Verklärte Nacht
Nit
transfigurada
Dos éssers, sols, caminen per una arbreda nua,
la lluna llisca amb ells, és un niu de preguntes.
La lluna llisca plena damunt els roures alts,
cap núvol li fa ombra, i un cel fosforescent
malda per fulgurar entre les negres branques.
I dins aquesta nit parla una veu de dona:
“He de tenir un infant, però no és pas teu;
essent tan miserable, camino al teu costat.
És contra mi mateixa que he fet un tort tan gran.
Em vaig malaguanyar, vaig perdre
l’esperança,
però no pas el desig, pesant com una llosa,
d’haver un fil de vida, de la joia i els deures
de la maternitat. Vaig tenir prou coratge
per deixar, sens vergonya, estremir-se’m el cos
amb el desconegut a qui jo vaig donar-me,
i això va fer-me, encara, que em sentís beneïda.
Vet aquí com la vida així es pren la revenja:
ara que t’he trobat, ara que jo voldria…”
Ella, en contorbar-se, esguarda cap enlaire.
La lluna miralleja, resplendent, bo i deixant-li
la seva cara fosca tota plena de llum.
I dins aquesta nit parla la veu de l’home:
“No deixis que aquest pes, que aquesta gravidesa
i la culpa que sents t’enfonsin l’esperit.
Ara guaita només com brilla l’univers,
com tot al voltant nostre s’encén i guspireja,
com vas nedant amb mi en una mar glaçada,
com neix una escalfor que ens salva i regenera,
camino cap a tu, camines cap a
mi.
Aquesta sola flama transfigurarà el fill,
que no em serà estrany, nascut de mi i per mi,
i ets tu qui l’ha encesa, de tu em ve l’esplendor,
i per amor de tu em tornaré un nen.”
Ell l’abraça i davalla als malucs poderosos,
units ambdós pel bes, en un sol alenar.
Dos éssers, sols, caminen dins una nit ben clara.
--------
Poema de Richard Dehmel (1863-1920)
- Traducció de Josep Pujol i Coll
- Fotografía (1905)
del poeta alemany Dehmel feta per Rudolf Dührkoop (1848-1918)
- Amb aquest text Arnold
Schönberg
va compondre un apassionat Sextet de Corda. (Op. 4 / 1899).
