Coses personalíssimes

 M’he trencat la mà
(Comentari cinquè / FINAL)

Entrar a Urgències d’un Hospital per traumatologia ja es quasi rodat tot el que et passarà a continuació, segur que seran inevitables les radiografies. I així va ser, el traumatòleg no va mullar-se amb cap comentari fins que les ràdios de mà, canell i tòrax foren fetes.

A l’Arnau d’Urgències per estar el país en una pandèmia, no hi havia una gernació de pacients esperant o ingressant, encara que si hi havien moltes infermeres. O a mi m’ho semblava que hi havia una processó d’infermeres, celadors, becaris-estudiants, metges primerencs del MIR, metges de plantilla i administratius, més el servei de seguretat i el servei de neteja. Sobtava les poques mascaretes que portaven. Sincerament em va preocupar, sobretot després d’haver estat “protegit” a casa del coronavirus, més d’un any.

A mi les infermeres “em posen” i evidentment no perquè la meva mare ho havia estat, sinó perquè tothom sap de la passió desbordant d’una infermera després de tota una nit de guàrdia, cansada i després d’un reconfortant esmorzar.

No hi veieu micro-masclisme perquè els meus amics gais em parlen exactament igual dels “infermers homes” i de les seves passions post-nits-de-guàrdia. El cansament i el desconnectar temporalment de les misèries de salut dels pacients, t’omplen d’energia per donar-te desenfrenadament als altres, al llit o al cotxe en el viatge de sortida de la feina. Tot un clàssic, que segur és una llegenda.

Tot i el dolor a la mà, jo ho controlava tot a Urgències: els cribratges, els ingressos a les UCI, les derivacions, l’ingrés directa a planta o directa al dipòsit de cadàvers, on hi vaig veure un cas, per molt que varen intentar dissimular-ho als que esperàvem.

Feia molta calor i jo em passejava per una petita sala d’espera i també caminava pel passadís, quan em varen cridar l’atenció que em podia marejar i que seies.

I aquí va començar dos petits episodis que algú els pot trobar anecdòtics encara que per mi no ho eren, però que segur marquen tendència en la nostra atenció sanitària, però sense gran visibilitat pública.

La primera qüestió és el “Tu” i el “Vostè” en la comunicació amb el pacient. Per que de cop i volta passo de ser el “Sr. Colomines pacient” a el “Joan-Ramon pacient”? (Previ pas de dir-me primer Joan i que jo aclareixo immediatament: -Em dic Joan-Ramon).

Els lingüistes diuen que el “Vostè” (jo arribo a utilitzar el “Vós” en alguna ocasió) comporta un cert distanciament, però també consideració i respecte; i també diuen que la tendència del “tuteig” és un fenomen social que promou relacions més lliures i igualitàries.

Ara no pontificaré sobre les “Fórmules de tractament”  o de la “Comunicació terapèutica” o de la “Comunicació en salut” i no sé quantes coses més caldria plantejar. Simplement dir que no em vinguin a dir que entre la infermera o el metge i jo,  hi ha una relació simètrica entre nosaltres i el “tu” ajuda a la confiança. Perquè hi ha un escalonat de poder i hi ha professionals que ho potencien de manera conscient.

I això em porta a l’altra qüestió que jo vaig viure com un “mal col·lateral”. Fou el tema de la llengua catalana.

A mi no em fa res parlar-li a un traumatòleg en espanyol, com no em fa res fer-ho a qui necessiti comunicar-se amb en mi, en aquesta llengua.

Però com usuari d’un servei mèdic de Catalunya m’hagués agradat i potser ho necessitava, que pogués ser atès en català.

No podia parlar-lo ni jo, perquè el metge no m’entenia. Jo no l’obligava a parlar-lo a ell. A mi no m’agrada obligar a ningú parlar meva llengua. Però almenys transitar per això que en diuen el “bilingüisme passiu”: el metge parla en espanyol i jo en català.

Però no va poder ser així, vaig viure una escena lingüística com si fos un pacient en un hospital de Saragossa.

El metge fou d’una cortesia infinita, però no sabia la llengua on exercia la medicina i sobretot la “d’urgències” on els equivocs lingüístics poden portar a males passades.

El problema lingüístic en el camp sanitari a Catalunya té unes enormes deficiències, plenament arrelades a la Emergència Lingüística del català que vivim i que sense la complicitat militant dels catalano-parlants i dels castellano-parlants demòcrates, serà difícil de redreçar.

Fóssim a Lleida o una “Saragossa imaginària” el traumatòleg no hi va veure ruptura d’algun os per en lloc, però sí un possible trencament en l’anatomia lligamentària o en l’anatomia músculotendinosa que no es veu a les radiografies, però l’ull clínic ho intueix i aconsella intervenir terapèuticament.  

Conclusió: em varen posar un guix i a patir calor.

Final de la història. 

------------------------------ 

IMATGE: “Rellotge-Rentadora / Poema Visual núm. 314” (2020) de Toni Prat.

 

La SÈRIE

Coses personalíssimes :

”M’he trencat la mà” (Comentari primer) ... clicar aquí

”M’he trencat la mà” (Comentari segon) ... clicar aquí 

”M’he trencat la mà” (Comentari tercer) ... clicar aquí

”M’he trencat la mà” (Comentari quart) ... clicar aquí

 

Coses personalíssimes

 M’he trencat la mà
(Comentari quart)

Baixar d’un autobús i entrar tot seguit a Urgències d’un Hospital com a pacient pot sonar estrany, però es exactament el que vaig fer.

A Urgències hi ha dues portes: una és on paren les ambulàncies i una munió de celadors que esperen entren els pacients en lliteres. L’altra porta és per entrar a la Sala on esperen els familiars i on hi ha l’equip d’administratius per inscriure els futurs usuaris dels serveis d’urgències, prèvia una exhaustiva identificació.

Aquesta Sala és mítica almenys per a mi. És un lloc de dolor familiar molt sentit i també de bronques familiars que moltes vegades son recriminacions llançades a crits.

Hi ha famílies que tota ella, incloent-hi diferents generacions, amb grups de mes de 20-30 persones, acompanyen el malalt. Els gitanos de Lleida son els que més solidaritat familiars i més desplaçament conjunt fan. És una solidaritat que sempre he admirat. La pandèmia segur que ha fet perdre aquest retrobament massiu al voltant de familiar “tocat”.

Sobta veure en aquesta Sala d’Espera el Grup de Servei de Seguretat que és privat i potser sobredimensionat, perquè el meu dia d’urgències, hi havien 4 fornits homes armats fins a les dents o m’ho va semblar.

La Sala d’Espera d’Urgències de l’Arnau és incomoda, sempre mal resolt el nivell de la temperatura que s’ha de suportar -sigui estiu o hivern-, on hi ha una màquina de vending o sigui una màquina d’autoservei expenedora de menjar prefabricat, snacks de tota mena, galetes minis, begudes ensucrades no alcohòliques i alguna fruita de Ponent. Els majoristes ho publiciten com a productes saludables. Una broma que tothom admet que és una mentida piadosa per vendre.

No estic parlant malament del vending perquè durant anys a l’Arnau quan era estudiant-sènior de medicina (això ho explicaré en un altre escrit) havia dinat, berenat o fins i tot sopat del “material culinari” d’aquestes màquines. Encara que si és veritat que odio una empresa anomenada Vending Lleida S.L. que no se si encara funciona, però que havia tingut el mateix telèfon de la redacció del nostre digital LO CAMPUS DIARI. No parem de rebre trucades demanant el maleit vending. La seva publicitat a internet segueix encara avui amb el nostre telèfon.

Entre gent trista i mirades dels guardes de seguretat arribo a l’administrativa que m’atén. Ràpid si hagués estat el familiar, però com era el malalt fou la trobada administrativa d’una durada insuportable. En aquell moment m’importava molt poc que al seu ordinador hi haguessin dos dates del meu naixement o saber si els meus telèfons eren actuals o la puta mare que la va parir, el dolor de la mà era insuportable.

L’altre pas fou la infermera de triatge: les que valoren la urgència. Per sort o mala sort, la meva mà s’havia inflamat de manera espectacular i fou el passaport per ingressar sense tenir de suportar el inevitable interrogatori que tothom pateix.

Arribo a una altra sala d’espera interna acompanyat per un celador, on hi havia un jove més alt que un sant Pau, totalment baldat i ensangonat per algun fort trauma. Hi havia la que suposo era la seva mare vestida extremadament a la moderna i la seva avia coberta amb un vel hijab i amb túnica llarga, que contrastava amb el seu mòbil d’última generació a traves del qual plorava emocionada amb algú.

Jo aguantava en silenci amb la mascareta, a l’espera del traumatòleg.

 (Continuarà)

IMATGE: Escultura “Eye in the Hand” (1955) de Bushiro Mori. Fotografia de Jeff Amas.

----------

La SÈRIE

Coses personalíssimes :

”M’he trencat la mà” (Comentari primer) ... clicar aquí     

”M’he trencat la mà” (Comentari segon) ...  clicar aquí     

”M’he trencat la mà” (Comentari tercer) ... clicar aquí

Coses personalíssimes

 M’he trencat la mà
(Comentari tercer)

De camí amb l’autobús cap a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida recordava que feia quasi dos anys que no tocava un euro en bitllets i monedes, com molta gent, perquè la pandèmia m’ha fet canviar els hàbits i la targeta de crèdit o la de dèbit han pres molta volada. 

Però a l’autobús urbà lleidatà sense passi, s’ha de pagar en monedes i sinó son les justes, corres el perill d’una bronca del conductor-cobrador.

Al caixer del banc el més petit que vaig poder treure, fou un bitllet de 20 euros, que va provocar el deliri del cobrador. El vaig posar a lloc, ensenyant-li la mà tota inflamada. Si en Jordi Cuixart pot treure i aprofitar els seus anys de presó per esbroncar la dissidència que protesta com va fer al barri de Gràcia de Barcelona, jo podia aprofitar les meves ferides per fer callar un impresentable conductor d’autobús. Són ”bronques compartides”.

La mà em feia molt de dolor i calia distreure’m durant el viatge i el més barat i ràpid era mirar a la gent i “inventar històries” sobre elles. Un joc que he après en política. Però tinc dos condicionants que m’ha encotillat la mirada, sobretot de les dones.

Quan era jovenet, fa uns 50 anys jo era estudiant de medicina a primer curs a la Facultat de la Universitat Autònoma de Barcelona que tenia els seus locals i aules a l’Hospital de Sant Pau, tenia un professor d’anatomia, amb una pinta de majordom de pel·lícula de terror, que tenia la mania que els justets en qualificacions com jo, ens feia uns exàmens individualitzats i orals. El professor tenia un tancat accent de Salamanca.

Examinar-se d’anatomia de manera oral en espanyol té la seva gracia, perquè sense imatges has de descriure un òrgan o un territori del cos amb unes descripcions justes i clarament posicionades respecte els territoris veïns de cada part del cos. A mi la pràctica de fer mini-mítings improvisats sobre una cadira al personal sanitari de l’Hospital de Sant Pau, m’ajudava a l’expressió oral, encara que segur que era directament proporcional tanta mobilització a “carregar-me” la meva primera carrera universitària.

Però el més bestia d’aquest professor d’anatomia és que em va fer canviar la mirada i la percepció de la gent: En va animar, convidar i ensinistrar a que quan miro algú, el vegi en versió anatòmica.

O sigui, veus un home i immediatament passes les capes de la roba, la pell i arribes a veure-li mentalment tota l’anatomia interna i com va el funcionament de tota la seva “màquina humana”.

Això que sembla senzill és una gamberrada de percepció. Si miro per exemple la Laura Borràs li veig ràpidament el fetge, les dimensions del fetge que té, entre d’altres òrgans i això pot espantar.

Des de l’autobús número 2 de Lleida anava veien per la finestra la gent i tots el seus “aparells anatòmics”.

L’altre condicionant en la meva mirada és conseqüència d’un dels meus germans que va tenir una empresa de llenceria i jo durant uns mesos, el vaig ajudar a unes vendes a l’engròs als distribuïdors, d’unes col·leccions de temporades passades de calces i sostenidors. Parlo de roba fina i elegant que anaven en unes imponents i cares caixes també de disseny.

Aquesta feina em va portar a educar la percepció visual de les mides, sobretot dels sostenidors. I Catalunya que és un país que de cada 10 dones, 8 dones no porten el sostenidors amb la talla adequada, fa que la meva mirada pateixi pel despropòsit de les mesures equivocades, que unes ho fan per poca traça i d’altres ho fan ben conscients, per ressaltar o per reduir.

Haver après anatomia profunda i llenceria fina m’ha condicionat enormement en la meva mirada, sobretot a una dona. Vaja merda, que quan mires algú, pensis que té el pàncreas deteriorat i el sostenidor mal triat !!!

Almenys els pensaments poc ortodoxes del viatge m’havien distret i ja arribava a la parada de l’autobús a 50 metres de la porta d’Urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova, que no s’ha d’oblidar és un hospital universitari.

(Continuarà)

 

IMATGE: Fragment d’una fotografia de moda de Nadja Auermann (1995) del fotògraf Helmut Newton.

 

----------

La SÈRIE

Coses personalíssimes :

”M’he trencat la mà” (Comentari primer) ... clicar aquí

”M’he trencat la mà” (Comentari segon) ... clicar aquí

 

Memòria Democràtica

 Vivint els 50 anys
de l’Assemblea de Catalunya

 

He escrit per al digital “Llibertat.cat”
-portal d’informació i opinió de l’Esquerra Independentista- un article sobre l’Assemblea de Catalunya”, 
text que reprodueixo a continuació: 

Les commemoracions de la històrica
“Assemblea de Catalunya”

 

Aquest 2021 fa 50 anys que formalment es va constituir l’Assemblea de Catalunya.

Després d’haver llegit el que han escrit alguns becaris aquests dies a la nostra premsa sobre la temàtica, deixeu-me dir una obvietat, que l’Assemblea de Catalunya no és la que dirigeix avui la professora Elisenda Paluzie, l’anomenada Assemblea Nacional Catalana.

L’Assemblea de Catalunya -auto citant-me- “ ... fou una plataforma unitària antifranquista que agrupava diversos col·lectius ideològics organitzats com partits, sindicats, organitzacions professionals i moltes altres entitats; a més a nivell de tot Catalunya sigui per ciutats, comarques o agrupacions de comarques, s’havien creat diferents Assemblees Territorials...”.

[“La mirada independentista de l’Assemblea de Catalunya: unes vivències personals”. Revista de Catalunya. volum 314 (2021)]. 

Si només fossin els becaris mal pagats i explotats que escriuen a la premsa, els que no sabessin explicar i situar l’Assemblea de Catalunya, jo ja signaria, però el problema és que els errors d’explicació sobre l’Assemblea de Catalunya venen del món acadèmic, del món dels partits -dels històrics com dels més actuals-, de les institucions amb les seves plataformes de “Memòria Democràtica” i d’un grup que s’ha professionalitzat a explicar que era això de la “lluita unitària antifranquista” i això ho fan fent-se passar per “independents”. El gran Pere Portabella i el gran Miquel Sellarès en son uns magnífics exemples.

D’entrada deixeu-me fer una prèvia: per a mi tothom sense exclusió, sigui dels meus o d’ideologies antagòniques a la meva, pel sol fet haver estat antifranquistes i a més actius antifranquistes, tenen el meu reconeixement i el meu respecte. Son gent honorable i valenta. Però això no vol dir que no els hi discuteixi les seves tesis polítiques i la desinformació que fan de la nostra història.

Jo soc el primer culpable: durant 50 anys no he escrit, ni conferenciat, ni una sola paraula sobre la lluita unitària antifranquista. Ja ho feien uns altres i no volia incidir en el testimoniatge, ni el memorialisme, perquè no em venia de gust i per explicar “batalletes” ja teníem els que han viscut durant anys de renda política a les costelles de la sempre vistosa “unitat antifranquista”.

I que ha passat durant aquest temps?

Doncs el de sempre, si tu no construeixes “el discurs” tal fan uns altres, i no sempre historiadors “professionals” son els que relaten els fets, sinó propagandistes orgànics molt efectius.

L’Assemblea de Catalunya és una de les aventures polítiques més mal explicades, distorsionades i manipulades que tenim de la nostra historia contemporània.

En el moment actual que l’esquerra catalana espanyolista està reinventant la seva història; que l’independentisme s’inventa també la seva història: sigui empetitint el llegat del patrimoni històric del FNC o inventant un antifranquisme d’una sola ERC que no va existir o l’actual autoanomenada “Esquerra Independentista” que intenta presentar de manera forçada la seva continuïtat històrica enllaçant amb l’independentisme marxista dels 60 com el PSAN; mentre funcionen intel·lectualment tots aquests mecanismes de distorsió, parlar de l’Assemblea de Catalunya és reproduir discussions passades que es varen produir al sí del propi organisme unitari, o presentar l’Assemblea de Catalunya segons la situació política actual. Mala peça al taler.

Sobre l’Assemblea de Catalunya hi ha “tesis doctorals”, com també hi ha del que en deien “tesines”, hi han treballs de recerca de graus i fins i tot de batxillers, hi ha publicats molts articles acadèmics, també n’hi ha de divulgació històrica en revistes especialitzades i en premsa, i òbviament hi ha un gran reguitzell d’articles d’opinió, de persones que vàrem participar directament a l’Assemblea i també hi ha articles de relators diem-ne “externs”.

I sobretot l’Assemblea té un llibre d’Antoni Batista i Josep Playà : “La Gran Conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya” (Empúries: 1991) que diuem que és “la bíblia” del tema, de fet és el text que tothom pirateja quan no té res nou de recerca.

L’últim “pirata” ha estat Joan Safont a la Revista de Catalunya amb un article, que almenys diu on ho ha “copiat” tot. Ha copiat el “discurs” del PSUC, el discurs hegemònic de l’explicació de la “unitat antifranquista” i l’Assemblea de Catalunya. No cal dir que és un discurs esbiaixat.

El que és molt interessant és resseguir a la premsa catalana els articles d’opinió que es varen publicar en les commemoracions dels 5, 10, 25, 30 i 40 anys de l’Assemblea de Catalunya i descobrireu que alguns autors i autores, que el que deien un any commemoratiu, ho deien radicalment diferent en articles d’altres anys .

Per exemple: són una delícia els articles de Pilar Rahola i la replica d’Antoni Gutiérrez -el Guti- del PSUC, perquè la periodista elogiava l’Assemblea de Catalunya un any i en un altre article anys després, en deia pestes de l’Assemblea. El Guti li feia veure les seves contradiccions.

A mi que el PSUC ens ofereixi la història “a mida”, no em treu la son, a l’inrevés m’excita al debat, perquè és més que demostrat -i ells ho saben- que sense els independentistes del FNC no hi hagués hagut lluita unitària antifranquista com la que coneixem, amb comunistes inclosos.

El que també em rebenta és que presentin l’Assemblea de Catalunya com Disneyland.

Com aquells reportatges que algun cop, ens ha ofert TV3 de la mà de Francesc Escribano en la sèrie documental “Dies de transició”, on es primava l’espectacle sense situar bé el context polític de l’esdeveniment. En concret era sobre la detenció del 113 de l’Assemblea de Catalunya, emès l’any 2004 i que ja vaig criticar el seu moment.

Actualment podem trobar vídeos a Youtube on s’explica la sessió inaugural de l’Assemblea de Catalunya a base d’oferir-nos exclusivament els mecanismes del Servei de Seguretat que teníem. (“Semàfors humans” amb carpetes verdes tot continuava sense problemes / Si les carpetes haguessin estat vermelles volia dir policia a la vista i avortament de l’acte). És una manera entretinguda audio-visualment parlant, però els escrits -siguin acadèmics com periodístics o com guions visuals- no poden utilitzar com a recurs essencial per tirar endavant la història, només aquestes “logístiques”.

La historiografia orgànica hegemònica d’avui té el següent discurs, sobretot a algunes universitats públiques catalanes:

Pontifiquen: El PSUC era l’oposició real i operativa antifranquista a Catalunya, tota la resta seguíem al “partit” i érem els acompanyants “tontos-ùtils” d’una estratègia ben orquestrada pel PCE-PSUC. L’Assemblea de Catalunya entrava en tota aquesta lògica. I per explicar-ho ens diuen que la Tancada de l’Assemblea d’intel·lectual a Montserrat durant el Judici de Burgos en fou l’embrió de l’Assemblea. Que el Guti del PSUC n’és el “pare” de l’Assemblea i que en un mític restaurant de Barcelona el Guti i el socialista  Quico Vila-Abadal varen escriure els punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya.

Aquesta llegenda urbana l’han escrit i repetit 50 anys i ara atents perquè veureu que escriuran aquest proper 7 de novembre, el dia de la sessió fundacional de l’Assemblea de Catalunya.

Mireu, l’Assemblea de Catalunya la va articular la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. A més la va tutelar. I sí l’historiador honest es deixes de propagandes i anés al arxius de la clandestinitat i llegís les Actes Internes de la Coordinadora veuria que ni “intel·lectuals”, ni “pare”, ni “restaurant”: molt abans, molt abans, hi ha documentació que avala la història real de la “unitat antifranquista” que fou l’Assemblea de Catalunya, inclosos els seus punts reivindicatius.

(Jo com a redactor de torn vaig escriure moltes Actes internes d’aquestes que cito -de la Coordinadora, de l’Assemblea i del Consell-. Algunes són “actes literals” redactades en primera persona i d’altres “actes resumides” redactades en tercera persona. Ara desconec qui les té guardades, encara que jo diria “segrestades”, perquè segur estant en arxius particulars i suposo d’algun partit, però falta catalogar-les i digitalitzar-les en obert).

Per cert, per acabar: l’Assemblea de Catalunya mai va pretendre ser una “conspiració” com s’ha escrit reiteradament, precisament volia ser tot el contrari: era voler sortir a la “superfície” i involucrar de manera senzilla i fàcil el màxim de sectors a la lluita antifranquista. 

Joan-Ramon Colomines-Companys

 

L’article a “Llibertat.cat” ... clicar aquí

Coses personalíssimes

M’he trencat la mà
(Comentari segon)

La nit de dissabte a diumenge va ser bestial. La trompada d’una manera generosa començava fer aparèixer el dolor per tot arreu. La meva mà esquerra, d’una manera alarmant, es va començar a inflar-se o sigui una inflamació per la part superior i semblava que no era una fractura de canell i movia els dits.

En temes de salut personal costa molt poc acollonir-me, però tot queda compensat per una educació familiar que sempre relativitzava les urgències i també compensat per una llarga convivència amb una dona que per la seva experiència i determinació, tot i no sé la seva especialitat, li podrien donar el títol de “Doctora Municipal”, perquè sap de tot.

Si ho relativitzo tot i estem encara en pandèmia, no calia anar a “molestar” al nostre sistema sanitari de Lleida, per tant anava a fer el que mil i una vegada ens han dit que no féssim, que és automedicar-nos.

Us recordo que era diumenge, el mes d’agost, unes temperatures de 40 graus i entro en una farmàcia del barri de Cappont de Lleida que em sembla que mai tanquen. Intento comprar ibuprofèn i paracetamol i per agilitzar l’operació que crec que ara necessita recepta, ensenyo la mà aparatosament inflamada.

I aquí va començar un pressing perquè la lesió me la mires un metge i que no em venien res sense l’autoritat professional. Jo sabia que tenien raó, però tampoc n’hi havia per tant i en plena pandèmia, mobilitzar-me per un trauma d’aquella mena em semblava fora de lloc.

I si és una fractura de canell? O fractura d’algun dit? I si hi ha el seccionament d’algun tendó?

-Val, val. Jo deia. Mentre em recitaven les patologies d’urgències de la mà, un rosari de patologies de llibre.

La porta de la farmàcia i l’automedicació es tancaven i immediatament vaig pensar en Urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova. Però les amables venedores de la farmàcia em deien:

-Vagi al CUAP.

-Al CUAP? Que és això? Deia jo avergonyit. 

-Perquè sé el que és un CAP, però un CUAP?

-Sí el CUAP, el Centre d’Urgències d’Atenció Primària de Lleida, que està on hi havia l’antic CAP Prat de la Riba, allà on hi la caserna de la nostra guàrdia urbana. (La “nostra” vaig pensar, aquestes mai han tastat el “tracta excel·lent de xarop de bastó” que tenen els agents amb la “dissidència” sobretot joves i dones).

Tant lluny estava del CUAP com de l’Hospital i recordava el meu pas com estudiant sènior de medicina a Urgències de l’Hospital i com que soc un romàntic, tot i els fantasmes personals, decideixo anar a l’Arnau. A més la tria fou per raons pràctiques: a Urgències de l’Arnau segur que hi ha possibilitats de radiografies a l’acte.

Però s’ha d’anar al CUAP o a Urgències de l’Hospital?

I per arribar a l’Hospital: en taxi o en bus?

 

(Continuarà)

IMATGE: Escultura “Vers-Univers, Pintura-Natura, Pinzell-Ocell” (2016) de Gerard Sala.

Coses personalíssimes

 

M’he trencat la mà 
(Comentari primer)

Soc d’un patètic pujat, a poques setmanes de deixar Lleida per sempre, per començar una nova aventura editorial i una autèntica nova aventura de vida a les Terres del Delta de l’Ebre, travesso a peu una carretera per on no s’havia de fer i salto un guarda-rail d’acer posat amb molt mala intenció, perquè per la part de dins no té cap tros cimentat per posar-hi els peus i que fa que inevitablement caiguis com un sac de patates a la carretera.

Carretera on sense pietat circulen a tota pastilla uns cotxes que tenen presa, després d’haver esperat neguitosos en uns semàfors en una rotonda on hi el cèlebre i caríssim magatzem de joguines Mestre, que competeix veïnatge amb l’internacional Decathlon Lleida.

Vaig caure a la carretera jo i el meu carret d'anar a comprar. La caiguda va ser doble: a l’entrar a la carretera i després de travessar-la espantat, al tornar a saltar un altre guarda-rail que el galvanitzat tallava pel contorn de sobre i a més estava molt calent dels 42 graus que teníem a Lleida, aquell maleit dissabte.

Tanta imprudència fou per guanyar temps tallant el camí en una imaginaria línia recta, perquè em creia que em tancaven el Super.

Em sagnava la mà dreta, em feia mal la mà esquerra, em creia que m’havia carregat els texans i la meva estimada camisa de quadres comprada en un xinès. Unes peces úniques i funcionals, perquè no necessiten planxa.

Em feia mal el pit dret pel cop a terra, però de fet ja em feia mal abans de la caiguda i estava esperant la seva revisió per descartar qualsevol problema oncològic d’una dolorosa i clara asimetria, tant poc usual amb els homes. Tot un temps d’espera diagnòstica, que ha estat inevitable pensar en les classes de cirurgia de mama de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida que havia assistit com alumne sènior.

Unes amables caixeres del gran Supermercat Esclat de Cappont em varen posar aigua oxigenada por on hi havia sang. Vàrem fer un imponent espectacle, molt a prop de l’expositor de vendes de samarretes de l’Assemblea Nacional Catalana pel proper Onze de Setembre que el super “nostrat” venia.

La mà esquerra sense ferides semblava salvada, doncs no era així: fou la que precisament a l’Hospital Arnau de Vilanova em varen diagnosticar un possible trencament.

 (Continuarà)  

  

Fòrum Cívic / Memorial

MEMORÀNDUM

per la Reunió de l’Equip de Coordinació del
“Fòrum Cívic : Patrimoni independentista 
del Front (FNC)” del dissabte 4 de setembre de 2021

Per tal de reforçar la propera reunió de setembre de l’Equip de Coordinació de la plataforma de memòria democràtica “Fòrum Cívic: Patrimoni independentista del Front (FNC)” redacto aquest breu MEMORÀNDUM sobre qüestions dels diferents punts a tractar a la reunió, aportant opinió, propostes i una documentació adjunta.

El contingut d’aquest MEMORÀNDUM el fem públic a traves de diferents webs, per implicar a més gent en el dia a dia d’una plataforma de divulgació en matèria de Memòria Democràtica, encara que alguns documents adjunts resten confidencials, per tant d’ús restringit.

1. El “Fòrum Cívic: Patrimoni independentista del Front (FNC)” continua amb la seva iniciativa “MEMORIAL Joan Cornudella - Joan Colomines” com a record de dos lluitadors històrics del Front Nacional de Catalunya amb l’objectiu de promoure les seves figures, el partit FNC i l’independentisme català en general.

El MEMORIAL consta d’un Web que ens proposem reforçar on es recullen el Programa “Memòries de DONES INDEPENDENTISTES”, l’Espai de memòries personals: “Militàncies del Front”, una secció d’Aportacions a la HISTÒRIA del Front Nacional de Catalunya i un espai de posicionaments públics, tant del Fòrum com del MEMORIAL.

2. En un primer moment el Programa “Memòries de DONES INDEPENDENTISTES” i l’Espai de memòries personals: “Militàncies del Front” han tingut al Web dues entrades individualitzades, però ja ara per raons de coherència política, els textos memorialístics de les DONES del FNC apareixen i apareixeran en els dos apartats, ja sigui amb un link o repetint el text i les imatges.

3. Pel tal de recollir textos originals “de memòries, de pensaments i d’opinions” per penjar al Web del “MEMORIAL Joan Cornudella - Joan Colomines” hem convidat per escrit a diverses companyes i companys en una primera onada d’e-mails personalitzats, que anirem ampliant amb diverses onades les properes setmanes. La idea és no excloure a ningú, justament al contrari: volem fomentar la difusió plural de l’independentisme, tant l’històric com l’actual. El gran problema és trobar els e-mails particulars per convidar a tothom.

Fins ara s’ha convidat a: Joana Viusà i Galí (text publicat), Joan Alcaraz (text publicat), Teresa Clota, Rosa Maria Nadal, Roser Vernet, Blanca Serra, Margarida Sanjaume, Àlvar Valls, Montserrat Manent, Helena Martí, Jaume Domènec, Jesús Montserrat, Amadeu Rocamora, Xavi Alcalde, Joaquim Ferrer Mallol, Pere Culleré i Núria Vernet.

4. El Programa “Memòries de DONES INDEPENDENTISTES” obert a tot tipus de militància, sigui de partits o d’altres entitats, vols ser una primera aportació del FÒRUM CÍVIC a introduir la perspectiva de gènere en els estudis de l’independentisme, i ens hem trobat  que a més de ser un punt de trobada de Memòria Democràtica, també està sent un punt reivindicatiu d’uns drets i un espai de denúncia de molt de masclisme dins del moviment independentista.

Fins el punt de recollir denúncies d’assetjament sexual i de discriminació de gènere de la dècada dels 60 dins del moviment independentista. (Document adjunt confidencial).

Caldrà que estudiem com canalitzar les denúncies particulars i generals en la nostra Memòria Democràtica.

5. Un dels objectius del “MEMORIAL Joan Cornudella - Joan Colomines” és oferir anualment una conferència pública i proposo que per la propera conferència sigui convidat el periodista, assagista i polític Santiago Vilanova, un dels millors i més conseqüent ecologista de casa nostra.

Li podríem proposar la conferència “La independència de Catalunya i l’emergència climàtica” per oferir-la el 20 d’abril de 2022 (setmana de Sant Jordi), via digital i presencial si es pot.

6. Continua a l’arena política catalana la intervenció pública del “Front de Ripoll” o sigui els lladres i xenòfobs catalans que no només utilitzen les sigles històriques del FNC amb la protecció “legal” de l’espanyolisme, sinó que a més s’han apropiat de la història del Front, manipulant esdeveniments històrics per “blanquejar” i excusar-se del seu biaix reaccionari.

És incompatible fer una bona divulgació històrica com intentem nosaltres i tenir a la vegada cara l’opinió pública cada dia, una activitat que sembra confusió i deteriora les arrels democràtiques i integradores del moviment independentista.

Per tot això, proposem dissenyar i implementar un treball pedagògic antifeixista. (Document adjunt confidencial). 

Joan-Ramon Colomines-Companys
Agost 2021

https://memorialcornudellacolomines.blogspot.com 
memorialcornudellacolomines@gmail.com

MEMORÀNDUM en pdf ... clicar aquí 

---------------------

IMATGE: Escultura “Fourrure” (1962/1966) d’Apel·les Fenosa, dipositada al Centre Pompidou de Paris.