El concepte “d’UNITAT puigdemontista” és de dretes?

M’agrada jugar amb els diccionaris i amb això que en diuen “Frases Fetes”, la famosa “Parèmia” que és simplement un enunciat breu, sentenciós i enginyós que transmet un missatge instructiu, que incita a la reflexió intel·lectual i moral. N’hi ha de moltes menes, com per exemple els proverbis i els refranys.

A mi m’han servit per aprendre idiomes a un cert nivell, però també per a la reflexió política.

Vet aquí que hi ha dos refranys de plena actualitat en la vida del President legítim de Catalunya Carles Puigdemont.

Un diu: “Entre els uns i els altres, la feina per fer”. (Els espanyols en diuen “...la casa sin barrer”).

I l’altre: “Cap geperut no es veu el gep, ni cap cornut les banyes”. Que té una variant més entenedora, treta de l’Evangeli: “Veure la palla dins l'ull dels altres i no veure la biga dins el seu”. Aprenent l’anglès en dèiem un sinònim: “The kettle calls the pot burnt-arse”, que traduït vol dir, més o menys, “La tetera crida a la olla cul cremat”. No em direu que no és enginyós.

Doncs dos “parèmies” que encaixen perfectament al nostre President Puigdemont.

El President s’omple la boca de la paraula “unitat”, “unió estratègica”, “lògica d’unitat”, de “manera conjunta”, fins arribar al “Reunim-nos novament”, tot dirigit directament a ERC i a la CUP. Sobretot a ERC.

I aquestes partits com si es tractes d’un assetjament brutal, llencen improperis, més acurats o menys, negant una i una altra vegada el tant magrejat concepte “d’unitat”.

Per sortir del pas s’han inventat tots plegats la denominada “unitat estratègica”. Que ningú sap que vol dir, però segur que vol dir “llistes electorals conjuntes, mai més”.

I segurament tenen raó, perquè la política i la real batalla d’ERC és un plantejament de “classe”. I sobre l’independentisme diuen que “estant” però que no “són independentistes”. I que de nacionalistes catalans, res de res. I blasmen la “puresa patriòtica” per justificar el tactisme a l’espanyola.

Tot un plantejament d’arrels històriques per tota aquesta militància, plenament conseqüent i que no enganya a ningú.

Ells són d’esquerres, volen governs d’esquerres, volen “menjar-se” els autodeterministes no independentistes com sigui, fins arribar a posar-los en les seves llistes electorals.

Produint-se per exemple avui a Madrid, no a Catalunya, que ERC podria ser una de les parts de la “Confederació de Confluències” que lidera Podemos. Frissen fins al moll de l’os de confluir amb les esqueres espanyoles. Gabriel Rufián dona la imatge d’un “podemita” d’ànima. En Jaume Asens de Catalunya en Comú només queda com un escolanet disciplinat de l’espanyolisme.

A Catalunya ERC forma part d’un Govern que ha fagocitat en polítiques i en comunicació.

Una historieta: Per demostrar-nos que “units” que estant els membres del Govern Català, han escenificat -aquest dijous- escenes de “passejades conjuntes” de grups de Consellers i Conselleres de diferents colors pel Pati dels Tarongers de Palau. I oficialment ens expliquen que dimarts passat les Conselleres dels dos colors de l’estelada varen anar a un restaurant per fer un àpat conjunt i ens diuen: “...Ho veieu : totes unides i dones. Encara més unides per ser dones...”. La frase exacta ha estat: “Govern unit i les dones d’aquest govern una mica més”.

A part de l’escenificació infantil, queda clar que hi ha govern per accident, unit per accident en coalició. Perquè per ERC la concepció “Bloc Nacional” no la tenen, la suporten, però no la viuen. No està al seu ADN.

I anem al President Puigdemont, que ha d’aclarir-se d’una vegada.

Jo si fos d’ERC amb molt de “carinyo”, respecte el concepte “d’unitat puigdemontista” en recelaria totalment.

Per diferents raons: primer perquè “l’Espai Puigdemont” està amb un caos descomunal.

Ni les dots de “lideratge analògic” de Puigdemont poden reconduir cap situació. Com pot dir el President en públic “ ...que  els pactes amb el PSC són “comprensibles” sempre que es produeixin “emmarcats en una lògica d’unitat”. Ni a la Diputació de Barcelona, ni en Ajuntaments, ni en Consells Comarcals ha passat això.

Dues coses i totes dues dolentes: o canvia el President Puigdemont cada dos dies de plantejament o ningú dels seus li fa cas.

Però a més, el President “ven” la unitat a ERC i a la CUP com un líder de dretes o de centra-dreta. Ve a dir: unint-nos, nosaltres representem els conservadors i vosaltres, ERC l’esquerra.

No només és fals : és un insult a tots els socialistes que formem part de la CRIDA NACIONAL per la República i de Junts per Catalunya.

President Puigdemont vostè és més del PDeCat que el propi PDeCat i pretén tenir gent d’altres colors polítics enquadrats en una organització, però sota la lògica del partit liberal de Catalunya.

Però a més: ni els hi ven a ERC la idea que vostè ja lidera una fórmula política de “BLOC NACIONAL “ on hi conviuen gent d’ideologies diverses. No, no ha fa, ens posa a tots en el mateix sac i pidola i pidola a ERC. I òbviament l’envien a pastar fang.

Vàreu cometre l’error de potenciar electoralment la marca “Junts per Catalunya” i vàreu hivernar l’organització CRIDA NACIONAL, posant-hi uns masovers que de facto estant potenciant una Crida jugant amb paràmetres liberals.

Avui no s’està lligant la CRIDA -com a moviment-, a totes les reivindicacions de base al llarg de tot Catalunya. I sabeu perquè no es fa? Perquè si la CRIDA fos un moviment independent i dinàmic, acabaria criticant polítiques governamentals. “No es pot estar a la processó i repicant les campanes” com us vàrem explicar al Congrés de la CRIDA.

President Puigdemont, mentre que a “casa” la suposada “unitat” es faci menyspreant la part d’esquerres; mentre vostè i els seus -en els que m’incloc-, no sigui un exemple provat de “lluita nacional conjunta, interclassista”, no podrà convèncer a ningú.

Oblidis d’ERC i deixi’ls tranquils, oblidis de la CUP perquè d’ells només la branca “Poble Català” entén i son conseqüents en el que és la lluita conjunta amb la part de la Catalunya independentista interclassista.

Faci pedagogia President, després de la primera “derrota” per la repressió ara no hi ha presa, perquè estem en període de “rearmament” i sobretot no entorpeixi la reorganització de la nostra concepció de “bloc nacional”. La “unitat” sense contingut no porta a res i des de la feblesa no es pot implementar, ni compartir amb organitzacions de cultures polítiques diferents.

“Cap geperut no es veu el gep ...”, President. □

Els sobiranistes catalans són uns inconscients 
amb els aranesos

La notícia d’avui és que al Palau de la Generalitat de Catalunya el President Quim Torra ha rebut al Síndic d’Aran Paco Boya. Era la primera trobada institucionals després de les eleccions al Conselh Generau d’Aran en les que el avui Síndic Boya va arrasar i quasi liquidar de les institucions el nacionalisme aranès.

Sobre aquest tema podria escriu un centenar de petits comentaris, però ara i aquí vull comentar com tractem les “Qüestions Araneses” el conjunt de polítics i persones que formem part de la “Catalunya independentista”, comentaris però que es podrien fer extensibles a tots els catalans.

No ho diu la llei però ho diu el sentit comú sobiranista: el Síndic d’Aran hauria de ser considerat la segona autoritat de Catalunya. Perquè som “Catalunya i Aran” dues realitats nacionals diferents dins una mateixa comunitat autònoma. M’és igual la ideologia o el sentit patriòtic del Síndic vigent, és una qüestió no només institucional, no només protocol·lària, sinó per dignitat i per reconeixement polític.

Sí que és cert que també han estat els polítics aranesos que no han forçat cap reconeixement diferenciat i que quasi tots els hi falta aquest sentit fort institucional que nosaltres en diríem “sentit institucional d’en Tarradellas”. Ni quan el Síndic o Sindica d’Aran fou simultàniament diputat/ada al Parlament de Catalunya eren tractats de manera singular, per exemple amb un lloc adequat per la representativitat, ni res de res.

Diguin el que diguin a la Generalitat la qüestió aranesa és el germà pobre de tota una política territorial. I tot ja ve de lluny, ja en l’època que el que crec que és l’únic delinqüent de la Família Pujol: l’Oriol Pujol, que n’era el responsable i el contacte governamental sobre Aran, que la qüestió aranesa era tractada de com a “segon grau” amb un folklorisme impertinent. (Fins amb això dels “personatges nefastos” han tingut mala sort els aranesos).

I avui també, les coses no funcionen com haurien de funcionar. I per més desesperació, la Generalitat la tenim constantment rodejada pels “vividors” de l’occitanisme a Barcelona en detriment d’invertit de veritat i de manera potent en la cultura i llengua aranesa a la Val d’Aran. Una trista realitat, absolutament denunciable i comprovable amb els números a la mà.

Personalment he estat a la “cuina” de moltes d’aquestes coses i ni jo no me’n vaig sortir o no en vaig saber, ni ara encara funciona la projecció d’Aran a Catalunya. Per exemple avui: TV3 al seu “Noticies del Migdia” donava la noticia de la trobada President-Síndic en format mini-noticia després de més de 15 noticies prèvies. No cal ni dir que no fou citada a la entradeta ni al resum final. Prèviament el mateix tall havia sortit al programa “Comarques”.

I aquest és el problema: “Era Val d’Aran ei un País e non pas ua Comarca”. □

En defensa dels “partits independentistes”

Si algú creu que estic defensant una “cadira” o una parcel·la de poder dins un partit s’equivoca. I si algú creu que sóc independentista d’última hora, encara s’equivoca més.

Personalment sóc de l’ALA SOCIALISTA de la CRIDA Nacional per la República un moviment interclassista del que he demanat la dimissió -per inutilitat política- del seu President, -avui un pres polític a Lledoners-, i del seu Secretari general. I a la vegada he escrit que el President legítim de Catalunya Carles Puigdemont avui no sap on va i el President Torra com un tossut ingenu, està segrestat per un Govern, suposadament de coalició, però que domina totalment ERC.

Tot, diem-ne, “l’Espai Puigdemont” està en plena reconstrucció amb una batalla interna colossal sense precedents i que ningú dubti que s’arreglarà. Guanyarà la transversalitat, l’interclassisme i els moderats de centre-dreta independentistes i els socialistes independentistes crearem l’estructura organitzativa i la logística per avançar. Entre mig “liquidarem” a qui s’hagi de “liquidar”. Ni familiars, ni amics, ni advocats, ni trepes, ni acumuladors de càrrecs, ni oportunistes, ni..., ni... podran espatllar un projecte politic de govern i de mobilització.

  

ERC farà el seu camí i la CUP el seu. Discrepo de las dues organitzacions, però són tan patriòtiques com jo o com nosaltres, i els necessitem.

Igual com n’estic fins els nassos de Puigdemont com a polític -no com a President legítim-, ho estic de Junqueras, Tardà o Rufián i dels Jordis i d’en Morral. Però no m’hi haig de casar, ni fer-nos “amiguets” amb aquests polítics, però també els necessitem. Tot i els seus enormes errors, d’ahir i d’avui, els necessitem. Els necessitem !!!

Òmnium Cultural, sobretot en Mauri, juga a ERC; com l’ANC no juga a res, perquè no sap on va. Però uns i altres, com alguns digitals i premsa escrita filo-independentista, independentista, filo-autodeterminista o autodeterminista, disparen en bala contra els partits independentistes en conjunt.

Deslegitimen el sistema de partits sobiranistes i invoquen una i una altre vagada: la gent, el poble i lo ben parits que som la penya.

En canvi diuen que els partits són “cadires”, sous, incompliments, mentides i un llarg etc. És evident que els partits són un joc de poders interns i externs. Ningú dels partits és Teresa de Calcuta, encara més, alguns per ser “líders” han hagut de propiciar una fila de cadàvers, fomentar un esperit clientelar intern amb panxes agraïdes i llepa-culs a manta.

Cap partit, cap es salva de tota aquesta pràctica. Però cal assegurar i dir-ho ben alt: de l’existència de líders, quadres i militants de base que tenen una honradesa a prova de bomba.

Però també les organitzacions ciutadanes han propiciat tota aquesta merda de “miralls trencats”. Hi ha lideratges a organitzacions cíviques que només treballen la seva projecció personal. En tenim exemples històrics que m’he fet un tip de denunciar. Podríem fer una llista de noms de persones que s’han aprofitat de les organitzacions cíviques, culturals o de cooperació per acabar a partits, eleccions i càrrecs institucionals.

El procés sobiranista també té la seva part d'hipocresía.

Però el nostre procés és un procés democràtic que creu profundament amb la democràcia dels drets, on els partits polítics son essencials.

Només les actituds reaccionàries o els insensats polítics reneguen dels partits.

Sense partits independentistes no hi hauria hagut el Referèndum de l’1 d’Octubre i evidentment sense la gent no hauria estat un fonamental i importantíssim acte de rebel·lió cívica. Però no mentim més als nostres. Sense l’organització, l’organització, dels partits no hagués arrencat res. Qui no ho sàpiga és que no està informat o vol desinformar. (Els híperventilats ja estant escandalitzats per aquests comentaris).

Els sèniors antifranquistes, no ens varem jugar la vida, la família, el patrimoni i la salut per la democràcia, per tant per l’existència dels “partits polítics”, perquè ara quatre sobiranistes catalans frívols disparin a boca de canó contra el conjunt dels partits independentistes.

Els partits sobiranistes són “Eines de País” útils, només cal posar-los a punt, fer neteja i fer camí. Arremanga’t i ajuda. □

El tinent d’alcalde “reaccionari” i la Barcelona solidària

Albert Batlle, -el flamant tinent d’alcalde de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona-, actualment s’està passejant per diferents mitjans de comunicació intentant arreglar la seva malmesa imatge que ha dilapidat durant els set dies, set, des de que el varen anomenar pel càrrec, per unes declaracions respecte els menors estrangers no acompanyats que viuen al carrer.

Amb l’Albert varen coincidir a primària fa uns 60 anys a l’escola Nausica de Barcelona i ja en aquella època era un “malparit” o diem-ho de manera simpàtica: un “cabronet”.

En la nefasta entrevista origen de l’escàndol, Batlle va fer l’estriptease més íntim i bestia d’un dirigent polític. Senzillament es va sincerar, sense filtres. Ves a saber que havia esmorzat.

Sempre és d’agrair la sinceritat.

Però tanta sinceritat ha descobert l’ànima “reaccionària” del senyor Batlle. I això que professa un pensament humanista socialcristià. Un fervorós cristià de la tribu de I’avui diputat Ramon Espadaler, enquadrats políticament en el partit “Units per avançar”, que tenen un acord electoral amb el PSC (PSC-PSOE).

Ni des de que Batlle havia estat Secretari de Serveis Penitenciaris Rehabilitació i Justícia Juvenil, mirant cap un altra costat del drama dels abusos a les presons; ni des de que Batlle havia estat Director Adjunt de l’Oficina Antifrau de Catalunya a les ordres de Daniel de Alfonso Laso, el delinqüent que conspirava amb el Ministre Jorge Fernández Díaz construint les clavegueres de l’Estat, Batlle no s’havia deixat anar tant.

Ni tant sols, quan com a Director General de la Policia o sigui dels Mossos, període que va propiciar les actituds de “policia bananera” respecte el Procés (Ja en parlaré en un altre escrit), s’havia significat tant en públic.

Ni que Manuel Valls, el de la neteja i desplaçament de gitanos a França, li hagués polit la idea i escrit les declaracions, o que Collboni en el seu afany de retallada de llibertats, criminalitzant dia sí i dia també el que ell anomena “els separatistes”, li hagués promogut les declaracions, Albert Batlle va plantejar: el “retorn assistit” dels menors estrangers no acompanyats que viuen al carrer.

L’escàndol és que és un plantejament de racisme institucional, de deportació encoberta, digne de Valls, Vox, Trump i de Collboni.

Totes les alarmes a l’Ajuntament de Barcelona és varen disparar després de les declaracions i Batlle ha intentat matisar-les i l’hi han muntat el tour pels mitjans de comunicació per netejar la merda.

Però el més greu, és que ho pensa profundament, ara ho pensarà a la intimitat, però el directiu de presons en temes juvenils, el d’antifrau, el directiu de mossos i ara a l’ajuntament amb la policia municipal, té un pensament que posa els pels de punta a un demòcrata.

I per favor sense excuses i insults a la intel·ligència: Perquè Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, Chakir el Homrani d’ERC, el regidor Batlle no només s’equivoca per una raó legal perquè ni la Generalitat ni l’Ajuntament tenen competències per fer el “retorn” i que la normativa no ho permet; és per una qüestió moral, és una indecència el plantejament d’Albert Batlle.

Ja sabem que no es poden tornar menors estrangers als seus països d’origen “sense la seva autorització”. El problema va més enllà i té un enorme calat: Colau, Collboni i Batlle trenquen els “valors de la solidaritat”, els “valors de la Barcelona solidària”. Després tots “ploraran” pel “Open Arms” i ens donaran lliçons de dignitat.

Als Països Nòrdics “l’Albert Batlle” de torn, un cop haver ensenyat públicament la seva arrel reaccionària, ja hauria dimitit o l’haurien dimitit. Però per això, es necessita una Alcaldessa amb principis.□

“Discurs fake”: CONVIVÈNCIA

Mentre treballem en una anàlisi global de tots els pactes als Ajuntaments, als Consells Comarcals i a les Diputacions de Catalunya i sobretot fent l’anàlisi dels lligams entre “independentistes i partits del 155” en totes aquestes institucions, s’ha produït la primera jornada del debat d’investidura al President del govern espanyol amb les explicacions del candidat Pedro Sánchez.

I tal com ha anat, els arguments de Sánchez trenquen un dels pocs punt que semblava positiu en l’afer de la Diputació de Barcelona. (Acord PSC-PDeCat).

L’argument positiu de l’afer Diputació era i és: que ja mai més els socialistes espanyols i el PSC no podrien dir que hi ha un problema de CONVIVÈNCIA a Catalunya. Els pactes “independentistes-partits del 155” trenquen tota mena de frontismes, bàndols i falta de diàleg.

Però tot i la gran quantitat d’aquesta mena de pactes institucionals mixtes a Catalunya, Pedro Sánchez ha seguit amb el “discurs fake” típic de Ciudadanos, que és situar el problema de Catalunya com un conflicte entre catalans, com si fos un problema de convivència i no un conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

Danys col·laterals d’un debat, a valorar.

Seguim ...

La catalanofòbia diària

En Josep-Lluís Carod-Rovira un dia explicava que estant tancat a la presó, parlava en català al seu pare que era castellano-parlant i els funcionaris de la presó varen fer un crit d’atenció i li van dir “Aquí solo se habla español!”.

El pare i el fill llavors varen continuar en silenci fins que va acabar la visita. Un pare respectuós i digne, i un fill super-agraït al seu pare estimat.

Jo respecto tots els idiomes i ara tinc un entorn sentimental que domina el castellà i tothom ens respectem.

Però tots tenim clar que la llengua catalana s’ha de protegir, perquè tenim problemes de veritat. No cal dir l’aranès que està a la UVI.

Llegeixo a LO CAMPUS DIARI la notícia : “ESTUDI SOCIOLINGÜÍSTIC: La Plataforma per la Llengua alerta de la situació lingüística als patis escolars”.

El que s’ha fet és un treball de camp sociolingüístic realitzat als patis de les escoles i instituts de les zones urbanes de Catalunya, concloent, entre moltes altres dades, que només un 14,6 % de les converses als patis són en català. (Llegiu l’estudi complet que també porta el periòdic universitari).

Ara només voldria comentar, no l’estudi, sinó la reacció bestial que ha tingut la caverna mediàtica sobre aquest estudi, que s’hi ha afegit el grup catalanofòbic de Ciudadanos, PP i Vox.

A portada el diari “El Mundo” titulava a 4 columnes: “Torra permite espías en los recreos para ver si los niños hablan catalán”. I l’article sosté la tesi de l’espionatge i del mal tracte als alumnes castellano-parlants. A més el diari li dedica el seu Editorial titulat “El nacionalismo sigue avanzando”.

I entre tota mena de catalonofòbia rampant hi ha una frase colpidora per la seva falsedat i maldat: “ ... La triste verdad es que los castellanoparlantes son hoy en Cataluña ciudadanos de segunda...”.

Ningú que visqui a Catalunya pot sostenir aquesta afirmació.

Però el que més m’encabrona és que ja de les astracanades del nacionalisme espanyol imperialista ja no en diem res, no ho responem, deixem que el “discurs” de l’odi campi per Catalunya i per les Espanyes.

Com el pare de Carod-Rovira, els castellano-parlants de Catalunya ens han d’ajudar a fer forta la llengua catalana. Per un sentit democràtic i per un sentit de dignitat.

El català és cohesionador socialment, no un enemic. I el català necessita ajuda de tots.

M’he fet del Club de fans del President Torra

He d’estar malalt perquè sovint quan un personatge el maxaquen, l’insulten o tergiversen les seves idees, immediatament m’apareix un sentiment de fer-li costat, encara que combreguem amb idees diferents. 

És un problema del meu ADN: la instrucció genètica “m’ordena” fer costat al dèbil, al perdedor. És reforçar un aquelarre de perdedors.

Jo no coneixia al personatge Torra abans de ser President, simplement el recordo amb una pinta de pagès amb gorra peruana estant a les portes de la presó alemanya de Neumünster a l’estat de Schleswig-Holstein, on tenien al President Puigdemont. (Mireu la fotografia). Ningú amb la pinta que feia, podria pressuposar que tenia davant un President en potència.

Però el poder és el poder: el Torra que ningú s’excitava i bramava per donar-li la mà, en 24 hores pujat al cotxe oficial i exercint com a President els veïns i les veïnes es rifaven el lloc per saludar-lo, sigui a la Fira de la Ratafia o a la Diada del Cargol. El poder és el poder.

Tot i això jo li escrivia al President Torra: “ ... Deixeu-me dir-vos un sentiment meu real:  Jo puc dir ben alt i fort sense reserves, que malgrat els pals que rep diàriament el President Torra, és una tranquil·litat d’esperit tenir a la presidència un polític d’un guix moral i d’una honorabilitat enorme. Però tenim un patriota presidint, no un polític i molt menys un estrateg”. No li deia, però penso que Torra és com era exactament el meu pare el diputat doctor Colomines: un patriota.

Ara el President Torra el tenen segrestat a Palau uns indecents del PDeCat; ara el Vicepresident Aragonès, com ERC, ja li han perdut el respecte fins i tot en públic; els de JuntsxCatalunya també el ninguneixen o contradiuen; els presos desgraciadament ja deliren i els grans exiliats ja son al planeta mart amb l’Iceta i no crec que donin l’ordre de revertir res.

Si el President Torra, el vaig respectar inicialment per la inclinació malaltissa del meu ADN, ara el meu respecte ja és racional i polític.

Prefereixo un President amb valors. I Torra, l’home i el polític, els té a cabassos. Els té a prova de bomba.

Potser seria hora d’engegar a la merda a tot l’entorn de partits independentistes i/o d’estratègia pseudo-independentista i crear el Partit de la Majoria del President. El partit de l’independentisme de base.

Ho pensem?

Sinó cuidem ja al “personatge autèntic amb moral de País” que és el President Torra, la casta de l’independentisme se’l menjarà definitivament. I no cal dir l’espanyolisme militant.

És molt agradable rebre l’encoratjament de molta gent pel que publiquem com a premsa educativa i cultural a la revista LO CAMPUS i al periòdic digital LO CAMPUS DIARI, però de vegades no se com dir-ho, però els hi haig de dir: gràcies per la felicitació, però ens podries ajudar econòmicament ?

Potser és fort i quedem com uns “aprofitats”, però tothom ha de saber que cada pàgina o pantalla té un treball al darrera, que encara que hi col·laborin molts voluntaris, tot té unes despeses. Però encara més, si volem premsa universitària independent, necessitem no dependre econòmicament de ningú. O almenys dependre de molta gent diferent, per assegurar la pluralitat.

Algú ens deia per assegurar una imatge positiva: -No demaneu ajuda perquè fa “pobre”. És que la premsa universitària és pobre!!! Pobre d’euros, no pobre d’idees, d’informació i d’opinió.

Si nosaltres podem col·locar les nostres edicions i publicitat a la safata particular d’e-mails d’unes potencials 300.000 persones de 21 Campus universitaris i diferents Instituts de Secundària, som un canal de màrqueting per a joves important; llavors perquè no explicar-ho i demanar suport econòmic. Suport econòmic a canvi de publicitat directa i Publireportatges.

El problema sempre és el mateix i molt difícil de resoldre’l: Descobreixes que s’està donant un Màster d’una clamorosa baixa qualitat i un periodista nostre fa la crònica: informa i opina, tot recollint l’opinió de diferents estudiants crítics i emprenyats. Ho publiquem. Simultàniament els de Difusió de la mateixa Universitat on és cursa el Màster deficient, ens estant encarregant publicitat. Després de publicar la crònica del Màster, rebem la trucada de Difusió i la frase s’ha fet famosa a la nostra redacció: Voleu publicitat? Doncs: “Quid pro quo”.

Claríssim!, hem arribat a perdre campanyes de publicitat (signades !!!) d’alguna Universitat de Catalunya. Nosaltres fem PREMSA universitària, no fem comunicació institucional, encara que d’aquesta mena de comunicació corporativa en publiquem, la cobrem i avisem al lector de que té al davant.

Ens ajudeu?

Mireu-vos amb calma, els papers i les Tarifes que difonen els nostres comercials de LO CAMPUS i LO CAMPUS DIARI sota la marca “Plataforma Cultural LO CAMPUS” ... cliqueu aquí

MISSATGE

Acabo de rebre el següent missatge:

“Hola Joan-Ramon!

La CRIDA aplega persones compromeses a fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre i assolir la independència del país, persones amb ideologies diverses, que representin el territori i que tinguin coneixement i experiència en els diferents àmbits de la vida econòmica, social, cultural i internacional del país.

Aquest coneixement i experiència són indispensables per fer la República socialment justa i tolerant, econòmicament dinàmica i moderna i ambientalment compromesa que tots volem. Catalunya ha de ser un país motor de l’Europa del benestar i progrés i d’una comunitat internacional més justa i equilibrada.

En les sectorials de la CRIDA apleguem aquest coneixement i experiència i els transformem en propostes que ens puguin guiar en el camí cap a la independència i a la construcció de la República que volem.

La reunió serà el dimecres 24 de juliol a les 19 hores. Agrairem que ens comuniqueu la vostra assistència contestant aquest mateix correu abans del divendres 19 per decidir el lloc de celebració.

Vine i participa-hi! Entre tots i amb l’esperit que va fer possible l’1 d’Octubre, assolirem la independència i construirem la República que volem.

Moltes gràcies,

Crida Nacional per la República”

+++

S’està posant alguna cosa en marxa?

No sé que és una “SECTORIAL” per la CRIDA NACIONAL tot i que acabo de mirar la “famosa” Ponència Organitzativa, però endavant, cal col·laborar. Com associat hi aniré.

Cal ajudar, però també cal donar una fort cop de peu al tamboret quan ens facin combregar amb rodes de molí. Sense por, és una acció democràtica! 

Ja us explicaré i analitzarem la rebotiga de l’esdeveniment, perquè un MOVIMENT com la CRIDA i no un “PARTIT” com alguns volen, necessita fer-ho tot en obert, és consubstancial.

Menys directius de “vacances permanents”, menys buròcrates amb cares agres i més governar bé a tots els nivells, escoltar i fer-nos activistes útils de totes les reivindicacions i demandes de la gent.

President Puigdemont, perquè ens talles les ales?

Dec ser un poc dels ingenus que defensen amb les dents la CRIDA NACIONAL per la República, mentre des de dins i des de fora es boicoteja aquest avui petit MOVIMENT polític unitari i interclassista.

Només faltaven les declaracions del President de la CRIDA Jordi Sánchez des de la presó, en les que va ningunejar la CRIDA NACIONAL, o la publicació d’un article de Toni Morral (el Secretari general de la CRIDA) que tenia la virtut de no entendre aquí li deia “ ... No és això companys, no és això”.

Em ratifico públicament que en Jordi i en Toni han de deixar el seu càrrec a la direcció de la CRIDA NACIONAL. Son el tap que no deixen  enfortir el moviment. Ni una sola idea innovadora i engrescadora. No saben com entrelligar les lluites compartides ja existents a la societat catalana amb la nostra nova dinàmica.

Tot evoluciona i els boicotejadors de la CRIDA actuen de manera salvatge i decideixen per nosaltres.

Per exemple: La direcció del PDeCat presenta dissabte al seu Consell Nacional una proposta per ordenar l'espai amb JuntsxCat .... i parlen del futur de la CRIDA !!!

President Puigdemont, perquè ens talles les ales?

No t’amaguis: ja sabem que eres darrera de l’afer de la Diputació de Barcelona (jo encara ho estic valorant i païnt), però ara estàs darrera la liquidació de la CRIDA i això és insuportable.

Cal urgentment convocar una CONVENCIÓ ESTRATÈGICA de la CRIDA NACIONAL per la República. No podeu continuar fent política a base de tuits, necessitem un DOCUMENT ESTRATÈGIC per a ser discutit. □

 IMATGE: “Metal Butterfly Wall Sculpture” de C. Jere.

Joan Tardà el “pinxo” d’ERC, que vol fer

de President de l’escala de casa nostra

Mentre intentem fer una crítica i autocrítica serena i profunda de tot el que ha passat els últims dies, sobretot a la Diputació de Barcelona, els portaveus d’ERC escupen bilis a dojo, fins a punts intolerables.

Amb les ganes que tinc de forçar la discussió i trobar els errors fins el final, dins de les files de l’espai anomenat “Espai Puigdemont”, les noves declaracions de Joan Tardà, dificulten el debat serè.

Tot comença per unes declaracions públiques del President Torra: “ ... No tinc cap intenció de convocar eleccions quan arribin les sentències".

En Tardà li replica en un tuit que diu: 

President @QuimTorraiPla entendreu q caldrà alhora el consentiment del republicanisme. Vull dir del meu partit, també. I cregueu-me q si a @Esquerra_ERC ja s’hagués debatut la conveniència o no de convocar, me n’hauria assabentat.

Un e-mail que intenta una “desautorització” del President, però que també pretén jugar partida en la lluita interna pel lideratge a ERC.

Tardà necessita marcar paquet a propis i forans i això encara que sigui fet a l’estil de pinxo de barri, per altra banda l’estil de sempre de Tardà. Encara ressonen les seves enverinades paraules que deien que “...si cal sacrificar al President Puigdemont, ho farem”.

ERC ha de donar “consentiment” al President de la Generalitat de Catalunya per convocar eleccions al Parlament de Catalunya?

A part, que és competència exclusiva del President convocar eleccions, Tardà sense vergonya posa en evidència allò que molts de “l’Espai Puigdemont” i jo de la CRIDA NACIONAL per la República, li recriminem precisament al President Torra.

Per exemple, com jo li deia per carta al President Torra: “...Tenim un Govern que s’ha desfigurat com a Govern de Coalició i ERC marca tota la política del dia a dia. Avui no hi ha manera de reconèixer els perfils de les dues polítiques que conviuen al Govern. I per habilitat i “militància de despatx” tot queda decantat en ERC...”.

La fatxenderia de Tardà ens i em dona la raó. □

IMATGE: Escultura “SuperSuits 5.0” de Beth Cullen Kerridge.

Una gran oportunitat

El Secretari general de “Junts per la República”, un historiador d’esquerres, ha escrit referit sobre l’afer de la Diputació de Barcelona, que era una “... canallada”. I certament fou una canallada a ERC.

Però les coses no passen perquè sí.

Des d’avui tinc l’encàrrec de redactar el text de l’ARTICLE-EDITORIAL per discutir-lo a la plataforma “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista” i després publicar-lo a L’INDEPENDENTISTA, un del mini-Suplements de la revista LO CAMPUS.

Em fa gràcia fer-ho i contrastar-ho amb els “novel·listes” autoanomenats “periodistes” dels nostres diaris, des dels més “nostrats” fins els més espanyolistes. Com es pot inventar de la manera tant grollera el procés de presa de decisions de les conductes polítiques sobiranistes? I encara és més al·lucinant les estripades dels tertulians.

Però d’un ERROR MONUMENTAL en pot sortir una GRAN OPORTUNITAT, si es gestiona bé a partir d’ara.

..........

Qüestions acordades que el text per a la discussió n’ha de portar alguna reflexió, opinió i/o proposta d’actuació:

-La l’afer de la Diputació de Barcelona ha estat un pols intern sobre l’autoritat del President Puigdemont?

-El President Torra definitivament és un zero a l’esquerra i actua ja només com la “reina mare” de l’independentisme?

-Waterloo és ja un problema per l’independentisme i la mobilització interior?

-S’ha d’ajudar al PDeCat perquè l’opció del centre-dreta independentista s’enforteixi i no deixi de ser independentista?

-S’ha de potenciar el lideratge del President Mas al PDeCat?

-S’ha de demanar al President Puigdemont que deixi qualsevol càrrec de partit i actuí només com a Càrrec institucional exercint com el “President legítim”?

-S’ha de propiciar la única unitat real avui que és el moviment la CRIDA NACIONAL per la República?

-S’ha de demanar la renúncia als càrrecs de President i Secretari de la CRIDA NACIONAL per la República a Jordi Sánchez i a Toni Morral per la seva inutilitat política?

-Com el PDeCat instrumentalitza la CRIDA NACIONAL per la República i com frenar-ho?

-Per què els “d’esquerres” de la CRIDA NACIONAL per la República no tenen una activitat política activa i deixen el discurs del moviment a la dreta?

-S’ha de denunciar frontalment a l’ERC per voler liquidar al “President legítim de Catalunya”, el President Puigdemont?

-S’ha de denunciar públicament “l’independentisme caviar” del President del Parlament de Catalunya?

-S’ha de denunciar frontalment a l’ERC per desnaturalitzar el discurs independentista, com per exemple sumar no-independentistes en les seves llistes electorals i als seus càrrecs institucionals? El diputat Nuet n’és l’exemple, més escandalós i cínic.

..........

I així més de 200 preguntes i qüestions recollides en un “brainstorming” per redactar el text.

Que les preguntes exposades porten opinió, són tendencioses i esbiaixades ?

És clar, totes. Potser us creieu que hi ha algun periodista que no “banya” la seva informació a traves de les seves ulleres ideològiques, polítiques, nacionals, socials i culturals.

Val, senyores i senyors, baixeu de la figuera, que això va de País i de Societat de Benestar !!!

Pre-Guerra Civil

Necessito més temps per valorar i escriure sobre tot el que està passant en el nostre moviment independentista. S’ha de valorar a fons aquest principi de “pre-Guerra Civil dins de l’independentisme català”, que ja és un fet.

MISSATGE CONTUNDENT a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC): deixeu-nos d’utilitzar, sí, sí d’instrumentalitzar-nos,  com a carn de canó al carrer per criticar als partits independentistes i actueu d’una vegada de manera preventiva i feu un “Roca Junyent”.

Que és fer un “Roca Junyent”? doncs utilitzar el finançament per redreçar polítiques. O sigui, talleu ja qualsevol ajuda econòmica a qualsevol polític que no fomenti a la pràctica de manera clara i verificable la UNITAT INDEPENDENTISTA.

L’únic llenguatge que entendran és tallar-los-hi l’aixeta, aquí a Catalunya o a Waterloo.

Per altra banda els que volen “liquidar” a Puigdemont -el President legítim-, com ho pretén constantment ERC, se’ls ha de lligar en curt i desemmascarar-los en la seva permanent demagògia.

Certament l’esdeveniment de la Diputació de Barcelona és el final patètic d’un rosari de passes sense brúixola. Però la brúixola no serveix, sinó saps on vols anar, en cada moment.

També dir que Òmnium Cultural ho té fotut de donar lliçons i marcar camí, perquè en Mauri el seu Vice-President i portaveu, sembla un quadre d’ERC o sigui res, de res, del foment de la transversalitat i de la d’unitat.

De manera solemne i prospectiva:

Arribarà la sentència del Procés que serà duríssima, però llavors nosaltres començarem el Judici Polític de tota aquesta classe política que tenim la “Catalunya independentista”. La repressió pot salvar un mal polític, però segueix sent un mal polític. □

IMATGE: “La Montserrat” (fundició de 1942) de Juli González.