NOTA INFORMATIVA de la direcció
de la revista LO CAMPUS  
i del digital LO CAMPUS DIARI 

Com és sabut per la nostra redacció de premsa, el nostre equip de gestió i els nostres col·laboradors, l’emergència sanitària i totes les seves conseqüències, en especial les conseqüències socials, han caigut brutalment sobre el nostre treball periodístic.

Nosaltres fem un micro-periodisme molt artesanal i les limitacions del nostre equip sènior, més el canvi relacional dins de les universitats, han dificultat i deteriorat la nostra feina.

Fer periodisme universitari sense activitat presencial, ni vida social ni als centres ni a les aules, han portat a unes limitacions que han frenat la sortida de la revista LO CAMPUS, tant en digital com en paper.

Tot i la situació, el digital LO CAMPUS DIARI s’ha reforçat canalitzant “informació de servei” lligada amb la pandèmia i amb les institucions universitàries i sanitàries, també amb temàtiques lligades amb la prevenció i comportaments juvenils respecte l’emergència.

La falta d’informació universitària ha dificultat la premsa universitària.

Però a més aquest tipus de premsa que fem és molt participativa i col·laborativa d’estudiants i professors. La pandèmia ens ha “apagat” les nostres “antenes informatives” dels cursos, dels centres i de les universitats.

Respecte les fons de finançament també s’ha entrat en un cul-de-sac molt difícil de gestionar. La publicitat ha caigut en picat. I la nostra situació jurídica de treball de voluntariat emmarcat en l’associacionisme de la Joint Venture Corporativa entre l’Associació cultural Vivència Aranesa i l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS, ens ha col·locat en un llim per les ajudes públiques de rescat o de compensació. No hi trobem solució.

Abans de la crisis totes les nostres publicacions havien entrat en el camp del voluntariat, excepte l’equip comercial, la crisi ha dinamitat el sistema i la caiguda de la venda de publicitat ha acabat de fer inviable el nostre sistema.

Conclusió: sense continguts periodístics universitaris, sense col·laboradors presencials als diferents Campus, sense “antenes informatives”, sense publicitat i amb un equip sènior paralitzat, precisament perquè  tenim la seu principal a la “confinada” ciutat de Lleida, tot ha estat molt difícil.

Malgrat tot: cada dia en plena pandèmia el digital LO CAMPUS DIARI s’ha renovat amb noticies i informació de servei.

Ha arribat l’hora d’acabar les lamentacions i tornar decididament a la feina tothom.

Comencem l’Operació Remuntada de tota la Plataforma Cultural LO CAMPUS amb la seva revista LO CAMPUS per a Catalunya i el seu digital LO CAMPUS DIARI per totes les universitats de parla catalana.

 

Presentem els següents ACORDS EDITORIALS, en sintonia de les Associacions que ens donen suport:

1. Continuem diàriament la publicació del nostre digital LO CAMPUS DIARI. Aquest any no hi ha aturada d’estiu.

2. LO CAMPUS DIARI ha de començar el viatja cap a una “Multi-plataforma de comunicació”, incorporant el més aviat possible el projecte “UNIVERSITAT CREATIVA” sobre les creacions culturals pròpies sorgides a les universitats.

3. La revista LO CAMPUS definitivament deixarà la impressió en paper i entrarà en el format digital. (Excepte en algun número que incorpori una publicitat firal important que necessiti el format paper).

4. Deixem definitivament el número 42 de la revista LO CAMPUS, que estava inacabat tot just començada la pandèmia i que no s’ha publicat. Era un monogràfic sobre el feixisme militant a les universitats. Recuperarem el tema en un altre número.

5. Prepararem un número Especial “Operació Remuntada” de la revista LO CAMPUS. Un número molt participatiu en col·laboracions. Un número que s’ha donar relleu als nostres mini-Suplements ACCIÓ SOLIDÀRIA, CLÀSSICA, “Goodbye Institut”, LO CAMPUS MÈDIC, LO CAMPUS BARRIS, La FRANJA i la Universitat i ER ESTUDIANT.

6. Aquest Especial de LO CAMPUS es preparar durant tot el primer trimestre del nou any acadèmic i sortirà al voltant d’aquest Nadal 2020.

7. Per aquest Especial de LO CAMPUS realitzarem una campanya important de recollida de suports econòmics, de publicitat i amb una campanya de màrqueting comunicacional en les 22 universitats de parla catalana. Restablint i incorporant noves “antenes informatives” en diferents estudis, graus, aules, centres i universitats. S’ha de restablir el voluntariat cooperatiu al voltant d’una premsa universitària lliure i crítica.

Moltes gràcies a tots aquells que sempre han ajudat, malgrat tanta desgracia sanitària i social.

31 de juliol de 2020 / Lleida, Vielha i Barcelona.

+++

IMATGE: Portada del número de la revista LO CAMPUS que no s’ha publicat per la pandèmia.

Nova activitat de Vivència Aranesa

Vivència Aranesa, com associació de dinamització cultural i cívica, ha estat una gran inspiració i un reforç per moltes activitats a Aran i també a Catalunya que he pogut potenciar.

Ara fem un canvi d’un petit Web Corporatiu que teníem, a un Web obert d’intervenció directa en divulgació.

El títol del nou Web ho diu tot: “La Val d’Aran explicada als catalans”.

Aquesta nova iniciativa de Vivència Aranesa forma part del nostre  Programa Víctor Balaguer. Programa especialitzat en difusió d’Aran a l’exterior. Perquè Catalunya és l’exterior d’Aran i cal contribuir a crear un discurs i un coneixement del món aranès per als catalans. Un discurs plural i participatiu.

 

Si voleu veure l’inici del nou Web ... cliqueu aquí

Nou “Memorial 
Joan Cornudella - Joan Colomines”

Un grup d’ex-militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) i d’acadèmics especialistes de l’independentisme català varen crear una Comissió per commemorar els 80 anys de la creació del FNC. A la vegada han sorgit altres iniciatives, que confluint o paral·lelament, participen en aquesta commemoració.

Jo com a únic ex-Secretari General del Front encara viu, no només me n’alegro de totes aquestes iniciatives, sinó que m’he vist incentivat jo mateix a escriure textos de “memòria política” i estic de manera modesta fent costat a totes les iniciatives que estant en marxa.

Precisament el meu equip de periodistes i jo seguim amb la petita plataforma “Fòrum Cívic : Patrimoni independentista del Front (FNC)” que vàrem crear el 1997 amb l’objectiu de recollir i explicar la història del Front Nacional de Catalunya.   

Per fer “memòria petita” aquest “Fòrum Cívic” va començar públicament organitzant una conferència meva pronunciada l'11 de març de 1997 a la Casa Golferichs de Barcelona, amb el títol “Cal avui defensar l'independentisme polític que representen públicament Àngel Colom i Pilar Rahola? : reflexions sobre l'itinerari independentista català”. De la transcripció de la conferència en va sortir una publicació. (Quan la tingui en digital la penjaré en aquest blog).

Durant aquests 23 anys “Fòrum Cívic” ha fet un treball intern de recerca de material d’arxiu del FRONT, hem fet diferents donacions a biblioteques d’aquest material i hem subvencionat algunes de les seves digitalitzacions.

Un treball gens espectacular, però primant la qualitat i no la quantitat, buscant reforçar una estratègia d’una historiografia a base de Documents. Buscant fins i tot, poder “desclassificar papers” del FRONT que han anat custodiant les diferents direccions del partit.

“Fòrum Cívic” en aquesta festa commemorativa també volem fer alguna aportació i hem decidir posar en marxa una iniciativa pública que és promocionar el cicle “Memorial Joan Cornudella - Joan Colomines”, òbviament en record de dos lluitadors del Front i amb l’objectiu que de manera anual, es faci una conferència o un taller o un seminari o una intervenció pedagògica digital  per la que serà convidat un o una especialista rellevant, del País o de fora, per parlar i debatre sobre “independentisme i alliberament en general als Països Catalans i/o arreu”.

Veurem com, quan i a on, es pot inaugurar el “Memorial” segons com tinguem el grau de la pandèmia, els cicles electorals i la repressió, variables que qualsevol dinamitzador polític avui a Catalunya ha de valorar.

Comencem a treballar-hi.

De moment tenim un nou blog informatiu: “Memorial Joan Cornudella - Joan Colomines”. La imatge d’aquest post n’és la capçalera del blog. http://memorialcornudellacolomines.blogspot.com/

I una nova adreça de correu: memorialcornudellacolomines@gmail.com

L’Anna ja és mare, el meu fill Marc ja és pare i jo de retruc sóc avi.

Quina responsabilitat per a tots !!!

La Lia ja té l’avi més “jove” del món.

 

+++

IMATGE: micro-escultura de la sèrie “Babies That Fit Inside The Palm Of Your Hand” de Camille Allen.

        Puigdemont es dispara un tret al peu

Aquest Sant Jordi d’Estiu 2020 m’he comprat el llibre “M’EXPLICO. De la investidura a l’exili (2016-2017)” del President Carles  Puigdemont amb el periodista Xevi Xirgo, l’actual director del diari El Punt Avui. 

L’he llegit amb la seva edició digital. Tinc una gran pantalla d’ordinador de taula i amb lletres molt grosses he anat passant pantalles i amb un parell de sessions de lectura, en un sol dia i fins altes hores de la nit m’he empesat tot el text. I a diferència d’altres vegades en aquest llibre no he subratllat res, ho volia assaborir com un text literari.

Perquè de fet el que expliquen és com una novel·la. Uns fets històrics que tots hem seguit, per tant ja sabíem el final, però el que no sabíem és com el President i el seu “negre” (de manera respectuosa sèrie: “ghost writer”) explicarien els esdeveniments.

De fet no sabem exactament qui ha posat el pa i el formatge d’aquest duo de periodistes, on un d’ells ha estat un alt càrrec de govern que no hi ha dubte passarà a la història europea.

Jo aquí no faig crítica literària, perquè si la fes reconeixeria que tot està ben escrit, encara que el text és “pornografia independentista”.

I ho dic des de l’independentisme, em cau la cara de vergonya dels fets narrats.

És un streeptease en tota regla del President Puigdemont.

Un llibre que hauria d’haver-se editat després de 10 anys de ser Catalunya independent, però publicat ara és insòlit i inoportú en plena lluita d’alliberament.

Ell queda com un inconscient, rodejat de pepas anomenats consellers i conselleres, amb un real malvat unionista anomenat Vila i uns oportunistes d’ERC amb un President de partit que funciona com un autista i un insolidari. I amb uns revolucionaris d’opereta que son la CUP.

A més: Un lehendakari incordi que no hi ha qui entengui els seus textos i que es podia haver quedat quiet a casa i uns repressors dels que Puigdemont en té la síndrome d’Estocolm.

El llibre està escrit com un dietari que narra el periodista convidat i que no para de fer-li al president un discurs-massatge ple de llagoteria que és tant llefiscós que perd totes narrativa crítica.

Sinó fos per la repressió i la injustícia que va viure Puigdemont, família i polítics a fins, presenta al President en un món d’Alicia al País de les Meravelles.

És de traca i mocador com comença el llibre: el GRAN dit del President Mas fa presidenciable a Puigdemont. Pot fer gràcia, però tots aquells que creiem que Puigdemont ha perdut els papers i fa aigües en termes democràtics, aquesta arrencada del llibre només que fa que ratificar que hi ha una “casta independentista”, que es reprodueix entre ella.

El llibre porta moltes vegades paràgrafs o paraules que estant enfosquides amagant el seu contingut perquè els autors volen preservar informació. Fa gràcia un cop, però després d’un abús excessiu dius: -Va senyors, deixeu-nos de prendre el pel.

Si a la vegada ens diuen que hi haurà una segona part del llibre, fa de mal dir que hi falten coses perquè segur ens diran que ja arribarà.

A Puigdemont li passa com tota la seva tribu d’afins, que no té “sexe com els àngels”. Un cop acabat el llibre no saps de quin peu calça ideològicament, només saps que vol la independència i que iniciat el Procés es queda a la mitat de tot.

Presenta un Oriol Junqueras flipat que la mitat del temps està perdut en els seus pensaments, que es un covard, que no hi és quan hi ha de ser i no es mulla ni es posiciona quan ho ha de fer. Un autèntic “pobre home” que ha desconnectat ja de l’exili.

A mi el senyor Junqueras no és ànima de la meva devoció, però el President Puigdemont ha estat rodejat d’uns impresentables dels que no ha disparat a boca de canó com ho fa amb Junqueras.

Conclusió: un bon llibre de “lladres i serenos” com diria Pedrolo, però totalment inoportuna la seva publicació.

Puigdemont haurà d’anar a l’oposició a re-escriure el llibre amb alguna reflexió més o menys profunda.

Només un parells d’exemples finals sobre carències profundes:

-Es pot parlar d’aquest període sense fer-ne ni un sol comentari de pes sobre els Mossos d’Esquadra ?

-O un altre tema: Es pot parlar d’un atac terrorista i no preguntar-se res sobre que els violents eren de Ripoll i sortits de la nostra joventut?

I així podria anar citant exemples que el llibre només hi passa per la superfície.

Jo he gaudit del llibre, però no us feu il·lusions: jo estic malalt, profundament malalt de la narrativa política i de tota la seva merda entre vestidors. Soc un mal exemple de lector.

Com a periodista, com a cap de comunicació i cap de gabinets de Consellers i Ministres m’entusiasma descobrir les apunyales traperes entre els protagonistes. El llibre de Puigdemont és un llibre introductori de com desprestigiar algú i alguns, llastimosament ell mateix es dribla i cau a terra.

Segurs que tots són bona gent, fins i tot Puigdemont.

Però us imagineu en unes urgències hospitalàries en comptes de metges i infermeres hi poséssim xamans i curanderos, ens escandalitzaríem. 

Doncs perquè ho fem en política institucional ? ●

 

+++

IMATGE: Poema visual (1970) de Joan Brossa.

La meva primera sensació de compromís polític: any 1960

La primera vegada que jo amb 9 anys vaig tenir la sensació de participar en política, va ser agafant molt forta la mà del meu pare al segon pis del Palau de la Musica Catalana, drets davant dels nostres seients, mentre es cantava de manera reivindicativa “El Cant de la Senyera” i veia com volaven octavetes per tots cantons.

El record, el veritable record, és com m’estrenyia la mà el pare, com a signe de protecció i complicitat.

Havia participat al que es coneixeria com els “Fets del Palau de la Música”  que es van produir al Palau de la Música Catalana de Barcelona el 19 de maig de 1960 durant l'homenatge del centenari del naixement del poeta Joan Maragall organitzat per l'Orfeó Català amb presència de ministres de Franco. Per l’acte hi va haver la prohibició governativa d'interpretar El Cant de la Senyera.

Aquesta prohibició va provocar la protesta demanant la interpretació de la peça i cantant-ne estrofes de l’himne una part del públic, mentre es repartien octavetes amb la lletra de la cançó .

Amb aquest acte reivindicatiu i tota la repressió que va generar fou l'inici d’un cert renaixement del catalanisme polític.

Per a un nen com jo, havia descobert el compromís i gaudit de l’estimació del pare. Segurament allí va començar políticament tot per a mi.

+++

 IMATGES: Columnes del segon pis del Palau de la Musica Catalana amb mosaics de Lluís Bru.

De celebració la truiteria Flash Flash

Pels que no son de Barcelona o sigui quasi tot Catalunya i Aran, dir-los que el Flash Flash és un restaurant mític, situat al carrer de la Granada del Penedès número 25, de la ciutat de Barcelona. A tocar, i no per casualitat, al carrer Tuset.

La seva especialitat són les truites.

És un restaurant històric creat el 3 de juliol de 1970.

I ara estant d’aniversari pels seus 50 anys amb tota una nova generació portant el negoci, que sempre ha estat més que un negoci perquè ha estat “cultura al plat”.

En Leopoldo Pomés, Karin Leiz que eren matrimoni i Alfonso Milá i Cecilia Santo Domingo també companys, foren els fundadors. No tenien res de executius en gastronomia, però tenien una idea profunda de la innovació, del bon gust, de la bona taula i com deia la “musa” Leiz : “...volíem un restaurant en el que es respires molta llibertat...”

I dic “Leiz com a musa” perquè la seva figura amb una màquina de fotografiar amb flash, fou la icona gràfica per les parets de tot el local, inclosa la vidriera exterior. La fotografia era de Pomés. El logo el va fer Francesc Daniel. I els arquitectes Alfons Milá i Federico Correa es van encarregar de l’interiorisme. Karin Leiz i Cecilia Santo Domingo van elaborar la carta. Tot amb molt de blanc i negre.

El Flash Flash algú l’ha vist com un espai gastronòmic complementari de la discoteca Bocaccio, la discoteca barcelonina de la nostra Gauche Divine. De fet molts dels primers comensals venien d’aquests sectors.

Jo des d’aquí voldria fer la meva petita aportació a la commemoració dels seus 50 anys.

De fet jo tinc un amor-odi a aquesta truiteria. Perquè la meva anècdota personal té una singularitat, que potser durant aquests anys s’ha produït poc en aquest restaurant. Va passar l’any 1972, més o menys.

Jo vaig ser citat al Flash Flash pel pare d’una novieta que tenia, per comunicar-me que la seva filla en realitat no m’estimava.

Hòstia i això ho havia de fer el pare !!!

Érem famílies amigues, fins i tot érem militants i compartíem lluites antifranquistes, per tant el pare de la novieta va voler fer-ho bé, si mai aquestes coses surten bé.

El tema de la novieta es va resoldre ràpid i a més perquè m’havia provocat quasi una "escissió" entre un grup de joves independentistes que teníem a punt d’enquadrar al partit i jo -un imbècil rematat- no sabia per on tirar.

Però el més interessant de la conversa no fou la seva filla, sinó una discussió col·lateral, que a mi em va posar a cent.

L’home promotor de la Cova del Drac del carrer Tuset, estava editant els discos del cantant Rafael Subirachs a la seva productora Concèntric i es va atrevir a dir-me:

-Bé aquest cantant -es referia a Rafael Subirachs-, segur que no t’interessarà i no t’agradarà.

-Però que dius?  Vaig explotar i em vaig convertir en un fan dolgut i desenfrenat. Simplement el molt “pare de la pàtria” em tenia per un inculte.

-Rafael Subirachs el músic, compositor i cantant català més ben preparat del País. L’únic que sap música i és capaç de llegir una partitura amb gust. El membre dels Setge Jutges amb més qualitat musical. Mentre que has editat discos de cantants totalment analfabets musicalment ... i em dius que el gran Rafael no m’agradarà? . Jo seguia excitat i pontificant.

Per uns moments el Flash Flash es va convertir en un “ring musical”, després d’haver tingut una entrada ensucrada de rebuig sentimental.

Amb tota seguretat al Flash Flash en 50 anys, com a truiteria, ha d’haver trencat molts ous.

+++

 IMATGE: Detall de la façana del restaurant Flash Flash.

1951 / 2020

Estic a punt ser avi. Falten 20 dies perquè la petita Lia aparegui en escena. En temps de pandèmia, d’incerteses i d’avorriment de tot, serà la millor alegria que em tanca tot un cercle de vida.

Seguint en aquest blog en l’Assaig General de les meves Memòries, precisament ara és el millor dia per explicar el meu naixement.

Vaig néixer un 4 de gener de 1951, era un dijous i sembla que vaig aparèixer a la tarda. Els pares els hi va fer il·lusió registrar-me com si hagués nascut el dia de Reis o sigui el 6 de gener, però aquesta operació de registrar-me no és va poder fer fins uns dies després. Ja des del començament de la meva vida varen començar els desajustaments administratius i tota la vida he arrossegat un doble aniversari, que almenys m’ha servit per rebre les felicitacions dels bancs i la identificació d’altres “vampirs” en la data “oficial” d’aniversari totalment desangelada.

Vaig néixer a la Clínica Provença, una clínica privada que precisament era al carrer Provença de Barcelona a l’Eixample, a quatre passes on molts anys després hi haurien els futurs locals centrals de Convergència. Tota una coincidència.

Ara que m’interessa recordar per escriureu, no tinc a ningú per preguntar detalls sobre el meu primer esdeveniment social que fou néixer. Ser fill d’un metge i d’una infermera déu tenir avantatges, encara que perquè et fessin cas per qualsevol suposada malaltia, calia tirar-se a terra i fer-se el mort i encara no era clar que et fessin cas. Vaig aterrar en un regim sanitari a casa que tenien un lema: “la tos no existeix”. Ja us podeu imaginar que passava si tenies tos.

Vaig néixer bé en la data prevista, els quilos adequats i una espina bífida asimptomàtica que he arrossegat tota la vida amb variades molèsties.

També com em recordaven a les comissaries franquistes vaig néixer saben quin era el meu País: “Un separatista des de la cuna” bramaven el fatxes mentre em violentaven per aconseguir informació.

Diuen que jo de nadó era tranquil, suposo que volen dir que no plorava en moments inoportuns o sigui que no molestava i de fet això fou com a causa de dos esdeveniments que varen repercutir a la meva mare, però que foren importantíssims per la meva primerenca salut.

El primer esdeveniment fou que la mare, com establien uns certs canons de la petita burgesia de casa nostra i de l’època, el casament i l’embaràs varen portar voluntàriament a la dona a la situació de passar a l’estatus de “senyora de sa casa” i va deixar de treballar. El treball era la família i jo el gran beneficiari. Posteriorment tres germans més, varen espatllar els meus singulars beneficis.

El segon esdeveniment que va repercutir en el meu esplèndid naixement fou un període de gestació plàcid entre mig de verdures i flors al centre de la ciutat de Barcelona.

Així que vaig néixer, vaig anar a parar a un pis del carrer Aragó de Barcelona, un pis que seria “històric” en el futur, on hi passava el tren en la seva via central i que el seu soroll m’ajudava a dormir, sent capaç ja tota la vida de dormir profundament en qualsevol lloc fins i tot si s’hi fa un enorme soroll.

Però abans de néixer jo, durant la gestació, la mare passava dies en la casa dels seus pares, passejant tranquil·lament en un hort urbà que formava part del mateix edifici i casa particular. Al barri de Gràcia de Barcelona, al carrer de les Carolines en un passatge intern -el Carreró de les Carolines- on la cuina quedava alçada, fent com de pont, i on hi passava el carreró per sota que abans era un cul-de-sac, amb una escala d’entrada i un hort interior. Un hort generós en amplada, en productes i sobretot en tranquil·litat. Els meus avis i la casa mereixeran tot un text especial, que algun dia escriure.

Però jo el petit “joan-ramon”, vaig tenir aquest nom compost no per cap il·lustre referència sinó per l’avi Joan i l’avi Ramon. No hi havia acord i llavors va sorgir la solució de consens amb un nom compost amb un guió majestuós al ben mig.

Durant anys, ja amb els meus germans tots rossos amb aspecte físic de veritables suecs i jo amb cabells negres i pell “de merda d’oca”, em deien que a mi m’havien trobat sota un pont. I potser sí, però un pont daurat va ser, perquè des del primer dia vaig tenir una infantesa feliç.

Vaig néixer quasi coincidint que la sisena flota nord-americana va fer escala en el Port de Barcelona fet important pel règim franquista i el mateix any que la “Vaga dels tramvies” a Barcelona com a boicot al transport per l’augment del preu del bitllet. Òbviament jo no en vaig saber res, però sí a casa.

Com veieu al meu voltant hi va haver tota la “macedònia” sencera: estimació, tranquil·litat, essències de barri, País, reivindicació social i nom compost. Per molt burro que acabes sent, alguna cosa positiva havia de quedar. De la mare tot el pragmatisme, del pare totes les malalties, fins i tot la que m’havia de portar a la militància perquè “el meu mal vol molt soroll”.

+++

 

IMATGE: Escultura “Untitled (Babies)” (2013) de Sam Jinks.

Revisant la vida de Joan Culleré

 

Com que no sé com arribaré al setembre per escriure l’anunciada Segona Sèrie en aquest blog, de les meves Memòries al Front Nacional de Catalunya, en ple rebot de pandèmia a Lleida i amb una calor enganxosa publico avui les meves respostes a un Qüestionari de l’historiador Joan Dalmau, que està escrivint un llibre sobre l’històric militant independentista d’esquerres del Front Joan Culleré de Lleida.

Això de contestar “Qüestionaris” és una pràctica que utilitzo molt, per atendre a estudiosos que em pregunten “coses”, per una banda perquè els obliga a ells a concretar i per part meva em dona temps per pensar.

O sigui que sí m’equivoco és una senyora equivocació, perquè en teoria està tot pensat. I l’exercici el faig continuar, perquè mesos després, com ara, faig públic en aquest blog o en altres llocs, les respostes del Qüestionari en qüestió, així tot quedar clar i ben visualitzat.

Segueixo creient que els militants hem d’escriure Memòries i els historiadors han de fer la seva feina interpretativa. És cert que hi ha historiadors i historiadors, només cal saber la “seva línia editorial” i llavors és ben senzill separar el gra de la palla.  

 

Qüestionari de Ferran Dalmau sobre Joan Culleré a Joan-Ramon Colomines-Companys

 

RESPOSTES         

1.En quin any i circumstàncies coneixes en Joan Culleré?

No recordo la data i l’any exacte. Però ja que Joan Culleré era un històric del FNC a Lleida, quan l’any 1972 vaig passar a ser un militant alliberat viatjant per tot el país, segur que fou en aquella època.

2.Quines activitats desenvolupava el Joan Culleré en aquell moment?

Culleré era “l’home” de FNC a Ponent això volia dir una antena política i militant, tant per crear nous militants com per tenir relacions més a la superfície amb altres formacions i estaments culturals, socials i polítics de les Terres de Lleida, especialment de Lleida capital.

Tenia representació al Consell Nacional FNC. Era un històric i com tots els històrics dins l’organització tenia veu, opinió i respecte de tothom sobre les seves postures. També lligava molt bé amb les opinions dels més joves i amb la nova militància.

Jo vaig tenir una vida semi-clandestina a les Terres de Lleida de més de 5 anys organitzant l’esquerra independentista del FNC i vaig coincidir bastant amb Culleré pare. (Molta infraestructura per a viure la facilitava Culleré entre d’altres).

FNC era com una “ceba” amb moltes capes, Joan Culleré transitava en diferents capes, algunes d’elles obligatòriament clandestines que sempre va respectar, inclòs davant la seva família. (L’agitació i el reclutament de militants encara que sigui amb una activitat pacifica de convenciment i publicitat entre la gent, en una dictadura, necessitava molta clandestinitat).

Quan l’any 1973 ja vaig passar a ser de facto secretari general del FNC i Joan Cornudella el president (el meu pare havia deixat el partit) Joan Culleré va ser una de les meves referències, no només a les Terres de Lleida, sinó també a nivell nacional.

Cornudella també l’apreciava molt.

3.En Joan Culleré és una de les persones que intervé en nom del FNC per afrontar l’escissió del PSAN? Quin paper hi juga?

No ho sé, perquè jo el 1968 -any de l’escissió- vaig començar a militar al Front. Tenia 17 anys. Amb tota la paperassa que he llegit sobre el tema no recordo que Culleré formes part de la Comissió Negociadora del trencament.

D’aquest afer, el que sí sé, és que és rigorosament fals i esbiaixat els que diuen que “ ... El naixement del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) l’any 1969 ha estat considerat per propis i aliens com el punt d’inflexió que dona pas al naixement de l’independentisme modern als Països Catalans ..” Serà perquè era “l’esquerra clàssica marxista” del PSAN, avui ja liquidada del camp polític català, ni la CUP milita en aquesta “esquerra” de naftalina.

Fou el FNC, liderat per Joan Cornudella, que va aprofundir en un independentisme inequívocament d’esquerres d’arrel democràtica. “Poble Lliure” de la CUP és el que s’assembla més amb el que era FNC en aquell moment. Potser, excepte que teníem una ala àcrata que em va portar milions de problemes. Ser àcrata i la clandestinitat, sembla que els hi costava.

4.Quin paper juga en Joan Culleré en l’enquadrament de la nova militància més jove al FNC a partir de la dècada dels anys 70?

D’alguna manera ja ho he contestat abans. Culleré l’home de Ponent i l’agrupació del Front a les Terres de Lleida com una de les més gran del partit, dividides per “capes”, moltes d’elles sense lligams orgànics per seguretat, li donaven a Culleré un enquadrament de lideratge comarcal i nacional. No sé per què, als òrgans nacionals del FNC ens “tirava” molt això de Ponent tot i poca cura en els temes de seguretat.

5.Quina postura defensava en Joan Culleré sobre l’impuls de la secció militar del Martínez Vendrell?

El FNC no va tenir mai una secció militar.

Quan els PPCC siguin independents llavors algú haurà d’escriure el llibre sobre EPOCA i altres ramificacions. També caldrà publicar l’autèntica biografia del militant Jaume Martínez i Vendrell. Un irresponsable com una casa de pagès, el que no treu els seus inequívocs valors independentistes i el seu sacrifici personal i familiar.

6.Recordes la participació destacada del Joan Culleré en alguna assemblea, reunió, trobada en particular del FNC o d’organismes unitaris més enllà de l’Assemblea de Catalunya?

El 1974 és va celebrar el primer Congres del FNC  a Montserrat, per l’ocasió és van redactar dos documents: Un ideològic i programàtic l’anomenat “Una nova Declaració de Principis i d'Acció Política del FNC” (El “llibre groc”) i també es va redactar “Informe sobre les Qüestions Tàctiques” (El “llibre blanc”), doncs aquest segon document, signat pel que s’anomenava “Consell Executiu Ampliat  del FNC”, va tenir una sessió de debat a Lleida. Cosa molt inusual i molt perillosa. Evidentment Culleré en fou l’amfitrió, una manera de reconeixement al Front de Ponent.

Cap altra reunió amb molta gent d’arreu, recordo a Lleida. Fins el 15 de febrer de 1976 en l’organització i participació del primer míting-conferència en obert i tolerat a Catalunya a la Sala de la Cooperativa Agrícola “Els Pagesos” de Lleida. Fou un acte del Front amb Joan Cornudella, Joan Culleré i jo, titulat “Les llibertats Catalanes”, amb un discurs clarament independentista però amb molt de contingut democràtic i unitari, com corresponia pel moment i pel públic de la sala que fou molt transversal i entusiasta.

7.Quan arran de les detencions de l’Assemblea de Catalunya en que et detenen a tu i al seu fill Pere, recordes les gestions, reunions o el que sigui en que Joan Culleré participa o promou per la vostra llibertat?  i 8.El recordes en alguna visita la presó? Acompanyat de qui? Amb quines indicacions per vosaltres?...

En aquesta detenció hi ha molt rere fons per la gent del Front. Oficialment dins dels 113 hi havia tres persones del FNC, de fet n’hi havia més.

Oficialment Pere Culleré. Enriqueta Ribatallada i jo erem els del Front. També hi havia un dels meus germans i d’altres de Front però representant no el partit a l’Assemblea, sinó tot tipus d’entitats cíviques i culturals.

Però a més FNC en la caiguda del 113 i els seus presos, tenien de passar el màxim de desapercebuts. O sigui els “Culleres” ràpid a fora i lluny. Jo ni els “coneixia” i calia fer-ho verídic.

Però a més, per clarificar el que vull dir, deixeu-me copiar part d’una resposta meva a un altre Qüestionari que he contestat sobre “Puig Antich i el PSUC”:

“La detenció del 113 es molt complexa. Jo vaig ser l’últim de sortir setmanes avanç de l’execució de Puig i Antich.

Mentre jo era a dins es va produir l’afer Carrero Blanco, L’independentisme català d’una manera colateral hi va estar informat prèviament i implicat.

Estar lluny de qualsevol organització com el MIL, per raons de seguretat fou una obligació i una ordre.

Quan la mort de Carrero els dirigents del PSUC dels 113 a la presó, varen parlar amb el director de la Model desmarcant-se de la mort i condemnant les accions violentes. De retruc, varen mirar cap un altra costat sobre Puig i Antich”.

9.Com definiries el rol del Joan Culleré dins de la VIII Vegueria? 10.I dins del FNC?

Queda respòs anteriorment.

11.Quan vas entrar a formar part amb del PSC, vas intercanviar parers amb en Joan Culleré sobre aquest assumpte? Quina opinió li va merèixer aquest fet? Vau preservar relació?

Culleré va ser informar de la meva sortida del Front, després de quedar en minoria jo, junt amb Francesc Espriu, a la direcció. Que jo sàpiga Culleré no va participar en aquestes disputes directament, però ben segur per la fidelitat a Joan Cornudella, va fer que no s’apropés a mi.

Oficialment com veig que diuen a la Wikipedia: “ ... L'octubre de 1976 coincidint amb el revifament d'una secció armada provinent de diverses organitzacions independentistes, inclosa el Front, Joan-Ramon Colomines-Companys va deixar de ser militant del Front Nacional de Catalunya...”.

Culleré va quedar “enganxat” en el que després passaria a Ponent per aquestes dinàmiques autodestructives.

Com independent vaig participar al Congrés Constituent del Partit Socialista de Catalunya- Congrés (PSC) en el que confluïen diverses forces polítiques, Culleré fou informat per mi i no hi va estar interessat.

Després del Congrés jo vaig deixar la dinàmica PSC quan va lligar-se al PSOE, insòlitament llavors Cornudella i molta de la direcció del Front que “m’havien decapitat” varen entrar al PSC, literalment a Joan Culleré li va “caure el món al damunt”. No va assimilar mai, el pas de Cornudella al PSC.

12.Guardes alguna fotografia relacionada amb el FNC on hi surti en Joan Culleré?

Fer política com “alliberat” en dictadura no entra tenir, ni guardar fotografies de la lluita.

13.Tens constància d’algun article o referència en premsa (del partit o en premsa en general) signat per en Joan Culleré?

No.

14.Tens constància d’alguna referència bibliogràfica sobre la persona de Joan Culleré apareguda en algun llibre o mitjà?

No.

15.Recordes alguna anècdota rellevant o simpàtica sobre la seva persona?

No. Potser la seva satisfacció i alegria, després de passar nervis en el míting-conferència a la Sala de la Cooperativa Agrícola “Els Pagesos” de Lleida.

16.Afegeix qualsevol cosa que et sembli oportuna destacar sobre Joan Culleré.

Un personatge de principis d’esquerres i un independentista de pedra picada. Com deia el meu pare: “autèntic”.

 

Joan-Ramon Colomines-Companys

Vielha, 8 de març de 2020

 

Segona part del QÜESTIONARI de Ferran Dalmau sobre Joan Culleré a Joan-Ramon Colomines-Companys

 RESPOSTES

1.Aquesta reunió preparatòria del Congrés de Montserrat que es realitza a Lleida, com a deferència al FNC de Ponent:  Lloc on es realitza?  Persones que hi participen de Ponent més enllà del Joan Culleré?  Rol que hi té en Joan Culleré?

Per contestar aquesta pregunta i per ajudar a la meva memòria he fet un parell de consultes a companys de viatge de la meva etapa al FNC i no he aclarit amb dades el que em preguntes.

Només sé segur que hi assistia l’anomenat “Consell Executiu Ampliat del FNC” i novament més ampliat per a la reunió amb els ponents del Document (tant del “Llibre groc”, com del “Llibre blanc”) i que no formaven part de la direcció nacional. També estava ampliada la reunió per persones sense càrrec, ni responsabilitat orgànica a Front que vivien a les Terres de Lleida.

L’anomenat “Consell Executiu Ampliat  del FNC” era un òrgan de direcció on hi havia membres que hi arribaren per coaptació i aquesta ampliació no havia estat “beneïda” pel Consell Nacional del FNC. Cal recordar que estàvem en una dictadura. Quan va ser aprovat per Consell va deixar d’anomenar-se “ampliat”.

El lloc de la reunió no és que no ho recordi ara, és que ni en aquell moment sabia on estavem.

Els participants de Ponent a la reunió no ho recordo en general. (No sé si hi havia el fill de Culleré, en Pere).

El rol de Joan Culleré fou com sempre de pont entre generacions i sempre amb vocació cívica i popular o sigui esquerra-esquerra. Però en realitat Culleré era un “històric” consultor de polítiques però no participava directament en la logística del dia a dia d’una organització nacional que valia molts diners en la seva actuació i necessitava molta organització. El “Llibre blanc” era estratègia i tàctica diària a nivell nacional i el lideratge territorial de Ponent pel que representava tenia veu i conseqüentment la tenia el seu líder. La fórmula en aquest tipus de reunions era de consens. 

2.La relació entre en Cornudella i el Joan Culleré, que dius que no l’assimilarà mai, en recordes algun detall, comentari, vivència en concret sobre com Joan Culleré entoma aquest fet?

No en recordo detalls, però no calien gaires comentaris, la trajectòria post-FNC de Culleré parlen per si soles.

Però només vull recordar que Cornudella es va refugiar literalment al PSC(PSC-PSOE) per por de l’anomenada “lluita armada”, que de fet era una “acció directa” fonamentalment de recapta econòmica. A més, tot maquillat per una “caiguda del cavall”  de Cornudella a favor d’un plantejament d’esquerra anomenada “obrera”.

Per altra banda, Culleré que no estava per “accions directes”, que es va trobar amargament que li venien a fer al seu territori, al “seu pati de casa”. Hi havien dues vessants en les que maleïa Cornudella: per “venir” a casa “l’acció” i perquè aquest es refugies en el socialisme espanyolista del PSOE.

3.Quan  dius que en l’etapa d’alliberat molta infraestructura la facilitava el Joan Culleré, et refereixes a que dormies habitualment a casa seva? Em pots donar més detalls d’això de casa dels Culleré com a refugi, hotel,... o bé de que et refereixes amb que oferia infraestructura?

No, no dormia a casa seva.

“Oferia infraestructura” que vol dir cadena de contactes quasi tots dels que podríem dir de “superfície” o sigui no militants, no detectats per ningú, òbviament per la gent del regim, però ni tampoc dels propis del Front, ni de les altres organitzacions clandestines.

Només una cosa perquè no creguis que no et tinc consideració Ferran Dalmau, sinó et dic noms concrets, és perquè si de la Catalunya Nord haguéssim dit els noms dels militants independentistes “històrics” sense visibilitat pública que existeixen, mai haguéssim tingut les urnes l’1 d’octubre. Hi ha cadenes de contactes que mai es poden “cremar”.□

 

Joan-Ramon Colomines-Companys

Vielha, 16 de març de 2020