dimarts, de novembre 06, 2007

No tinc el mínim dubte de la gran importància de l’església als afers terrenals de la Val d’Aran, per això si és vol entendre on som ara amb la identitat aranesa, ens cal conèixer a fons les comunitats de religiosos i religioses instaurades al País i a més i sobretot, el paper dels mossens de cada parròquia. Hi ha una llarga història, fecunda i plena de vida religiosa que fonamenta Aran.

Per la meva especialitat jo treballo l’època contemporània, per fer-ne una anàlisi actual com a politicòleg, però cal recórrer totes les èpoques passades per reconstruir creences, actituds i conductes d’una societat civil totalment lligada a un tipus d’església institucional, més o menys lligada al territori, influint sobretot en educació.

És pot entendre l’Aran actual, sense reconstruir el que van significar els “Hermanos de la Salle”?, per exemple. Jo crec que no.

Ara, encara que m’està costant, estic reconstruint la feina feta per la comunitat de religioses de l’ordre francesa de la Sagrada Família a l’Hospital de Sant Antoni de Vielha i també en la seva part geriàtrica. Estic parlant de l’etapa de gestió de tota l’assistència socio-sanitària hospitalària de Vielha, per part de la Quinta de Salut l’Aliança.

Encara que els no especialistes els hi costa acceptar-ho, (i sobretot algun polític indocumentat), no és pot entendre el que va passar recentment amb l’acomiadament del Director Assistencial de l’Hospital de Vielha, sense comprendre l’etapa de l’Aliança. I no és pot entendre aquell període, sense comprendre l’estil de comunitat religiosa en un centre hospitalari.

Tot no és tant simple : Síndic bo o Síndic dolent, segons el carnet. Per a cada conducta hi ha unes raons i els analistes busquem les causes.

...

dilluns, de novembre 05, 2007


Stand Up for Journalism
Planta cara pel Periodisme

Avui periodistes de tot Europa reivindiquem els nostres drets.
És tota una campanya europea contra totes les pressions que han de suportar els professionals de la premsa. Des de les més dramàtiques com l’eliminació física del periodista, fins com també exposa la campanya, “contra l'excessiva comercialització, la pressió política, el baix nivell i les males condicions de feina dels periodistes”.

La Federació Europea de Periodistes promou aquesta campanya sota el lema “Stand Up for Journalism” -Planta cara pel Periodisme-.

No és que cregui molt amb això dels dies acordats per fer reivindicacions, però sempre és útil per remoure consciències.

Situats a l’Aran la premsa té unes clares limitacions i una clara pressió política. Hi ha por d'explicar les coses i els propietaris dels mitjans de comunicació practiquen l’autocensura constant. Evidentment s’ha de diferenciar el sector privat del sector públic, però la pressió és la mateixa.

El cas que tenim més a prop és el de “Eth Quinze”, que desprès d’incorporar l’aranès majoritàriament en la publicació ha acabat tancant, i no només perquè ha hagut d’anar al jutjat per la querella de l’ex-alcalde de Vielha, sinó a més per la pròpia autocensura i acoquinament dels seus editors.

A Aran s’hauria de reivindicar el periodisme com a professió, reivindicant un periodisme de qualitat; s’hauria de reivindicar poder informar de tot; s’hauria de reivindicar la llibertat d’opinió i per últim s’hauria de garantir un periodisme en aranès.

Jo em poso les mans al cap quan una administració fa premsa sense periodistes. Són capaços de fer una publicació un funcionari i un dissenyador, i és queden tant amples. En canvi se suposa que aquell ajuntament per construir obra pública tenen arquitectes i cap administratiu fa els plànols. Tot el sector ho té claríssim: la premsa local institucional sense periodistes és una estafa. Denunciar això és reivindicar el periodisme com a professió.

Explicar les coses d’Aran com els “país de les meravelles”, fent una simple crònica sense donar les claus perquè el lector o l’oient o el telespectador, pugui entendre de que va el que s’explica i pugui treure les seves pròpies conclusions, és fer un periodisme pobre i per això cal reivindicar un periodisme de qualitat.

I no cal dir que cal un periodisme aranès : de llengua i de continguts. El periodisme colonial que fa alguna premsa catalana i espanyola adreçada a la Val d’Aran, és insultant.

Un dia com avui em serveix per reafirmar-me que cal una premsa escrita diària en aranès, però és una autèntica aventura que no sé si tindré la força i els diners per tornar-ho intentar. El context polític no hi ajuda i l’autèntic conte de la lletera de futures televisions i ràdios locals araneses, encara hi ajuden menys.

Un dia com avui és per demanar ajuda per realitzar un somni editorial a la Pepita Caubet -que ens observa des de l’infinit dels Pirineus misteriosos, amb la Teresa de Bausen-, encara que jo he nascut amb merda a la sabata i mai els somnis se’m fan realitat.


...

dimecres, d’octubre 31, 2007

Les actituds tàctiques amb una gran base de propaganda i que necessita contrarestar ràpidament problemes de gestió fa que s’agafin camins que van en direcció contraria al que s’havia promès electoralment. Això és el que li passa al govern del Síndic Boya.

No comento les coses petites sinó els grans temes. Un d’ells era que és reforçarien les Institucions Araneses i sobretot el Plenari del Conselh Generau d’Aran fins arribar a funcionaments d’un autèntic Parlament, precisament perquè és el lloc de confluència de la diversitat dels càrrecs electes nacionals o sigui els Conselhers. Era i és una bona proposta.

Puc entendre que fa quatre dies del nou govern (més de cent dies) i que és un procés laboriós, però el que no és pot entendre és que en la pròpia pràctica del dia a dia s’utilitzi la deficiència de les Institucions per afavorir, camuflar i sortint-se dels problemes conjunturals.

En concret respecte el nyap que anaven a cometre al nou Túnel de Vielha hi ha hagut una presa de postures i s’ha volgut fer creure a l’opinió pública, i sobretot a la catalana a traves dels diaris de Lleida, que tal o qual actitud era del Conselh Generau d’Aran sense explicar que era del GOVERN del Conselh o que era del PLENARI del Conselh.

No és una qüestió de matis, és una qüestió fonamental per entendre quan una postura política és només del govern o una postura és de tot l’arc parlamentari quan per unanimitat del plenari aranès és pren una decisió.

Aquest equívoc ha estat conscientment impulsat, sempre intentant camuflar l’oposició o sigui la pluralitat.

El Síndic Boya hauria de saber comparant-ho amb la Generalitat de Catalunya, que tant el Govern català com el Parlament català és Generalitat, però cara l’opinió pública queda perfectament explicat la singularitat de cada organisme. I una decisió unitària del Parlament té més força que una opinió unilateral del Govern.

A Aran segueix fent trampa l’esquerra tradicional i quan el Síndic Boya parla per la televisió juga amb el desconeixement dels espectadors i s’apunta coses del Plenari aranès com si fos cosa seva, quan en realitat és una actitud plural.

No és que no és faci pedagogia a la premsa i a la audiència, sinó que és manipula.
Mala peça al teler.


...

dissabte, d’octubre 27, 2007


Qüestions araneses de la setmana

1. Segurament els d’Esquerra Republicana de la Val d’Aran, voldrien matar al periodista, que fent la ressenya de la seva primera reunió constitutiva pública, ha escrit com a titular “ERC constitueix la seva primera secció a la Val d’Aran”. Encara que a dins del text parla d’una Esquerra Republicana Occitana (ERO) i per moltes explicacions i justificacions, no hi ha manera d’amagar el pecat original d’aquesta operació. S’ha fet des de Barcelona i Lleida i la sobirania d’ERO queda compromesa. Llàstima.


2. El Síndic Boya ha criticat a l’Ajuntament de Es Bòrdes per haver iniciat contactes amb els veïns per tractar sobre el nou camp de golf sense haver consultat abans el Conselh Generau.
L’Ajuntament ha fet bé d’adreçar-se als veïns perquè és la seva obligació i no necessita permís de ningú. El Síndic Boya comença a fer de Síndic Barrera i tot allò que tant havien criticat, ara és pràctica diària de la nova administració.
La crisi del golf a Aran fou una de les qüestions que va fer perdre les eleccions als convergents aranesos. La mala gestió del projecte, l’ús indegut d’informació i el tutelatge de compra de terrenys al voltant del futur camp de golf, és un dels episodis negres de l’antiga administració i que té indignada a molta militància convergent.
Fins que aquest afer no s’aclareixi, no hi haurà manera de fer la catarsi post electoral convergent.
El pobre Alcalde de Es Bòrdes està totalment assetjat, per uns i pels altres.


3. S’ha posat en marxa el que el Conselh Generau d’Aran denomina “Aran damb Art”. D’entrada ens hem de felicitar de qualsevol activitat cultural, però desprès de més de 100 dies de govern encara el govern Unitat d’Aran-PSC no ha trobat el seu paper en cultura. Un govern i la pròpia administració no s’ha de convertir en el gran programador cultural i oferir mil i un acte públic, el que s’ha de convertir és en un agent creador d’infraestructura cultural, donant suport a que la societat civil pugui potenciar cultura. S’han de crear programes incentivadors de creadors de cultura, programes incentivadors de gestors de cultura i s’han d’abocar diners (de forma transparent), per fer funcionar un mercat cultural que tingui un propi mercat aranès. S’està potenciant una cultura oficial d’aparador d’actes efímers i de consum, que pot acabar se’n una “festa major” continua , això si de qualitat, però que un cop acabada la cosa, no quedarà res, com altres vegades ha passat.
Per altra banda, quan entitats privades potencien cultura i s’obliden del teatre occità professional i mai programen res en occità, no els pots criticar perquè com a privats poden fer el que vulguin, però si el Conselh oficialitza un cicle de teatre i no hi ha res en occità, és delicte cultural i delicte polític. Una cosa és teatre amateur en aranès que és un patrimoni valuós que Aran té, però jo em refereix a teatre professional que se’n fa arreu d’Occitània i que ningú porta.

4. Novament el Síndic Boya escriu en el seu blog i només voldria recollir unes línies finals del seu primer text en aquesta nova etapa i que va sobre la Fira del Llibre de Frankfurt.
La cita textual:
“... Resulte qu’ara, antics responsables deth govèrn de CDA critiquen era nòsta preséncia en Frankfort, quan eri, non arribèren ne a botjar un dit tà qu’eth país s’i trapèsse present. Certament tot soent era critica e era calumnia der anonimat estant ei era unica arma dera que dispòsen, pr’amor qu’es sues aportacions ara literatura, ara musica, e ara cultura en generau son absolutament desconeishudes...”.
A part de fer el mateix que els burros i inoportuns que escriuen cartes anònimes a la premsa criticant-lo i calumniant-lo i no cita de quins càrrecs de CDA parla, acaba amb una idea que és un insult brutal a tot aquell que no és militant d’Unitat d’Aran-PSC.
O sigui segons ell, només el clan del Síndic Boya ha fet “... aportacions a la literatura, a la musica i a la cultura en general...”, la resta zero.
Sort que Paco Boya és Síndic i no un “agitador professional a sou”, perquè és de pena que divideixi així el País : els bons i els dolents, els que fan cultura -i son del MEU partit- i la resta. Decididament no és el Síndic institucional de tots.
Algú és pot imaginar el President català Montilla dient que només els socialistes han fet cultura i la resta les seves tasques culturals “...son absolutament desconegudes”.
És per tenir vergonya d’altri.
...

dimecres, d’octubre 24, 2007

Aquests dies estic treballant a la població aranesa de Les en la meva recerca sobre la identitat d'Aran. Les és un microcosmos que en una hora de passejada, et pots trobar a tothom: "els uns i els altres" políticament parlant; els que no et saluden de forma militant i els que et saluden efusivament. Els que et recorden que aquell és el seu poble i els que amb més mala gaita et recorden que ets de fora del País.

Les és tot un univers que m'ha de servir per entendre la rebotiga de la política aranesa. Un poble que n'han sortit dos Síndics -una i un- i un altre que se'l varen inventar allí.

Per començar m'he passat més d'una hora al cementiri de Les, un lloc de respecte i el que crec és la única autèntica plaça de la concòrdia de la població.

He agafat fred i m'he refredat, i com sempre m'he marejat a l'autobús. La que m'ha venut l'entrepà al bar per dinar, tenia un mal humor insòlit, i servint-me m'ha perdonat la vida. Tot un símptoma social de la contrada?. La hipòtesi de treball és que no.


...

dilluns, d’octubre 22, 2007


Tinc molts e-mails per contestar, que m'arriben a traves d'aquest blog, deixeu-me opinar sobre un parell de idees que més d'una persona m'ha comentat i que poden ésser d'interès general:

1. Se'm diu que no és cert el que va dir Quim Monzó a la Fira del llibre de Frankfurt, i que jo recollia en aquest blog, que desprès de Frederic Mistral no hi ha hagut un Premi Nobel a una literatura sense estat i se'm recorda a Isaac Bashevis Singer, que li van donar el Nobel l'any 1978.

Certament de l'escriptor jueu Isaac Bashevis Singer que va escriure en llengua jiddisch quasi tota la seva obra, és pot parlar d'una cultura sense estat, encara que algú el considera un escriptor/ciutadà nord-americà, que va néixer a una població prop de Varsòvia, en els anys que aquest territori formava part de l'Imperi rus i que avui forma part de Polònia. I que desprès va emigrar als Estats Units d'Amèrica.

2. No he escrit res sobre la delegació institucional d'Aran que ha anat a la Fira del Llibre de Frankfurt, perquè és tant increïble, que ja no val la pena entrar més a discutir-se. És inútil. Si en cent dies del nou govern del Conselh Generau no podien potenciar una delegació del món cultural d'Aran, ni convocar a tots els sectors, ni que fos per informar-los, i tot ha acabat en dues conferencies de càrrecs institucionals i novament auto-contractar-se el seu grup particular de música: Bramatopin, és penós. És que ni tant sols és va informar ni convidar al President de l'Institut d'Estudis Aranesos!. Els suposats campions de la cultura aranesa destil·len un sectarisme de dimensions tan enormes, que ens hauríem de començar a preocupar.

3. Segurament el tema de Frankfurt, lliga amb el tema del Túnel de Vielha, i és que el que està saltant pels aires és la suposada influència dels socialistes aranesos amb el socialisme català i espanyol. En realitat no compten tant com ens volen fer creure. Fins i tot en el tema de Túnel varen acabar amenaçant de judicialitzar la qüestió, que és la demostració d'una cultura política pobre i curta de idees i d'influència, no cal ni dir que els conselhers i regidors convergents aranesos hi varen caure de quatre potes, secundant la iniciativa. Perquè aquesta és una altra història: els conselhers convergents aranesos van ara de suposats gestors nacionals, sense res a gestionar perquè estant a l'oposició i sense potenciar discurs polític nou que és el que els hi correspondria.

...

divendres, d’octubre 19, 2007


Demà Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en la seva Conferència Nacional s'hi juga molt. Caldrà estar atents de que passarà, encara que segurament no hi haurà un canvi de rumb espectacular.

Però segons sembla, passi el que passi, ERC pretén desembarcar a la Val d'Aran el 26 d'aquest mes. Serà la primera reunió pública amb roda de premsa inclosa, que serà el tret de sortida cap el futur Congres constituent d'aquesta formació a Aran.

Aquest dia a Les, apareixerà el President de la Diputació de Lleida Jaume Gilabert i càrrecs de la secretaria d'organització d'Esquerra i de les seves joventuts.

Tota aquesta moguda l'està capitanejant Jusèp Loís Sans Socasau.

Sembla una operació interessant, però comença carregada de contradiccions nacionals, evidentment vull dir nacionals araneses.

És una llàstima que no hagi aparegut un partit aranès amb sobirania de discurs i d'organització, que podia desprès pactar amb qui vulgues, si feia falta. Però aquestes operacions fetes des de Barcelona i acompanyades des de Lleida, són mortals per tenir un espai nacional de partits politics aranesos sobirans.

ERC a la Val d'Aran i desprès és digui com és digui, ha començat la casa per la teulada i ha desnacionalitzat el seu procés de creació. Malament comença, si desprès ha de donar "lliçons nacionals" als Convergents aranesos i a les altres forces politiques. Perquè per molt que vulgui no entrar en la picabaralla política i presentar-se amb anàlisi i solucions als problemes, bé s'haurà de diferenciar de les altres organitzacions i posicionar-se en l'arena política d'Aran.

Tota l'operació inicial està ben orquestrada seguin el patró que des de la Generalitat de Catalunya, ERC ja ens té ben acostumats. Primer se li dona un càrrec públic institucional a aquell que desprès ha de fer partit i s'ha de fer una imatge pública, i a continuació se li munta una infraestructura logística que servirà per la institució i discretament per les feines de partit. Això és el que ha passat amb el camarada Sans que se l'ha anomenat director del Programa per a la creació de l'Oficina "Occitan en Catalonha OC" de la Generalitat de Catalunya.

Ara el republicà Sans té un bon sou, temps a Vielha quan no és a Barcelona i ara li falta el despatx, que espero que l'Ajuntament de Vielha e Mijaran no li cedeixi cap local perquè la Generalitat se'l ha de buscar i pagar ells. (L'Ajuntament més valdria que ajudes a les entitats en aconseguir espais, cosa que no fa).

Tot plegat seria l'enèsima equivocació dels Convergents aranesos, que seria ajudar a crear ERC a la Val d'Aran, sense adonar-se que acabaran sent un mal son pels seus interessos politics. De moment ERC de la Val d'Aran ja estan passant el rasclet per apropar-se els convergents aranesos emprenyats amb els tics autocràtics que han aparegut últimament a CDA.

En fi, que tingui molta sort ERC a la Val d'Aran, i que analitzin ben bé com l'operació dels d'Iniciativa-Verds a Aran catapultada des de fora, ha estat un formidable desastre, encara que tinguessin unes pancartes electorals de molta qualitat.
...

dimecres, d’octubre 17, 2007

El meu treball de recerca universitària a Londres entra en una altra fase que és acabar de redactar la meva petita "Història d'Aran de l'època contemporània", especialment des de l'any 1948, quan és va obrir el Túnel de Vielha, fins els nostres dies. És molt interessant perquè puc combinar el treball bibliogràfic i de lectures de manuscrits amb una tasca de història oral.

A mi sempre em va marcar el comentari de Frederic Vergés quan deia que la situació geogràfica d'Aran a la capçalera del riu Garona n'ha determinat la llengua i cultura així com la història. Això que és totalment cert, i que em serveix per entendre moltes coses respecte Aran i Occitània, té uns profunds canvis al segle XX fins avui, que l'aranès, -com l'occità d'Aran-, és oficial a tota Catalunya.

Resulta apassionant reconstruir, minut a minut, la base política i institucional del treball de la "Comission entera Normalizacion Ortografica dera Lengua Pròpia dera Val d'Aran", que va elaborar la normativa ortogràfica de l'actual aranès. A mi m'interessa la part política més que lingüística, perquè hi va haver molta política lingüística i molta política pura i dura entre bastidors, per decidir que proposar i on tallar. Recordo haver sentit al President Pujol dir, que va haver d'adoptar clarament una postura política ferma per elaborar una normativa i aquesta fermesa ens ha portat on som ara. I encara més, tal com és varen fer les coses i en qui és va comptar a la "Comission" és va potenciar el reconeixement èxplicit de l'occitanitat de l'aranès, qüestió que encara que sembli mentida costa que tothom avui ho entengui a Aran.

Qui fa cultura avui a Aran? Els centres d'ensenyament, les biblioteques, les entitats, els partits polítics, les institucions nacionals i locals, els particulars, els mitjans de comunicació ? Cap on miren? On són les seves referències? Cap a Lleida, Barcelona, Valencia, Tolosa, Montpeller, Marsella, Tarba, Pau?

Quan François Mitterrand va guanyar les eleccions presidencials va dur a terme el programa de regionalització que havia promès i posteriorment l'any 1982 és va aprovar la Llei Deferre de descentralització territorial, obrint-se unes vies possibilistes per l'occitanisme enormes. A partir de les primeres eleccions regionals franceses de l'any 1986 és van constituir els Consells Regionals que han evolucionat molt, tot i el profund centralisme francès. Des d'Aran tota aquesta xarxa institucional no s'ha sabut treballar i rendibilitzar, ni políticament ni culturalment. Segurament, o perquè alguns des d'Aran estan d'esquena a Occitània o d'altres ho miren des de postures resistencialistes i puristes. Mala peça al teler. Cal menys pancarta i més treball de lobby als 7 Consells regionals que té Occitània.


...

dilluns, d’octubre 15, 2007


Com a Vivéncia aranesa acabo de coparticipar a la Conferència de Nacions sense estat d'Europa (CONSEU) que s'ha celebrat a la Regió italiana de la Val d'Aosta. Aquesta CONSEU 2007, que era la seva setena edició, estava dedicada monogràficament a "La reforma de les institucions internacionals i les Nacions sense estat d’Europa".

La CONSEU d'enguany, l'ha organitzat i finançada el Govern Autonòmic de la Val d'Aosta i l'associació cultural catalana CIEMEN, que és l'autentica ànima d'aquest fòrum creat l'any 1985.

Només voldria reproduir a continuació que és la CONSEU, per entrar en un altre moment a discutir del perquè Vivéncia Aranesa hi ha participat per primera vegada i de com amb aquest tipus de participació Vivéncia Aranesa comença, modestament, la seves activitats de projecció internacional.

Un fòrum tancat de debat de tres dies en un complex de congressos dins un hotel amb pedigrí de molts estels; amb conferències i discussions; esmorzars, dinars i sopars; amb un personal divers ideològicament i culturalment, parlant múltiples llengües i fent-ho oficialment en anglès, francès i italià; dona per fer una crònica d'allò més sucosa i divertida. Però no s'ha de fer concessions i donar armes als que critiquen aquets tipus de fòrum i grup de pressió: uns perquè el menyspreen i el silencien tant com poden i d'altres perquè en fan interpretacions de vegades una mica deformades, encara que de bona fe, com el periodista del diari "La Stampa" que titulava la seva crònica: "Cento popoli europei in cerca di patria". Encara que tothom sabia allí, més que ningú, quina era la seva pàtria, el que no sabíem i encara no sabem es com fer-ho perquè ens deixin ésser lliures plenament.
.
.
.
.
Que és la CONSEU?
La Conferència de Nacions sense Estat d'Europa (CONSEU) és un fòrum de debat i de confluència entre organitzacions polítiques, culturals i cíviques amb l'objectiu comú d'avançar cap a una Europa respectuosa amb la seva diversitat nacional, lingüística i cultural, i consegüentment, amb els drets col·lectius que en constitueixen la base. La voluntat de la CONSEU és aplegar les diferents sensibilitats del nacionalisme europeu, des dels moviments autonomistes de regions amb particularitats lingüístiques o culturals, als que reclamen la plena sobirania per constituir un estat propi. En qualsevol cas, es parteix sempre del principi inalienable del dret a l'autodeterminació dels pobles. Així mateix, la CONSEU ha de donar cabuda a tot el ventall ideològic dels moviments nacionalitaris, sempre que es respectin els principis democràtics i el dret a l’autodeterminació dels pobles.
Els objectius generals de la CONSEU són:
1.Promoure en l'àmbit europeu els principis de democràcia, de reconeixement de la diversitat i de respecte pels drets col·lectius dels pobles.
2.Intercanviar experiències i informacions sobre les diferents realitats de les Nacions sense estat d'Europa.
3.Proposar fórmules de col·laboració entre les diferents organitzacions que en formen part, partint del principi d'independència de cadascuna de les organitzacions, tot fomentant els principis de solidaritat i de cooperació.
4.Esdevenir un grup de pressió en les diferents instàncies europees, estatals i locals.
5.Fer propostes conjuntes a favor de l'Europa dels Pobles per presentar-les a les diferents institucions i organismes europeus.
6.Donar suport a les accions de salvaguarda de la identitat de cadascuna de les diferents cultures i nacions que conformen l'Europa actual.
7.Donar suport a aquelles organitzacions que en el seu marc nacional pateixen algun tipus de discriminació o d'agressió a causa de la seva actitud de defensa dels drets col·lectius.


...

dimecres, d’octubre 10, 2007

L'acte inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 ha estat una bona i brillant campanada, que per la part catalana ha comptat amb un mil·limetrat discurs polític del President Montilla i un eixerit discurs creatiu de Quin Monzó, que sentint-lo en directe per la televisió m'ha fet riure de veritat. ( Sinó fos perquè sona cursi, m'agradaria dir que em vaig sentit profundament emocionat i orgullós de la presencia catalana).

Els alemanys varen insistir en que faltaven com a convidats, en la part institucional de la fira, escriptors que escriuen en castellà a Catalunya, atiant la pesada polèmica i falsa discriminació, que només és humiliant per la literatura catalana. Però posats a fer declaracions de llengües, és com insòlit que el President Montilla s'oblidés de l'aranès, -l'occità de la Val d'Aran- en el seu discurs, tot i que ens recordava el paper del castellà a Catalunya i la seva cooficialitat.

Només Monzó introduïa el tema occità, precisament en el seu conte-discurs d'un escriptor que el conviden precisament ha fer el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, i precisament com un somni quan deia:

"... Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha
estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de
rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per
això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la
gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una
literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és
llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i
quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors
de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món
s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament
perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i
bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel
de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità.
Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se
senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-
Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura
sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel ....".


Desconec si a les exposicions i entre els convidats hi ha cultura occitana d'Aran, però d'entrada en els grans cerimonials d'àmplia repercussió mediàtica, no.

Qui del Conselh Generau d'Aran i de la Generalitat de Catalunya no va fer, n'hi ha fet els deures?. Val a dir que els catalans els hi costa entendre Aran.

...

dimarts, d’octubre 09, 2007


El Plenari del Conselh Generau d'Aran, (el que algun dia serà l'autèntic Parlament aranès) i el Ple de l'Ajuntament de Vielha e Mijaran han aprovat dues resolucions respectives, instant al Ministerio de Fomento que el nou Túnel de Vielha continuï com un túnel d'àmplia viabilitat amb els tres carrils previstos.

Les declaracions han estat calcades, en contingut i en redacció, -fins i tot en disseny i tipografia del material donat a la premsa-, encara que la declaració de l'Ajuntament afegia uns punts més, en els que s'introduïa el "sentiment del PP" que és fer avui de propagandistes i instrumentalitzadors de la Monarquia espanyola, reafirmant la denominació del futur Túnel i la invitació de la institució monàrquica a la inauguració. Tot això de la Monarquia era de calaix, i no necessitaven els tècnics de protocol, ni els espanyolistes reconsagrats per acceptar-ho amb normalitat, com ja estava assumit anteriorment.

Però la consigna era la consigna i l'Alcalde del PP ha seguit el guió. Però el més bo és la interpretació nacionalista de l'Alcalde Pepito Calbetó del Túnel de Vielha. Té raó quan diu que el Túnel és un símbol i és més que un Túnel, fent-ne tota una declaració nacionalista, però és clar ... no aranesa sinó espanyola. Curiosament Calbetó ha fet allò que els convergents aranesos no han sabut fer en aquest afer del Túnel, que és rendibilitzar-ho políticament i nacionalment.

Els convergents amb tanta pancarta proclamada i tanta mobilització de camioners també només proclamada, han donat una imatge de "aranès emprenyat a la brava", però no "una imatge de indignació però donant una resposta política i sobretot nacional aranesa". Per això tota la maquinària socialista espanyola, catalana i aranesa, -responsables i corresponsables del nyap-, han agafat la iniciativa del seu propi error i de la seva pròpia supeditació i han tornat a guanyar la partida a un Secretari General de CDA i Conselher -l'exSíndic-, instal·lat en un model de fer política totalment exhaurit.
...

divendres, d’octubre 05, 2007

Reprodueixo a continuació un article meu publicat al diari de Lleida "La Mañana" (03/10/2007), firmant-lo com a President de l'associació cultural i cívica "Vivéncia Aranesa".

L'entitat "Vivéncia Aranesa", que és un think tank de quadres, que funciona per "programes, projectes i activitats", té en la seva vessant cívica el "Programa Mossen Condò de Dinamizacion Civica e Culturau". Emmarcat en aquest "Programa" l'associació s'ha posicionat activament en temes que creu claus per Aran, com fou el procés d'elaboració de l'actual Estatut d'Autonomia, o com en temes d'infraestructures com ara és el cas, o com en el futur segurament farà en la nova Llei d'Aran.
L'article:

El Túnel de Vielha: Claus polítiques d’un fracàs

Tothom ja està ben informat que el nou Túnel de Vielha perdrà un carril, quedant un Túnel empetitit per a la mobilitat. I això el Ministerio de Fomento de Madrid, responsable de l’obra, ens ho anuncia poques setmanes de la seva inauguració. La justificació d’aquest canvi és que ho obliga una normativa comunitària. Per a més vexació de tots, ara la Ministra Álvarez ens diu que això ja era cosa sabuda des de feia tres anys i que no entén ni la polèmica ni la novetat.

Què ha passat? Senzillament s’ha fet un nyap monumental d’una infraestructura essencial per Aran. No s’ha planificat bé, no s’ha fet una bona previsió i a més, un cop detectat l’error s’ha amagat la informació i s’ha explicat com a fet consumat, poques setmanes de posar-lo en marxa. Amb nocturnitat i traïdoria el Ministerio de Fomento ha culminat un estil d’intervenir al territori.

Només cal anar a les hemeroteques per veure els despropòsits de com s’ha fet el Túnel: i no només pels 5 anys d’obres amb 2 de retard en la seva finalització; i no només per la desviació pressupostaria de la inversió; i no només per l’enfonsament d’una part encara avui sense explicar; el que s’ha fet és negar la participació del seguiment de les obres per part de l’administració nacional aranesa, que és el Conselh Generau d’Aran.

I per què no s’ha deixat fer? Per dues raons: per una concepció centralista i per un sectarisme de carnet polític.

A més, ha estat el Tripartit de la Generalitat de Catalunya, capitanejat en aquest cas pel conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, els que han fet d’intermediaris i quan a calgut han fet el peripé de les novetats del Túnel. Tota la xarxa socialista estatal, catalana i aranesa han estat els responsables de la mala gestió i del nyap final del que havia d’ésser una obra imprescindible pel desenvolupament econòmic i turístic d’Aran.

Per això el síndic Boya, lligat de peus i mans a la disciplina socialista, ha optat pel silenci i per no enfrontar-se a la ministra de Fomento; com tampoc ho ha fet el conseller Nadal. Com també aquesta enorme frivolitat del conselher de Turisme del Conselh Generau, Juan Antonio Serrano, que quan es posiciona sobre el nyap del Túnel ho fa com a President de la Federació Hostaleria de Lleida, perquè com a polític del govern aranès ha de callar perquè també el tenen agafat pel coll. Mentre que el seu company de govern, el conselher d’Administració Pública i Finances, Rufino Martínez, en qualitat també de regidor de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran, feia unes declaracions a la televisió parlant i justificant com si fos el portaveu del Ministerio de Fomento. Tantes contradiccions han acabat perjudicant als interessos del poble aranès.

Però sinó en teníem prou amb la ineficàcia socialista, també tenim el caos dels convergents aranesos. Aquests avui només poden fer quatre declaracions i propiciar algunes preguntes a les Cortes españolas a traves de CiU, però avui per avui no poden aglutinar i mobilitzar els sectors productius aranesos per plantar cara a les barbaritats del Ministerio. I això no passa ara perquè estan a l’oposició, ja el exsíndic Barrera no va saber situar al seu voltant amb plena complicitat, als sectors dinàmics de l’economia aranesa. Hi va haver, com avui, una evident desconnexió amb la societat civil.

I totes aquestes mancances a Aran el Ministerio de Fomento ho sap. Sap que uns –els seus– els té agafats i neutralitzats, i els altres els nacionalistes aranesos els té bloquejats i sense força per ésser un grup de pressió eficaç.

El Ministerio sap que per molta indignació, no hi haurà resposta contundent i s’atreveix imposar uns fets consumats, sense buscar solucions al problema i despistant al personal parlant de solucions per altres mancances viàries, com la N-230 cap a la frontera.

A la Val d’Aran no ens mereixem aquest autèntic colonialisme a l’espanyola, que no ens porta solucions, que no respecta el territori i que perjudica clarament la nostra economia. I no té nom la complicitat i ineficàcia del Tripartit català en el nyap del Túnel. Però a més, els que vivim a Aran no ens mereixem tota la classe política aranesa en conjunt, que no és capaç d’aglutinar i defensar els interessos de la modernització de la nostra societat amb una falta de serietat que hipotecarà el País, o sigui Aran, per anys.

Joan-Ramon Colomines-Companys. President de “Vivéncia Aranesa
...

dimecres, d’octubre 03, 2007


Sembla que alguns no entenen que jo consideri prioritari que em dediqui més a parlar del nacionalisme aranès, que criticar o treure draps bruts de l'etapa governamental actual de Unitat d'Aran-PSC. Fins i tot se'm va demanar que també donés 100 dies a l'oposició aranesa, com estàvem donant al nou govern aranès.

El més natural és que parli de les coses de "casa", que no vol dir de partit, sinó de manera de pensar. El nacionalisme aranès, per sort, no només és cosa de partits o del Partit.

Ni els convergents aranesos tenen l'exclusiva del nacionalisme aranès, ni els senyors i senyores de Unitat d'Aran-PSC tenen l'exclusiva de l'esquerra.

Estem en un moment que el nacionalisme aranès necessita una bona redefinició i saber posar al dia tot el seu ideari i la seva estratègia.

Però com sempre el moviments politics els construeixen i els lideren persones, i cal que aquestes moblin d'una manera clara i rigorosa el seu discurs polític per aportar idees de renovació i d'engrescament col·lectiu.

El model de la gestió petita, i més provinciana que nacional aranesa, està més que esgotat en les files del nacionalisme aranès. I si aquest nacionalisme no és l'abanderat de la defensa profunda i rigorosa dels interessos del País, no serveix per a res i la ciutadania sap perfectament reconèixer quan se li aixeca la camisa.

El nacionalisme aranès en comptes de semblar un geriàtric i/o una guarderia, necessita semblar i ser un moviment polític dirigit per la gent més preparada de la nostra comunitat, aglutinant els millors professionals de tots els sectors. No potser que alguns pretenguin liderar equips politics, amb un nivell i una manera de fer, que cap de nosaltres els posaríem davant de la gestió dels nostres negocis particulars.
...

dilluns, d’octubre 01, 2007


Com el nacionalisme aranès no entengui que és tota una mobilització PLURAL, ho tindrà ben complicat. I com els que tenen càrrecs no entenguin, que precisament per tenir càrrecs, poden estar sotmesos a la crítica, fins i tot pels que estan a les seves pròpies files, estem tots plegats ben servits.

Una cosa és fer negoci amb la coartada de la política i aquests barruts els coneixem tots, i una altra cosa és la confrontació de les idees per construir una alternativa de govern viable i potent.

En període congressual no hi ha líder que valgui, sinó torna a passar a les urnes dels de casa. I algú podria tenir alguna sorpresa.

Jo personalment en començo estar fins el cap de munt de les desqualificacions personals, perquè critiques coses que no van.

És admissible que encara avui no hi hagi una anàlisi pública de les passades eleccions a Aran, amb la interpretació del nacionalisme aranès del que va passar?

----------
PD: és una llàstima de la falta d'humor d'alguns lectors nacionalistes i que no sàpiguen diferenciar entre la ironia i la sàtira de la informació d'un esdeveniment o una reunió. S'ha d'ésser ben burro que algú cregui que jo he explicat algun "secret d'estat", perquè qualsevol veuria, -acabant la lectura-, que és una parodia inventada per reforçar una crítica.
...

dijous, de setembre 27, 2007


Aquests dies a Aran s’ha parlat molt de Patrimoni. Per una banda el govern Boya ha paralitzat el projecte del nou Museu d’Art Sacra de Vilac, tot i la disposició de la Pedania de donar un immoble, i tot i la demanda, formalitzada ahir en un Ple, de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran.

També aquesta setmana s’ha reunit la “Comission Assessora d’Auviatge”, que és un òrgan consultiu de patrimoni. Tal com el govern ha publicitat la reunió, ho ha realitzat fent critica al govern anterior. Quedant bastant penós que el propi Conselh és faci publicitàriament ell mateix la crítica, en la Web oficial.

Queda clar que la filosofia del nou executiu aranès, és governar donant guitzes al treball anterior. Tot i que és obvi que la Comissió Assessora d’Auviatge s’havia d’haver reunit abans, i que una política cultural gallinàcia i personalista no ho va permetre, no estaria malament tirar endavant polítiques culturals més de consens i amb menys ganes de fer sang a l’administració anterior.

I tot això apareix en una setmana que acabarà celebrant-se les “Jornades Europees del Patrimoni”. Pels dies 28, 29 i 30 de setembre és potencia a Catalunya aquestes Jornades, que amb el lema “Europa, un patrimoni comú” és realitzaran 450 activitats en gairebé 200 municipis. Tot això està organitzat entre la Generalitat de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, la Federació de Municipis de Catalunya i nombrosos promotors locals. A més, a nivell internacional hi ha el Consell d’Europa i la Unió Europea, participant uns 40 Estats i diversificant les activitats per comunitats, pobles i nacions sense estat.

Tota una moguda per potenciar el patrimoni monumental de manera global i de manera integradora, tant a la gent de casa com als potencials turistes. Catalunya ha volgut dedicar-ho a la temàtica “Patrimoni i joves”.

El Govern Aranès no ha potenciat res per les Jornades. Una llàstima.

Però la sorpresa és que l’Ajuntament de Vielha e Mijaran surt al programa oficial de les “Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya”, publicitant una exposició denominada “Joves, diversitat i patrimoni” que és faria a l’Espaci Joeni 1 de Vielha , i en la que és diu “...és muntarà un parell d’exposicions de fotografia que recolliran activitats dels joves del municipi del 2006 al 2007...”. L’exposició està anunciada per començar demà.

Dic sorpresa, perquè ni l’Espaci Joeni en saben res, ni òbviament la seva agenda del trimestre ho porta, ni tampoc la Web de l’Ajuntament. Això sí, centenars d’opuscles han estat repartits per tot Catalunya amb l’oferta de Vielha i és pot trobar a les agendes de diferents Webs culturals.

És una llàstima tanta descordinació i deixar passar una interessant activitat. Sinó és baixa dels núvols i no és fa una política cultural participativa, és continuarà fent el ridícul.

...

dimarts, de setembre 25, 2007

Ahir no ho vaig voler posar-ho, perquè volia aprofundir més, en la identificació de la empresa privada que hi ha darrera la nova Web del Conselh Generau d’Aran, però potser si que cal concretar l’empresa.

Per saber-ho només cal utilitzar l’aplicació “WHOIS” per conèixer qui hi ha darrera la Web. A continuació en teniu el resultat de la consulta :

Domain ID:D148932976-LRORDomain Name:CONSELHARAN.ORGCreated On:22-Aug-2007 12:42:01 UTCLast Updated On:16-Sep-2007 22:28:18 UTCExpiration Date:22-Aug-2008 12:42:01 UTCSponsoring Registrar:MyDomain, Inc. (R92-LROR)Status:TRANSFER PROHIBITEDRegistrant ID:DOT-Y67NU6W5PVRNRegistrant Name:Conselh Generau d'AranRegistrant Organization:Conselh Generau d'AranRegistrant Street1:Passeg dera Libertat, 16Registrant Street2:Registrant Street3:Registrant City:VielhaRegistrant State/Province:LLeidaRegistrant Postal Code:25530Registrant Country:ESRegistrant Phone:+34.973641801Registrant Phone Ext.:Registrant FAX:+34.973641801Registrant FAX Ext.:Registrant Email:info@conselharan.orgAdmin ID:DOT-IK0JTUFUXV9IAdmin Name:Pablo ArancibiaAdmin Organization:Krear - Dise..o & WebAdmin Street1:Urb.Sant Miquel 8AAdmin Street2:Admin Street3:Admin City:VilacAdmin State/Province:LLeidaAdmin Postal Code:25537Admin Country:ESAdmin Phone:+34.9732459Admin Phone Ext.:Admin FAX:Admin FAX Ext.:Admin Email:info@krear.netTech ID:DOT-X9BPCM1M95OBTech Name:Pablo ArancibiaTech Organization:Krear - Dise..o & WebTech Street1:Urb.Sant Miquel 8ATech Street2:Tech Street3:Tech City:VilacTech State/Province:LLeidaTech Postal Code:25537Tech Country:ESTech Phone:+34.9732459Tech Phone Ext.:Tech FAX:Tech FAX Ext.:Tech Email:info@krear.netName Server:NS1.HOSTMONSTER.COMName Server:NS2.HOSTMONSTER.COMName Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server:


O sigui la nova Web del Conselh l’ha fet l’empresa situada a Vilac i denominada Krear, amb Pablo Arancibia com a responsable.

He rebut diversos e-mails de persones que fan Webs a Aran i que toquen temes informàtics. Increïblement hi ha molts professionals i moltes petites empreses muntades a la Val d’Aran en aquest sector. Això és molt bo.

Ningú m’ha desmentit la denúncia que jo feia i encara se m’ha donat més material perquè ens adonem de l’aberració propiciada per una empresa privada i l’administració. Sobretot per no referenciar públicament el tipus de programació oberta que s’havia utilitzat. En especial, se’m reafirma que no és pot cobrar el software Joomla en sí mateix. Ningú s’explica perquè una administració que pretén a presentar-se com a potent, no pot tenir la seva pròpia programació en la Web oficial i s’ha tirat de veta de patronatges informàtics gratuïts. I per més inri s’inclou un extens “Avís legau generau”, on és parla de la propietat intel·lectual de la Web que per trampós, podria acabar al jutjat.

Els e-mails rebuts em recriminen qüestions informàtiques de la Web anterior, i tot i que constava que jo era el Webmaster, haig de dir que els últims quasi quatre mesos de l’altra Web jo ja no n’era el responsable real de la Web, malgrat que ho deia. I sobretot el que mai vaig ésser, és el dissenyador informàtic de la Web.

Dels e-mails i de les opinions dels professionals de la informàtica d’Aran, el que em sobta és que algú pugui no veure clar que son necessaris “concursos públics” per accedir a encàrrecs de l’administració. I jo segueixo pensant que és una opció de higiene democràtica i transparència, i que en grans encàrrecs, encàrrecs continuats o encàrrecs simbòlics, cal utilitzar el concurs públic per donar opció a tots els professionals per igual, sense desviacions d’interessos i carnets. Ja us puc ben assegurar que alguns dels professionals que ara m’han enviat e-mails i no veuen clar els concursos, sinó tenen padrins en les dues grans opcions polítiques, difícilment tindran encàrrecs de l’administració aranesa sinó és via concursos.

...

dilluns, de setembre 24, 2007

Han passat 100 dies del govern aranès del Síndic Boya !

Ja estem al final d’aquella etapa que se’ls hi dona als governs abans de començar una oposició crítica en detall. Jo voldria aportar alguna reflexió, però no només del Govern Boya, sinó de tot el que ha passat a Aran durant aquests 100 dies (govern, oposició, ajuntaments i entitats), perquè tot està interrelacionat. No penso ésser exhaustiu, ni tampoc penso fer cap anàlisi professional de polítiques i de conductes, perquè això ho faig als meus articles periodístics i acadèmics. En aquest blog personal només aportaré alguns comentaris i descobriré el rerafons d’algunes coses, que “la premsa del País de les Meravelles” ni tant sols comentarà.

-----------------------------------------------------------



Seré tu amante bandido, bandido ...”(1)
El Conselh Generau d’Aran inaugurà una Web utilitzant plantilles de software lliure com a programació pròpia






Tant acostumats a l’ambigüitat, a fer de camaleons i a instrumentalitzar-ho tot, que no ens hauria d’estranyar que també en temes d’informàtica el Govern d’Unitat d’Aran-PSC acabessin fent trampa.

D’entrada, sense respectar el treball de gran quantitat de professionals i funcionaris del Conselh, en un cop d’afecte, és va liquidar la Web oficial del Conselh en la seva totalitat. No és va canviar la part institucional, sinó que és va liquidar tota, incloent-hi la seva part funcional, amb convocatòries i serveis ben vius, que varen avortar en sec, deixant els usuaris penjats. Una autèntica falta de respecte i una temeritat perquè no tenien Web substitutiva.

Fou una decisió política de pur sectarisme i la única acció que podien fer per atacar directament alguna cosa del Servei de Comunicació de l’època Barrera, que tant odiaven.

Primer amb un rètol estàtic i desprès amb un escrit xulesc a tres llengües, ens anunciaven que aviat obririen la nova Web oficial que “...estigui a l’alçada de la màxima institució i que un país com Aran mereix...”.

El que no deia l’escrit és que això ho farien piratejant programació informàtica i que el Conselh a més, pagaria per aquesta programació.

Si un va a la Web del Conselh no trobarà a la interfície, ni qui és el Webmaster, ni qui l’ha dissenyada informàticament i en continguts, ni si treballen amb llicencies : amb quines.

I tot això ens porta a un fet primer important :
Encarregar una nova Web oficial, no és mereix un concurs públic?.
Jo crec que sí, i sobretot desprès d’haver-nos ofert insults fins extrems delirants per aquestes qüestions.

Que l’etapa de la Web anterior va ésser galdosa, no cal que m’ho expliquin. Jo vaig ésser una víctima de les lluites internes de les estructures de govern per dominar la informàtica governamental i la pròpia Web. Però tothom sap a Aran, que vaig ésser el primer abanderat de donar transparència i eradicar les possibles corrupteles, combatent-les en la línia que pregonava el Síndic Barrera. Cosa que no vaig poder fer amb el cacic i clau dels "Servidors informàtics" governamentals el senyor Samarra, que actualment també s’està pixant al nou Govern.
.
L’actual Web del Síndic Boya està utilitzant software Joomla CMS que és d’ús gratuït i de lliure distribució, sota una llicencia GNU/GLP que és una llicència pública general. O sigui d’una manera abusiva, trencant tota ètica del món informàtic i traint els principis del Open Source, s’aprofiten d’unes plantilles gratuïtes i ens les presenten com el resultat de l’encàrrec d’una programació pròpia. ( I que a més algú voldrà cobrar).

Tots els que treballem en ONGs i en programes informàtics d’ensenyament sabem perfectament que és el Joomla i hem de trobar un abús que l’administració pública aranesa ho potinegi i d’amagatotis s’ho apropií.

Encara que és digui que tot està en proves, és necessita fer una autèntica auditoria informàtica i administrativa per descobrir fins on s’ha venut gat per llebre.

Perquè qui utilitza el Joomla sap que NO pot cobrar el software Joomla en sí mateix. Que no pot modificar o ampliar el codi de font de Joomla amb l’objecte de revendre o cobrar pel software. Que no és pot alterar el codi de font de Joomla amb l’objecte de lliurar-se de la llicencia GNU/GLP, per propòsits de venda. En definitiva el que no és pot pretendre és fer veure, que el Joomla és teu, per fer amb ell el que vols.

En definitiva: ni concurs públic, ni conseqüentment no se sap els diners pressupostats, ni s’ha tingut el mínim escrúpol de piratejar software lliure en una transacció comercial, traint la filosofia Open Source que és basa en la cooperació de desenvolupament i la iniciativa de compartir software lliure.
.
Si la Web oficial del Conselh ha d’ésser la imatge pública digital de la Institució nacional aranesa; com s’està elaborant la Web, és la imatge de les noves maneres clientelars i tramposes que s’estan instal·lant, una manera de fer, que el País no és mereix.

...

dijous, de setembre 20, 2007




Farcit de Azitromicina, Codeisan i Ibuprofeno resistia a un emprenyador refredat, a una faringitis i a molta tos. No me’n recordo si els prospectes dels fàrmacs m’aconsellaven no conduir i no fer manipulacions d’eines perilloses, perquè se suposava que tanta pólvora farmacològica m’hauria deixat grogi. Però la reunió que em trobava m’estava marejant. No era un dels meus millors dies, però m’hi estava jugant molt i jo no deixava de suar.

Faltaven 5 dies perquè s’acabessin els 100 dies de gràcia que és donen a qualsevol govern democràtic, i el qui estava parlant a la reunió, no concretava cap crítica a fer. Tot eren divagacions i tot era intentar un diagnòstic de com havien arrencat a treballar els socialistes en el govern aranès, però sense trobar cap alternativa per oferir a la ciutadania, que se suposava que volia sentir alternatives. Simplement la crítica era : són dolents, malèfics i emplumats. Tota una crítica buida i pueril que no aguantava un discurs seriós.

A més el capital humà directiu convergent s’havia enfonsat, donant una deplorable i trista imatge. Per una banda el directiu de sanitat i guru del pla estratègic del govern sortint, ara treballava pels altres; també ho feia el directiu tot poderós d’emergències i bombers; i amb una tombarella digna d’un màgic equilibrista, també s’havia passat al bàndol del Tripartit l’altre guru de cultura. Tota la matèria gris dels convergents aranesos estava llogada i ben pagada, pels nous socialistes rampants.

A més, per amanir tanta pèrdua de capital humà, un home superestimat i desitjat pel partit nacionalista, i que és un veritable home orquestra, a més d’un càrrec de super-super-confiança del Síndic Perdedor de les Eleccions, va tramar unilateralment, fer un seminari de protocol a territori administrat avui pels contrincants polítics. I a més, és va fer escriure una carta pública publicitant el seminari pel xumar de la cort.

Segur que l’enginyós expert i súper titulat en protocol va pensar que seria una bona manera de boicotejar-los des de dins. Els hi explicaria tot al revés, perquè desprès fessin el ridícul i no sabessin menjar peix amb els coberts adequats. En realitat, no només no va cobrar el seminari perquè quan s’està a l’atur, com és el cas de l’expert, l’administració no paga en negre, sinó que va despistar al personals i va crear l’estupor de la militància, que a crits demanava el seu cap. Tot un drama mal dissenyat.

La reunió continuava i ningú aportava una síntesi política de rebuig i de condemna del que estaven fent els nous governants. Res de res. Algú feia un comentari puntual, com de passada, com per exemple que el responsable electoral convergent que treballava com a professional al Conselh, havia patit com a revenja política, un mobbing laboral com una casa de pagès i estava a punt d’entrar, l’endemà mateix, a un judici per reclamar els seus drets. Però era una anècdota, un dany col·lateral que no valia la pena ni de mencionar. ( A més era de fora, ja se sap un puto incordi, com en jr, un altre tarat).

Començava arribar l’hora d’un esdeveniment d’aquells que fan acabar en sec una reunió: havia futbol i ningú se’l volia perdré.

Varen votar i per unanimitat varen acordar demanar feina al govern socialista per l’antic Síndic Convergent. Era igual el lloc, potser a medi ambient o el que fos, perquè el candidat, com tothom sap és un expert de tot i més. S’havia arribat a una bona proposta, ja no caldria pagar el lloguer del local del partit, simplement ells mateixos s’havien autoliquidat i no quedava oposició a Aran.
.
El Síndic socialista Boya és un geni. (A veure si fent-los-hi la gara gara també em contracten a mi).

dimecres, de setembre 19, 2007









Tinc un refredat de cavall, per dir-ho metafòricament, i per molt que se’m demani -via e-mail- que opini sobre el suïcidi polític d’un convergent de l’equip de l’antic Síndic Carlos Barrera, no ho faré.

I no ho faré, perquè la debilitat del meu cos, que no paro de tossir, no em deixa esplaiar-me i explicar de com el sector del negoci i els depredadors de la convergència aranesa com a partit, se estant carregant la imatge i el lideratge de Barrera. Els que havien practicat un servilisme malaltís al líder, ara per la pràctica dels fets consumats, també volen liquidar el patrimoni del nacionalisme aranès.
.
Tranquils senyors i senyores convergents d’Aran !, no deixeu que una sessió-trampa sobre protocol, us tregui la son. Sempre us havíeu cregut que Roma no pagava i resulta que aquests nous governants si que ho fan, mentre segueix l’escàndol del SAS i sobretot de TOJUVA. I mentre a mi, per un article d’opinió, encara em tenen al jutjat.


...

dilluns, de setembre 17, 2007


Avui hem enterrat a Pepita Caubet. Una dona, una escriptora aranesa que és un símbol de la identitat d’un País.

Aran sempre me l’he imaginada en clau de dona i Pepita era una d’aquestes Arans, plena de coratge, de gruix moral i de principis.

Ben segur que no pensàvem igual en moltes coses, però si que veiem de manera igual el País. El seu País, que em va fer-lo estimar com el meu. El nostre País aranès i occità.

Un País de persones, de pensament, de paraules, de llengua, de paisatges, de vida salvatge i d’ètica política i social per fer-ho funcionar tot. Una Val d’Aran de Cultura que havia de fer de fonaments i de ciment per seguir edificant una comunitat de identitat.

La cultura i la llengua era la seva eina de seducció. Recordo haver escrit desprès d’haver-la escoltat en una “Serada literària” : “...Vàrem escoltar a la Vetllada literària... la Pepita Caubet divertida, irònica, “gata vella”. Tota una institució per nosaltres, que amb els seus textos escrits a mà, ha fet la delícia dels assistents...”.

Articles escrits a mà, aprofitant paper, que en l’època d’Eth Diari ens feien trencar el cap per entendre la lletra, a mi com editor i als correctors.

La Pepita em va acollir a casa seva moltes vegades, per parlar de cultura i de política, per ajudar-me a buscar consens per dinamitzar projectes. Era una dona de conviccions i creences radicals, però disposada a estar amb tothom, practicant això que en diem consens i ella en deia ser civilitzat.

Jo la vaig conèixer de gran, o de nena gran, quan tot just començava a deixar de fer de botiguèra de ceràmiques. Sempre la recordo amb bambes, sempre la recordo amb flors que portava a l’església i per mi era un misteri religiós, perquè no em podia imaginar tanta flor i tanta flor diària. Qui no recorda aquell gest de coqueteria, de baixada de parpelles, de gir majestuós del seu cap, quan algú li deia una floreta personal o literària.

Digui el que digui el Mossèn, morir-se és una gran gamberrada i tot just ara que tant la necessitem, la Pepita ha de fer vacances. Perquè m’ho vull prendre com unes vacances, perquè hi ha tanta feina per fer i la necessitarem tant. Ajuda’ns Pepita!!!.

D’acord!!!, no ens posarem tristos, obrim un procés d’adaptació als nous canvis, i ens riurem de les misèries i aprendrem a riure’ns de nosaltres. Farem de Pepita escriptora, de Pepita/Jacinta, casa e país.

I com l’acabament de les nostres llegendes ben vives, finalitzem-ho com sempre:
E tric tric
Mon comentari ei finit
E tric trac
Mon comentari ei acabat.

Gràcies Pepita.
Una gran senyora dels Pirineus.


...

divendres, de setembre 14, 2007

Les entitats culturals i cíviques com Vivéncia Aranesa hauríem de promoure el debat cultural al màxim entre els nostres conciutadans, siguin o no afiliats a l’entitat, perquè no podem deixar que polítics i funcionaris planifiquin País amb una grisor que posa els cabells de punta. Sinó hi ha debat, sinó hi ha estudi d’altres experiències, sinó hi ha ambició, serem un cargol bavós que no arriba mai enlloc, celebrant tot el dia que som estupendos.

A tots ens hauria de preocupar que i com és farà el nou palau de cultura i congressos de Vielha capital, als terrenys de les antigues casernes militars. El centre que en diem provisionalment el “Centre Nacional d’Aran de la Cultura Occitana a Vielha e Mijaran”, pot ésser un edifici singular o un edifici de la mediocritat més nostrada.

A Vielha en tenim mostres ben palpables de la grisor i del mal gust. Una iniciativa privada com la fallida nova església de Vielha a la carretera cap a la frontera, és una mostra del que no és pot fer. Sinó varia, també pot passar en una obra pública com el Poliesportiu.

Hauríem de agafar com exemple als andorrans que acaben d’encarregar l’Arxiu Nacional Andorrà a l’arquitecte Frank Gehry per fer un edifici singular a La Massana, utilitzant noves tecnologies i integrat al paisatge. És tracte de fer un arxiu i un símbol nacional de patrimoni urbà.

Gehry ben conegut, entre d’altres obres, pel Guggenheim de Bilbao o el Disney Concert Hall de Los Angeles (foto adjunta), donarà explendor a una obra que quedarà per generacions, com en el seu dia ho va ésser el centre termolúdic andorrà de Caldea a Escaldes-Engordany de l’arquitecte Jean-Michel Ruols.

L’encàrrec a Gehry de l’Arxiu s’ha fet perquè ha guanyat el concurs internacional que s’havia convocat.

A Vielha també s’ha de jugar a primera divisió i buscar una obra de patrimoni urbà i de potencialitat turística de primer ordre. Tot això s’hauria de fer per consens institucionals i ciutadà, amb una clara visió de País.

...

dijous, de setembre 13, 2007

Logo Campus per la Pau i la Solidaritat de la UOC


A la Val d’Aran el dia que vaig proposar a un partit polític que preguntes als seus militants si volien participar voluntàriament a buscar diners pel partit, algun jefe és va sentir violentat i va fer treure la pregunta del qüestionari. És necessiten diners per fer política militant i cal complicitats per aconseguir-los, i fer participar a tothom és una manera de propiciar la responsabilitat i la transparència.

Al mateix passa a les ONGs i sobretot les araneses i occitanes en general : Necessitem diners i hem de buscar la manera d’aconseguir-los.

Jo en una època havia treballat en “Captació de fons econòmics” i ho he fet per ONGs i per la pròpia Generalitat de Catalunya. Quan ho feia a Anglaterra m’havien titulat “Consultant Adviser in Communication and Fundraising”. O sigui especialista en Fundraising o Fundraiser : captador de fons.

És absolutament evident que la “Captació de fons” per un partit, per una institució pública i per una ONG, és completament diferent. No és el mateix buscar inversors, que fer una captació de fons econòmic per l’anomenat tercer sector o sigui les ONGs.
.
Tard o d’hora caldrà a Aran i a tota l’Occitània pirinenca, plantejar-nos-ho seriosament això de buscar diners a les empreses i als particulars, per a finalitats altruistes en temes de cooperació, solidaritat i cultura.

...

dimecres, de setembre 12, 2007


Que Josu Jon Imaz, el president del Partit Nacionalista Basc se’n torni a casa és una bona noticia. Quan un líder d’un partit agafa un camí per acabar liquidant el propi projecte de partit, el millor que pot fer és deixar que ho portin uns altres.
.
Exercir el dret d’autodeterminació a l’Estat espanyol serà molt i molt complicat. Tenim un a democràcia molt mancada i caldrà aprofundir-la per acabar donant-nos la llibertat. Per tot això, si els propis són un tap que frena i desorienta millor que tornin a la seva activitat professional.
.
Gràcies Imaz, però ara no emprenyis més i deixa que el Lehendakari Ibarretxe prepari el referèndum.
...

dimarts, de setembre 11, 2007

L’Onze de setembre sempre ha estat una diada reivindicativa que he viscut de moltes maneres: a les comissaries en dictadura i en democràcia, o realitzant tasques d’activisme cultural, cívic o en accions propagandistes de tota mena. També han estat dates de sortides de Catalunya cap a llargues estades a l’estranger o d’arribades triomfals a casa. Evidentment també la diada ha significat participar en actes institucionals i a múltiples actes polítics. Tot plegat una aventura de vida, vivint una diada singular a ple compromís. A hores d’ara ja no em cal demostrar res del que vull nacionalment pels Països Catalans, que evidentment vull lliures o sigui independents.

He escoltat el missatge institucional del President de la Generalitat de Catalunya , José Montilla, i apart de la discrepància que hi pugui tenir de com veu l’Estatut i el futur, el contingut, el llenguatge, tots els conceptes nacionals de Catalunya, la terminologia utilitzada, és a dir tot plegat, no m’ha semblat malament. La música de tot el que deia era catalanisme en estat pur, no era nacionalisme català però si catalanisme i sonava bé. Sonava molt bé, perquè ho escoltessin centenars d’immigrants que han vingut a Catalunya. Només per aquest missatge i pel discurs que els hi va fer al “pueblo” quan hi va anar Montilla aquest estiu parlant de la “generositat i integració catalana”, ja ha valgut la pena tenir un “José” a la Generalitat.

Esperem que un dia aquest “José” reivindiqui la independència catalana, com centenars de militants de família immigrada que han i estant reivindicant les llibertats catalanes en la seva plenitud, com una expressió de reivindicar els drets humans.
.
El debat sobre el sobiranisme i el record de Xirinacs marquen els actes de la Diada 2007. Espero que arreli tant de debat, i no sigui pura i estèril rauxa, que no ens deixi fer una bona i eficaç tàctica i estratègia política.
.
Bona Diada!!!.

...

dilluns, de setembre 10, 2007

Manifest del Cercle d’Estudis Sobiranistes


Catalunya viu un moment crític. La situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, està conduint la nació a la decadència econòmica i social, a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar, i a l’afebliment dels trets d’identitat cultural i lingüística imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la preservació de la singularitat cultural, la societat del coneixement, la nova immigració o la sostenibilitat mediambiental. D’altra banda, els intents per reformar l’estatut polític que evitin aquesta davallada han estat infructuosos i la reforma estatutària de 2006 s’ha encallat en el ja crònic incompliment per part de les institucions de l’Estat espanyol i a l’espera dels pronunciaments d’un Tribunal Constitucional sense garanties d’imparcialitat i al servei de la nació espanyola, que anorrearan l’Estatut.

Entenem que la via autonomista es troba esgotada, que el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, avalada pel disseny constitucional sorgit d’ençà de la transició, que impedeix al poble de Catalunya i al seu Parlament decidir el futur de la nació, reduint l’autogovern a una mera descentralització administrativa i escanyant la societat catalana detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen.

No ens resignem a la decadència i la desaparició, no volem perdre la dignitat i l’orgull de ser catalans, és l’hora del tremp dels homes i les dones lliures i patriotes, i d’establir les condicions per decidir la constitució de Catalunya en Estat independent integrat a la Unió Europea, en exercici del dret d’autodeterminació reconegut per Nacions Unides per a tots els pobles, en aplicació del principi democràtic, i en el marc dels Convenis de Viena sobre Tractats internacionals i de successió d’Estats.

Cal que els estaments polítics, socials i cívics responguin amb l’ambició necessària per fer de Catalunya una nació que assumeixi les pròpies responsabilitats i decisions, que donin forma i sentit al batec d’una societat que no es resigna, i que bandegin la desorientació, l’absència de gosadia, la tenalla de les servituds cap als poders fàctics espanyols, la manca d’honestedat i la incompetència, que han conduït a una bona part dels nostres representants a un atzucac que els impedeix plantar cara a la crisi i oferir una solució sobiranista creïble i viable.

Una majoria social favorable a la constitució d’un Estat propi exigeix que la sobirania centri l’agenda política, social i cívica de la nació amb un pla seriós i pautat, basat en un debat sincer i complet entre els partits, les organitzacions socials i les institucions, que basteixi espais i accions de sobirania i culmini amb un referèndum d’independència. Estem convençuts que cal atiar els dirigents polítics, socials i cívics perquè a través de les institucions es vinculin els dèficits que pateix la nació amb la situació de dependència de l’Estat espanyol, alhora que cal donar a conèixer a la societat totes aquelles oportunitats econòmiques, socials, acadèmiques, culturals i tecnològiques que Catalunya està perdent pel sol fet de no ser un Estat i no poder decidir lliurement allò que mes li convé.

Així mateix, entenem que la majoria social necessària que doni suport a un procés independentista per la via estrictament democràtica no es construeix amb horitzons vagues ni amb una apologia a la satisfacció de polítiques socials que cap govern de la nació és capaç de dur a terme com a conseqüència de la situació de dominació política i d’espoli fiscal a què Catalunya està sotmesa.

Nosaltres estem convençuts que és el mateix procediment amb horitzons clars i terminis definits i l’existència d’un debat institucional amb la societat extens i rigorós allò que generarà la majoria social necessària per guanyar un referèndum de sobirania. De fet, les enquestes d’opinió ja remarquen que hi ha una majoria de ciutadans que consideren que l’actual marc autonòmic és insuficient i entenen que l’avenç en l’autogovern només és possible a través d’un Estat propi. L’Estat on som, esclerotitzat per forts elements centralitzadors i uniformistes, no està en condicions d’esdevenir un Estat plurinacional, on les nacions catalana i espanyola hi fossin en peu d’igualtat.

Ens basem en l’experiència d’altres nacions europees sense Estat que han accedit en temps recents a la independència per via democràtica o estan en procés d’aconseguir-ho, en les quals el sobiranisme també era minoritari en l’inici del procés i on la mera activació d’una política d’orientació independentista ha fet créixer exponencialment el suport social en un termini breu. També tindrem en compte l’existència i l’experiència de realitats polítiques europees i d’arreu que han demostrat la viabilitat no només econòmica sinó també social, cultural, acadèmica i tecnològica de la independència política d’Estats de dimensions similars o d’alguna manera propers a Catalunya com Irlanda, Suècia, Noruega, Finlàndia o Suïssa; tot generant reflexions i estudis útils i pràctics que nodreixin la societat catalana i els seus representants d’ambició i confiança en les forces pròpies.

És l’hora, doncs, de contribuir a la creació i consolidació de factors reals de poder catalans (empresarials, ideològics, mediàtics, energètics, de benestar i de seguretat) que proporcionin avenços tangibles en la consecució de l’objectiu sobiranista. En aquest context, els membres del Cercle d’Estudis Sobiranistes, integrat per intel·lectuals i professionals, homes i dones competents, patriotes, i dedicats a nodrir d’idees un projecte de plenitud nacional, representants de les diverses sensibilitats del catalanisme, ens constituïm com a grup de reflexió i de debat, amb l’expressa voluntat de servir de catalitzador per propulsar el procés que ens porti a la fundació d’un Estat de la nació catalana independent en la Unió Europea com a marc de benestar, de riquesa, de pluralisme, d’igualtat d’oportunitats, de llibertat i de virtut cívica.

Catalunya, setembre de 2007



...

dijous, de setembre 06, 2007



Ha mort Pavarotti, un geni de l’opera i de la comunicació. Tothom en dirà moltes coses bones d’ell com a tenor, per tant no cal repetir-se, però espero que també ara apareixeran les seves activitats de solidaritat, que varen ésser moltes i que volgudament va fer amb discreció, encara que aprofitant tota la seva potencia de projecció internacional per aconseguir coses i recolzaments.

A mi la mort de Luciano Pavarotti em fa reviure romànticament els meus records amb l’opera. I especialment l’opera i els Pirineus. Sempre recordaré aquella moguda i aquelles preses a la redacció del Diari d’Andorra perquè Marc Vila, un dels fundadors de l’empresa editorial i que estava a la redacció, arribes a una representació del Liceu. Conduint a l’andorrana, que és tot un estil, sortia d’Andorra la Vella cap a finals de la tarda i arribava a la representació del Liceu de Barcelona d’aquella mateixa nit. El que és perdia de la representació, ho escoltava a tota pastilla al cotxe durant el trajecte. En Marc un bon fenomen, que recordo amb enyorança.

O Enric Mayolas el millor director i entusiasta que ha tingut l’Hospital de Vielha, quan estava a l’edifici vell i desprès el nou. L’Enric era i és un megalòman dels de més solera i informat de veritat. Recordo els seus jocs d’arribar a una lloc públic on sones un enregistrament d’òpera -com per exemple a la pizzeria Polybius de Vielha- i ésser capaç de dir-nos els noms dels cantants protagonistes diferenciant els estils d’altres cantants, el lloc de l’espectacle i fins i tot : com i qui va fer l’enregistrament. Era una plaer jugar i competir en aquestes juguesques d’òpera, que sempre, sempre guanyava ell.

Pavarotti és la Cultura en majúscula que cal situar de nou a la vida aranesa.

...

dimecres, de setembre 05, 2007

Des de que vaig iniciar aquest blog, i d’això ja fa quatre anys, no he volgut sortir en cap pàgina que agrupi les referències dels blogs i les seves entrades, ni molt menys encara en pàgines Web que agrupen blogs per partits i/o ideologies polítiques o per plantejaments sobre la reivindicació nacional catalana. Tampoc he volgut estar en “escuderies” conjuntes com les que ofereix Vilaweb, per exemple. En altres paraules he anat per lliure de paraula i de pràctica, i això ha tingut beneficis, però també els seus problemes.

Suposo que hauria d’estar frustrat perquè els analistes i recopiladors oficials d’entrades de blogs o els gurus i comissaris informàtics sobretot catalans, mai em citen perquè no formo part de cap club, secta o grups d’amics.

Tot plegat, per part meva, és un posicionament i una fugida respecte a la instrumentalització que els partits polítics han fet dels blogs. Les seves secretaríes d’organització i propaganda n’han potenciat aquesta modalitat de pràctica de comunicació, i fins i tot alguns els blogs els han dissenyat amb plantilla perquè tots semblen iguals. Fins arribar a contractar “negres”, o sigui escriptors anònims, perquè els hi escrivissin les seves gracietes.

Les meves gracietes me les escric jo i segons les èpoques s’han anat especialitzant segons on vivia i en que treballava,. Aquest Diari Cívic avui s’ha especialitzat en Aran perquè visc, menjo, pateixo i somnio a la Val d’Aran. I evidentment les nombroses entrades de lectors d’Aran són molt importants, amb un impacte de lectura directe gran i amb un impacte indirecte també quantitativament i simbòlicament important, perquè hi ha un augment d’audiència al territori conseqüència que hi ha lectors que imprimeixen el que llegeixen i en passen còpies.

Els recopiladors catalans de blogs passen de mi i a més passen de la meva especialització, perquè a la vegada passen d’Aran i les seves coses. Tot un garbuix i una penosa realitat.

Però malgrat tot això hi ha alegria, però voldria canviar d’estratègia i entrar, no per estar en “blogs resums” o “plataformes conjuntes”, sinó entrar i estar en la reflexió acadèmica i periodística del fenomen blog. Potser aquest setembre fer el seguiment del seminari del European Journalism Centre sobre “European Bloggers (Un) Conference: East meets West” que és celebrarà a Amsterdam, és una manera de començar a parlar, per part meva, dels Blogs entre “Bloggers i Periodistes”.

...

dimarts, de setembre 04, 2007

Dies de projectes, informes, articles, guions, ponències i currículums a Aran, a Andorra, a Barcelona i a Londres.
.
Molta feina i molta mala maror entre els que esperen acabar els 100 dies de gràcia del nou Govern aranès, per començar a posar els punts sobre les is. (Estem al dia 80).

.
Per a alguns han estat 100 dies de penitència, per a d’altres han estat un via crucis per la depuració política que estant patint.

.
Tothom atent al 24 de setembre.

...

diumenge, de setembre 02, 2007

Divendres varen inaugurar la nova àrea d’urgències i de radiologia de l’Hospital de la Val d’Aran. O sigui l’Hospital de Vielha ja té nou TAC.

No sé si amb aquest TAC serà possible trobar el cor de la direcció d’Unitat d’Aran-PSC, però mentre ells tiraven merda una i una altra vegada als professionals de l’Hospital i la seva directiva, aquests planificaven i executaven el que ells ara inauguren amb tota la pompa.

(Recordem que òbviament també hi va intervenir, en les noves reformes, el tant vilipendiat ex-Director assistencial o sigui l’ex -Director de l’Hospital).

És la venjança constructiva, desprès de morts governamentalment. Perquè divendres triomfava plenament la política sanitària de Convergència Democràtica Aranesa.

Convergència? CDA?.
-Però si ho hem fet nosaltres. Ens dirà algun directiu reciclat del Servei Aranès de la Salut (SAS).

Això és igual com en cultura. Recordo que s’havia encarregat un article sobre la política cultural del Conselh Generau d’Aran per incloure en papers electorals de CDA, i quan algun directiu i quadre del Departament de cultura varen llegir el text, abans de publicar-lo, varen exclamar que tot allò que s’explicava no ho havien fet el convergents sinó ells, els del Conselh. Era evident que no havien entès, que tot el que fan els funcionaris i els professionals del Conselh en té la titularitat política el govern que està en exercici.

Els del SAS també ho havien d’entendre i potser ara ho faran.
...

dijous, d’agost 30, 2007


De retruc, veient la televisió vaig acabar en un programa de la cadena espanyola Antena 3 denominat “El español de la historia”. És tracta d’un ranking dels espanyols més valorats per la ciutadania espanyola. I vaig quedar garratibat de com anava la cosa, sobretot en veure aparèixer Francisco Franco, que ni tant sols el varen presentar com un dictador. El rei Juan Carlos va ésser elegit el primer de la llista.

Aquest programa és una màquina per fer independentistes catalans, bascos i gallecs, perquè em vaig sentir que no era espanyol, que no tenia res a veure tot el que és deia, amb el meu País.

L’ordre definitiu de la selecció sembla que s’havia establert a traves d’una macroenquesta realitzada a una mostra de 3.000 ciutadans de l’Estat espanyol, enquesta realitzada en exclusiva per a la cadena per part de l’empresa GfK EMER, que és una important multinacional de recerca de mercat.

No he pogut tenir accés al model d’enquesta, al qüestionari, ni a les valoracions tècniques, perquè no les han fet públiques ni en les publicacions especialitzades, però “GfK EMER Market Research de España y Portugal”, que està integrada al grup multinacional GfK, hauria de saber el tractament de qüestions tant transcendents com preguntar i enlairar dictadors en recerques socials. A Alemanya no hagués estat possible que Adolf Hitler aparegués en una llista de “L’alemany de la historia”, perquè per llei hagués estat vetat el propiciar l’enlairament i sobretot en un programa televisiu, diguessin el que diguessin els entrevistats. I sobretot el que no s’hagués acceptat és d’entrada posar-lo en una llista de noms, com a precandidats, per ajudar a la tria de l’enquestat.

GfK EMER diu que assumeix el “Codi Internacional CCI/ESOMAR per a la pràctica de la recerca social i de mercats”, de fet el que fa és una interpretació i aprofita una situació política anòmala per dinamitar uns valors democràtics.
...