Joan Tardà el “pinxo” d’ERC, que vol fer

de President de l’escala de casa nostra

Mentre intentem fer una crítica i autocrítica serena i profunda de tot el que ha passat els últims dies, sobretot a la Diputació de Barcelona, els portaveus d’ERC escupen bilis a dojo, fins a punts intolerables.

Amb les ganes que tinc de forçar la discussió i trobar els errors fins el final, dins de les files de l’espai anomenat “Espai Puigdemont”, les noves declaracions de Joan Tardà, dificulten el debat serè.

Tot comença per unes declaracions públiques del President Torra: “ ... No tinc cap intenció de convocar eleccions quan arribin les sentències".

En Tardà li replica en un tuit que diu: 

President @QuimTorraiPla entendreu q caldrà alhora el consentiment del republicanisme. Vull dir del meu partit, també. I cregueu-me q si a @Esquerra_ERC ja s’hagués debatut la conveniència o no de convocar, me n’hauria assabentat.

Un e-mail que intenta una “desautorització” del President, però que també pretén jugar partida en la lluita interna pel lideratge a ERC.

Tardà necessita marcar paquet a propis i forans i això encara que sigui fet a l’estil de pinxo de barri, per altra banda l’estil de sempre de Tardà. Encara ressonen les seves enverinades paraules que deien que “...si cal sacrificar al President Puigdemont, ho farem”.

ERC ha de donar “consentiment” al President de la Generalitat de Catalunya per convocar eleccions al Parlament de Catalunya?

A part, que és competència exclusiva del President convocar eleccions, Tardà sense vergonya posa en evidència allò que molts de “l’Espai Puigdemont” i jo de la CRIDA NACIONAL per la República, li recriminem precisament al President Torra.

Per exemple, com jo li deia per carta al President Torra: “...Tenim un Govern que s’ha desfigurat com a Govern de Coalició i ERC marca tota la política del dia a dia. Avui no hi ha manera de reconèixer els perfils de les dues polítiques que conviuen al Govern. I per habilitat i “militància de despatx” tot queda decantat en ERC...”.

La fatxenderia de Tardà ens i em dona la raó. □

IMATGE: Escultura “SuperSuits 5.0” de Beth Cullen Kerridge.

Una gran oportunitat

El Secretari general de “Junts per la República”, un historiador d’esquerres, ha escrit referit sobre l’afer de la Diputació de Barcelona, que era una “... canallada”. I certament fou una canallada a ERC.

Però les coses no passen perquè sí.

Des d’avui tinc l’encàrrec de redactar el text de l’ARTICLE-EDITORIAL per discutir-lo a la plataforma “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista” i després publicar-lo a L’INDEPENDENTISTA, un del mini-Suplements de la revista LO CAMPUS.

Em fa gràcia fer-ho i contrastar-ho amb els “novel·listes” autoanomenats “periodistes” dels nostres diaris, des dels més “nostrats” fins els més espanyolistes. Com es pot inventar de la manera tant grollera el procés de presa de decisions de les conductes polítiques sobiranistes? I encara és més al·lucinant les estripades dels tertulians.

Però d’un ERROR MONUMENTAL en pot sortir una GRAN OPORTUNITAT, si es gestiona bé a partir d’ara.

..........

Qüestions acordades que el text per a la discussió n’ha de portar alguna reflexió, opinió i/o proposta d’actuació:

-La l’afer de la Diputació de Barcelona ha estat un pols intern sobre l’autoritat del President Puigdemont?

-El President Torra definitivament és un zero a l’esquerra i actua ja només com la “reina mare” de l’independentisme?

-Waterloo és ja un problema per l’independentisme i la mobilització interior?

-S’ha d’ajudar al PDeCat perquè l’opció del centre-dreta independentista s’enforteixi i no deixi de ser independentista?

-S’ha de potenciar el lideratge del President Mas al PDeCat?

-S’ha de demanar al President Puigdemont que deixi qualsevol càrrec de partit i actuí només com a Càrrec institucional exercint com el “President legítim”?

-S’ha de propiciar la única unitat real avui que és el moviment la CRIDA NACIONAL per la República?

-S’ha de demanar la renúncia als càrrecs de President i Secretari de la CRIDA NACIONAL per la República a Jordi Sánchez i a Toni Morral per la seva inutilitat política?

-Com el PDeCat instrumentalitza la CRIDA NACIONAL per la República i com frenar-ho?

-Per què els “d’esquerres” de la CRIDA NACIONAL per la República no tenen una activitat política activa i deixen el discurs del moviment a la dreta?

-S’ha de denunciar frontalment a l’ERC per voler liquidar al “President legítim de Catalunya”, el President Puigdemont?

-S’ha de denunciar públicament “l’independentisme caviar” del President del Parlament de Catalunya?

-S’ha de denunciar frontalment a l’ERC per desnaturalitzar el discurs independentista, com per exemple sumar no-independentistes en les seves llistes electorals i als seus càrrecs institucionals? El diputat Nuet n’és l’exemple, més escandalós i cínic.

..........

I així més de 200 preguntes i qüestions recollides en un “brainstorming” per redactar el text.

Que les preguntes exposades porten opinió, són tendencioses i esbiaixades ?

És clar, totes. Potser us creieu que hi ha algun periodista que no “banya” la seva informació a traves de les seves ulleres ideològiques, polítiques, nacionals, socials i culturals.

Val, senyores i senyors, baixeu de la figuera, que això va de País i de Societat de Benestar !!!

Pre-Guerra Civil

Necessito més temps per valorar i escriure sobre tot el que està passant en el nostre moviment independentista. S’ha de valorar a fons aquest principi de “pre-Guerra Civil dins de l’independentisme català”, que ja és un fet.

MISSATGE CONTUNDENT a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC): deixeu-nos d’utilitzar, sí, sí d’instrumentalitzar-nos,  com a carn de canó al carrer per criticar als partits independentistes i actueu d’una vegada de manera preventiva i feu un “Roca Junyent”.

Que és fer un “Roca Junyent”? doncs utilitzar el finançament per redreçar polítiques. O sigui, talleu ja qualsevol ajuda econòmica a qualsevol polític que no fomenti a la pràctica de manera clara i verificable la UNITAT INDEPENDENTISTA.

L’únic llenguatge que entendran és tallar-los-hi l’aixeta, aquí a Catalunya o a Waterloo.

Per altra banda els que volen “liquidar” a Puigdemont -el President legítim-, com ho pretén constantment ERC, se’ls ha de lligar en curt i desemmascarar-los en la seva permanent demagògia.

Certament l’esdeveniment de la Diputació de Barcelona és el final patètic d’un rosari de passes sense brúixola. Però la brúixola no serveix, sinó saps on vols anar, en cada moment.

També dir que Òmnium Cultural ho té fotut de donar lliçons i marcar camí, perquè en Mauri el seu Vice-President i portaveu, sembla un quadre d’ERC o sigui res, de res, del foment de la transversalitat i de la d’unitat.

De manera solemne i prospectiva:

Arribarà la sentència del Procés que serà duríssima, però llavors nosaltres començarem el Judici Polític de tota aquesta classe política que tenim la “Catalunya independentista”. La repressió pot salvar un mal polític, però segueix sent un mal polític. □

IMATGE: “La Montserrat” (fundició de 1942) de Juli González.

Estirant cireres cinematogràfiques: “Guinevere”

No sé si us ha passat, però de vegades veus una pel·lícula i després en recordes algun aspecte que et toca molt, però no saps ni els noms dels protagonistes, ni del director i fins i tot n’oblides el títol.

A m’ha passat amb una pel·lícula que recordava com a molt punyent el guió i l’actitud de vida del protagonista. Però només recordava la cara d’una de les actrius secundàries que hi sortia, en recordava l’aspecte de “dona fatal i sexi” però no en sabia el nom. Es tractava que un dia, la veies en alguna altra pel·lícula o en alguna informació i així com aquell que estira cireres arribaria a saber de quina pel·lícula es tracta.

I ho meravella!, ahir Woody Allen va presentar a Sant Sebastià -Donostia- la nova pel·lícula que hi filmarà de la mà de la productora catalana Mediapro i al seu costat hi havia l’esplèndida i morbosa actriu que jo buscava, per després seguir el rastre de la meva misteriosa pel·lícula.

L’actriu és Gina Gershon (la de la fotografia). Una estona d’indagacions per internet i he trobat la pel·lícula: “Guinevere”.

És un film nord-americà de l’any 1999, qualificat de drama sobre una relació artística i romàntica entre una estudiant i un tutor que és fotògraf, bastant més gran que ella. Els protagonistes: Stephen Rea i Sarah Polley. I el director i guionista: Audrey Wells.

¿Com pot ser que d’una pel·lícula t’hi trobis tant gratificat pel guió i commogut per alguna escena, no recordis res de res del conjunt?. Fins i tot, no sé on la vaig veure i amb qui. Ni en quin idioma, si la vaig veure en una plataforma digital.

No us faré un espòiler, però l’escena que unes cinc o sis noies joves es pregunten entre elles:  -Tu de quin curs eres?. Fent referència a la relació sentimental o sexual amb el tutor i al curs acadèmic, és l’escena emblemàtica de tot un guió brillant.

“Guinevere” és Ginebra en català, no referit a l’alcohol, sinó al personatge llegendari de la reina Ginebra. Elles els hi deia el tutor les “ginebrines”.

Netflixicació

No hi ha dubte que avui les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació ho dominen tot. Un avenç descomunal. Això quasi tothom ho sap, sobretot perquè ho viu dia a dia.

Centrant-nos en l’entreteniment i la cultura, ens trobem amb el fenomen de la “personalització”. Per exemple Netflix o Spotify o Amazon ens possibiliten accedir a una enorme varietat de continguts audiovisuals, musicals i llibres a la carta a traves d’internet, en bona part pagant i sense límit de temps.

Però un cop a dins de les plataformes els algoritmes s’afarten contínuament de les nostres dades, dels nostres comportaments, de la nostra conducta en les visites, de les nostres tries, de les nostres compres i amb tot això, -i altres petites però singulars informacions de l’usuari-, les tècniques de màrqueting híper-segmentaran la informació per configurar la “personalització”.

En forma d’anunci o en forma de proposta o en mil i una maneres més o menys subtils, la plataforma et proposa altres objectes i serveis emmirallats amb els teus gustos, que ja has expressat pels teus itineraris i les teves “tries”, sigui pagant o no.

Amb altres tècniques més amplies això de la “personalització” també ens pot aparèixer en les pàgines Web que visitem i en el que les “galetes” que hem autoritzat marquen el nostre rastre, provocant que si per exemple visites marques de cotxes, t’apareixen durant temps anuncis de cotxes. I això et pot passar en tot, inclòs les teves filies polítiques o cíviques.

La “Netflixicació” és un concepte per explicar tot aquest fenomen de la “personalització”, que sinó és ben portada, pot acabar que sempre acabem passejant per una “bombolla amiga”, super-gratificant perquè respon sempre a les nostres idees i gustos.

Fins i tot alguns ens preguntem si la “Netflixicació” que ja la portem en els processos educatius, utilitzant les xarxes socials on el sector tecnològic ja s’ha infiltrat, no estarem creant uns entorns de “bombolles ideològiques” que dificultin l’estructuració del pensament crític.

La Calaixera de Llengua i País

Estem en un moment de visualització pública de les discrepàncies dins del món independentista. No us explicaré els “Secrets de família” dins de l’independentisme, però us asseguro que són brutals ara i històricament.

Aquests dies totes les discrepàncies són públiques, però és un dels millors períodes d’unitat, encara que la regidora Elsa Artadi faci dramatisme i teatre enfront la crisi municipal generalitzada que tenim o que ERC presentin fantasies aritmètiques sobre possibles majories a la Diputació.

Esperaré al proper dijous, quan sapiguem el segon acte de la crisi i tinguem nou equip directiu a la Diputació de Barcelona, per explicar el rerefons d’aquesta crisi. Una crisi de la casta sobiranista del “cotxe oficial”.

Jo també sóc humà, tinc debilitats i després de l’anunci de la barbaritat a la Diputació de Barcelona vaig fer una piulada impulsiva que deia: “No a regalar la Diputació de Barcelona al PSC espanyolista. JuntsxCat rectifiqueu o no parleu d’UNITAT. ERC són uns irresponsables, però són els nostres irresponsables”. Crec que queda clar el “discurs de fons” de la piulada.

Però a la vegada, després que Gabriel Rufián i els propagandistes d’ERC disparessin a boca de canó i ja parlessin de “l’entorn de Convergència” i no de PDeCat, ni de JuntsxCat i ja faltava dècimes de segon perquè traguessin l’espantall del “3%”, vaig pensar en escriure un article titulat: “Gabriel Rufián: el nostre pallasso”.

Però d’en Rufián no en sabia quasi res a part de les odiades “pallassades” al “Congreso”. Vaig buscar la seva biografia i després de llegir-la vaig decidir no fer l’article. Perquè darrera Rufián, (un exemple vivent d’alguna de les imperfeccions de la immersió lingüística catalana), era i és una peça clau de l’independentisme en llengua castellana.

Doncs Rufián és “sagrat” o “reconsagrat” en el nostre “Procés”. Amb la llengua no s’hi juga, ni per criticar un “rufián”. De fet, amb cap llengua s’hi ha de jugar, sobretot les minoritzades com la catalana.

Si hi ha gent a Catalunya o al País Valencia per exemple, que parla un català raquític, carregat de barbarismes, cal respectar-ho, mai, mai fer-ne burla i encoratjar-la sempre.

Vaig pensar que era un enorme error quan tothom se n’enfotia de l’alcaldessa valenciana Rita Barbera quan va espatar i inventar en un discurs: “... el caloret”. O també seria nociu fer-ne una polèmica per la inclusió de la paraula "cumpleanys" a la cançó en català “Milionària” de Rosalía.

Però a mi no m’interessa les invencions lingüístiques de la traspassada alcaldessa del PP o de les bones cantants planetàries sortides de Sant Esteve Sesrovires, a mi el que m’interessa són la gent senzilla i anònima que fa l’esforç d’aprendre el català.

El millor període de la meva vida va ser donar classe de Formació Ocupacional a Cerdanyola del Vallès, totes i tots tenien més de 30 anys, tots castellano-parlants i jo donava classe en català sobre tècniques per trobar feina, tot un sistema per ensenyar català de manera indirecta i pragmàtica.

Era encoratjador quan arrencaven aplaudiments a l’Aula quan algú s’atrevia a fer intervencions en català. Segurament mai havien parlar català tant, com ho feien a classe, a més perquè jo utilitzo una didàctica de molta participació. I mai jo m’he sentit tant útil professionalment, tot exercint una autèntica militància cultural.

   

+++

Per que titular aquest Post com “La Calaixera de Llengua i País”? Perquè s’hi escau pel contingut i per una picada d’ullet a l’Ajuntament de Girona i el seu material del Consell Participatiu de la Llengua.

Dir-ne “La Calaixera” també és perquè vol recordar les cèlebres calaixeres de fusta que utilitzaven els més reconeguts estudiosos de la nostra llengua, per tenir-hi ordenades alfabèticament els centenars de milers de fitxes amb les paraules que anaven cercant, per a l'elaboració de treballs tan importants com són el Diccionari Català-Valencià-Balear, en el cas d'Antoni M. Alcover, o el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, en el cas de Joan Coromines. Avui tot seria informatitzat, segurament.

LA IMATGE és un quadre de Robert Rauschenberg titulat “Booster”(1967).

POSANT-ME AL DIA, en la llengua de l’internauta

Bloc o blog? 

Blocaire o bloguer -a?

El diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans ha incorporat la forma blog per designar la 'pàgina web, generalment de caràcter personal, que té una estructura cronològica que s'actualitza freqüentment i presenta informació o opinions sobre temes diversos'. Igualment, s'ha incorporat la forma bloguer, bloguera per anomenar la 'persona que crea i gestiona un blog' o l''internauta que sol navegar per blogs'.

L'any 2005, els termes catalans que va aprovar el Consell Supervisor del TERMCAT van ser bloc, d'una banda, i blocaire, de l'altra. En la darrera actualització del diccionari (febrer de 2013), l'Institut d'Estudis Catalans, que va estudiar el cas a petició del Consell Supervisor del TERMCAT, es decanta per blog perquè és la forma més estesa i alhora defensada.

Així doncs, encara que durant els darrers anys la forma adaptada bloc coexistia en l'ús amb la forma blog, arran de la darrera actualització del diccionari la forma normativa és blog. I la forma blocaire ha de ser substituïda per bloguer, bloguera.

Fitxa 7300/2  OPTImot

Apunt

ca - apunt n m   

es - artículo  es - contribución  es - mensaje  es - post  fr - article 
fr - contribution  fr - entrée  it - post  en - post  en - posting 

Definició: Text que un internauta publica en un fòrum, un blog o una xarxa social.

Nota: Els apunts també poden ser, de vegades, imatges o altres arxius associats.

Nota: Segons el context, també poden ser adequades com a denominacions d'aquest concepte, entre d'altres, les formes aportació, comentari, intervenció, nota, missatge o, quan el text té una certa especialització i extensió, article.

Nota del TERMCAT / neoloteca

+++

O sigui això és un “BLOG” i jo escric “APUNTS”, però com que sóc un xulo, jo ho dic a l’anglesa: escric cada dia un “POST” o sigui lo meu és el “posting”. No ho confongueu amb “posting” com a “desplaçament”, encara que potser l’hi escauria en el meu cas, que pretenc estar “a fora” ficant cullerada a tot. Vaja, com un insuportable tertulià.  

London, England

De retorn a escriure en aquest BLOG, he rellegit diferents entrades antigues escrites per mi en moments molt diferents i veig molt apassionades. No és d’estranyar que hi hagin moltes entrades sobre Londres i Anglaterra: hi vaig estudiar, hi vaig fer recerca política i hi vaig treballar.

Mireu que escrivia: “ ...És Londres qui m'enamora a mi, fou per una anècdota que de cop vaig veure que era londinenc. Pel carrer em va preguntar un ciutadà britànic que havia vingut a la capital per alguna cosa, no recordo que. Jo vaig respondre: No ho sé ...és que no sóc d'aquí. Però em va dir: Però vostè viu a Londres?. -Si fa anys. Vaig respondre. Doncs vostè, és londinenc. Per primera vegada allò que estimava, jo en formava part i n'era conscient. (2003) (...) Estimo Londres i també em sento londinenc. (2004)”.

A part de la nova pallissa que el futur assidu lector d’aquest BLOG l’hi espera sobre temes anglesos, cal dir que en època de BREXIT caldria emmirallar-nos en moltes coses impressionants de Londres.

Quan s’executi políticament, jurídicament i administrativament el BREXIT, que passarà tard o d’hora, la influència cultural anglesa seguirà marcant les nostres vides diàriament, encara que no en siguem conscients. Ja ho descobrireu.

M’entusiasma conduir per l’esquerra i fer-ho tot a l’inrevés !!!

Com la política catalana, espanyola i europea: fotem patada al tamboret d’una vegada.

“Bed” (1980–1) d’Antony Gormley a la Tate de Londres.

El “gandul politic”, el President Artur Mas

Vaig escriure i publicar l’article “Quo Vadis CRIDA NACIONAL per la República?” en el que deia “ ... El President Puigdemont i el seu equip personal, s’equivoca si creu que “liquidant” els moderats del PDeCat arregla el problema. Si d’una vegada el President Mas deixes de fer el “gandul polític” i potencies el PDeCat llavors l’independentisme serà més fort.

Mas passarà a la història per haver portat el “pujolisme” a l’independentisme actiu, (també passarà a la historia per les salvatges retallades, d’això no se n’escaparà, malgrat els potents principis socials que té), però el President Mas tocat per la repressió cruel i subtil que li ha caigut a sobre pel 9N, no fa el que ha de fer...”.

Els hiperventilats es van quedar amb la idea “gandul polític” per escandalitzar-se. En comptes d’escandalitzar-se de que un “President Honorari”, -Honorari com són tots els ex-Presidents de la Generalitat-, anés amb la moral per terra destil·lant uns missatges desmobilitzadors, perquè l’havien suspès per l’exercici en càrrecs públics, quan pel seu relleu polític Mas és un emblema polític, que agradi o no, quan parla crea opinió, bona o dolenta, segons les ulleres polítiques i ideològiques tinguis. Qui estigui depre que prengui Prozac o qualsevol Fluoxetina !!!

Mas és un especialista en “follar-se” algun “Colomines”. Primer vaig ser jo en l’operació “Mobilització Catalanista-MCat” que era una plataforma per donar-li suport de diferents sectors cívics en unes eleccions a la Presidència de la Generalitat (2002). El segon va ser el meu germà Agustí amb la “Casa Gran del Catalanisme” a traves de la Fundació Trias Fargas o el Catdem lligada a Convergència (2015).

De com va anar amb el meu germà ja ho explicarà ell si vol, però l’hi he llegit pestes, almenys de la Fundació. En el meu cas haureu d’esperar les meves Memòries Polítiques en curs, però gaudiré explicant les dèries i fòbies de David Medí o les maniobres B de l’impresentable i indecent Pere Macias. Tot amanit amb les maneres de “capo de pinxus” de Josep Antoni Duran i Lleida. (Per cert: busco editor).

Si us penseu que m’estic carregant al President Mas us equivoqueu, el personatge ha navegat entre tantes merda, conspiració, traïció i mal rotllo, que se n’ha sortit molt bé i té el meu reconeixement polític.

Precisament: el “gandul polític” ha tornat !!!

Diuen els titulars: “Mas aposta per “parlar” amb PSOE, Podem i PNB per evitar que governin “els que ens calarien foc”(...) L'expresident de la Generalitat rebutja un 'no' "d'entrada" a Sánchez”.

Jo NO hi estic d’acord, però celebro que Mas hagi tornat de veritat, perquè l’Honorable és creu el que diu i de vegades és un bon estratega.

Mas ha d’arreglar el PDeCat, partit en el que ni boig m’hi apuntaré. Ells són el centra-dreta independentista.

Nosaltres els de la Crida Nacional per la República integrem una transversalitat més gran, amb centra-dreta, centre-esquerra i esquerra-esquerra inclosos, on Mas hi cabria sense lideratge central, perquè  en aquest “Moviment” que és la CRIDA, -que ocupa a l’interior de Catalunya un espai similar a l’espai del Consell de la República-, el líder indiscutible és el President Puigdemont.

(Encara que dos absents com Jordi Sánchez i Toni Morral en siguin els titulars formals dels càrrecs directius de la CRIDA, un error com una casa de pagès que anem arrossegant i caldrà urgentment arreglar).

Les llàgrimes de cocodril de les nostres Rectores i els nostres Rectors universitaris

Que les nostres universitats públiques de Catalunya tenen problemes financers és una realitat i que la Generalitat de Catalunya finança malament aquests Centres d’Estudis Superiors també és una realitat. Per això hi ha tanta denúncia i demanda justa de les nostres Rectores i Rectors universitaris en entrevistes, declaracions i manifestos.

¿Però aquestes Autoritats acadèmiques fan tot el possible per explorar noves línies de finançament incloent-hi finançament privat?

¿Per que hi ha Gerents universitaris que repeteixen en múltiples equips rectorals sense aportar ni una sola idea productiva per ampliar el finançament incloent-hi també finançament privat?

Fem una defensa ferma de la Universitat Pública, però també cal canalitzar finançament privat a la universitat pública, sense desfigurar cap dels valors dels Estudis Superiors Públics.

Entre altres opcions de trobar finançament privat hi ha el canalitzar la filantropia i el mecenatge per a la Universitat.

Jo que m’he format en el sistema universitari anglès he viscut molt de prop aquest fenomen. Una filosofia i tècniques que a Catalunya, a la resta de Països Catalans i a l’Estat no n’hi ha molta tradició.

Aquí la captació de fons, el Fundraising, no és vist com un factor estratègic de la Universitat, no parlo només de les petites universitats sinó fins i tot dels nostres grans transatlàntics de Barcelona i València.

Quantes “Oficines de Fundraising” tenen les nostres universitats? Cap.

De manera parcial en alguna Facultat o Centre de Recerca o Programa, potser a temps parcial i sent amateurs, podem trobar alguna persona fent aquesta tasca compaginant-ho amb altres feines. Fins i tot algun científic il·lustre i el seu equip fa de Fundraiser per la seva recerca.

Però no trobem cap Oficina Central professional, a plena dedicació i amb personal preparat per trobar diners. Cal explicitar que sense confiança d’una gestió organitzada i sense un potent pòsit de realitat professional, ningú aportarà ni un euro.

Que deixin de fer les i els “ploramiques” les nostres Autoritats Universitàries i creïn les bases reals per aconseguir tota mena de finançament, incloent-hi la filantropia i el mecenatge.

Caviar (o pernil ibèric) 
per a ERC

La NOTÍCIA d’agència diu:  La nova corrent interna d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) denominada “Primer d’Octubre” ha demanat una reunió amb la direcció del partit per traslladar-los la petició de celebrar una consulta interna a la militància sobre la posició del partit amb la investidura del candidat del PSOE Pedro Sánchez com a nou president del govern espanyol.(...) En cas que no ho vulgui fer, estudiaran si impulsen una recollida de signatures per forçar-los a fer-ho. (...) El col·lectiu defensa que els republicans votin ‘no’ a la investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, com a nou president del govern espanyol.

Ja,ja, ja, uns altres pringats, que com nosaltres els associats de la CRIDA NACIONAL per la República, una direcció política ens xuleja, ens instrumentalitza i ens fa combregar amb Rodes de Molí.

Almenys els d’ERC estant millor, poden explicar que són un partit, un partit històric.(Encara que facin trampa explicant que són independentistes de sempre. Que em dic “Companys” de cognom i ens coneixem!). En canvi la CRIDA NACIONAL encara hi ha directius que creuen ser un Partit, quan som un Moviment. Bé un “moviment” que no es mou, perquè nosaltres no fotem res.

Dialoguem: -Companys de la nova corrent interna d’ERC no us preocupeu sempre us queda venir a la CRIDA NACIONAL i ens podeu ajudar com a “muralla ideològica insubornable” (seria una bona frase d’en Rufián), a que els del PDeCat o els de Junts per Catalunya nos ens parasitin o ens facin una OPA que faci explotar la CRIDA NACIONAL a mil bocins. (Recordeu que nosaltres acceptem la doble militància).

Vosaltres “ampliant la base” esteu passant del cava a la gasosa i nosaltres sense brúixola, ens ampliem amb una suposada “Unitat” que inclou els “desplaçats” del bo i millor de totes les cases.

No defalliu i penseu que n’hi d’altres que estem pitjor.

Però tingueu clar que “l’independentisme caviar” frisa per fer President a Pedro Sánchez. 

  

+++

PD: Ara que estem entre col·legues de trinxera, algú sap qui és un tal Joan Ramon Casals? Diuen, diuen que és el comissari polític que té desinformat al President Torra i que en pany i forrellat té tancada l’Oficina del President. M’emprenya que és digui “Joan Ramon” com jo (encara que sense guionet), a veure si els “JR” tindrem mala premsa i pensareu que tots som uns prepotents.   

ACLARIMENT IMPORTANT: Acabo de veure que he rebut molts e-mails advertint-me que estava criticant a Joan Ramon Casals que és Cap de l’Oficina del President Torra precisament avui que Casals esta citat al Jutjat acusat de desobediència per deixar votar l’1 d’Octubre quan era alcalde de Molins de Rei. Tota la meva solidaritat amb l’alcalde Casals, tota la meva solidaritat.

Però no vingueu amb xantatges. Els empresonats, els exiliats, els encausats, els empaperats, els advertits o els xantatjats si segueixen fent política pública i expressen opinió i actuen políticament, no només tenim el dret de criticar-los, en tenim l’obligació. A mi no em fareu callar.

Certament podia haver esperar uns dies per fer-li la crítica, a part que no sabia de la citació al Jutjat, però de veritat mai serà el moment. I el Cap de l’Oficina li han de baixar els fums perquè simplement és un servidor públic amb càrrec de lliure designació.