dijous, d’octubre 13, 2011






Avui a l’Hospital Santa Maria de Lleida he començat unes pràctiques assistencials. El coordinador ha escrit el nom de 6 metges  en sis papers i com un sorteig, a cadascun dels sis que anàvem a fer les pràctiques, li ha tocat un metge. Un metge i una especialitat. A mi ha tocat un metge especialista en geriatria. Només em faltava això!. El metge s’ha preocupat de mi, però he quedat fet caldo dels cinc malalts majors de 80 anys que he visitat. Auscultar-los ha estat dificilíssim, almenys per mi.

A la tarda hi ha hagut la inauguració oficial del curs acadèmic a la Universitat de Lleida, hi hagut marru i cal parlar-ne en detall i llargament de com anat. 

dimecres, d’octubre 12, 2011



Dia de la Hispanidad, una festa que no va per nosaltres.
Si mai em sento català i no espanyol és avui. Tot i que hi ha espanyols i espanyoles molt divertides i eixerides.
Necessitem un altre tipus de relació amb els espanyols, com també amb els llatinoamericans a nivell cultural. Tot això de “la madre patria” no s’aguanta. 

dimarts, d’octubre 11, 2011










Com més estic aprofundint en temes sanitaris de Lleida per fer LO CAMPUS MÈDIC, pitjor és el que trobo. Estic profondament preocupat.

La meva carrera originaria és el que a Catalunya es denomina  “polítiques”, encara que jo vaig fer poca teoria i molta administració i màrqueting, i ara em trobo que començant una recerca sobre “Educació Medica en la implantació del Pla de Bolonya en un Grau acadèmic de Medicina”, el que apareix és tota una batalla de poders corporatius per part dels professors i per part dels metges docents dels hospitals universitaris de Lleida o sigui pura matèria de politicologia. Sort que sé de política i de govern, perquè sinó, seria difícil  contextualitzar els esdeveniments per entendre el que passa.

La Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida té un enorme problema amb l’Hospital Arnau, hospital que necessita indiscutiblement, però aquests  estant fagocitant les grans decisions d’estratègia acadèmica de la Facultat. Si abans ja era de manual que els estudiants de llicenciatura fent rotatoris, s’allunyaven de la Facultat, ara en el Grau de Bolonya l’hospital apareix abans, i és abans quan l’hospital es fa amo i senyor de l’estudiantat. Els estudiants amb una set enorme de veure malalt no tarden ni un moment de llançar-se a la influència hospitalària.

Actualment es plantegen problemes d’horaris i planificacions Facultat-Hospital, però és la cortina de fum sobre un problema de lideratge. En realitat es discuteix sobre “Aquí qui mana?”.




diumenge, d’octubre 09, 2011




He vist la pel·lícula de Bettina Oberli “Les noies de la llenceria”. És una comèdia, que amb situacions joioses i divertides, aborda temes profunds com les il·lusions de la gent gran, l’ofegament en un ambient rural de paisatges molt bonics però amb un avorriment  i unes conductes  de la seva gent bastant hipòcrites. Excepte un grup de dones i sobretot una, que  vol confeccionar i obrir una botiga de roba interior femenina, com ja havia fet en la seva joventut treballant a la ciutat. Una llenceria fina i de gust, que escandalitza el personal.

És una pel·lícula europea, en concret suïssa i realitzada en alemany. Ens caldria veure més cinema europeu i de vegades costa trobar-lo a les sales i televisions.

El gran tema de la pel·lícula és la llenceria. Ens interessa o no ens interessa la llenceria a les dones i als homes?

Des de que el meu germà Lluís en tenia una empresa de llenceria i el vaig ajudar uns mesos, jo en sóc un entusiasta. Si puc extraurem de les qüestions tècniques quan visualitzo una llenceria posada, és una sensació excitant.

dissabte, d’octubre 08, 2011















Mentre el Degà de Medicina en Joan Ribera participa com a ponent al  XX Congreso de la Sociedad Española de Educación Médica” celebrat a la “Facultad de Medicina de la Universidad de Valladolid” els que volem fer “Educació Mèdica” com a professionals a la Facultat de Medicina de Lleida, hem de mirar cap a Europa on es fan els estudis de primera divisió. El Regne Unit i en concret les facultats de medicina de Londres fa anys que fan el Pla Bolonya, perquè aquest Pla és una adaptació, punt per punt, de com s’estudia al sistema universitari britànic. En la meva primera llicenciatura universitària que és anglesa, tinc un Grau de “Government” fet com si fos el Pla Bolonya. I d’això ja fa més de trenta anys !!!.

A Lleida sempre juguen a tercera regional i fan el fanfarró com si juguessin a la Champion League i passa això perquè volen, repeteixo: perquè volen. I per mandra, per poca ambició i perquè ja els hi va bé sentir-se de “Provincias”, es clar del “Reino de España”.

M’imagino l’escena: una gorda professional de Burgos li diu a Ribera en ple Congres,

-Juan, o Joooan, ¿como lo tenéis?

El Degà somriu exactament igual com quan dona gat per llebre als estudiants.
I la professora segueix :

-Te lo digo porque los catalanes sois la repera, haber si ahora cortáis el presupuesto y todos los estudiantes de las comunidades autónomas que me formáis en medicina en Lérida i después nos vuelven a media licenciatura aquí para seguir estudiando o para hacer el MIR, me los dejáis de formar. Habéis de seguir pagando, que a nosotros nos va muy bien. A ver si entendéis la solidaridad de una puñetera vez y dejáis de quejaros.

Etc, etc .... (continuarà)




dijous, d’octubre 06, 2011

dimarts, d’octubre 04, 2011

Acabo de veure que el meu germanet Agustí ha inaugurat un curs de la Casa Gran del Catalanisme de Lleida i del CatDem, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, sobre el tema, ni més ni menys, de la participació ciutadana.

A part que hi ha autèntics  sàtrapes entre els ponents, que han estat autèntica lleixiu del nacionalisme i/o independentisme a les Terres de Lleida: És possible fer unes xerrades com aquestes i no comptar amb les associacions estudiantils i les de professors de la UdL?  UdL, vol dir Universitat de Lleida.

Aquesta gent utilitzen la Facultat pel local, per la imatge del Rectorat com edifici i s’obliden de la seva gent. De la militància cultural i cívica universitària que està treballant mancomunadament, no com a franctiradors.

Programar des d’una cadira de Barcelona o des d’un despatx de Lleida, porta a aquesta manera de fer centralisme del missatge intel·lectual i a aquest paternalisme que ens explica com es fan les coses des de la capital.

No parlaran i pontificaran en aquestes xerrades, els mateixos que varen enviar els Mossos a treure els indignats de la Plaça Ricard Viñes de Lleida?

Sincerament en començo a tenir els ous plens. 
   

divendres, de setembre 30, 2011




































Anna Netrebko !  fotografía de Kasskara DG


dijous, de setembre 29, 2011

dimarts, de setembre 27, 2011

dilluns, de setembre 26, 2011


Ja ha sortit el segon número del setmanal: LO CAMPUS MÈDIC. Seguim fent-te’l modest de mida i llargària, en diem la “versió petita / beta”. Tant minimalisme del producte, sobte, a nosaltres ens serveix per provar un nou equip i una distribució especial. Fem una distribució controlada, seguint una adaptació casolana d’allò anomenat “intel·ligència col·lectiva”. Donem a mà LO CAMPUS MÈDIC a una llista treballada prèviament i que inclou persones que per una raó o altra mouen al col·lectiu de lectors que tenim com objectiu.

www.locampus.cat

dissabte, de setembre 24, 2011

Cada començament de curs passa el mateix. Certs estudiants i estudiantes em pregunten com puc estar estudiant. Volen dir, es clar, a la meva edat. Es pensen que sóc com el seu avi o padrí com dirien aquí i que hauria d’estar jugant a la petanca. A la merda!.

Tenen 20 anys i són ells i elles uns vells, en v baixa. Arrepapats a la comoditat, sense sang, acollonits, que es deixen prendre el pel per quatre profes que a l’empresa privada els acomiadarien per ineptes, s’haurien d’estar menjant el món i només es mengen un bocata, i sempre tinc el dubte de qui els hi fa el bocata.

Que escoltin una versió rock de la 5a Simfonia de Beethoven per animar el personal:

divendres, de setembre 23, 2011




--------------------------------------------------------------------------------

A la Facultat de Medicina  de la Universitat de Lleida que és la que jo visc personalment, sense que ningú m’ho hagi d’explicar,  ja ha començat el fenomen de la picaresca lingüística. Un Erasmus a l’Aula obliga, per deixadesa del professor i mala administració dels planificadors, a canviar l’idioma de l’assignatura, però ara l’Erasmus no ve, perquè se salta la classe i l’assignatura continua en espanyol, sense el trempat o trempada Erasmus.  Caldrà explicar a tothom que és el “Contracte lingüístic de la UdL”.


dijous, de setembre 22, 2011
















Em repugna que als Estats Units continuïn executant presos.
Estic contra la pena de mort i cal continuar dient-ho ben fort, fent un esforç militant.

dimarts, de setembre 20, 2011



















Amb LO CAMPUS MÈDIC torno a descobrir a Lleida la dificultat de que s’accepti de manera natural el paper de la premsa independent i la dificultat que s’accepti l’anàlisi i la critica.  Fins i tot la informació pura i dura, ja neguiteja. I si s’estava amagant o entretenint aquesta informació, només explicar-ho, sense posar ni una coma d’opinió, ja podem crear molestar.  L’Arnau, el Santa Maria, Medicina de la UdL, no ens podem amagar fàcilment informació perquè el nostre equip hi està implicat fins als fonaments. No cal que ens expliquin res, nosaltres ho vivim diàriament i alguns moments, a primera fila. Fem premsa i no comunicació institucional, encara que ajudarem a crear imatge positiva dels Hospitals i de la Facultat. Però des de la realitat, i no des de la fantasia d’alguns despatxos.

diumenge, de setembre 18, 2011


Aquesta nova setmana començaré amb un nou producte editorial. Aquest setmanari serà molt senzill ara al començament, fins arribar en el futur amb una publicació feta amb rotativa de premsa. M’agrada començar sense pretensions per fer equip  i per aprofundir professionalment en una premsa molt especialitzada. Em recorda l’etapa d’ETH DIARI pel  gran grau de feina artesanal.

divendres, de setembre 16, 2011











La meva actriu preferida de les telesèries és la alemanya Elke Winkens. La famosa policia de les aventures del comissari Rex. Com és ben sabut: Rex és un gos, un pastor alemany. Aquesta telesèrie ha tingut diferents etapes i diferents actors en els mateixos personatges i tota l’acció passa a Viena. Seria divertit anar a Viena a sentir música i a seguir les peuades de Rex.


       

dijous, de setembre 15, 2011


Ja tenim una plataforma d’animació cultural per consolidar un bon periodisme universitari.

dimecres, de setembre 14, 2011





















El menyspreu per la llengua catalana a la Universitat de Lleida cada dia és més gran. Ara només ens faltava els Erasmus. Aquells estudiants estrangers becats que venen per uns trimestres a Lleida i en plena classe demanen que tot es faci en espanyol.

El problema mai són els professors castellanoparlants, el problema són els professors catalanoparlants, catalanoparlants acomplexats, que són els que creen el problema de la llengua.

Pregunta del professor a plena Aula: -Algú no entenc el català?

L’Erasmus: 1 de 125 alumnes, diu: - Yo no lo entiendo. (Amb accent francès).

I llavors el professor, de conviccions lingüístiques inexistents, diu: - No té preocupes yo puedo hacer la classe en español.

L’Erasmus diu: - Vale.

I el 124 alumnes restants, perden el dret de tenir la classe en català. No només avui, sinó a més, durant tota l’estada de l’Erasmus i esperant el proper.

Ningú protesta.

La culpa és de la Universitat de no fer pedagogia, de no informar i de no distribuir bé a la gent nouvinguda. I del professor que l’importa una merda els 124 alumnes, la universitat, la llengua i el País. I ell és pensa que és un geni!


dimarts, de setembre 13, 2011

Demà comença el curs a la meva Facultat de Medicina de la UdL, encara que sembli increïble no sé quines matèries m’hauré d’afrontar. No són assignatures sinó àrees d’especialització i com que són del Pla Bolonya hi ha un desconcert enorme. Ni el Web oficial recull res i sí que recull una programació d’horaris amb unes sigles que no aconsegueixo endevinar de quina matèria es tracte. I això que he estat amb el Cap d’estudis de la Facultat per veure si d’una vegada encarrilen el meu doctorat. El mateix Cap responsable de tots els estudis de Medicina. La combinació que sigui editor i periodista en actiu i que faci recerca sobre “educació mèdica” posa nerviosos a molta gent que se sent fiscalitzada. És una llàstima que no sàpiguen que sóc jo el que estic  nerviós perquè tot resulti professional i de qualitat.

Demà de fer vida de nit, passo a fer vida de matinada i físicament ho noto molt. Estic espantat i per uns dies he quedat trist per un error informàtic. Els que utilitzem blogs tenim eines per saber si ens llegeixen i durant molts dies tot estava a zero. Ni Déu em llegia!. M’he trobat sol i insòlitament sol, i a més per més ironia, d’uns lectors que no conec. Corregit l’error, ha pujat l’audiència i l’autoestima. Com podeu veure, sempre escriure en un blog és fer un  striptease.

dilluns, de setembre 12, 2011

El nou LO CAMPUS

diumenge, de setembre 11, 2011



divendres, de setembre 09, 2011


Segueixen morint patriotes catalans com l’historiador Josep Termes.

Termes ha estat la  memòria històrica del catalanisme dels sectors populars.  La seva influència i discurs intel·lectual ha tingut i encara té moltes dificultats per imposar-se, enfront un discurs que sosté que l’experiència catalanista només ha tingut un substrat burgès. El treball de Termes i el seu compromís personal ha estat carregat d’ètica i de rigor professional. El trobarem a faltar, segur.
El millor homenatge a Josep Termes és continuar reivindicant i difonen la seva obra. La nostra millor història.

dijous, de setembre 08, 2011



Em fascinen les històries petites de les coses.
I la salsa Worcestershire  embotellada  com a “Lea & Perrins”, té molta història. Aquesta salsa anglesa manufacturada amb l’etiqueta "The Original Lea & Perrins Worcestershire Sauce" amb la seva ampolla inconfusible, porta molta tradició i a mi, molts records. Les salses Worcestershire són ofertes per diferents empreses, però “Lea & Perrins” n’ha guanyat la partida. Com sempre, tot ho escurcem i acabem dient una salsa Perrins, deixant de recordar a John Wheeley Lea, un dels químics de l’invent d’aquesta salsa fermentada i venuda de manera concentrada. L’altre Wiliam Henry Perrins, se’n du els reconeixements de la memòria popular.
Químics, marques, tipologia d’ampolla, etiqueta de marca amb tradició, socis, record d’un sol soci pel gran públic i ingredient imprescindible del cocktail Bloody Mary : Un petita història carregada de nostàlgia.

dimecres, de setembre 07, 2011














Veig que algunes ràdios i televisions ara que s’apropa l’onze de setembre, parlen del record de l’atac a les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York. I pregunten a l’audiència on era quan varen passar aquells fets. Recordeu on éreu? Com ho vareu saber?

Jo era en el St Nicholas Shopping Centre de Sutton, de Londres. Estava en un aparell d’Internet, situat dins una caseta exactament igual com les casetes que et pots fer tu mateix unes fotografies tipus carnet. Seient rotatori i cortineta. Posant monedes, una darrera l’altra, podies connectar-te a Internet. Jo havia fet una connecció per raons acadèmiques i de cop vaig entrar en un web d’un diari i vaig veure que parlaven de l’atac terrorista a USA. I no ho podia creure. Vaig gastar moltes monedes. Desprès pels carrers de Sutton, mirant aparadors de botigues que venien televisors, vaig acabar de fer-me càrrec de que passava.
M’agrada passejar pels barris perifèrics de les ciutats i a Londres anava a molts. Sutton és un d’aquests barris suburbans on jo hi anava de cinemes, de bocata i de compres a supers de roba barata. Tota una experiència de vida.

dimarts, de setembre 06, 2011

Ha mort el tenor italià Salvatore Licitra desprès d’un accident de moto. Li deien el successor de Pavarotti. Totes les morts són una bestiesa cruel. Escoltem aquest “O Sole Mio” d’un recital de Tokyo de l’any 2005.

Però parlant de morts no em puc treure del cap les execucions a Líbia fetes pels que s’anomenen alliberadors i que l’OTAN, o sigui nosaltres, els hi estem fen costat. Construir la llibertat d’aquesta manera és immoral.  Que aquesta cançó napolitana ens creí esperança:

Che bella cosa e' na jurnata 'e sole,
n'aria serena doppo na tempesta!
Pe' ll'aria fresca pare già na festa.            
Che bella cosa e' na jurnata 'e sole (...)

Tot i que a mi m’agraden els dies grisos ben anglesos.

dilluns, de setembre 05, 2011

Ja  està en marxa la selecció a LO CAMPUS de les noves OFERTES DE TREBALL PER A ESTUDIANTS d’aquest nou curs acadèmic 2011-2012

Tota la informació ampliada a www.locampus.cat .
Passeu aquesta informació a estudiants de confiança, perquè necessitem gent responsable i entusiasta.

Això que sembla simplement un donar feina per part d’una petita entitat sense afany de lucre, va més lluny: és posar a la pràctica tot un esperit emprenedor i de creació de premsa universitària. Tot molt modest però autèntic.

diumenge, de setembre 04, 2011


















M’agraden les pel·lícules romàntiques i acabo de tornar a veure “Vacaciones en Roma” (Roman Holiday),  que és una pel·lícula dirigida por Willyam Wyler amb Audrey Hepburn i Gregory Peck. Jo la trobo una delícia.

Sobretot Roma també em fa somniar. Com la pel·lícula: en blanc i negre.

Espero perdrem novament a Roma i acompanyat. En un viatge, per a mi, és “l’acompanyant” el protagonista més important. De fet detesto el turisme i això que hi he treballat molt, però el detesto com via de fer viatges.

La ciutat on vaig de viatge o és per viure dies i hores amb la meva acompanyant o “l’acompanyat” sóc jo solt, que em dono el luxe de fer viatge fora de tota mena de circuit.

Com diu una estrofa del poema Solitudine del llibre Anima  de la poetessa Beatrice Bressan

L'amore una finzione,
il bisogno degli afflitti.
La delusione dei credenti.
Resto attonita a guardare.
La solitudine trionfa.


Que ve a dir: L’amor una ficció, / la necessitat dels afligits. / La desil·lusió dels creients. / Em quedo atònita mirant. / La soledat triomfa.

dissabte, de setembre 03, 2011



Un dia i un altre, van sortint d’una manera més oberta pel gran públic, les agressions als drets dels catalans. Segurament res com l’atac a la immersió lingüística de l’escola catalana, pot superar l’agressió.
El sistema escolar català s’ha articulat i desenvolupat per crear cohesió social. A Catalunya tothom és català si ho vol ésser, no s’ha separat a ningú per la llengua i no s’han fet dues línies escolars per la llengua, ni s’ha descriminat a ningú; ara tot aquest capital social d’igualtat, cap acció de desestabilització vinguda des de l’espanyolisme ho pot  malmetre.
L’espanyolisme militant, el reaccionari per imperialista, té moltes versions, moltes sigles i moltes cares, que cal combatre enèrgicament. Cadascú té la seva parcel·la de confrontació. A mi m’ha tocat col·laborar a fer front al rampant espanyolisme que s’està fent fort a la Universitat de Lleida.    


divendres, de setembre 02, 2011








Aquests dies estic deprimit i trist. I ara ja sé perquè: he hagut de documentar-me a fons sobre Lifelong Learning o sigui sobre aprenentatge permanent i ensenyament per adults, per a un número de CLÀSSICA -el suplement per a la gent gran que estudia- i que  acompanyarà el LO CAMPUS del mes d’octubre.

Em cabreja i m’entristeix com s’afronta el tema de la “gent gran”, el de la “tercera edat” com diuen. La jubilació i el “no fer res” i acabar sent carn de jugador de domino i de petanca, no serà de rebut en la futura societat de democràcia més avançada.

El perill, el més perillós en aquestes qüestions són els teòrics acadèmics i els gestors públics que creen unes activitats que porten a la gent gran que estudia, a fer una tasca més pròpia de les “senyores de sa casa” que no de desenvolupament intel·lectual seriós com un ingredient fonamental de qualitat de vida.

dijous, de setembre 01, 2011









Aquest nou curs acadèmic serà molt dur, almenys per a mi.

Si molta gent fa els seus nous desitjos per cap d’any, d’altres ho fem avui.

I un dels meus desitjos serà escriure cada dia, cada dia, novament, en aquest blog. Ni que sigui una línia, però serà diari. Per incentivar-me ho lligaré amb el meu Facebook que quasi mai utilitzo i obriré un compte de Twitter.

El dia 12 de setembre surt el nou LO CAMPUS que incorpora com a suplement un nou ER ESTUDIANT que, oh meravella !, està dedicat integrament a  Jusèp Loís Sans, el nou responsable de l’aranès al Conselh Generau d’Aran. Almenys que tota la “banda” de l’ex-Síndic Boya vegi, que encara que discrepis amb algú,  pots recollir les seves idees i a més, pagant nosaltres.

Han estat quatre anys de govern aranès de  Boya, nosaltres hem editat quasi més de mig milió d’exemplars de premsa difonen “Aran, la seva cultura i la seva llengua” i mai, mai hem rebut ni una trucada, ni tingut un contacte o que se’ns hagi demanat una opinió per part dels responsables del Conselh, ni tant sols de la responsable de cultura, activitat de contactes que li anava amb el sou. Potser que el Conseller de Les al Conselh sàpiga, que són els polítics que estan al servei de la societat civil i no a l’inrevés.

...

dimecres, de juliol 27, 2011








El Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MNAC, ha comprat la pintura de Feliu Elies “El barret nou”. És una bona noticia. Elias fou un artista de la primera meitat del segle XX, que a més de pintor, va destacar pel seu dibuix humorístic i per la caricatura, signant amb el pseudònim “Apa”. Qualsevol editor de premsa gaudiria tenir-lo entre la seva gent.

M’agrada el que té d’agosarat el “barret nou”, per l’època que el va pintar. De fet m’agrada la coqueteria en les senyores rotundes, m’agraden els barrets a l’estil anglosaxó, m’agrada les ganes d’agradar i agradar-se, i també la il•lusió del que és nou i comença.

I acaba de començar una nova etapa del Conselh Generau d’Aran.

Sabran il•lusionar? Serà el mateix de sempre? Seran un sectaris o governaran amb mà estesa? Hi haurà un salt qualitatiu d’Aran com a dinamitzador de la cultura i llengua occitana? Serà...? Sabran ....?


...

dimarts, de juliol 26, 2011

.....................



LO CAMPUS BARRIS dedicat als indignats

Fa dies que s’està repartint la versió digital de LO CAMPUS BARRIS 2 sobre el “Moviment dels indignats a Lleida”. També incorpora ER ESTUDIANT en aranès.


LO CAMPUS BARRIS és un suplement de LO CAMPUS pel veïnatge de Lleida capital.
El podeu trobar a:

www.locampus.cat

(Si algú vol que la seva adreça d’e-mail sigui incorporada als llistats per rebre directament tot el que s’edita de LO CAMPUS i Suplements, només ha d’enviar la seva adreça a
llistes@locampus.cat
amb la paraula ALTA )

...

dilluns, de juny 06, 2011






Ara jo estic indignat dels “indignats”. N’estic tip de la brutal espanyolització de tota aquesta moguda. Des del franquisme, no havia sentit en una assemblea, que la diarrea mental de grupuscles suposadament internacionalistes, ens convidessin a parlar en públic en espanyol “por espiritu revolucionario”. Lleida és una de les ciutats catalanes més espanyolistes que tenim, només ens faltava aquests nens per refermar el clau.

A Barcelona quasi el 50% dels de l’assemblea no estaven pel dret a l’autodeterminació. Quan ho varen aprovar finalment d’una manera ajustadissima, un grup va marxar de l’assemblea molestos i contrariats.
Aquests ens han de portar la llibertat?

Entre el xulo piscines del Conseller Puig, que es creu el líder de no se quin sobiranisme i que estimula un model d’actuació policial caducat, a part d’immoral; i aquests nens “indignats” prototip del fonamentalisme canyí, estem ben fotuts.


...

divendres, de maig 27, 2011


Fotografia:Plaça Catalunya, Barcelona.TEJEDERAS © 27/05/2011


Sento vergonya i indignació per les ordres del President Mas de “netejar” les acampades de la plaça Catalunya de Barcelona i de la de Ricard Viñas de Lleida.

Quina ràbia ... i a més, perquè m’ha de embrutir les hores prèvies de la festa del Barça!!!

Quina colla de inútils.

Fins ara m’ho mirava de lluny, des d’avui tinc simpatia amb aquest moviment reivindicatiu tant heterodoxa i complexa, però tant net i esperançador.
També crido: “Poc pa per tant xoriço”

La meva llibertat no me la treu ni un comissari, ni un càrrec, ni una nòmina política, aquesta és la meva garantia del meu treball de premsa. La llibertat i l’expressió de la discrepància, no és negociable.

Us heu convertit en uns provocadors des del Palau de la Generalitat. Sou uns genis.

...

dimarts, de maig 24, 2011

Eleccions a ARAN (I)

En un primer moment, des de l’estómac, només que puc exclamar:
- Ja era hora, al puto carrer!
L’estafa institucional del Síndic Paco Boya s’ha acabat. Al Conselh Generau d’Aran tornarà el nacionalisme aranès.

En un segon moment, des de la raó, només que puc exclamar:
- Que Santa Quitèria ens agafi confessats!

El exSíndic, el nou Síndic, l’amo, el que “es posa el pantalons pels peus” o sigui en Carlos Barrera serà capaç de donar un tom a la misèria en que ens deixen el govern aranès?

Que tinguin molta sort, encara que no es tracta només de sort, sinó de molta imaginació política sense oblidar tots, tots els sectors de la societat aranesa. Perquè no existeixen uns sectors que no cal treballar-hi i servir, perquè són espais dels altres. En aquesta nova etapa, el treballar pel món de la cultura, de la llengua, de l’ensenyament i de la projecció exterior s’ha de fer bé, molt bé perquè ens hi va el futur.

Sort que els nacionalistes d’Aran tenen prou solidesa moral per aixecar políticament, econòmicament i culturalment el País. Sobretot s’ha de retornar l’orgull d’ésser aranès i no un simple ramat passiu, conduit per un funcionari de polítiques foranes.

100 dies d’espera per veure cap on van les coses.

++++++++++++++++++

Genial els resultats dels ajuntaments aranesos!

I que passarà a Vielha on els nacionalistes tenen 6 regidors, els socialistes també 6 i el PP 1 ?
Aquí ho tinc molt clar:

S’ha de buscar un acord entre els nacionalistes i els socialistes. L’alcalde ha d’ésser l’Alex Moga, perquè malgrat que tinguin el mateix nombre de regidors, els nacionalistes han estat els més votats.

És un bon moment per intentar fer això. Per una banda perquè és just, per l’altra banda perquè Vielha passa una crisi que necessita bases amplis d’acord i l’altra perquè el PP no pot demanar el mateix que varen demanar en la passada legislatura, que és fer-se valorar el seu únic regidor a un preu altíssim, com donar-los-hi l’alcaldia, encara que fos per mitja legislatura.

En Juanito Riu, el líder municipal socialista de Vielha està molt afeblit i d’aquí dos dies l’empaperaran al jutjat pel tema de les cabanes. I malgrat que es treu les puces culpant als treballadors de l’administració pública, no s’escaparà tant fàcilment del problema punible. L’acord nacionalistes i socialistes li pot donar un bon coixí de tranquil•litat política. Recordem que el PP són els que han denunciat a Riu, encara que el suposadament culpable, també té una altra acusació d’ofici del mateix afer.

Recordo com des del Naut Aran m’han estat enviant e-mails els socialistes aranesos recordant els candidats de Catalunya i d’arreu de l’Estat que anaven a les eleccions que estaven empaperats o en procés de ser-ho, i casualment sempre s’hi descuidaven el candidat Riu. D’aquí dos dies, això serà impossible d’amagar.

(continuarà)

...

divendres, de maig 13, 2011




Ha sortit LO CAMPUS BARRIS 1,
un nou suplement temàtic sobre barris i
universitat de LO CAMPUS.

Edició digital a :




dimarts, d’abril 26, 2011

..................................

No us perdeu l’últim LO CAMPUS.
Les eleccions a Rector a la Universitat de Lleida canviaran, en una bona part, el panorama intel•lectual de Ponent.
Sinó al temps.
link: http://www.locampus.cat/

...

dimarts, de març 08, 2011


...

dimarts, de febrer 22, 2011

..................

...

dimecres, de gener 19, 2011

Un lector amic em diu que no he escrit ni una paraula de les últimes eleccions a Catalunya , ni del nou govern de Mas.

Certament, estic contemplant la jugada. 100 dies. Que quedi clar que MAI hi ha govern amic. En el que jo faig, sempre he tingut tants problemes amb uns, com amb els altres.

Com editor de premsa universitària en català i aranès ... mai he rebut ni un sol euro d’ajuda dels governs del Tripartit. Tranquils, ara passarà el mateix.

(Tinc un problema: que malgrat internament em sento aranès d’adopció, el fet de venir de fora i treballar fora, fa que avui perdi empenta reivindicativa, però cal que algú estiri les orelles al President Mas de la manera de vergonya de com tracta el tema aranès. Tanta èpica i cerimònia, i tracten Aran com a comunitat de segona regional. Però sinó es diu res des d’Aran, ho haig de fer jo?).

L’ull segueix mirant.

divendres, de gener 07, 2011





Comencen avui les festes mundanes del meu aniversari.
.
Primer, dos dies de cinema amb marató de pel•lícules, passejades llargues urbanes i indigestions variades.
.
Desprès un recés, tancat en una espècie de convent privat, durant 21 (vint-i-un) dies, per acabar de preparar un terrible examen de farmacologia. I a poques hores de la maleïda prova, començarà la setmana que m’ha regalat a Londres. Una setmana amb concerts, grans exposicions i altres esdeveniments ja amb entrades i reserves encomanades. Tot un senyor regal.
.
I el més divertit: per primera vegada els anglesos, en alguns llocs, em fan un descompte sènior per la meva nova edat. Tot un detall !!!.
.
A la tornada, un nou número de la revista LO CAMPUS, més les noves aventures de “LO CAMPUS DIARI”, “LO CAMPUS barris” i “LO CAMPUS mèdic”, m’estaran esperant. Tota una maleta carregada de feina i somnis.

...

dimecres, de gener 05, 2011

...

dimarts, de gener 04, 2011

Avui és el meu aniversari.
He complert 60 anys !!!
Brutal...
Necessito el doble per acabar el que vull fer.
Que la música de Vangelis “Chariots of Fire” em doni ànims.
Tot un himne a la constància.



...

divendres, de desembre 31, 2010



Aquest és l’últim escrit de l’any i segurament tenen raó aquells que em recriminen que no he escrit gaire al blog. Ni al blog, ni res de res, a la meva entrada personal de Facebook. Un propòsit del 2011 és publicar més a Internet el que escric. Però malgrat tot, el 2010 he escrit molt. El que passa és que tot ha anat a altres suports de premsa.

Últimament el text de DIETARI, que és el que jo faig correspondre a aquest blog, em portava moltíssim problemes: els amics i familiars s’emprenyaven, els enemics ho aprofitaven per fotrem, i així anar tirant. Un dietari real és políticament incorrecte i molt vital. I si et sent lliure i ho expresses, acabes sent el pim pam pum de l’adversari, de l’enemic o els reaccionaris que jo m’he trobat a la Universitat de Lleida i a la Lleida política que és on vist, treballo i estudio avui.

Rebo molts e-mails amb comentaris que agraeixo molt, però en general, em fot no conèixer qui em llegeix. Estimo al lector, però és com “l’amic invisible” d’un mena de regals que es fan per Nadal. Quedo sorprès que al costat d’un esdeveniment, sigui de Catalunya, sigui de la Universitat o sigui d’Aran, hi ha una allau d’entrades al meu blog que suposo que són per saber-ne la meva opinió. Com que jo també em moc en el màrqueting, m’és fàcil saber-ne la segmentació del meu lector, les tendències, la fidelització, el tràfic i un munt d’etcèteres. D’altra banda res d’especial, són els propis americans del meu servidor informàtic, que em donen la informació ben mastegada.

L’endemà de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya vaig tenir una enorme allau d’entrades i jo no havia publicat res. L’endemà tornem-hi i així més dies. -Que em diria un assessor de màrqueting digital?, doncs que els meus silencis trenquen la fidelització. I -que dic jo?, doncs que un DIETARI REAL no és planifica, escrius a boca de canó el que penses quan ho penses. I en els temps que vivim, això és explosiu perquè és llibertat.

Bon any 2011 a tothom !!!.

-----------------------------
A mort a Londres Josep R. Llobera, l’antropòleg social especialista en nacionalisme. Tot un fenomen personal i intel•lectual, i una pèrdua que sento. La família en la seva necrològica que han publicat a la premsa de Barcelona, diu entre d’altres dades “...El teu arrelament a Rocafort de Queralt, el teu esperit lliure i crític ens acompanyarà sempre ...”. Llobera des de 1969 vivia a Anglaterra. Sempre he pensat que morir de manera lliure a Londres serà molt romàntic, però avui no puc deixar de pensar que és una gran bretolada, per no dir-ne una gran putada.
Tot un record.


...

dilluns, de desembre 27, 2010

................................
...

dimecres, de desembre 08, 2010


Li donaran el Premi Nobel de Literatura, parla de Barcelona que diu que li fou determinant, però menysprea la meva cultura i la meva llengua: la catalana. Tindrà premi, imaginarà histories, vendrà llibres, però no té ni moral ni valors, perquè la meva cultura necessita ajuda i ésser mimada internacionalment, i no ningunejada per aquest nacionalista espanyol d’arrel peruana. Un perill i un desagraït.

Sempre m’he preguntat: si l’escriptor és un reaccionari i fa bona literatura, si aquesta ha d’ésser valorada deslligada de la conducta de l’autor i valorar-la en positiu.

...

dilluns, de novembre 22, 2010

................... (CLICA)

...

dimecres, de novembre 17, 2010



Dilluns apareixerà un nou LO CAMPUS, un número “Especial eleccions”. Tant en versió digital com en paper. Tenim les eleccions al Parlament de Catalunya i també pel mes de desembre, tenim les eleccions dels estudiants de la Universitat de Lleida.

Aconseguir les opinions sobre la Universitat dels sis líders, dels sis partits catalanistes, ha estat interessant. Al final hem pogut fer 6 pòsters i aconseguir el text. La fotografia del pòster del candidat President Montilla, és molt bona, esperem que quedi ben impresa.

En el llenguatge electoral el terme “catalanista” s’hi dona un significat pervers, perquè a part de prendre posició identitària, s’utilitza per desautoritzar a l’adversari. Queda clar que “catalanista” és aquell que defineix i defensa que “Catalunya és una nació” i punt. No cal que us digui, qui queda exclòs a LO CAMPUS. De fet són ells que s’han exclòs del País i nosaltres seguim la nostra línia editorial.

És mentida que els diaris i revistes no tenim línia editorial. Nosaltres no demanem el vot per ningú, però queda clar, que ni els xenòfobs d’immigrants, ni els xenòfobs de País, no els hi donem cobertura en unes eleccions. Cobertura ni periodística, ni comercial. Perquè curiosament aquests personatges, estan disposat a posar anuncis i nosaltres no els acceptem. I això que necessitem finançament!

Fins i tot el fatxes formen part del País, però nosaltres n’hem fet un cordó sanitari, encara que sigui modest, que ens separi d’aquests reaccionaris.


...

dimarts, de novembre 09, 2010



Com a periodista i com a politicòleg ficar el nas en tot, per saber-ne coses, és molt normal, perquè forma apart de la professió. Però si a més, la professió la complementes amb una altra feina de gestió i màrqueting que et permet estar preparat per treballar a la cuina de moltes mogudes cíviques, polítiques i institucionals, seguir amb detall la vinguda del Papa a Barcelona és una delícia.

L’organització Papal és bestial, és d’una professionalitat tant envejable, que somniaries per estar en l’equip privat de suport.

Em puc imaginar trucades, reunions, escrits, discursos, traduccions, classes de dicció del català, estudi de missatges, protocol, notes de premsa, llista de convidats, el treball previ de comunicació, la vestimenta, la vestimenta repetida de seguretat, la vestimenta litúrgica, el llevataques, el menjar, les pastilles del Papa, les ulleres, els llibres litúrgics, les pastilles pel mareig, i etc etc etc. Des del més petit al més important, tant intel•lectualment com logísticament. Ha d’ésser tot un festival, una autèntica festa major organitzativa.

Si a més et creus el discurs ideològic que transmet el protagonista, ha de ser encara major la gratificació.

Per un moment, en els vídeos de la visita a Barcelona, no mireu al Papa, mireu qui i com li donen suport. Aquesta gent són els millors professionals del món en logística. La gran cuina vaticana, no la de menjar, sinó la diplomàtica i la intel•lectual és increïble; i la petita cuina és una filigrana.

Si a tot això, a més s’hi afegeix tota una litúrgia rica, colorista i transcendent de centenars anys d’història i el context artístic de la Sagrada Família de Gaudi, transforma l’esdeveniment en un èxit total.

Siguis creient o no, siguis defensor dels nous models de família, de l’avortament, del preservatiu o no; t’escandalitzi que la caverna hagi pogut fer-li dir al Papa que a l’Estat espanyol estem com els anys 30 contra l’església catòlica o no; pensis que la imatge de les monges netejant en plena cerimònia com a part de la litúrgia, és una mala imatge i visualitza la desigualtat de gènere a l’església : malgrat tot això, acabes pensant que no hi ha, ni el mínim dubte que la ciutadania catalana en general i els catòlics en particular, el català com a llengua i Catalunya com a nació, de la visita del Papa en surten i en surt àmpliament beneficiada. Fins i tot, durant l’any acabaran venent aquells horribles souvenirs que tenen les horteres botigues de l’entorn de la Sagrada Família. Un viatge rodó. La meva mare s’hauria fos de joia.



...