Un no rotund a que cap partit polític manipuli a LO CAMPUS

Si llegiu els següents parells d’e-mails, entendreu la historia demencial de com s’intenta condicionar a la premsa independent i professional :

E-mail 1 adreçat a la redacció de LO CAMPUS :

Benvolguts,

Tal com li he comentat al Joan Ramon, enguany tenim un pressupost molt ajustat. 

La direcció de campanya em diu que entraria en el pressupost un quart de pàgina (400 euros) amb la condició sine qua non d'incloure una entrevista amb el candidat, tal com ens ofereixen tota la resta de mitjans locals i comarcals amb els que tanquem publicitat, independentment de la mida dels anuncis.

Esperem que puguem arribar a un acord de col·laboració.

Restem a l'espera de la seva resposta.

Cordialment,
Rosa Rubió
Responsable de premsa i comunicació de la Federació de CDC a Lleida

---------------------------

E-mail 2 del director de LO CAMPUS :

Benvolguda Rosa Rubió,

Necessitem ajuda econòmica per funcionar, però nosaltres fem periodisme i cap director de campanya ens dirà quin ha d’ésser el nostre treball redaccional.

Si els altres mitjans de comunicació escrita ho fan, és el seu problema, nosaltres de cap manera farem una entrevista a un candidat per un anunci, sinó porta un format de publireportatge i a més és pagat.

Renunciem a cap anunci de CiU perquè és condició sine qua non a LO CAMPUS fer premsa lliure.

Suposo que sou conscient que heu obert una polèmica que també formarà part del debat electoral.

Salutacions,

Joan-Ramon Colomines-Companys

Director de LO CAMPUS

La guerra bruta entre les famílies del PSC a Ponent està en plena efervescència.

Últimament, en la mateixa línia, s’hi ha afegit el Grup Segre que ha disparat en bala contra el Rector de la Universitat de Lleida (UdL) buscant el seu desprestigi. De fet el Rector s’ho ha buscat a pols, però ..... haureu de llegir el proper LO CAMPUS per saber de que va la cosa. (Surt el 18 de novembre en digital i paper).

Lamento decebre-us, però com menys escric en aquest blog vol dir que més, i més, escric en altres llocs o sigui a l’univers LO CAMPUS.

És apassionant investigar el rere fons del poder acadèmic i comunicatiu de Lleida i de Catalunya en general, i no cal dir del poder polític. Desemmascarar la mentida del poder és un orgasme.

Els Mossos d’Esquadra novament cridats pel Rector a la porta de la Facultat de Lletres de la UdL, no deixant entrar als alumnes i professors en l’acte Inaugural del curs acadèmic. Hi havia una tria selectiva : si duies el carnet de la UdL i volien, entraves, i si duies el carnet de la UdL i NO volien no entraves. Tota una paradoxa i una discriminació feta per l’aparença física. En vestit de senyor i vestit jaqueta de senyora t’era més fàcil entrar, és la típica criminalització del jove. Que mal dirigits estant els Mossos d’Esquadra a Ponent !!!.

S’ha sabut que ha mort Sylvia Kristel, l’actriu holandesa de la fabulosa pel·lícula eròtica francesa Emmanuelle. “Fabulosa” per “fabular”, encara que té una certa qualitat.

La pel·lícula filmada  el 1974 es calcula que l’han vista més de 300 milions d’espectadors, a part de les inevitables seqüeles i de còpies totalment  friquis.

Qui no recorda l’elegant senyora engalanada amb mini corseteria de puntes i qui no recorda aquells sillons de vímet amb uns enormes respatllers amples com un ventall obert. Sembla que centenars de llars i cases de barrets de tot el món, varen comprar cadiratge de vímet.

La varen qualificar com a peli X encara que no tenia res de porno, però va ésser l’eterna fantasia light de molts i moltes, inclòs jo evidentment.

Cal no oblidar la música i les cançons del film, que va composar i cantar Pierre Bachelet, perquè són fonamentals en l’eròtica de tota l’atmosfera que l’actriu Kristel va saber crear. De fet no va crear res, simplement va ser ella mateixa, tant de presencia com de la frescor en el que feia. O sigui estava com quan et menges un gelat de maduixa.

Un dels meus músics contemporanis que més m’agraden : 

Michael Nyman

Verklärte Nacht 
Nit transfigurada

Dos éssers, sols, caminen per una arbreda nua,

la lluna llisca amb ells, és un niu de preguntes.

La lluna llisca plena damunt els roures alts,

cap núvol li fa ombra, i un cel fosforescent

malda per fulgurar entre les negres branques.

I dins aquesta nit parla una veu de dona:

“He de tenir un infant, però no és pas teu;

essent tan miserable, camino al teu costat.

És contra mi mateixa que he fet un tort tan gran.

Em vaig malaguanyar, vaig perdre l’esperança,

però no pas el desig, pesant com una llosa,

d’haver un fil de vida, de la joia i els deures

de la maternitat. Vaig tenir prou coratge

per deixar, sens vergonya, estremir-se’m el cos

amb el desconegut a qui jo vaig donar-me,

i això va fer-me, encara, que em sentís beneïda.

Vet aquí com la vida així es pren la revenja:

ara que t’he trobat, ara que jo voldria…”

Ella, en contorbar-se, esguarda cap enlaire.

La lluna miralleja, resplendent, bo i deixant-li

la seva cara fosca tota plena de llum.

I dins aquesta nit parla la veu de l’home:

“No deixis que aquest pes, que aquesta gravidesa

i la culpa que sents t’enfonsin l’esperit.

Ara guaita només com brilla l’univers,

com tot al voltant nostre s’encén i guspireja,

com vas nedant amb mi en una mar glaçada,

com neix una escalfor que ens salva i regenera,

camino cap a tu, camines cap a mi.

Aquesta sola flama transfigurarà el fill,

que no em serà estrany, nascut de mi i per mi,

i ets tu qui l’ha encesa, de tu em ve l’esplendor,

i per amor de tu em tornaré un nen.”

Ell l’abraça i davalla als malucs poderosos,

units ambdós pel bes, en un sol alenar.

Dos éssers, sols, caminen dins una nit ben clara.

--------

Poema de Richard Dehmel (1863-1920)

- Traducció de Josep Pujol i Coll 

- Fotografía (1905) 
del poeta alemany Dehmel feta per Rudolf Dührkoop (1848-1918)

- Amb aquest text Arnold Schönberg

va compondre un apassionat Sextet de Corda. (Op. 4 / 1899).

Avui els escocesos ja han aconseguit oficialment, el poder convocar un referèndum legal sobre el dret a l’autodeterminació. En aquest cas Chapeau -barretada- al govern britànic.

Avui també es commemora els 72 anys de l’afusellament del nostre President Lluis Companys. El millor homenatge és continuar lluitant per la nostra llibertat.

Comentari domèstic :

El meu segon cognom és “Companys” i sempre ha estat una important responsabilitat emocional. A més, sempre m’he sentit més “Companys” que “Colomines”. Per això, aquesta collonada buscada per mi, de tenir un sol cognom “Colomines-Companys”. De fet no és pel President, sinó per honorar a la meva mare.

Tenim unes eleccions a la cantonada, jo em mantinc logísticament al marge. Encara que caldria votar a qualsevol opció defensora del dret a decidir.

El que no vull quedar-me al marge serà l’aconseguir el referèndum a l’autodeterminació primer i desprès defensar l’opció de la independència de Catalunya.

Ja ara, cal muntar un entramat, intern i extern, per difondre els valors positius del sobiranisme per Catalunya. Hi hauran d’haver centenars d’iniciatives militants, transversals i unitàries.

 Aquí teniu dues d’aquestes iniciatives : una adreçada a lectors llatinoamericans i una altra  adreçada als catalans. Son dues modestes iniciatives editorials per contribuir una mica a fer bullir el debat a la xarxa i al carrer.

1.

Bloc : “CATALUÑA nuevo Estado de Europa  / Foro para Latinoamérica”   http://catalanlatino.blogspot.com

Complementat amb un Newsletter lligat al bloc,  enviat de manera personalitzada a dinamitzadors polítics i culturals de Mèxic, Argentina i Xile.

2.

Publicació : “L’independentista” (en paper i digital). [Projecte en marxa]

------------------------------------

La campanya del referèndum, que ja ha començat, és nacional, estatal i internacional, però a més a la teva escala de casa. Tu mateix.

Durant anys he passat de celebracions i de viure de temps polítics passats. M’he negat a parlar de la lluita independentista (i també de la lluita unitària antifranquista) i no he assistit, ni a repartiment de medalles commemoratives, ni a sessions nostàlgiques, ni a homenatges variats. Tampoc he escrit res aprofundit sobre aquest procés històric i no he llegit tot el que se n’ha publicat, bàsicament per no emprenyar-me.

Ha estat un error. Mentrestant s’han fet interpretacions totalment esbiaixades, sobretot del Front Nacional de Catalunya, la organització política que va modernitzar la lluita sobiranista catalana i que les seves idees avui són vigents i d’actualitat.

Doncs m’hi poso. Torno activar la petita plataforma “Fòrum Cívic : Patrimoni independentista del Front (FNC)”.

L’objectiu d’aquest embrió d’una futura associació o fundació -amb aquest nom o amb un altre- serà recollir i explicar la història del Front Nacional de Catalunya.

Una de les primeres accions divulgatives serà crear les conferències “Memorial Joan Cornudella”.   

Carta al director del diari “Ara” publicat a Barcelona

(Aquesta és la versió llarga de la carta, la versió curta de 1000 caràcters recomanats, és la que he enviat).

Benvolgut Director,

Vareu publicar un article periodístic, com a “tema del dia”, de Jaume Clotet  titulat “El llarg camí del sobiranisme polític” (23 /9 /2012). No en tinc cap dubte que està escrit des del respecte, però haig d’advertir que està carregat de dades errònies, algunes seguint unes llegendes urbanes que no tenen cap base real i per amanir-ho tot, explica uns esdeveniments i dades que són més qüestions d’opinió  -totalment respectables-  però que no s’ajusten a la veritat.

Només em centraré breument en dos episodis : el paper del Front Nacional de Catalunya (FNC) als anys 60 i 70. I el començament de l’independentisme dins Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Hi ha més coses a discutir de l’article, però això és una simple carta.

Desprès de ser militant a plena dedicació  o sigui “alliberat” del Front Nacional de Catalunya entre el 1969 fins el 1976 li puc assegurat que el FNC a l’inrevés del que Clotet diu, no va arribar a finals del franquisme  “ ... molt debilitat a les acaballes de la dictadura...”. I ni molt menys el FNC com afirma Clotet, va ser substituït el seu lideratge per una escissió de militants que varen crear el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN).

El Front a partir de l’any 68 va representar, -sense cap mena de contradicció perquè s’havia tret del damunt els “fonamentalistes”-, un independentisme modern defensor d’un estat de benestar de base socialdemòcrata. Figures com Joan Cornudella com a teòric, o el Dr.Joan Colomines com a estratega, varen fonamentar aquest independentisme, aquest sobiranisme i aquest dret a decidir a traves d’exercitar el dret a l’autodeterminació tant vigent avui. Cornudella és el pare real del naixement de l’independentisme català contemporani. És com una broma que Clotet ho atribueixi al PSAN i a més ens digui que el PSAN posa al dia i modernitza l’independentisme, quan ho varen fer amb referents tercermundistes i un marxisme ranci, que tant ahir com avui, estant totalment liquidats en les arenes ideològiques i polítiques sobretot desprès de caure el mur de Berlin. Clotet no explica al lector la memòria històrica de l’independentisme, sinó que expressa les seves preferències ideològiques.

És indiscutible des de la visió històrica més sòlida del catalanisme, que durant tot el franquisme fins al final de la dictadura, el FNC va  ésser la columna vertebral de l’independentisme català tant en el terreny de les idees, de la logística, de l’activisme i de la lluita unitària antifranquista. Va patir diverses escissions, una va ésser el PSAN l’any 68, però em aquella època, els joves del FNC a traves del Bloc Català d’Estudiants, de les Joventut Obrera del FNC i de la pròpia organització política central, van dinamitzar, no només una estructura organitzativa de militants molt nombrosa i dinàmica, sinó que també va animar en el terreny de les idees la regeneració democràtica i política del sobiranisme, lluny de sacralitzacions pàtries i del fonamentalisme social. Exactament el contrari del que va fer el PSAN.

Respecte la història de l’independentisme de Convergència només dir-li al senyor Clotet que no és possible explicar i entendre on és avui aquesta organització respecte el sobiranisme, sense citar a Josep Maria Cullell i el seu “equip”. Tot no comença amb les joventuts convergents. Però això és una altra història també poc explicada i que en una altra ocasió li explicaré amb detall, perquè també la he viscuda.

Salutacions cordials,

Joan-Ramon Colomines-Companys   

Solemnement el Parlament de Catalunya ha aprovat avui potenciar un referèndum pel dret a l’autodeterminació.

M’ha passat pel cap els millors records  i el millor homenatge per Joan Cornudella, Joan Colomines, Margarida Companys, Francesc Espriu, Maria Espriu, Oriol Pérez, Antoni Malaret, Joan Culleré, Ermengol Passola  ... Tot un viatge emocional profund ...

Retornar a Barcelona per feina, m’està costant més del previst. Sobretot emocionalment. La meva aproximació periodística al sector biotecnològic i biomèdic de Barcelona, m’obre un camp que va més lluny que un simple petit dossier de divulgació, com estem fent. La sensació de transitar per terrenys de primera divisió em fan sentir insegur, encara que esperançat. Alguns de Lleida s’ho han de fer mirar i no s’haurien d’esquinçar les vestimentes quan teoritzem que caldria enfocar Lleida com un “barri” de Barcelona en certes recerques i tecnologies. 

Tants anys treballant per portar a la pràctica el dret a l’autodeterminació i resulta com increïble veure per televisió una sessió del Parlament que es pren seriosament el seu exercici, tot planificant el full de ruta que comença amb unes eleccions plebiscitàries. El President Mas ho està fent bé.

Caldrà un rearmament intel·lectual i de llenguatge per afrontar els propers esdeveniments i sobretot els atacs brutals que podem preveure.

Jo ara m’especialitzo en joves, universitaris, de classe mitjà, amb cultura i que passen de la política. A  més m’especialitzo en membres de “l’esquerra caviar i pija”, de treball lliberal a Lleida, amb cultura i sou assegurat, que passen del País. Serà una delícia debatre el “per què de la independència”. 

Comença el camí  parlamentari de la sobirania nacional de Catalunya ...

ESBORRANY

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

Des de la seva represa al segle XIX, el catalanisme ha formulat diferents propostes polítiques amb l’objectiu de garantir la pervivència de la llengua i la nació catalanes, afavorir el progrés econòmic i el benestar dels seus ciutadans. Bona part d’aquest catalanisme ha volgut trobar durant molts anys un encaix de la nostra realitat nacional al si de l’Estat espanyol mitjançant l’aportació d’estabilitat econòmica i regeneració en les formes de Govern, a canvi del reconeixement de la nostra llengua, la nostra cultura i un cert nivell d’autogovern, diferent en funció del període històric. Hi ha hagut, també des del catalanisme, una proposta que ha plantejat una redefinició complerta de l’Estat espanyol per a basar la seva font de legitimitat en la unió voluntària de diferents nacions que s’haurien de reconèixer entre elles en un pla d’igualtat. Igualment, ja des dels seus inicis, el catalanisme polític ha comptat amb partidaris de l’Estat propi, entenent que era en el concert de les nacions on Catalunya trobaria un marc de relació estable i de bon veïnatge amb la resta de pobles de la Península Ibèrica i d’Europa.

En els darrers trenta anys, una part majoritària del catalanisme ha intentat vehicular el seu progrés nacional, desenvolupament econòmic, cohesió social i aprofundiment democràtic a través de la participació a l’Estat Espanyol. Malgrat els avenços assolits respecte a la situació viscuda sota el franquisme, el balanç d’aquest període és clarament insuficient de cara als reptes de futur que tenim com a societat. Les propostes d’acord que han significat els estatuts d’autonomia de 1979 i 2006, la col•laboració amb l’entrada a la Unió Europea i a l’euro, la contribució a la modernització econòmica i al progrés democràtic, han topat amb una clara voluntat de recentralització i de laminació de l’autogovern –expressada amb les continuades invasions competencials i, de forma molt significativa, amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006-, l’incompliment dels compromisos continguts en els diferents acords entre Catalunya i l’Estat Espanyol, una inversió en infraestructures molt menor al pes econòmic sobre el conjunt de l’Estat,  el menyspreu i l’assetjament contra la llengua i la cultura catalanes i un dèficit fiscal continuat durant aquest període equivalent anualment al 8% de la creació de riquesa que avui posa en perill la cohesió social i el progrés econòmic.

El camí recorregut en aquests darrers anys, ple de dificultats i obstacles, ha portat a una part important de la ciutadania i a diferents actors socials, econòmics i polítics a proposar nous escenaris de futur. Disposar d’un Estat propi, tant dependent o independent com la resta d’Estats europeus, que tingui per objectiu servir al benestar, el progrés econòmic i cultural dels ciutadans de Catalunya, sigui quin sigui el seu origen o condició, és vist avui com una necessitat inajornable per una part creixent de la ciutadania de Catalunya. El passat 11 de setembre, més d’un milió i mig de catalans i catalanes va protagonitzar una jornada històrica, donant un exemple de civisme i de compromís amb el present i el futur de la nostra nació. Els manifestants van expressar, de forma clara i inequívoca, el desig que Catalunya esdevingui «un nou Estat d’Europa» i van recollir un anhel que, en aquests moments, és compartit per una part molt important de la societat catalana, que reclama que el nostre país assoleixi de l’instrument d’un Estat; eina imprescindible per fer front als reptes de la nostra societat.

La voluntat que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir amb plena llibertat el seu futur ha estat assumida per una majoria de les forces polítiques parlamentàries i pel President de la Generalitat. En aquest sentit, el 12 de desembre de 1989, el Parlament de Catalunya va remarcar que el poble català no renunciava al dret a l’autodeterminació; i, igualment, va expressar la possibilitat «d’incrementar les cotes d’autogovern fins allà on cregui convenient i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric».

Després d’aquest 11 de setembre, escoltant l’anhel expressat d’una forma tant significativa, s’esdevé el moment històric en el qual resulta necessari consultar la ciutadania sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa.

Per aquestes raons, els grups parlamentaris sota signants presenten la següent:

Resolució

1-    El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l’enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema “ Catalunya nou Estat d’Europa “.

2-    El Parlament de Catalunya constata que al llarg d’aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació l’Estat espanyol per poder-hi  encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d’autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d’iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.

3-    És per tot això que el Parlament  expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, com a única via per a garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.

4-    El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui  determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense de coaccions de cap mena.

5-    El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta al govern a consultar la seva voluntat.

Els independentistes militants de tota la vida, els de dins i els de fora, han aconseguit provocar un canvi genètic a l’ADN de Convergència. Avui el PP ha ajudat definitivament en aquest canvi.

La “Transició Nacional de Catalunya” perd l’estadi del “Pacte fiscal” pel NO frontal dels espanyols de dretes (President Rajoy) i d’esquerres (Secretari Rubalcaba), ara s’obriran uns nous estadis i la sobirania nacional és ineludible.

Cadascú haurà de fer la seva feina al seu lloc. I en algun d’aquests llocs ja podem treballar com si tinguéssim Estat propi, només cal proposar-s’ho. La Universitat és un d’aquests llocs, però hi ha molta batalla intel·lectual per fer : per començar, per exemple, la “Universitat de Lleida Oficial” s’ha convertit en una menjadora d’espanyolistes declarats i militants. Tenim molta feina.

Esther Ferrer

(Donostia,1937)

Satie

(Fotografia color.

108x88 cm. 1992)

La resposta a l’oferta de treball que us vaig explicar ahir:

-----------------------------------------

Estimado señor:
Gracias por su interés en nuestra oferta laboral. Sin embargo, lamentamos comunicarle que su perfil no cumple con los requisitos solicitados.
Atentamente,

Laia Torres

Directora Editorial

-----------------------------------------

Res a dir, és la seva opció, només una conducta lingüística que cal analitzar :

La senyora Torres va fer l’anunci de l’oferta de treball a traves d’un e-mail de la llista de correus de l’Associació Catalana de Comunicació Científica amb un e-mail personal en català, inserint l’oferta de treball en castellà. Jo envio l’e-mail i el meu currículum en català. La resposta de rebuig és de la tal senyora Laia Torres, la Directora editorial, i me la fa en castellà.

Tot passa a Catalunya.

És normal  que no puguem tenir una relació laboral i/o empresarial en llengua catalana?

No és ridícul que per donar-li més pompa una catalano-parlant i que escriu en català, es passi al castellà perquè queda més formal la resposta?

(Que la senyora Torres sap escriure en català és cosa provada, perquè la llegim més d’una vegada).

ATENCIÓ : Que cadascú que parli i escrigui com vulgui, cap problema amb el castellà, només explico un cas de “malaltia  de relació lingüística” en unes de les àrees que encara cal normalitzar la llengua catalana que és l’àrea empresarial.

En definitiva, esperem que algun dia el “Scientific American” tingui la seva versió catalana.

Avui he fet una acció possiblement imprudent, que estic segur em desanimarà. Estic treballant com un burro en feines mal pagades i carregades de voluntarietat. A més, també faig estudis i recerca també mal finançada. I de sobte he vist un anunci que demanaven un “redactor on line” de la traducció d’una de les revistes de més prestigi en divulgació científica que existeixen a nivell mundial. Em refereixo al “Scientific American”. La mítica revista, d’una qualitat indiscutible. I jo que sempre busco feines complementaries per construir un sou decent i competitiu, sense cap mena de fums, he entregat la documentació per participar a l’oferta laboral.

He estat professor de formació ocupacional durant uns quatre anys i he ajudat a trobar treball a centenars d’alumnes, per tant sé quins són alguns mecanismes de selecció, sobretot les parts patològiques d’aquestes seleccions. Cap novetat perquè avui dia, tothom ja sap quin són aquests tics perversos. Doncs, sembla que l’edat pot ser determinant. D’entrada diuen que un sènior com jo, ho té difícil de trobar feina, per no dir impossible. Si fos així que s’ho facin mirar, perquè el gruix intel·lectual i professional d’un Copywriter, no és mesura per la hipertrofia de la seva pròstata, sinó per la seva qualitat creativa del cervell. I tenir un llenguatge i esperit jove, no depèn de l’acne que tinguis, sinó de la manera novadora, fresca i lliure de com escriguis els temes. Indiscutiblement, en sóc el millor candidat. I ho haig de dir jo sense rubor, perquè no tinc avia.  

En un blog com aquest no fas anàlisis complertes, que són més pròpies d’articles periodístics o acadèmics, (que si els voleu llegir els trobareu en altres suports), en un blog, -almenys el meu-, expresses obertament i amb llenguatge directa estats d’ànim personals sobre gent, sobre creacions,  sobre esdeveniments propis i col·lectius.

I avui és un d’aquest dies més clars: Em sento com un 5 a 0 a favor del Barça contra el Madrid. Avui és un dia per fardar, per dir a molts i molts familiars, amics, companys, coneguts i saludats : - Ho veieu com els independentistes no portem cua de dimoni. - Ho veieu que des de sempre defensar la independència de Catalunya no era una bogeria malgrat tant de sacrifici. La fruita comença a estar madura, ara cal que no se’ns covi l’arròs.

Quan has estat detingut a comissaries de policia en dictadura i democràcia, quan has estat a la presó una temporadeta durant el franquisme, quan has estat represaliat de manera brutal o subtilment, simplement per defensar la independència del teu País, la massiva manifestació d’ahir a Barcelona, és un petit plaer.

Un plaer que et fa somriure i t’anima a seguir treballant a la “cuina” de l’independentisme català.