La Consellera Budó vol que Puigdemont es vesteixi de dona

L’actual Consellera de la Presidència i portaveu del Govern de la Generalitat de Catalunya, Meritxell Budó, que personalment no conec, sembla que provoca les situacions més absurdes i contradictòries als espanyolistes de Catalunya i també als de l’Estat.

Un digital que forma part de l’armada mediàtica més catalanofòbica que existeix, anomenat “El Confidencial” ja porta dos articles denunciant que la Consellera Budó ha simultaniejat el seu alt càrrec de la Generalitat amb ser membre també del Consell per la República.

El Consell per la República aquell organisme que la mateixa publicació a vilipendiat, calumniat i menyspreat, fent-ho a la vegada que al President legítim de Catalunya Carles Puigdemont el qualificava de fugit, lladre i no se quantes coses més.

Però perquè sigui més insòlita la jugada de l’espanyolisme, demostren la incompatibilitat de càrrec perquè hi ha una llei que ho determina: la 13/2005, de 27 de desembre, del “Regim d’incompatibilitats d’alts càrrecs al servei de la Generalitat”. Fins i tot cita els articles concrets de la llei que són demostratius de les “incompatibilitats”.

Però al·lucineu encara més, ara tota la fauna de polítics amb ganes de “caça” de l’independentista, s’han llençat en tromba i es fan seva les crítiques formulades pel digital.

Sabeu que han fet en realitat?

Que amb la seva operació han donat vida i atribuït públicament l’existència del Consell per la República i encara més, li atorguen a l’organisme una certa representativitat.

Al·lucinant !!! En tot cas, per un fatxa espanyol hauria de ser il·legal la pràctica de la Consellera, no incompatible.

No sé perquè a la Conselleria s’han posat nerviosos, perquè l’acció bumerang als nassos de l’espanyolisme ha estat fantàstica.

Aquests fatxes són enginyosos per reprimir, però la veritat és que la tant criticada Consellera Budó és la més enginyosa de l’òrbita de “l’Espai Puigdemont”.

Dos exemples per començar a corre:

PRIMER

La Honorable senyora aposta perquè JuntsxCat sigui “un únic partit” on sobrevisquin la Crida i el PDeCAT com a “espais de pensament”.

“Espais de pensament” ???? .

Ens vàrem associar a una organització política per acabar sent una fundació o un centre acadèmic per “pensar”?.

Li pot informar algú a la Consellera que al seu PDeCat ja té una Fundació vinculada al partit i sinó ha canviat de nom en diuen “Fundació Llibertat i Democràcia”. És una bona “fabrica” de pensament liberal.

No enganyem: JuntsxCat només és una marca. Un socialista de la CRIDA NACIONAL com jo, vol enquadrar-se amb els liberals procedents del PDeCat en una organització nova, no sota el que només és una marca o un simple canvi de denominació del PDeCat arreu de les comarques. Objectiu: “Casa nova” i “articulació nova pel territori” amb el 50% els liberals i el 50% els socialistes.   

SEGON

La Consellera totalment llençada a la vida reivindicativa i reforçada després de fer un àpat de germanor unitària amb totes les Conselleres del govern, s’ha vist en cor de dir una reivindicació justa i sentida per molts:  que hi hagi “lideratges femenins” en el nou Espai i que es vagi més enllà “de quotes o de paritat de llista”. “És hora que una dona encapçali aquest projecte”.

I el periodista veien la primícia, pregunta : I Puigdemont?

La Consellera veien la contradicció, ha assegurat que el lideratge de l’exPresident de la Generalitat Carles Puigdemont dins de JuntsxCat “és indiscutible”, Budó ha recordat que “malauradament és a l’exili” i que, per tant, cal algú que “pugui fer feina”. “Ens hem d’endreçar amb una estructura de partit polític tradicional”, amb almenys un Secretari general, un Secretari d’Organització i un responsable de política municipal, ha conclòs.

I la idea del President legítim?

Ara és hora que una dona encapçali el projecte? Ara? Ara?

Sonarà a ocurrència d’estiu però la consellera Budó vol que metafòricament Puigdemont “es vesteixi de dona”, si vol continuar el lideratge. Que traduït políticament vol dir: que la senyora Honorable del PDeCat diu o insinua que el “President legítim” faci un pas al costat i potenciem una nova Presidenta.

Entre la Consellera Budó i el periodista s’han oblidat del President Torra.

No us adoneu com d’apassionant és “l’Espai Puigdemont”. Shakespeare n’escriuria una fantàstica obra dramàtica. □

IMATGE: “Femme aux cheveux jaunes” (1031) de Pablo Picasso. Copyright© 2018 Estate of Pablo Picasso / Artists Rights Society (ARS), New York.

Els insults, les amenaces i els desacords

Donar opinió constant i a més fer-ho per escrit, té les seves recompenses i els seus problemes.

Si a més, t’especialitzes com jo he fet, en un àmbit polític determinat: en el meu cas el “món independentista” i ho fas d’una manera compromesa, pots acabar creant-te molts “amics”, ja m’enteneu.

Això és un BLOG i per definició és OPINIÓ, però a més és la meva opinió a cara descoberta.

Sóc periodista però aquí no faig ni informació, ni crònica, ni qualsevol altre fórmula que sigui una via de donar informació.

 

Opinió, opinió per definició també subjectiva i clarament amb un biaix personal.

El flamant delegat a Madrid de la Generalitat de Catalunya en Gorka Knörr, acaba de fer una piulada sobre un post meu que es titulava: “La diputada Laura Borràs sense sexe com els àngels?”, en el que diu: “Com a des-informació és un article impecable. Ah, jo també soc soci de la Crida”.

Resposta meva el màxim d’educada possible per a un “diplomàtic nostrat”, tot i que la comunicació és en el fangar de tuiter:

“D’acord, gracies pel comentari senyor Knörr. Esperarem 100 dies per veure com vostè delegat de la Generalitat a Madrid fa la seva feina. Li desitjo tot el millor i jo seguiré DES-INFORMANT o sigui donant opinió. Salutacions cordials. Joan-Ramon”.

El mateix post dedicat a la diputada Borràs ha provocat un missatge directe via tuiter d’ella, dirigit a mi, comentant les meves opinions. D’això no en diré paraula, ni tant sols sobre la meva posterior resposta, perquè la diputada ha utilitzat una via de comunicació no pública. El que és segur, és que no serem “novius”.

Com a director d’una revista i com a director d’un digital diari sobre premsa universitari rebo -literalment- centenars de missatges per diferents vies: insultant-me, amenaçant-me i tot el que vulgueu, menys “maco” de tot.

Heu de pensar que fem premsa universitari i premsa per a més joves i de vegades descarreguen tot el seu “merder hormonal” contra tots nosaltres.

Però no us penseu: el professorat és pitjor. Hem hagut d’acceptar que signin amb pseudònim els articles escrits pels estudiants, perquè es trobàvem que després a l’Aula el nostre redactor era interpel·lat i amenaçat pel professor suposadament agreujat. I les autoritats acadèmiques també juguen l’esport de l’amenaça directa o velada.

A més jo sóc d’una família de polítics, i veig que en alguns comentaris sobre articles d’algun d’ells, en especial el més mediàtic, moltes vegades hi surto com a germà a insultar. Sóc “la Torna” a insultar.

M’encanten dues perles de comentaris que fa poc he vist. El que escrivia es ficava grollerament, però molt, contra el meu germà i acabava dient: “aquest té un germà, en Joan-Ramon, que és més pujolista que la Ferrusola”.

I un altra comentari cum laude referit a mi: “ ... és un fundamentalista de l’occitanisme, sembla un “puto” aranès”. (Les cometes de “puto” són meves).

Però el que marquen de veritat són els insuls de la policia franquista quan a cops en una comissaria em deien cridant entre insults: “Colominas ... eres un separatista des de la cuna”.

No es tracta de fer-me la víctima, ni d’explicar batalletes, es tracta de dir que la colla d’insensats que en l’anonimat ens insulten a tort i a dret, només és soroll i que ens ho hem de prendre com a soroll.

El problema és quan el “soroll” el produeixen càrrecs electes, càrrecs institucionals i representatius, llavors entra la perversió en el discurs, creant una mala maror molt tòxica.

Mireu sinó el llenguatge de “Ciudadanos”: la diuen constantment tant grossa i tant desproporcionada, que ja tots n’estem vacunats i ens llisca tanta impertinència.

El desacord, la crítica, el debat és una via sana, però en el “món independentista” s’ha imposat un “desacord silenciós” que acaba sent un frívol ninguneig que sense expressar-se, és més sonor que qualsevol comentari.

De vegades el ninguneig o menyspreu simplement és una estafa política encoberta.

Per arrodonir-ho, deixeu-me entrar en una de les controvèrsies d’actualitat: A mi no em faran només fer macramé a la CRIDA NACIONAL per la República. Que ho pensi el pres polític Jordi Sánchez, President de la CRIDA NACIONAL, que reivindica a la penya -amb raó- poder fer política des de la presó. El que no vulgui per a ell, que no ens ho encolomi a nosaltres. □

IMATGE: La controvertida escultura d’Olviero Rainaldi sobre el  Papa Joan Pau II a Roma (© Sean X. Liu / Flickr, Creative Commons).

La diputada Laura Borràs sense sexe com els àngels?

Tots els periodistes sabem que a l’estiu “tota cuca viu” i les agències de notícies fan més entrevistes del que és usual i tota la premsa les reprodueix una i altra vegada. És temps de substitucions i de becaris mal pagats.

Així tenim que la portaveu de JuntsxCat al Congrés espanyol, Laura Borràs ha parlat i ha dit com a resum i titular de la seva estiuenca entrevista: "JuntsxCat no ha de ser la refundació del PDeCat".

Borràs defensa la “riquesa de sensibilitats que conviuen en la seva formació, i ha advertit contra qualsevol intent de reduir aquest espai a una versió modernitzada de l'antiga CDC”.

Per seguir dient: JuntsxCat va néixer amb un "esperit transversal" i "ha de poder seguir tenint aquestes senyes d'identitat pròpies". "JuntsxCat es basa en aquesta riquesa, que ha de quedar preservada en qualsevol organització futura d'aquest espai polític, perquè d'una altra manera no seria JuntsxCat".

Sona bé d’entrada. Però són unes declaracions tramposes.

On és la trampa?

Primer una prèvia: La diputada Laura Borràs forma part de la direcció de la CRIDA NACIONAL per la República. Oblidar-se d’aquest moviment independentista i transversal i oblidar-se de la seva responsabilitat personal a la CRIDA NACIONAL en les declaracions, és molt fort. Però no és que necessiti cues de pansa la diputada, l’oblit polític no és perquè sí. Veiem-ho.

Laura Borràs com a alt càrrec de la Generalitat i precisament pel saldo positiu del seu treball professional la varen coaptar i ella es va adherir a la candidatura impulsada per Carles Puigdemont per a les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017. Era la candidatura JuntsxCat. Una candidatura que com diu Borras “... JuntsxCat és "una galàxia" que inclou el PDeCat, perfils independents i persones procedents d'altres formacions com el PSC, ERC o ICV”.

El que no explica Borràs és que JuntsxCat era simplement una marca, una marca electoral on Puigdemont va lligar i va col·locar candidats com li va plaer. Una actitud personal dura per dir-ho suau, que va aprofundir amb el permanent desencontre amb el PDeCat.

Borràs amb aquestes explicacions i amb múltiples declaracions anteriors: canonitza la figura de “l’independent”.

Es podria entendre el que vol dir, però encara que siguin uns “supervivents” o conversos vinguts d’altres partits, ells també són independents al lloc de destí. Borràs vol dir que ella es “casava políticament” per primera vegada i els altres venien de “divorcis polítics” de tota mena, alguns d’un profund  dramatisme.

Però vinguessin d’on vinguessin tots eren “independents”, que automàticament deixaven de ser-ho. Entrar a “l’Espai Puigdemont” quedes etiquetat.

Però per si algú dins del grup parlamentari català de JuntsxCat se sentia poc enquadrat sota una marca, es van inventar “Junts per la República” per organitzar els “independents”. O sigui, en un mateix grup parlamentari anomenat  “JuntsxCat” hi havia i hi ha: gent del PDeCat, gent de “Junts per la República” i algun diputat despenjat, que vola sol.  

Tots els diputats de JuntsxCat són independentistes i ideològicament de dreta, centredreta i socialistes. Es que n’hi ha algun sense ideologia?

La senyora Laura Borràs sense ideologia? La diputada Laura Borràs sense sexe com els àngels?

Com se sap la ideologia d’una diputada? Alguns diuen pel que diu i pel que fa. Altres diuen per com es defineix. ¿Algú sensat a Catalunya pensa que l’Arrimadas és una liberal progressista, perquè ho diu ella?

Per altra banda la tant esbombada defensa de ser una “política independent”, té ideologia precisament per aquesta actitud. És típic dels conservadors.

Si Laura Borràs apliques a la política, les seves positives actituds demostrades “fent cultura”, aniríem molt millor. Mai hauria d’haver deixat de ser Consellera de Cultura. (D’això en parlaré en un altre Post).

Però a més d’aquest panorama exposat, apareix la creació de la CRIDA NACIONAL per la República.

Se suposava que la CRIDA NACIONAL era i és un moviment polític, transversal amb ideologies diverses, unitari i era de persones i no de sigles. És un moviment, però legalment és una associació, encara que també s’havia legalitzat com a partit. Tota una manera destralera de desorientar a la audiència que pretenem incidir.

Borràs amb la seva nova i desenfrenada actitud per estar a tot arreu, va batallar per dirigir la CRIDA. Fou la candidata més votada, a part del duo Jordi Sánchez - Toni Morral que foren formalment elegits President i Secretari General, dos masovers sota la fèrria direcció del President Puigdemont.

El PDeCat amb una crisi profunda per les constants “decapitacions” de Puigdemont, va colonitzar la CRIDA NACIONAL per múltiples vies. I va propiciar un acte de Congrés a la búlgara.  

Paral·lelament a tot això, el PDeCAT d’amagatotis d’entrada, va “robar” i legalitzar la marca “JuntsxCatalunya” com a partit i va quedar propietari de la marca i el partit, logo, etc. etc. Una jugada de “pirates nostrats”, però feta en “defensa pròpia” diuen, perquè es volien defensar de Waterloo i de les “Borràs”.

Mentrestant, més apunyalaments al PDeCat, directament de Puigdemont o indirectes de “salvatges” que sense cap mena de programa i alternativa van seguir decapitant a les “veus” del PDeCat.

I així arribem a les passades Eleccions Estatals, a les Municipals i a les eleccions al Conselh Generau d’Aran.

Puigdemont no tenia les sigles JuntsxCat perquè eren propietat del PDeCat. Però Puigdemont amb complicitats internes va fer una “matança global” de parlamentaris estatals històrics convergents del PDeCat i va promoure una llista amb gent seva. No cal ni dir que els practicants del “trepisme” s'hi van oferir encantats.

Laura Borràs que es deia i es diu “independent” que era Consellera, diputada al Parlament de Catalunya i directiva de la CRIDA NACIONAL per la República, d’una manera imprudent i amb una falta de total de respecte als seus associats, va ajudar a congelar la CRIDA fins avui.

Atenció mireu que passava: Una llista al Congrés i al Senat elaborada entre la nova direcció del PDeCat i de manera personal i personalíssima pel President Puigdemont. Però recordem que el partit i les sigles JuntsxCat ja no era del grup parlamentari català, sinó que eren del PDeCat.

El que passava i passa ara també, era que a totes les ciutats i pobles de Catalunya la única estructura existent amb marca, locals, militància i clientela potencial eren del PDeCat.

A cada poble simplement per anar a les eleccions van canviar la marca i o es va anomenar “Junts per Catalunya” en general o “Junts pel que fos cada territori” de poble, comarca o demarcació.

Ni Puigdemont ni els “amics de Waterloo” dominaven cap poble de Catalunya a les municipals, excepte les llistes electorals generals i els candidats per Madrid.

I a que ha portat tot això? Que després dels resultats electorals, els pactes en general per tot Catalunya s’hagin fet sota la mentalitat i ordre del PDeCat. Per exemple: Tots els pactes que són singulars entre independentistes de JuntsxCat i el PSC del 155, han estat potenciats pel PDeCat.

La absoluta debilitat de Puigdemont en l’articulació i organització del territori català, ha provocat un Puigdemont dubitatiu i que hagi beneit pactes insòlits. Una munió d’adeptes ha hagut de fer servir les “mentides patriòtiques”, per justificar i salvar al líder.

Això no treu l’èxit de la candidatura europea del President Puigdemont. (Per aquí anem molt i molt bé).

I ara què?

Que la diputada Borràs deixi de fer volar coloms.

La marca JuntsxCatalunya és un miratge per a tot Catalunya. És el PDeCat en realitat. Puigdemont no té territori. Els partits els munten i els reguen diàriament gestors-activistes, ni intel·lectuals, ni columnistes, ni funcionaris, ni parlamentaris de despatx poden fer això.

El PDeCat és el centre-dreta, que cal que és reforci, no que és refundi.  I sobretot el que cal és que Puigdemont en tregui les mans de sobre. El President Mas n’ha de ser l’autèntic regenerador, perquè és l’únic que ho pot fer.

Només queda el camí real i engrescador de la CRIDA NACIONAL per la República, l’autèntic BLOC NACIONAL de “l’Espai Puigdemont”. I ha de ser aquest espai que enquadri a tothom. El nou “Pal de Paller 3.0”.

“Junts per Catalunya” es una marca circumstancial amb un desigual èxit i que caldrà honrar i extingir.

El futur és la CRIDA, evidentment dirigida per uns altres i fent una altra cosa. Una CRIDA NACIONAL rellançada, sent organització compartida, sent motor de mobilització i se’n marca electoral única.

El PDeCat sense perdre la seva identitat s’ha de convertir com l’Ala de centre-dreta de la CRIDA NACIONAL mentre que nosaltres, els socialistes, en serem l’Ala esquerra. La fórmula de com fer-ho s’ha de negociar amb ingeni i generositat, però primer cal la voluntat política de voler-ho.

Hi ha molta feina per fer sota la direcció del President Puigdemont, que hauria de deixar de ser el President del PDeCat per passar a ser el President de la CRIDA NACIONAL per la República o sigui de tots nosaltres.

Només amb un orgull potent i una logística adequada d’una CRIDA NACIONAL per la República forta, que hagi posat ordre a “l’Espai Puigdemont”, serem capaços llavors d’estirar a la “unitat útil” a l’ERC i a la CUP. Promoure “la unitat” des de la feblesa no engresca, ni obliga a ningú i menys a cultures polítiques diferents totalment competitives.

I finalment, estimada diputada Borràs confiï amb el nostre entusiasme i optimisme militant perquè nosaltres som més partidaris de la poètica que diu “... estimo a més amb un irrevocable amor / aquesta meva -i nostra- / bastant neta, envejada, bonica pàtria.”, que no els que diuen “ ... estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria”. Estem construint un lideratge en positiu. □

El concepte “d’UNITAT puigdemontista” és de dretes?

M’agrada jugar amb els diccionaris i amb això que en diuen “Frases Fetes”, la famosa “Parèmia” que és simplement un enunciat breu, sentenciós i enginyós que transmet un missatge instructiu, que incita a la reflexió intel·lectual i moral. N’hi ha de moltes menes, com per exemple els proverbis i els refranys.

A mi m’han servit per aprendre idiomes a un cert nivell, però també per a la reflexió política.

Vet aquí que hi ha dos refranys de plena actualitat en la vida del President legítim de Catalunya Carles Puigdemont.

Un diu: “Entre els uns i els altres, la feina per fer”. (Els espanyols en diuen “...la casa sin barrer”).

I l’altre: “Cap geperut no es veu el gep, ni cap cornut les banyes”. Que té una variant més entenedora, treta de l’Evangeli: “Veure la palla dins l'ull dels altres i no veure la biga dins el seu”. Aprenent l’anglès en dèiem un sinònim: “The kettle calls the pot burnt-arse”, que traduït vol dir, més o menys, “La tetera crida a la olla cul cremat”. No em direu que no és enginyós.

Doncs dos “parèmies” que encaixen perfectament al nostre President Puigdemont.

El President s’omple la boca de la paraula “unitat”, “unió estratègica”, “lògica d’unitat”, de “manera conjunta”, fins arribar al “Reunim-nos novament”, tot dirigit directament a ERC i a la CUP. Sobretot a ERC.

I aquestes partits com si es tractes d’un assetjament brutal, llencen improperis, més acurats o menys, negant una i una altra vegada el tant magrejat concepte “d’unitat”.

Per sortir del pas s’han inventat tots plegats la denominada “unitat estratègica”. Que ningú sap que vol dir, però segur que vol dir “llistes electorals conjuntes, mai més”.

I segurament tenen raó, perquè la política i la real batalla d’ERC és un plantejament de “classe”. I sobre l’independentisme diuen que “estant” però que no “són independentistes”. I que de nacionalistes catalans, res de res. I blasmen la “puresa patriòtica” per justificar el tactisme a l’espanyola.

Tot un plantejament d’arrels històriques per tota aquesta militància, plenament conseqüent i que no enganya a ningú.

Ells són d’esquerres, volen governs d’esquerres, volen “menjar-se” els autodeterministes no independentistes com sigui, fins arribar a posar-los en les seves llistes electorals.

Produint-se per exemple avui a Madrid, no a Catalunya, que ERC podria ser una de les parts de la “Confederació de Confluències” que lidera Podemos. Frissen fins al moll de l’os de confluir amb les esqueres espanyoles. Gabriel Rufián dona la imatge d’un “podemita” d’ànima. En Jaume Asens de Catalunya en Comú només queda com un escolanet disciplinat de l’espanyolisme.

A Catalunya ERC forma part d’un Govern que ha fagocitat en polítiques i en comunicació.

Una historieta: Per demostrar-nos que “units” que estant els membres del Govern Català, han escenificat -aquest dijous- escenes de “passejades conjuntes” de grups de Consellers i Conselleres de diferents colors pel Pati dels Tarongers de Palau. I oficialment ens expliquen que dimarts passat les Conselleres dels dos colors de l’estelada varen anar a un restaurant per fer un àpat conjunt i ens diuen: “...Ho veieu : totes unides i dones. Encara més unides per ser dones...”. La frase exacta ha estat: “Govern unit i les dones d’aquest govern una mica més”.

A part de l’escenificació infantil, queda clar que hi ha govern per accident, unit per accident en coalició. Perquè per ERC la concepció “Bloc Nacional” no la tenen, la suporten, però no la viuen. No està al seu ADN.

I anem al President Puigdemont, que ha d’aclarir-se d’una vegada.

Jo si fos d’ERC amb molt de “carinyo”, respecte el concepte “d’unitat puigdemontista” en recelaria totalment.

Per diferents raons: primer perquè “l’Espai Puigdemont” està amb un caos descomunal.

Ni les dots de “lideratge analògic” de Puigdemont poden reconduir cap situació. Com pot dir el President en públic “ ...que  els pactes amb el PSC són “comprensibles” sempre que es produeixin “emmarcats en una lògica d’unitat”. Ni a la Diputació de Barcelona, ni en Ajuntaments, ni en Consells Comarcals ha passat això.

Dues coses i totes dues dolentes: o canvia el President Puigdemont cada dos dies de plantejament o ningú dels seus li fa cas.

Però a més, el President “ven” la unitat a ERC i a la CUP com un líder de dretes o de centra-dreta. Ve a dir: unint-nos, nosaltres representem els conservadors i vosaltres, ERC l’esquerra.

No només és fals : és un insult a tots els socialistes que formem part de la CRIDA NACIONAL per la República i de Junts per Catalunya.

President Puigdemont vostè és més del PDeCat que el propi PDeCat i pretén tenir gent d’altres colors polítics enquadrats en una organització, però sota la lògica del partit liberal de Catalunya.

Però a més: ni els hi ven a ERC la idea que vostè ja lidera una fórmula política de “BLOC NACIONAL “ on hi conviuen gent d’ideologies diverses. No, no ha fa, ens posa a tots en el mateix sac i pidola i pidola a ERC. I òbviament l’envien a pastar fang.

Vàreu cometre l’error de potenciar electoralment la marca “Junts per Catalunya” i vàreu hivernar l’organització CRIDA NACIONAL, posant-hi uns masovers que de facto estant potenciant una Crida jugant amb paràmetres liberals.

Avui no s’està lligant la CRIDA -com a moviment-, a totes les reivindicacions de base al llarg de tot Catalunya. I sabeu perquè no es fa? Perquè si la CRIDA fos un moviment independent i dinàmic, acabaria criticant polítiques governamentals. “No es pot estar a la processó i repicant les campanes” com us vàrem explicar al Congrés de la CRIDA.

President Puigdemont, mentre que a “casa” la suposada “unitat” es faci menyspreant la part d’esquerres; mentre vostè i els seus -en els que m’incloc-, no sigui un exemple provat de “lluita nacional conjunta, interclassista”, no podrà convèncer a ningú.

Oblidis d’ERC i deixi’ls tranquils, oblidis de la CUP perquè d’ells només la branca “Poble Català” entén i son conseqüents en el que és la lluita conjunta amb la part de la Catalunya independentista interclassista.

Faci pedagogia President, després de la primera “derrota” per la repressió ara no hi ha presa, perquè estem en període de “rearmament” i sobretot no entorpeixi la reorganització de la nostra concepció de “bloc nacional”. La “unitat” sense contingut no porta a res i des de la feblesa no es pot implementar, ni compartir amb organitzacions de cultures polítiques diferents.

“Cap geperut no es veu el gep ...”, President. □

Els sobiranistes catalans són uns inconscients 
amb els aranesos

La notícia d’avui és que al Palau de la Generalitat de Catalunya el President Quim Torra ha rebut al Síndic d’Aran Paco Boya. Era la primera trobada institucionals després de les eleccions al Conselh Generau d’Aran en les que el avui Síndic Boya va arrasar i quasi liquidar de les institucions el nacionalisme aranès.

Sobre aquest tema podria escriu un centenar de petits comentaris, però ara i aquí vull comentar com tractem les “Qüestions Araneses” el conjunt de polítics i persones que formem part de la “Catalunya independentista”, comentaris però que es podrien fer extensibles a tots els catalans.

No ho diu la llei però ho diu el sentit comú sobiranista: el Síndic d’Aran hauria de ser considerat la segona autoritat de Catalunya. Perquè som “Catalunya i Aran” dues realitats nacionals diferents dins una mateixa comunitat autònoma. M’és igual la ideologia o el sentit patriòtic del Síndic vigent, és una qüestió no només institucional, no només protocol·lària, sinó per dignitat i per reconeixement polític.

Sí que és cert que també han estat els polítics aranesos que no han forçat cap reconeixement diferenciat i que quasi tots els hi falta aquest sentit fort institucional que nosaltres en diríem “sentit institucional d’en Tarradellas”. Ni quan el Síndic o Sindica d’Aran fou simultàniament diputat/ada al Parlament de Catalunya eren tractats de manera singular, per exemple amb un lloc adequat per la representativitat, ni res de res.

Diguin el que diguin a la Generalitat la qüestió aranesa és el germà pobre de tota una política territorial. I tot ja ve de lluny, ja en l’època que el que crec que és l’únic delinqüent de la Família Pujol: l’Oriol Pujol, que n’era el responsable i el contacte governamental sobre Aran, que la qüestió aranesa era tractada de com a “segon grau” amb un folklorisme impertinent. (Fins amb això dels “personatges nefastos” han tingut mala sort els aranesos).

I avui també, les coses no funcionen com haurien de funcionar. I per més desesperació, la Generalitat la tenim constantment rodejada pels “vividors” de l’occitanisme a Barcelona en detriment d’invertit de veritat i de manera potent en la cultura i llengua aranesa a la Val d’Aran. Una trista realitat, absolutament denunciable i comprovable amb els números a la mà.

Personalment he estat a la “cuina” de moltes d’aquestes coses i ni jo no me’n vaig sortir o no en vaig saber, ni ara encara funciona la projecció d’Aran a Catalunya. Per exemple avui: TV3 al seu “Noticies del Migdia” donava la noticia de la trobada President-Síndic en format mini-noticia després de més de 15 noticies prèvies. No cal ni dir que no fou citada a la entradeta ni al resum final. Prèviament el mateix tall havia sortit al programa “Comarques”.

I aquest és el problema: “Era Val d’Aran ei un País e non pas ua Comarca”. □

En defensa dels “partits independentistes”

Si algú creu que estic defensant una “cadira” o una parcel·la de poder dins un partit s’equivoca. I si algú creu que sóc independentista d’última hora, encara s’equivoca més.

Personalment sóc de l’ALA SOCIALISTA de la CRIDA Nacional per la República un moviment interclassista del que he demanat la dimissió -per inutilitat política- del seu President, -avui un pres polític a Lledoners-, i del seu Secretari general. I a la vegada he escrit que el President legítim de Catalunya Carles Puigdemont avui no sap on va i el President Torra com un tossut ingenu, està segrestat per un Govern, suposadament de coalició, però que domina totalment ERC.

Tot, diem-ne, “l’Espai Puigdemont” està en plena reconstrucció amb una batalla interna colossal sense precedents i que ningú dubti que s’arreglarà. Guanyarà la transversalitat, l’interclassisme i els moderats de centre-dreta independentistes i els socialistes independentistes crearem l’estructura organitzativa i la logística per avançar. Entre mig “liquidarem” a qui s’hagi de “liquidar”. Ni familiars, ni amics, ni advocats, ni trepes, ni acumuladors de càrrecs, ni oportunistes, ni..., ni... podran espatllar un projecte politic de govern i de mobilització.

  

ERC farà el seu camí i la CUP el seu. Discrepo de las dues organitzacions, però són tan patriòtiques com jo o com nosaltres, i els necessitem.

Igual com n’estic fins els nassos de Puigdemont com a polític -no com a President legítim-, ho estic de Junqueras, Tardà o Rufián i dels Jordis i d’en Morral. Però no m’hi haig de casar, ni fer-nos “amiguets” amb aquests polítics, però també els necessitem. Tot i els seus enormes errors, d’ahir i d’avui, els necessitem. Els necessitem !!!

Òmnium Cultural, sobretot en Mauri, juga a ERC; com l’ANC no juga a res, perquè no sap on va. Però uns i altres, com alguns digitals i premsa escrita filo-independentista, independentista, filo-autodeterminista o autodeterminista, disparen en bala contra els partits independentistes en conjunt.

Deslegitimen el sistema de partits sobiranistes i invoquen una i una altre vagada: la gent, el poble i lo ben parits que som la penya.

En canvi diuen que els partits són “cadires”, sous, incompliments, mentides i un llarg etc. És evident que els partits són un joc de poders interns i externs. Ningú dels partits és Teresa de Calcuta, encara més, alguns per ser “líders” han hagut de propiciar una fila de cadàvers, fomentar un esperit clientelar intern amb panxes agraïdes i llepa-culs a manta.

Cap partit, cap es salva de tota aquesta pràctica. Però cal assegurar i dir-ho ben alt: de l’existència de líders, quadres i militants de base que tenen una honradesa a prova de bomba.

Però també les organitzacions ciutadanes han propiciat tota aquesta merda de “miralls trencats”. Hi ha lideratges a organitzacions cíviques que només treballen la seva projecció personal. En tenim exemples històrics que m’he fet un tip de denunciar. Podríem fer una llista de noms de persones que s’han aprofitat de les organitzacions cíviques, culturals o de cooperació per acabar a partits, eleccions i càrrecs institucionals.

El procés sobiranista també té la seva part d'hipocresía.

Però el nostre procés és un procés democràtic que creu profundament amb la democràcia dels drets, on els partits polítics son essencials.

Només les actituds reaccionàries o els insensats polítics reneguen dels partits.

Sense partits independentistes no hi hauria hagut el Referèndum de l’1 d’Octubre i evidentment sense la gent no hauria estat un fonamental i importantíssim acte de rebel·lió cívica. Però no mentim més als nostres. Sense l’organització, l’organització, dels partits no hagués arrencat res. Qui no ho sàpiga és que no està informat o vol desinformar. (Els híperventilats ja estant escandalitzats per aquests comentaris).

Els sèniors antifranquistes, no ens varem jugar la vida, la família, el patrimoni i la salut per la democràcia, per tant per l’existència dels “partits polítics”, perquè ara quatre sobiranistes catalans frívols disparin a boca de canó contra el conjunt dels partits independentistes.

Els partits sobiranistes són “Eines de País” útils, només cal posar-los a punt, fer neteja i fer camí. Arremanga’t i ajuda. □

El tinent d’alcalde “reaccionari” i la Barcelona solidària

Albert Batlle, -el flamant tinent d’alcalde de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona-, actualment s’està passejant per diferents mitjans de comunicació intentant arreglar la seva malmesa imatge que ha dilapidat durant els set dies, set, des de que el varen anomenar pel càrrec, per unes declaracions respecte els menors estrangers no acompanyats que viuen al carrer.

Amb l’Albert varen coincidir a primària fa uns 60 anys a l’escola Nausica de Barcelona i ja en aquella època era un “malparit” o diem-ho de manera simpàtica: un “cabronet”.

En la nefasta entrevista origen de l’escàndol, Batlle va fer l’estriptease més íntim i bestia d’un dirigent polític. Senzillament es va sincerar, sense filtres. Ves a saber que havia esmorzat.

Sempre és d’agrair la sinceritat.

Però tanta sinceritat ha descobert l’ànima “reaccionària” del senyor Batlle. I això que professa un pensament humanista socialcristià. Un fervorós cristià de la tribu de I’avui diputat Ramon Espadaler, enquadrats políticament en el partit “Units per avançar”, que tenen un acord electoral amb el PSC (PSC-PSOE).

Ni des de que Batlle havia estat Secretari de Serveis Penitenciaris Rehabilitació i Justícia Juvenil, mirant cap un altra costat del drama dels abusos a les presons; ni des de que Batlle havia estat Director Adjunt de l’Oficina Antifrau de Catalunya a les ordres de Daniel de Alfonso Laso, el delinqüent que conspirava amb el Ministre Jorge Fernández Díaz construint les clavegueres de l’Estat, Batlle no s’havia deixat anar tant.

Ni tant sols, quan com a Director General de la Policia o sigui dels Mossos, període que va propiciar les actituds de “policia bananera” respecte el Procés (Ja en parlaré en un altre escrit), s’havia significat tant en públic.

Ni que Manuel Valls, el de la neteja i desplaçament de gitanos a França, li hagués polit la idea i escrit les declaracions, o que Collboni en el seu afany de retallada de llibertats, criminalitzant dia sí i dia també el que ell anomena “els separatistes”, li hagués promogut les declaracions, Albert Batlle va plantejar: el “retorn assistit” dels menors estrangers no acompanyats que viuen al carrer.

L’escàndol és que és un plantejament de racisme institucional, de deportació encoberta, digne de Valls, Vox, Trump i de Collboni.

Totes les alarmes a l’Ajuntament de Barcelona és varen disparar després de les declaracions i Batlle ha intentat matisar-les i l’hi han muntat el tour pels mitjans de comunicació per netejar la merda.

Però el més greu, és que ho pensa profundament, ara ho pensarà a la intimitat, però el directiu de presons en temes juvenils, el d’antifrau, el directiu de mossos i ara a l’ajuntament amb la policia municipal, té un pensament que posa els pels de punta a un demòcrata.

I per favor sense excuses i insults a la intel·ligència: Perquè Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, Chakir el Homrani d’ERC, el regidor Batlle no només s’equivoca per una raó legal perquè ni la Generalitat ni l’Ajuntament tenen competències per fer el “retorn” i que la normativa no ho permet; és per una qüestió moral, és una indecència el plantejament d’Albert Batlle.

Ja sabem que no es poden tornar menors estrangers als seus països d’origen “sense la seva autorització”. El problema va més enllà i té un enorme calat: Colau, Collboni i Batlle trenquen els “valors de la solidaritat”, els “valors de la Barcelona solidària”. Després tots “ploraran” pel “Open Arms” i ens donaran lliçons de dignitat.

Als Països Nòrdics “l’Albert Batlle” de torn, un cop haver ensenyat públicament la seva arrel reaccionària, ja hauria dimitit o l’haurien dimitit. Però per això, es necessita una Alcaldessa amb principis.□

“Discurs fake”: CONVIVÈNCIA

Mentre treballem en una anàlisi global de tots els pactes als Ajuntaments, als Consells Comarcals i a les Diputacions de Catalunya i sobretot fent l’anàlisi dels lligams entre “independentistes i partits del 155” en totes aquestes institucions, s’ha produït la primera jornada del debat d’investidura al President del govern espanyol amb les explicacions del candidat Pedro Sánchez.

I tal com ha anat, els arguments de Sánchez trenquen un dels pocs punt que semblava positiu en l’afer de la Diputació de Barcelona. (Acord PSC-PDeCat).

L’argument positiu de l’afer Diputació era i és: que ja mai més els socialistes espanyols i el PSC no podrien dir que hi ha un problema de CONVIVÈNCIA a Catalunya. Els pactes “independentistes-partits del 155” trenquen tota mena de frontismes, bàndols i falta de diàleg.

Però tot i la gran quantitat d’aquesta mena de pactes institucionals mixtes a Catalunya, Pedro Sánchez ha seguit amb el “discurs fake” típic de Ciudadanos, que és situar el problema de Catalunya com un conflicte entre catalans, com si fos un problema de convivència i no un conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

Danys col·laterals d’un debat, a valorar.

Seguim ...