatura al deganat del Col·legi de periodistes és Pilar Antillach.

Potser un dia amb els 10 mitjans de comunicació que tenim a l’Aran, -una xifra enorme per un territori tant petit-, podrem fer una entitat per a periodistes. Espero que l’Antillach també reclami pels Pirineus un periodisme crític, profund i capaç d’explicar la rebotiga de tot el que passa, i recomani que els “cronistes” és dediquin a la història i no a la premsa.

Que donaria per llegir una peça periodística que digues “...el Cap de comunicació d’aquesta o aquella administració, ens ha venut la moto, això no va així com diuen...” . I això fos producte d’un treball de recerca periodística i no un seguir al mil·límetre la cançoneta de l’oposició.

Però això passarà quan les ovelles volin i sembla que això va per llarg, sinó les fa “volar” l’ós eslovè.


...

Acabo de tornar d’una sessió de treball de la futura web d’ARANSALUT. He quedat gratament animat de veure com treballen a l’hospital en els temes informàtics, bàsicament perquè són plantejats des de l’òptica de la gestió. La web respirava i és la traducció de tot un treball viu, original i amb entitat pròpia, que és fa a la sanitat aranesa. És un exercici de realisme i d’una lògica enorme.

Hauré d’aprendre molt d’aquests professionals.

Quan és va plantejar la meva entrada com a “Cap de Comunicació del Conselh Generau d'Aran”, de fet era “Cap de Comunicació del Conselh Generau d'Aran i del SAS” o sigui del Servei Aranès de la Salut. Al final no m’han denominat així, però si que tinc la feina de preocupar-me i treballar pel SAS, perquè el SAS també és Conselh.

Quan fa molts i molts anys, vaig preparar pel Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya Dr Laporte el posar la primera pedra del que seria el nou Hospital de la Val d’Aran, segur que mai vaig pensar que al cap dels anys estaria en una sala d’aquests hospital escoltant una sessió tècnica d’informàtica sanitària. Per uns moments m’ha semblat romàntica la situació i he anat observant a tots els assistents a la reunió i m’ha passat pel cap una pel·lícula de cadascun d’ells. Mils mons reunits en una sala.


...

Hi ha una bona moguda de periodistes a Aran i també a tot els Pirineus.

Quasi tots els mitjans han tingut canvi de corresponsals i cada mitjà per aconseguir una o altra persona han rebentat sous. Dit d’una altra manera: uns se’n robat periodistes d’altres, a cop de talonari.

Hi ha corresponsals que cobren més que un Cap de comunicació del govern d’Aran.

I tot això, sense fer el mínim esforç professional. Hi ha corresponsals que de la Val d’Aran només coneixen la neu i tothom feliç.

També en algun diari ha canviat la persones de la “Secció de comarques” que és cuidava dels temes aranesos. Per una banda no deixa d’ésser insultant que els temes aranesos hagin d’estar a “comarques”, i per altra banda , hi ha la famosa pagineta setmanal dedicada a la “reserva comarcal”, a la “reserva índia aranesa”. Tota una relíquia del periodisme més ranci.

Algun d’aquests elefants i elefantes han deixat el seu diari de tota la vida, i ells i elles, que una i mil vegades havien jurat i perjurat que no tenien adscripció política, han acabat portant les qüestions de premsa de la UGT. Diguin el que diguin, l’adscripció política va ésser diària i partidista, al cent per cent.

El més encantador, és la “Premsa de les Quotes” a l’hora d’escriure: una mica de govern i una mica d’oposició. Una mica d’oposició i una mica de govern. També perfecte el “Periodisme Express”: unes poques ratlles per omplir pàgina, explicat totalment a la inversa del fons de la notícia, però tant se val, ningú controla una mínima qualitat.

El Diputat Paco Boya sempre plora a la premsa que no li fan cas, i és que sempre els hi ven soufflés, que a la mínima és desinflen i baixen, quedant com una pasta fangosa sempre calumniosa per algú. M’entendreix veure com el diputat publicita que estic malament amb la premsa del País, suposo que vol dir d'Aran. O potser vol dir Catalunya o Espanya, no se sap mai, perquè des de que va trencar vincles amb el pare del nacionalisme aranès modern que és Emilio Medan, l’Alcalde de Les, el Diputat Boya té problemes d’identitat.

Per entendre exactament que passa amb la premsa aranesa amb mi, el Diputat hauria de preguntar a “la muda”, perquè va ésser congelada durant hores la difusió radiofònica de la noticia de la detenció de proxenetes i col·laboradors, en el tancament de l’hotel prostíbul Des Arts de Vielha. El dia que tinguin coratge d’afrontar aquest afer seriosament, llavors serà possible crear diàleg sincer, mentre és tot una hipocresia.


...

HELP BLOGGER!!!

He vist tres blogs quasi íntegrament dedicats a mi, i una d’ells, és un blog apòcrif, és a dir no autèntic. De forma fraudulenta i delictiva, i sobretot, saltant-se una llei no escrita d’internet que és joc net entre els internautes, ha aparegut un blog amb la meva foto, amb el meu nom i amb la meva signatura com si fos meu.

Amb el títol general del blog: “diari civic contra el valle de aran” , han començat a publicar textos que comencen parlant del rei d’Espanya i ves a saber on acabaran.

Encara no sé com protegir-me de tot això, però és obvi que tinc un problema. De fet també és un problema que hauria de preocupar a tots els que escrivim blocs, perquè atempta a la llibertat en la xarxa.


...

Com és ben sabut Vivéncia aranesa és una associació cultural que treballa a partir d’un grup dinamitzador de persones i que involucra a molta gent en activitats, projectes i programes. Aquest “involucrar”, simplement pot significar un contacte puntual a una activitat o vol dir per exemple, portar tot un programa.

Quan s’inicia un procés de discussió sobre un tema, de vegades, com és el cas ara, és fa a partir d’un “Document de treball” que és fa corre entre els membres del grup dinamitzador i entre tot l’entorn de ciutadans que estan involucrats amb l’associació.

L’objectiu és trobar a partir d’una versió provisional d’un document per a la discussió, un text de consens que respecti les diferents sensibilitats que conviuen a Vivéncia Aranesa.

Des de fa dies està corren una possible Carta Oberta adreçada a la Directiva d’un partit polític. A hores d’ara el “Document” està en la seva tercera versió provisional.

Com que s’han d’utilitzar tots els canals de difusió i fer participar al màxim de gent possible en el debat, simpatitzin o no amb l’associació, reprodueixo a continuació el “Document de treball”, tot esperant opinions via e-mail.


DOCUMENT DE TREBALL
Versió provisional per a la discussió


CARTA OBERTA AL SECRETARI GENERAL I AL PRESIDENT DE UNITAT D’ARAN-PSC

Benvolguts Paco Boya i Arturo Calbetó:

Hem llegit amb estupor, com en un article de la publicació “Vediau” (número 9, març 2006), és posava en dubte el paper cultural de la nostra associació i a més se’ns imputava un caràcter “religiós” a la denominació de la nostra entitat.

Si ens adrecem a vostès és per que “Vediau” és el portaveu escrit del partit polític Unitat d’Aran-PSC que dirigiu, i a més, com que l’article en qüestió no anava signat, s’entén que és un text que respon a la línia editorial de la publicació i la responsabilitat recau a qui en són els editors.

L’article titulat: “Un ‘intellectuau indepedent’ ena Còrt de Barrera”, globalment, anava dirigit a un de nosaltres, i tot i les imprecisions i sobretot omissions de l’article, és un terreny de debat polític que ara aquí no hi hem d’entrar. El protagonista, tot solet, i en relació a la seva responsabilitat professional, és el que ha de donar-hi el tractament més escaient a l’andanada que heu realitzat.

Aquí només ens referirem a Vivéncia Aranesa, com una associació, i també ens referirem a Unitat d’Aran-PSC com a partit polític. Però a més, no ens podem abstreure que el Secretari General d’Unitat d’Aran-PSC, el senyor Paco Boya, a la vegada és diputat al Parlament de Catalunya i és el portaveu de cultura del Grup Parlamentari del PSC-CpC.

Segurament a Aran, deu ésser la primera vegada que un partit polític democràtic dispara públicament contra una associació aranesa, creada des de la societat civil. I el que és planteja no només és un llenguatge correcte o no contra una entitat, més o menys afortunat, sinó el que és planteja és que aquesta acció respon a una ideologia cultural i cívica profondament excloent.

Amb el text que comentem és culmina tota una pràctica contra Vivéncia Aranesa.

De la cultura i del idioma, vostès en fan una paret excloent per tots aquells que sempre ens hem volgut integrar al País. País que òbviament ens referim a Aran. País que estimem i volem ajudar a construir nacionalment i també culturalment. No cal que els hi expliquem com ho fem i quines iniciatives Vivéncia Aranesa impulsa.

Però nosaltres no acceptarem mai que ningú ens hagi de dir si som o no una entitat cultural o si som més o menys aranesos, o si aquella o aquell altre, és més aranès que nosaltres o ha fet més pel País, que uns o altres.

Denunciarem sempre que la cultura aranesa sigui utilitzada com arma de divisió i de classificació de ciutadans.

Per què Vivència Aranesa molesta? Perquè des de el primer dia hem defensat que les associacions són l’expressió de la pluralitat de la societat civil i necessiten independència dels partits politics.

Sempre hem defensat la transparència i hem combatut tinglados potenciats per partits i administracions, que volen dirigir, instrumentalitzar i fins i tot crear associacions de polítiques partidistes o de negocis privats encoberts com “associacions”. No posarem ara aquí, exemples concrets, i no ho farem, perquè en molts d’aquests tinglados hi ha gent de molt bona fe, que col·labora i que mereixen un total respecte.

Respecte que també ens mereixem nosaltres i que Unitat d’Aran-PSC no ens dona.

Però vostès haurien de saber que dels centenars de gent honesta que fa costat al seu partit, alguns col·laboren amb nosaltres i ho fan d’una manera activa. Hi ho fan entenen que l’enquadrament en l’activitat de Vivéncia Aranesa, -com associació plural sense afany de lucre i com associació de quadres, que potencia programes culturals diversos- és una manera diferent de fer cultura molt allunyada de la cultura oficial.

Esperant un millor tracte per part de vostès.

Cordialment.
Vivéncia Aranesa

http://vivenciaaranesa.blogspot.com
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk
Telèfon: (00 34) 973640324


...

.....................


Aquest és un text que apareix a la revista oficial de Unitat d’Aran-PSC : VEDIAU (número 9, març 2006).

Com que el text no va signat, en premsa vol dir que és "línia editorial" i ho assumeix els seus responsables.

Un text així, s’ha de contestar?.

M’agradaria saber l’opinió dels lectors d’aquest bloc. diaricivic@yahoo.co.uk


-----------------------------------------------------------


No oblideu mirar el PROGRAMA de les Jornades de Solidaritat de Vielha, a la web de Vivéncia aranesa (CLICAR)

...

Tenir un Blog com aquest i fer-lo funcionar quasi cada dia, fa que rebi molts e-mails, realment molts e-mails.

Això és engrescador, perquè saps que hi ha molta gent que et fa costat o que t’acompanya, encara que no combreguin amb tot el que dic. Simplement que et facin una nota via e-mail, encara que sigui una crítica profunda, sincerament ho agraeixo.

Avui un e-mail d’una persona de Vielha em feia dues reflexions que vull recollir, perquè és un tema que em preocupa.

Primera reflexió:
Des de que treballes al Conselh Generau d’Aran el teu bloc ha baixat de tot crític. És necessari?

Segona reflexió:
És compatible ésser “Cap de Comunicació del Conselh” i a la vegada ésser “President”d’una associació cívica i cultural com és “Vivéncia Aranesa”, si en política cultural aquesta associació, des de fa temps, diu que el “model cultural” del Departament de Cultura del Conselh està esgotat i cal canviar de rumb?.

Compromeses preguntes, que fa que hagi de reflexionar entre la diferència d’un “Cap de Comunicació Institucional” i un “Portaveu de Govern”(que no sóc).

També haig de reflexionar seriosament, si haig de deixar la Presidència de l’associació cultural o no.

Jo estic fent un treball professional o polític al Conselh?.

Des de fa dies estic pensant en tot això: algun lector em vol donar més idees.


...

Fa un MES, 4 dies, 14 hores i 40 segons que treballo al Conselh Generau d’Aran.

Tota una aventura, que només és pot fer per raons professionals, per militància al País i sobretot per estricte raons personals, que com quasi sempre, és una dona.

Res del que faig és explicable avui de forma directa, o quasi res, perquè estic a la cuina d’una petita maquinària de comunicació institucional, -petita però eixerida maquinària de màrqueting i premsa.

Però això no treu, que en genèric digui la meva, almenys aquí.

Que m’ha sorprès en aquest mes i escaig de treball?.

De portes endins quasi res, perquè una i mil voltes ho havia comentat o criticat ja anteriorment; i de portes en fora em sobte les poques ganes que alguns i/o algunes col•legues dels mitjans de comunicació tenen de fer servir un “Gabinet de premsa”. Alguns, sinó toquen cuixa del protagonista de torn, resten neguitosos. Són els nous “lampistes”, els que “corto-circuiten” sempre. Una meravella de col•legues.

L’altra cosa que em sobte, és la desproporció de tractament, sobre el govern i la oposició araneses, en la premsa escrita. Algun fins i tot, és capaç de escriure un text a cinc columnes d’un “rotet” de l’oposició, quasi sempre que explica “que faran o deixaran de fer”, i en canvi al costat, a una sola columneta, són capaços de parlar d’un esdeveniment que succeeix en ferm del govern, que desprès d’altres diaris n’ompliran planes senceres.

S’ha d’arribar que se’n parli d’alguna cosa quan sigui noticia, i deixar de banda l’actitud d’escriure a base de donar “quotes” i “llargades compensades de texts”, per acontentar a tot el personal polític.



...

Segueixo creien que cal una reflexió profunda de la premsa a la Val d’Aran i en general a tots els Pirineus. Massa intrusisme a la professió, massa operacions empresarials sense cap qualitat periodística i sobretot molta i molta barra, per part de molta classe política, que sempre s’ha cregut que la premsa és el seu “pati de casa”.

Exactament és igual amb el “periodisme institucional”: s’ha de fer amb un criteri professional de premsa i a les antípodes d’una rutina funcionarial o de la propaganda sectària. Cada “Gabinet de premsa institucional” té una línia editorial que segueix, però això, perfectament conegut per tothom, no treu no poder fer periodisme de veritat.

Fa uns dies escrivint sobre la presentació de la publicació “Aran ath dia”, comentava les diverses publicacions d’Aran, totalment editades en aranès. Buscant als arxius de “Eth Diari”, he trobat un parell d’articles, en els quals els seus autors : Pilar Barés i Xavi Gutiérrez, ens donen una panoràmica de tota la premsa editada a Aran i publicada en diversos idiomes.

Com a recuperació constant de la memòria històrica, val la pena de reproduir un parell de textos sobre la premsa escrita a Aran, que varen ésser publicats el desembre del 1998 i el febrer del 1999.



Vedença des publicacions hètes en Aran ( I )

Aguest article vò èster un repàs linhau ara letra impresa —a manèra de revistes, huelhetons, periodics— hèta en Aran. A despiet dera non-existéncia d'ua premsa periodica abituau enquias nòsti dies, des des ans vint, mès que pas de manèra contunhada, a existit un interés tà informar des eveniments qu'an passat en parçan. Des dera prumèra publicacion —dera qu'auem notícia— en 1922, enquiad aguesta qu'ara liegetz an passat setanta sies ans; son massa ans per tan pògues publicacions com i an agut, mens des que desiraríem.

Açò non preten d'èster un recuelh exaustiu de totes e cadua des publicacions apareishudes aciu. Volem dar tiença as revistes e impressi periodics escrits en quinsevolha des lengües d'usatge abituau en parçan, perque se sonque auéssem en compde es escrites en aranés, alavetz que i aurie pòga causa tà condar.

La Voz del Valle, escrita en castelhan —e en aranés er apartat poetic— apareishèc en format de diari en noveme de 1920. En sòn prumèr numerò volien manifestar era espanholitat des aranesi; açò en ua epòca ena que non existie encara era carretera dera Bonaigua, e per tant es comunicacions tamb eth rèste der Estat èren plan malaisides. En subtítol i liegem: "periódico quincenal independiente, dedicado a la defensa y fomento de los intereses morales y materiales del Valle de Arán". Dirigida per Amadeo Ripoll, condaue tamb un apartat d'opinion —politica, sociau...—, ua seccion de notícies, ua seccion literària e ua auta d'«amenidades»; era publicitat s'arremassaue tota ena darrèra pagina. Eth 15 d'abriu de 1922 ne ges un numerò extraordinari, ath prètz de 1 pesseta, en format revista; d'aguest numerò ne cau destacar era inclusion de fotografies —lèu totes vedences panoramiques deth parçan— ath delà d'ua cronica femenina dedicada as hemnes deth Marròc.

Era prumèra publicacion imprèssa en Aran (era anteriora la imprimien en Barcelona), siguec El Valle de Aran, "publicación patriótica y defensora de los intereses morales y materiales de la comarca", redactada ena casa Pinòs der antic passèg Francisco Caubet. Eth numerò dus, que correspon ath vint de juriòl de 1924, tamb un solet article redactat peth delegat gobernatiu, senhor Humberto Gil, ei dedicat totaument ara visita reiau d'Alfonso XIII en parçan. D'aguest periodic n'auem constància que n'apareishec bèth numerò mès.

Dempús dera decada des ans vint, ans de bona escadença economica, çò que permetie era concrecion de projèctes culturaus d'aguest tipe, vengueren es ans neres dera guèrra e postguèrra. Alavetz apareish Pax, "revista católico-aranesa (con licencia eclesiástica)", tamb eth numerò 1 en aost de 1945. Auie eth propòsit d'instruir e amenisar "en beneficio de tantas almas que viven alejadas de la verdad" segon se desprèn dera sua presentacion. De caractèr trimestrau, era sua 'vertat' inclodie —en castelhan— un apartat istoric, un aute literari-poetic, tamb mès d'ua poesia escrita en aranés, notícies locaus e ua pagina d'umor. En numeròs posteriors ja inclodic ua seccion d'interès tara hemna dera epòca, ei a díder: codina, larèr... atau com un suplement interior que prenguec eth nòm deth diari adès nomentat: La voz del Valle, dedicat a notícies deth parçan. Aguesta publicacion artenhec, aumens, enquia aost deth 1946.

Dempús d'aguesta trapam un gran uet. Cau demorar enquias darrères annades des ans setanta entà trobar Tèrra aranesa, un des referents tàs posteriores publicacions. Lèu tota en aranés, en ua grafia encara non normalisada, ère editada peth Musèu Etnologic dera Val d'Aran e amiada a tèrme per un equip de redaccion ath delà de d'auti collaboradors. Jos era premissa: "Qui tenc era lengua tenc era clau", i auie era volentat de hèr conéisher er auviatge culturau, artistic, arqueologic e istoric d'Aran enes sòns escrits. En aguesta prumèra etapa s'inclodie un apartat d'esvagaments tamb endonvialhes, lipo-lapo de paraules e un entrauès. Bensè que siguec un prumèr prètzhèt fonamentau tara normalisacion lingüistica.

Sense deishar d'èster editada pera Fondacion Musèu Etnologic dera Val d'Aran, Tèrra aranesa a ua dusau epòca —tamb arturades ena sua publicacion— a compdar d'abriu de 1995, tamb cambis entad açò que hè ath dessenh e as sòns objectius. En tot inclodir apartats de biologia, lengua e istòria, tostemp referits ar ambit aranés, sajarà d'èster ua airina mès cientifica sense desbrembar era sua vocacion culturau.

Ena decada des ueitanta ja trapam un màger numerò de publicacions, tant depenentes des organs publics coma privats. N'ei un exemple era revista Val d'Aran, iniciatiua deth CITVA (eth prumèr numerò ei der an 1980) e hèta entath torisme, per tant escrita en castelhan; informaue dera nhèu, des estacions d'esquí —quan encara ere dubèrta era Tuca— e dera aufèrta aranesa en generau: tot tipe de servicis, des des gastronomics, otelèrs... De gessuda bianuau auie format tipe revista: papèr plastificat, abondosa fotografia e imatge.

Ua auta iniciatiua deth CITVA —aguesta ja enes ans nauanta— siguec era autonomentada "revista de difusión gratuita" Aran inform que balhaue sustot donades coma: telefons d'interés, oraris de transpòrt, informacion dera programacion des televisions (franceses inclodides), fòrca quantitat d'anoncis per paraules e quauqua ressenha referida ara realitat aranesa: era vielha division administratiua, o propòstes d'excursions. Tamb format de miei fòli ère de gessuda setmanau, çò qu'explique qu'en junhsèga de 1992 ne trapam un numerò tan anautit: eth 9217, mès pròpri deth sortèg dera tòia de Nadau que d'ua publicacion periodica aranesa.

Eth tot seguir eth nòste repàs peth temps que cau parlar deth Toti, noticiari aranés. Eth sòn prumèr numerò que gessec en seteme de 1987. Editat per antic Centre de Normalisacion Lingüistica —actuau OFEA— gessie un còp per setmana, generaument eth diuèndres. Eth sòn format abituau inclodie ues seccions fixes: notícies d'actualitat sus eth parçan e un editoriau, ena portada; ua entrevista ena pagina centrau, en tot qu'era contraportada se sauvaue entath léser, tamb ua seccion d'esvagaments: saussèr de letres, crotzament de mots e un apartat d'umor grafic titolat: "eth remoquet dera setmana". Auec un format variable, donc eth madeish títol existic tant en forma de huelheton que de revista mesadèra. Aguest darrèr Toti acabèc ena epòca dera sindica Busquets, en an 92.

En ambit privat, en concrèt dera impremta Vidal, se hi era revista Aran: publicacion d'informacion e opinion dera Val d'Aran. Neishuda en an 1988 e despareishuda en 1996, ère de gessuda mesadèra prumèr e bimesadèra mès tard e editada per ua associacion nomentada "Amàs aranés". Cau destacar, ath delà dera suenhada portada en color, era fòrça publicitat que i auie en sòn laguens; inclodie, a mès d'informacions locaus, un apartat istoric, sense desbrembar era abituau seccion de lengua aranesa. Revista trilingüe, encara que se hège en castelhan sustot, mès tanben en catalan e aranés, e tamb articles bilingües doblats: en castelhan e aranés.
INCOP 2000 ère eth nòm d'ua revista mesadèra d'informacion generau dera Val d'Aran, Alta Ribagorça e Comenges. Siguec ua apòsta interessanta peth sòn propòsit de copar frontères e arremassar es diuèrses sensibilitats e opinions d'andús costats des Pirenèus. Mès que com apòsta d'ua soleta persona, Roser Campmajor, dempús dera mòrt d'aguesta (que non podec veir ne eth prumèr numerò publicat) non gesseren que quate numeròs mès.

Un mes dempús dera aparicion deth numerò zèro dera INCOP 2000, en mai der an 94 e tamb eth Conselh Generau nauament instaurat, apareish eth numerò zèro d'ua naua publicacion: Arenòsi, huelheton culturau d'Aran, coma se subtitolae ena sua prumèra epòca. Creat ena etapa dera sindica Serrano, ère un noticiari tamb articles referents a aspèctes lingüistics e istorics sustot, en tot sajar de hèr a conéisher era cultura aranesa en aguesti ambits. En paraules dera sindica: "lengua, istòria e auviatge coma pilars fondamentaus dera nòsta identitat". A compdar de començaments deth 1997 aguest huelheton suprimís er adjectiu culturau deth sòn subtítol en tot passar a èster eth noticiari oficiau deth Conselh Generau d'Aran, tamb era publicacion de notícies referides sustot as prètzhèts deth govèrn aranés. Mès qu'aguesta naua etapa auec ua cuerta durada pr'amor dera aparicion der Aué, suplement en aranés der Avui, subvencionat peth Conselh tamb era finalitat de difóner era realitat aranesa mès enlà deth parçan.

Er Aué a estat era unica publicacion tamb format de periodic, mès qu'a calgut demorar fòrça ans entà aué-lo. Tot e non èster premsa diària, era sua aparicion setmanau, com a suplement deth diari Avui, mès enlà dera geografia aranesa, a permès dar a conéisher era lengua aranesa per tot Catalonha, tamb eth potenciau qu'açò represente. Tamb ues seccions fixes: "era entrevista", era seccion d'opinion "eth bramau", "miralhem-mos"... a sabut balhar cabença ara realitat occitana dehòra dera Val tamb er includiment ena darrèra huelha der apartat "Garona enjós".

Non volem desbrembar tanpòc es diuèrses publicacions hètes e editades des des ambits d'ensenhament aranesi, des quaus vo'n citaram mès d'ua. Es hètes des deth Centre de Recorsi Pedagogics, totaument en aranés, com eth Flòc de trabalhs, qu'arremassaue es diboishi, tèxti... des escolans aranesi, o Eth Camishèth, eth miei de comunicacion deth Centre, qu'ère ua sòrta de recuelh bibliografic, de seminaris e d'activitats hètes peth CRP dera Val d'Aran. Era mainadèra ère era revista des mainades e mainatges dera antica EGB (des des mès petiti enquiath cicle superior) deth Collègi Public Garona, tamb era collaboracion des sòns mestres, a on se parlaue des diuèrses activitats escolares: viatges, excursions, actes hestius... enes tres lengües oficiaus d'Aran: castelhan, catalan e aranés, autanplan francés. Ua auta, era editada per alumnat e professorat der antic BUP der IES d'Aran tamb diuèrsi nòms —Vétula, Perezoso's, W.C. literario, Eth escarrabilhat...— que tamb periodicitat annau, ère eth producte finau d'era assignatura de periodisme impartida en Institut; sajaue de balhar opinions e informacions de tot tipe, centrades sustot en ambit locau, mès adaptant notícies nacionaus e internacionaus des diaris enes aspèctes que mès interessauen ara joenessa.

Ja vedetz qu'a estat long eth camin enquia ETH DIARI, ara per ara er unic intent de premsa diària tàs aranesi en aranés.


VEDENÇA SUS ERA PREMSA ARANESA (II)

Rebrebam as nòsti legedors qu'en numerò especiau d'inauguracion d'ETH DIARI, e mès concretaments ena cincau plana, publiquèrem un article titolat "Vedença des publicacions hètes en Aran". Çò que sagèrem de hèr ère un recorrut pera premsa escrita ena Val d'Aran des sòns inicis. E didem sagèrem perque tostemps i a quauquarren que s'escape des mans. Per açò aué volem híger ua causa que mancaue en nòste article.

Ena decada des ueitanta trapam un màger numerò de publicacions tant publiques coma privades. Ath delà des revistes Tèrra Aranesa, Val d'Aran, Aran, e deth petit Toti, noticiari aranés, trapam curiosaments era iniciatiua per part deth diari lheidatan La Mañana de dedicar ua plana setmanau ar aranés. Aguesta iniciatiua artenhec era realitat eth 13 de març de 1985. Aqueth an La Mañana -Diari de Ponent- costaue 50 pessetes e aqueri dies informaue, per exemple, dera finalizacion dera grèva de comerçants en Les e Bossòst peth súper de Bausen o deth pressupòst annau entara normalizacion der aranés, qu'apujaue enquias dus milions e miei de pessetes. Ath diari bilingüe -castelhan e catalan- qu'ère alavetz se i higec era nòsta lengua, gràcies ath prètzhèt de Frederic Vergés, que hège es foncions de periodista, redactor, corrector, paginador... tot solet. Siguec ua oportunitat -qualificada d'istorica per part de Vergés- entà qu'era nòsta lengua s'imprimisquesse damb ua periodicitat regulara, ath delà d'estiené-se en un ambit mès gran qu'er aranés.

A compdar d'aguesta data, e pendent tres o quate mesi, toti es dimèrcles La Mañana titolaue ua des sues planes "D'Aran tà toti", a on s'informaue des notícies tanhentes ara Val: informacion generau, cultura, articles scientifics e d'opinion personau -plan remercable un sus era evasion de capitaus tà Soïssa- en tot aportar coneishements de caractèr sapientat de biologia, istòria, eca. Era comprension d'aguesti articles divulgatius auie d'èster facila peth madeish hèt dera divulgacion informatiua, çò qu'artenhec eth sòn autor sense besonh de tier barbarismes o construccions lexicaus impròpries der aranés; ath delà, ena cantoada dera plana non i mancaue un petit vocabulari sus eth lexic malaisit e de mau compréner. Un bon modèu qu'ei valid -damb quauqui cambis de besonh- catorze ans dempús e que cau tier en compde ara ora d'emplegar un lenguatge periodistic en Aran.

Malerosaments, aguesta huelha demorèc 'caduca' perque pògui mesi dempús dera sua gessuda deishèc de publicà-se.

Fin finau e entà rebrembar era fin der article d'opinion deth collectiu d'Aran tà toti publicat en La Mañana, ues paraules que mos aurien de hèr reflexionar: "Eth valor d'ua lengua non se mesure peth numerò de gent que la parle".

Pilar Barés e Xavi Gutiérrez
Eth Diari
12 /1998 i 2 /1999


...

Que està passant en els sectors polítics del nacionalisme aranès?

On és l’activitat, del dia a dia, del PARTIT nacionalista?.

Desprès de que Unitat d’Aran, definitivament ha deixat d’ésser la referència del nacionalisme d’Aran , on s’inscriu el discurs nacionalista aranès, de progrés, transversal i capaç de donar resposta a tanta agressió al territori i a la llengua?

No us creureu que el Messies de Cambrils de Mar, farà parada a Betren, per acabar a l’ajuntament de Les i ens portarà un nou partit polític salvador?

Potser que ja n’hi ha prou de tanta tonteria!.


...

Per uns moments m’hagués agradat ésser periodista de a peu i poder explicar la presentació de “Aran ath dia” del Grup Segre a Vielha, amb tot el seu rere fons. Hi varem haver: abans, durant i desprès, moltes coses per sucar-hi pa.

Una de divertida, va ésser quan el director executiu de Segre, a ple parlament, li va sonar el mòbil i no una, sinó dues vegades. I això li va passar, n’estic segur, quan afirmava que la publicació que presentaven era la PRIMERA publicació escrita íntegrament en aranès.

Segurament tal monumental error, -que desprès el GRUP i l’Agència Catalana de Noticies, han anat difonent àmpliament-, no podia ésser passat per alt, pel nostre màgic personatge Mandrònius i l’avisava de la pífia.

El genial Juan Cal i el seu equip de màrqueting, van tenir un lapsus de memòria, perquè sense aprofundir gaire, em venen a la memòria, almenys 6 (sis) publicacions escrites íntegrament en aranès.

Una que és publica des de fa 25 anys, que és “Terra Aranesa”. Altres són com “Toti”, “Arenosi” i “Eth Diari”. I també avui trobem: “Era Crasta”, “Auviatge” “Era Garbèra”, una publicació infantil, editada també íntegrament en aranès.

Però a més, publicacions com “La setmana” en gascó, també formen part de l’horitzó de les lectures d’Aran.

Uns fogots de promoció precipitada, han deixat a l’estacada la memòria de molta feina feta i la que està fent la gent d’Aran. Llàstima.

Felicitem-nos per una nova publicació en aranès i comprem cues de pansa pels lleidatans.

Una abraçada al Grup Segre.


...

Les velles dinàmiques segueixen, encara avui entre els dinosaures de la cultura funcionarial aranesa, -els grans amargats del País, incapaços de cantar de forma coral perquè són incapaços de treballar en equip-. Ells segueixen discriminant l’associació cultural i cívica “Vivéncia Aranesa”, que presideixo.

Busqueu alguna guia oficial sobre associacions culturals araneses i veureu que mai apareix “Vivéncia Aranesa” -exactament com tampoc apareix referenciada a la Web central de la Generalitat de Catalunya, al costat de les altres entitats culturals d’Aran.

Òbviament, si que “Vivéncia Aranesa” està a la Guia d’Entitats de la Web del Departament de Justícia, perquè fa uns tres anys que és una entitat legalitzada.

Per altra banda, és com insòlit que col·lectius aranesos que mai s’han legalitzat, rebin ajudes directes de l’administració, com si estesin normalitzats com entitat constituïda. No solament és lleig , és que és il·legal.


...

Francesc Domínguez ha escrit per a “Univers Dimensis” de la casa “Dimensis Global Communications” una reflexió, que va perfectament pel que fem i farem en Comunicació al Govern d’Aran:

La comunicació de les organitzacions Tota organització és potencialment capaç de “comunicar”, però no totes les organitzacions saben comunicar el que desitgen o desitjarien comunicar. De fet, i paradoxalment, fins i tot la manca de comunicació “comunica”.

Una organització “comunica” quan explica –i, sobretot, quan ho explica bé- tant als seus clients interns (el personal) com als externs la seva missió, els seus valors, la seva cultura o filosofia empresarial, les seves qualitats diferencials respecte als competidors. Aleshores, l’organització “existeix”.

Una organització és el que comunica. Recordem el principi fonamental de la comunicació, en concret de les relacions públiques: “fer bé les coses i fer-ho saber (bé)”.

Hi ha qui diu que quan una empresa gran comunica ven els seus productes o la seva oferta de serveis. Quan ho fa una de petita es dóna a conèixer.

En un món empresarial en què els productes i les ofertes de serveis són cada cop més fàcils d’imitar, la gestió de la comunicació esdevé un dels factors potencials de diferenciació. Quan parlem de comunicació estem fent esment a la comunicació interna, tan sovint oblidada, i a la comunicació externa.

La comunicació interna està íntimament relacionada amb la cultura corporativa, que contribueix a crear i consolidar, amb la gestió dels recursos humans i amb el màrqueting d’una organització. Abans de vendre un producte o servei, el personal d’una organització n’ha d’estar informat, tant de les característiques del producte com dels beneficis per als consumidors o usuaris potencials. Sense informació compartida, sense màrqueting compartit, no és plantejable cap política de creixement o diferenciació empresarial moderna.

La comunicació externa de les organitzacions s’acostuma a centrar de manera preferent en la publicitat. L’empresa, sovint sense un pla de gestió de la comunicació, sol inserir de manera espontània anuncis en diferents suports (premsa, ràdio, etc.). Aquesta manca de planificació de la comunicació du amb freqüència a no assolir els beneficis esperats amb els esforços comunicatius, per la qual cosa l’empresa o organització en qüestió atribueix sistemàticament la manca d’eficàcia a la publicitat.

Gestionar la comunicació implica conèixer el públic objectiu al qual ens adreçarem, posicionar-nos-hi, definir objectius, estratègies i accions. I avaluar tot el procés. La gestió de la comunicació és una qüestió de sentit comú, però que reclama coneixements tècnics i visió estratègica.

Si tot el que fa una organització comunica, els mitjans a través dels quals comunica han de ser múltiples i coordinats: la manera com atén el personal, les accions de patrocini, publicitat, màrqueting directe, comunicació interna, realització de conferències, presentacions públiques, etc.

Per tant, quan parlem de comunicació, sembla més idoni parlar de planificació estratègica de la comunicació integral. D’una planificació que convé que es faci i s’executi per professionals, perquè amb la gestió de la percepció social d’una organització i amb la seva imatge de marca no s’hi valen, gaires, errors.


...

Com a persona procedent de la reflexió acadèmica, és del tot evident que quan haig de gestionar comunicació institucional o sigui, seguir la pràctica -pura i dura- del dia a dia de la premsa i de la projecció, també faig un raconet d’anàlisi de pensament més teòric, per poder vestir un discurs coherent del que és un gabinet de comunicació d’un govern.

Que a més, per més dificultat, des de dins el veiem i el potenciem com un govern d’un País i des de fora, sobretot des de fora del territori, alguns ens veuen com un govern quasi o directament com una comarca.

En la reflexió, estic aprofundint en un element essencial de la comunicació pública, que és la comunicació interna.

Precisament l’objectiu principal de la comunicació interna en l’administració nacional aranesa és aconseguir la implicació dels diferents components d’aquesta administració en una filosofia global d’aquest organisme. És tracta de articular la implicació en un projecte comunicatiu institucional.

Com diria qualsevol especialista social, és tracte de potenciar la identitat de grup.

S’ha d’aconseguir que tothom s’hi senti còmode, tothom hi pugui col•laborar i tothom s’hi senti protagonista des de la seva professionalitat com a tècnics, sense altra mena d’implicació.

I feta la reflexió i construïda la teoria, s’ha d’anar a la pràctica i crear les eines i les dinàmiques de la comunicació interna, si tot això no funciona, no hi ha comunicació externa potent i sobretot útil pel ciutadà.



...

Hi ha un periodisme que no suporto i precisament és el que és dona més, quan és tracta sobre notícies d’Aran. En especial aquest periodisme el fan des de Lleida. L’operació consisteix en “congelar” les noticies sobre la Val d’Aran i agrupar-les totes per publicar-les un dia de la setmana.

Com una reserva d’indis sioux, els aranesos és veu que no tenen el dret a la informació fresca, diària i continuada. És com penós que s’hagi d’espera un dia X per conèixer la informació de fa sis dies.

El més fort és que el gestors de la informació ho troben natural. És un periodisme cutre i absolutament impresentable, pels estàndards de qualsevol periodisme civilitzat.

Les coses s’han de dir pel seu nom i ja no és un problema de sectarisme o de clientelisme, és simplement un model de premsa antropològica i rància que denigra als ciutadans dels Pirineus.

Algú s’ho ha de fer mirar.


...

El rumor, la manipulació i la notícia

Tothom a Aran, almenys en els sectors polítics i associatius, saben de la meva postura sobre els mitjans de comunicació que treballen al País. Ho he escrit i explicat en públic, moltes vegades.

El fet que avui sigui el “Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran” no fa que canviï les meves idees, sinó que les he reforçat. Pretendre com voldrien alguns membres de l’oposició, que em converteixi en un peix bullit sense idees i compromís, és no solament perdre el temps, sinó que a més és menysprear la meva professionalitat. Però que hi farem, són així de fantàstics i estupendus.

La meva feina és treballar per reforçar un espai de comunicació aranès, professional i lliure, en la seva vessant de periodisme institucional. Un periodisme capaç de tenir una projecció potent cap a la ciutadania aranesa, cap a Catalunya, cap a l’Estat espanyol i també òbviament, cap a la resta d’Occitània. Farem el que podrem.

Però com a periodista veig el que passa, sobretot em refereixo en temàtiques de societat, que el govern no hi té res a dir, i em pregunto perquè ningú ho explica. No podem ésser un País de rumors, tothom és mereix la notícia. La NOTÍCIA ben explicada, ben contrastada.


...

Sóc un obsessiu de les planificacions i de les previsions.

No puc entendre el meu treball professional sense una bona organització, amb agenda i planning.

Dona una gran seguretat, a un equip i a un projecte de treball, que tothom sàpiga de quin mal ha de morir i quan.

L’espontaneïtat, l’ésser directa, una actitud externa vital, si ha d’ésser útil en el treball, necessita exercir-se amb mentalitat de joc d’escacs.

Jugues ara i preveus de 10 a 15 tirades posteriors. Qui no sàpiga fer això, ho té difícil en periodisme o en gestió de premsa, no cal dir en un pla de màrqueting i en periodisme institucional.

Rieu, rieu però sense agenda i planning, i sense fer-los-hi cas, estem morts!.



...

He rebut molts e-mails donant-me sort per la meva nova etapa professional, fins i tot algun d’ells em picava el crostó. Però els més divertits, eren aquells que m’exigien que fos coherent en la meva línia de sentit crític i que no entenien perquè m’havia de ficar entre una flora i fauna, tan complicada.

Que deliciosament divertits aquells que volen que els altres guardin les “essències”, mentre ells és pixen en el País i la seva gent, en els que hem vingut de fora i ens volem integrar, i un dia i un altre van en la línia oposada de defensar l’aranès i tota la seva projecció social.

El periodisme és una professió, el periodisme institucional és una especialització del periodisme, com ho és el màrqueting comunicacional. Qui no ho entengui que si posi fulles.

Cap professional és un híbrid, tots els professionals de la premsa tenim un pensament nacional i social, i cadascú s’adhereix al projecte periodístic que hi creu més. S’ha de desconfiar de tots i totes aquelles dinosaures que ens diuen, amb veu de pito, que no tenen filies i fòbies o adhesions, perquè menteixen.



...

El meu treball al Conselh Generau d’Aran va a tot tren.

De moment tot queda en secret d’Estat, d’un Govern d’un País d’una Nació sense Estat.
A poc a poc, m’aniré recuperant del fort impacte de l’arrencada de les noves responsabilitats professionals, ja he superat el Jet Lag inicial, perquè desprès de treballar per les nits, durant tres anys, i d’anar a dormir a les 8 del matí, ara és, precisament, quan començo la jornada laboral.

Transparència, tranquil·litat i sentit institucional i sobretot que la gent em trobi, per “comunicar” bon rollo, per això dono constància del meu nou i públic telèfon mòbil:

649405630

Truca i enamora’t d’Aran!.


...

Avui he estat anomenat “Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran”.

Ha estat una jornada intensa, en la que el Síndic d’Aran m’ha presentant personalment, un a un, a quasi tota la plantilla dels serveis centrals del Conselh. Ha estat un recorregut reconfortant, de veure com un ampli grup de professionals estant creant administració nacional aranesa, cada dia.

Alternant entre despatxos, mentre acaben les obres del meu lloc definitiu, demà oficialment m’incorporaré a la nova feina.

Serà tota una aventura professional de creació de “Comunicació Institucional” transparent i tranquil·la, i sobretot una tasca de servei a Aran.

Tanta il·lusió, a casa ho hem celebrat amb un pastís de xocolata.



...

Silvia Torralba de Canal Solidari-OneWorld va fer una entrevista, l’any passat (16/11/2005), a la periodista argentina Alicia Cytrynblum, fundadora del projecte “Periodismo Social”.

La conversa anava sobre la importància d'incorporar les veus socials en els mitjans de comunicació i oferir informacions inclusives que representin a tothom és a dir la base del que anomenem “periodisme social”.

Vull recuperar aquí dues respostes, en un període que personalment torno a reflexionar sobre la premsa escrita aranesa, que tanta falta fa. Haig de treure coratge i diners d’on calgui, per tornar a potenciar premsa escrita en aranès/occità !.


( ...)
A què et refereixes quan parles de periodisme social?
La idea és donar un pas més en el periodisme, intentar posar la font en l’espai social i articular als diaris els temes socials amb els temes importants, de política i economia.
Des de sempre, i en tots els països del món, el periodisme ha parlat del que fa el poder i ha utilitzat com a font informativa en més d'un 90% dels casos a polítics i economistes. Per això, el repte és ampliar les fonts, treballar per incloure més actors socials en els mitjans de comunicació. En la mesura que això passi hi haurà més possibilitat de diàleg públic i democràcia, però si el periodisme no dóna aquest pas estarà endarrerit respecte els temps actuals.

Parles d'incorporar les veus d'entitats, moviments socials, ONG... Significa això que periodisme social és el mateix que periodisme solidari?
La diferència es pot veure en el que ha passat els últims anys a Argentina. Al 1989 va haver-hi una gran crisi, l'Estat va començar a retirar-se de l'educació, la salut... perquè la idea era que l’esfera privada es fes càrrec de tot. La realitat és que va ser un fracàs perquè l'Estat va desaparèixer, les empreses no es van fer càrrec de la gent i la pobresa va augmentar. Però al mateix temps també va créixer el nombre d'organitzacions socials, que van passar de 25.000 a 80.000 i que sostenien socialment el país.
En aquest context, els mitjans de comunicació van començar a visibilizar la solidaritat, però només destacant la bondat de la gent i sense relacionar el seu treball amb aspectes socials i polítics. Els diaris tenien seccions específiques sobre les accions solidàries i aquestes seccions o suplements les fèiem nosaltres, el nostre grup de periodistes socials.
En aquest temps vaig entrevistar més de mil líders socials i vaig veure que el fet que algú sigui bo o no és una opció personal, no social. No és que els moviments socials siguin bons, sinó que són actors que s'articulen en xarxes i que tenen alguna cosa a dir. Incloure les seves veus en els temes de política i economia, en les pàgines principals dels diaris, és periodisme social.
( ...)



...

Visc amb una fan de Harry Potter, la meva “Hormiga Atómica” com ella mateixa s’ha autodefinit algun cop per escrit, en el seu blog. Als catorze anys, la “HA” ha flipat per aconseguir puntualment l’exemplar de l’últim lliurement de la nissaga, en una de les llibreries de Vielha.

Mireu per on: mal servits de tota mena de llibres aquí als Pirineus occitans, però l’edició de l’últim “Potter”, en espanyol i en català, ha estat puntualment a la cita a Aran.

La col·lecció de Harry Potter està traduïda a unes 60 llengües, però no hi ha cap traducció a l’occità, ni en les seves variants dialectals, tampoc evidentment en aranès. I no deixa d’ésser un símptoma de la malaltia profunda que té l’occità. Una malaltia triple: un problema d’unitat de la llengua, un problema de gestió dels recursos culturals i falta d’una visió moderna de com recuperar i potenciar una llengua “trossejada” d’una nació sense estat.

Un nen o nena aranès o un jove o una jove aranesa o un adult o adulta aranesa no pot llegir uns llibres de tan èxit, com són el món de Harry Potter, en la llengua pròpia d’Aran. Em preocupa molt aquesta mancança com “animador cívic i cultural” i sento que s’hi ha de posar remei. No sé com encara, però hem de respectar la nostra cultura tradicional, impulsant a la vegada una visió més moderna, nova i d’àmplia audiència de la cultura contemporània, tant la popular com la culta.

Tenim un important problema de relació i funcionalitat de tots els dialectes de l’occità, incloent-hi els fonamentalistes de totes les versions, també tenim problemes amb el català i l’intent de desmuntar-lo en parcel·les, com inventant un “idioma valencià” i no potenciant-lo com una variant dialectal.

M’agradaria veure la cara dels peperos i psoeros talibans, quan s’han sentit violats en la “indisoluble unidad de la lengua española” quan s’han trobat que l’últim Harry Potter en español, s’ha editat en tres edicions i versions diferents: una per a la península ibèrica, l’altra per a Amèrica del Sud i l’altra per a Mèxic i el mercat hispà dels Estats Units, talment com si es tractés de tres llengües diferents.

El fenomen Harry Potter és un miracle que encara no sé com funciona, però només sé que a casa, quan hi ha lectura maratoniana de Potter hi ha silenci diem-ne d’estudi, i ningú violenta i posa en risc l’ordinador familiar, baixant pel·lícules del màgic heroi, a traves del maleït e-Mule. Gràcies Harry !.


...

Un dia vaig tenir una petita il·lusió, no va ésser res material, sinó simplement l’anomenat “Canal Solidari”, que forma part del canal “OneWorld”, em va acceptar com a “Periodista social”.

No és cap nomenament, ni cap especial oferta per estar registrat, ni res de res especial, simplement és enquadrar-me en un grup de gent de comunicació amb una forta matriu personal de compromís social.

En el meu cas, a més, faig i he potenciat un periodisme que acompanya processos de recuperació nacional de cultures i Nacions sense Estat. I això que significa?. Doncs simplement, que el compromís del periodista és, a més d’informar contrastant, el de participar de processos de reconstrucció de cultures.

Per exemple, amb Eth Diari fer de “Periodista social” va ésser crear un producte periodístic a la Val d'Aran que significava un revulsiu de premsa escrita amb un model i estil de periodisme directe amb un tractament editorial a favor de la “netedat” de l'administració pública i de la difusió de l'aranès en tots els àmbits, sobretot en temes internacionals. També significà un treball lingüístic per modernitzar l'aranès estàndard.

En definitiva és tractava de posar una pedreta, en un futur i necessari, espai de comunicació occità.

És possible fer tot això des de publicacions realitzades des de fora d’Aran però adreçades al lector aranès?.
És possible fer tot això en alguna altra llengua que no sigui en aranès/occità?
Té sentit publicacions en castellà, com “Aran información” feta des de Barbastro, o com “Aran ath dia” feta des de Lleida?.

Son qüestions de llengua i qüestions de territorialitat en la presa de decisions, que sinó saben afinar bé, ens podem trobar amb productes editorials que parlen com a veïns que ens observen des de la llunyania i el que això comporta de falta d’autenticitat periodística.

Cal fer-ne una reflexió profunda.



...

De bon començament, vaig donar el meu suport personal a la plataforma "Som una nació i tenim el dret de decidir", també vaig escriure diferents textos en aquest Diari Cívic posant en evidència la necessitat de reconèixer la identitat nacional aranesa i la nació occitana, com òbviament la catalana.

Però m’he adonat que no hi ha manera que des de Catalunya entenguin de que va això de la Val d’Aran. Sorprèn molt veure militants dels drets nacionals i que no entenguin l’altra nació de Catalunya.

Ja sé que tenim aranesos a Catalunya que fan una política nefasta com ambaixadors dels drets d’Aran, també sé que aquests mateixos claudiquen una i una altra vegada de la seva llengua i com uns “provincians malalts” llepen al català per alguna prevenda que no poden aconseguir al seu País; i tot aquest afluixar, crea una imatge nefasta perquè és respecti Aran.

D’entrada, des de la Generalitat de Catalunya hi ha una discriminació de l’aranès en les seves plataformes de comunicació, com les webs oficials.

Però com potser que la plataforma "Som una nació i tenim el dret de decidir" publiciti el seu Manifest fundacional en català, alemany, anglès, espanyol, francès, italià i portuguès i s’oblidi de l’aranès?

Que els defensors actius de la llibertat oblidin Aran, és delicte!!!.
Tota una barroeria democràtica.


...

S’ha mort Francesc Ferrer i Gironès


Un record afectuós a un lluitador pels drets nacionals dels Països Catalans.

En un moment d’enorme agressió contra la nació catalana, contra la nostra escola i contra la llengua catalana -a Catalunya i al País Valencià-, trobarem a faltar a una persona com Ferrer.

Em produeix una enorme ràbia i amargor, perdre un valuós militant del País i de la llibertat.

Acompanya’ns Ferrer, des d’on sigui, en el nostre camí de plenitud!.

.....In memoriam

.........................CANÇÓ TRISTA

.........................Era un pobre teixidor
.........................que teixia, que teixia,
.........................era un pobre teixidor
.........................que teixia nit i dia.
.........................Teixia un somni d'amor
.........................que era un cel de poesia;
.........................per trama pena i dolor
.........................per urdit, goig i alegria;
.........................el seu cor per obrador;
.........................per tela la fantasia ...
........................Era un pobre teixidor
........................que teixia! que teixia!

........................Mes l'amor és un traïdor,
........................tot engany i picardia;
........................obre l'ala al bo i millor
........................i s'allunya amb el nou dia.
.......................I ara el pobre teixidor
.......................ja no canta com solia
.......................gira els ulls en la foscor
.......................i li sembla que somnia;
.......................i morint-se de tristor
.......................troba dolça sa agonia ...
.......................Era un pobre teixidor
.......................que es moria! que es moria!


Apel·les Mestres


...

VIVÉNCIA ARANESA DENÚNCIA LA DISCRIMINACIÓ DE L’ARANÈS EN EL NOU BLOC DEL PRESIDENT MARAGALL

CARTA OBERTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Benvolgut President de la Generalitat, Pasqual Maragall;

Acabeu de presentar en públic l’inici d’un nou bloc a internet, en aquesta presentació oficial heu volgut donar-hi una dimensió política i institucional el que simplement hauria d’ésser un dietari personal on line, per tant el que presenteu té un alt valor simbòlic i així ho hem valorat.

Com associació cultural i cívic “Vivéncia Aranesa” hem llegit la primera entrada del vostre bloc, denominada “Reflexionar per construir presents” i la sorpresa ha estat veure que aquesta entrada estava reproduïda en català, castellà, gallec i basc.

Benvolgut President, és d’escàndol que us hàgiu oblidat l’aranès. Us heu oblidat ni més ni menys, una de les llengües oficials dels territoris que en sou President.

Si només hagués estat el vostre bloc en català, seguiria la tònica de discriminar l’aranès que la Generalitat de Catalunya fa en la seva web oficial i que vós hi torneu en l’anomenada “Web del President”, però el menyspreu de la llengua pròpia d’Aran encara queda més de relleu quan utilitzeu altres llengües en l’entrada d’inici del bloc, que a més, marca una visió programàtica del nou diari del President.

Com associació cultural i cívic “Vivéncia Aranesa” ens molesta qualsevol degradació de la figura institucional del President de la Generalitat, com ens molestaria qualsevol degradació de la figura institucional del President d’Aran o sigui el Síndic Generau, però això no treu que critiquem les vostres actuacions i pensem que a la pràctica no esteu defensant els drets lingüístics d’Aran i us en demanen la reparació.

Si el President de la Generalitat no en dona exemple, com voleu que transmetem a la ciutadania de Catalunya, els nostres drets lingüístics aranesos i el seu respecte?

Bona sort President en l’aventura d’aquest diari personal, però no deixeu que us l’escrigui un servei de premsa, feu-lo vós, per no trair l’esperit de civilitat i de llibertat de l’univers dels blocs. Si només voleu fer propaganda, millor hauria estat utilitzar una alta mena d’eina de comunicació, com associació cultural i cívica ens preocupa qualsevol instrumentalització de la cultura d’internet, per això fruïu de dir la vostra directament.

Cordialment,
Joan-Ramon Colomines-Companys
President de l’Associació VIVÉNCIA ARANESA
http://vivenciaaranesa.blogspot.com



...

A partir d’avui el President Maragall diu que farà un BLOG, o diem-ho de forma catalana: un BLOC. Espero que realment el faci ell, no passi com aquell article que li vaig publicar a “Eth Diari”, una vegada que com a candidat va venir de visita a Aran, i al donar-li personalment les gràcies, no en tenia la mínima punyetera idea de què li parlava.

-Si li escriuen, almenys que ho llegeixi. Vaig pensar, summament molest, per l’afer.

La veritat és que és molt normal que els Presidents i els alts càrrecs institucionals de les democràcies del món, tinguin equips de “comunicació institucional” que preparin textos, declaracions i discursos. Als Estats Units, la Casa Blanca té un departament enorme de “comunicadors i periodistes” que fan aquesta funció. Un lloc envejable per a treballar-hi, almenys per a mi.

Jo mateix, durant anys vaig treballar per tota mena de polítics, dins de l’òrbita del centre-esquerra andorrà, català i aranès, preparant textos.

Però penso que els Blocs haurien d’ésser una altra cosa. Un dietari personal, fins i tot especialitzat en política, hauria d’ésser més personal.

Sé que costa molt fer-ho personal, perquè els que t’envolten és molesten si parles d’ells o d’elles, però un dietari escrit honestament, reflecteix el que un és de veritat. I conèixer el batec personal d’una persona, és molt important.

Per això, que els partits catalans, com abans havia fet Convergència o fa uns mesos ho fa el PSC, animi als seus càrrecs públics a fer Blocs, pot acabar se’n grotesc. A alguns ho fa el cap de premsa, d’altres és un intercanvi de textos de correligionaris i el cas més patètic, li fa la dona.

Llibertat per a tothom: però desnaturalitzar els “dietaris on line” és una altra manera de contribuir a la confusió i desnaturalització del llenguatge i la comunicació.


...

El passat dissabte és va celebrar a Tolosa de Llenguadoc la trobada anyal dels Presidents dels diferents territoris que formen part del que s’autoanomena “Euroregió Pirineus- Mediterrània”. Esgarrifa veure com aquest organisme i la pròpia trobada està d’esquena a la realitat occitana.

De fet, és que ni tant sols és reconeix res que sigui occità, qüestió que haurien d’aportar la gent de les “regions” de Languedoc-Roussillon i Midi-Pyrénées, però tampoc res d’aranès, que haurien d’aportar els catalans. Vull dir els governs d’aquestes “estructures regionals franceses” dins la Nació Occitana, i la Generalitat de Catalunya respecte Aran, són els que no aporten res.

Aquí no hi ha espanyols que retallin drets nacionals, són els propis catalans, en concret el Tripartit, que fa volar coloms sobre Aran en discussions estatutàries, però és incapaç, a la pràctica, de reconèixer la Val d’Aran i les seves Institucions d’Autogovern com a membres singulars en aquesta “Euroregió Pirineus-Mediterrània”.

El President Pujol també va jugar a la “puta i la ramoneta” i en la “Comunitat de Treball dels Pirineus”, la Vall d’Aran era invisible, tant invisible com ara també ho és, amb el govern Maragall.

Això ha de canviar i aquest canvi a mi m’agradaria potenciar-lo de forma unitària, transversals, comptant amb totes les sensibilitats polítiques, socials i culturals d’Aran.

Però és possible aquesta unitat d’acció?

De moment, només cal rellegir l’article periodístic de Paco Boya, titulat “L ’Euroregió del Pirineu” ( 03/09/2003) per adonar-nos que hi ha aranesos que sembla que s’han equivocat de País i que exerceixen d’espanyols reconsagrats, potenciant una “euroregió” que ratifica el “migjorn francès” i fan desapareixa els seus conciutadans.

Tot aquest doble o triple llenguatge de polítics que neguen Aran, de fet i per escrit, fa impossible intentar res conjunt.

D’entrada: No plorem més pel que no ens donen els espanyols, els francesos i/o els catalans i desmuntem, amb força i eficàcia, el discurs colonial que surt des de dins d’Aran i la resta d’Occitània.



...

Ens hauria de preocupar molt a Aran, l’intent provat de que el fonamentalistes catòlics i nacionalistes espanyols anomenats “Legionarios de Cristo” volen desembarcar al País.

Ja ho comentava ahir, i cal posar-se les piles perquè és una operació del PP en que la gent de segones residències a Aran, capitanejades per la Sra. Botella, esposa d’Aznar, intenten i ho intentaran en el futur, muntar uns estudis universitaris, una escola privada i una espècie de mitjà de comunicació en espanyol.

La perillositat de tot això, és que poden comptar amb la complicitat de neo-franquistes de Vielha i amb els polítics araneses que constantment flirtegen amb la política més rància i antiaranesa que és dona a Vielha, Les i Naut Aran.

A Vielha hi ha hagut reunions de “Legionarios de Cristo” amb militants d’Unitat d’Aran-PSC.

Que estan acordant?. Qui participa a les reunions?


...

S’està intentant reobrir l’estació aranesa d’esquí de la Tuca, tot un projecte de revitalització econòmica, turística i esportiva, que fa molts anys que s’intenta. Ara sembla que s’està reconduint el projecte i l’empresa Tucarán de Madrid, n’ha presentat l’avantprojecte a l’Ajuntament de Vielha.

A més de les instal·lacions d’esquí, el projecte representarà tota una enorme operació immobiliària i hotelera, a més de construir un complex universitari.

Em vull fixar ara, en això del “Complex universitari”.

Sorprèn la potenciació d’aquests equipaments universitaris, però benvinguda sigui qualsevol iniciativa d’estudis superiors a Aran.

El que a mi em preocupa són els continguts d’aquests estudis universitaris, sobretot pel que s’ha anat saben, ens podem trobar uns estudis totalment desarrelats del país que els oferirà. Ens podríem trobar que qualsevol universitat madrilenya s’instal·li en aquests equipaments, absolutament d’esquena a la realitat nacional d’Aran i no cal dir d’Occitana. (És parla de la universitat dels “Legionarios de Cristo”: “Universidad Francisco de Vitoria”, centre adscrit a la “Universidad Complutense” de Madrid).

S’haurà de fer un seguiment minuciós de tota aquesta operació, perquè només faltaria que un Ajuntament aranès avalés tota una operació de colonialisme cultural d’aquesta envergadura.

Estic parlant del projecte de la Tuca, que quan funcioni, no quedarà ni rastre d’uns polítics municipals que avui s’estan fent un tip d’espanyolitzar la cultura aranesa, i que precisament aquest seria el seu màxim monstruós llegat cultural.




...

L’actual Govern de la Generalitat de Catalunya , el que s’anomena com a “Tripartit”, està realitzant múltiples passes, unes públiques i unes altres entre bastidors, per acabar incloent a la Val d’Aran en una vegueria compartida dels Pirineus catalans.

La reivindicació aranesa majoritària és que Aran no s’ha d’incloure en cap divisió territorial de forma compartida, sinó que hi ha d’haver una vegueria que coincideixi amb la comunitat nacional aranesa. (El document sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia i Aran que va ésser consensuat per tots els partits polítics d’Aran, el Conselh, tots els Ajuntaments i sectors de la societat civil, expressava inequívocament aquesta reivindicació).

Caldrà una autèntica mobilització sobre aquest tema, per aconseguir-ho.

De moment el Conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Carretero va en una línia contraria, provocant constantment a Aran, perquè utilitza les vegueries encara no aprovades en les seves propostes, com per exemple ara en el "Pla Únic d’Obres i Serveis" (PUOSC) de l’any 2006. Evidentment, en aquestes propostes, Aran esta inclosa amb la fantasmagòrica “vegueria de l’Alt Pirineu i Aran”.

S’haurà de fer un seguiment molt acurat del que està passant, no quedar-nos anestesiats i no ésser submisos, perquè participar d’una manera o un altra en l’ordenació territorial de Catalunya tindrà unes repercussions a curt, mitjà i llarg termini molt importants.

La futura “Llei d’Ordenació Territorial de Catalunya” i l’encaix d’Aran en aquesta ordenació, no ho podem deixar només als “polítics professionals” perquè segur que prendrem mal. De moment, ja veiem que algun alcalde aranès juga amb les cartes marcades.


...

Parlàvem en una reunió del meu currículum i jo vaig dir que era “politicòleg”, perquè tenia una carrera universitària sobre això i que era especialista en “premsa, comunicació i màrqueting” per una banda i especialista en “nacions sense estat” i “nacionalisme” per un altra.

Curiosament la conversa és va centrar en el terme “politicòleg”.

- “Politòleg”, deus voler dir –va insistir un dels assistents.
- No, no “Politicòleg” és com s’ha dir. –vaig insistir.
- Ja sé que tothom diu “Politòleg” quan és refereix a un llicenciat en ciències polítiques, però per a mi és una manera “pija” de dir la meva professió.
- S’ha de dir i escriure: “Politicòleg” i no “Politòleg”.

Segur que em varen prendre per un professional estrany, però és que no suporto quan em modifiquin la meva professió. (Exactament com no suporto que s’equivoquin en el meu nom i cognom compostos, amb dos guionets).

Sort que no els hi vaig dir que en realitat sóc llicenciat en “Govern”. En concret en "Government", que al món anglosaxó és una llicenciatura de ciència política amb amplis components de gestió política, molt més que de teoria política. Dit d’una altra manera, sóc un gestor format en un entorn polític amb eines i pràctica de les escoles de negocis.

Per a mi, no és possible potenciar amb eficàcia qualsevol política de govern, com per exemple “comunicació institucional”, sinó entens el fons polític dels fenòmens que se’t presenten i sinó no tens capacitat professional per gestionar-los.



...

Avui he lliurat a la London School of Economics and Political Science (LSE), dos capítols de la meva recerca :"The Occitan Strategic Process of National Construction in Aran".

Els capítols són: “Historical Consciousness in Aran and Occitania” i “The Methodological Structure of the Research”.

Moltes hores de treball i de sacrifici personal i familiar.

D’aquí poques setmanes, un tribunal de Supervisor i Tutors ho haurà de valorar, en sessió acadèmica i amb presència meva. M’agafarà de ple, en el meu nou lloc de treball. Tota una aventura.

...

La posició incomoda i d’amorrada a la paret que ara té Esquerra Republicana de Catalunya és conseqüència directa del pacte de PSOE i CiU sobre l’Estatut d’Autonomia, però l’autèntica raó d’aquesta situació incomoda i totalment inútil pels interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya és l’estratègia i tàctica que durant els últims anys ha realitzat ERC.

L’independentisme català ha volgut redimir al PSC cap el catalanisme i ha volgut fer de Convergència, i ni una cosa ni l’altra és pot fer, sinó és desdibuixant una postura intransigent o coherent, nacionalment parlant.

És la quadratura del cercle voler ésser radical o coherent per dignitat i possibilista a la vegada. Ésser possibilista és emmerdar-se fins el coll de polítiques i companys de viatge en qui mai soparies a la intimitat. D’això només els independentistes que militen a Convergència en són especialistes.

També per això, no hi ha ERC a la Val d’Aran, és molt difícil que ex-troskistes, ex-psuqueros, ex-unitaristes i ex-demòcrata-cristians tots reajuntats per fer el nou partit aranès, sàpiguen fer una política nacional aranesa i occitana radical, el traeix el seu actual i passat possibilista i no poden pretendre fer una organització com una fotocopia de la Convergència aranesa.


...

Era cantat el que passaria amb el procés negociador del nou Estatut de Catalunya.

No és podia arribar a uns nivells mes alts del que s’ha arribat, perquè els espanyols no estan per la feina. Només calia fer un diagnòstic de com estava l’interior del PSOE, de com estava el PP, de com reaccionaven les forces “vives” de la societat espanyola per acabar veient que de reconeixement d’una Espanya plurinacional i plurilingüística , res de res.

Els espanyols, la majoria dels espanyols són uns nacionalistes centralistes i expansionistes, i no estan disposats a incorporar la diferencia ni la diversitat d’identitats nacionals.

Era absolutament impossible pactar la proposta de l’Estatut sorgit del Parlament de Catalunya, en els termes en què és va aprovar, o fer-ho conservant l’estructura central de la proposta.

Només hi havia dues solucions: frenar la proposta, retirant-la, o pactar el que es pugues i ens convingués.

I és això últim, el que s’ha fet.

Òbviament que el resultat a mi no m’agrada com a català, com no m’agrada l’actitud de la majoria d’espanyols envers la nació catalana, però políticament, per la crua realitat del context, ha estat una jugada política magistral de clara factura maquiavèlica. Està sent una jugada del nacionalisme català possibilista, en estat pur.

Hi haurà molts nacionalistes catalans que no entendran la jugada, indignat expressaren el seu desacord i criticaran Convergència.

Algunes reflexions:

Si s’entra en la dinàmica de la negociació i del pacte, cal fer-ho responsablement i sempre en l’objectiu d’aconseguir el millor. En un pacte són almenys dos, i si l’altre no et reconeix, es inútil pensar aconseguir un acord. I això és el que ha passat.

No és seriós, ni creïble, ni just per la ciutadania dir que un és possibilista i a la vegada no acceptar negociar-ho tot.

La posició preeminent de la definició de la nació en un text estatutari no s’hauria de negociar, aquesta seria una actitud nacionalista no possibilista, com hauria de correspondre a ERC. Cosa que no fan, perquè han volgut ésser la Convergència bis.

Els partits són per fer política, per representar els interessos d’un país i la seva gent, no són sectes, ni esglésies, per tant Convergència és un instrument polític de defensa de la nació catalana i la seva gent, i aquesta defensa la fa, per avançar amb èxit per aconseguir més autogovern i millor benestar. Convergència representa el possibilisme fonamentalment, la resta són floridures.

El diagnòstic de la situació a Catalunya i el diagnòstic de la situació dels espanyols i la seva classe política, només porta al que s’ha aprovat. (Desconec, a hores d’ara, el que s’ha aprovat en relació a la Val d’Aran).

Està ben clar: la lluita continua i continuarà, fins que aconseguim reconstruir la nació catalana complerta i sobirana.

Ara, el que s’està tancant és un nou i significatiu graó polític, de tota una llarga escala d’alliberament nacional que s’ha de pujar. Segur que tothom està al seu lloc?.



...

Per qualsevol demòcrata, per qualsevol lluitador antifranquisme és haver rebut com una alenada d’aire fresc, que s’estiguin restituint els anomenats “Papers de Salamanca” als seus propietaris.

Celebro el que està passant, perquè és de justícia i és un acte de cultura democràtica, a més d’ésser un acte simplement de CULTURA, en majúscules.

Per l’altra banda, és profundament preocupant l’actitud del PP. Un PP que estic patint diàriament a la Val d’Aran i en concret a Vielha i a Les, on tot i sent una minoria el PP i amb poca o nul·la representació institucional, els d’Unitat d’Aran-PSC-PSOE els hi ha donat el monopoli de la política cultural institucional: amb el teatre, el protagonisme en les tradicions populars i la ràdio municipal, havent convertit Aran com un constant espoli de la cultura aranesa i occitana.

Com una banda de franquistes, avui a la Val d’Aran, pot estar monopolitzant els ressorts públics de la cultura municipal?.

A Aran encara ens cal restituir els nostres “papers democràtics”, algun dia també haurem de demanar responsabilitats aquí obre les portes al constant espoli del nostre País.


...

Tota una lliçó de república bananera la comèdia del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

És tornaran a repetir les eleccions desprès que el Degà guanyador, el "Defensor del lector" del diari El País, el senyor Sebastià Serrano dimitís, quatre dies desprès d’haver accedit al càrrec.

Encara ara no se saben les veritables raons de la dimissió, però com que intueixo que hi ha un sabotatge organitzat, és poden fer tota mena de valoracions i fins i tot d’especulacions.

La constatació més creïble és que Serrano no donava la talla per un càrrec tan compromès i l’especulació és la seva dicotomia entre servir a la premsa espanyola a Catalunya o servir als nostres professionals de la premsa. Serrano ho ha tingut clar i ningú li pot retreure que defensi els cigrons de casa seva.

Més hagués valgut no començat aquesta patètica jugada.


...

Concentrat amb la família, en espera d’esdeveniments acadèmics i laborals, vaig seguint l’actualitat, com tothom, totalment estupefacte de les maneres espanyoles d’afrontar la qüestió catalana, i en més silenci o sigui encara amb més “engany i traïdoria”, la qüestió aranesa.

He rellegit la novel·la “Elizabeth Costello” de J.M. Coetzee, amb traducció Albert Nolla, de l’Editorial Empúries, i és com degustar un aromàtic Capuccino, dens i ple de cultura. Tot plegat em fa ganes de potenciar a Aran, un nou “Club de lectura”, per compartir gustos de lectura i gaudir dels llibres col·lectivament.....

...Qui s’hi apunta?.

...

bye-bye !!!

Avui és el meu l’últim dia a la Residència Universitària Butlers Wharf de la London School of Economics and Political Science (LSE), en ella he llegit sobre història, literatura, sociologia i cultura occitana. He escrit molt de material sobre metodologia de recerca de les Nacions sense Estat, sobre Occitània i sobre Aran.

I he fet un seguiment informàtic, via internet, de 24 hores non-stop, de tot el que passava al món. En especial he revisat gravacions de veu i d’audiovisuals de tot el que passava a Catalunya.

Hores de ràdio i de televisió m’ha mantingut al dia, de les petites i grans coses, dels meus Països Catalans, Països Occitans i el Regne Unit. I una xarxa molt dinàmica de contactes, em tenien al dia de coses que passaven al dia a dia, a l’hora a hora, el minut a minut de la Val d’Aran.

A més he dissenyat i elaborat una estratègia de màrqueting i comunicació institucional de Nacions sense Estat, perfectament competitiva i amb un clar posicionament per “existir” en l’espai comunicatiu.

Canvio de Residència permanent, de País i de feina, això durarà uns dies, potser escriure menys en aquest Diari Cívic, com sempre viatjar em desconnecta de les “meves” estimades màquines, encara que aquest cop, tornen a viatjar amb mi per avió, tren i bus.

Sigui on sigui, la meva caserna-base de treball professional, segueixo lligat, com a investigador doctorand de metodologia d’anàlisi de la nació occitana, a la LSE fins el 2009.

El que més enyoraré serà el “Greek Style Natural Probiotic Yogurt with Greek Cherry Compote” de Marks & Spencer, la meva cadira de treball d’Ikea, les passejades a Putney, el gris del cel i la pluja fina i la meva finestra panoràmica de l’habitació-cova, des d’on cada dia, veia les meves dues veïnes lèsbiques que em saludaven abraçades i somrients.



............................................SPEECH after long silence; it is right,
............................................All other lovers being estranged or dead,
............................................Unfriendly lamplight hid under its shade,
............................................The curtains drawn upon unfriendly night,
............................................That we descant and yet again descant
............................................Upon the supreme theme of Art and Song:
............................................Bodily decrepitude is wisdom; young
............................................We loved each other and were ignorant.


...................................William Butler YEATS
....................................XVII. After Long Silence


...

Avui és el meu aniversari, el meu aniversari real, perquè el dia 6 serà el meu aniversari oficial.
Coses dels pares, que volien constatar i oficialitzar un bon regal de reis, o sigui jo.
Tot a 48 hores de viatjar a Occitània, per començar una nova aventura.

...

Estic esperant llegir el llibre Països Catalans, en plural, que acaba de publicar-se.

Sempre he defensat el concepte de Països Catalans i qualsevol reflexió és bona, per potenciar aquest concepte de la nostra nació.

És un llibre sortit del món polític de Mallorca, en concret del Partit Socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista i editat per Moll.

Només he llegit el pròleg, en sé els participants i els títols dels textos, i en tinc una fotografia conjunta d’alguns dels seus participants.

Preguntes:
Hi ha algú dels que escriuen que parli d’Aran i de l’occitanisme als Països Catalans?
Hi ha algun text sobre la Val d’Aran o Occitània o el nacionalisme aranès o sobre aranisme?
Algú veu a la fotografia algun aranès?.

Jo no l’hi sabut veure en el sumari, per tant esperaré comprar i llegir el llibre.

Però d’entrada des d’Aran considerem una actitud reaccionaria parlar de Països Catalans i “oblidar-se” de l’altre País que també hi ha als PPCC.

Uns imagineu uns progres parlant de l’Estat espanyol, fent-ne un llibre i oblidar-se els catalans? Seria penós.

Un viatge a Londres, amb despeses pagades. per a qui trobi una teoria sobre Aran en aquest llibre!!!.

El qui ja ha guanyat un viatge a Aran és Damià Pons i Pons, l’editor del llibre, per que vegi que la Val d’Aran és més que l’esquiada, els pijos i els progres, les vacances del Rei, els nadius travestits de “socialistes catalans” i els especuladors de l’habitatge (de dretes i d'esquerres).

On és l’aranès o l'aranesa?

Fotografia “Tribuna Mallorca”


...

2006, el meu any a Occitània.

Els meus bons propòsits pel 2006, tenen noms propis:
Piuca, Marc, Víctor, Olaia, Aran, Occitània,Vivéncia Aranesa, Londres, Universitat de Barcelona i London School of Economics and Political Science.

I un desig petit:
He viscut tres mesos a Florència i estic prendat de la Toscana. Una de les meves il·lusions per aquest nou any, és establir lligams amb Itàlia com ho he fet a Anglaterra.



...

...............Bon any 2006!!!

..................................

.....Penso en el cor —i en l’orient
.....de la perla encara marina;
.....en el somni que l’endevina
.....i que l’ull massa ric desment.

.....Cap triomf no pesa en el vent
.....i, juntes, al buf que hi declina,
.....s’esborren l’onada divina
.....i l’aventura vehement.

.....¿D’on venim, que no fos tornada?
.....Com una absurda enamorada,
.....la vida ens fa plorar el passat.

.....¿On tornem, que no fos naixença?
.....Vivim de mort, i no ens és grat;
.....morim d’amor, i no s’hi pensa.

CARLES RIBA
“Penso en el cor —i en l’orient…”
Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.



...