dilluns, d’abril 15, 2013
divendres, d’abril 12, 2013
Mentre està en
marxa el “Projecte de decret pel qual
s’atorga a l‘Institut d’Estudis Aranesi el caràcter d’acadèmia de la llengua
occitana, aranès a l’Aran”, estant apareixen a la premsa barcelonina
articles d’opinió del debat que aquest projecte està produint.
No havia llegit
tantes bestieses com he llegit, feia temps. I en canvi el tema és molt
important.
Aquest debat ha
començat esbiaixat i la comunicació de com explicar-ho als catalans, és trista
i de misèria.
La qüestió
d’Aran és un dels temes més fàcils per fer demagògia i on hi ha fonamentalistes
per tot arreu i de tots colors.
No és veritat
que hi ha dos bàndols en la qüestió de la llengua i l’estratègia institucional
de la llengua. Reduir-ho a Convergents i els d’Unitat, és una simplificació
falsa. Hi ha molts encreuaments i les simplificacions periodístiques fan molta
gracia, però és una desgracia i una estafa pel lector. Si és que els que
escriuen els interessa el lector.
Ho personalitzaré:
ni boig jo votaria a Unitat d’Aran (que és la versió aranesa del PSC), ni boig
els ajudaria sobretot perquè tenen una ala de “Bojos nois” molt preocupant,
però en canvi, en el tema de l’aranès penso i he escrit que el exSíndic Boya tenia
raó.
Els “secrets de
família” d’Aran són immensos, però per la llengua tothom hauria d’estendre la
mà.
Aquests d’Unitat
no només com a periodista m’han portat al jutjat per articles d’opinió; no
només com a càrrecs institucionals varen deixar desemparada la meva família
quan els gàngsters de la prostitució ens amenaçaven –de la prostitució i de la
fotografia-; no només m’han calumniar professionalment i personalment etc, etc.
I que?. Tot això no treu, que en temes de llengua l’encertin en bona part.
Parlem de
llengua o parlem de “secrets de família”? Aran i els aranesos son molt més
importants que la mala hòstia d’uns, contra altres.
Des de fa
moltes setmanes jo personalment vaig posar el comptador a zero, la història
petita de greuges me l’he tirada a l’esquena i penso fermament que s’ha de pactar i dialogar amb tothom sense
accepció. Tot el que no sigui això, és un suïcidi per la llengua i per
Aran, (que evidentment és Occitània).
dijous, d’abril 04, 2013
A
LO CAMPUS DIARI (5 d’abril 2013)
LA
columna
del
director:
“E-mail
a un nou Rector de la UOC”
Vaig escriure a poques
hores desprès de saber-se que el professor Planell seria el nou rector de la
Universitat Oberta de Catalunya (UOC) un e-mail que li vaig enviar i que
reprodueixo a continuació:
Benvolgut
professor Josep Anton Planell,
Moltes felicitats per la nova feina de
Rector a la UOC.
Escrivim molt abans que vostè assumeixi
ser Rector i mai més puguem tornar-hi a parlar. Al nostre País, el “càrrec”
separa més que apropa i en especial amb als que fem premsa universitària.
Dir-li només que hem parlat de vostè al LO
CAMPUS 20, que es un bimensual adreçat a la comunitat universitària de la
Universitat de Lleida i a la gent de la UOC que viu i treballant a Ponent. Som
independents, privats i fem premsa des de l’associacionisme cultural i
universitari. (Adjunto el link del nou LO CAMPUS número 20 : Clicar aquí)
També fem LO CAMPUS DIARI, que és un
diari digital de premsa sobre les 21 universitats de parla catalana. Nosaltres
no fem comunicació institucional, fem periodisme universitari, però hi ha un
punt de connexió i de servei que és “vendre” al món, el nostre sistema
universitari.
Res més, quan sigueu Rector i una pila de
directius, quadres mitjans i tota mena d’administratius se’ns posin entre vostè
i nosaltres, com acostumen a passar sempre a la UOC, no deixarem de pensar que
un dia també vostè volia ser un directiu de proximitat.
Que tingui molta sort en la seva nova
feina: si triomfa o si fracassa ens farà triomfar o fracassar a tots nosaltres,
perquè la UOC és un “invent” molt prestigiós i ens prestigia com a País.
Una sincera abraçada de tots els membres
de la nostra redacció.
Salutacions,
Joan-Ramon Colomines-Companys
Director de LO CAMPUS
i de LO CAMPUS DIARI
Molt amablement el
professor Planell, encara candidat, em va contestar. No reprodueixo l’e-mail perquè
la resposta la considero particular, perquè no va ser avisat que potser la
reproduiríem. Fou un e-mail positiu, amable i esperançador.
Desitgem tota la
millor sort al nou Rector Josep Anton Planell.
dimecres, d’abril 03, 2013
EDITORIAL
L’espanyol
no molesta, el que molesta és que no hi ha el català
En les nostres comunitats universitàries,
en les 21 universitats que cobreix LO CAMPUS DIARI, segueix produint-se un
fenomen estrany respecte les llengües i sobretot amb la llengua catalana.
Caldria fer un capítol i una reflexió a
part sobre la llengua i la docència. Com també és un capítol a part les
comunitats universitàries que estant a l’Estat francès o italià. Ara només ens
volem referir als actes acadèmics que tenen una dimensió internacional. Avui en
tenim l’exemple amb la realització de la Jornada “TEDxBarcelonaChange 2013”.
En els actes internacionals s’acostuma a
utilitzar l’anglès en tota la paperassa i en la publicitat. Està bé, és normal.
Però algú pensa que cal territorialitzar la comunicació i també utilitza
l’espanyol. Molt bé, cap idioma molesta. I s’ha acabat i es deixa de banda el
català.
Perquè s’ha utilitzat l’espanyol? Doncs
ha estat una quota política, perquè l’acte va dirigit a qui sap l’anglès, (i a
més s’avisa que no hi haurà traducció simultània). Doncs, llavors que no hi
hagi el català és un greuge polític.
Primer de tot: llibertat perquè tothom parli com vulgui i
utilitzi la llengua que vulgui. Però és indecent que no puguem utilitzar el
català, si volem. I que la pràctica universitària habitual és deixar la llengua
catalana fora en la comunicació d’esdeveniments internacionals.
L’espanyol o castellà no molesta mai, el
que molesta és el comissari polític vestit d’acadèmic o d’investigador que descrimina
la llengua catalana. I això passa per dues raons: O perquè volgudament i de
mala fe, es deixa de banda la llengua catalana o perquè el suposat investigador
català eminència de la seva especialitat, és un analfabet funcional de la seva
llengua materna que és la catalana.
Avui encara posar el català - amb totes
les seves variants: catalana del Principat, valenciana, illenca, nord-catalana
o algueresa -, en un acte científic públic és un acte reivindicatiu, quan hauria de ser de
plena normalitat.
“Llestos” en ciència i “burros” en
llengua.
dilluns, d’abril 01, 2013
diumenge, de març 31, 2013
La fantasia de les pel·lícules romàntiques em perden. M’entendreix
sentir cantar junts a Hugh Grant i la
Drew Barrymore tonades com “... All I
wanna do is find a way back into love ...” ( “... Tot el que vull fer
és tornar-me enamorar...”). Encara que no sé si canta la Barrymore o la cantant
Haley Bennett. Però tant se val. Serveix per somiar ...
I a mi m’agrada somiar sobre les paraules. M’agrada
sentir a la gent. La veu també m’enamora. Avui veia una pel·lícula d’amor : “At
First Sight” i la protagonista acompanyat de l’altre protagonista que
és cec, estant escoltant l’aigua de pluja que bat sobre una teulada d’una
fabrica buida. Els dos parlen i emocionalment es van trobant, i ella, que és arquitecte,
diu la paraula: Einfülen, i l’explica. Aquest és un terme d’arquitectura d’origen
alemany, que vol dir “Compartir un
sentiment”. Brutal, paraula i concepte brutal, en plena pel·lícula ensucrada.
A mi m’agrada jugar amb les paraules, atacar amb les
paraules, deixar KO. a un poca-vergonya amb les paraules, honorar amb les
paraules.... però aquest interès no és com un filòleg, sinó com un copywriter o sigui un “escriptor de
continguts”. La comunicació de la idea, és el meu interès.
I com potser que els arquitectes diguin Einfülen? Doncs, he après una nova paraula
per transmetre “la bona nova” pel meu País i el seu dret a la llibertat. Perquè
no només vol dir tenir la necessitat de compartir intensament una idea o un
sentiment a un altre receptor, és també que aquest ho percebi de la mateixa
manera, tant el missatge “en sí”, com la necessitat de transmetre’l.
dijous, de març 21, 2013
Aquest
vídeo denominat “You won't find it here”
que vol dir, més o menys, “No et trobaràs aquí” és una compilació de 39
escultures de paper Japonès de l’escultora Cybèle
Young. El vídeo mostra les escultures individualment animades, abans "d’emmarcar-se" en una sola peça, que mostro més avall.
L’animació
s’ha de veure en silenci.
dimecres, de març 20, 2013
He vist el reportatge de TV3 sobre el “Valle de los Caídos”
i he sentit el dolors dels familiars que volen recuperar les restes de la seva
gent. El franquisme va afusellar als seus i anys desprès aquells cossos, els
propis franquistes, se’ls varen endú a enterrar-los al Valle. Avui encara no
han pogut recuperar les despulles dels familiars. Una autèntica vergonya.
Ni que sigui tema
meu, no he pogut deixar de pensar en la meva mare. En plena democràcia olímpica
l’Ajuntament de Barcelona va profanar la seva tomba, com també unes 400 altres
tombes. Els cadàvers i les restes de la
mare varen ser llençats en una tomba comuna. La raó: un canvi de normativa dels
cementiris barcelonins. Cap família va ser avisada. Va ser una resolució administrativa,
producte d’una decisió política i de l’amoralitat d’uns regidors. Desprès el
meu pare va fer el que va poder per recuperar els restes de la mare i dels
altres morts o per honorar tots els morts, encara que estiguessin amuntegats.
Va ser inútil. Jo, com la meva família, no tenim tomba de la mare.
dilluns, de març 11, 2013
divendres, de març 08, 2013
Avui LO CAMPUS DIARI està dedicat quasi monogràficament
al DIA INTERNACIONAL de la DONA. (locampusdiari.com )
Per nosaltres és la nostra
primera vegada d’una edició temàtica i que ja que és en divendres li donarem
més vida o sigui quasi tot el cap de setmana.
És curiosa la
dificultat que tenen alguns de llegir un diari digital. Si entren amb la
filosofia com ho fan en un de paper es perdran sempre.
LO CAMPUS DIARI cada dia canvia la
seva interfície o sigui la primera pantalla o pàgina inicial, que anomenem simbòlicament
“Portada”, amb notícies noves a “Actualitat”, als “molinets rotatoris”, als
apartats de “Universitat”, “Docència” i “Recerca”. A més, hi ha la “ Tria de l’editor”
i la “Tria del lector” que varia també diàriament.
La resta de material
històric s’emmagatzema en els seus apartats, que el Menú té classificats. Però
si un vol saber d’un tema de manera
ràpida : va a la finestreta de “CERCA
a LO CAMPUS DIARI”, hi posa la paraula clau i li sortirà la tria amb el material
històric i el nou, del dia.
Sempre mana la
notícia actual o el servei també d’actualitat, com explicar una convocatòria
del que sigui. Però ara, com una discriminació positiva s’intenta afavorir cada
dia, a cada una de les 21 universitats de parla catalana. És tot un imaginari
totalment nou a construir en premsa universitària, perquè sempre les coses van
de manera radial i estatal.
dijous, de març 07, 2013
Durant cinc anys acadèmics he estat
estudiant el comportament de la comunitat universitària de la Universitat de
Lleida respecte les publicacions universitàries i evidentment també de la
nostra: LO CAMPUS.
Les hem vistes de tots colors. I
curiosament hi ha un fil conductor entre estudiants i professors que és que una publicació regalada no se li dona valor.
És curiós que això també passi entre el professorat, doncs sí, passa.
Al començament de tot de LO CAMPUS, organitzàvem
com uns “grups d’intervenció” per repartir a mà als estudiants i professors la
revista. Dins dels centres, a les aules o a les sortides dels locals oferíem la
publicació. La meva edat imposava i tothom l’agafava, encara que recordo un
professor-metge que tot il·lusionat li vaig oferir el primer número de LO
CAMPUS MÈDIC, -que per primera vegada deixava de ser suplement i començava vida
pròpia-, i el metge no el va voler ni agafar. I era el tutor oficial del
Centre!!!.
No cal ni dir que quan jo em girava desprès
de donar algun exemplar a un estudiant, aquest de vegades directament el llençava
a la paperera. A molts llocs de repartiment hi havia exemplar a terra i de
vegades les pagines en aranès eren les
úniques a terra rebregades. (Aquest fenomen anti-aranès ja ho comentaré un
altre dia). Haig de confessar que jo sofria aquelles bretolades, sobretot per l’esforç
i cost econòmic de cada exemplar. M’havien arribat a caure les llàgrimes.
Han passat cinc anys, amb un problema gravíssim
de publicitat, la publicitat institucional ni somiar-la: a Ponent has de tenir
el carnet del PSC i la Generalitat de Catalunya encara no ens ha pagat coses
del 2011; doncs ara que ja tenim LO
CAMPUS DIARI -el diari digital en obert-, potser que el LO CAMPUS de paper el fem pagar.
Quan?: 50 cèntims ? Un euro? Dos euros?
Preu polític o preu de cost?
Cobrament rigorós o cobrament
discrecional?
Cobrament vigilat o cobrament deixant una
caixeta perquè qui agafi un exemplar deixi els diners?
Venda oberta o amb subscriptors? Només
subscriptors?
11.000 (onze mil) exemplars o només 1.000
(mil) exemplars ben col·locats?
dimarts, de març 05, 2013
Si la potenciació i la mobilització del “dret a decidir” el deixem només als polítics professionals, això no funcionarà. És insuportable tanta quietud i deixar passar el temps. Aparentment és un signe de maduresa, però pot acabar sent una situació de deixar podrir la situació.
Es necessita una acció excepcional per
una situació excepcional i de moment no se sap a nivell oficial transmetre el “dret
a decidir” amb la tremenda situació econòmica. La situació és gravíssima com
tothom sap, però no hi ha un esperit de mobilització general. Tot és un “...hi,
hi ha, ha...” i molt de silenci, com un gran “Polònia” per entretenir el temps.
Si estem en plena confrontació amb Madrid
amb una degradació democràtica i tenim una Generalitat arruïnada i que li fan
xantatge, no es pot continuar sense que tot ciutadà de Catalunya no se senti
mobilitzat i implicat en el problema. Falta una potent campanya de comunicació.
El lideratge català segueix sent tou i jo
crec estratègicament desorientat.
divendres, de març 01, 2013
dijous, de febrer 28, 2013
He estat un defensor radical de la Val d’Aran,
he estat un defensor radical de Lleida, però jo no puc capgirar les dinàmiques
i les pràctiques de submissió que tant brutalment tenen els sectors que lideren
aquests dos col·lectius. La gent del País d’Aran -que son nació occitana o la
gent de Lleida –que son regió catalana, no necessiten cap estratègia de submissió
a la gran Barcelona, és que s’hi posen ells bé, perquè els hi donin pel sac. Hòstia!
es que els hi acaba agradant. Molt gallets al territori, però quan arriben a
Barcelona es tornen idiotes. Perden la visibilitat i la identitat.
dilluns, de febrer 25, 2013
dissabte, de febrer 23, 2013
He sabut que ha mort el doctor Lluís Daufí. Ell mai ho sabrà, però ha
estat un bon referent per a mi. En ple franquisme, jo militant polític i en part clandestí i alliberat, vaig seguir
les seves classes de Patologia General a la Facultat de Medicina de la
Universitat Autònoma de Barcelona. En aquella època tota la Facultat estava situada
a l’Hospital de Sant Pau. Però a més, durant quasi dos anys el vaig acompanyar
cada setmana, a les consultes externes on ell visitava malalts, llavors jo feia
Propedèutica Clínica. Encara recordo les llargues caminades amb ell, per sota
tot el complex hospitalari, que tenia tots uns passadissos subterranis que
lligaven els diversos Pavellons. Li recordo unes ulleres de pasta amb vidres de
cul d’ampolla, d’un ample quasi desmesurat que sobredimensionaven el seu
rostre; recordo els silencis, els seus llargs silencis més cridaners, que si s’hagués
posat a cridar. I sobretot recordo el seu rigor i la capacitat de convertir les
explicacions difícils en explicacions clares i molt entenedores. El seu rigor
el va portar a contractar un “enginyer de sistemes” per definit els recorreguts
de preses de decisions, de la planificació curricular i dels mecanismes d’aprenentatge
de la medicina. Tot allò a mi em fascinava. Quan vaig deixar la Facultat per la
política, “l’efecte Daufí” m’ha marcat per sempre: el difícil fer-ho fàcil,
entenedor per a tothom, amb molt de rigor, utilitzant totes les disciplines, tant
se val quines fossin, per estructurar explicacions integrals. Sempre l’he
trobat a faltar i ara, encara més.
divendres, de febrer 22, 2013
He fet de cap de gabinet i/o de cap de
comunicació de dos Consellers
autonòmics, d’un Ministre i d’un Síndic de govern i sempre vaig intentar
que el meu superior conegués totes les persones de la societat civil que representaven
algun sector o creaven iniciatives amb repercussió pública, cultural o de
qualsevol mena. I a més afavorint que fossin de tots colors i de idees
diverses. La filosofia era senzilla: una autoritat ha de conèixer el país i la
seva gent, i ha de ser ell qui faci el gest d’apropament. Vaig muntar dotzenes de
dinars i sopars pels “jefes”, només per conèixer gent i intercanviar idees.
Els que actuaven com esponges, eren
modestos i disposats a escoltar i aprendre, varen rendibilitzar aquells contactes
d’una manera exponencial i les seves polítiques van tendir ponts amb molta
gent, afavorint la pluralitat i el bon govern. No cal ni dir, que a la vegada
els convidats, el coneixien a “ell” i això va ser summament productiu.
No puc entendre a Lleida que ni déu mogui un dit per apropar-se a l’altre. El
governant sigui polític, acadèmic, cultural, religiós o professional del que
sigui, es creu el rei de mambo i pensa: “...
que s’apropin ells. Que truquin a la porta ells”. I així segueix el rei
despullat ...
dimecres, de febrer 20, 2013
Ja estem al final de l’edició del nou LO CAMPUS que surt dilluns. Les
eleccions a les Direccions i Deganats de les Escoles i Facultats de la Universitat
de Lleida, una temàtica inicialment fàcil, ens està portant de corcoll perquè
els números no quadren en algun centre.
La Secretaria General de la UdL ens diu
per escrit que és cosa dels centres i els centres no col·laboren. Com pot ser
que a cap Web, sigui la oficial de la UdL o la de cada centre, no hi hagin les
dades COMPLERTES de les eleccions? Estem parlant de les eleccions a Directors i
Degans. Suposo que tenen prou entitat.
Desprès es queixen: No és que no es
debati res. No és que no s’expliqui realment perquè surt un candidat o un altre,
es fa un equip directiu o un altre etc. etc.; és que no donen públicament els
resultats amb tot: abstencions i cos electoral de cada cas. Es que a les Webs
de les Facultats i Escoles no hi ha ni penjada las Junta de Centre amb la seva
composició, que són els que votaven.
No hi ha voluntat de transparència i això
que estem en un context universitari. Nosaltres no ens podem enfrontar sempre a
tot....
dijous, de febrer 14, 2013
Com era d'esperar a Medicina de la
Universitat de Lleida ha guanyat la candidatura continuista i serà Degana la
doctora Rosa Soler. Queda clar que l’altre candidat no ha sabut o pogut,
capitalitzar el mal rotllo existent a la Facultat.
Jo dels guanyadors però, em miraria els
números. La meitat de la Junta no els van votar, per una raó o altre. Caldrà
analitzar i comprovar si l’abstenció ha estat intencionada, com ho ha estat
altres vegades a la UdL.
Si l’objectiu era carregar-se al Dr. Prat
han guanyat de carrer, si l’objectiu era donar tranquil·litat i futur a la
Facultat, no queda tant clar que s’ha aconseguit.
15 vots eren els 15 estudiants que
votaven en bloc a la Dra. Soler. 10 vots eren l’equip del degà sortint,
incloent la candidata i que ara serà el seu equip. Sumen 24. Han tret 28 vots. Han
aconseguit 4 professors més.
Tot aquest panorama és per tirar coets?
dimecres, de febrer 13, 2013
Era hora, almenys amb aquest nou càrrec
hem començat bé !!!
A Xavier Moncayo nou Director de Comunicació i Relacions
Institucionals de la Universitat de Lleida
Benvolgut Xavier Moncayo,
En cinc anys de fer periodisme
universitari sobretot dedicat a les coses de la Universitat de Lleida ningú ens
havia felicitat de res, més aviat a l’inrevés.
Agraeixo el vostre e-mail i teniu a la
vostra disposició totes les nostres publicacions, tant la revista bimensual LO
CAMPUS en paper i digital, com el novell diari digital LO CAMPUS DIARI.
Nosaltres fem periodisme i no comunicació
institucional, però segur com dieu podem potenciar “sinergies” per explicar
millor que fem a la Universitat de Lleida.
Salutacions,
Joan-Ramon
dimarts, de febrer 12, 2013
Sempre
que hi ha temàtiques controvertides en els meus textos d’aquest blog rebo tota
mena d’e-mails. Alguns són duríssims i s’han d’acceptar com un intercanvi d’opinions,
sobretot si són signats. Res a dir.
En el meu posicionament personal sobre la
candidata a Degana de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida,
sincerament crec que he estat summament diplomàtic, perquè el seu programa
electoral no és digna d’una acadèmica i d’una científica de prestigi com és la
candidata.
Recordem que aquestes eleccions a
Medicina són amb més d’un candidat i seràs les úniques eleccions autènticament competitives
de la UdL. I no és cap broma, perquè es defensen dos models de gestió i de
valors universitaris totalment contraposats.
Tota la UdL està mirant a Medicina.
Mirem els punts adreçats als estudiants
en les seves línees d’actuació que proposa la candidata. Són tres:
-revisió dels plans d’estudi de Medicina, Nutrició i C.
Biomèdiques,
-millorar les pràctiques de Nutrició Humana i Dietètica
-lluitar perquè els alumnes de la nostra facultat rebin la millor formació possible
-millorar les pràctiques de Nutrició Humana i Dietètica
-lluitar perquè els alumnes de la nostra facultat rebin la millor formació possible
Ara no em vingueu a dir que jo m’ho invento
i que això no és una volada de coloms enorme i que no concreta res. Només li
falta posar “... i vetllarem per la pau al món”.
Si aquesta manera de dir les coses ho fes
en algun dels seus estudis científics, no publicaria mai i el IRBLleida li
cridarien l’atenció. I com potser que en gestió s’hi atreveixi?
Jo ho tinc claríssim, amb un moment de
crisi profunda de la universitat, cap invent, les pràctiques de management que les faci a casa, no es
just tornar a tenir algú que va aprenent a conduir mentre ja condueix. Amb la
crua experiència de l’últim Cap d’estudis, n’hauríem de tenir més que
suficient.
Dir tot això, que no és fàcil, és defensar
aferrissadament i amb lleialtat, tant la Facultat com la UdL. No em vingueu ara
a fer trampa al domino.
dilluns, de febrer 11, 2013
Escric aquest text minuts desprès d’haver vist i escoltat en
directa tota la roda de premsa del portantveu del Vaticà Federico Lombardi
donant explicacions sobre la renúncia del Papa Benet XVI. Qualsevol
professional de la comunicació hauria d’haver escoltat aquesta roda de premsa :
d’una filigrana enorme i d’una ponderació envejable.
Si visquessin els meus pares avui seria un dia molt especial,
com molt especial ho està sent a nivell universal i a nivell mediàtica.
També serà de llibre d’estudi, veure com els titulars de la premsa mundial, en
les seves versions digitals, anaven afinant les capçaleres i d’uns immensos
titulars que deien “Benet XVI dimiteix”, s’ha passat a “Benet XVI renúncia”.
Diguin el que vulguin, aquesta renúncia és una revolució pel Vaticà
i ho acabarà sent per tots nosaltres. Amb la renúncia hi ha tot un missatge més
profund i que l’acaba fent singular al sacerdot Ratzinger.
Jo que hagués estat un excel·lent capellà, molt interessat
per la teologia i per la justícia social, no em deixa indiferent res del que
està passant.
dissabte, de febrer 09, 2013
La premsa universitària i jo en
particular, ho tindrem malament a la Facultat de Medicina de la UdL si guanya a
Degana la Doctora Rosa Soler. Perquè a més: guanyarà i ho farà de carrer.
La candidata Soler, que és el “Degà
sortint” però en versió dona, no ha volgut participar de ple en una contesa
electoral de una universitat moderna i democràtica. Ha refusat participar en
qualsevol debat públic adreçat als estudiants i professors de la Facultat i
sobretot ha refusat participar en un debat amb l’altre contrincant, el Dr.
Prat.
Desprès parlen de desafecció dels
estudiants i professors en els temes de gestió universitària !!!. I la Dra.
Soler no sap que una Degana és un càrrec públic i per definició ha d’incloure donar
informació i transparència. I jo diria: propiciar la participació, i debatre en
un context universitària és la pedra angular d’una gestió sana.
Tornen els mateixos que ja estaven al
deganat, quasi 6 anys, i sense discussió, sense passar comptes, ni fer balanç
de res, se n’anirà el Degà sortint i amb tot igual, canviaran el vèrtex del
dalt per una senyora.
I dic senyora i dona, perquè els
masclistes de torn, entre acudit i acudit a l’estil del follonero d’una Tuna de Facultat, ens diuen que ara convé a la
direcció de la Facultat: una DONA . Com si la Margaret Thatcher no fos una
dona, o dones han estat Rectores i Deganes de facultats catalanes d’un
reaccionarisme i ineficàcia total. Ser dona i maca, no és garantia de res. De
moment només sabem de la Dra. Soler que és una bona científica, però el que
també sabem és que no en té ni idea de com tractar la premsa i sobretot la premsa
universitària, ni d’estimular la participació. (Això sí, no tardarà ni dos
segons, quan sigui Degana, de sortir al diari o la tele del “Segre” a
explicar-se, sense haver-ho fet en directa a la comunitat universitària. Al més
pur estil “Rector Roberto Fernández”).
El Doctor Prat molt més preparat en
gestió i educació mèdica, perdrà les eleccions, perquè està fora dels lobbies i el corporativisme de la
Facultat. Perdrà perquè ha enfocat malament la campanya electoral. Perdrà perquè
no té un equip ben lligat. Perdrà perquè cap alumne el votarà a la Junta. Un outsider quan és una qüestió de parcel·les
de poder, està condemnat a perdré sempre.
Continuaran els mateixos governant la
Facultat i jo no podré fer el Doctorat en Educació Mèdica, com passa ara, per
raons burocràtiques i discrecionals, que ningú arregla. S’obre un període
trist.
--------------------------------------
[Eleccions a Degana o Degà de la Facultat
de Medicina de la Universitat de Lleida el proper dijous 14 de febrer. Vota la
Junta de Facultat].
divendres, de febrer 08, 2013
Carta
a Josep Tort, Comissari de “L’Any d’Occitània 2013” a Lleida:
Un "Any" menys 37 dies
Benvolgut
Josep Tort,
Estem
a 7 de febrer i l’Any d’Occitània de Lleida no apareix en lloc.
A
nosaltres ens preocupa aquesta situació i en les reunions de l’Associació Vivència
Aranesa ens pregunten que passa en aquest “Any” i certament la delegació de
Lleida no en sabem res.
A
la Paeria i l’Alcalde Ros quan ha promogut una commemoració el primer que ha
fet és nomenar un Comissari i convocar a la societat civil a traves d’entitats
per fer una commemoració plural i el màxim d’unitària possible. I també ha
obert la possibilitat de disposar d’ajudes
econòmiques per fer costat a que es facin tota mena d’activitats des de la
societat civil.
Aquest
Any d’Occitània és atípic. Tot sembla oficial quan es faci alguna cosa. Res de
nou. Els que ens dediquem a l’occitanisme anys i panys a Lleida, no ens dieu ni
paraula. (Tot i que estem apretant des de l’any passat).
Sincerament,
no sé el que està passant, però el que ja sabem es que és un “Any menys gener”.
Per que s’ha anomenat “Any” sinó serà anual?
Ni
els occitanistes de Lleida, ni un any de projecció com aquest es mereix,
aquesta ineficàcia.
Nosaltres
hem fet editorials a les nostres publicacions, escrits i xerrades, celebrant
aquest “Any d’Occitània”, felicitant a la Paeria i de moment, res de res.
És
una llàstima, caldria trobar un punt d’encontre i començar ja a projectar l’Any
d’Occitània al carrer. Hi ha una línia de comunicació i màrqueting per aquest
“Any”?.
Un
“Any” és una gran projecció d’imatge i la gent del Turó de la Seu Vella, de moment,
no en surt gaire ben parada. I també és una llàstima perquè ens estimem la Seu
Vella.
Salutacions,
Joan-Ramon
Colomines-Companys
President
de l’Associació Vivència Aranesa
dijous, de febrer 07, 2013
Fer de blogger
en blogs corporatius d’empreses és una tasca summament complicada. No estàs
sol, tens un equip enorme de gent que et mira, opina, et condiciona i et diu “sí”
o “no” funciona el text i la part gràfica. Un Copywriter d’empresa té a sobre o
al costat: un responsable de comunicació, un responsable de màrqueting, un “Product
Manager”, un “Community Manager”, un dissenyador d’art, un responsable de
publicitat i uns directius, i si l’empresa és gran o petita però familiar, tens
tota una parentela, que no és la teva, que opina.
Escrius 300
paraules a cada post i almenys 8 persones opinen. Si tens la sort que entenen
que és un blog i l’univers de les xarxes, no hi ha problema; però si tens la
mala sort que encara són analògics, estàs mort.
A la Facultat
de Ciències Politiques em varen ensenyar poder parlar, -amb exposició i
argumentari- fent de personatge imaginari de qualsevol ideologia. Davant un ítem,
per exemple sobre avortament, puc parlar durant hores com un lliberal, un
socialista o un anarquista, per dir-ne uns quans, o encara més matisat com un
socialista d’abans de la caiguda del mur de Berlin o de desprès. Etc., etc ...
I un blogger corporatiu
és igual: pots fer de dona, gran o
petita, de senyor madur o de jovenet, de gripau o de granota. Tot depèn del teu
treball previ d’estudi del que vas a escriure.
Només aquí, escric com em dona la gana o no.
Segur que
existeix en Joan-Ramon Colomines-Companys ? perquè a la xarxa he vist almenys un
altre blog, amb nom i foto del tal Joan-Ramon Colomines-Companys.
dimecres, de gener 30, 2013
Ja fa temps que estic en plena carretera
i els altres han pintat la ratlla sense preocupar-se de trepitjar al personal.
I una merda si algú es pensa que em tombarà
per edat.
Que als 60 algú es pensi que ja només
serveixes per la petanca i poc més, és com si algú pensa que la dona només serveix
per la cuina i poc més. Sí, sí és així ...
Els haurien de tancar per imbècils els
que es jubilen de mentalitat i els que et jubilen els haurien de penar per atemptar
als drets humans.
Pregunta test d’un nen repelen d’un
Global Media:
Quina de les següents xarxes socials elegiries
per conduir una campanya B2B?
1. Xing, 2. Facebook, 3. Linkedin, 4. Twitter, 5. Totes les anteriors són correctes.
Com diu el Manifest:
"...Els mercats són converses, i la
conversa és foc. Per tant, el màrqueting està cremant. "
És impossible fer periodisme per a joves
o potenciar la independència del teu país, sinó estàs “cremant”.
dilluns, de gener 28, 2013
En la feina de premsa també fas anàlisi,
com escrius textos d’opinió. I vet aquí que les relacions personals t’ho
condiciona tot. Tant en positiu com en negatiu. Com més a prop i tracte
personal tens amb el subjecte que analitzes, més difícil t’és dir-ne alguna
cosa critica en negatiu. Fins i tot, dient aquesta crítica amb diplomàcia i
respectant totes les normes de civilitat.
Com exemple em passa ara, (i ho explico
en genèric sense concretar de qui parlo): una directora d’Escola universitària
no es presenta a la reelecció del seu càrrec perquè esta embarassada i vol
dedicar-se en exclusiva a la família. ¿Ara com explicaré res crític en negatiu
d’aquesta senyora, si la bona dona ha entrat en una etapa feliç i molt
desitjada per ella?. Però això no treu que hagi estat una Directora grisa,
sense lideratge i que es mereix una bona repassada.
Curiosament a les Terres de Lleida com a
arma política i acadèmica es pràctica el “ninguneig” (en bon català seria el “menyspreu”)
o sigui el no tenir-te present en res d’una manera premeditada i conscient. I
és curiós que no vegin que és més fàcil
desmuntar o desactivar la crítica tenint a prop al crític, que no arraconant-lo.
Si un alt càrrec o funcionari a més de fer-ho malament
, et “ninguneja”, no et fa res anar a sac, no tens ni la mínima mala
consciència.
dissabte, de gener 26, 2013
dijous, de gener 24, 2013
Ha estat un esdeveniment important l’aprovació
solemne al Parlament de Catalunya de l’afirmació de la “sobirania del poble de
Catalunya” i de marcar el començament formal
del procés del dret a decidir.
Hi ha molta feina per fer i tothom caldrà
arremangar-s’hi. Aquest 2013 serà un any de pedagogia del procés i el 2014 serà
l’època del referèndum.
Aquesta pedagogia l’haurem d’introduir al
món socialista del PSC. Lleida és territori PSC i sobretot PSOE. La Universitat
de Lleida és la menjadora i el lloc d’acolliment per socialistes que han perdut
un càrrec i el Rector n’és el primer que en fa aquesta recollida. S’hauria de
tenir cura i tracte exquisit, no per arraconar-los a que siguin uns vulgars “palanganeros”
dels fatxes del PP i del de Ciutadans, sinó que de forma natural “surtin de l’armari”
i es col·loquin al costat del dret a decidir i molts al costat del sí per la independència.
El cas de l’Alcalde Ros és paradigmàtic.
Amb mà de ferro manipula, subvenciona i arracona qui no és dels seus a Lleida.
A nivell nacional va de catalanista i víctima de l’aparell espanyolista del seu
partit, ara a Ros se li ha de fer pagar peatge: si vol que se’l consideri demòcrata
pel dret a decidir ha d’airejar Lleida i “jugar” a la participació real,
deixant que el pluralisme floreixi.
D’entrada comptador a zero: tothom demòcrata
pel dret a decidir, fins que no es demostri el contrari. Recordem-ho: any de
pedagogia i mà estesa.
dimecres, de gener 23, 2013
Unes eleccions sectorials
A la Facultat de Medicina de la
Universitat de Lleida hi hauran eleccions a nou Degà o Degana. S’hi presenten la
doctora Rosa Soler i el doctor Joan Prat. Dos models totalment diferents de com
potenciar uns estudis de medicina i de ciències de la salut, en general.
Serà interessant posar tot l’univers de
LO CAMPUS a disposició del debat. Però ens podem trobar que no hi hagi debat,
no només en les nostres publicacions, sinó en general, perquè no interessi aprofundir
els models. Seria una llàstima i un deteriorament de la qualitat democràtica de
la Facultat.
dissabte, de gener 19, 2013
Fa deu anys una espècie de diari digital
de dretes fet des de Barcelona, amb un total menyspreu, desprès de calumniar-me
una i altra vegada, escrivia sobre mi: “ ... i ara
diu que escriurà un blog...”. Jo m’ho
llegia des de Florència on vivia i vaig pensar que aquells brètols encara no
sabien el potencial d’un blog. Ara cap periodista s’atreviria a dir que escriure
un blog és una excentricitat. Alguns han de llegir-nos per saber de que va la
cosa.
Deu anys desprès segueix aquest blog, escrit
de manera irregular, -segons ànims i temps-, i m’ha convertit en un “blogger professional”.
No del meu particular dietari, sinó de blogs especialitats de múltiples temàtiques.
El més catxondos diran que faig de “negre”,
en l’especialitat se’n diu un copywriter o
en llenguatge col·loquial un “copy”. Ja de jovenet feia de “copy” en una agencia
de publicitat, que en va acabar enviant a Anglaterra a estudiar durant quatre
anys.
Centrant-me en el món acadèmic : un
Rector, un Degà, un Director, un Cap d’Estudis, una autoritat acadèmica o de
gestió universitària que no tingui el seu propi blog, (o plataforma similar) i no
transmeti opinions personals contínuament, és una autoritat del segle dinou o
vint. Seria una autoritat sense veu directa, ni coratge, per tant l’estudiant el veu com un “carrossa”
a no fiar-se’n.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)