MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 12)

 

L’espionatge, els seguiments,
les detencions i la presó

Era impressionant, jo tenia la pell de gallina escoltant un combatent que cantava una cançó en basc pujat a la tarima, la mateixa que uns companys seus cantaven mentre amb por i per calmar-se, esperaven  la entrada violenta i inevitable de la Guardia Civil que rodejava el “Caserío” on els tenien rodejats i que faltaven minuts perquè passes l’assalt.

Escoltava jo rodejats de polítics, poetes, pintors i molts del món de la cultura a la “Tancada de Montserrat” contra el Judici de Burgos.

Aquesta cançó que no en sé el nom, ni la lletra, ni com sona, però si la “música” del que significava i aquest sentiment profund m’ha acompanyat no només en la lluita antifranquista, sinó també en tota la lluita independentista en general fins avui.

La por en la militància i la por a la repressió son uns estats d’ànims, és una emoció que a part dels records desagradables, és un material valuós per la preparació d’un militant.

Hi ha moltes menes i graus de por, però si l’activista, el mobilitzador no en té, tindrem un problema. La por és necessària i útil per fer propaganda clandestina, per mobilitzar, per fer acció sigui al nivell que sigui.

I si la persona que prepares diu i fins i tot farda de no tenir por, has de buscar la manera per canviar-li els paràmetres de l’anàlisi i de la seva capacitat emocional d’aguantar les situacions més perilloses. Però a més, quasi sempre es treballar en equip i la seguretat del conjunt és molt important.

En la militància combativa heroïcitats ni una, frivolitats ni una, imprudències ni una i competicions internes en el grup per veure qui arrisca més, ni una.

Com exemple parlem ara d’un esdeveniment que veig que s’explica molt, tot i que fou un fracàs pels resultats públics, però fou un acció d’aprenentatge molt gran pel partit i sobretot per mi personalment.

Estic parlant d’una acció de propaganda l’Onze de setembre de 1973 que era interferir i anul·lar l’àudio del repetidor de Televisió Espanyola de Vila-seca, que donava servei al seu primer canal i sobretot transmetia per Tarragona i Reus. La interferència canalitzaria, a una hora de màxima audiència, un missatge reivindicatiu independentista. Recordem que només era l’àudio.

Estalvio com tècnicament estava preparada l’operació per l’equip d’enginyers que era molt bo, pels mobilitzats per la logística sobre terreny i per l’equip de seguretat. Aquell dia jo dirigia la operació.

A diferència de com he vist explicada l’acció, si aquesta no es va realitzar no fou per un problema tècnic, va ser per un problema de seguretat.

L’enginy anul·lador de l’àudio de la tele i la inclusió de un nou àudio o sigui el nostre, va necessitar un ajustament sobre terreny que estava passant tots els paràmetres d’un temps planificat i raonable d’exposició oberta i a més vàrem detectar persones que s’apropaven al lloc on hi havia els tècnics treballant.

I vaig tenir de prendre una decisió arriscada, després de tanta feina de molts militants tant a casa com al lloc de l’acció, la decisió fou cancel·lar l’operació per seguretat.

Aquesta decisió que ningú va discutir, fou tant impactant per a nosaltres que jo amb Joan Cornudella vàrem revisar si havia estat correcte la meva decisió que havia frustrat una important acció de propaganda. Jo havia primat la seguretat.

Per mi fou un aprenentatge prendre la decisió i després analitzar-la com un component de direcció i lideratge en les “accions al carrer”.

Els nostres enginyers van obrir un nou camp tecnològic que feríem servir posteriorment amb altres tècnics en altres accions d’interferència de tota mena en altres suports; i pel conjunt del grup fou un acte de responsabilitat que malgrat l’evident fracàs, cohesionava més l’equip, establin una millor confiança sempre molt necessària quan fas activisme organitzat.

Molt del material intel·lectual d’aquesta operació, des del discurs gravat fins altres apunts de memòria històrica, són a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquesta acció de la televisió sempre l’expliquen els llibres, però d’operacions frustrades de propaganda més innovadora o més clàssica, en vàrem fer moltes. Potser caldria guardar-les a la intimitat i només extreure’n experiències per avançar. La història del Front sembla sempre explicada per masoquistes explicant misèries. Posem en valor els nostres èxits que hi són i sí cal amb sentit crític. I no estaria malament fer-nos autèntiques auto-critiques de grup.

La seguretat és fonamental i d’això els nostres serveis d’impressió de publicacions i tota mena de propaganda impresa, en varen saber molt, perquè mai va “caure” ni una sola multicopista i ni una sola edició completa de propaganda. Va ser un èxit monumental. L’orgull d’un partit clandestí.

I de nou deixeu-me dir: al Front la seguretat era essencial, però pel nostre sistema de lluita calia situar molts dels nostres dirigents a l’exposició semipública.

Vaig viure molt de prop la repressió contra la meva família i en particular la del meu pare, molt abans que jo m’afilies al Front.

Ras i curt el pare va tenir vuit detencions, tres vegades empresonat preventivament i un cop jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP).

Recordo una de les primeres detencions del pare de l’any 1963 que fou al voltant de l’anomenada “Campanya de les instàncies” a favor de la llengua catalana. Ho recordo no només per la detenció, sinó a més per la singularitat del que són “les instàncies”.

Es tractava recollir signatures de suport amb una espècie de formulari suposo. (No recordo el format). Se’n van recollir 10.000 signatures que s’identifiquen amb el número de DNI i aquestes instàncies anaven adreçades al vicepresident del govern espanyol Agustín Muñoz Grandes. Diverses persones foren detingudes per la Campanya i el pare en va ser un.

Quan et detenen el pare i vius a casa del pares i tens 12 anys et repercuteix plenament. També quan el pare s’ha d’amagar temporalment fora de casa.

Diuen que moltes famílies normals, ja que jo no he tingut cap família “normal”, tenen prop de la porta de sortida de casa una bossa preparada per anar al gimnàs, a la piscina o per les extraescolars dels nens, a casa teníem una bossa amb roba prop de la porta, per anar a les comissaries i per anar a la presó per les possibles detencions imprevistes.

Deteccions que una vegada va ser d’un sol cop quasi de tots. El pare, la seva dona, el meu germà Lluís i jo. Tots de partits o opcions polítiques diferents emmarcades en l’independentisme.

Aquest tipus de detencions tenia un componen de xantatge complert en els interrogatoris.

Els policies de la secreta i els “xusqueros” que acollonien en els interrogatoris, utilitzaven informació confidencial de la família amb els seus problemes interns o sigui utilitzaven els nostres “Secrets de Família” per donar-nos la oportunitat de delatar-nos uns als altres i així complir l’esperada venjança. Òbviament no coneixien la solidesa de principis de tots.

Una de les maneres de tenir informació de la Família Colomines, a més de seguiments, de documentació fotogràfica que ens ensenyaven en les detencions, era el nostre telèfon fix de casa.

El 2152765 de Barcelona va estar punxat un munt d’anys. I no és una intuïció o una conclusió lògica de que podia passar, era i és un fet ja demostrat quan s’ha pogut entrar en democràcia a la documentació de l’espionatge de la policia franquista, per fer diverses recerques d’acadèmics.

Nosaltres n’estaven tan convençuts que ens escoltaven que al final de les trucades saludaven al possible policia espia i encara més en qualsevol disputa per la línia telefònica de vegades ens aturàvem i deien amb perfecte espanyol: “ ... Y usted que opina señor policia”. i així minimitzàvem el tant molest acte de ser escoltat pels repressors.

Els escorcoll a casa dels pares també varen ser una bona odissea. El pis de Barcelona del carrer Aragó 239 3er 3a era la llar familiar, però també era una consulta mèdica i un laboratori d’anàlisis  clíniques, a més era un focus i lloc de cultura amb sessions de poesia, reunions musicals de música escenografiades en un teatret usualment d’òpera i sessions de teatre infantil dirigit per mi. A més era la redacció d’una revista com “Poemes” i òbviament era una casa on la política clandestina del Front i també de la lluita unitària hi tenia el seu racó de contactes i de debats. En algun moment escriuré de manera detallada sobre aquesta casa i tota la seva activitat. Però aquí m’interessa comentar com  la policia i la seva repressió afrontava els escorcolls a Can Colomines o millor a “Casa del doctor” com alguns li deien.

Tanta activitat és brutal per una vida familiar, els meus tres germans i jo, ho hem viscut diferent per l’edat, però tots vàrem gaudir del sumun de l’activitat d’una societat civil molt dinàmica  en el camp de la cultura, la ciència i la política confluint en un terreny privat i domèstic. Una autèntica escola de vida.

Segurament la meva primera vegada de perill policial, fou que després d’agafar l’ascensor i ja al pis, per entrar a casa, la mare m’esperava amb la porta oberta i em va donar una forta empenta perquè marxes i de cop s’obri la porta de la veïna de davant i reclamant silenci, em va fer entrar a casa seva. La policia estava escorcollant el nostre pis.

Les altres vegades que em vaig escaquejar de la policia, ja no vaig necessità l’empenta materna. Els veïns del pis de davant de casa, els del costat i els de sota van ser el meu refugi improvisat en altres escorcolls. La mare deixava obertes les finestres del cel obert i així podíem anar seguint els comentaris de la policia durant l’escorcoll i saber quan acabava tota la "comèdia".

Atenció perquè el pis dels pares estava carregat de material que els policies en dirien “subversiu”. Eren papers interns polítics, material a mig escriure, el pare escrivia molt a mà amb estilografia, i també a casa hi havien publicacions clandestines no com a magatzem, sinó com a referència per escriure. Tot amagat en dobles parets i en dobles parets en aparells mèdics del laboratori. Mai varen trobar res.

Alguna vegada que no vaig poder marxar i vaig estar present en ple escorcoll, era com un joc del “fred i calent”, cada vegada que un inútil policia s’apropava a algun amagatall, havíem d’amagar la mirada i no enrojolar-nos.

Però a més la intimitat del nostra material tenia també una línia d’aïllament fabulosa: Eren múltiples pots de vidre transparent amb una granota a dins, que en aquella època el laboratori les feien servir com a prova irrefutable d’embaràs, una de les especialitats del pare, i a més hi havia unes bosses de sang tretes de la refrigeració que esperaven per a transfusions, una altra especialitat del pare, tot plegat feia de barrera perquè el policia fastiguejat no possés les mans per allà, la “zona calenta”. Unes granotes i la sang ens varen ajudar molt.

Per sort i pel meu obsessiu comportament en la seguretat amb la quantitat de coses que vaig arribar fer abans, durant la militància del Front i després, no foren gaires vegades entrar, al que “afectuosament” mentre baixaven amb cotxe per la Via Laietana de Barcelona i passàvem per la Gran Comissaria Central de la Policia sempre deien: - Mira la nostra segona casa.

Les meves detencions, la entrada a la presó Model o les meves multes sempre foren per accions corals o sigui que jo formava part d’un grup de detinguts o de represaliats econòmicament. Va passar amb la “Tancada de Montserrat”, va passar en la detenció del 113 de l’Assemblea de Catalunya i va passar en la detenció de tota la Família a la casa del carrer Aragó de Barcelona.

Però jo encara he tingut una altre detenció en plena democràcia. Fou en una acció per la llengua catalana de la Crida a la Solidaritat. Una detenció a l’andana “carrer Aragó/Passeig de Gràcia” del tren subterrani i que va comportar com un "mini-segrestament", ficant-me ells jo ja detingut dins d’un tren, fins a la comissaria de l’Estació de Sans.

Tanta agitació, mobilització i tot el que vulgueu en activisme previ, es pot dir que en aquella acció per la llengua em vaig deixar agafar, perquè era resistència passiva. Si hagués estat a l’època del Front m’haurien d’haver seguit corrent pels túnels abans de detenir-me.

Aquesta detenció fou en el temps del Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, en Macià Alavedra, que encara l’estic esperant o que s’interessés per mi. Un Conseller que havia militat al Front i que ha acabat marcat en delictes econòmics.

De totes les detencions i de l’estada uns 6 mesos a la Model, vaig aprendre molt, vaig tenir molta solitud i vaig sedimentar un grapat de manies.

En alguna detenció en varen escalfar una mica però molt poquet en comparació d’autèntiques brutalitats i tortures que s’han sofert a les comissaries franquistes, potser m’impressionava i feia mal que et donessin cops amb una màquina d’escriure, però el que més em va impactar i ha tingut conseqüències fins avui, és el tenir-me dret un parell de dies sencers.

Aguantar dret durant hores i hores és una habilitat que encara domino, tot i que tinc un quadre de malalties a l’esquena que sempre calia amagar en qualsevol detenció.

Amigues i amics: millor sempre caure dret.

 +++

IMATGE: Pintura “Newton”(1795) de William Blake.

 

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 11)

 

Les dones, el Front i el Memorial ( i 2 )

Ara us parlaré d’una altra d’aquestes temàtiques que sembla que estic trencat les costures del “territori tranquil” que viuen alguns dels que commemoren i escriuen sobre el Front.

I aquesta vegada “emprenyar” no ho he fet expressament: paraula, m’ho he trobat mentre començàvem a desplegar el nou PROGRAMA “Memòries de DONES INDEPENDENTISTES”, que com ja potser sabeu és una iniciativa de la petita plataforma “FÒRUM CÍVIC : Patrimoni independentista del Front (FNC)”.

Ja ho vaig explicar quan presentàvem el PROGRAMA. Aquesta iniciativa és per incentivar pàgines memorialistes introduint la perspectiva de gènere en els estudis i la feina divulgativa de l’independentisme.

Demanem a les militants històriques uns textos curts sobre algun esdeveniment i/o record personal en la lluita independentista.

Tot el material del PROGRAMA que ja tenim, l’hem començat a publicar al Web del “MEMORIAL Joan Cornudella –Joan Colomines”.

Les iniciatives s’han de dinamitzar i encara que ho divulguem a la xarxa com al Twitter o en Blogs o en Digitals, cal contactar directament amb les persones que podrien participar sota els paràmetres del PROGRAMA.

Hi ha dones independentistes que han tingut un paper directe de primera línia en l’independentisme històric, a elles les coneixem, però no és tant fàcil arribar-hi. Les que sí hi hem arribat, ja formalment i per escrit, les hi hem demanat la seva participació al PROGRAMA.

¿Però com arribar a les dones, que foren i són “invisibles” de la lluita passada però que nosaltres sabem perfectament que no fou així i que foren importants en molts camps de l’operativa clandestina?

Busquem les dones que en la primera part d’aquest text n’he dit “les militants de segona línia”, denominació que de cap manera és despectiva, sinó que creiem que varen ser molt eficaces però col·laborant discretament.

És a dir: ¿Com arribar a mares, esposes, germanes, amigues, etc etc.  dels militants i simpatitzants del Front que depenent de les èpoques eren majoritàriament homes?

Com organitzadors del PROGRAMA ho vàrem tenir clar, nosaltres coneixem els marits, els germans, els amics, doncs els hi escriuríem un e-mail i els hi demanaríem l’e-mail particular de la seva dona o companya o germana o amiga.

Portem més de 21 contactes i oh !!! sorpresa no hem obtingut els e-mails.

Ells ens dient que no cal, no ens donen l’e-mail i decideixen per elles el col·laborar o no. La mateixa conducta protectora de fa 50 anys, per no qualificar-ho de manera més forta per la mentalitat d’avui. Òbviament no vull molestar a ningú.

- Escolta doncs, no em donis l’e-mail de la teva dona, però digues-li a ella el que t’he explicat i que ella decideixi. Jo li deia a un home violentat per la meva suposada impertinència telefònica.

-No, no cal. Ella sabia de les meves activitats de militància, però no estava informada de tot. Em responia.

- Ja, però era independentista, va ajudar moltes vegades i segur era una simpatitzant del partit, precisament el nostre programa vol arribar a aquest tipus de dones per donar-les-hi veu i tenir-les-hi un reconeixement.

No hi va haver manera i ho hem deixat corre oficialment en alguns casos, però sembla que no ens coneguin lo tossuts que som, perquè  arribarem a la dona en qüestió per la porta que sigui i ella decidirà si col·labora.

Però després hem trobat la dona que sí accepta que era simpatitzant, fins i tot militant, però diu, menys valorant-se ella, que fou el marit qui hi estava implicat.

- Sí que varen fer coses, però no cal parlar-ne. Deia una xiqueta de 80 anys.

És a dir la pròpia dona té assumit i perfectament interioritzat el ser i estar invisibilitzada a la segona línia.

D’acord són dones grans. Si jo tenia 20 anys i me’n portaven 10 o 18 anys, òbviament són grans.

Però també son GRANS en majúscules, amb experiència i dedicació a “la militància silenciosa”, que en ulls d’avui és de justícia fer-les sortir als papers almenys als memorialístics.

Els anomenats recursos humans d’un partit polític que lluitava per la llibertat és un patrimoni d’alt valor, que s’ha d’explicar, valorar i honorar.

Resulta que els clixés del passat m’han entrat inesperadament en un PROGRAMA d’homenatges i divulgacions d’avui.

Seguirem buscant militants femenines i com ja havíem dit començarem per les de Front que varen milità fins l’any 80, però de manera simultània intentarem connectar amb dones militants independentistes del PSAN, del PSAN provisional, Independentistes dels Països Catalans, Nacionalistes d’Esquerra, Partit per la independència, Esquerra Nacional, Esquerra Republicana i tants d’altres col·lectius i partits que constitueixen les dones i els homes organitzats del nacionalisme català històric i que tenen l’independentisme segurament com únic punt comú.

Hem avançat feina però no trobem les adreces d’e-mail o si en tenim alguna, és dolenta perquè ens tornen el correu.

Us penjo una llista de noms, qui pugui donar adreces d’e-mails o altres formes de contacte que per favor ens ho comuniqui a: memorialcornudellacolomines@gmail.com

Gràcies.

 La llista:

Teresa Aimeric i Padrós, Teresa Alabèrnia i Domènech, Núria Albó i Corrons, Ramona Balart i Rossell, Maria Mercè Bonet i Agustí, Carme Bonet i Serra, Núria Cadenas i Alabèrnia, Imma Cardona i Martínez, Carme Casas i Mas, Magdalena Duran i Planell, Pepeta Duran i Planell, Meritxell Flogny i Viusà, Anna Ibáñez, Antònia Macià i Gómez, Maria Antònia Oliver i Cabrer, Maria Pallàs i Coromines, Maria Reig i Moles, Marina Ribadulla Buira, Enriqueta Ribatallada i Sariol, Montserrat Rodés i Carbonell, Ricard Ruiloba, Núria Santamaria, Blanca Serra i Puig, Dolors Serra i Kiel, Mercè Subirats i Pla, Rosa Maria Tarín Martínez, Montserrat Tarragó i Domènech, Dolors Tubau i Molas, Concepció Vall Pla, Montserrat Vall Pla, Consol Vernet i Anguera, Roser Vernet i Anguera, Maria Rosa Vernet i Nomen, Montserrat Vernet i Nomen, Ramona Via i Pros i Margarida Viladomiu Valls.

AFINANT LA PUNTERIA: Diverses persones ens han fet veure errors en aquest llistat que ja hem corregit. Els familiars que han vist algun nom de persona que desconeixíem que era morta, els hi demanem disculpes, òbviament no ho sabíem. I els noms de dones franquistes que s’han colat al llistat, és que jo, nosaltres l’equip i la tecnologia hem fallat, els noms ja han desaparegut.

Gràcies a tots per llegir-me, però no deixeu d’ajudar-me a que no quedi cap dona independentista militant fora d’aquesta convocatòria. JRCC   jrcatalunya@gmail.com 

(ATENCIÓ: Aquests noms ja han estat fets públics i apareixen en diferents llibres polítics. No descobreixo res de nou, perquè tots han estat prèviament publicats i nosaltres simplement n’hem fet el buidatge de les publicacions).

 +++

IMATGE: Il·lustració de la col·lecció “Faces” de Vasay Kolotusha de Ucraïna.

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 10)

 

Les DONES, el Front i el MEMORIAL (1)

                        Dedicat a l’Isona, la Rosa Maria, la Margarida i la Carme

En el primer número de la revista universitària independent que jo edito LO CAMPUS, apareguda l’any 2008, vaig incloure una entrevista de la Directora del Centre Dolors Piera d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la Universitat de Lleida, tota una declaració de principis de la nostra línia editorial començar amb aquesta temàtica. I la Directora del Centre ens va dir un argument que em va semblar almenys xocant:

 

- “A la universitat passa el mateix que a la societat en general, també amb les seves misèries i els seus problemes...”.

 

Tot venia perquè jo em feia creus que a la Universitat no es respectessin els drets de les dones entre professors i estudiants, produint-se assajaments per exemple.

 

L’exemple em serveix per dir que en un Partit Polític també com a la Universitat, passa el mateix que a la societat en general, també amb les seves misèries i els seus problemes.

 

En 80 anys de Front hi han hagut diferents èpoques viscudes en moments molt diferents. Els 50, no van ser com els 60 seguint amb dictadura, ni els 70 amb dictadura i transició, ni i tampoc els 80 i 90 amb democràcia quan va acabar el Front.

 

La dones en el Front també han tingut un protagonisme diferent, sobretot quan havien de ser militants clandestines.

 

Com he anat explicant en aquest blog, jo em centraré només en el meu temps al Front de 1969 al 1976 sobre la situació de la dones en la organització, com en les reivindicacions polítiques del partit en termes feministes.

 

En el meu període el Front enquadrava un important nombre de militants femenines, tant de base, com de quadres i com de direcció.

 

La igualtat de gènere era assumida com una cosa natural sense gaires teoritzacions, ni tampoc calia forçar cap mena de discriminació positiva perquè elles soletes exercien una militància professional molt sòlida, liderant el que fes falta, sobretot les més joves, que tenien al voltant de 20 a 25 anys de mitjana.

 

El que si passava al partit era que hi havia la convivència de diferents generacions i en la més antiga, hi havia un tics d’una societat on en la vida civil dels anys 70 un 49,8 % de la població femenina es dedicava a “les feines de casa” i el 80% de les dones amb títol universitari estaven inactives de les seves professions. Tot aquest panorama tenia la seva traducció al partit.

 

Molts dels militants homes casats tenien la seva esposa a casa cuidant a la família i aquestes dones varen constituir una autèntica gernació de suport situada en una segona línia de la militància.

 

“Invisibles”, informades però sense vida interna de partit.

 

Moltes feien treballs de suport de tota mena, des de producció de materials com de logística actuaven pel partit, algunes d’elles es creien de sentiment membres del partit i de l’independentisme, encara que a la pràctica formalment no militàvem.

 

Però per la direcció del Front totes aquestes dones que el context familiars i social les situava a segona línia, ens eren molt importants.

 

Primer perquè més que una ajuda complementària era una ajuda estructural i a més perquè eren uns personatges a tenir en compte per la seguretat del partit.

 

Ara que per la pandèmia parlem de “bombolles familiars” en la clandestinitat una “bombolla familiar” era un marc que podia tenir esquerdes de seguretat.

 

¿De que servia que el home, marit entregat a la causa l'informés només unes coses i no altres a la dona, si només per la poquíssima informació compartida podia fer esclatar la bombolla i acabar tots a comissaria? La policia no estava per subtileses.

 

A mi les dones companyes de militants actius eren una preocupació, no cal dir quan apareixen distorsions d’infidelitats o vides més animades sense compromisos. Però infinitat de vegades jo em fiava més de la dona “professió: feines de casa” que dels seus propis marits.

 

I no penseu que és una qüestió meva d’aproximació a les senyores, ja que hi ha el mite que a mi m’agraden totes, sinó perquè una mestressa de casa sempre, sempre, era més responsable i eficaç.

 

A més elles “de pedres en feien pans”. La migradesa i l’alt cost econòmic d’un partit polític clandestí, necessitava de la responsabilitat que les militants dones exercien.

 

En clandestinitat els merders amorosos sempre són un problema o no, tot depèn. Per exemple jo em vaig casar amb una militant i en vaig tenir un fill o el meu pare quan es va morir la mare -una típica i imprescindible militant d’aquest grup considerat de segona línia- es va tornar a casar també amb una altra  militant. I moltes altres parelles varen anar a bon port o vàrem naufragar.

 

El partit no va exercir el recomanar que entre militants no s’enrotllessin com recomanen algunes empreses o serveis públics, per exemple a l’Anglaterra que jo vaig viure.

 

Al Front no només vàrem quedar influenciats per la moda ideològica del moment, sinó també per la moda, per la moda moda, tant en qüestions de vestir i com en l’aspecte físic.

 

A la universitat ja veies de lluny qui era del PSUC, un catalanista kumbayà o un independentista amb fums d’intel·lectual.

 

El jersei de coll alt, els pantalons de pana, la bossa penjada i dient cada cinc minuts “tant en quan ...” era un comunista camí de l’eurocomunisme i així podríem anar detallant les tribus i les famílies polítiques.

 

Nosaltres poca broma, cada acció tenia la seva vestimenta com si fos un atrezzo teatral. Això sí: barbes i cabells llargs era la moda, una moda que anant al barber podies en minuts canviar d’aspecte, una bona pràctica per viure en clandestinitat o com jo com un “alliberat clandestí” durant un període.

 

La veritat es que jo venia traumatitzat perquè el meu pare anti-modes uniformatitzadores, m’havia prohibit comprar-me uns pantalons de pana en la meva adolescència i primera joventut.

 

També era l’època que les joves, les nostres joves, per moda i algunes per reivindicació no es depilaven, ni les aixelles, ni res, fins i tot ni la possible ombra o no tanta ombra de bigoti.

 

També Front va tenir les seves lolites, lolis i lolas, com també unes adorables tietes de tota la vida, sense extremismes, tranquil·les, però d’una eficàcia combativa espectacular.

 

Així doncs la vida interna del nostre partit clandestí fou com la universitat i la societat en general.

 

A nivell de principis polítics el Front del primer Congrés recollia les reivindicacions feministes diem-ne bàsiques.

 

La dona i el treball, la dona i la família i el matrimoni, la dona i la sexualitat, la dona i l’església, la dona i l’educació i la dona i la política varen ser temes que va tractar el Front.

 

El feminisme ens preocupava en el sentit de sentir-nos part dels seus continguts, però el que no estic tant segur, és que en la nostra vida particular tot anés per aquesta “autopista”.

 

Com tampoc estic segur que el partit en fes una potent i visible fita reivindicativa. Això no vol dir que no ho intentéssim.

 

Recordo haver assistit amb el meu pare ja de partits diferents a “Les primeres Jornades Catalanes de la Dona”, celebrades el 1976 a la Universitat de Barcelona. Sent nosaltres uns dels pocs homes que hi vàrem assistir amb un magnífic esclat de potent feminisme.

 

(Continuarà)

 

+++

IMATGE: Escultura “Expansion” de Paige Bradley. Una figura de bronze amb electricitat que fou instal·lada temporalment a la ciutat de Nova York.

 

 

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 9)

Camí cap el final del 
meu personal homenatge
als 80 anys del Front

Vaig dir que intentaria no donar més la llauna i pels que m’heu demanat com acabaré el meu personal homenatge del Front en aquest blog en la commemoració del 80 anys del partit, us avenço els títols dels futurs posts sobre aquesta temàtica.

Res està cuinat i escrit encara, però porto 50 anys pensant sobre el patrimoni del Front i de memòria -com sempre- faré els 6 escrits finals, que seran aquests:

Les dones, el Front i el Memorial
L’espionatge, els seguiments, les detencions i la presó
L’estratègia unitària antifranquista del Front
El drama de tres dirigents del Front: els Colomines i Cornudella
Per què els del “FN de Ripoll” són uns reaccionaris?
El Front vist pels acadèmics i els webs de divulgació

El lector pot intuir que la memorialística de partit m’atrau, encara que em fa patir perquè no sempre em puc expressar obertament. Amb això vull dir, que tot i aquest final de la meva “Segona Sèrie”, el Front pot sortir posteriorment en qualsevol moment en aquest blog.

Encara més: 

Aquest 2021 celebrarem i publicitarem els “80 + 1 del Front” per consolidar-nos obertament com a Lobby d’Opinió en l’actual política catalana independentista.

La filosofia del Front és haver fet història i contribuir a la història del futur. El missatge permanent del Front és coral, transversal i no personal, per tant tothom hi és convidat per definició.

I com hem fet moltes vegades per facilitar les coses i els pactes, no afavorir protagonismes i que tots ens hi sentim còmodes: Tots ens auto-convoquem, així tots protagonistes.

+++

IMATGE: 
Escultura “Warrior with Shield” (1954) de Henry Moore.

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 8)

 

El vesper de les Memòries 
i les Commemoracions

En aquest blog estic intentant escriure unes Memòries i ho presento com un “Assaig General” que vaig publicant perquè em permet corregir errors de dates, llocs o el que sigui, que alguns lectors em corregeixen. A més veig la reacció del que explico.

Tot això de les correccions i les opinions ho agraeixo molt, per tant gràcies de veritat. Continueu per favor.

No sé quan, però tot el que he escric ho relligaré i ja tindrem un petit llibre, almenys digital.

Cada dia rebo molts comentaris sobre el que escric. Comentaris de tota mena : a favor i en contra. Com que no em diuen que escriuen en “obert” o no accepten quan els hi proposo jo, reproduir el seu comentari al blog, aquests textos queden en la intimitat.

En els posts del blog sobre la meva etapa política al Front Nacional de Catalunya (FNC / el Front) està creant cert neguit a alguns ex-militants d’aquest partit i a alguns acadèmics especialistes en independentisme català per les meves opinions.

I això era previsible que passaria. I en previsió i volen que no m’interferís en la meva militància política actual, carregada de Primàries i treballant per unes properes eleccions, vaig repartir el lliurament dels textos per Sèries i entre Sèries donava descans a les possibles polèmiques.

A mida que m’he anant fent gran passo de moltes coses. A mi m’és igual que no se’m convidi a Memòries col·lectives del Front, ni a Comissions Commemoratives, ni no sé quantes coses que han anat passant any rere any. Suposo que és del més normal i de sentit comú que l’únic Secretari General del Front encara viu, no se’l convidi.

Això perquè passa?

Un bromista ha arribat a dir: -Perquè no et trobem. Dec ser la persona més identificada de l’independentisme català amb tot en obert: des dels telèfons, adreces, feina, obert l’e-mail de Twitter etc etc. Dues publicacions, dues redaccions de premsa més adreces d’e-mail. Tres blogs. I sinó, el meu nom i telèfom el trobareu al buscador de Google.

Però n’hi ha d’altres que saben que sóc crític de com s’explica la història del Front, crític que no estigui en serveis públics i en obert la documentació arxivística del Front repartida avui entre diferents militants i crític de com no s’afronta de veritat el problema dels xenòfobs del “FN de Ripoll”.

Estic acabant l’última sèrie de Memòries sobre el FNC que de veritat en podria escriure una enciclopèdia, però per no avorrir més o repetir-me, prefereixo finalitzar d’aquí uns dies amb nous textos que encara s’han de cuinar. I era obvi que arribaríem als temes més conflictius i més polèmics.

No cal ser un geni per endevinar que temàtiques com la “lluita armada” o la sortida meva de Front que jo la vaig viure com un “cop d’estat blanc” o les diverses sortides d’altres dirigents, tindrien o tindran una reacció polèmica, fins i tot de rebuig.

Per responsabilitat, per seguretat i per respecte a la voluntat de molts militants morts i sobretot vius, no entraré a explicar perquè uns o altres crec es van comportar com a “irresponsables” o com “indisciplinats”.

Com ja he escrit: quan siguem independents i després de 10 anys, caldrà obrir al públic en general les intimitats d’aquestes històries que ara no s’han d’explicar. Segur que no s’han d’explicar les del meu període de militància dins i fora del partit.

Un grup d’acció directa té una estructura piramidal, com també un partit polític en clandestinitat, i és clar: té un comandament, -un Alt Buró per exemple-. I si un Capità per molt General que ell es cregui, no segueix el que li manen, no el que li pregunten o suggereixen, un grup patriòtic d’acció directa no és assembleari i tothom fa el que vol i menys si ets una baula de la línia de comanament, si tot això no passa reiteradament, s’anomena “indisciplina”.

I si durant aquesta conducta reiterada finalment t’agafen a quasi tota la teva gent combatent de la Columna que tu dirigeixes, alguns en diem que és un “irresponsable”. “Irresponsable doble” si a més, ho acabes explicant en un llibre.

Els que em critiquen que hàgim creat un MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines, perquè un és un traïdor venut al PSOE i l’altra venut a Convergència, o sigui com jo suposo. Crec que no entenen bé perquè ho fem.

Avui el llegat del Front és totalment vigent i triomfador en l’arena política en diferents sigles de col·lectius cívics i partits polítics, i aquestes persones, aquests polítics, en varen ser els arquitectes i els constructors. I perquè els estimem, hòstia !!!

Sincerament els talibans nostrats els defujo tant com puc i precisament “l’Avi” i el meu pare m’ho varen ensenyar.  

 

+++

IMATGE: “Freedom Sculpture” (2001) de Zenos Frudakis. Instal·lada a Filadelfia (USA).

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 7)

La “lluita armada” i el Front

Aquesta és una de les temàtiques de la vida del Front que més m’emprenya parlar-ne.

Per moltes raons, però una d’elles és la tremenda frivolitat com s’ha explicat el tema de la violència independentista a Catalunya en general, durant els últims 80 anys.

Haurien d’atorgar un “Premi de novel·la de l’absurd” als que han escrit llibres sobre aquesta temàtica, mai havia llegit tanta fabulació, invenció i desfiguració com han escrit. Ho han escrit gent de bona fe, segur, però simplement relaten el que han dit les forces d’ocupació en les diferents detencions i relaten la desfiguració volguda, repeteixo: la desfiguració volguda, que els implicats d’una manera conscient, han volgut explicar i transmetre.

Centrant-nos en el FNC refermar-me en el que ja he escrit en aquest mateix blog : El FNC en els seus 80 anys mai ha fet ni una sola acció de lluita armada.

Si que els primers anys del FNC hi havia nominalment una “Secció Militar” del Front on englobava antics combatents de la guerra. Pel respecte que se’ls hi ha de tenir, tant en aquell moment com avui, se’ls hi respectava la denominació de la seva Secció o enquadrament com a “Militar” i s’escoltaven els seus posicionaments, però mai varen protagonitzar el que mundialment es coneix per “lluita armada”, en tot cas varen haver algunes “accions directes de propaganda”, més o menys contundents. Desconec si algú és va desmadrar per lliure.

El que sí va haver i és un orgull pel partit i hauria de ser un orgull nacional per Catalunya, és una defensa i protecció de militars perduts del seu cos d’origen en plena guerra mundial i de jueus procedents de l’Estat francès, afavorint el seu pas de frontera clandestí. Uns després reincorporant-se a la resistència francesa contra l’ocupant nazi i els altres de transit cap a destinacions més favorables de vida, per tant democràtiques.

És un període que a mi personalment m’interessa, i em sentia i em sento orgullós que “la meva gent” d’altres generacions fossin tant solidaris i valents. D’això en vull conèixer més i poder-ne escriure material per divulgar-ho àmpliament.

Aquesta solidaritat que quasi segur involucrava armes de protecció en les travessies per la muntanya, no equival a “acció de lluita armada”. 

He parat aquí el que estava escrivint en aquest blog avui, he obert la plataforma Amazon Prime i m’he posat la pel·lícula en streaming “Estado de Sitio” de l’any 1972, dirigida per Costa-Gravas i protagonitzada per Yves Montand. La temàtica de la pel·lícula és sobre els Tupamaros en la seva lluita armada contra el govern reaccionari de l’Uruguai, aguantat pel Govern Nord-americà que els ajudava en les tècniques de repressió. Això sí que va de lluita armada d’alliberament, en aquest cas d’alliberament social i anti-imperialista.

Acabada la pel·lícula he tornat a escriure i em ratifico:

Nosaltres els del Front hem fet acció directe de propaganda, hem desafiat l’ocupant nazi, francès i espanyol ajudant i protegint els que fugien de la barbàrie, però com organització, com a partit amb una direcció política, mai hem fet “lluita armada”. Mai és mai.

I per si algú vol discutir-me la primera època del Front i la “Secció Militar”, que m’expliquin de que parlem i de quines accions es tracta. Digués el que digués la policia repressiva espanyola en les seves detencions.

El que sí puc afirmar amb tota rotunditat, que des de l’any 1969 a l’any 1976 el Front no va exercir cap acció violenta, ni quan jo era militant, quadre o Secretari General.

Que durant aquell període es va teoritzar la “lluita armada” com una opció d’alliberament en el seu primer Congrés, és veritat. Però com a partit mai es va implementar.

Que vàrem veure o patir, que diferents militants del Front a nivell personal suposadament es varen integrar a col·lectius d’acció directa. És cert. (Alguns segur: perquè per les detencions ho vàrem ratificar i per les Memòries publicades per alguns antics militants, també).

Que aquests “col·lectius independents i plurals d’acció directa” de denominacions diverses, volien exercir una connexió amb diversos partits independentistes i varen convidar a diversos partits per explicar-los-hi el seu plantejament. Això també és veritat.

Jo com a directiu del Front vaig ser convidat a un exercici de tir d’un d’aquests col·lectius, en el que per cert no hi havia cap ex-militant del Front, vaig quedar tant acollonit i tant incòmode personalment en veure de com anava la cosa, que vaig canviar-me com la persona de contacte. I per més inri el nostre nou contacte assignat, poc després, també va deixar el Front i sembla que es va incorporar a un dels col·lectius d’acció. (Una detenció posterior ens ho va ratificar).

Certa historiografia de l’independentisme i certs Webs de divulgació insòlitament han canonitzat la figura de Jaume Martínez i Vendrell com el cap formal d’un suposat “aparell militar” del Front. Certament l’home no va deixar de pressionar i intoxicar sobre aquesta idea en la meva època, com també gent de Cambridge, Estocolm o Perpinyà m’alliçonaven.

Només cal llegir les Memòries de Jaume Martínez per posar-se les mans al cap de tanta negligència i ratificar el que ja vaig escriure dues vegades en aquest blog i ara serà la tercera: 

Quan els Països Catalans siguin independents, deu anys després, llavors algú haurà d’escriure el llibre sobre la veritable història del FAC, sobre EPOCA, sobre Terra Lliure i sobre altres col·lectius del ram. I també sobre la nefasta i repugnant actuació dels bascos a Catalunya durant aquell període.

També caldrà publicar l’autèntica biografia del militant Jaume Martínez i Vendrell. Un irresponsable i un indisciplinat com una casa de pagès, el que no treu els seus inequívocs valors independentistes i el seu sacrifici personal i familiar.

Mireu, hi ha un principi que per a un lluitador independentista demòcrata en la clandestinitat va a missa o hauria d’anar a missa: No és possible que cap especialització de la lluita d’alliberament no estigui sota un mandat polític. Aquí no hi ha suposats “exercits” que van per lliure, per suposats serveis nacionals.

Tot el que tractem aquí va perjudicar ferint de mort l’organització política professional del Front i va comportar tres sortides consecutives i en diversos períodes de diferents directius del partit:

Primer el meu pare Joan Colomines que de manera personal va deixar Front (1973), després jo de la mateixa manera vaig deixar el partit (1976) i després Joan Cornudella i un grup d’afins deixà el Front (1978) amb l’entrada sonada al PSC (PSC-PSOE).

D’aquests tres esdeveniment en parlaré en un proper escrit.

+++

IMATGE: Escultura “Les sabates en el Danubi” de l’escultor Gyula Pauer i del director de cinema Can Togay. És un monument commemoratiu situat a Budapest per honorar als jueus massacrats per la milícia feixista hongaresa durant la Segona Guerra Mundial. Se'ls va ordenar que es traguessin les sabates i els van disparar a la vora de l'aigua perquè els seus cossos caiguessin al riu.

-------------------------------------------------------

 Aportacions al debat

 Resposta oberta d’Àlvar Valls 
a Joan-Ramon Colomines-Companys

Estimat Joan-Ramon,

Llegeixo en l’última entrega del teu blog:

“També caldrà publicar l’autèntica biografia del militant Jaume Martínez i Vendrell. Un irresponsable i un indisciplinat com una casa de pagès, el que no treu els seus inequívocs valors independentistes i el seu sacrifici personal i familiar.”

Em mereix tot el respecte el que pensis, avui, de la lluita armada en general i d’en Jaume Martínez en particular, i em sembla bé que ho difonguis pels mitjans que creguis convenient.

Però no em sembla bé que despatxis la figura d’en Jaume Martínez amb un paràgraf de quatre línies construït sobre un parell d’insults.

M’ha semblat que aquesta teva afirmació pública, pel seu to ofensiu, la seva contundència i la seva lleugeresa, i venint de qui ve, no podia quedar sense resposta, també pública.

Faríem bé de construir la Catalunya independent sobre debats i raonaments, no pas sobre consignes i desqualificacions de persones i sectors. I, sobretot, que l’enaltiment d’unes “figures” no hagi d’anar en detriment d’unes altres.

Que tinguis un bon any.

Àlvar Valls

------------------------------------------

E-mail de Marc Ferrer a JRCC.

(Amb acceptació expressa que es podia publicar aquí).

 

Benvolgut Joan-Ramon,

Com a historiador i com a defensor del rigor històric, de la mateixa manera que escrius i demanes que "si algú vol discutir-me la primera època del Front i la “Secció Militar”, que m’expliquin de que parlem i de quines accions es tracta", crec que el mateix hauries de fer, quan titlles com "un irresponsable i un indisciplinat" a Jaume Martínez i Vendrell, més que res, perquè el poc que he llegit d'ell, inclòs les seves memòries, a mi, no m'ho ha semblat.

Podríem debatre sobre què vol dir irresponsable, si és o no irresponsable o convenient estar a favor de la lluita armada, però tot debat, necessita contextualitzar el seu període històric. No podem jutjar fets de fa 80 o 40 anys des de la perspectiva actual.

I sobre el fet de ser "indisciplinat", jo tenia entès que era tot el contrari.

Així doncs, per aportar més llum  a les definicions  "irresponsable i indisciplinat", almenys a mi, m'agradaria conèixer algun exemple.

També crec que és agosarat titllar de “Premi de novel·la de l’absurd” als que han escrit llibres sobre aquesta temàtica. Jo conec personalment a tres autors que han parlat sobre Epoca i Terra Lliure, i sé que es van documentar força i van parlar amb molts testimonis. Lògicament un dels recursos de tot historiador és consultar totes les fonts, i crec que no és cap error citar també informes policials i judicials. Tot ajuda a entendre la situació.

I si ja em permets una opinió personal, enmig de tot el que expliques, parlar de la pel·lícula “Estado de Sitio” em sembla com un intent de comparació i de voler ridiculitzar les persones que van practicar o van estar a favor de la lluita armada a Catalunya. Es pot estar a favor o no d'aquesta via, però amb encerts i errors, tenim desenes i desenes de persones que van patir tortures, presons i exili, i crec que només per això, malgrat la discrepància, caldria tenir-los una mica més de consideració.

I ja finalment, tens raó en afirmar que el FNC mai va practicar la lluita armada com a partit polític, però sí que va donar cobertura i potser puntualment va ser el braç polític de qui sí en va practicar, ja que els primers militants d'Epoca i TL venien del FNC, i es va participar en campanyes de solidaritat quan eren detinguts. 

Una abraçada!  

Marc Ferrer

----------------------------------------------------------------------------

 

E-mal de Robert Surroca enviat a Àlvar Valls amb còpia a JRCC.

 (Amb acceptació expressa que es podia publicar aquí).

 

Benvolgut Àlvar, 

comparteixo plenament la teva resposta al Joan-Ramon. Amb encerts i errors –com tots- el Jaume va dedicar la seva vida al servei de Catalunya amb presons, exilis, persecucions; les expressions del company i amic Joan-Ramon a part de lleugeres son ofensives.

Robert Surroca Tallaferro