Ja tenim Euroregió sota el model Maragall, perquè abans ja hi havia una altra Euroregió que era de model Pujol, la que és va signar el 19 d'octubre de 1991.

On és la Val d'Aran?.

El problema d'Aran és que no hi ha lideratge. Falta un projecte que és faci sentir a l'Europa dels Pirineus. (Perquè evidentment, la Val d'Aran tampoc és a la Comunitat de Treball dels Pirineus).

En les qüestions europees i sobretot en les qüestions de la Unió Europea, la Val d'Aran, Occitània, l'aranès i l'occità en general, són del tot marginats. Des de Aran quan és faci el referèndum de la nova Constitució Europea, que també s'ha signat avui, només que és pot dir que NO. Jo com a català, també votaré que no.

Aquesta és la fotografia en la que el Síndic d'Aran li agradaria estar o sigui Barrera voldria que la Val d'Aran fos l'autonomia número 18, a més de Ceuta i Melilla.

Tota una estratègia absolutament digne i legitima, però que formulada en el moment de discussió d'un nou Estatut de Catalunya ha estat una irresponsabilitat, que el que d'entrada va aconseguir és desorientar a tothom. Només cal que mirem les hemeroteques i veurem l'embolic que és feien els periodistes i els propis polítics.

Els Convergents catalans van posar el crit al cel, amb Pujol al davant, i l'oposició de Paco Boya també ho va criticar, el resultat fou que la fugida endavant del Síndic va acabar en el cul-de-sac que s'acabava de posar.

I és que així, tot el debat començava i continua enrarit, fins l'altre dia que el Síndic va presentar al President de la Generalitat el document conjunt dels grups polítics del Plenari del Conselh sobre el nou Estatut d'Autonomia. I fent això, sense voler o volent, va donar una bona guitza a totes les discussions que actualment s'estan donant a Aran.

Discussions que semblen que són: les aportacions individuals al debat, que se suposa que el Conselh promou, l'aportació conjunta dels ajuntaments d'Aran i la també aportació conjunta, que les entitats i associacions privades d'Aran estem preparant.

Doncs mira que bé: el Síndic li passa el document al President Maragall i es queda tant frec. I en roda de premsa diu que hi ha discussió a Aran, però ell ja ha donat el document, i a més en aquesta roda de premsa a Barcelona, torna a centrar el debat en la maleïda "Vegueria de Ponent amb Aran o sense Aran". Portant el debat amb la Generalitat de Catalunya, de la manera que ell i els partits aranesos han fet sempre, parlant com palanganeros de quarta regional, discutint l'anècdota, en comptes de parlar "de tu a tu" amb Catalunya. El gest, la forma i el contingut són importants.

El problema de tot això és que Barrera no és creu que és un "President de Govern d'un País" com el President Maragall, el President Espanyol o el President dels Estats Units. Que us sembla exagerada la comparació?. Tot és una qüestió de dimensions, de capacitat de poder, però de representació és o hauria d'ésser la mateixa. Cadascú representa els seus ciutadans i ciutadanes.

Exactament com el Plenari del Conselh és un Parlament. Sinó s'ho creuen els polítics aranesos amb càrrec i poder, com volen que s'ho creguin els catalans!. O els espanyols!.

La contradicció de tot això és que no és creuen que són govern ni parlament, però si que concentren molt de poder de manera personalista i opaca.

Només cal posar un petit, però important exemple, com a símptoma de no saber fer ni govern, ni parlament i ni administració: Com potser que encara no tinguem un Diari Oficial del Conselh Generau d'Aran o un Diari del Plenari del Conselh?. Desprès de 25 anys d'Estatut d'Autonomia i 14 anys de la Llei d'Aran!!!.

Tot segueix a les fosques. I per postres, en aquest període històric, sense tenir la mínima cultura del que representa el debat públic i la corresponsabilització de les activitats unitàries.

Com més dones i homes s'impliquem al projecte cultura de l'associació Vivéncia Aranesa , més plantejaments enriquidors i plurals participen del treball del dia a dia. Aquesta implicació és molt intensa o simplement és puntual per un esdeveniment, però tothom té veu en qualsevol discussió.

A part dels grans debats com la nostra participació en el redactat del nou Estatut d'Autonomia i la Llei d'Aran, tenim els petits debats, dits així sense menysprear-los, i que creen enceses defenses de les diferents postures.

Un debat, començat en petit comitè, però que voldria saber l'opinió de més gent, és el següent:

Vivéncia Aranesa funciona per Programes i tenim el costum de batejar-los amb un nom que creiem que té interès de promocionar (Això representarà un Cartell, una Biografia i una Guia Didàctica de lectura).

Algun cop les denominacions del Programa són personatges directament relacionats amb l'activitat del programa, altres no, però són personatges destacat de l'àrea que actua el programa. Per exemple, el programa d'intervenció en les biblioteques públiques d'Aran el denominem "Programa Robert Lafont", perquè Lafont és un escriptor occità viu, molt important, encara que no ens consta que tingui cap intervenció amb biblioteques. O per exemple, el "Programa Frederic Mistral" és diu així, per commemorar l'Any Mistral del Premi Nobel i també fomentar la traducció de les "Obres Universals" a l'aranès i etc etc.

La discussió actual és com denominar el "Programa d'Arts i Educació" que realitza Tallers de Música, d’Arts Plàstiques, Danses Tradicionals, Literatura, Filosofia, Horticultora Ecològica i sobre Animals domèstics. En aquest Programa, a més del nom del personatge, s'hi posaria també l'àrea d'actuació.


Les tres propostes en discussió són:
(Jo aquí les poso en català, però seran en aranès, òbviament).

-Programa Trobadora Beatriu de Dia, d'Arts i Educació
-Programa Elionor d'Aquitània, d'Arts i Educació
-Programa Blanca Selva, d'Arts i Educació


Dono per fet que se sap que Beatriu de Dia és una Trobadora i Elionor d'Aquitània una Reina. El que segur és coneix menys, és Blanca Selva i Henry (1881-1939), que fou una occitana, pianista, pedagoga, musicòleg, impulsora de l'Acadèmia de Música de Barcelona i en la "Societat Obrera de Concerts" amb Pau Casals, creà els "Estudis Musicals Blanca Selva".


Per refrescar la memòria, recordar que Beatriu de Dia Reina (1200) és una de les trobadores provençals més conegudes. I Elionor d'Aquitània (1122 -1204), fou Reina de França i d'Anglaterra lligada també al món cultural provençal i fou també, Duquessa de Gascunya.

Els implicats en la direcció del Programa d'Arts i Educació defensen denominar-lo amb el nom d'Elionor d'Aquitània. Jo inicialment m'inclinava per Blanca Selva, però en la negociació, l'acord transaccional seria el de Trobairitz Beatriu de Dia.

Encara no s'ha pres la decisió, per això busco opinions. S'ha de pensar i visualitzar tot Aran amb un cartell del personatge escollit i una campanya de difusió de la seva biografia, d'una forma similar com és va editar un cartell de Frederic Mistral del que se'n va imprimir 3000 exemplars i que abans d'acabar l'any és repartiran abastament.

Tota aquesta discussió pot semblar supèrflua, però no ho és, perquè representa una manera o un altre, de difondre el nostre patrimoni cultural aranès, occità i universal entre els nostres ciutadans.

Opinions?.

Fa dies que no escric res a aquest Diari Cívic, fins i tot hi ha hagut algun e-mail preguntant que passa o que em passa.

De fet em passen tantes coses, que ja fa un cert respecte que tanta gent com llegeix això hi tingui accés. Sobretot, perquè vull que s'entengui que això és un Diari personal o sigui un Dietari, i no és un Diari que recull i comenta noticies, ni molt menys un Diari d'Aran o un Eth Diari on line. Avui parlo d'Aran i demà parlaré de Londres amb detall, perquè serà el lloc on viure i faré militància cívica. Aquesta idea de Dietari s'ha d'entendre.

I sobretot el que s'ha d'entendre és tot el moviment mundial dels Weblogs a internet. És calcula que a finals d'aquest any hi hauran més de deu milions de Weblogs o sigui diaris com aquests. Malgrat que n'hi ha molt d'abandonats, perquè és una bona militància escriure cada dia, és un instrument de debat súper potent, que fins i tot comença a lligar opinió personal i periodisme. Per exemple: no us podeu imaginar la importància que aquests Diaris tenen avui, en la campanya electoral nord-americana entre Bush i Kerry.

M'agradaria explicar-vos que en el meu despatx-casa-refugi de Vielha, aquesta setmana, m'han tancat l'aigua dues vegades (l'Ajuntament per obres); una vegada el gas (la companyia per obres); la rentadora s'ha embussat, no funciona i vessa; s'ha inundat la cuina i el menjador-despatx; i el parquet està per anar a la UVI; han saltat els ploms per culpa de l'aigua, i no s'ha trobat encara on és el contacte; sense electricitat no ha funcionat l'escalfador, per tant no hi ha aigua calenta.... tot un merder domèstic, que ha estat com una conspiració per deixar-me planxat, abans de la meva intervenció a la Taula Rodona sobre política aranesa i occitana que és va celebrar, dins de la "III au Trobada Culturau d'Afrairament Occitano Catalana", el dissabte passat. El caos domèstic a mi sempre em guanya.

A la Taula Rodona de Les hi vaig aprendre moltes coses, sobretot que el sectarisme del sector "soviètic" d'Unitat d'Aran-PSC i el del sector "dretà" dels Convergents, està ben viu i restava tancat a casa "a cal i canto", això sí, desprès d'haver-nos alliçonat l'esquerra pija, en el seu moment, que mai és feia res de cultura de forma descentralitzada. És munta un "festival" a la seva localitat i llavors no participen. Evidentment, cadascú pot fer el que vulgui i fer servir una tarda de dissabte com li plagui. Però això, s'ho pot permetre un diputat?.

L'acte de dissabte no l'organitzava jo, i si ho hagués fet m'hagués preocupat més de com és convocava als assistents de públic, però és tot un símptoma el menyspreu tant descomunal de les institucions i els seus càrrecs, a les coses de la societat civil. Segur que haguessin fet el merda, amb les millors gales i les seves consorts amb les millors mitges, si qualsevol càrrec o carreguet de la Generalitat hagués fet acte de presència. (Tant els del Carlos Barrera com els del Paco Boya, que cada dia s'assemblen més). També llavors corre-cuita les del "NODO aranès" haurien vingut, i sis dies desprès, sis, la locutora televisiva Jovita -amb cara de pal i cantarella d'oficina- ens hagués passat el parte oficial. Com que l'acte era de la societat civil, TV3, com és usual, no hi era, i la ràdio pública tampoc.

S'havia de debatre sobre Aran i Occitània i a la Taula hi havia un professor d'occità d'un Liceu de Sant Guironç, Pèir Cambus; un cantant d'un grup de rock gascó "Parpalhon", Roland Barbazan; un professor d'occità de Comenge, que a més és el President de l'associació Eth Ostau Comenges, Joan Pau Ferré; l'Alcalde de Les, Emilio Medan; jo i com a Coordinador el professor de la Universitat de Lleida, Aitor Carrera. En Ramon Agulló -ànima de la moguda- en feu la presentació general.

A part que semblava que l'Aitor -el professor coordinador- anava col·locat i frivolitzava el que s'estava dient, tothom va fer un esforç per explicar les seves reflexions. Mai sabreu que va passar, perquè cap professional de la premsa cobria l'acte en directa. Aran no té premsa pròpia, per tant Aran està totalment a les fosques.

Ha arribat un moment, i això ho vaig dir en veu alta, que són de tal envergadura les contradiccions de l'Alcalde Medan respecte el seu partit, que potser cal dir-ho i amplificar-ho. Com mai, és veu fins a quin punt la fórmula Unitat d'Aran-PSC ha estat un mal negoci i un model esgotat, que no permet estar amb una actitud ferma, per defensar els interessos de l'autogovern d'Aran.

I tot això mentre s'està descompossant Convergència d'Aran. El Síndic Barrera més sol que mai, sense fiar-se ni de la seva ombra, veien conspiracions per tota arreu, arengant als funcionaris i els alts càrrecs i prenen cafès tèrbols perquè prèviament algú se li acaba d'escopir a la tassa. I fa bé el Síndic de no fiar-se, les "hordes judeo -maçòniques" com va dir ell al Plenari d'un Conselh, "són les responsables de què el servei d'escombraries sigui un desastre" (sic) i també aquestes hordres o vàndals, jo penso, són les culpables de què res sigui transparent al govern del Conselh. Una Consellera de Cultura del Conselh que veu la cultura de la nostra societat de tant lluny, com si encara fos a la Torre Eiffel de viatge Oficial, intentant des de dalt de la torre veure que estem fent. Uns col·laboradors del Síndic que són més del gremi dels taxistes, que dels professionals de l'assessorament. Vaja ! tot un ramat, que sinó fos que tinc la Síndrome d'Estocolm amb algun, caldria denunciar-los per la seva negligència professional.

Però, sinó no ho faig és, perquè l'autèntic cervell de l'oposició no ho fa, em refereixo el Gran Rufino, -el castigador i cobrador de les associacions sense afany de lucre de Vielha-, que tenint informació de primera mà, de barbaritats del Conselh se les guarda, suposo per canviar-ho com a cromos i tapar-se les vergonyes, ara tu ara jo, de tant polític barrut com tenim a Aran.

Com mai fa falta un discurs de llibertat, transparència i progrés a Aran lligat a un occitanisme esperançador. La joventut d'Aran, les grans famílies d'Aran, quasi totes elles d'una provada integritat, ja volen una altra cosa.

El culet dels "soviètics" de Les, Bossòst i Salardú se'ls hi feria ben petit si l'Emilio Medan, (com independent), fos una futura i potent candidatura al càrrec de Síndic. Per això, tota aquesta colla, li fan tant el buit i de retruc fan el buit al nou autogovern d'Aran o sigui ens fan el buit a tots. Que tothom estigui atent, perquè la cosa va per aquí: s'ha de superar els 50 "dinosaures" i anar directament als 7.000 ciutadans i ciutadanes d'Aran.

A casa em donen la gresca, perquè diuen que estic perden el temps en posar-me en temes com de la Web de Bossòst. Sobretot, perquè des de l'anonimat, qualsevol ressentit poc utilitzar aquesta via d'insult camuflat.

Jo crec que no, crec que valia la pena ficar-m'hi. Haver parlat de dues Web que hi ha sobre Aran, encara que fos desprès de tot un linxament personal, valia la pena.

Perquè?

Primer, perquè són fenòmens socials i comunicatius d'Aran i tots, sense excepció, m'interessen.

Com a segon punt, per haver localitzar primer a Manel Rella de PortalAran i segon fer-ho amb en Xavier Paba de Bossostcom.

És molt difícil que a la Val d'Aran s'escapi res, per tant era qüestió de dies que localitzes els Webmasters. Per ésser just, Rella sempre ha posat el seu nom en la seva Web, per cert, com jo en aquest Diari, mentre que Paba m'ha enviat avui un e-mail.

Casualitats de la vida, o no, avui mateix havia rebut uns e-mails donant-me tots els noms que hi ha darrera la famosa Web de Bossòst. (Gràcies pel bon rollo dels meus lectors!!!).

Per exemple: si la senyoreta Yolanda que em llegeix la cartilla a la Web de Bossòst, en comptes d'anar com anònima, firmes com Yolanda Batista Berart, potser no diria les bestieses que diu. Sobretot perquè així els seus oncles del Restaurant "Dües Portes" de Vielha, no els hi cauria la cara de vergonya. I això de les relacions continua, fins arribar al famós Samarreta, que per cert, encara no sé quina relació té amb la gent del Restaurant. El que vull dir, és que donar la cara, responsabilitza a la gent i que a més en aquest país tothom, tothom, està relacionat d'una manera o una altra: per feina, per família, per clan, o pel que sigui.

Jo reconec el treball de Rella i Paba, un a Barcelona i l'altra a Tarragona, en tota la seva tasca digital, perquè jo també organitzo coses, per tant sé veure el que representa de treball i dedicació portar una Web. També sé que de vegades és impossible parar energúmens en fòrums de barra lliure, però almenys hi ha dues coses que no pararé de denunciar i que demano és talli des de l'arrel: que és la xenofòbia i l'explotació de persones, com les dones. (Qüestions de les últimes polèmiques a Aran: aranisme excloent i el bordell).

Amb segons quin temes i procediments prendrem mal, però el que estic segur és que el diàleg és la millor via per entendre's i fer coses productives pel País. O sigui, estic obert a totes les propostes per revitalitzar el món digital d'Aran amb format aranès. (Amb llibertat absoluta perquè cadascú escrigui amb la llengua que vulgui, però assegurant que la matriu de la interfície ha d'ésser el cent per cent, amb la llengua nacional del país o sigui l'aranès).

A finals del proper mes de novembre, jo solet donaré una conferencia a Bossòst sobre l'any Frederic Mistral, la cultura i la joventut a Aran, espero que els fans i els crítics, a més dels destrossadors contra mi, estiguin a la sala i puguem tenir un animat debat.

Algunes dades de la Taula Rodona sobre política aranesa i occitana que és celebrarà dins de la "III au Trobada Culturau d'Afrairament Occitano Catalana".

Dia: Dissabte dia 23 d'octubre.
Hora: 17 hores.
Lloc: Sala d'actes de l'Ajuntament de Les.
Participants: De moment només sé que a la Taula hi haurà l'Alcalde Medan i que jo també hi participaré. També hi haurà altres persones occitanes, que de moment desconec.
Organitza: Associacion Interculturau Occitano Català-Almosc


Sincerament val la pena anar-hi. Si demà s'acaba de redactar el Manifest, espero que dissabte pugui parlar a més de la meva opinió, de la postura que reflecteix el text de treball de Vivéncia Aranesa sobre el debat del nou Estatut d'Autonomia i l'autogovern d'Aran. Qualsevol discussió oberta ha d'ésser molt útil per la implicació de tots els sectors en el debat i en tot el procés negociador.

Cada dia rebo molts e-mails, com ja he dit altres vegades, són de ciutadans de molta generositat, que gasten el seu temps en escriurem desprès d'haver-me llegit. Algun m'estira les orelles, però com que són e-mails amb adreces, amb nom i cognom, jo aprecio l'escrit, malgrat que en algun cop jo estigui a les antípodes de la reflexió que m'ofereixen.

Fa uns dies, algú em comentava d'una web de Bossòst de la Val d'Aran, que dia sí, dia també, és posa amb mi a traves d'un fòrum. Se'm deia que calia que digues alguna cosa, perquè estava passant el mateix que una altra web d'Aran, que a cop d'insult i de "tallar i enganxar" barroerament textos meus, és distorsionava el que jo escric en aquest Diari.

No tinc cap costum de participar en cap fòrum, però aquest fòrum en qüestió és interessant i curiós, i ni que sigui com exponent d'una mil·lèsima part de la joventut d'Aran, val la pena saber-ne el contingut.

Ni fred ni calor que m'insultin, és fiquin amb la meva mare, donin primícia amb qui em poso al llit... és igual. És un petit linxament a nivell de xafarderia i grolleria de poble, fet a boca de canó, que seria ridícul, sinó fos la punta de l'iceberg de tota una ideologia de feixisme radical que és dona en aquesta interessant població aranesa.

Com a periodista que ha investigat tot tipus de presumptes delictes en qüestions d'urbanisme, arquitectura, subvencions, informació privilegiada, suborns i un llarg etc. a la Val d'Aran, sé perfectament que és això de les amenaces: de les "amenaces mafioses", que cal fer-ne cas i de les "amenaces socials" que encara que és presentin com incruentes, poden fer mal. Només cal recordar com exemple d'aquestes últimes, que vaig tenir de treure el meu fill de l'Institut de Betren, per l'assetjament dels fills de les famílies que és veien reflectides en el meu treball de periodista, que publicava en un diari aranès.

El preocupant del grupuscle de Bossòst és el seu llenguatge i la seva ideologia. És un proto-aranisme peculiar, perquè donen lliçons de "nacionalisme" aranès a l'espanyola. Són uns analfabets de la seva llengua, perquè no saben escriure l'aranès i ataquen als demés i donen carnet del "bon aranès" o el "mal aranès", en espanyol. I a mi, directament, em conviden a què foti el camp d'Aran.

Jo defenso que tothom parli i escrigui com vulgui. Entenc perfectament de la dificultat de la normalització de l'aranès, però anomenar-me a mi en castellà: "fundamentalista catalanista que viene a liquidar los derechos araneses", és de follia de "División Azul".

Els amos de la web, diran que un fòrum és obert i no en són responsables del que s'hi diu. És cert, en part, perquè l'equidistància quan algú el maxaquen de manera fatxa, no és possible, perquè l'equidistància acaba sent una complicitat. El Webmaster, que no sé qui és, no fa la seva feina, simplement n'abusa de la seva posició de privilegi i és un mal moderador.

Entre tota aquesta gent, i tots els que hi donen suport estan "covant l'ou de la serp", que no és altre que un radicalisme anònim excloïen, xenòfob. És aquest tipus de gent que sense embuts, quan veuen un emigrant musulmà a Aran, sempre acaben dient un improperi. El mateix que el que em diuen a mi, encara que el que em dediquen sigui més sofisticat, o no tan, perquè posar-se amb la família no costa gens.

Que una web que havia d'ésser de serveis i promoció de Bossòst, acabi sent el club de l'escòria "intel·lectual" de Bossòst és una llàstima, i caldria posar-hi arreglo.

Sempre és d'agrair que algú em defensi en un fòrum, però em fa gràcia que algú pugui amenaçar a la gent de la web a queixar-se a la Caixa Catalunya, perquè hi posen anuncis en una web xenòfoba. El que ha escrit això, no coneix els lligams entre les tribus del país, i a més la Caixa Catalunya passa de qualsevol cosa per Aran, només cal conèixer per exemple, que malgrat tinguin el rètol de l'entitat al "Casau deth Jubilat" de Vielha, l'any 2003 no hi varen donar ni una pesseta de l'època. Això és informació privilegiada, que jo tinc?. No home no senyors de la web, és simplement saber llegir els comptes anuals de l'Ajuntament que són públics.

Jo el que els proposaria és que el proper dissabte, tota aquesta gent que tant m'insulta, vinguessin com a públic a la Taula Rodona que és celebrarà a Les, sobre política aranesa, en la qual intervindré. I llavors en directa, podran defensar els seus plantejaments i posar-me a caldo si en tenen ganes. És un acte que jo no organitzo, només hi sóc convidat, però estic segur que els organitzadors agrairan una bona assistència i un dinàmic debat.

Recordeu: aquest proper dissabte dia 23 a Les (bastant a prop de Bossòst), a la tarda, en la "Tercera Trobada d'Agermanament Occitano-Catalanes". Això sí, les navalles deixeu-les a Bossòst, és un debat civilitzat on també hi haurà catalans, -per cert: com jo-, potser que preneu til·la abans.

Avui la gran manifestació a Londres per acabar amb la invasió d'Irak.





EUROPEAN SOCIAL FORUM 2004
Un altre món és possible

President Lluís Companys
"Tornarem a lluitar. Tornarem a sofrir. Tornarem vèncer!!!"

Si desprès de veure la "Nit temàtica" sobre el nou Estatut d'Autonomia que s'ha fet a TV3, els polítics d'Aran no veuen que aquí no és discuteix res cara l'opinió pública, és que són cecs i sords, i sobretot uns irresponsables. A Catalunya és discuteix en públic, a Aran no.

I a un altre nivell:
Tot un programa anomenat "A ritme de l'Estatut", i desprès tot un debat polític amb primeres figures, i ni una paraula, i ni una vegada s'ha dit res sobre la "Val d'Aran i els seus drets d'autogovern". Res de res.

Tot i que el primer Programa, deien que és podria sentir en aranès, en "dual", (per cert, només el 0,1% dels televisors a Aran tenen dual), el que ha passat és que s'ha donat un ninguneig nacional d'Aran en tota la "Nit temàtica" televisiva. A Catalunya això d'Aran és un tema menor, i si badem tots els interessos aranesos quedaran a la baixa i com una "Comarca", més o menys especial.

Només hi ha una única manera que ens facin veritable cas: mobilitzar al ciutadà d'Aran per defensar un ambiciós programa reivindicatiu de principis d'autogovern, amb una clara forma política i amb la seva traducció jurídica.

S'han fet coses a Aran: la dels partits polítics, la dels alcaldes, la dels càrrecs electes d'entitats menors..... però falta moure de veritat la societat civil aranesa.

D'entrada, les entitats com les associacions, les fundacions, els gremis i els col·lectius hem de trobar un punt d'entesa per prendre posició unitària cara el nou Estatut. Desprès hem de confluir amb totes les altres propostes, per pujar el llistó de la reivindicació de l'autogovern i sobretot per dissenyar una logística de pressió al Parlament de Catalunya, perquè la nostra veu, a més d'escoltada, sigui tinguda en consideració.

Estem fent tard!!!.

És preocupant que els partits d'Aran hagin fet un acord totalment generalista i de baix sostre reivindicatiu.

És preocupant que el Conselh Generau d'Aran no hagi fet cap campanya pedagògica a la nostra opinió pública, sobre la discussió de l'Estatut.

És preocupant que el Conselh ens digui que s'ha fet arribar la proposta dels partits a totes les llars d'Aran i això no sigui veritat.

És preocupant que les veus discrepants de les direccions dels seus propis partits, utilitzin les mobilitzacions d'Alcaldes per poder fer sentir la seva veu.

És preocupant creure que els càrrecs electes tenen entitat pròpia, fora dels partits dels quals varen ésser elegits, i que el Conselh es dediqui a fer-los dir coses sobre l'Estatut, per trobar tot tipus de contradiccions a l'oposició.

És preocupant i una burla del Síndic Barrera, que utilitzi tot un Departament de Joves del Conselh, per fer-nos participar a les Associacions al debat de l'Estatut, perquè és la porta del darrera, la porta del servei. Que el Departament de Joves és dediqui a la Joventut que és a qui li correspon!!!. A part, que és tota una gosadia creure que un departament governamental, sigui l'eix més adequat per moure tot el moviment associatiu. La societat civil del país és mereix un altre tracte, si se la vol informar o fer propostes. No n'hi ha prou de l'empenta i la bona fe d'un "jove eixerit" d'un Departament específic, és el Govern, (amb majúscules), qui ha de moure fitxa institucional cara les entitats i associacions privades.

El dia de la Fira de Vielha ha acabat per mi en un petit espant. Vaig acabar a Urgències de l'Hospital. Res d'important, però durant uns minuts en van tenir ben acollonit.

Els dolors al pit, eren molestos, però jo entrava per un sistema digestiu totalment espatllat.

Em van atendre amb una rapidesa inusual, potser per haver utilitzat directament la part del darrera d'Urgències. En dos minuts m'havien fet un electro i en tres minuts més trobaven un bloqueig de branca dreta de cor.

Sonava fort, i tenint present que tinc un historial familiar de romàntiques malalties de cor, algunes d'elles fatals, sonava espantós. Però a mi em feien mal els budells, i només pensava en una maionesa i uns macarrons que havia menjat la nit anterior.

Durant uns minuts se'n van creuar els cables entre el periodista i investigador social que sóc de professió, i la meva petita experiència mèdica de quan era a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Mentre descobria una possible bona història periodística d'un cert malestar dels professionals de l'Hospital, que en aquell moment no m'importava gens, jo intentava recordar que era un bloqueig de branca cardíaca.

La bona perícia dels metges, investigant en el meu historial mèdic, van descobrir, en un tres i no res, que allò del bloqueig ja ho tenia d'abans. Al·leluia!!. No era com a conseqüència de la gastroenteritis i la colitis, que m'acabaven de diagnosticar, sinó que venia de lluny. Quin consol, vaig pensar!!!.

Però res de res: simplement és que l'impuls elèctric no pot propagar-se pel cor, perquè existeix un bloqueig en una part del sistema de conducció. Sinó m'equivoco, perquè els ventricles esquerra i dret es contraguin al mateix temps, ha de propagar-se un impuls elèctric per les branques dreta i esquerra del feix de His a la mateixa velocitat. Si existeix un bloqueig en una d'aquestes branques, l'impuls elèctric ha d'arribar al ventricle per una altra via de conducció. Quan això passa, la freqüència i el ritme del cor, no es veuen afectats, però l'impuls es propaga lentament. El ventricle es podrà contraure, però trigarà més a fer-ho, degut al retard de l'impuls. Aquest retrat de l'impuls fa que un dels ventricles es contraguin una fracció de segon mes lenta que l'altre.

Bastant divertit: jo que vull que tot estigui ben programat, els meus ventricles és desprogramen, ni que sigui una dècima de segon. Però, en el meu cas, no és res important, perquè depèn de quina branca és el bloqueig, si és l'esquerra o la dreta, que fa que sigui greu o no. En el cas del bloqueig de dreta, no té cap importància, diuen. Espero que no sigui una advertència de res mes important, no sigui cas, que al final no tingui cor, com es pensen alguns i algunes.

Segueixo prenen Fortasec, acompanyat de begudes isotòniques de les dels esportistes per la deshidratació. Una altra broma: jo que no en sóc res d'esportista!!!.

CANÇÓ A MAHALTA de Màrius TORRES


Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.


Març 1937

Ja hem realitzat la Vetllada Literària, em sembla que ha estat tot un èxit per Vivéncia Aranesa i per la Biblioteca de Vielha, però sobretot ha estat un èxit pels escriptors i escriptores d'Aran que hi han participat, sense oblidar-me el músic del saxofon.

A cada acte que organitzem: doblem els assistents. I tothom sap que un acte literari pot ésser un "maó enorme" i que mai mou majories. En la Vetllada, en el moment més gran de nombre de gent, érem unes noranta persones, de les que unes 20 eren joves. Això per Catalunya estaria prou bé, però seria poc. Exactament igual que per Anglaterra; però per Aran són xifres bones i diria molt bones.

A mi el que m'ha agradat, són els escriptors i escriptores, que malgrat que fins l'últim moment no s'ha pogut programar el minutatge de l'acte, ha sortit rodó, encara que s'ha allargat 20 minuts més del previst.

Crec que ha estat un encert que la meva presentació com a President de Vivéncia Aranesa hagi estat llegida, en versió aranesa, per Roser Faure. Això, a més de fer-ho amb un excel·lent aranès, representa haver-la incorporat a l'acte, llegint desprès ella al final, un text seu. És d'agrair que a última hora s'hi hagi incorporat i ens hagi regalat un text amb molta força, que ens convida a què llegim tot el text en el seu conjunt, ja que només ens ha ofert un capítol.

La Verònica Barès amb professionalitat d'escriptora, ha dit unes sentides narracions. (Per cert, el matrimoni li deu anar molt bé, perquè estava més sexy que mai).

La Clara Berdiè, una escriptora molt jove, ha estat la responsable, suposo, de l'assistència del públic més jove. Tota una esperança.

La Pepita Caubet, divertida, irònica, "gata vella". Tota una institució per nosaltres, que amb els seus textos escrits a mà, ha fet les delícies dels assistents.

El Xavi Gutierrez ha estat excel·lent, trencador, provocador, inintel·ligible per a molts. Bestial veure les cares d'alguns oients quan, el Xavi demanava un xute a traves dels poemes.

La Lúcia Mas, tant "Dauna" com sempre. Tota una lluitadora amb poemes de compromís i sentiment.

El Jep de Montoya, ens ha amenitzat amb un mosaic històric, a traves dels seus sonets. Ha estat com veure tot Aran des de segles, posats en poesia. Tota una lliçó de bon gust i mestratge.

La Juanita Santafusta, és la meva descoberta de Bossòst. Una senyora gran de veu fina, però amb cervell de jove, capaç de navegar per internet i escriure acuradament sobre les coses petites i gran del nostre país. El seu esforç amb l'aranès ha estat notable i és l'exemple viu de com és pot treballar una llengua amb èxit, en qualsevol edat.

El músic Roberto Barrios ens ha amenitzat amb sentiment i enginy, amb quatre intervencions de saxofon, fetes entre els poemes i les narracions llegides. Tot un encert haver-li demanat la seva participació, no només perquè era bonic sentir-ho, sinó a més perquè obre un enorme camp de col·laboracions entre els músics de país i nosaltres. Era sincer, quan adreçant-se al públic en castellà, preguntava, perquè no és poden fer més actes culturals com el que estàvem assistint.

És evident que hi ha hagut molts problemes de "cuina" de l'acte i caldrà fer-ne una revisió.

En la crònica negra - local i petita - de l'acte queda, el cop de porta als nostres morros que Toni Escala ens ha fet a la Vetllada. Primer, no volia llegir ella, perquè li feia por llegir i ens va portar una narració i un poema, perquè ho llegís en veu alta un altre persona. Desprès al cap d'uns dies, amb invitacions i cartells repartits, va desautoritzar la lectura dels seus textos, perquè a traves d'aquest diari personal havíem criticat a la seva germana, Elisa Escala, responsable del departament local de Catalunya Radio, Presidenta de Lengua Viua, militant qualificada d'Unitat d'Aran-PSC(PSC-PSOE) i amb un marit que és noticia.

La pantomima de la Toni, que és deu creure la reina de mambo, perquè en una Vetllada literària amb molts altres escriptors i escriptores sigui capaç de fer un lleig, - no només als organitzadors, sinó a tots els altres col·legues participants -, va quedar totalment despullada i ridícula, perquè la tal germana Elisa, va venir a l'acte com a membre de Catalunya Ràdio, i a més va muntar tota la seva paradeta de gravació.

No ve la Toni, perquè l'Elisa és l'ultratjada. I llavors ve l'Elisa, i la Toni queda com una esperpèntica irresponsable.

A mi m'agrada que les famílies és defensin i també òbviament que ho facin les germanes, però en el cas que ens ocupa ha estat un sainet rural dolent. Però nosaltres seguim fent l'oferta a la multi-premiada Toni Escala, que vingui a sopar amb la Piuca i amb mi, amb tres de les putes que han deixat el bordell de l'Hotel Arts de Vielha i llavors sabrà que és l'explotació i així deixarà de parlar de floretes i muntanyetes, i podrà escriure de drames humans, que no cal buscar-los molt lluny. Una "escriptora" i un "projecte d'intel·lectual", també ha de tenir principis morals.

Tot i discrepar, i seguir demanant la seva dimissió com a responsable de Catalunya Ràdio, celebrem que aquesta ràdio pública i en concret la seva responsable local, vagi venir a la Vetllada. Per a reconèixer el pas fet, malgrat que no ens parli directament, durant l'acte, li vaig allargar personalment el guió intern, de com es desenvolupava el programa. Suposo que ve, per imperatiu de l'empresa de comunicació, però hagués pogut enviar algun altre dels seus dos cronistes en plantilla.

Malgrat les misèries.... Una hora i 40 minuts de poesia, narracions i música, però a més una dinàmica de promoció d'una cultura nacional.

A continuació penjo la meva Presentació de la Vetllada Literària, en versió catalana. És un petit text que, bàsicament, marca una filosofia de com potenciar la literatura a Aran.

http://e.1asphost.com/jrcc/Presentaci%20Vetllada%20literria%20Versi%20original%20catalana.doc

Avui és celebra una "Vetllada Literària" a Vielha. Com que la cultura a Aran és tan migrada, qualsevol acte a favor i amb escriptors i escriptores, és important. Per molt modest que sigui l'acte, per organització i promoció, és important fer costat la cultura aranesa i occitana, fent costat els seus autors i autores. O sigui, penso que cal anar-hi.

---- 8.30 h. a la Biblioteca de Vielha

De moment la premsa pública aranesa ja s'ha posat d'esquena a la "Vetllada", silenciant-la tant com han pogut. Veurem que passarà, però ara entrem a la fase de demanar protecció al Síndic de Greuges, per estar utilitzant un mitjà públic com Catalunya Ràdio, per ningunejar una associació i les seves activitats, com a penalització d'haver explicat les misèries familiars i personals dels seus directius locals. Que ni s'ho pensin que per l'amenaça, la vendetta i el silenciar-nos, em i ens faran callar !!!. Amb els convidats a la "Vetllada" havíem obert un pont enorme per suavitzar la situació i el cop de porta ha estat molt gran, continuant la calumnia i el posar zitzània en el sector cultural. Segueix la misèria...


Anunci comercial final:
És necessita comprar tres acordions diatònics per les classes a la mainada i als adolescents que participen als nostres cursos d'Art e Educacion de Vivéncia Aranesa (La nostra futura "Aula de música tradicional i popular"). Començarem una campanya per recollir diners. La cultura viva necessita objectius vius i campanyes vives, per la cultura d'avui, almenys a Aran. Necessitem diners!!!.

La meva primera impressió del primer debat entre George W. Bush i John Kerry que he vist en directa per televisió, aquesta matinada, és que Kerry ens interessa que guanyi les eleccions. Caldrà fer-ne una anàlisi detallada de tot el que s'ha dit, però per un europeu i per una mentalitat de democràcia més profunda, l'aposta només pot ésser Kerry, perquè Bush representa la força bruta i una concepció imperial quasi sense diàleg.

Però són els ciutadans nord-americans qui trien realment el seu President i els gustos ja són uns altres.

Ha estat un debat local que milions de ciutadans del món hem vist, perquè també ens repercuteix, però la tria serà local. Per un europeu ha guanyat el debat Kerry, però per un nord-americà de a peu, vés a saber. Caldrà esperar les enquestes.

Les diferències són clares entre els dos candidats: Bush amb la força i només amb USA vol liderar la lluita contra l'anomenat terrorisme. Kerry també parla de la força, però vol coalicions i entesa amb altres aliats. Per a Bush tot s'està fent bé, per a Kerry ni s'havia d'haver anat a la guerra sense provar altres fórmules de pressió primer, ni ara un cop s'hi ha anat, no se sap gestionar la pau.

Sorprèn com en un debat com aquest, que és gasta més d'una hora a parlar sobre Irak, cap dels dos candidats digui ni una sola paraula, del conflicte entre Israel i Palestina. Cal recordar que és el detonant de tota la mobilització en el món àrab.

No descobreixo res, si dic que estem en un món de comunicació global i que no deixa d'ésser una situació de privilegi de la nostra època i de la potencia de la tecnologia, que estigui a Vielha i pugui estar el dia d'un debat nord-americà, i si no fos que ja tinc son, per internet podria seguir totes les reaccions mundials de la premsa a temps real. De vegades tinc més informació mundial, que dels trip i jocs de la política d'Aran.

Estic vivint un esclat enorme dins Vivéncia Aranesa, amb molta activitat entre bastidors, per estructurar i donar contingut als vuit programes actius de l'entitat.

És apassionant, necessita en certes coses: discreció i a més m'obliga a escriure molt, i això repercuteix en aquest diari personal. Entre la diplomàcia i la mandra, no escric ara res que no sigui sobre neurociències o sobre dinamització cultural.

Per això millor que transmeti exactament que és el que no em deixa dormir fa dies. Són els Programes de Vivéncia Aranesa i la recerca de Coordinadors Voluntaris per alguns d'aquests programes.

Aquests programes són:

1. Programa Frederic Mistral (Any Mistral. Traduccions d'Obres Universals).

2. Programa Mossen Condò de Dinamizacion Civica e Culturau

3. Programa Robert Lafont (Intervenció a biblioteques).

4. Programa Ramond de Carbonnières (Cultura de muntanya i neu). (Falta Coordinador).

5. Programa Loïs Alibert (Intervenció als mitjans de comunicació) (Falta Coordinador).

6. Programa Teresa de Bausen (Sobre la dona).

7. Programa Víctor Balaguer (Difusió d'Aran a l'exterior).

8. Programa d'ARTS e Education (Educació musical a infants i adolescents) (Falta denominar el programa amb un personatge).


A més estem en la primera etapa de tempteig de dos altres nous programes: un sobre cultura de prevenció sanitària i un altre sobre patrimoni cultural.

Tot aquesta mobilització d'idees, d'articulació de programes amb projectes i activitats, i a més -que és molt important- la moguda de diversa gent per ésser coordinadors de programes, és una bona i esperançada inversió per Aran.

És un treball de corredor de fonts, que acabarà implicant de forma transversal, o sigui incorporant totes les maneres de pensar, a centenars de persones.

Des del mes de gener passat fins avui, hem tingut onze intervencions públiques: des de conferències, taules rodones, manifests, preses de postura, convenis econòmics, beques, fins un treball entre bastidors entre diversos actors socials i culturals d'Aran, com ha estat en les biblioteques públiques araneses amb el Programa Robert Lafont .

M'agradaria posar a l'abast de tothom el document que acompanyava teòricament la primera intervenció de Vivéncia Aranesa amb les biblioteques i que fou la nostra aportació a l'última Festa d'Aran. El document fou primer difós exclusivament a les bibliotecàries/is i després de forma restringida també se'n feu una difusió posterior.

Avui ja en tenim algun important resultat, gràcies a la generositat i el bon fer, dels nostres professionals de les biblioteques d'Aran.

Programa Robert Lafont (En aranès)
http://e.1asphost.com/jrcc/Programa%20Robert%20Lafont%20%20en%20ARANS%20FINAL.doc

Programa Robert Lafont (En català)
http://e.1asphost.com/jrcc/Programa%20Robert%20Lafont%20en%20CATAL%20FINAL.doc

A Vivéncia Aranesa tenim moltes coses en marxa i una i altra vegada veiem en la societat d'Aran, que hi ha un xoc de dues cultures: el que només han mamat del sector públic i els que ens hem format a traves de la societat civil. O sigui els que sempre han treballat d'una cultura subvencionada i els que hem treballat de l'esforç econòmic i humà del sector privat.

I això que pot semblar un petit escull, és una esquerda que separa dos móns. Separa dues filosofies de la manera de potenciar la cultura i repercuteix en el dia a dia en les més petites coses.

És evident que per molta defensa dels valors de la societat civil, l'administració pública té també una utilitat inqüestionable per la cultura, evidentment si s'està sensibilitzat en ella i se sap cap on és va.

A mi últimament el que em preocupa, és el dia a dia i el treball colza a colza, amb molta gent per la cultura. Gent de la més diversa procedència, de la més diversa manera de pensar i de tots els colors polítics. Alguns d'ells en ma vida els faria entrar al meu entorn més íntim o sigui: per treballar amb algú, no cal pensar si t'hi casaries, si el convidaries un divendres a la nit d'esbarjo o el faries membre permanent de la família. Els companys de viatge per dinamitzar la cultura són per això per dinamitzar la cultura, i sí hi ha un mínim de comunicació i un mínim de ganes de fer coses, doncs és fan.

A mi el que em preocupa, ja no és l'administració pública i tota la maleta de greuges que li podem fer, sobretot per la ridícula inversió que fa per la cultura aranesa, - cosa que és absolutament certa -; sinó ara el que em preocupa són aquells ciutadans d'Aran, que tant si són funcionaris com sinó ho són, operen de manera privada amb neurones de sector públic i no hi ha manera que vegin que les coses és poden fer d'una altra manera.

És evident que un funcionari quan treballa per l'administració ha d'operar amb mentalitat de sector públic. Però fora de l'administració, també?. El que no és tant evident, és què un ciutadà del món del treball privat, quan intervé en cultura hagi de tenir mentalitat de sector públic. En el primer cas que un funcionari no sàpiga desconnectar del treball és el seu problema i segurament dels que l'envolten, però en el segon cas és una mentalitat que per la cultura és nefasta i que porta conseqüències per exemple en la joventut aranesa.

La joventut del País ja no fa res sinó és per la pasta, el concepte de voluntariat desapareix i a més és ridiculitza qui la pràctica, per tant és inútil demanar un treball voluntari per la cultura. Ni tant sols alguns dels joves animadors d'alguna Festa Major, no participarien en la seva organització sinó se'ls hi assegures pasta o pasta en espècies.

No hi ha voluntariat, ni valor de les coses materials de promoció cultural.
Per exemple: el cartell cultural.

Tothom està tan acostumat que el Conselh o l'ajuntament de torn sigui qui paguin un cartell de promoció, que per molta d'aquella gent amb neurones malaltisses de mentalitat "pública", aquells cartells perden valor material i no ve d'un, ni de destruir-lo si fa falta. Tampoc és d'estranyar aquest comportament, perquè tot aquest ramat de sapastres estan acostumats a veure a l'escala de casa seva, sobre les bústies, com és llencen centenars d'exemplars de publicitat institucional. Haver utilitzat la fórmula de Correus de "imprès sense adreça" és la via més ràpida per perdre el material i perquè directament es llencin centenars de papers de publicitat pública, pagats evidentment per tothom.

Quan veig algú, arrencar un cartell nostre, encara amb convocatòria viva, m'agradaria esbroncar-lo, perquè el molt imbècil no sap que ens ha costat de la nostra butxaca, 50 cèntims d'euro l'exemplar, i que organitzar cada conferència ens consta 300 euros de publicitat. I tot això amb una publicitat apanyadeta, perquè cartells com el de l'Any Mistral amb dissenyador professional darrera, costa tres vegades més l'exemplar.

Aquests són uns dels petits exemples i trastorns, de la mentalitat pública del ciutadà privat.

SERADA LITERÀRIA

ACOMPANHA AS ESCRIVANS D'ARAN:
VENE E ESCOTA-LES!!!


"Serada literària: 8 autors d'Aran liegen es sues poesies e narracions, acompanhadi per un solo de saxofòn"

ena qué intervieràn:
Verònica Barès
Clara Berdiè
Pepita Caubet
Toni Escala
Xavi Gutiérrez
Lúcia Mas
Jep de Montoya
Juanita Santafusta
e Roberto Barrios.


5 d'octobre 2004,ena Bibliotèca Generau de Vielha (Palai de Gèu),entàs 8 e mieja deth ser.

BIBLIOTÈCA GENERAU DE VIELHA /AJUNTAMENT VIELHA E MIJARAN

Associacion VIVÉNCIA ARANESA An Frederic Mistral

Acabo de saber que ha mort Eddie Adams, un dels fotògrafs que amb la seva feina em va trasbalsar més la meva vida de joventut. De fet va trasbalsar a tothom a partir de les seves fotografies del Vietnam de l'any 1968.

És clar que la fotografia que el va fer mundialment famós, és aquella bestial fotografia d’un cap de policia vietnamita disparant al cap d’un presoner del Vietcong.

Aquella imatge em va commoure tant internament, que em va fer solidaritzar-me amb la gent d'allí i vaig participar a moltes manifestacions, perquè acabes aquella guerra. Com diuen les cròniques d'avui: mundialment la imatge va impactar i commoure, especialment als Estats Units, on va desencadenar un sentiment antibèl·lic generalitzat.

No sé com és diu el combatent que maten, però no cal ni dir, que amb el seu dolor i sacrifici va remoure consciència i militància a tota la gent de bona fe. Encara que el fotògraf en digui: "Execució a Saigon" i no "Assassinat a Saigon" com hauria d'ésser.

Jo mai he estat un anti-nordamericà, al revés durant anys m'he delit per anar a les seves universitats. I ben segur que ho faré. El que estic és contra tot imperialisme i aquella guerra en fou un cas flagrant, com passa avui.

Mai m'hagués pensat tenir un fill fotògraf. I com és natural, un cop l'he tingut, m'ha començat la dèria de saber-ho tot sobre la fotografia. Amb el Marc tenim una petita complicitat, a part de la gran complicitat de Pare-Fill, que són els assaigs de fotografia de Susan Sontag. En concret el llibre "Sobre la fotografía" que ja té més de trenta anys quan és va editar en anglès i que en castellà es va poder trobar farà només un vuit anys.

La Sontag en el llibre fa referència a la responsabilitat del fotògraf com a consolitzador d'ideologies. I és exactament això el que fa Adams amb les seves imatges: consolida cultura de pau i cultura de denúncia.

Desconec tota la trajectòria d'Edward Adams,l'Eddie, i de quin peu calçava políticament parlant, però el seu treball contradiu a la Sontag quan aquesta diu que la fotografia transforma el present en passat o sigui ve a dir que la fotografia serveix per allunyar-nos de la realitat temporalment. Diu que la fotografia dona un cert distanciament, amb una falta de crítica sobre aquí i ara, per tant acusa a la fotografia d'una impossibilitat de representar altres móns possibles.

Res de res, només cal veure l'assassinat del vietnamita al carrer per adonar-se del moment i presentar-nos tot un drama personal i a més un drama més ampli. De cop ens transmet les ganes de llibertat i de dir aquest no és el meu món, aquesta no és la meva manera d'actuar. La fotografia, i en concret el foto-periodisme, també és una arma de lluita i d'esperança.

Segueix la ressaca de l'última conferència de l'històric nacionalista Emilio Medan a Vielha.

Mentre un terratrèmol de 4,2 graus a l’escala de Richter ha sacsejat aquesta tarda el Ripollès i s’ha notat lleument a Barcelona i a la resta del Principat de Catalunya, a l'Aran encara cueja les paraules de Medan:

- "Fem tard i no estem a l'alçada del procés constituent del nou Estatut".
- "Avui a la Val d'Aran NO hi ha partits nacionalistes aranesos".

Quasi res! I aquests pensaments dits per un polític en exercici.

El que és més greu de tota la situació, és l'enorme sectarisme que hi ha entre els partits polítics d'Aran.

Tots els partits tenen problemes a dins, i a més entre "uns" i "altres" partits, hi ha una tensió irrespirable. O estàs amb mi o ets un traïdor !!!. Un traïdor de que? Em demaneu lleialtat de que?.

Ara més que mai, és veu el mal preparats de molts ciutadans que tenen l'ofici de polítics i no en saben res de la professió. No n'hi ha prou de tenir un càrrec, s'ha de saber fer-ne polítiques vives i útils, d'aquesta situació de privilegi que tenen.

Per això tanta crispació. Per primera vegada el rei i els reiets "sol" els veiem nus. És passegen amb una prepotència insòlita però sense res, nus de polítiques. (Govern i oposició). Quanta responsabilitat de la generació actual de polítics, que no està a l'alçada de la discussió de la qüestió aranesa en el nou Estatut d'Autonomia!.

I tot aquest sectarisme i deixadesa és transmet a la Val d'Aran cap a tots els sectors de l'administració pública, la semipública i fins i tot cap a la societat civil.

Només mirem un exemple:

Algú em pot explicar com en una conferència d'un polític com Medan (membre d'una Diputació i Alcalde) que és pronunciava públicament d'un procés històric nostre, d'Aran, que ningú pot trobar als llibres; i que a més, era una intervenció prou important en el debat del nou Estatut: Algú em pot explicar on era la premsa?. La premsa d'Aran. Tota ella convocada per l'esdeveniment.

De la privada no en podem demanar responsabilitats. Encara que hem de recordar que ni "El Segre" ni "La Mañana" els importa una merda el que passa a Aran, sobretot si la iniciativa no ve dels estaments públics. És com vergonyós que des de Aran no hi hagi cap corresponsal fixa d'aquests mitjans i que visqui a qui. Des de Lleida ni s'entén, ni interessa res d'aquests "comanxes" anomenats aranesos. Perquè és així, com ens veuen als homes i dones que vivim a la Val d'Aran. Reviseu que diuen d'aquí, com ho diuen i en quina periodicitat parlen de les nostres coses. De pena, d'autèntica pràctica colonial.

I no dic res de "Gum Ràdio" que tampoc hi eren, i que per cert, havíem intentat comprar-los-hi una hora ràdio per donar a tot l'Aran en directa la conferència de Medan. Per 1000 (mil) euros no ho vàrem fer. Ni com a potencials clients, els hi va interessar venir. Bona estratègia comercial, companys!!,una abraçada.

El que sí, podem demanar responsabilitats, i amb veu ben alta, és a la premsa pública d'Aran.

On era TV3 i Catalunya Ràdio?. Son uns autèntics inútils i tenen una total falta de respecte a tota l'opinió d'Aran, amagant la realitat del que passa aquí. A la Val d'Aran no hi ha informació i els que haurien de donar-la, no ho fan. Alguns d'aquests directius-cronistes locals, els hi hauria de cara la de vergonya d'anar pel carrer, perquè no fan de professionals de la premsa, però si que ocupen un lloc de l'administració pública i cobren. (I això és extensible a altres funcionaris o semi-funcionaris, que també estan en aquest sector públic de comunicació i que en són igual de responsables).

"TV3-Val d'Aran" i "Catalunya Ràdio-Val d'Aran", no van als llocs que els hi pot representar ser incomoda algun polític o algun "mandarin" d'aquí, a part dels llocs que no hi van perquè els hi fa mandra anar-hi. I no ho dic, només per la conferència de Medan, és que és en general. (Per ésser justos, aquesta vegada sembla, que l'Elisa de CatRàdio estava de vacances. I els demés?).

Dediqueu-vos a sentir i veure tot el que s'ha produït aquí en radio i televisió els últims anys - com jo he fet - i descobrireu un món idíl·lic, sense raonaments de cap mena. I moltes vegades, buit d'informació.

El ninguneig encara augmenta, si a més critiques aquests mitjans de comunicació públics: perquè llavors et castiguen. De les onze intervencions públiques de Vivéncia Aranesa des de què varen començar el gener passat: la televisió no ha vingut a cap i la ràdio pública ho ha fet dues vegades.

En un procés constituent de nou Estatut i nova llei d'Aran, la participació dels mitjans de comunicació és i seria fonamental. Doncs no, castigat i castigats tots.

Començo fatal la setmana. Problemes per totes bandes: des de domèstics (nova inundació per un escalfador mal instal·lat), fins acadèmics (la Comissió Docent del Màster no m'ha acceptat la meva proposta del tema de tesina), acabant pel via crucis de trobar l'estratègia encertada del nostre treball associatiu en cultura.

I això ve desprès d'una conferència d'Emilio Medan a Vielha que va anar prou bé i que obre moltes possibilitats per Vivéncia Aranesa.

Medan va fer l'esforç de treballar la seva conferència i sobretot escriure-la, cosa que va significar molta concreció i ordre en l'exposició, a més farà més fàcil la seva divulgació quan la publiquem on line i sobre paper. Però el més bo, varen ésser els seus comentaris en el debat i els seus silencis.

Un deu per fer la conferència, malgrat els marre miaus d'una part dels seus, un deu per advertir que no estem a l'alçada en el procés constituent del nou Estatut, un deu per tenir la valentia d'acceptar que avui no hi ha cap partit nacionalista aranès.

I un deu amb menció, pels silencis:

el primer és passar-nos la pilota a Vivéncia, quan des del públic és demanava quines són les següents passes, un cop s'havia definit que no estàvem a l'alçada del moment històric i que aquell era el primer debat públic a Aran sobre el tema. El silenci demostra, que ni els seus tenen logística per negociar el tema, sobretot perquè parteixen els partits d'uns mínims reivindicatius a la baixa, a més no hi ha partits aranesos al Parlament de Catalunya i els acords inter-partits entre els de la mateixa corda, estant totalment encotillats pels partits catalans i els seus interessos.

El segon silenci, és sentir que jo deia que tots els partits tenen problemes en la discussió del nou Estatut i per això estant en un cul-de-sac inoperant i no desmentir-ho. I tampoc no dir res, quan jo apunto les discrepàncies entre un representant a la Diputació de Lleida i un al Parlament de Catalunya en el sector d'Unitat d'Aran. Tenint present que Medan a més d'Alcalde Les, és representant a la Diputació per Unitat d'Aran, el silenci és tot un posicionament i tota una declaració d'intencions.

Sempre és un al·licient tenir una sala plena en un acte amb gent de tots els colors polítics, que el conferenciant triomfi i que la Presidència de Vivéncia Aranesa s'expressi de forma cauta i unitària però sense perdre contundència. Però el cert, és que el més difícil encara ha de venir.

En dues setmanes intentarem involucrar a tot el món associatiu aranès, en una postura reivindicativa en la confecció del nou Estatut. Necessitem enginy, paciència, molt de possibilisme i molta diplomàcia i a més diners. I sobretot, sobretot buscar un protagonisme mancomunat entre tots i nosaltres quedar-nos a la cuina de l'operació.

Avui és un dia important a la Val d'Aran, perquè, ni que sigui modestament, comença a nivell cívic i fet obertament per a tothom, el debat de l'aportació aranesa al nou Estatut d'Autonomia.

Una conferència de Emilio Medan i un debat posterior, sempre és una garantia d'honestedat i transparència. És un exercici de democràcia i això espanta als frustadors d'il·lusions i d'esperances nacionals.

Cap partit polític d'Aran ha creat fòrums públics de discussió, per això és tant important l'acte d'aquest vespre. Estic content i s'han de promoure altres conferències que aportin altres visions.

Demà o demà passat, serà el moment de disseccionar i d'explicar, en pels i senyals, que passa a Convergència Democràtica Aranesa i a Unitat d'Aran en relació el nou Estatut i la nova Llei d'Aran. Avui millor escoltar al Mestre del nacionalisme aranès.

Ja he presentat la proposta del tema de la "Monografia Final del Màster de Neurociències" que és l'equivalent d'una Tesina de Mestratge.

La petita recerca, que ha d'estar acabada el proper desembre, seria sobre:

"Eines d'e-learning per l'estudi de Neurociències: Identificació, mapping i anàlisi dels recursos professionals i didàctics a internet per estudiar les -Bases biològiques, diagnòstic i tractament dels Trastorns mentals, Neuropsiquiàtrics i Neuropsicològics-"

Ara els profes del Màster de l'Institut de Neurociències i Salut Mental de Barcelona / Universitat Oberta de Catalunya INSM-OUC, han d'aprovar-ne el tema per fer-ne, ràpidament, el disseny de la petita recerca. El problema és que, en un obrir i tancar els ulls, ha d'estar acabat tot això. El meu estimat ordinador traurà fum i segurament jo també.

I algú encara és pensa que tot això ho regalen!!!.

Tot plegat haurà estat una bona base biològica per reforçar la meva especialització en els aspectes psicològics i psiquiàtrics del nacionalisme i la identitat nacional.

Mentre preparem la introducció consensuada de la conferència de l'històric nacionalista aranès Emilio Medan a Vielha aquest dijous, mentre escrivim l'aportació de Vivéncia Aranesa al debat de l'Estatut d'Autonomia, mentre tanquem els acords per fer una "Vetllada literària" amb 5 creatius de poesia i narrativa a Vielha i una "Tertúlia oberta sobre prostitució, droga i delinqüència a la Val d'Aran" aquest octubre, mentre ens blindem i ens protegim enfront qualsevol hooligan o granster d'Aran, mentre acabo els exàmens, mentre busquem locals per les activitats permanents i puntuals de Vivéncia, mentre busco coordinadors voluntaris pels programes de Vivéncia, mentre busquem uns acords permanents amb associacions occitanes, mentre entrem en programes europeus de cultura, mentre negocio tota la meva vida acadèmica i professional a Londres, mentre compro variats bitllets d'avió, mentre en matriculo a diferents Facultats catalanes i angleses, mentre participo a diferents seleccions de feina, mentre necessito cash ràpidament, mentre reclamo els diners que el Govern Maragall em deu, .................
..................els catalans celebren l'onze de setembre i a mi em fa una mandra horrorosa de fer-ne l'anàlisi política.

I això, que hi ha molta teca a comentar, sobretot l'interès, - via la tria política de la cançó bilingüe de Joan Manuel Serrat cantada a l'acte Institucional de la Diada del Parlament de Catalunya -, de recordar a molta ciutadania de Catalunya que són vinguts de fora. És com increïble, aquesta mania malsana del socialisme classista del PSC (PSC-PSOE), de recordar una i altra vegada que són immigrats una bona part dels treballadors catalans. Per a qualsevol catalanista, per a qualsevol nacionalista català sempre, ara i abans: "És català qui viu i treballa a Catalunya i ho vol ser-ho". Tot això assumit molt abans, que Pujol és fes seva, aquesta màxima. Ja ho són de catalans!!!. Ho som tots!!!. Doncs no, las "Manuelas de Madre" i la pijancia els "separen", els "identifiquen". Necessiten fer-ho, no sigui cas que s'apuntin a les reivindicacions catalanistes i els engeguin a la merda. (Com han fet molts dels fills i nets d'aquests immigrants). Ja fa molts anys que treballadors castellanoparlants de Comissions Obreres als anys 60 i 70es corrien davant la policia franquista en les Diades dels onze de setembre, cridant "Visca Catalunya, Visca la classe obrera" (Amb un accent marcadament castellà). Era una solidaritat generosa, que encara avui continua.

Penso que la meva mandra a fer l'anàlisi política de la Diada ve, perquè sóc un català a Aran. Una espècie estranya, que és mira des de lluny el que passa a l'altra banda del Túnel. Per alguns "ni xixa ni limonaa". (I tot aquest menyspreu fent costat la causa aranesa!, segur que em mirarien millor si fos un depredador potentat, que els hi fot el territori i els colonialitza amb la cultura).

Ah! però, el meu laberint personal té encara més gràcia, ara comença l'activitat compartida entre la cosa catalana, la cosa aranesa .....i l'anglesa.

Ja està en marxa la constitució de l'associació "Catalan Culture" que és una plataforma no governamental per promoure la cultura en català en el món anglosaxó. La seva seu és a Londres.

Als catalanistes algun fonamentalista ens veu com localistes, de nacionalisme de campana. Als aranistes algun fonamentalista ens veu com localistes, de nacionalisme de campana. Als occitanistes algun fonamentalista ens veu com localistes, de nacionalisme de campana.... I encara no s'han adonat que som nosaltres els plurilingües, els multiculturals i els cosmopolites. Que els moqui la mama!!!.

Jo trobo més forta aquesta imatge, que l'ofrena de qualsevol ram de flors al Monument de Casanova. Els de Madrid també ho veuen i estan que trinen.

BONA DIADA 2004!!!






11 DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

L’Onze de Setembre Catalunya commemora la derrota que va patir el 1714 a mans de les tropes espanyoles de Felip V de Borbó. Catalunya, que havia estat fins aquell moment una nació sobirana, va perdre les llibertats nacionals, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes.

Després d'anys de foscor, el 1932, en el marc de la II República espanyola, Catalunya va adquirir un Estatut d’autonomia que recuperava part de les seves llibertats nacionals. Però després de la Guerra Civil, la dictadura del general Franco va comportar la repressió més dura que mai ha patit Catalunya, fins al punt que podem parlar d’un intent de genocidi cultural, amb milers i milers d’afusellats i represaliats. Fins i tot entre ells s'hi compta el president del Govern de Catalunya, Lluís Companys, l'únic president europeu afusellat pel nazisme-feixisme.

El 1979 es va aprovar un nou Estatut d’autonomia de Catalunya, amb el qual es va dotar el país d’unes institucions i d’un govern propis, però des de llavors encara no s’ha assolit un nivell d'autogovern satisfactori.

Celebrem la Diada des de la societat civil

Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes continuem manifestant-nos pels carrers per reclamar el reconeixement dels nostres drets nacionals i més autogovern.

La Festa per la Llibertat es configura com un acte polític de la societat civil catalana, per celebrar la Diada de manera festiva i alhora reivindicativa. Volem fer d’aquesta celebració un acte polític d’afirmació i reivindicació nacional, de forma oberta i participativa. Per aquest motiu, des de l’any 2000 unes dues-centes entitats de la societat civil catalana celebrem un acte que comprèn una mostra d’entitats, parlaments de persones significatives de l’àmbit cívic i cultural, la lectura d’un manifest que compta amb el suport de les entitats i un concert de música que clou la celebració.

Volem compartir aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguin d’on vinguin. Només si tenim més capacitat per decidir com volem que sigui el nostre país podrem construir-lo més just, plural, solidari, integrador i sostenible.


11 SEPTEMBER, THE NATIONAL DAY OF CATALONIA

On 11 September Catalonia commemorates the defeat it suffered at the hands of the Spanish troops of Felipe V of Bourbon in 1714. Catalonia, which had been a sovereign nation up to that point, lost its national rights and liberties, with its own laws abolished and Catalan language and culture banned.

After many years of darkness, in 1932, under the II Spanish Republic, Catalonia acquired a Statute of Autonomy which recovered some of its national rights. However, after the Civil War, the Franco dictatorship brought with it the toughest repression that Catalonia had ever endured, to a point that could be described as attempted cultural genocide. Thousands and thousands of people suffered retaliation and may were shot. These even included the President of the Government of Catalonia, Lluís Companys, the only European president executed under Nazism-fascism.

In 1979 the new Statute of Autonomy of Catalonia was approved, giving the country its own institutions and government, but to date a satisfactory level of self-government has still not been attained.

Celebrating the National Day as Civil Society

Every 11 September, many Catalans continue to demonstrate in the streets to demand recognition of our national rights and liberties and a greater degree of self-government.

The Festival for National Rights and Liberties is organised as a political event of Catalan civil society, to celebrate the National Day in a festive way yet as a protest. We want to make this celebration a political event of affirmation and national demands, in an open and participatory way. For this reason, since the year 2000, around two hundred institutions from Catalan civil society have staged an event that includes an exhibition of these organisations, speeches by significant figures from the civic and cultural sphere, the reading of a manifesto that has the support of all the organisations involved and finally a music concert to round off the celebration.

We want to share this festive protest with all the people who live in Catalonia, whatever their place of origin. Only if we attain greater capacity to decide what we want our country to be like in the future can we construct a nation that is fair, pluralistic, caring, integrationist and sustainable.



ELS ALTRES 11 DE SETEMBRE


Un record amb efecte a Allende.

Manifest 2004 de la Comissió 11 de Setembre

PER UN NOU ESTATUT QUE ENS FACI MÉS LLIURES


Cada any veiem una mica més lluny aquell 11 de setembre de 1714 que va marcar la nostra història col·lectiva i que continua marcant-la. La Diada Nacional, també la d’enguany, ens porta a la memòria uns fets que segrestaren les nostres llibertats nacionals i, a la vegada, aquests mateixos fets ens estimulen a recuperar, sense defallir, la nostra llibertat global. Celebrem que, malgrat tot, som un poble que ha tingut la voluntat de no sucumbir, que vol viure el present i que opta per orientar els seus passos cap als horitzons que el portin a la plena vida que ha de tenir un poble alliberat.

Sabem prou bé que si mirem cap a aquest futur, amb la certesa que l'aconseguirem, amb la serenor, la valentia i la perseverança que calguin, farem els passos que siguin necessaris per afrontar els reptes immediats o a curt termini.

Són molts els reptes que marcaran el nostre camí col·lectiu i que ara la nostra Diada Nacional ens posa al davant. Alguns d’aquests reptes adquireixen una especial transcendència per les importants repercussions que ja tenen en la nostra vida col·lectiva:

1. S’ha engegat ja el procés que durà a redactar el nou Estatut de Catalunya. Des de la societat civil reivindiquem que aquest nou Estatut tingui com a objectiu poder avançar nacionalment, a partir de l’aprofundiment i l’ampliació dels drets democràtics de la ciutadania, i sigui una garantia que reforci la nostra ferma decisió d’autogovernar-nos. El nou Estatut, amb un finançament adequat i just, ha de ser un mitjà per consolidar la cohesió social i el desenvolupament sostenible; ha de dissenyar una Catalunya que, tot incorporant els nous drets socials, econòmics, polítics, culturals i ambientals, millori la participació democràtica i permeti la inclusió social igualitària de totes les persones, tant en les diverses ocupacions i tasques com en les disponibilitats de serveis dignes, sobretot en l’educació i la sanitat. Un Estatut que faci un salt cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació al qual, com bé ha aprovat el mateix Parlament de Catalunya, mai no hem renunciat. Un dret que no separa ni exclou, sinó que posa al mateix nivell la convivència entre els Pobles, la dignitat i els drets de cada un d’ells.


2. En vista de la nostra participació més activa en la construcció de la Unió Europea, denunciem una Constitució europea que no reconeix la realitat nacional catalana, la seva llengua i la seva cultura, com tampoc no incorpora amb prou èmfasi els drets socials de les persones. No ens conformem amb una Constitució que ens ignora com a poble distint i com a poble que, des de fa molts anys, està treballant per una Europa de tots els Pobles. Volem tenir una presència directa en els organismes de la Unió Europea i reclamem que la nostra llengua sigui reconeguda oficialment amb tots els seus efectes. En definitiva, volem viure plenament en català dins de l’Europa que estem contribuint a edificar, sense exclusions ni subordinacions, com a nació que participa d’una sobirania compartida, com a poble que aposta per la unió en la diversitat. De la mateixa manera, lamentem els dèficits i les contradiccions que aquesta Constitució europea reflecteix en limitar, de fet, l’exercici de la democràcia en els camps social i econòmic, a causa del model de societat insolidari i individualista que preconitza.


3. Un dels nostres reptes immediats és, també, la plena incorporació de les persones nouvingudes a casa nostra perquè aquesta pugui ser igualment casa seva. Per això, també amb elles, volem impulsar la nostra personalitat col·lectiva cap al futur, mitjançant la construcció d’un projecte nacional fonamentat en la cohesió social, element preeminent i garantia de refermament de la identitat nacional. És des d’aquesta base que podrem articular el model polític i socioeconòmic que garanteixi a tothom els drets socials, l’ocupació laboral de qualitat i desterri la precarietat. És així com la nostra col·lectivitat nacional podrà acollir i integrar, en un projecte comú, les persones vingudes d’altres contrades i que ens aporten les seves pròpies cultures. La societat catalana ha après molt, pel mateix fet de ser marginada, de com s’ha de comportar per aconseguir un benestar compartit amb tothom que s’arrela a la nostra terra. És per això que reivindiquem tenir capacitat de regular-nos socialment per garantir que som un sol poble.


4. Finalment, des de la cultura de la solidaritat i de la pau volem avançar cap a l’horitzó del benestar, tot posant l’èmfasi en el retrobament dels qui, per la història, la llengua i la cultura, formem els Països Catalans en un territori compartit, que desitgem equilibrat. A la vegada, reafirmem que ens sentim a prop dels pobles que malden per sortir dels seus nivells d’opressió nacional i d’empobriment, especialment en el nostre context del Mediterrani. El Fòrum Social del Mediterrani que d’aquí a pocs mesos se celebrarà a Barcelona serà una òptima oportunitat per renovar la nostra decisió de cooperar i construir ponts amb tots els Pobles que un mateix mar agermana.


L’11 de setembre de 1714 va ser el de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals. Altres onze de setembre del món, més recents, han posat en relleu que les llibertats són valors humans que ens dignifiquen i per als quals val la pena mantenir la memòria i reprendre-la sempre per caminar conjuntament cap a l’horitzó de la plena realització de les aspiracions humanes més nobles.

Comissió 11 de Setembre

Carregat de feina, d'exàmens, de gestions a Londres, de gestions a i per Vivéncia Aranesa, tinc tantes coses delicades en marxa que qualsevol distracció és mortal per a la programació. Només em faltava la Festa Major de Vielha i el clima familiar de relaxament.

Jo m'he escapat a un espectacle de música melòdica en el que l'estrella-cantant era l'actual Alcalde Vielha Juan Riu. Sí, si estimat lector, l'intrèpid cantant era la primera autoritat local de la capital d'Aran!!!. A mi m'agrada aquest deixar-se anar de l'alcalde a la plaça pública, sobretot perquè és d'uns pocs moment que és autèntic, és ell. Com a cantant "professional" és una birria, com a persona que canta és una delícia. Jo com un imbècil, l'aplaudia, el victorejava i feia el tonto amb la Piuca. Ella i jo sabíem que estant a la plaça li fèiem costat, tot i que jo, dia rera dia, hi estic políticament més lluny. M'hagués agradat assessorar-lo políticament, oferir-li anàlisi política, estratègia informativa, contingut cultural, però és absolutament impossible: massa "soviètics", massa ciutadans que auto-odien al seu país i massa insensibles als temes socials rodegen l'Alcalde.

Però, com que el que és porta a Aran és viure com el "Club de la Comèdia" i fer l'estruç, almenys coincidim en la gresca.

La premsa catalana ens porta la discussió de la Constitució Europea, també s'hi troba qüestions de la redacció del nou Estatut d'Autonomia. La vida associativa catalana canalitza discussions i a més és divulga tot tipus de fórmula d'autogovern que s'està aplicant mundialment, perquè el ciutadà de "a peu", pugui tenir més informació per opinar i per proposar.

Aran és diferent: No hi ha premsa, ni escrita, ni àudio, ni àudio-visual que aporti dades per la discussió i ni tampoc analitza res i si cal fer-ne denuncia o lloança. Res de res.

Els pocs fòrums d'internet que parlen d'Aran, només recull uns cafres, que sota l'anonimat, rebenten al seu adversari, però no aporten cap dada, ni opinió. Són d'encefalograma pla, alguns d'ells els tenim d'alumnes de professors implicats amb nosaltres i això encara em preocupa més.

Les Institucions públiques d'Aran han fet un simulacre de fer una discussió sobre les propostes araneses per un nou Estatut d'Autonomia. Quasi totes les associacions públiques legals no han rebut cap paper i centenars de ciutadans d'Aran tampoc. Que passa?. Com s'envia el material?.

Arriba un moment que tanta inutilitat ens ha de fer reflexionar, perquè aquest és el problema que no passa res, perquè volen que no passi res.

L'Alcalde de Vielha Juan Riu sempre assegura que a ningú interessa l'Estatut i la Llei d'Aran i el que sí, interessa al veí, és si li donen permís per això o per allò, o sigui: "que hay de lo mío". Això és absolutament cert. Trist, però cert. El problema és que la solució de les petites i particulars coses, està emmarcat en les grans línies i els grans principis dels que governen. I això no passa. És governa localment o nacionalment sense principis, sense brúixola i desprès passa el que passa.

Com impulsor d'activitat cívica, d'activitat cultural i d'activitat de benestar social, em preocupa que per resoldre coses "de lo mío", s'estiguin carregant i sembrant zitzània, en el petit món de l'associacionisme d'Aran.

No és pot impulsar des de l'ajuntament associacions cíviques per resoldre negocis ruïnosos o mal administrats, i així poder-los-hi deixar infraestructura. Exemple: el sector de la música a Vielha.

En sentit diferent però acabant al mateix lloc: No és pot impulsar des de l'ajuntament activitats de veïns com si fossin associacions i no ho són, perquè el món associatiu és una cosa seria. Exemple: el sector del teatre a Vielha. Qui firma el contractes amb els actors i companyies?

No és pot finançar des de l'ajuntament, col·lectius que és presenten com associacions i no ho són. Exemple: el sector de la llengua a Vielha. De quina manera és dona igualtat d'oportunitats en finançament públic, a les entitats sense afany de lucre?.

Està molt bé i és molt lloable que és faci música, teatre i és reivindiqui la llengua i s'ha de felicitar als veïns que hi participen, però l'ajuntament com el Conselh, no és poden saltar la legalitat o fer un intrusisme descarat en l'associacionisme de la societat civil. Una entitat pública ha d'estar al servei de tothom i no de "l'amiguete", "la germaneta", "la novia" i "la parenta" més o menys llunyana o la gent del seu partit, votant o possible votant.

I com deia abans: desprès passa el que passa, com que el PP del senyor Gimeno, ens fa arribar a casa un paper on diu que ell i els seus, són responsables de tota les coses de cultura que fa l'Ajuntament de Vielha. I aquesta manipulació és així, perquè el regidor té una barra immensa i l'Alcalde no té el que ha de tenir, perquè acollonit a quedar en minoria, s'ha "venut" l'anima aranesa, l'anima progressista, si mai l'havia tingut.

Però a més, aquesta desinformació passa, perquè l'Ajuntament de Vielha no té cap línia informativa clara i professional, per fer arribar als seus veïns les dades del que fa l'Alcalde i no el PP. Perquè?. Perquè el full informatiu que edita l'Ajuntament, el fan funcionaris i no professionals del periodisme. La "Era Crasta" és una tassa de cafè sense cafè. Esperem que el pont que aquesta Festa Major inaugurarà l'Ajuntament de Vielha, l'hagi dissenyat un arquitecte i no un funcionari o funcionaria aficionada al dibuix.

I així podríem anar continuant per les "coses petites" de Vielha... fins que arribem al proper "escàndol" que s'està gestant i que jo ja sé, com també saben molts d'altres pares i mares de Vielha afectats, i cap mitjà informatiu d'Aran se'n farà ressò.

-------------------------------------------------------------------------------
VIVÉNCIA ARANESA
CONFERÉNCIA

Era associacion Vivéncia Aranesa a eth plaser de convidar-vos tara conferéncia que, damb eth títol "Eth moviment polític dera Associacion “Es Terçons”: un exercici de memòria istorica en contèxte deth debat deth nau Estatut d'Autonomia e era naua Lei d'Aran", impartirà Emilio Medan, Baile de Les.

Era conferéncia aurà lòc ena Sala d’Actes der Ajuntament de Vielha e Mijaran,
eth dijaus dia 16 de seteme, tàs ueit dera vrespada.

Aran,2004
"VIVÉNCIA ARANESA"
Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus
Programa Mossen Condò de Dinamizacion Civica e Culturau
------------------------------------------------------------------------------

Doneu-vos el pa l'un a l'altre,
però no mengeu de la mateixa llesca.
Canteu i danseu junts i sigueu feliços,
però deixeu que cada un de vosaltres pugui restar sol,
Com soles estan les cordes d'un llaüt
per bé que la mateixa música les faci vibrar.

Lliureu els vostres cors,
però no en custòdia l'un de l'altre,
Car només la mà de la Vida pot estotjar els vostres cors.
I romaneu junts,
però no massa a la vora l'un de l'altre:

Ja que les columnes del temple estan separades,
I ni el roure ni el xiprer creixen l'un a l'ombra de l'altre.


Khalil Gibran

LA MILITÀNCIA POLÍTICA

En molts e-mails se'm pregunta quina és la meva militància política, i de quin partit sóc.

Des de fa més de set anys vaig decidir no estar vinculat a cap organització política i dedicar-me de ple a les Organitzacions No governamentals: a les culturals i a les defensores dels drets humans i dels pobles.

Només com a parèntesi vaig donar suport personal al candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas i ho vaig fer a ell personalment i no al seu partit ni a la seva federació. Posteriorment aquell moviment ciutadà és va transformar en una Plataforma de caràcter transversal, promotora de l'acció unitària de les diverses versions del nacionalisme català als Països Catalans.

Per tant sóc independent, sense cap afiliació política i sense cap carnet de partit polític.

Això no vol dir que no tingui opinió ni com a ciutadà, ni com a votant, ni fins i tot professionalment, com a politicòleg.

A més, això no vol dir que no sigui coneixedor i miri des de lluny com s'està estructurant una tercera opció política a Aran: Progressista, Republicana i Occitanista. Mirant: sí, escoltant: també, però militant: no, perquè el meu compromís és la militància cívica i cultural sense partidisme.

També faig periodisme: periodisme cívic i lliure, i per tant això vol dir explicar la realitat i posar n'evidencia -si fa falta- les irregularitats, les injustícies i l'engany a la població, participant a la construcció de la nació catalana i de la nació occitana. Un periodisme de compromís.

Doncs com deia: no tenir carnet no vol dir no tenir opinió i a més pot representar coincidir en alguna postura d'un partit o d'un altre, que sempre serà del bloc dels demòcrates, dels defensors dels drets de les nacions sense estat i per actualitzar-ho bé, dels anti-guerra.

Per això, no tinc cap inconvenient de fer costat a propostes que surten de partits catalans i diuen no a la Constitució Europea.

Per exemple, jo estic d'acord amb un sector de militants de Convergència Democràtica de Catalunya, en la seva postura respecta la Constitució Europea, per això en reprodueixo el seu manifest de presa de postura:


"Perquè estimem Catalunya :
SÍ a EUROPA !
NO a aquesta Constitució jacobina de Socialistes i Populars que ens vol esborrar del mapa Europeu.


EL MANIFEST : DIGUEM NO !
"Diguem NO, amb l'esperança que arribarà un dia que podrem dir SÍ."


Diguem NO a una Constitució que ens esborra política i lingüísticament del mapa Europeu.

Diguem NO a una Constitució que reconeix llengües de dos cents mil parlants i no és capaç de reconèixer una llengua com la Catalana parlada per deu milions de persones.

Diguem NO perquè és el que diria qualsevol espanyol o francès si aquesta Constitució no reconegués la seva pròpia llengua.

Diguem NO perquè l'essència de Convergència és Catalunya. CDC no pot dir SÍ a un text que elimina Catalunya de l'Europa del segle XXI

Diguem NO perquè només Convergència pot fer que el poble de Catalunya rebutgi aquesta Europa de Socialistes i Populars, aquesta Europa d'en Borrell i d'en Vidal Quadres que ens vol marginar.

Diguem NO perquè l'abstenció és sinònim de falta de compromís per partida doble, amb Europa i amb el poble de Catalunya; pitjor encara, l'abstenció facilitaria la victòria espanyola del SÍ a Catalunya.

Diguem NO perquè és la millor manera de defensar Catalunya a Europa; si ara no ens fem respectar, el dia que tinguem una altra oportunitat per re-negociar els nostres drets nacionals en aquesta Europa dels estats, la nostra força de negociació serà aleshores més minsa que l'actual.

I finalment, diguem NO per dignitat; per dignitat amb tots els catalans i catalanes que han ajudat a construir Europa al llarg de la seva història, i també per dignitat envers els nostres fills i els nostres néts, perquè el dia de demà no ens puguin dir que no vam defensar el nostre país i la nostra llengua amb la força que calia.".

Segurament, jo ho hagués redactat diferent però en el fons hi estic d'acord, des de la meva independència, hi estic d'acord. S'ha d'acabar la política vergonyant dels dinosaures de la política, ens cal llibertat des d'una postura clara.

Voldria comentar diverses coses sobre els e-mails que rebo entorn els comentaris del que escric aquí.

La primera cosa: és novament agrair-los tots, perquè fins i tot els que discrepen amb mi, són molt enriquidors.

La segona cosa: és que hi ha un gran nombre d'e-mails que és perden i els autors que els escriuen no ho acaben sabent.

M'explicaré: aquest Blog està blindat amb un potent antivirus, no només el meu, sinó tot el sistema Blogger en general, que és del cercador Google. A més, el meu contacte que ofereixo als lectors, el que en dic "contacte directe i privat" és a traves d'una adreça d'e-mail del portal Yahoo, que a la vegada està també protegit per un sistema d'antivirus de múltiples capes i a més un anti-spam de correu no desitjat. Tot aquest mecanisme de protecció fa que si algun dels e-mails que se m'envia, té algun virus o d'altres patologies, son destruïts i se'm comunica la seva destrucció, donant-me -de vegades- algunes dades de l'emissor.

Porto, aquest 2004, més de 400 (quatre cents) e-mails destruïts automàticament, com a protecció. Molts d'ells infectats pel virus W32.Netsky. A part, dels centenars d'e-mails posats en un cul-de-sac pel Spam-Guard, com a correu no desitjat, i que segons la quantitat i periodicitat, és poden destruir també automàticament. Algunes patologies d'e-mails infectats, també fa que acabin destruïts com spam.

Un Blog té una possibilitat de lectura mundial, però per les temàtiques i l'idioma base que utilitzo, hi ha lectors fidels de Catalunya i Aran, i també amb molta regularitat del Regne Unit. També és normal que els e-mails vinguin prioritàriament d'aquests territoris. Molts dels e-mails destruïts per infectats, suposo que fins i tot coneixia qui els havia escrit.

Dit d'una altra manera: podria ésser que mai hagi pogut llegir, el vostre e-mail, que tant amablement em vàreu enviar.

No sóc un venedor d'antivirus, però seria bo que en féssiu una profunda revisió de les vostres proteccions i no us oblideu actualitzar-les.

L'últim dia de mes ha estat ple de contactes, xerrades i petites reunions. Ha estat la fórmula per sondejar a la gent que envolta Vivéncia Aranesa i que estan implicats en algun Programa, Projecte o Activitat.

Segurament l'acord més espectacular és haver decidit cancel·lar l'acte públic Frederic Mistral del mes de desembre. Les raons són profundes: no hi ha una suficient base social que d'una forma activa pugui participar en l'elaboració de l'acte cultural. A més hi ha una total insensibilitat de l'administració pública pel tema i és detecta un desconcert pels temes lingüístics que pot repercutir en l'elaboració i la projecció de l'acte. Per altra banda Vivéncia Aranesa, com a inici de procés de mobilització cultural a Aran, està massa en les beceroles per assumir aquest repte a contracorrent.

Hi ha un total acord i satisfacció, tot i la transversalitat de maneres de pensar de Vivéncia Aranesa, d'haver convidat Emilio Medan, l'Alcalde de Les, per fer una conferència sobre: "Eth moiment polític dera Associacion “Es Terçons”: un exercici de memòria istorica en eth contèxte deth debat deth nau Estatut d'Autonomia e era naua Lei d'Aran", a Vielha el proper 16 de setembre.

Moltes crítiques a l'Alcalde Vielha, Juan Riu per la seva falta de respecte al ciutadà catalanoparlant de Vielha, perquè novament ha editat una carta en un opuscle de la Festa Major bandejant el català, però primant el bilingüisme espanyol del PP. Vivéncia Aranesa no és pot inhibir del conflicte que significa que una primera autoritat local creí un conflicte de llengües dinamitant la convivència de cultures, primer, perquè atenta al més elemental respecte al veí però a més, perquè acaba minant la voluntat dels catalanoparlants de Vielha de fer costat la causa aranesa i occitana. He sentit a dir a un comerciant, que em parlava amb el llibret de la Festa a les mans, que el feia servir energicament, com un ventall: "Si l'Alcalde és incapaç de respectar-me com a ciutadà que parla català, que faig jo en una associació que defensa l'aranès, una llengua minoritària o és que el català no té problemes?. Hòstia que em respecti, si vol que el consideri el meu Alcalde!".

Jo ja ho he dit de mil i una manera, que significava aquest problema de llengües,i no tinc n'idea com afrontar-lo en aquest moment, perquè nosaltres partim d'una derrota moral entre els sectors que creiem sensibles en el tema. A part de la insensibilitat política, social i lingüística, hi ha un problema de legalitat, l'Alcalde és una autoritat pública i el ciutadà té canals de defensa, caldrà trobar el més adequat, encara que jo sempre he pensat que en temes de llengües s'ha de fer per la via del diàleg. Però tothom diu, el que jo també he viscut: "Riu és un especialista en marejar la perdiu".

Una altra novetat és la necessitat que Vivéncia tingui la seva pròpia Web. Això m'agrada molt, perquè aquest espai és el meu Diari personal i vull escriure els meus propis i particulars plantejaments, i vull que la línia editorial de l'associació quedi reflectida en un altre lloc.

Per acabar: s'ha dissenyat definitivament el contingut i l'estratègia de difusió de la nostra contribució en el debat del nou Estatut d'Autonomia, només cal escriure el text. Senyalo només, perquè la gent és creu que els textos surten sols i es poden comprar a la llibreria, però no és exactament així. Que la històrica amant "Teresa de Bausen" ens inspiri, amb el seu agosarament. És un honor treballar per Aran i pels aranesos, perquè és una elemental defensa dels drets dels pobles i seria una satisfacció que la seva construcció nacional sigui tot un èxit. És tot un sentiment.