Assemblea de Catalunya: 50 anys

Reflexions sobre l’Assemblea de Catalunya

La històrica publicació “Revista de Catalunya” fundada per Antoni Rovira i Virgili i avui dirigida per Agustí Pons, ha publicat en el seu últim número 314 un Dossier sobre “L’Assemblea de Catalunya, 50 anys després”, en el que jo n’he fet un article que us reprodueixo a continuació:

La mirada independentista de l’Assemblea de Catalunya: unes vivències personals 

1.

L’Assemblea de Catalunya com els lectors d’aquesta revista ja saben, fou una plataforma unitària antifranquista que agrupava diversos col·lectius ideològics organitzats com partits, sindicats, organitzacions professionals i moltes altres entitats; a més a nivell de tot Catalunya sigui per ciutats, comarques o agrupacions de comarques, s’havien creat diferents Assemblees Territorials. Tot això és cert, però cal entendre de que parlem.

L’Assemblea no fou només una plataforma amb un dia d’inauguració, fou una expressió organitzativa producte d’un procés polític molt elaborat i molt complex.

L’Assemblea de Catalunya, la seva dinàmica profunda, és va iniciar el 8 d’agost de 1967.

Els llibres diuen que l’Assemblea es va crear el 7 de novembre de 1971, certament aquesta data va haver-hi un acte important amb característiques d’inauguració, però l’Assemblea de Catalunya es va iniciar quatre anys abans.

2.

El Front Nacional de Catalunya (el Front / FNC), el partit degà de l’independentisme contemporani, va construir una estratègia de treball unitari amb les forces catalanes d’oposició que va anar madurant durant moltes dècades i que els va permetre ser coherents amb els seus plantejaments que tenien com a objectiu final la “independència nacional” i a la vegada desplegar un pragmatisme de discurs reivindicatiu unitari i de mobilització cívica.

El pacte basat amb el consens fou la base de la campanya del Front: “unitat a través de l’acció”.

No fou un camí fàcil aquest treball unitari, perquè d’entrada va caldre intervenir amb profunditat al propi Front, que va començar internament un camí irreversible de portar el patriotisme a la política, això ho va liderar Joan Cornudella.

Recordem-ho: Joan Cornudella fou i és el pare del naixement de l’independentisme català contemporani.

Doncs, Cornudella i el Front van dessacralitzar l’independentisme, varen donar a l’independentisme un valor polític.

Si fas política i no només un plantejament sentimental de pàtria, “el pacte” que pot significar d’entrada renúncies, perquè treballes amb forces polítiques diferents, és més fàcil i viable.

Però si a més ho planteges plenament en el pragmatisme, en la “unitat a través de l’acció”, tot pot cristal·litzar en una política unitària de mínims, que cara a un enemic comú com era la dictadura franquista, tot hauria d’haver estat fàcil. Però no fou tant fàcil.

El Front té una vida de 80 anys de contradiccions en la lluita. La primera és que d’un “Front Nacional típic” amb dreta, centre i esquerra, per dir-ho: simplificant-ho, ràpidament va passar a declarar-se com una força defensora d’un socialisme en llibertat, no anti-marxista però no marxista. De “front”, malgrat conservar la denominació, passa a “partit”.

Aquest canvi d’orientació ideològica del Front va deixar enquadrats al partit militants des de democratacristians fins anarquistes, inclosos socialistes de tots matisos. Tots varen seguir al partit amb el paraigües de la independència i el socialisme.

La politització del patriotisme, la defensa d’una pràctica pragmàtica i la adscripció al socialisme fou la base del discurs del Front per defensar que els comunistes del PSUC formessin part de les instancies unitàries antifranquistes. Estem als anys 1965, l966 i 1967.

El Front es plantà amb aquesta qüestió de no aïllar més als comunistes i primer deixà el Comitè Ametlla o sigui el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, on des dels inicis dels 50  confluïen Unió Democràtica de Catalunya, Moviment Socialista de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Estat Català i el propi Front Nacional de Catalunya.

Per molt que Claudi Ametlla que va presidir aquest Comitè, plantegés el catalanisme polític com una escola de civisme, presentant aquest catalanisme com una pràctica de superació, tolerància i intel·ligència com expressava en les seves Memòries, el fet és que no entenia la incorporació dels comunistes al catalanisme polític unitari.

Com posteriorment ja als anys 60 tampoc ho va entendre ni Heribert Barrera, ni Josep Pallach que varen intentar portar al seu terreny al Front quan varen crear el Secretariat d’Orientació Democràtica i Social Catalana, que tampoc hi volien els comunistes.

Aquí ja Joan Cornudella i el Front varen elaborar discurs i replica al Secretariat d’en Barrera i d’en Pallach a través de la publicació ARA, argumentant que no només no s’ha d’excloure al PSUC per una raó democràtica, sinó també pels interessos de les esquerres. Afavorir la divisió en el camp de les esquerres afavoreixen a les dretes, deien. El Front feia un plantejament de classe. Ni de bon tros això ho pensava tota la militància del Front. 

Però el Front segueix amb la seva estratègia de la “unitat a través de l’acció” amb un intens treball intern per convèncer als propis militants de les bondats de la política unitària.

Mentre tant el PSUC i el PCE seguien amb la seva política estratègica de “reconciliació nacional” i amb la proposta de “Vaga general pacífica” per acabar amb el règim franquista. I com ja havien acordat en el seu primer Congrés de l’any 56: expressen el seu abandonament de les tesis que el PSUC és el partit únic del proletariat català.

El Front lidera la construcció de la unitat, fent de pont perquè hi hagués una futura plataforma sense exclusions. I per fer realitat la “unitat a través de l’acció” el Front convenç als membres del Comitè 11 de Setembre perquè el PSUC hi sigui convidat.

I així el 8 d’agost de 1967 Joan Cornudella visità Antoni Gutiérrez –el Guti- per convidar al PSUC a participar en una reunió del Comitè Onze de Setembre amb el propòsit d’estudiar la convocatòria d’una manifestació.

Aquell dia, no hi ha cap dubte que amb clau de mobilització unitària, es va iniciar el procés d’una dinàmica conjunta ja imparable que començava l’Assemblea de Catalunya. 

3.

La manifestació d’aquell Onze de Setembre del 67 va ser un èxit, més que per la quantitat de gent que hi va participar que fou molt significativa, fou un èxit per la qualitat de tots els components i pràctiques polítiques que envoltaren l’esdeveniment.

La direcció dels independentistes estaven contents, havien aconseguit començar a portar a la pràctica la seva estratègia de la “unitat a través de l’acció”.  També els comunistes estaven contents, la seva proposta de “Pacte per la Llibertat” estava cristal·litzant a Catalunya.

Els historiadors que han accedit o accediran de veritat, remarco: de veritat, als arxius històrics del FNC i del PSUC podran explicar amb detall de com va anar la cosa.

Només destacar uns elements polítics que posteriorment s’aniran repetint en la lluita unitària i que cal destacar: els del PSUC eren bons en la mobilització i complien. Comissions Obreres significaven l’expressió que de l’independentisme volia Cornudella, una reivindicació integradora i amb obrers de veritat. També s’havia posat a ratlla el representant del PSUC no transigint en el tema de la llengua catalana en el material de propaganda com les octavetes. El PSUC les volia bilingües.

Les coses negatives venien dels socialistes, era claríssim que el Moviment Socialista d’en Reventós i el Reagrupament Socialista i Democràtic d’en Pallach i d’en Barrera acabarien més malament en les seves relacions de les que ja tenien entre ells i això portaria a dificultar la lluita unitària que s’estava construint.

No era només les prevencions i els vetos del Reagrupament amb els comunistes, era el disputar-se l’hegemonia del socialisme diem-ho “oficial” a Catalunya i la disputa del nom del partit, una disputa entre ells que va passar a ser un problema seriós de les diferents plataformes de la lluita unitària.

La direcció independentista però va tenir de fer un treball intern de “venda” d’aquest Onze de Setembre per justificar el que alguns trobaven injustificable, que era regalar la lluita unitària als comunistes. Aquesta visió de “rendició”, hi varen haver sectors del Front que la varen mantenir fins l’any 1977 i encara més hi ha historiadors orgànics de l’independentisme que encara la sostenen avui o intervencions memorialístiques que encara parlen de les “dues ànimes al Front”: una d’elles la que s’abraçava i es deixava instrumentalitzar per la lluita unitària, segons ells, del PSUC.

Malgrat recerques i llibres que parlen de la història del FNC, la historia d’aquest partit des de la seva creació fins l’any 1968 s’ha de revisar a fons perquè és incompleta i sense estar sostinguda per la seva documentació original.

Un bon analista del Front, un bon agitador del Front i que hagués participat a la primera manifestació de l’Onze de Setembre, tres anys abans o sigui l’any 1964 precisament en la commemoració del 250 aniversari de la caiguda de Barcelona, podia veure el salt qualitatiu d’on s’havia arribat.

Aquestes reticències independentistes a la lluita unitària tampoc hi ajudaven i no hi han ajudat fins avui, les manipulacions realitzades durant més de 50 anys sobre els organismes unitaris antifranquistes inclosa l’Assemblea de Catalunya.

El món del PSUC/Iniciativa i els seus historiadors, periodistes, divulgadors i “independents” orgànics ens han ofert una crònica i un discurs ben travat però esbiaixat amb el seu plantejament ideològic i estratègic.

El pitjor de tot és que de diferents i subtils maneres han ningunejat i obviat el món independentista, com si en la oposició democràtica no haguéssim existit.

4.

El problema no és com es valora una força política històrica de l’independentisme, el problema és que la pròpia Assemblea de Catalunya  s’explica d’una manera errònia. En la música i en el fons.

L’Assemblea de Catalunya jo la vaig viure des de diferents compromisos amb el meu partit que era el Front i en diferents possibilitats de dedicació en la lluita.

Vaig implicar-me a l’Assemblea quan era militant de base del Front, després vaig seguir implicat a l’Assemblea com a quadre del partit, fins seguir a l’Assemblea ja com a Secretari General del Front Nacional de Catalunya; jo tenia 22 anys segurament el Secretari General més jove d’un partit polític històric a la clandestinitat.

Això de l’edat que de vegades és una desavantatge, també fou una avantatge: perquè quan era militant “alliberat” i en algun moment “clandestí”, això em va possibilitar estar a les “màquines”, a la “cuina” de la lluita unitària. Fen feines de tota mena al costat del meu pare, de Joan Cornudella i del trio de comunistes que tant vaig admirar des de la discrepància que eren l’Antoni Gutiérrez -el Guti-, Josep Solé Barberà i Pere Ardiaca.

El meu pare, en Joan Colomines i Puig, l’autèntic estratega de l’independentisme com a dinamitzador de la lluita unitària per les llibertats democràtiques, va pagar aquesta dedicació i les conseqüents incomprensions internes, deixant el Front.

I cal remarcar el trio de comunistes que per un activista militant com jo, era una delícia veure’ls com treballaven, fins i tot, algun cop, com es barallaven davant de nosaltres a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, la Coordinadora.

Perquè la Coordinadora no només va ser la que oficialment va potenciar l’Assemblea de Catalunya, és que a més malgrat la potència de l’Assemblea, la Coordinadora sempre la va tutelar.

Encara que l’esquerra populista vegi com un desideràtum l’Assemblea de Catalunya, com una riquesa de ideologies, de persones, de procedències variades des de territoris organitzats per la lluita i certament que era tot molt autèntic i encoratjador, però eren els partits polítics de la Coordinadora els que marcàvem els ritmes i les discussions.

Sense els partits treballant mancomunadament, no hi hauria hagut Assemblea de Catalunya, ni al començament, ni en tot el seu recorregut.

En un mateix local, en una sala hores abans es reunia la Coordinadora, que tot seguit canviava de sala i anava a la Permanent de l’Assemblea on es discutia el mateix que abans havíem discutit, inclús aprovat en algun punt.

Quan l’estiu del 1976 com a conseqüència del procés de transició es va celebrar la primera sessió oberta a la premsa de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, totes les picabaralles eren de veritat, però aquest pre-parlamentarisme polèmic era de cara a la galeria, -malgrat que per les meves intervencions m’atorguessin el títol de “enfant terrible” de l’Assemblea-, en canvi en les reunions de la Coordinadora la manera de construir els consensos era diferent i més útil. 

5.

Des de fa uns mesos estic en fase memorialística o sigui intento redactar les meves Memòries, ho faig en digital des del meu blog DIARI CÍVIC (http://diaricivic.blogspot.com) i ho presento com un “assaig general” en obert, recollint opinions i corregint les dades equivocades pels suggeriments rebuts.

He escrit molt sobre el Front i sobre la lluita unitària antifranquista en la que vaig participar com a la Taula Rodona (1966-1973), a la Comissió d'Amnistia (1969), a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), a l'Assemblea de Catalunya (1971-1977) i al Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975-1977). I d'altres esdeveniments organitzatius, com l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans tancats a Montserrat pel Judici de Burgos (1970).

Però s’ha de reconèixer que totes aquestes plataformes arriben a la seva síntesi magistral amb l’Assemblea de Catalunya.

Però penso que des de l’anàlisi política, social i cultural aquests onze anys de lluita unitària antifranquista, realitzada a través de diferents fórmules organitzatives, hauria de ser analitzada de forma integral, hi ha moltes dinàmiques superposades que ajudarien a entendre cada cas concret, nosaltres des del “MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines” intentarem afavorir aquesta recerca que ha de ser plural i rigorosa. On tothom si senti auto-convidat, com a manera d’afavorir la participació i donar a tothom el protagonisme. Això “d’auto-convidats” és molt de l’estil de la lluita unitària catalana antifranquista.

+++

Per acabar voldria reconèixer que la “família“ de l’Assemblea de Catalunya del primer a l’últim, del més compromès, al que en va fer només una petita aportació, fou un exemple de valor democràtic enorme: un autèntic orgull i patrimoni de País.

Joan-Ramon Colomines-Companys

© Per citar o reproduir l’article cal referenciar-lo bibliogràficament acompanyant el text:

COLOMINES-COMPANYS, Joan-Ramon. “La mirada independentista de l’Assemblea de Catalunya: unes vivències personals”. Revista de Catalunya. Barcelona: Edicions de la Fundació Revista de Catalunya, volum 314 (Segon trimestre 2021). 

 

LO CAMPUS DIARI  ( http://locampusdiari.com/ ) reprèn la normalitat amb l’ATURADA d’ESTIU, per unes necessàries vacances de tota la redacció. Tornem el dia 14 de setembre.

Per Urgències, Notes de premsa, Informacions per l’agenda, Articles i Publicitat a través de l’e-mail: locampusdiari@gmail.com

Les meves lectures: Llibre President Pujol

 

El “suïcidi permanent”
del Molt Honorable President Jordi Pujol
(i Segona Part / Final)

En un blog i concretament un dietari personal com aquest, les segones parts d’un text moltes vegades no estan escrites quan publiques la primera part, com ha passat en aquesta vegada. Volia esperar les reaccions de la lectura del que havia expressat. I n’hi han hagut de reaccions encara que poques per escrit però d’alta qualitat, almenys per a mi. Ho contesto tot conjuntament.

Em reafirmo: sóc independentista, socialista i crec com a eines útils d’alliberament nacional les formes organitzatives de “front” o “blog plural” i afirmo sense problema que el Molt Honorable President Jordi Pujol no ha estat, ni és un corrupte. Ja sé que dir això, encara és d’alt risc entre la nostra “talibància”.

El que sí que ha estat Jordi Pujol és un “traficant” d’idees i aquestes es poden i jo crec, es deuen criticar i contrarestar.

Parlo del President perquè com deia, he llegit el llibre de Jordi Pujol “Entre el dolor i l’esperança / Entrevista de Vicenç Villatoro” . O sigui és una novetat editorial, però una “novetat” que no aporta gaires coses de nou, sí molts silencis i algunes interpretacions mal intencionades, màgiques o d’un record del protagonista distorsionat.

He pensat que seria interessant i també just, anar a les Memòries publicades d’en Pujol, aquelles que va recollir en Cuyàs, i veure si explica el mateix o no. He fet la lectura completa. [Jordi Pujol: Memòries (1930-1980) amb col·laboració de Manuel Cuyàs. (2010 /Editorial Proa/Versió digital)].

I el President tot i l’habilitat de les preguntes d’en Villatoro segueix fent descripcions, però no explicant de manera profunda la realitat política, econòmica, social, cultural i fins i tot personal de les decisions que descriu. Dona dades que els historiadors ja han descrit o els que “netejant-li les sabates” ja vàrem viure al costat d’ell. Trobem pocs  “perques” sobre cada decisió i poca rebotiga de cada acció de partit i de govern que va fer.

Pujol a més utilitza la “mentida patriòtica” per salvar alguna misèria personal, i també d’amics i coneguts i perquè no dir-ho, de “servidors” com ell els veia encara que en deia “col·laboradors”. I a més fa anàlisi històrica des del paràmetres de l’actualitat política d’avui, una distorsió de manual.

El capítol 6: “Europa i el Món” és soporífer i deslligat de l’actual realitat de la Unió Europea. El millor capítol és el segon “Catalunya i Espanya”. I el capítol sobre “El cas Pujol” és demencial.

El que és demencial és voler divinitzar, justificar, expiar una culpa personal per no tenir regularitzats a la “estimada” Hisenda espanyola uns diners situats a Andorra i que eren uns deixa del seu pare.

No cal fer tanta literatura barata i emmirallar-se amb cap filosofia de la “culpa” i menys germànica amb el autors que ho fa, per justificar el que va passar.

I és que Pujol sempre ha fet el mateix. Fa una carta i s’auto-culpabilitza del frau a Hisenda i es pensa que ell i la seva família trobarà el perdó del poble, per la seva fulla de serveis al país. O com ara al nou llibre, es creu que vestint la culpa, el dolor, l’expiació i posant l’accent en el seu no-independentisme tothom correra a tirar-li floretes.

Ni Pujol levitava abans, ni levita ara.

També diguem-ho clar: tant de bo el President Tarradellas a l’exili hagués tingut una deixa de la seva família, ens hagués costat menys diners del que ens va costar fer-li costat a les necessitats del dia a dia. O el mateix: el President Puigdemont també, tant de bo hagués tingut una deixa i així no ens hagués costat econòmicament tant al començament del seu exili, ara no perquè s’autofinança.

El nou llibre d’en Pujol té un format periodístic amb el resum de múltiples entrevistes i algunes coses son recollides com de passada, però que cal saber aturar-se i discutir-les, no sigui cas que algú se les acabi creient.

Ara que commemorem els 50 anys de l’Assemblea de Catalunya, és increïble que Pujol en parli dues vegades i ho posi com exemple d’unitat reeixida. Ell que va intentar dinamitar-la !!!

Està bé que Pujol amb els anys hagi posat seny catalanista sobre l’Assemblea, però Pujol s’oblida de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya -pare i mare de l’Assemblea-; parla només del Consell de Forces Polítiques i fa una finta donant tot el protagonisme als comunistes del PSUC.

Ningú nega, almenys jo, del protagonisme del PSUC, però sense l’independentisme no hi hagués hagut lluita unitària antifranquista. Repeteixo: no hi hagués hagut LLUITA UNITÀRIA antifranquista.

El que passa és que el PSUC varen canviar de cavall en la co-direcció antifranquista i de fer costat preferent al Front de Joan Cornudella varen passar a fer costat a la Convergència de Jordi Pujol.

Més valdria Pujol que ens expliques perquè el “sottogoverno” i els comandaments entremitjos dels seus anys de govern eren tots militants qualificats i coneguts del PSUC.

En aquella època aquests militants comunistes per assumir la seva responsabilitat institucional en el “malvat” govern pujolista, deien públicament que suspenien temporalment la seva militància al seu partit de base. Insòlit, és per sucar-hi pa si mireu la llista de capatassos comunistes treballant pel Pujol.

Algú em diu que Miquel Sellarès representant a CDC va estar a l’Assemblea de Catalunya. Més valdria llegir els escrits de Sellarès per entendre que representava i que no. Sellarès oficialment representava l’Assemblea del barri de la Sagrada Família de Barcelona i no el partit de Pujol. A part de fer-se passar per un “independent” quan calia. Una fórmula que el propi Pujol va incentivar, per no comprometre el seu partit.

Per acabar: Pujol creu en Catalunya, Espanya i Europa. O sigui es creu català, espanyol i europeu. Aquest “trípode patriòtic” el déu sentir en la intimitat, perquè només per Catalunya ha vestit un Projecte Política. Res de res per Espanya, ni per Europa.

El pujolisme no tenia, ni té un Projecte per Espanya. No n’hi havia prou ajudar al govern espanyol fent costat en la governabilitat a Felipe González o a José Maria Aznar, hagués calgut un Projecte viable, valent i innovador per un ciutadà espanyol, unilingüe i partidari de la unitat de la pàtria. I Pujol no el tenia, ni l’explica ara al llibre. Pujol és un espanyol “només de boca”, sense res a oferir als espanyols. Creure’s que el Partit Reformista de Miquel Roca fou una bona aposta, és estar als núvols.

Fer-se l’espanyol, quan sentimentalment no ho ets, és un mal negoci, sobretot pels espanyols que mereixen respecte, millor buscar una bona relació de veïnatge i a casa manar nosaltres.

I així ho va entendre la base convergent, que no és que va canviar el nom del partit que tant dol a Pujol, sinó el que varen canviar és de plantejament nacional assumint l’independentisme. Aquesta transformació no l’entén Pujol i es queda en la “sanefa” del nom.

Més valdria que Pujol hagués estat coherent en la pluralitat ideològica de Convergència. Quan jo hi era militant al començament de CDC (1977-1990) el nostre equivalent ideològic el veiem a la socialdemocràcia sueca. Després tot el partit va assumir la coexistència de la democràcia-cristiana, el liberalisme i la social-democràcia, però després es va anar decantant eliminant pluralitat ideològica, fins assumir un liberalisme salvatge i descarnat. Això hauria d’haver preocupat al “Pujol social” i no dedicar paràgrafs i paràgrafs del nou llibre lamentant-se del canvi del nom.

Serà aquest l’últim llibre de Pujol?

És el seu testament com diuen alguns columnistes?

Amb tantes hores d’entrevistes i amb el material descartat segur que se’n podria fer un altre de llibre.

Encara que no en dubteu que Vicenç Villatoro un dia en farà una novel·la “basada en fets real” i tots fruirem d’un dels nostres “mites”. No seriem catalans sense “sants civils”, glorificats per uns i demonitzats pels altres.

-----------------------

IMATGE: Vicenç Villatoro, el periodista del llibre.

Les meves lectures: Llibre President Pujol

 

El “suïcidi permanent”
del Molt Honorable President Jordi Pujol
(Primera part)

Acabo de llegir el llibre de Jordi Pujol “Entre el dolor i l’esperança / Entrevista de Vicenç Villatoro” (2021. Proa – Enciclopèdia). He llegit la versió digital (Kindle Edition).

L’edició del llibre ha creat un cert morbo pel que diria i a més s’ha produït en el món “para-normal” dels tertulians un fet curiós: que en parlen, que no s’han llegit el llibre i que algun només han llegit un capítol precisament el que podia portar escàndol, el capítol 4 titulat “El cas Pujol”. He vist i escoltat tertúlies d’autèntica vergonya a TV3.

Anar contra Pujol per algun ha estat un “esport nacional” i una manera de viure. I m’estic referint als que aparentment formen part del món democràtic i de l’arena de partits tant catalana com espanyola; perquè després hi ha els altres: les clavegueres espanyoles calumniant i maltractant d’una manera descarnada a la Família Pujol.

Sincerament cada vegada que s’ha atacat la Família Pujol em sentia jo ferit. I no sé perquè, d’entrada perquè jo no soc pujolista, jo soc convergent.

La lectura de l’últim llibre de Pujol m’agafa en un període de la meva vida una mica memorialística i precisament ara volia escriure sobre la meva passada militància a Convergència Democràtica de Catalunya.

Jo em sento orgullós d’haver estat Convergent, com abans del Front de Cornudella, com del PSC-Congrés de Reventós, com avui de Junts d’en Puigdemont. Tot és per a mi el mateix model de bloc nacional.

Per entendre’ns: son partits/fronts/blocs de pluralitat ideològica i pluralitat nacional, amb accents i reforçaments diferents en cada una de les formacions. En totes elles jo he exercit de manera activa com independentista i socialdemòcrata. En alguna d’elles aquest posicionament públic i actiu independentista m’ha portat problemes amb la organització i amb els seus líders.

Pujol em va portar problemes i ho vaig pagar sense cap càrrec públic de rellevància, en canvi ell personalment em va ajudar en la meva carrera universitària a Anglaterra. (Tot això és molt complicat i caldran les meves petites memòries per explicar-ho)

Però comento tot això, per assegurar que no hi tinc cap problema previ amb el President Jordi Pujol, però jo no era ni soc pujolista, jo era convergent. Jo creia en el Projecte, no només en el líder. Son dos maneres diferents de militància en una mateixa organització i que els analistes no saben distingir.

Sobretot no ho saben fer les “rates” d’analistes ben pagats pel pujolisme i que en “l’Escàndol Pujol” immediatament varen baixar del vaixell per salvar-se. Una autèntica vergonya tota l’estampida “intel·lectual” de la Fundació Pujol.

El nou llibre de Pujol no és cap novetat de pensament, és un refregit del de sempre, però amb dues novetats, que són precisament els titulars potents que la premsa ha destacat de la novetat editorial: “Pujol es declara no independentista i Pujol demana perdó”.

La música que ell no és independentista ja l’havíem sentit, però va arribar un dia que Pujol va declarar que qual li argumentaven l’independentisme d’avui, ell s’hi trobava desarmat per rebatreu amb argumentacions. Semblava que el President Pujol acompanyava l’independentisme actual. Ara novament es fa el gallet i torna a carregar contra l’independentisme, fent de nacionalista no independentista i identitari bàsicament cultural i lingüístic.

No sé si els advocats espanyolistes del President Pujol li han reclamat aquesta declaració publica anti-independentista, després de cantar tres vegades el gall, però el seu advocat Melero és capaç de fer això i molt més.

Pujol ara es torna a “suïcidar”, com ho va fer amb la seva auto-denúncia, perquè s’aparta emocionalment del 52% del suport independentista actual. Queda sol i aïllat o potser amb els 4.583 vots del partit marginal de la Marta Pascal. Insòlitament Jordi Pujol no entén que ha passat i com ha evolucionat el catalanisme.

El que emprenya més del Pujol del llibre, és el seu menyspreu als independentistes que vàrem militar a Convergència. Ni el President Pujol, ni CDC no hauria estat res, sense un nucli dur que envoltava a Pujol de militants independentistes de pedra picada. En podria fer la llista i jo no hi era perquè jo era a Anglaterra.

-No President Pujol, l’independentisme de Convergència no era una qüestió d’unes Joventuts del partit, que trapelles ells i elles posaven l’estelada quan vostè els hi deia que no ho fessin.

El Pujol no-independentista o sigui el Pujol catalanista i espanyol, no hauria estat res, sense l’independentisme que el servia, l’assessorava, li donava suport i el protegia.

Em fa gràcia que al llibre citi quatre vegades a Joan Cornudella, una d’elles de manera indirecta. M’explico.

Pujol per justificar el seu pragmatisme estatutari i la seva obra de govern explica que un dia Joan Cornudella, el líder del Front Nacional de Catalunya li va dir l’any 1980: “Miri, Pujol, jo soc d’aquells que l’any 1932 ens manifestàvem cridant “Macià, traïdor”, perquè el president, que havia estat reclamant la independència de Catalunya, havia acceptat l’Estatut de 1932. Però el fet és que si haguéssim pogut consolidar aquell Estatut ara tindríem en tots els sentits una Catalunya millor ...”.

Hi ha un episodi apassionant que apunta al llibre que m’hagués agradat viure: Vet aquí que un dia en Jordi Pujol quan tenia disset o divuit anys, acompanyat per Pere Figuera, va anar a una reunió del Front Nacional de Catalunya que se suposa que era un seminari de captació de militants. El jove Pujol no va ser reclutat.

M’imagino el seminari: un Cornudella filosofant i que no entenia ni Déu, un cap de la secció “militar” amb el seu pensament màgic i tot ben anticlerical. Pujol li anava el tema cristià i no estava per “soflames”.

En Villatoro i en Pujol en el llibre també segueixen fent trampa pel fet d’atribuir al President Pujol la sentencia: “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i ho vol ser-ho”. La frase no és de Pujol, és de Cornudella, malgrat la costant atribució al President que fan els que no saben ni un borrall de la història de l’independentisme català contemporani. Pujol si que ho sap, però ell es creu la història viva del nacionalisme català.

I aquest és el problema del President Pujol creure’s tocat per la gracia d’una “divinitat nostrada”.

-I no estimat President, heu estat un simple gestor d’una governança brillant durant anys, d’una Generalitat de Catalunya autonòmica que durant dècades de manera honesta va fer el que va poder i més.

Perquè diem-ho clar: el President Jordi Pujol, com ell al llibre es reclama, NO ha estat ni un patriota corrupte, ni un polític corrupte i ni un President corrupte. Posaria les mans el foc pel que dic. Li compraria un cotxe de segona mà i jo dormiria tranquil.

I la Família Pujol? I l’anomenat 3% de CDC?

D’això el llibre no en parla i ho hauria d’haver fet. Ho hauria d’haver fet.

Del suposat 3% de CDC em crec a mitges el que sempre ha explicat i justificat honestament el President Mas. Perquè no hi ha ni dubte, que hi va haver un sector de Convergència, dels que anomenàvem i denunciàvem internament “el sector dels negocis”, que més d’una vegada varen fer el seu “agost personal”. En Macià Alavedra, per cert ex-Front Nacional, en va ser un lamentable exemple i que a mi personalment em va doldre més.

I la Família Pujol? No els conec a tots. Però tot i l’esport financer d’alt risc que practicava l’excèntric Junior dels Pujol, sempre em va semblar més honorable que el seu germà polític.

Quedarà com una històrica esperpèntica que el Parlament de Catalunya hagi aixoplugat una “ferida i despitada amant” del Junior,  que ens explicava en sessió pública parlamentaria, que després d’haver cardat amb el financer temerari dels Pujol, guaitava les bosses d’escombraries plenes de bitlles que ingressaven als bancs d’Andorra.

I una anècdota viscuda i significativa per acabar aquest primer capítol:

Jo tenia una novieta arquitecta de les Borges Blanques que tenia com amiga una de les filles de Pujol que també era arquitecta. I comentàvem si ser un o una Pujol era un plus per aconseguir contractes menors municipals, que recordem-ho: sense concurs es poden atorgar legalment de manera discrecional o sigui a dit.

Imagineu l’escena: la Pujol arquitecta, segurament amb la mateixa mala llet de la seva mare, arribava a un ajuntament de la Catalunya profunda i presentava els papers per aconseguir un contracte menor. D’entrada les mateixes possibilitats que tothom.

Però quan l’alcalde, que segur l’arquitecta l’havia buscat convergent, descobria que l’aspirant era filla del President, el contracte menor queia al despatx de la senyora. I també està comprovat que algun alcalde socialista per “cortesia”, també afavoria aquest decantament.

-Molt bé nena. Li dèiem nosaltres amb sorna.

I ella responia:

-Jo no he fet res il·legal.

-Jo no en tinc la culpa de ser una Pujol.

-Haig de treballar com tothom.

 

No hi ha dubte que tot era legal, però ...

 (Continuarà)

 

 

La protodiplomàcia catalana (i 4 final)

 

La connexió d’Exteriors
de la Generalitat de Catalunya
i el Parlament de Catalunya
amb el Consell per la República

Hem pogut sentir unes declaracions mentideres i esperpèntiques de la Ministra d’Exteriors Espanyola Arancha González Laya a la televisió pública d’Estònia: per una banda va donar unes xifres d’independentistes que hi ha a Catalunya reduint-nos al 35-37% i per l’altra banda deia que no era just comparar Espanya i Rússia respecte la robustesa de la democràcia. Havent dit abans que Puigdemont estava lliure i que els de la presó hi estaven per haver comés un delicte penal. Més esperpèntic no potser, defensar la democràcia fent servir l’argument que Puigdemont està lliure, en tot cas: serà perquè no l’han pogut detenir.

A part de la vergonya d’aquestes declaracions d’una Ministra del PSOE, aquí el m’interessa és saber si la nostra protodiplomàcia catalana a Europa, sigui a l’interior o a l’exterior de Catalunya, contrarestarà aquestes declaracions.

Desgraciadament segur que no ho farem amb contundència i sobretot d’una manera útil de projecció d’imatge i de missatge, allò que en diem “el relat”.

Anem al gra.

Hi haurà Govern de coalició ERC i Junts?

Jo votaria avui que no. Però ja veurem.

Però, tant si hi ha govern de coalició o un govern monocolor d’ERC, en temàtiques d’Exteriors ha d’haver un canvi de 360 graus en el que cal fer. Un canvi total.

Les coses no s’han fet bé en temàtiques d’Exteriors, ni des del nostre Govern de la Generalitat de Catalunya, ni des del Parlament de Catalunya, ni des del Congrés i Senat espanyols, ni des del Parlament Europeu i ni des del Consell per la Republicà.

El moviment independentista amb tots els seus accents ideològics enquadrats en partits i organismes civils, socials i polítics ha de tenir una política d’Exteriors integrada, forta, ben visualitzada, ben projectada i ben finançada.

Com anècdota i exemple d’accions que es poden fer:  Aquesta maquinària diplomàtica catalana quan una Ministra Exteriors espanyola difama i menteix com ha fet a la televisió d’Estònia,  d’immediat ha de contrarestar-se amb una campanya de comunicació, no per convèncer a la Ministra sinó per informar i convèncer a l’opinió publica que els acaben d’intoxicar. I això s’ha de poder repetir 365 dies a l’any, les 24 hores diàries, per cada incident. La diplomàcia no dorm mai.

Estem lluny de poder fer tot això.

Això és un blog i no espereu detalls de grans polítiques, però espero que un dia el President Puigdemont encarregui des de Waterloo un nou Llibre Verd d’Exteriors i un nou Llibre Blanc d’Exteriors.

Recordeu que un “Llibre Verd” promogut per una administració local, nacional, estatal o de la comunitat europea, és un document de reflexió sobre un àmbit polític específic, que va destinat, tant a les administracions com als particulars, per incentivar a la participació en un procés de debat i consulta. De vegades aquest procés porta directament a que és desenvolupin processos legislatius o normatius. Per altra banda, el “Llibre Blanc” és un document que conté propostes d’acció governamental o de l’administració en un àmbit específic.

Però ara de manera excepcional, els nous “Llibres” han d’estar pensats de manera institucional i a la vegada incloent-hi el Consell per la República. Un mix publico-privat com a eina de compromís.

Agradi o no, estem en aquesta situació històrica que ja no serà possible cap acord estable de govern entre Junts i ERC, sinó este en compte l’exili català actual.

No es tracta de tutelar, ni descafeïnar cap institució catalana o cap política exercida en institucions espanyoles o europees el que es tracta és de construir dinàmiques conjuntes.

¿Ho varen entendre els quatre Consellers d’Exteriors que hem tingut, des de que el President Puigdemont va crear aquest Departament l’any 2016?

Doncs no, i sincerament penso que son unes persones de valors entranyables, però això no vol dir que no hi discrepi.

I ho personalitzo perquè els lideratges són determinants en cada política sectorial i encara més a Exteriors on la protodiplomàcia hi ha d’incloure camps com la promoció comercial i industrial, la cultura, la universitària i altres sectors.

Raül Romeva avui injustament a la presó, va ideologitzar Exteriors quasi de contracultura i anticapitalisme.

Ernest Maragall va crear una muralla partidista entre l'interior i l’exili de Waterloo.

Alfred Bosch malgrat ell, va cobrir de merda i de desprestigi per temes de bragueta i d’assetjament al seu Departament.

I Bernat Solé fa quatre dies en un jutjat s’ha suïcidat patriòticament fent cabrioles sobre la seva participació o no, com alcalde d’Agramunt al Referèndum de l’1 d’Octubre, unes declaracions indignes d’un Conseller d’Exteriors encara que estigui en funcions.

Tots bona gent, però tots saltant-se una màxima en la lluita unitària independentista que és crear confiança amb lleialtat.

Ni una sobredosi d’ideologia o un sobre-partidisme o un tema d’assetjament sexual o unes declaracions que només faltava que cantes el gall tres vegades per les negacions, porten a configurar un lideratge d’Exteriors de qualitat.

A més “espanyolitzant” alguns, d’una manera descarada.

I a més, no s’informa bé als ciutadans catalans del que es fa a Exteriors, encara que sigui “regionalisme”, precisament aquell que tant criticaven al pujolisme.

Posem un exemple fàcil d’informació i juguem, perquè lectora o lector no us penseu que estic afinant molt prim.

Per exemple informació a nivell de “Xarxes de Cooperació territorial a nivell internacional” on hi ha representació de la Generalitat de Catalunya com a l’Euroregió Pirineus Mediterrània, a la Comunitat de Treball dels Pirineus, als Quatre Motos d’Europa, a la Conferència de Regions Perifèriques Marítimes o a l’Assemblea de Regions d’Europa. O a un altre nivell les relacions de Catalunya a la UNESCO.

En sabem alguna cosa els ciutadans de base com nosaltres?

Ens informen?

Sense projecció potent, a dins i fora de Catalunya, no hi ha Exteriors, només un inútil simbolisme.

I de polítiques simbòliques les mínimes, que tothom ja estem cansats.

+++

Imatge: Poema-objecte “Escorreplats” de Joan Brossa.

 

La protodiplomàcia catalana (3)

 

Imatge, llenguatge, 

visualització internacional 

i el “llatí” actual

Fa molts anys, jo en nom del Govern de la Generalitat de Catalunya estava al Brasil muntant una “Setmana de Catalunya”, simultàniament a Rio de Janeiro i São Paulo.

Deixo els detalls per a futures pàgines memorialístiques, però aquí el que m’interessa és explicar un incident per il·lustrar les argumentacions d’aquest post.

Treballant en el terreny se’ns va ocórrer comprar pàgines senceres als diaris de major tirada, com O Globo o Folha de Sao Paulo, per posar-hi publicitat sobre Catalunya. Amb una empresa de publicitat local varen crear un anunci. Era una publicitat enorme, perquè us heu d’imaginar uns diaris mida llençol i tot a tota plana.

Immediatament va haver una sonada protesta de l’ambaixada espanyola i dels consols, perquè deien que en la imatge de la publicitat es magnificava Catalunya i s’humiliava España. Que hi havia de fons un missatge “separatista”.

No hi va haver cap intenció ni política, ni reivindicativa, a tots ens va sortir de manera natural que pel tipus d’esdeveniments culturals i comercials que promovíem, en un mapa mundial la geografia catalana havia de tenir un disseny ressaltat i punt. Segons sembla era España en conjunt, que calia fer-ne el relleu gràfic.

Vet aquí la lliçó: una simple imatge geogràfica ben il·luminada amb colors llampants en un anunci, transmetia un missatge potent identitari.

I això és el que no passa en la política exterior de la nostra administració autonòmica catalana que per ser un Departament del govern més independentista del món, funciona en imatge i visibilitat pública amb un provincianisme que fa feredat.

La imatge gràfica i també el llenguatge que utilitzen, comuniquen no només com espanyols, sinó com a catalans derrotats i servils.

Tots sabem les dificultats de tenir competències autonòmiques en projecció exterior, però ningú t’obliga com fan Consellers, Secretaris Generals i Directors Generals de la Generalitat parlar com a “regionalistes espanyols”.

¿No heu sentit mai un conseller del govern més independentista de la terra, utilitzar el terme “nacional” referit al territori espanyol? 

No hi ha manera que sàpiguen diferenciar entre municipal, regional, nacional (català) i estatal (espanyol)?

Si a més caiem en la trampa del llenguatge de “regionalisme europeu” de la Unió Europea, que assimila “Nacions sense Estat” com a “Regions”, llavors la confusió terminològica puja de grau.

I tot això encara es fa més gran quan utilitzem llengües com l’anglès, el francès i també l’espanyol. Hi ha una deformació de terminologia i de conceptes sobretot quan presentem documents originals i traduïts sobre temes “nacionals”.

Fixar-nos en la llengua anglesa, en la que jo he estat format universitàriament i en conec molt bé les derives de confusió.

Hi ha limitacions en el vocabulari de la llengua anglesa a l’hora d’aprofundir en els temes de nació, nacionalisme i Nacions sense Estat. No existeix un vocabulari de construcció nacional (nacionalitari). Comença per la dificultat de traduir aquest concepte de “nacionalitari”. El vocabulari “nacionalitari” s’entén com el vocabulari dels processos de reconstrucció nacional i l’estructuració d’una consciència nacional.

Això no seria enormement important si no fos perquè es pot afirmar, sense cap mena de dubte, que l’anglès és l’idioma més important del món, com ho diu amb més elegància el professor Manuel Castells (avui malaguanyat i perdut per Madrid): l’anglès és el llatí del nostre temps.

I això no només perquè 330 milions de persones tenen aquesta llengua –amb tots els seus dialectes– com a llengua materna i 400 milions de persones tenen l’anglès com a segona llengua, sinó que també podem caracteritzar l’anglès com a llengua global.

Es pot tipificar com a llengua global no només per la immensa quantitat de persones que el parlen o intenten parlar-lo perquè l’estudien i no només perquè està a tot arreu i s’han incorporat moltes paraules a l’ús normal en altres idiomes, sinó també perquè és l’instrument de comunicació en molts camps professionals. Dues terceres parts de tots els articles científics es publiquen en anglès i se sap que gairebé la meitat de totes les ofertes comercials a Europa es fan en anglès. Podríem continuar en la mateixa línia en altres àrees professionals, com i sobretot la política exterior.

Però podem afirmar que en temes i conceptes per analitzar les nacions, el nacionalisme i les Nacions sense Estat, la llengua anglesa té un llenguatge de nacionalisme estatal.

Dic tot això sense cap mena de prejudici ni ressentiment, un ressentiment que existeix en alguns estats establerts on l’anglès és un símbol del colonialisme. L’expresso conceptualment i tenint en compte que l’activitat lingüística sempre persegueix un objectiu, sempre es planifica amb la finalitat d’aconseguir un fi.

El llenguatge no és mai neutral, sinó que incorpora valors ideològics. No és el mateix dir “llengua minoritària” que dir “llengua minoritzada” o classificar les Nacions sense Estat com a “minoritària”, “perifèrica”, “incidental” o “indígena”, per exemple. Tots aquests són termes que amb prou feines respecten les realitats nacionals i culturals de les Nacions sense Estat.

I el que passa és que els diplomàtics, els periodistes, els acadèmics i els polítics els fan servir –i això no només passa en anglès: l’espanyol i el francès són altres exemples forts-, confonen les situacions jurídiques i polítiques existents –les que existeixen de fet, però no per dret– i no connecten amb la identitat real de les Nacions sense Estat.

I la nostra POLÍTICA EXTERIOR per negligència ha de contribuir a tot aquest garbuix i manipulacions?

Ja pot començar el Departament d’Exteriors de la Generalitat de Catalunya i el Consell per la República a crear un llibre d’estil per comunicar-se coherentment.

(Continuarà)

+++

Imatge: Escultura “Le Nomade” de Jaume Plensa instal·lada al Bastion Saint-Jaume del port d’Antibol (Occitània) el 2007.

 

El lloc

Cada ésser humà és un “lloc”.

Cada dona, home, nen, vell és un espai habitable en ell mateix que es desplaça

i es desenvolupa;

un “lloc” en el temps, la geografia, el volum i el color.

Ciutats senceres amb cossos que s’obren i es tanquen com portes.

Llums que fan pampallugues.

Cada vegada que mor un ésser humà, una casa es tanca i es perd un “lloc”.

La meva obra és la seva memòria.

La fixació congelada de tants i tants cossos desenvolupant-se i desapareixent en la fugacitat de la llum.

La meva obra és el seu volum.

 

Poema de l’escultor Jaume Plensa.