Antony Gormley, The White Cube
divendres, d’agost 17, 2012
dijous, d’agost 16, 2012
Sot-l’y-laisse
El Chef Paul Merret en la seus documentals de la BBC TWO i The Open
University, en concret en la sèrie “Que en sabem del que mengem?” (“Ever Wondered About Food ...”), m’ha
descobert una part del pollastre que desconeixia: les besanques, també dites
les entrecuixes, les recuixes o les contracuixes. És el tall que hi ha entre la
cuixa i la carcanada del pollastre. Sembla que és Bocatto di Cardinale. Però a mi el que em fa més gracia és com ho
denominen els anglesos i sobretot els francesos aquest tall. En anglès en diuen
“l’ostra del pollastre”: “Oyster”, i en francès , no té pèrdua, en
diuen “Sot-l’y-laisse” o sigui, en
traducció lliure “Un beneit la deixa”. Fantàstic.
La sèrie combina cuina amb divulgació científica i professores com Kathy Sykes de la University
of Bristol n’expliquen processos i historia del menjar.
Per una vegada els francesos encerten en la denominació de les besanques i
és una temptació d’aplicar-ne el nom a les nostres coses acadèmiques i polítiques,
i voler introduir la denominació francesa a les conductes de vol gallinaci que
tenim per aquí. No suporto els que no fan i no deixen fer, i sobretot aquells
que es deixen perdre gent i bones idees productives i emprenedores ....
simplement perquè actuen com: “Sot-l’y-laisse”.
Només uns beneits s’ho deixen perdre.
dimecres, d’agost 15, 2012
15 d’Agost : un dia on les Maries, les Mariones, les
Mireies i les Miriams celebren a les nostres contrades Sant.
Però, hi ha dues commemoracions d’avui que no podeu
deixar de recordar :
Un dia com avui, l’any 1945, l’emperador Hirochito va
anunciar la rendició del Japó a la Segona Guerra Mundial, o sigui va marcar el
final d’aquella Guerra. Tot just 10 dies desprès dels indecents bombardejos atòmics
de Hiroshima i Nagasaki.
I també un dia com avui, l’any 1947, la Índia va assolir
la independència de l’Imperi britànic.
Déu n’hi do!!!
Pels que els hi agradi el victimisme nostrat, recordeu
que l’any 1285, un 15 d’agost, va esdevenir a Girona l’anomenat “Combat de
Santa Maria”, un dels episodis de la “Croada contra la Corona d’Aragó”, en el
que les tropes catalano-aragoneses del nostre Pere el Gran va tenir de fugir
davant l’embat de Felip III de França, que comandava també part de l’exèrcit
croat, piconadora de catalans. Com sempre els catalans de retirada.
dimarts, d’agost 14, 2012
Als anys 80 vaig
col·laborar a la revista catalana “Canigó”
que dirigia Isabel Clara Simó. Jo en vaig escriure unes cròniques polítiques.
La revista amb redacció a Barcelona es presentava com a “Setmanari independent
dels Països Catalans”.
Sembla que el
1983 la revista es va deixar de publicar per raons econòmiques. (Hi ha un
llibre de Pere Meroño -que encara no he llegit- on denuncia al pujolisme d’haver ofegat a la revista,
retirant-li anuncis institucionals i subvencions). Segur que moltes d’aquestes
coses són veritat, però jo sempre he pensat que a més dels problemes econòmics
ben reals, la directora va llençar la tovallola de manera ben pensada i
reflexionada per començar una nova i
prolifera carrera literària. Tot va ser deixar “Canigó” que la Simó va començar
a escriure i publicar novel·la, fins avui. Una magnifica trajectòria literària.
Una vella dicotomia
que sempre apareix i que sona a xinés
a certs ciutadans d’avui, sobretot a “l’esquerra
caviar” i a la “dreta fonamentalista”
que tenim per aquí a Ponent : Potenciar projectes col·lectius o potenciar la pròpia
carrera professional? És incompatible?
dilluns, d’agost 13, 2012
La setmana vinent es decidirà cap on tira LO CAMPUS MÈDIC i com arrenca
definitivament. Si va cap a una publicació de divulgació científica,
comunicació mèdica i de prevenció de la salut per a un públic general; o si
anem exclusivament orientats cap a la comunitat dels professionals de la salut;
o si en fem una cosa mixta. I també si ho lliguem a una institució acadèmica o
de recerca, o ho fem totalment independents. I si ho fem “per i sobre”
Lleida-Lleida o Lleida més Barcelona o a l’inrevés Barcelona més Lleida. I per
últim a diferència de LO CAMPUS -la
publicació mare- si fem periodisme
amb tot el que comporta, inclosa la critica, o fem comunicació plana, més light.
Hi ha qui pensa, que encara que ningú ho valori a Ponent,
som els únics en català en aquest camp i cal que ho fem, costi el que costi, perquè
és un servei a la professió i a la llengua catalana, i que ens deixem
d’escrúpols i ens “venem” a una casa farmacèutica, a un institut de recerca, a
un hospital o a una facultat. Que practiquem el frundraising i l’esponsorització a tota pastilla.
La solució: el proper dimecres, 25 d’agost.
Com sempre s’accepten opinions de tothom. Encara que esteu de panxin, no us
faci mandra dir la vostra, en dues línees si cal, com si fos una piulada.
joanramon@locampus.cat
diumenge, d’agost 12, 2012
dissabte, d’agost 11, 2012
Mai m’he vist
gran i em fa gracia que al carrer de Lleida em vegin com a “gent gran i
vulnerable als cops de calor” i m’ofereixin aigua per anar ben hidratat.
Precisament avui que he començat una desintoxicació de “Coca-Cola”, es veu que
d’aquest refresc en bec massa . La veritat és que a més, bec un “JR” que és un
got de Coca-Cola adjuntant-hi un cafè. Tot barrejat.
Com us creieu
que es pot aguantar segons quina soporífera activitat acadèmica i
professional?: Només es pot aguantar amb cafeïna fins el coll. Hauré de buscar noves
fantasies.
dimecres, d’agost 08, 2012
Demà comença un període de tancament de les activitats i
dels edificis de la Universitat de Lleida, jo segueixo pensant que és un error.
Tancar i no rendibilitzar el que tenim, és una solució de funcionari i no d’emprenedor
universitari. Es vol estalviar 70.000 euros i si es fessin activitats culturals
i cíviques ompliríem edificis i feríem calaix. A més de participar la UdL en el
desenvolupament turístic de Lleida. “Lleida, ciutat universitària?” Cada dia
costa més de defensar-ho.
diumenge, d’agost 05, 2012
Curiosa és la meva evolució professional, ara vaig cap el
periodisme científic o sigui cap a la comunicació científica, tecnològica i
sobretot mèdica. Encara que el que domino és el periodisme polític i
institucional. M’encanta que quan una universitat com la UdL, li dona una patada a una Vicerectora i la
destitueix del seu càrrec institucional, i a més desprès li dona un càrrec de
rang inferior suposadament per innovar Graus, com deia, m’encanta explicar el rere
fons del que ha passat o sigui explicar tot allò que no ens diuen i amaguen. El
lector en general i la comunitat universitària en particular, han de saber
aquesta informació. I quasi per definició: el periodista li agrada saber que porta a sota
la Blancaneus.
Donem aquesta informació per emprenyar? No, la premsa universitària
té aquesta funció, agradi o no als fonamentalistes que ens rodegen.
dissabte, d’agost 04, 2012
Aquest vídeo de dansa popular irlandesa amb coreografia
moderna, és autènticament el resum de l’estat d’ànim del que ha estat la cimera
familiar de dijous i divendres, i a més de
l’ambient de les respectives reunions d’associacions i de la redacció LO
CAMPUS. Hi ha solistes, però el treball
de conjunt ben travat, dona la força del projecte.
Qüestió estrella a reflexionar durant quatre setmanes :
Un projecte editorial internacional el podem només centrar en Lleida-ciutat
o cal projectar-lo amb Lleida com a “barri”
de Barcelona?
Caldrà tancar el tema el 9 de setembre.
dijous, d’agost 02, 2012
Avui tinc cimera
familiar i jo m’haig de comprometre que l’any 2015 deixaré Lleida amb el títol
de Medicina.
El 2016 viurem a
Suècia : i Estocolm i Londres hauran d’ésser la base familiar. Caldrà aprendre
el suec, almenys serà una passada llegir Strindberg en idioma original.
Så sitter du åter på handlar'ns trapp
och gråter så övergivet.
och gråter så övergivet.
(…Ara tornes a seure
al porxo del botiguer
i plores, abandonat
…. ). Del poeta suec Nils
Ferlin.
-----------------------------Si us donava la pallissa amb l'anglès, ara ho faré també amb el suec i Suècia. Jo ja fa mesos que n’estic fent una immersió. Sinó somnies, estàs mort.
dimecres, d’agost 01, 2012
Els que som sèniors, treballem
i estudiem (amb períodes acadèmics matriculats “part time”), fem tots els
papers de l’auca per avançar satisfactòriament en un Grau, que per molt
espavilat que siguis o et creguis, és una muntanya enorme. (Fer el que fa un
noi o una noia de 22 anys és de vegades insalvable).
Avui he encetat les
esgotadores sessions de treball pels exàmens de setembre d’unes matèries que
directament les havia deixat per aconseguir temps. Tot acompanyat d’un Taller
de memòria (el malefici d’un sènior) i d’exercicis físics per reduir l’inflor
dels turmells, producte -en part- per les llargues sessions, de com dirien
abans, de “fer colzes” assegut.
LA NOTA REIVINDICATIVA PER A
QUI CORRESPONGUI: qualsevol observador mínimament entès en planificació
quedaria al·lucinat que a hores d’ara, no hi hagi convocat oficialment, ni
publicitat via Campus virtual de la Facultat, cap dels exàmens que m’haig de
presentar, no se sap el tipus d’examen (preguntes curtes, temes o test), ni com
avaluaran (avaluació continuada o examen independent). Com deia el “Capità
enciam” dels programes infantils de la tele: els petits detalls mostren el lideratge. No ho deia així, però
volia dir això.
dilluns, de juliol 30, 2012
Manuela Ané guanya
el premi Lengua Viua
2012
Com cada any Lengua Viua promou una marxa a favor de
la llengua aranesa i a més atorga un Premi a una persona o entitat, com a
reconeixement del seu treball per la llengua. Aquest diumenge el premi l’han
atorgat a la filòloga Manuela Ané,
sobretot pel seu treball en teatre en aranès, no només per escriure’l, sinó
també per dinamitzar la seva representació, sobretot entre els més joves. Un bon encert
premiar-la.
De fet jo
l’hagués premiat per haver ajudat al començament d’Eth Diari. Sense ni coneixe’ns a nosaltres els editors, per un amor
insubornable a la llengua, moltes vegades, tot just al començament quan és més
difícil que creguin en el teu projecte de diari en aranès, va traduir i
corregir la publicació. Publicació molt minúscula, que feia micro-periodisme a Aran i que
representava la unitat, la identitat de tots els Terçons en un sol País.
Trametre diàriament informació d’una part d’Aran a l’altra, acaba fent País,
quasi sense ni adonar-te’n. La Manuela ho va entendre com altres, sobretot
l’àcid i generós Xavi Gutiérrez, i varen ajudar sense demanar res a canvi.
El Premi és per
la Manuela, però de fet indirectament és per tota una generació de la seva edat,
d’orígens i creences diferents, que anys i anys, estant treballant per la llengua
i la cultura.Tots sabem que
Aran no és el ‘País de les Meravelles’, però si hi ha alguna meravella és tota
aquesta gent que treballa per la llengua.
Segurament avui
no ens entendríem de com potenciar la llengua i la cultura a Aran, però des de
la discrepància, quan un sent anomenar el nom de “Manuela” sent fidelitat a la
terra, a la seva gent, a la seva cultura i a la seva llengua. Fins i tot els
“agitadors professionals” sabem valorar aquest tipus de militància cultural.
dissabte, de juliol 28, 2012
Potser estic tarat, però el món anglès a mi em té
totalment seduït.
Emociona que en
una brillant cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics a Londres, s’homenatgi de
manera senzilla al “Great Ormond Street
Hospital” i a tota la sanitat pública britànica. Tot un valor que a casa
nostra no s’entendria d’aquesta manera. No m’imagino, unes expressions
emocionades del públic en un estadi olímpic homenejant i celebrant l’Institut
Català de la Salut, ni la Seguretat Social en general. A Londres un metge és un
metge, una infermera una infermera, aquí la visió general, la visió general com
diuen les enquestes, és el d’un treballador
i una treballadora cobrant del diner públic.
Massa esquemàtic? Conceptualment n’és l’aproximació general del prestigi social, ho podeu vestir
com vulgueu.
dilluns, de juliol 23, 2012
Avui he connectat
per primera vegada amb el nou Cap d’Estudis de la Facultat de Medicina de la
UdL, el Dr. Jorge Soler. Sembla “legal”, com dirien els meus companys de
classe. Ja m’havien advertit que llegia aquest blog i que jo l’hi havia donat
una agre rebuda en un escrit. Ho he buscat i no n’hi hi ha per tant, segur que
en el fons està d’acord amb mi, perquè el Dr. Soler ha estat estudiant de la
UdL i sap quin peu es calça en aquesta institució.
Només hi ha una cosa que vull expressar públicament:
L’anterior Cap d’Estudis,
el dimitit Dr. Prat, -encara que m’ha deixat
tirat en els meus assumptes particulars d’adaptacions d’assignatures-, el
seguiré defensant i el trobo a faltar. Éra un dels pocs de la Facultat, que
entenia que des del despatx del Cap d’Estudis calia potenciar una “Unitat d’Educació
Mèdica”, perquè és una barbaritat desenvolupar un nou pla d’estudis com el de
Bolonya, sense recerca del que s’implanta, sense teoria pròpia i sense
comprovació científica d’aquest nou estil d’ensenyament, sobretot del que es fa a l’Aula. Ja sé que no s’estila
defensar a la gent i sobretot aquells que en diuen “l’arbre caigut”. Però trobo
a faltar al Dr. Prat i ja seria hora que es deixes d’amagar.
diumenge, de juliol 22, 2012
Una pel·lícula que té tots els components per que
m’agradi i em faci somniar. Una peli com una americana de color gris que té com
un dibuix d’espigues i pesa quan la portes, però et sens resguardat i segur.
Filmada a Cornualla de UK, però de regust anglès i menys celta,
amb dues senyores de l’escena , amb un director també actor i això es nota, i
altres actrius i actors a remarcar: com la que fa de minyona, el protagonista i
la desconcertant Natasha McEthone, que tanquen un cercle de bon teatre al cinema,
ens uns paratges excepcionals. Uns paratges on l’escultora anglesa Barbara
Hepworth, i els escultors Ben Nicholson i Naum Gabo s’hi varen establir el
1939. Ara la Hepworth hi té un museu i per acabar de donar més potencia
cultural a la zona, la “Tate Gallery” de Londres i té un establiment: la “Tate
St. Ives”.
El títol de la pel·lícula “Ladies in Lavender” es
un joc de paraules de la frase “Lace in Lavender” que és el posar trossets o
puntes de lavanda seca entra la roba de l’armari, perquè faci bona olor i es mantingui
fresca. Així doncs: “Senyores de Lavanda”.
dissabte, de juliol 21, 2012
dimecres, de juliol 18, 2012
Diuen
que el 26 de febrer de 1385 a Lleida es va fer la primera autòpsia judicial d’Europa, o si més no, és la primera autòpsia documentada de la Corona d’Aragó i a Europa.
El cadàver era Pere Mascarell, que es creia havia estat emmetzinat per baladre, un dels tòxics més utilitzats per enverinar a la Baixa Edat Mitjana. No es va poder assegurar la causa de la mort. No tenim una altra autòpsia documentada fins el 1714, uns 325 anys desprès.
dimarts, de juliol 17, 2012
M’agradarà explicar per escrit en
una narració llarga, l’èpica de l’examen que vaig fer d’ahir a la Facultat de Medicina
de l’Hospital Arnau de Lleida. Fou tant surrealista, tant material de
literatura, que es mereix descobrir-ne els detalls. Durant tres hores, assegut
jo i els meus companys i companyes, davant 8 professors, 8, m’examinava com a
recuperació final d’una “assignatura òmnibus” de les que agrupen diferents matèries.
Entre els examinadors el nou President de l’Institut Català de la Salut, l’incombustible
ex-Rector de la UdL. Tot plegat fou la destrucció plàstica del Pla de Bolonya
feta amb traïdoria i acarnissament. L’altre aspecte interessant són les
tensions personals i professionals entre els 8. Tot un espectacle.
Dijous acabo amb una signatura on un
altre geni em preguntarà sobre els fenòmens cadavèrics i les fases de
putrefacció de les persones. Tot un relat, que definitivament, encara que
estiguis instal·lat en la més pura misèria, t’alluna del suïcidi i penses que
sigui un altre que tingui el rigor
mortis.
dissabte, de juliol 14, 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)