dimarts, de juliol 14, 2020

Revisant la vida de Joan Culleré

 

Com que no sé com arribaré al setembre per escriure l’anunciada Segona Sèrie en aquest blog, de les meves Memòries al Front Nacional de Catalunya, en ple rebot de pandèmia a Lleida i amb una calor enganxosa publico avui les meves respostes a un Qüestionari de l’historiador Joan Dalmau, que està escrivint un llibre sobre l’històric militant independentista d’esquerres del Front Joan Culleré de Lleida.

Això de contestar “Qüestionaris” és una pràctica que utilitzo molt, per atendre a estudiosos que em pregunten “coses”, per una banda perquè els obliga a ells a concretar i per part meva em dona temps per pensar.

O sigui que sí m’equivoco és una senyora equivocació, perquè en teoria està tot pensat. I l’exercici el faig continuar, perquè mesos després, com ara, faig públic en aquest blog o en altres llocs, les respostes del Qüestionari en qüestió, així tot quedar clar i ben visualitzat.

Segueixo creient que els militants hem d’escriure Memòries i els historiadors han de fer la seva feina interpretativa. És cert que hi ha historiadors i historiadors, només cal saber la “seva línia editorial” i llavors és ben senzill separar el gra de la palla.  

 

Qüestionari de Ferran Dalmau sobre Joan Culleré a Joan-Ramon Colomines-Companys

 

RESPOSTES         

1.En quin any i circumstàncies coneixes en Joan Culleré?

No recordo la data i l’any exacte. Però ja que Joan Culleré era un històric del FNC a Lleida, quan l’any 1972 vaig passar a ser un militant alliberat viatjant per tot el país, segur que fou en aquella època.

2.Quines activitats desenvolupava el Joan Culleré en aquell moment?

Culleré era “l’home” de FNC a Ponent això volia dir una antena política i militant, tant per crear nous militants com per tenir relacions més a la superfície amb altres formacions i estaments culturals, socials i polítics de les Terres de Lleida, especialment de Lleida capital.

Tenia representació al Consell Nacional FNC. Era un històric i com tots els històrics dins l’organització tenia veu, opinió i respecte de tothom sobre les seves postures. També lligava molt bé amb les opinions dels més joves i amb la nova militància.

Jo vaig tenir una vida semi-clandestina a les Terres de Lleida de més de 5 anys organitzant l’esquerra independentista del FNC i vaig coincidir bastant amb Culleré pare. (Molta infraestructura per a viure la facilitava Culleré entre d’altres).

FNC era com una “ceba” amb moltes capes, Joan Culleré transitava en diferents capes, algunes d’elles obligatòriament clandestines que sempre va respectar, inclòs davant la seva família. (L’agitació i el reclutament de militants encara que sigui amb una activitat pacifica de convenciment i publicitat entre la gent, en una dictadura, necessitava molta clandestinitat).

Quan l’any 1973 ja vaig passar a ser de facto secretari general del FNC i Joan Cornudella el president (el meu pare havia deixat el partit) Joan Culleré va ser una de les meves referències, no només a les Terres de Lleida, sinó també a nivell nacional.

Cornudella també l’apreciava molt.

3.En Joan Culleré és una de les persones que intervé en nom del FNC per afrontar l’escissió del PSAN? Quin paper hi juga?

No ho sé, perquè jo el 1968 -any de l’escissió- vaig començar a militar al Front. Tenia 17 anys. Amb tota la paperassa que he llegit sobre el tema no recordo que Culleré formes part de la Comissió Negociadora del trencament.

D’aquest afer, el que sí sé, és que és rigorosament fals i esbiaixat els que diuen que “ ... El naixement del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) l’any 1969 ha estat considerat per propis i aliens com el punt d’inflexió que dona pas al naixement de l’independentisme modern als Països Catalans ..” Serà perquè era “l’esquerra clàssica marxista” del PSAN, avui ja liquidada del camp polític català, ni la CUP milita en aquesta “esquerra” de naftalina.

Fou el FNC, liderat per Joan Cornudella, que va aprofundir en un independentisme inequívocament d’esquerres d’arrel democràtica. “Poble Lliure” de la CUP és el que s’assembla més amb el que era FNC en aquell moment. Potser, excepte que teníem una ala àcrata que em va portar milions de problemes. Ser àcrata i la clandestinitat, sembla que els hi costava.

4.Quin paper juga en Joan Culleré en l’enquadrament de la nova militància més jove al FNC a partir de la dècada dels anys 70?

D’alguna manera ja ho he contestat abans. Culleré l’home de Ponent i l’agrupació del Front a les Terres de Lleida com una de les més gran del partit, dividides per “capes”, moltes d’elles sense lligams orgànics per seguretat, li donaven a Culleré un enquadrament de lideratge comarcal i nacional. No sé per què, als òrgans nacionals del FNC ens “tirava” molt això de Ponent tot i poca cura en els temes de seguretat.

5.Quina postura defensava en Joan Culleré sobre l’impuls de la secció militar del Martínez Vendrell?

El FNC no va tenir mai una secció militar.

Quan els PPCC siguin independents llavors algú haurà d’escriure el llibre sobre EPOCA i altres ramificacions. També caldrà publicar l’autèntica biografia del militant Jaume Martínez i Vendrell. Un irresponsable com una casa de pagès, el que no treu els seus inequívocs valors independentistes i el seu sacrifici personal i familiar.

6.Recordes la participació destacada del Joan Culleré en alguna assemblea, reunió, trobada en particular del FNC o d’organismes unitaris més enllà de l’Assemblea de Catalunya?

El 1974 és va celebrar el primer Congres del FNC  a Montserrat, per l’ocasió és van redactar dos documents: Un ideològic i programàtic l’anomenat “Una nova Declaració de Principis i d'Acció Política del FNC” (El “llibre groc”) i també es va redactar “Informe sobre les Qüestions Tàctiques” (El “llibre blanc”), doncs aquest segon document, signat pel que s’anomenava “Consell Executiu Ampliat  del FNC”, va tenir una sessió de debat a Lleida. Cosa molt inusual i molt perillosa. Evidentment Culleré en fou l’amfitrió, una manera de reconeixement al Front de Ponent.

Cap altra reunió amb molta gent d’arreu, recordo a Lleida. Fins el 15 de febrer de 1976 en l’organització i participació del primer míting-conferència en obert i tolerat a Catalunya a la Sala de la Cooperativa Agrícola “Els Pagesos” de Lleida. Fou un acte del Front amb Joan Cornudella, Joan Culleré i jo, titulat “Les llibertats Catalanes”, amb un discurs clarament independentista però amb molt de contingut democràtic i unitari, com corresponia pel moment i pel públic de la sala que fou molt transversal i entusiasta.

7.Quan arran de les detencions de l’Assemblea de Catalunya en que et detenen a tu i al seu fill Pere, recordes les gestions, reunions o el que sigui en que Joan Culleré participa o promou per la vostra llibertat?  i 8.El recordes en alguna visita la presó? Acompanyat de qui? Amb quines indicacions per vosaltres?...

En aquesta detenció hi ha molt rere fons per la gent del Front. Oficialment dins dels 113 hi havia tres persones del FNC, de fet n’hi havia més.

Oficialment Pere Culleré. Enriqueta Ribatallada i jo erem els del Front. També hi havia un dels meus germans i d’altres de Front però representant no el partit a l’Assemblea, sinó tot tipus d’entitats cíviques i culturals.

Però a més FNC en la caiguda del 113 i els seus presos, tenien de passar el màxim de desapercebuts. O sigui els “Culleres” ràpid a fora i lluny. Jo ni els “coneixia” i calia fer-ho verídic.

Però a més, per clarificar el que vull dir, deixeu-me copiar part d’una resposta meva a un altre Qüestionari que he contestat sobre “Puig Antich i el PSUC”:

“La detenció del 113 es molt complexa. Jo vaig ser l’últim de sortir setmanes avanç de l’execució de Puig i Antich.

Mentre jo era a dins es va produir l’afer Carrero Blanco, L’independentisme català d’una manera colateral hi va estar informat prèviament i implicat.

Estar lluny de qualsevol organització com el MIL, per raons de seguretat fou una obligació i una ordre.

Quan la mort de Carrero els dirigents del PSUC dels 113 a la presó, varen parlar amb el director de la Model desmarcant-se de la mort i condemnant les accions violentes. De retruc, varen mirar cap un altra costat sobre Puig i Antich”.

9.Com definiries el rol del Joan Culleré dins de la VIII Vegueria? 10.I dins del FNC?

Queda respòs anteriorment.

11.Quan vas entrar a formar part amb del PSC, vas intercanviar parers amb en Joan Culleré sobre aquest assumpte? Quina opinió li va merèixer aquest fet? Vau preservar relació?

Culleré va ser informar de la meva sortida del Front, després de quedar en minoria jo, junt amb Francesc Espriu, a la direcció. Que jo sàpiga Culleré no va participar en aquestes disputes directament, però ben segur per la fidelitat a Joan Cornudella, va fer que no s’apropés a mi.

Oficialment com veig que diuen a la Wikipedia: “ ... L'octubre de 1976 coincidint amb el revifament d'una secció armada provinent de diverses organitzacions independentistes, inclosa el Front, Joan-Ramon Colomines-Companys va deixar de ser militant del Front Nacional de Catalunya...”.

Culleré va quedar “enganxat” en el que després passaria a Ponent per aquestes dinàmiques autodestructives.

Com independent vaig participar al Congrés Constituent del Partit Socialista de Catalunya- Congrés (PSC) en el que confluïen diverses forces polítiques, Culleré fou informat per mi i no hi va estar interessat.

Després del Congrés jo vaig deixar la dinàmica PSC quan va lligar-se al PSOE, insòlitament llavors Cornudella i molta de la direcció del Front que “m’havien decapitat” varen entrar al PSC, literalment a Joan Culleré li va “caure el món al damunt”. No va assimilar mai, el pas de Cornudella al PSC.

12.Guardes alguna fotografia relacionada amb el FNC on hi surti en Joan Culleré?

Fer política com “alliberat” en dictadura no entra tenir, ni guardar fotografies de la lluita.

13.Tens constància d’algun article o referència en premsa (del partit o en premsa en general) signat per en Joan Culleré?

No.

14.Tens constància d’alguna referència bibliogràfica sobre la persona de Joan Culleré apareguda en algun llibre o mitjà?

No.

15.Recordes alguna anècdota rellevant o simpàtica sobre la seva persona?

No. Potser la seva satisfacció i alegria, després de passar nervis en el míting-conferència a la Sala de la Cooperativa Agrícola “Els Pagesos” de Lleida.

16.Afegeix qualsevol cosa que et sembli oportuna destacar sobre Joan Culleré.

Un personatge de principis d’esquerres i un independentista de pedra picada. Com deia el meu pare: “autèntic”.

 

Joan-Ramon Colomines-Companys

Vielha, 8 de març de 2020

 

Segona part del QÜESTIONARI de Ferran Dalmau sobre Joan Culleré a Joan-Ramon Colomines-Companys

 RESPOSTES

1.Aquesta reunió preparatòria del Congrés de Montserrat que es realitza a Lleida, com a deferència al FNC de Ponent:  Lloc on es realitza?  Persones que hi participen de Ponent més enllà del Joan Culleré?  Rol que hi té en Joan Culleré?

Per contestar aquesta pregunta i per ajudar a la meva memòria he fet un parell de consultes a companys de viatge de la meva etapa al FNC i no he aclarit amb dades el que em preguntes.

Només sé segur que hi assistia l’anomenat “Consell Executiu Ampliat del FNC” i novament més ampliat per a la reunió amb els ponents del Document (tant del “Llibre groc”, com del “Llibre blanc”) i que no formaven part de la direcció nacional. També estava ampliada la reunió per persones sense càrrec, ni responsabilitat orgànica a Front que vivien a les Terres de Lleida.

L’anomenat “Consell Executiu Ampliat  del FNC” era un òrgan de direcció on hi havia membres que hi arribaren per coaptació i aquesta ampliació no havia estat “beneïda” pel Consell Nacional del FNC. Cal recordar que estàvem en una dictadura. Quan va ser aprovat per Consell va deixar d’anomenar-se “ampliat”.

El lloc de la reunió no és que no ho recordi ara, és que ni en aquell moment sabia on estavem.

Els participants de Ponent a la reunió no ho recordo en general. (No sé si hi havia el fill de Culleré, en Pere).

El rol de Joan Culleré fou com sempre de pont entre generacions i sempre amb vocació cívica i popular o sigui esquerra-esquerra. Però en realitat Culleré era un “històric” consultor de polítiques però no participava directament en la logística del dia a dia d’una organització nacional que valia molts diners en la seva actuació i necessitava molta organització. El “Llibre blanc” era estratègia i tàctica diària a nivell nacional i el lideratge territorial de Ponent pel que representava tenia veu i conseqüentment la tenia el seu líder. La fórmula en aquest tipus de reunions era de consens. 

2.La relació entre en Cornudella i el Joan Culleré, que dius que no l’assimilarà mai, en recordes algun detall, comentari, vivència en concret sobre com Joan Culleré entoma aquest fet?

No en recordo detalls, però no calien gaires comentaris, la trajectòria post-FNC de Culleré parlen per si soles.

Però només vull recordar que Cornudella es va refugiar literalment al PSC(PSC-PSOE) per por de l’anomenada “lluita armada”, que de fet era una “acció directa” fonamentalment de recapta econòmica. A més, tot maquillat per una “caiguda del cavall”  de Cornudella a favor d’un plantejament d’esquerra anomenada “obrera”.

Per altra banda, Culleré que no estava per “accions directes”, que es va trobar amargament que li venien a fer al seu territori, al “seu pati de casa”. Hi havien dues vessants en les que maleïa Cornudella: per “venir” a casa “l’acció” i perquè aquest es refugies en el socialisme espanyolista del PSOE.

3.Quan  dius que en l’etapa d’alliberat molta infraestructura la facilitava el Joan Culleré, et refereixes a que dormies habitualment a casa seva? Em pots donar més detalls d’això de casa dels Culleré com a refugi, hotel,... o bé de que et refereixes amb que oferia infraestructura?

No, no dormia a casa seva.

“Oferia infraestructura” que vol dir cadena de contactes quasi tots dels que podríem dir de “superfície” o sigui no militants, no detectats per ningú, òbviament per la gent del regim, però ni tampoc dels propis del Front, ni de les altres organitzacions clandestines.

Només una cosa perquè no creguis que no et tinc consideració Ferran Dalmau, sinó et dic noms concrets, és perquè si de la Catalunya Nord haguéssim dit els noms dels militants independentistes “històrics” sense visibilitat pública que existeixen, mai haguéssim tingut les urnes l’1 d’octubre. Hi ha cadenes de contactes que mai es poden “cremar”.□

 

Joan-Ramon Colomines-Companys

Vielha, 16 de març de 2020



diumenge, de juliol 12, 2020


El llibre del Conseller Puigneró (I)
Primera Impressió

 

Acabo de llegir l’últim llibre del Conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública de Catalunya Jordi Puigneró “El 5è poder. La República digital a les teves mans”

L’he comprat en versió digital a Amazon, llegit amb la seva eina Kindle. Com sempre primer em baixo una part del text que regalen de qualsevol llibre i si m’interessa continuo amb la compra, que m’ha costat en aquest cas: 7,59 euros.

En mal moment llegeixo el llibre, precisament quan Puigdemont ha embogit i esta liquidant tots els ponts del pluralisme de l’independentisme, per acabar a un nou partit que serà bastió de la seva secta més talibana. La repressió i l’exili li han fet perdre al President legítim la pràctica interna de la democràcia i la pèrdua de la centralitat i la unitat. Puigdemont ja és una caricatura de la CUP.

I en mal moment llegeixo el text, perquè el llibre de Puigneró es presenta d’una manera triomfal com un preludi a que Puigneró sigui investit com a Presidenciable a les properes eleccions del nou partit de Puigdemont.

Mai he vist a Jordi Puigneró, però després del llibre li tinc molta i molta simpatia i no perquè utilitzi tota mena de literatura personal per crear vincles de tendresa al lector, sinó a més perquè diu unes veritats tant fresques i esperançadores que fa que te’l creguis.

Jo que m’he format en tots els estudis superiors a Anglaterra, l’autor ja em té guanyat quan veig que ell també ho ha fet.

Puigneró és un obsessiu de les apps, un inconscient per explicar recorreguts personals per diferents llocs que deuen amoïnar profundament al seu servei de protecció i Puigneró escriu un llibre que en dos folis hauria pogut estar escrit en les seves idees-pinyol.

Però ho fa amb moltes més pàgines que suposo que ha gaudit escrivint i que el lector també gaudirà. Ho gaudirà el lector dels seus, que també son els meus, però un lector espanyolista que visqui a Catalunya es pujarà per les parets, perquè la República digital de Catalunya els irrita enormement.  La combinació de la innovació, de l’apodarament de la gent i la internacionalització de la nació catalana se’ls hi fa insuportable.

En un altre post d’aquest blog entraré en matèria del llibre, però o m’ha enredat molt Puigneró perquè sap dissimular, però pel que he llegit, en el càsting de “presidenciables”, el seu perfil no serveix.

Puigneró sembla un executiu i un gestor honest, però per ser polític i líder s’ha de tenir una vessant de “fill de puta” que l’Honorable Puigneró intueixo que no té.

Encara que després del President Torra el pitjor per liderar res però el President més honest que Catalunya ha tingut mai, qualsevol ja potser President.

Si Puigneró no salva el llegat de Mas retenint ”l’independentisme de corbata”; sinó deixa de continuar fent una OPA indecent al PDeCat; sinó deixa de fer el fanfarró d’un “independentisme de confrontació” i sinó es presenta a unes “Primàries” i només basa la seva ascensió pel GRAN dit de Puigdemont; Puigneró potser serà Presidenciable, serà candidat, fins i tot potser per carambola: President del Parlament, però haurem perdut un innovador capaç de canviar com un mitjó aquest independentisme de “croissant socarrimat” de Puigdemont per aconseguir un independentisme d’alliberament plural, engrescador i dins una autèntica revolució digital.

(Continuarà)


divendres, de juliol 10, 2020

La jugada mestra
dels “Fills de Coscubiela”

 

Nota que he rebut de la CRIDA NACIONAL per la República:

-----------------------------------------------------------------------

CONSULTA A LES PERSONES ASSOCIADES sobre el futur de la Crida

                     DATES: Del 16 al 18 de juliol

El govern de la Crida valora molt positivament l'anunci del President Carles Puigdemont, acompanyat del President de la Crida Jordi Sánchez, de constituir un nou partit polític perquè aquest es basa en els valors fundacionals de la nostra associació: unitat, transversalitat, persones en lloc de partits i amb l'objectiu inequívoc d'assolir la independència.

Entenem, doncs, que aquesta nova organització política esdevindrà el referent social i polític  que defensarà el mandat de l'1-O. És per això que considerem necessari reforçar aquesta nova organització. Això demana dedicar-hi tots els nostres esforços i, per tant, implica la dissolució de la Crida. No només és una decisió coherent per evitar duplicitats i sobrecostos sinó que, a més, és fonamental perquè ens farà guanyar eficiència, eficàcia i efectivitat de cara l'objectiu final. Això sí, tot el capital acumulat de la Crida, l'humà i el social, no es perdrà sinó que es posarà al servei de la nova eina política que naixerà el pròxim 25 de juliol.

Cal recordar que aquesta decisió haurà de ser debatuda i implementada per una Assemblea General. Tanmateix, volem que sigui presa per la màxima participació dels socis, per la qual cosa t'anunciem que:
 

·  Del dijous 16 al dissabte 18 de juliol celebrarem una consulta per decidir el futur de la Crida.

·  Durant la primera quinzena de setembre celebrarem l’Assemblea General.


T'animem a participar-hi!
Govern de la Crida Nacional

----------------------------------------------------------------------------------


Aquests on han après la democràcia ?

A Iniciativa per Catalunya?

O sigui primer la consulta sense discussió.

I mesos desprès, la discussió a l’Assemblea General.

Aquests “Fills de Coscubiela” així liquiden qualsevol dissidència.

Volen arribar al dia de la constitució del seu nou partit després d’haver destrossat qualsevol “unitat” perquè era de boquilla, desprès d’haver liquidat el llegat de Mas que havia obert l’independentisme al centre-dreta, desprès de rapinyar una marca electoral, desprès d’instrumentalitzar tot un seguit de bona gent en una associació, desprès d’embrutar l’associacionisme tant lligat a la societat civil de Catalunya i desprès de presentar una esquerra independentista purament retòrica que s’ha passat 40 anys fent d’espanyolista i que ara predica un independentisme d’aparador i de fanfarronada.

Tot molt “Fills de Coscubiela”: l’objectiu és el més important, tant se val els mitjans. Així tractant a tothom de babaus.

I ara que hem de fer?

Si fos una associació normal m’adreçaria al “Síndic/a de les Persones Associades de la CRIDA” demanant protecció i que puguem difondre entre els associats les nostres idees. Però no en tenim, tot i que ho contempla el Reglament intern.

Quina vergonya Toni Morral i Jordi Sánchez, ningunejant a tothom, sense contestar ni una sola vegada cap queixa, cap trucada, cap e-mail, això sí: tant dir “Llum als ulls i força al braç!” i ha acabat sent un braç alçat fent una botifarra a tota la discrepància de la línia oficial de la CRIDA.

Les consultes digitals són democràtiques s’hi ha debat previ, fins i tot Putin fan consultes digitals i cap de nosaltres pensem que són lliures.

Puigdemont destrossa per tots costats el pluralisme i només deixa terra cremada.

Salvem a Puigdemont com a President legítim de Catalunya tombat per la repressió espanyola, en tenim l’obligació i jo m’hi trencaria la cara per ell. Però aturem al ciutadà Puigdemont que no sap on va i que potencia un discurs sectari. Sembla una contradicció, però no ho és.

Puigdemont és un símbol nacional, però com que ell en renuncia d’aquesta simbologia; com a ciutadà i polític d’una part: ell i els seus, els hem d’enviar a casa perquè es refacin a l’oposició en el racó de pensar.

Sense democràcia interna al món independentista ens quedem sense discurs alliberador. Pensem-hi.

+++

 IMATGE: Escultura “Dama del dit al nas” (2014) de Gerard Mas.





dijous, de juliol 09, 2020

Margarida: la meva mare

Al final he trobat una fotografia de la meva mare que recordava molt vivament, són curiosos aquests records tant llunyans i tant selectius.

 


En concret és la mare entre molta gent en la Vetllada dels Premis literaris de Santa Llúcia de l’any 1965, al costat de l’Estanislau Torres que aquell any va guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel·la “La derrota”. La fotografia que és de Barceló, l’he trobat al número de gener de 1966 de la revista Serra d’Or.

La mare té una història espectacular, que si puc l’escriure en forma de novel·la i que dona vida a una infermera lluitadora.

Una antifranquista que la pijancia de l’Ajuntament de Barcelona, amb un rampell de recaptació, embogits per tripartits i olimpismes, sense avisar als familiars, només posant un anunci amb traïdoria al BOE, van desenterrar-la per falta de renovació regularitzada del pagament del nínxol i fou dipositada en una fossa comuna. No fou l’únic cas en aquella ocasió, foren centenars en l’escàndol.

La mare doncs, està perduda en una fossa comuna del Cementiri de les Corts. També una fossa comuna, perduda entre altres fosses comunes.

A mi la mare, que va morir el 1972, sempre m’ha recordat la Maria Callas amb aquells monyos crepats, aquelles faccions de cara fortes, contundents i aquell posat en situació d’alerta constantment i de dominar la situació.

Ni que sigui com un petit record a la mare i a la soprano, us penjo aquest vídeo de Maria Callas cantant l’Havanera de Carmen de Bizet, en un recital a Hamburg l’any 1962.

Jo el que trobo més espectacular del vídeo, no és quan canta sinó la situació d’espera a l’escenari, pensativa i sorneguera, mentre hi ha una part musical d’introducció. Aquella era la meva mare o almenys el que m’he imaginat d’ella.


dimecres, de juliol 08, 2020

                    Bloquejat a Twitter


Entro a la quarta setmana que el meu compte de Twitter està bloquejat.

Segons la companyia diu que he violat el seu Reglament per haver difós reiterativament un tuït que defensava a la diputada Laura Borràs.

Diuen que ho he fet amb un programa automatitzat, cosa que no és certa, perquè tot ha estat de manera manual.

Automàticament em contesten i el Centre de Suport no m’ha contestat mai de manera personalitzada, malgrat l’allau d’e-mails que els hi he enviat. Un Centre que és una vergonya de la ineficàcia.

Ja és la hòstia que la Borràs que no em contesta ni els e-mails, que fa veure que no els rep, -però tot està automatitzat i sempre sé, no només quan obren un e-mail sinó que fins i tot en quin estat d’ànim el llegeixen-, doncs deia: sigui l’afer Borràs el factor de càstig de l’algoritme de Twitter.

Malgrat que la Borràs ha perdut els papers, la seguiré defensant perquè és una campanya repressiva el que està patint.

Quan em varen tancar el Twitter m’ho vaig prendre amb filosofia i vaig pensar que així descansaria. Però com sempre d’un problema, una oportunitat.

Editar premsa per a joves t’obliga estar a la última de tot.

I del Twitter bloquejat aterro al Tik Tok, l’enorme plataforma de vídeos curts que ve de la Xina.

Jo mateix hauria de transformar de dalt a baix, tota la Plataforma Cultural LO CAMPUS -amb la revista i el seu digital diari- amb unes plataformes de vídeos curts amb enginy per “parlar” als joves universitaris.

Hi ha la creença que “gent jove pa tou”, quan avui gent jove és innovació i comunicació directa sense embuts, ni artificis.

La premsa universitària, que no és comunicació institucional de les universitats, sinó una visió crítica del que passa als Campus, necessita nous llenguatges potents accessibles als mòbils bàsicament.

La política sinó es modernitza està morta.

I per l’independentisme català, ara que ja sabem, que necessitarem més de 10 anys per tornar a trobar una nova finestra d’oportunitat a la llibertat, a més de jubilar i liquidar tota la casta inútil actual dels directius independentistes, a més de que se’ns morin tota la vella guàrdia -inclòs jo- del nacionalisme històric català, el futur serà dels joves precisament formats en la informació i el lleure en cultures com les del Tik Tok.

Puigdemont apunta’t al Tik Tok !!! I deixa aquesta pràctica de pinxo de sèrie B, liquidant “convergents”.

(El President Torra no cal que ho faci això del Tik Tok, perquè viu al segle dinou).

+++

 IMATGE: Algunes caràtules de tuïts meus de contingut polític.


dimarts, de juliol 07, 2020

Pensant en històries 
i memòries

Aquest ha estat el primer any que d’una manera sistemàtica m’he apropat al memorialisme i això m’està comportant molts problemes.

El primer psicològic: “fer Memòries fa vell” i jo sempre he viscut en l’eterna joventut.

Encara recordo com em molestava que la meva companya política l’Elsa Artadi en unes eleccions municipals recrimines l’edat de l’Ernest Maragall com un valor negatiu:  

–“El senyor Maragall ja era a l’Ajuntament i jo encara no havia nascut”, bramava la senyora.

Certament cronològicament era així, però és un error seguir aquest camí per derrotar a l’adversari electoral, sobretot quan el teu votant i militant més fidel, té una edat prop de la  jubilació.

El segon problema del memorialisme és el polític, perquè la teva història anterior, que si tu l’expliques vol dir que t’hi compromet, et condiciona si fas política activa.

Et condiciona si fas política, però també en la teva feina professional, sinó vius de la política.

Per exemple:  jo com a editor i director de la revista universitària LO CAMPUS que fem des de Lleida, vaig voler publicar uns poemes d’Àlvar Valls. Textos que varen anar amb unes fotografies seves que es varen fer a Andorra per l’ocasió.

Un cop publicat tot el material i un cop un sector de recerca agrària de la Universitat de Lleida amb lligams agraris al territori, va identificar qui era el poeta Valls en la seva històrica militància, aquest lobby es va negar a escriure més a la revista, ni tant sols va voler rebre’ns més i un seguit de publicitat de Ponent va ser retirada de la publicació. A la merda el lobby !!!

El tercer problema és contribuir a fer una història oficial per la via de la memòria. Jo sóc dels que crec que no és possible que una institució o un partit o una entitat pugui elaborar una “història oficial”.

Per exemple: sent jo cap de comunicació del Conselh Generau d’Aran vaig ser denunciat oficialment i públicament perquè no vaig permetre penjar una “història oficial” d’Aran al Web de la Institució, perquè era falsa i sectària. Òbviament la cap del “Archiu Istoric Generau d’Aran” una  racista com una casa de pagès i promotora de la “història”, es va sulfurar.

O un altre exemple: Imagineu que volen escriure el relat d’un partit polític històric amb diferents escissions. ¿Qui escriu la història: la branca central, o l’escissió que creu que el partit mare eren uns impresentables ideològicament i per això es varen escindir?.

He llegit escrits, els majoritaris, sobre el Front Nacional de Catalunya que eren escrits o editats per gent del Front, però amb el discurs del PSAN o he llegit escrits sobre el Front que semblen “necrològiques militars” i que sempre escriuen sobre derrotes i detencions.

Sincerament no sé com es resolt tot això: es fa un relat de consens? Aquest consens és història o política? 

+++

IMATGE: Escultura “Dona asseguda i infant” (1967) de Joan Miró. Fotografia de Claude Gaspari: Joan Miró acoblant els objectes de l’escultura. (Còpia fotogràfica retocada a bolígraf per Miró).


dilluns, de juliol 06, 2020



Ennio Morricone - The Mission.
Morricone dirigeix Morricone
.
Addio ! 


dissabte, de juliol 04, 2020




Carta a Toni Morral Secretari General 
de la Crida Nacional per la República

Benvolgut Toni Morral,

Acabo de rebre una carta teva que adreces a tots el associats de la Crida.

Hi ha un paràgraf que diu: “... T'anuncio en aquesta carta que en la reunió del govern de la Crida de la propera setmana proposaré que siguem el conjunt de persones associades les que valorem –mitjançant una consulta– quin ha de ser el nostre futur. Per això el govern de la Crida haurà de formular els diversos escenaris possibles, ateses les noves circumstàncies, i el conjunt de persones associades haurà de prendre una decisió. L’actual govern de la Crida haurà d’actuar d'acord amb l'opinió majoritària...”.

Parles d’una consulta. D’acord.

Però et voldria demanar i per extensió demanar-ho a tota la direcció de la Crida que la consulta es faci en un context democràtic.

No n’hi ha prou posar els mitjans electrònics per votar.

Cal propiciar un debat i que qualsevol associat pugui opinar. I que les opinions les conegui tothom.

Tenim l’experiència de votacions d’aparença democràtica però sense debat. Experiència de fer votar a la militància i la informació del votant precisament fou com dius a la teva carta  “...  hem estat mediàticament discrets per evitar conflictes innecessaris. Som conscients que aquesta discreció pot haver deixat els socis només amb informacions d’altres actors i, per tant, podia generar una certa confusió...”. Confusió o manipulació conscient, Toni.

Jo sóc dels que penso que la CRIDA ha de continuar amb unes altres tasques i que qui vulgui associar-se al nou partit de Puigdemont, els nostres Estatuts els hi ho permet.

Com bé saps he demanat en públic diverses vegades la teva dimissió, com la de Jordi Sánchez, perquè crec que no heu dirigit bé la Crida. Res personal tot és una discrepància política.

El mes de  gener de 2019 després del Congrés Constituent de la Crida i del nomenament del teu càrrec de direcció, et vaig enviar un e-mail amb la felicitació per la teva nova responsabilitat. En vares contestar i em vas dir: “... Jo valoro molt el compromís lleial, la franquesa, transparència i qualitat humana”.

Doncs ara és el moment. Després de més d’un any i mig de que ni una sola vegada has connectat als associats que criticàvem com anàvem les coses internes i ens hem fet un tips d’enviar-te e-mails, ara és el moment de la transparència i el rigor democràtic.

Et dono el link del meu blog on exposo la meva opinió sobre el futur de la Crida: http://diaricivic.blogspot.com/2020/07/escultura-ornitologies-2016-de-gerard.html

Salutacions

Joan-Ramon Colomines-Companys 

+++

 IMATGE: “Tenalles blanques” (2002) d’Antoni Tàpies.


divendres, de juliol 03, 2020



Revitalitzar la Crida Nacional per la República
com a moviment cultural independentista

 

Carles Puigdemont s’ha proposat crear un nou partit polític. Doncs fantàstic. Felicitar-lo i desitjar-li sort.

No tinc idea exactament que volen fer. Si que coneixement un Manifest i unes signatures que s’hi adhereixen.

El Manifest diu el que diu, tot i que algunes coses que les que diu contrasten amb la pràctica política anterior i actual dels puigdemontistes i del mateix protagonista.

Ni “unitat”; ni reforçar el centre-dreta a l’independentisme cap a la unitat sinó foragitar-lo o sigui lapidar l’obra de Mas; no saber defensar un govern i una Presidència a l’exili; fomentar un liberalisme individual salvatge fomentant els “independents” un càncer polític devastador; no saber crear un discurs propi i diferenciador d’ERC i de la CUP; haver governat en una coalició teòrica però a la pràctica només es fa la política d’ERC; haver creat una Presidència de la Generalitat amb data de caducitat sense poder rendibilitzar l’obra de govern; molta pirotècnia i poca governança i per acabar governances provincials i locals amb els grups del 155, que costen de pair i ha desorientat al personal.

I si això fos poc, avui llegeixo del periodista que podria ser el més informat sobre Puigdemont, que és Pere Martí de Vilaweb, que entremig d’una anàlisi de la jugada del President escriu:

“... La Crida no ha funcionat com a moviment polític, però els seus adherits seran una font de militants per a la nova formació”

Per sort, el Manifest de Puigdemont no cita ni diu una paraula de la Crida Nacional per la República. Per tant jo no m’hi sento interpel·lat, ni molest i fins i tot en dono les gràcies. (Potser el polític Puigdemont m’ha llegit alguna vegada).

El periodista sap, tant com el President, com de malament s’ha treball a la Crida. Amb una direcció inútil incapaç d’aportar res a l’arena política, només tenir captius als seus associats i el que podia ser una organització que cohesiones “unitats”, pel fet d’estar avui dirigida per dos irresponsables amb mentalitat de l’esquerra excloent, com és tenir mentalitat d’Iniciativa, simplement han ofegat l’invent.

No es pot voler pactar amb un “Convergent”, primer robant-li la cartera (o sigui el partit) i amb ulls recriminatoris d’odi i menyspreu de “classe”. El PDeCat seran liberals, però no idiotes.

La CRIDA com invent de Puigdemont era i és bo. Ara només cal noves eleccions internes a la Crida, substituir a la direcció i convertir a l’associació com a moviment cultural independentista capaç de crear complicitats intel·lectuals en el discurs sobiranista.

La CRIDA com idea era bona només cal canviar la governança i sobretot treballar. Perquè aquests acumuladors de càrrecs que estant a tot arreu per figurar i no foten brot, millor que s’apuntin a un “club selecte”; l’associacionisme sigui d’una mena o d’una altra, es dediqui a una cosa o a un altra, necessita un treball directa a tot arreu i compartir diàriament les lluites reals de la gent. L’associacionisme no s’enforteix des d’un despatx.

Ara només cal convèncer a Puigdemont, Torra i Sánchez que com a fundadors de l’associació, donin carta blanca a que revitalitzem la Crida Nacional per la República.


+++

IMATGE: Escultura “Ornitologies” (2016) de Gerard Mas.


dilluns, de juny 29, 2020

                      LOL : Lots of laughs


Avui he llegit un article del meu germà Agustí que expressa una sentència  per emmarcar “Carles Puigdemont és el líder de l’independentisme rupturista”.

Les meves rialles s’han sentit per tot Lleida.

Puigdemont?

Una vegada el meu senyor Pare em va cridar l’atenció perquè en una columna que jo escrivia cada dia en un diari havia explicat que Jordi Pujol dedicava els caps de setmana a recórrer el País i sembla que jo ho vaig escriure amb una certa admiració.

I el Pare va dir: 

- Llagoteries no !!!. Amb el Pujol llagoteries no !!!

Òbviament no tenia ni idea que volia dir “llagoteria” i ho vaig buscar al diccionari.

Sembla que vol dir: adulació. Tractar de seduir amb llagots. Lloança amb què hom adula una altra persona.

Germanet: Amb el Puigdemont, llagoteries no !!!

 (Continuarà)

+++

 

IMATGE: Escultura “Listening figure” (1991) de Juan Muñoz.