MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 14)

 

L’estratègia unitària antifranquista 
del Front (2 de 3)

La primera vegada que vaig anar a una reunió de la Taula Rodona, la plataforma sorgida com a conseqüència de la Caputxinada, fou ja quan participar-hi era a títol personal sense representar cap organització política, tot i que jo hi anava acompanyant al meu pare que tothom clarament sabia que era del Front.

Per fer memòria històrica recordo a la lectora i el lector que la Caputxinada fou una tancada als Convent dels Caputxins de Sarrià d’estudiants, professors i intel·lectuals amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona i que acabà amb un setge i un posterior assalt per la policia franquista. El meu pare que no era a dins amb els reunits, es va passejar durant tot el setge, entrant i sortint en qualitat de metge amb l’excusa d’haver estat requerit per no sé quina urgència inventada, simplement feia de “correu solidari”.

Jo tenia uns 15 anys i que anés a la Taula Rodona no suposava gaire problema per la meva mare sempre protectora, perquè les reunions que anava eren a la mateixa escala de casa, en un pis inferior. Allí hi vivia Felip Solé i Sabarís un altre metge a l’escala, antifranquista i que tindria després en democràcia una amplia vida política institucional.

Aquest diem-ne primer contacte d’un adolescent amb la crème de la crème dels demòcrates compromesos em va marcar bastant i vaig començar a entendre que era això dels anomenats “independents”.

Em refereixo a aquells ciutadans que fan política i que proclamen que no estant enquadrats en cap partit i que van lliures de compromisos. El primer que vaig aprendre és que això era fals i que els “independents” no existeixen i que els polítics professionals s’aprofiten d’aquest suposada llibertat que té “l’independent-amic” per canalitzar estratègies, tàctiques i consignes de petit recorregut.

Això passava molt entre els anomenats intel·lectuals. I també vaig començar a entendre els amfitrions que en la Taula Rodona eren de despatxos d’advocats i de professionals de tota mena i per l’aspecte interior de les cases semblava que ens reuníem a l’habitatge de gent benestant i això que era veritat, a part de la generositat del que acollia eren llocs que per la mentalitat policial se’ls hi podia escapar de pensar-hi com a llocs “conspiratius”, pensant que eren unes suposades cases d’ordre. Els del PSUC eren uns genis en oferir aquestes cases per reunions unitàries, que sumats als llocs que també ens oferien capellans i monges completàvem una xarxa de llocs per reunions ben potent i segura.

El meu pas per la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), la Coordinadora, fou tota una altra cosa, allí no mirava i observava, sinó que participava aportant iniciatives i intentant fer una para-governança unitària en plena dictadura.

Varen ser molts anys de treball unitari a la Coordinadora, era com treballar i conspirar a primera divisió.

Els representants del PSUC: el Guti – l’Antoni Gutiérrez, el Pere Ardiaca i en Josep Solé i Barberà em tenien captivat. No sé com és pot tenir tanta discrepància ideològica amb algú, però que amb els que discrepes et sents meravellat de com treballaven.

No era una síndrome d’Estocolm malpensats, era una admiració professional de clandestinitat que jo intentava implementar al Front, encara que era per carreteres nacionals, ideològiques i estratègiques molt i molt diferents.

Amb els anys per torn, em va correspondre  a portar les actes de les reunions i la redacció preliminar de molts documents.

El PSUC sabia que el Front estava al mig d’un pont entre ells i els anticomunistes catalans de llibre, i això alguna vegada ens donava  avantatge.

Sé que ho he escrit en un altre text, però amb els representants del PSUC per tant camí junts vàrem arribar a tenir una relació de companyonia i respecte personal. Recordo que el pare li va demanar al Guti que em convences de seguir de veritat la carrera de Medicina que la lluita me l’estava perjudicant. A més el Guti em va sermonejar que no fes la meva mala pràctica de retenció d’orina que tenia costum de fer, que de gran ho pagaria. O en Josep Solé en recriminava que algun cop de paraula segons ell, no tractava bé a “l’Avi” Cornudella. Ho vaig corregir tot, però em vaig carregar els meus primers estudis de Medicina que 50 anys després hi vaig tornar.

A mi també m’agrada pel cantó socialista en Joan Reventós, en canvi em fastiguejava l’Andreu Abelló el representant d’un sector d’ERC. (Tota la dictadura ERC va estar trossejat en dos faccions).

El 1970 mentre la Coordinadora organitzava una Setmana de Reivindicació Nacional, el Front commemorava l’Onze de Setembre col·locant uns altaveus emeten una proclama reivindicativa al carrer Trafalgar de Barcelona, lloc emblemàtic per la Diada. Curiosament el PSUC ens va felicitar oficialment i vaig veure el meu pare super-orgullós.

Aquell mateix any la Coordinadora inicià el procés de col·laboració amb diversos sectors socials i cívics per anar cap a la constitució de l’Assemblea de Catalunya.

Sempre hi ha hagut com una resistència en certa historiografia i certs divulgadors de no voler acceptar que fou la Coordinadora que no només iniciar el procés de l’Assemblea de Catalunya, sinó que també els partits polítics treballant junts en la Coordinadora resolien prèviament moltes de les qüestions que després sorgirien en les discussions i debats de l’Assemblea de Catalunya.

Sempre una idealització de les masses per una certa esquerra populista creu que l’assembleisme contraposat als partits, fan funcionar les reivindicacions i les mobilitzacions i no sempre és així.

La Coordinadora fou l’obra mestre del Front junt amb el PSUC.

Els que parlen de seguidisme nostre als comunistes, ni van viure el funcionament unitari, ni coneixen l’arquitectura interna de les preses de decisions i aquests crítics ja tenien d’antuvi una visió negativa de l’operació, funciones com funciones.

Que el PSUC a nivell nacional català era més potent que el Front és veritat, menys a les Terres de Lleida, però el Front com a potent lobby de pactes amb credibilitat i capacitat d’adaptar-se en els processos de la lluita fou un fet. Ben real, efectiu i útil.

Hi havia lleialtat en la lluita unitària fins que el PSUC menysté al Front ja en un altre organisme unitari de partits, que fou el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

 (Continuarà)

+++

IMATGE: Per la porta marcada en la fotografia de l’escala de “Can Colomines” -de la “Casa del Doctor”- del carrer Aragó 239 de Barcelona, hi va entrar molt del món independentista, molta de l’oposició democràtica i  també del món cultural i artístic de Catalunya. Des d’on esta feta la fotografia la vigilaven els anys de la dictadura la policia o en altres moments nosaltres la vigilàvem de possibles mirades incomodes. Els moviments constants de gent de diferents sectors, inclosos pacients reals, “tapaven” les activitats polítiques.

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 13)

 

L’estratègia unitària 
antifranquista del Front (1 de 3)

 

 

Sobre les plataformes unitàries antifranquisme hi he escrit molt, tant en aquest blog com en altres publicacions, ho he fet més com a politicòleg que com a vivència personal. Precisament aquí és on s’escau fer-ho com a vivència meva, tot i que alguns lectors encara no entenen que això és un diari personal i estic fent un intent memorialístic.

La historiografia catalana de la lluita unitària antifranquista presenta uns biaixos preocupants, per una banda els que diuen qui se’n porten el mèrit del “lideratge de la lluita antifranquista”, qui és l’artífex de la “unitat antifranquista” i com han estat “les dinàmiques en el terreny polític” de les diferents versions de plataformes unitàries.

Només pensar que ara celebrarem solemnement els 50 anys de la constitució de l’Assemblea de Catalunya ja em posa neguitós, perquè  recordo tots els biaixos i que qui avui en parla acadèmicament o periodísticament torna a traspassar les polèmiques de fa 50 anys a les actuals explicacions històriques.

I encara més, hi ha qui homologa les reivindicacions per exemple a favor dels presos i exiliats polítics independentistes d’avui, amb les reivindicacions històriques antifranquistes i òbviament ràpidament han aparegut els que diuen que això no és possible, ni comparar-ho, ni fer-ne ostentació pública.

Els comunistes del PSUC i els seus historiadors orgànics, donen la seva versió escombrant cap a casa sobre la lluita unitària antifranquista i els independentistes sobretot de les esquerres marxistes i els seus historiadors orgànics o escombren cap a casa o critiquen per exemple al Front d’haver fet un seguidisme complet i submís al PSUC en les plataformes unitàries, allò que sent diu fer de “companys de viatge”, encara que volen dir “fer de tontos útils”.

Ni una cosa ni l’altra.

Pels hereus del PSUC, tant polítics, historiadors com periodistes, és un fet que per a ells el PSUC ho era tot i creadors de tot, ho podem llegir en molta literatura sobre la temàtica.

Tots aquests no fan cap favor al PSUC, perquè el PSUC fou un excel·lent partit antifranquista que penso que jo estant molt lluny d’ells, mereixien i mereixen un respecte polític i un rigor intel·lectual explicatiu, ben lluny dels pamflets que es publiquen.

El PSUC era comunista que no sóc, ni tant sols eurocomunista, eren catalanistes-unionistes és a dir volien seguir sent espanyols i jo no, però acceptaven que en un referèndum els catalans ens poguéssim preguntar sobre el nostre futur i la seva identitat. Simplement eren espanyols demòcrates amb vocació catalanista.

Ni idea si ells admetrien aquesta caracterització que faig d’ells, però el Front durant la lluita antifranquista els veia també com faig jo ara.

Encara més, perquè era una realitat: el PSUC enquadrava classe obrera de veritat i a més amb un llenguatge integrador al País, tenia afiliat immigrants de parla castellà. El PSUC i sindicats com Comissions Obreres, que agradi o no que ho digui eren cosins germans, sinó fills directament del PSUC, ajudaven d’una manera efectiva a que el treballador nouvingut, almenys no fes fàstics de les coses de Catalunya.

El Front i jo també, n’estàvem convençuts que la nova immigració, a més de ser un drama econòmic per a ells sortir del seu territori per qüestions econòmiques, fou i ha estat un capital humà molt generós que ha ajudat amb el seu treball a posar les bases modernes de Catalunya.

Dotzenes de fills de la immigració espanyola vinguda a casa, han estat independentistes i sinó ho han assumit, han estat com a demòcrates respectuosos de la nostra llengua, la nostra cultura i les reivindicacions nacionals en general.

El Front Nacional de Catalunya fent aquestes anàlisis, -les acabo d’escriure a sac sense preocupar-me de cap llenguatge acadèmic-, va crear una estratègia política: la denominada “La unitat a través de l’acció”.

Aquesta estratègia era el marc polític per poder treballar i lluitar amb forces polítiques en el combat antifranquista, per molt allunades que estesin. Implementàvem nosaltres la política del pacte pragmàtic.

El Front ja tenia experiència de treball unitari  des del primer moment, precisament per ser un Front o sigui una pluralitat interna, però a més participava d’iniciatives unitàries com el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, l’anomenat col·loquialment “Comitè Pous i Pagès” (1945-1948) o després el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, el denominat “Comitè Ametlla” (1958).

I fou aquí quan el Front va creure que calia incorporar al PSUC a la lluita unitària, cosa que no havia passat fins llavors per l’enorme anticomunisme de diferents forces que els recordaven o havien patit el seu autoritarisme i repressió en èpoques anteriors.

Una data cabdal fou el mes d’agost de 1967 quan Joan Cornudella o sigui el Front oficialment, va visitar personalment a Antoni Gutiérrez –el Guti- per convidar al PSUC a participar en una reunió del Comitè 11 de Setembre. Comitè  del que fins llavors havien estat exclosos, com prèviament ho havien estat en les plataformes unitàries catalanes com el “Comitè Pous i Pagès” i el “Comitè Ametlla”.

Aquella manifestació de l’Onze de Setembre fou un èxit almenys simbòlic, participant també Comissions Obreres i sentint-se segurament per primera vegada reivindicar les llibertats de Catalunya en castellà per obrers immigrats.

El Front estava implementant la seva estratègia unitària i òbviament els comunistes també creien implementar la seva, com era la seva iniciativa resumida en “Reconciliació Nacional”, la proposta de “Vaga general pacífica” i el “Pacte de la llibertat”.

Això sí polítiques del PSUC i el PCE simultàniament. Dic simultàniament, perquè per nosaltres eren els mateixos com històricament sabem tots, encara que tenien matisos diferents.

En la lluita unitària i en aquesta col·laboració àmplia, tothom inclòs el Front hi guanyava: un win-win. Jo crec que hi guanyava el País.

Però pel Front va tenir uns costos, com per exemple l’escissió que va crear el PSAN . Que no fou només per la lluita unitària, però hi va tenir un pes. I també va tenir un cost unitari perquè hi varen haver forces que no varen voler col·laborar amb el PSUC  i això provocà la sortida de partits del “Comitè Ametlla” com el Front per crear posteriorment altres plataformes unitàries.

Fins aquí ja tenim una Comissió Onze de Setembre Unitària, després de la “Caputxinada”, per coordinar la solidaritat amb els tancats es creà la Taula Rodona (1966) i d’aquesta plataforma molt posteriorment en sortir també la Comissió de Solidaritat (1969).

El 67 a proposta del Front s’inicia les negociacions per a constituir la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, que acabaria constituint-se l’any següent. En la constitució inicial d’aquest organisme només hi havia el Front com a partit independentista.

Com que no vull fer d’historiador sinó de memorialista, explicar que estem en el moment que jo un jove de 18 anys oficialment entra com afiliat al Front i a més d’altres feines com a militant, participo directament a la lluita unitària tant de Catalunya com de la resta dels Països Catalans.

En resum, durant el franquisme vaig assistir a nivell personal  o com a representant oficial del Front: a la Taula Rodona (1966-1973), a la Comissió d'Amnistia (1969), a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), a l'Assemblea de Catalunya (1971-1977) i al Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975-1977). I també vaig participar en d'altres esdeveniments unitaris com l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans tancats a Montserrat pel Judici de Burgos (1970).

 (Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura urbana del projecte “Escullera” (1988) de Jaume Plensa. Instal·lada al barri de Verdum a Nou Barris de Barcelona.

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 12)

 

L’espionatge, els seguiments,
les detencions i la presó

Era impressionant, jo tenia la pell de gallina escoltant un combatent que cantava una cançó en basc pujat a la tarima, la mateixa que uns companys seus cantaven mentre amb por i per calmar-se, esperaven  la entrada violenta i inevitable de la Guardia Civil que rodejava el “Caserío” on els tenien rodejats i que faltaven minuts perquè passes l’assalt.

Escoltava jo rodejats de polítics, poetes, pintors i molts del món de la cultura a la “Tancada de Montserrat” contra el Judici de Burgos.

Aquesta cançó que no en sé el nom, ni la lletra, ni com sona, però si la “música” del que significava i aquest sentiment profund m’ha acompanyat no només en la lluita antifranquista, sinó també en tota la lluita independentista en general fins avui.

La por en la militància i la por a la repressió son uns estats d’ànims, és una emoció que a part dels records desagradables, és un material valuós per la preparació d’un militant.

Hi ha moltes menes i graus de por, però si l’activista, el mobilitzador no en té, tindrem un problema. La por és necessària i útil per fer propaganda clandestina, per mobilitzar, per fer acció sigui al nivell que sigui.

I si la persona que prepares diu i fins i tot farda de no tenir por, has de buscar la manera per canviar-li els paràmetres de l’anàlisi i de la seva capacitat emocional d’aguantar les situacions més perilloses. Però a més, quasi sempre es treballar en equip i la seguretat del conjunt és molt important.

En la militància combativa heroïcitats ni una, frivolitats ni una, imprudències ni una i competicions internes en el grup per veure qui arrisca més, ni una.

Com exemple parlem ara d’un esdeveniment que veig que s’explica molt, tot i que fou un fracàs pels resultats públics, però fou un acció d’aprenentatge molt gran pel partit i sobretot per mi personalment.

Estic parlant d’una acció de propaganda l’Onze de setembre de 1973 que era interferir i anul·lar l’àudio del repetidor de Televisió Espanyola de Vila-seca, que donava servei al seu primer canal i sobretot transmetia per Tarragona i Reus. La interferència canalitzaria, a una hora de màxima audiència, un missatge reivindicatiu independentista. Recordem que només era l’àudio.

Estalvio com tècnicament estava preparada l’operació per l’equip d’enginyers que era molt bo, pels mobilitzats per la logística sobre terreny i per l’equip de seguretat. Aquell dia jo dirigia la operació.

A diferència de com he vist explicada l’acció, si aquesta no es va realitzar no fou per un problema tècnic, va ser per un problema de seguretat.

L’enginy anul·lador de l’àudio de la tele i la inclusió de un nou àudio o sigui el nostre, va necessitar un ajustament sobre terreny que estava passant tots els paràmetres d’un temps planificat i raonable d’exposició oberta i a més vàrem detectar persones que s’apropaven al lloc on hi havia els tècnics treballant.

I vaig tenir de prendre una decisió arriscada, després de tanta feina de molts militants tant a casa com al lloc de l’acció, la decisió fou cancel·lar l’operació per seguretat.

Aquesta decisió que ningú va discutir, fou tant impactant per a nosaltres que jo amb Joan Cornudella vàrem revisar si havia estat correcte la meva decisió que havia frustrat una important acció de propaganda. Jo havia primat la seguretat.

Per mi fou un aprenentatge prendre la decisió i després analitzar-la com un component de direcció i lideratge en les “accions al carrer”.

Els nostres enginyers van obrir un nou camp tecnològic que feríem servir posteriorment amb altres tècnics en altres accions d’interferència de tota mena en altres suports; i pel conjunt del grup fou un acte de responsabilitat que malgrat l’evident fracàs, cohesionava més l’equip, establin una millor confiança sempre molt necessària quan fas activisme organitzat.

Molt del material intel·lectual d’aquesta operació, des del discurs gravat fins altres apunts de memòria històrica, són a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquesta acció de la televisió sempre l’expliquen els llibres, però d’operacions frustrades de propaganda més innovadora o més clàssica, en vàrem fer moltes. Potser caldria guardar-les a la intimitat i només extreure’n experiències per avançar. La història del Front sembla sempre explicada per masoquistes explicant misèries. Posem en valor els nostres èxits que hi són i sí cal amb sentit crític. I no estaria malament fer-nos autèntiques auto-critiques de grup.

La seguretat és fonamental i d’això els nostres serveis d’impressió de publicacions i tota mena de propaganda impresa, en varen saber molt, perquè mai va “caure” ni una sola multicopista i ni una sola edició completa de propaganda. Va ser un èxit monumental. L’orgull d’un partit clandestí.

I de nou deixeu-me dir: al Front la seguretat era essencial, però pel nostre sistema de lluita calia situar molts dels nostres dirigents a l’exposició semipública.

Vaig viure molt de prop la repressió contra la meva família i en particular la del meu pare, molt abans que jo m’afilies al Front.

Ras i curt el pare va tenir vuit detencions, tres vegades empresonat preventivament i un cop jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP).

Recordo una de les primeres detencions del pare de l’any 1963 que fou al voltant de l’anomenada “Campanya de les instàncies” a favor de la llengua catalana. Ho recordo no només per la detenció, sinó a més per la singularitat del que són “les instàncies”.

Es tractava recollir signatures de suport amb una espècie de formulari suposo. (No recordo el format). Se’n van recollir 10.000 signatures que s’identifiquen amb el número de DNI i aquestes instàncies anaven adreçades al vicepresident del govern espanyol Agustín Muñoz Grandes. Diverses persones foren detingudes per la Campanya i el pare en va ser un.

Quan et detenen el pare i vius a casa del pares i tens 12 anys et repercuteix plenament. També quan el pare s’ha d’amagar temporalment fora de casa.

Diuen que moltes famílies normals, ja que jo no he tingut cap família “normal”, tenen prop de la porta de sortida de casa una bossa preparada per anar al gimnàs, a la piscina o per les extraescolars dels nens, a casa teníem una bossa amb roba prop de la porta, per anar a les comissaries i per anar a la presó per les possibles detencions imprevistes.

Deteccions que una vegada va ser d’un sol cop quasi de tots. El pare, la seva dona, el meu germà Lluís i jo. Tots de partits o opcions polítiques diferents emmarcades en l’independentisme.

Aquest tipus de detencions tenia un componen de xantatge complert en els interrogatoris.

Els policies de la secreta i els “xusqueros” que acollonien en els interrogatoris, utilitzaven informació confidencial de la família amb els seus problemes interns o sigui utilitzaven els nostres “Secrets de Família” per donar-nos la oportunitat de delatar-nos uns als altres i així complir l’esperada venjança. Òbviament no coneixien la solidesa de principis de tots.

Una de les maneres de tenir informació de la Família Colomines, a més de seguiments, de documentació fotogràfica que ens ensenyaven en les detencions, era el nostre telèfon fix de casa.

El 2152765 de Barcelona va estar punxat un munt d’anys. I no és una intuïció o una conclusió lògica de que podia passar, era i és un fet ja demostrat quan s’ha pogut entrar en democràcia a la documentació de l’espionatge de la policia franquista, per fer diverses recerques d’acadèmics.

Nosaltres n’estaven tan convençuts que ens escoltaven que al final de les trucades saludaven al possible policia espia i encara més en qualsevol disputa per la línia telefònica de vegades ens aturàvem i deien amb perfecte espanyol: “ ... Y usted que opina señor policia”. i així minimitzàvem el tant molest acte de ser escoltat pels repressors.

Els escorcoll a casa dels pares també varen ser una bona odissea. El pis de Barcelona del carrer Aragó 239 3er 3a era la llar familiar, però també era una consulta mèdica i un laboratori d’anàlisis  clíniques, a més era un focus i lloc de cultura amb sessions de poesia, reunions musicals de música escenografiades en un teatret usualment d’òpera i sessions de teatre infantil dirigit per mi. A més era la redacció d’una revista com “Poemes” i òbviament era una casa on la política clandestina del Front i també de la lluita unitària hi tenia el seu racó de contactes i de debats. En algun moment escriuré de manera detallada sobre aquesta casa i tota la seva activitat. Però aquí m’interessa comentar com  la policia i la seva repressió afrontava els escorcolls a Can Colomines o millor a “Casa del doctor” com alguns li deien.

Tanta activitat és brutal per una vida familiar, els meus tres germans i jo, ho hem viscut diferent per l’edat, però tots vàrem gaudir del sumun de l’activitat d’una societat civil molt dinàmica  en el camp de la cultura, la ciència i la política confluint en un terreny privat i domèstic. Una autèntica escola de vida.

Segurament la meva primera vegada de perill policial, fou que després d’agafar l’ascensor i ja al pis, per entrar a casa, la mare m’esperava amb la porta oberta i em va donar una forta empenta perquè marxes i de cop s’obri la porta de la veïna de davant i reclamant silenci, em va fer entrar a casa seva. La policia estava escorcollant el nostre pis.

Les altres vegades que em vaig escaquejar de la policia, ja no vaig necessità l’empenta materna. Els veïns del pis de davant de casa, els del costat i els de sota van ser el meu refugi improvisat en altres escorcolls. La mare deixava obertes les finestres del cel obert i així podíem anar seguint els comentaris de la policia durant l’escorcoll i saber quan acabava tota la "comèdia".

Atenció perquè el pis dels pares estava carregat de material que els policies en dirien “subversiu”. Eren papers interns polítics, material a mig escriure, el pare escrivia molt a mà amb estilografia, i també a casa hi havien publicacions clandestines no com a magatzem, sinó com a referència per escriure. Tot amagat en dobles parets i en dobles parets en aparells mèdics del laboratori. Mai varen trobar res.

Alguna vegada que no vaig poder marxar i vaig estar present en ple escorcoll, era com un joc del “fred i calent”, cada vegada que un inútil policia s’apropava a algun amagatall, havíem d’amagar la mirada i no enrojolar-nos.

Però a més la intimitat del nostra material tenia també una línia d’aïllament fabulosa: Eren múltiples pots de vidre transparent amb una granota a dins, que en aquella època el laboratori les feien servir com a prova irrefutable d’embaràs, una de les especialitats del pare, i a més hi havia unes bosses de sang tretes de la refrigeració que esperaven per a transfusions, una altra especialitat del pare, tot plegat feia de barrera perquè el policia fastiguejat no possés les mans per allà, la “zona calenta”. Unes granotes i la sang ens varen ajudar molt.

Per sort i pel meu obsessiu comportament en la seguretat amb la quantitat de coses que vaig arribar fer abans, durant la militància del Front i després, no foren gaires vegades entrar, al que “afectuosament” mentre baixaven amb cotxe per la Via Laietana de Barcelona i passàvem per la Gran Comissaria Central de la Policia sempre deien: - Mira la nostra segona casa.

Les meves detencions, la entrada a la presó Model o les meves multes sempre foren per accions corals o sigui que jo formava part d’un grup de detinguts o de represaliats econòmicament. Va passar amb la “Tancada de Montserrat”, va passar en la detenció del 113 de l’Assemblea de Catalunya i va passar en la detenció de tota la Família a la casa del carrer Aragó de Barcelona.

Però jo encara he tingut una altre detenció en plena democràcia. Fou en una acció per la llengua catalana de la Crida a la Solidaritat. Una detenció a l’andana “carrer Aragó/Passeig de Gràcia” del tren subterrani i que va comportar com un "mini-segrestament", ficant-me ells jo ja detingut dins d’un tren, fins a la comissaria de l’Estació de Sans.

Tanta agitació, mobilització i tot el que vulgueu en activisme previ, es pot dir que en aquella acció per la llengua em vaig deixar agafar, perquè era resistència passiva. Si hagués estat a l’època del Front m’haurien d’haver seguit corrent pels túnels abans de detenir-me.

Aquesta detenció fou en el temps del Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, en Macià Alavedra, que encara l’estic esperant o que s’interessés per mi. Un Conseller que havia militat al Front i que ha acabat marcat en delictes econòmics.

De totes les detencions i de l’estada uns 6 mesos a la Model, vaig aprendre molt, vaig tenir molta solitud i vaig sedimentar un grapat de manies.

En alguna detenció en varen escalfar una mica però molt poquet en comparació d’autèntiques brutalitats i tortures que s’han sofert a les comissaries franquistes, potser m’impressionava i feia mal que et donessin cops amb una màquina d’escriure, però el que més em va impactar i ha tingut conseqüències fins avui, és el tenir-me dret un parell de dies sencers.

Aguantar dret durant hores i hores és una habilitat que encara domino, tot i que tinc un quadre de malalties a l’esquena que sempre calia amagar en qualsevol detenció.

Amigues i amics: millor sempre caure dret.

 +++

IMATGE: Pintura “Newton”(1795) de William Blake.

 

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 11)

 

Les dones, el Front i el Memorial ( i 2 )

Ara us parlaré d’una altra d’aquestes temàtiques que sembla que estic trencat les costures del “territori tranquil” que viuen alguns dels que commemoren i escriuen sobre el Front.

I aquesta vegada “emprenyar” no ho he fet expressament: paraula, m’ho he trobat mentre començàvem a desplegar el nou PROGRAMA “Memòries de DONES INDEPENDENTISTES”, que com ja potser sabeu és una iniciativa de la petita plataforma “FÒRUM CÍVIC : Patrimoni independentista del Front (FNC)”.

Ja ho vaig explicar quan presentàvem el PROGRAMA. Aquesta iniciativa és per incentivar pàgines memorialistes introduint la perspectiva de gènere en els estudis i la feina divulgativa de l’independentisme.

Demanem a les militants històriques uns textos curts sobre algun esdeveniment i/o record personal en la lluita independentista.

Tot el material del PROGRAMA que ja tenim, l’hem començat a publicar al Web del “MEMORIAL Joan Cornudella –Joan Colomines”.

Les iniciatives s’han de dinamitzar i encara que ho divulguem a la xarxa com al Twitter o en Blogs o en Digitals, cal contactar directament amb les persones que podrien participar sota els paràmetres del PROGRAMA.

Hi ha dones independentistes que han tingut un paper directe de primera línia en l’independentisme històric, a elles les coneixem, però no és tant fàcil arribar-hi. Les que sí hi hem arribat, ja formalment i per escrit, les hi hem demanat la seva participació al PROGRAMA.

¿Però com arribar a les dones, que foren i són “invisibles” de la lluita passada però que nosaltres sabem perfectament que no fou així i que foren importants en molts camps de l’operativa clandestina?

Busquem les dones que en la primera part d’aquest text n’he dit “les militants de segona línia”, denominació que de cap manera és despectiva, sinó que creiem que varen ser molt eficaces però col·laborant discretament.

És a dir: ¿Com arribar a mares, esposes, germanes, amigues, etc etc.  dels militants i simpatitzants del Front que depenent de les èpoques eren majoritàriament homes?

Com organitzadors del PROGRAMA ho vàrem tenir clar, nosaltres coneixem els marits, els germans, els amics, doncs els hi escriuríem un e-mail i els hi demanaríem l’e-mail particular de la seva dona o companya o germana o amiga.

Portem més de 21 contactes i oh !!! sorpresa no hem obtingut els e-mails.

Ells ens dient que no cal, no ens donen l’e-mail i decideixen per elles el col·laborar o no. La mateixa conducta protectora de fa 50 anys, per no qualificar-ho de manera més forta per la mentalitat d’avui. Òbviament no vull molestar a ningú.

- Escolta doncs, no em donis l’e-mail de la teva dona, però digues-li a ella el que t’he explicat i que ella decideixi. Jo li deia a un home violentat per la meva suposada impertinència telefònica.

-No, no cal. Ella sabia de les meves activitats de militància, però no estava informada de tot. Em responia.

- Ja, però era independentista, va ajudar moltes vegades i segur era una simpatitzant del partit, precisament el nostre programa vol arribar a aquest tipus de dones per donar-les-hi veu i tenir-les-hi un reconeixement.

No hi va haver manera i ho hem deixat corre oficialment en alguns casos, però sembla que no ens coneguin lo tossuts que som, perquè  arribarem a la dona en qüestió per la porta que sigui i ella decidirà si col·labora.

Però després hem trobat la dona que sí accepta que era simpatitzant, fins i tot militant, però diu, menys valorant-se ella, que fou el marit qui hi estava implicat.

- Sí que varen fer coses, però no cal parlar-ne. Deia una xiqueta de 80 anys.

És a dir la pròpia dona té assumit i perfectament interioritzat el ser i estar invisibilitzada a la segona línia.

D’acord són dones grans. Si jo tenia 20 anys i me’n portaven 10 o 18 anys, òbviament són grans.

Però també son GRANS en majúscules, amb experiència i dedicació a “la militància silenciosa”, que en ulls d’avui és de justícia fer-les sortir als papers almenys als memorialístics.

Els anomenats recursos humans d’un partit polític que lluitava per la llibertat és un patrimoni d’alt valor, que s’ha d’explicar, valorar i honorar.

Resulta que els clixés del passat m’han entrat inesperadament en un PROGRAMA d’homenatges i divulgacions d’avui.

Seguirem buscant militants femenines i com ja havíem dit començarem per les de Front que varen milità fins l’any 80, però de manera simultània intentarem connectar amb dones militants independentistes del PSAN, del PSAN provisional, Independentistes dels Països Catalans, Nacionalistes d’Esquerra, Partit per la independència, Esquerra Nacional, Esquerra Republicana i tants d’altres col·lectius i partits que constitueixen les dones i els homes organitzats del nacionalisme català històric i que tenen l’independentisme segurament com únic punt comú.

Hem avançat feina però no trobem les adreces d’e-mail o si en tenim alguna, és dolenta perquè ens tornen el correu.

Us penjo una llista de noms, qui pugui donar adreces d’e-mails o altres formes de contacte que per favor ens ho comuniqui a: memorialcornudellacolomines@gmail.com

Gràcies.

 La llista:

Teresa Aimeric i Padrós, Teresa Alabèrnia i Domènech, Núria Albó i Corrons, Ramona Balart i Rossell, Maria Mercè Bonet i Agustí, Carme Bonet i Serra, Núria Cadenas i Alabèrnia, Imma Cardona i Martínez, Carme Casas i Mas, Magdalena Duran i Planell, Pepeta Duran i Planell, Meritxell Flogny i Viusà, Anna Ibáñez, Antònia Macià i Gómez, Maria Antònia Oliver i Cabrer, Maria Pallàs i Coromines, Maria Reig i Moles, Marina Ribadulla Buira, Enriqueta Ribatallada i Sariol, Montserrat Rodés i Carbonell, Ricard Ruiloba, Núria Santamaria, Blanca Serra i Puig, Dolors Serra i Kiel, Mercè Subirats i Pla, Rosa Maria Tarín Martínez, Montserrat Tarragó i Domènech, Dolors Tubau i Molas, Concepció Vall Pla, Montserrat Vall Pla, Consol Vernet i Anguera, Roser Vernet i Anguera, Maria Rosa Vernet i Nomen, Montserrat Vernet i Nomen, Ramona Via i Pros i Margarida Viladomiu Valls.

AFINANT LA PUNTERIA: Diverses persones ens han fet veure errors en aquest llistat que ja hem corregit. Els familiars que han vist algun nom de persona que desconeixíem que era morta, els hi demanem disculpes, òbviament no ho sabíem. I els noms de dones franquistes que s’han colat al llistat, és que jo, nosaltres l’equip i la tecnologia hem fallat, els noms ja han desaparegut.

Gràcies a tots per llegir-me, però no deixeu d’ajudar-me a que no quedi cap dona independentista militant fora d’aquesta convocatòria. JRCC   jrcatalunya@gmail.com 

(ATENCIÓ: Aquests noms ja han estat fets públics i apareixen en diferents llibres polítics. No descobreixo res de nou, perquè tots han estat prèviament publicats i nosaltres simplement n’hem fet el buidatge de les publicacions).

 +++

IMATGE: Il·lustració de la col·lecció “Faces” de Vasay Kolotusha de Ucraïna.

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 10)

 

Les DONES, el Front i el MEMORIAL (1)

                        Dedicat a l’Isona, la Rosa Maria, la Margarida i la Carme

En el primer número de la revista universitària independent que jo edito LO CAMPUS, apareguda l’any 2008, vaig incloure una entrevista de la Directora del Centre Dolors Piera d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la Universitat de Lleida, tota una declaració de principis de la nostra línia editorial començar amb aquesta temàtica. I la Directora del Centre ens va dir un argument que em va semblar almenys xocant:

 

- “A la universitat passa el mateix que a la societat en general, també amb les seves misèries i els seus problemes...”.

 

Tot venia perquè jo em feia creus que a la Universitat no es respectessin els drets de les dones entre professors i estudiants, produint-se assajaments per exemple.

 

L’exemple em serveix per dir que en un Partit Polític també com a la Universitat, passa el mateix que a la societat en general, també amb les seves misèries i els seus problemes.

 

En 80 anys de Front hi han hagut diferents èpoques viscudes en moments molt diferents. Els 50, no van ser com els 60 seguint amb dictadura, ni els 70 amb dictadura i transició, ni i tampoc els 80 i 90 amb democràcia quan va acabar el Front.

 

La dones en el Front també han tingut un protagonisme diferent, sobretot quan havien de ser militants clandestines.

 

Com he anat explicant en aquest blog, jo em centraré només en el meu temps al Front de 1969 al 1976 sobre la situació de la dones en la organització, com en les reivindicacions polítiques del partit en termes feministes.

 

En el meu període el Front enquadrava un important nombre de militants femenines, tant de base, com de quadres i com de direcció.

 

La igualtat de gènere era assumida com una cosa natural sense gaires teoritzacions, ni tampoc calia forçar cap mena de discriminació positiva perquè elles soletes exercien una militància professional molt sòlida, liderant el que fes falta, sobretot les més joves, que tenien al voltant de 20 a 25 anys de mitjana.

 

El que si passava al partit era que hi havia la convivència de diferents generacions i en la més antiga, hi havia un tics d’una societat on en la vida civil dels anys 70 un 49,8 % de la població femenina es dedicava a “les feines de casa” i el 80% de les dones amb títol universitari estaven inactives de les seves professions. Tot aquest panorama tenia la seva traducció al partit.

 

Molts dels militants homes casats tenien la seva esposa a casa cuidant a la família i aquestes dones varen constituir una autèntica gernació de suport situada en una segona línia de la militància.

 

“Invisibles”, informades però sense vida interna de partit.

 

Moltes feien treballs de suport de tota mena, des de producció de materials com de logística actuaven pel partit, algunes d’elles es creien de sentiment membres del partit i de l’independentisme, encara que a la pràctica formalment no militàvem.

 

Però per la direcció del Front totes aquestes dones que el context familiars i social les situava a segona línia, ens eren molt importants.

 

Primer perquè més que una ajuda complementària era una ajuda estructural i a més perquè eren uns personatges a tenir en compte per la seguretat del partit.

 

Ara que per la pandèmia parlem de “bombolles familiars” en la clandestinitat una “bombolla familiar” era un marc que podia tenir esquerdes de seguretat.

 

¿De que servia que el home, marit entregat a la causa l'informés només unes coses i no altres a la dona, si només per la poquíssima informació compartida podia fer esclatar la bombolla i acabar tots a comissaria? La policia no estava per subtileses.

 

A mi les dones companyes de militants actius eren una preocupació, no cal dir quan apareixen distorsions d’infidelitats o vides més animades sense compromisos. Però infinitat de vegades jo em fiava més de la dona “professió: feines de casa” que dels seus propis marits.

 

I no penseu que és una qüestió meva d’aproximació a les senyores, ja que hi ha el mite que a mi m’agraden totes, sinó perquè una mestressa de casa sempre, sempre, era més responsable i eficaç.

 

A més elles “de pedres en feien pans”. La migradesa i l’alt cost econòmic d’un partit polític clandestí, necessitava de la responsabilitat que les militants dones exercien.

 

En clandestinitat els merders amorosos sempre són un problema o no, tot depèn. Per exemple jo em vaig casar amb una militant i en vaig tenir un fill o el meu pare quan es va morir la mare -una típica i imprescindible militant d’aquest grup considerat de segona línia- es va tornar a casar també amb una altra  militant. I moltes altres parelles varen anar a bon port o vàrem naufragar.

 

El partit no va exercir el recomanar que entre militants no s’enrotllessin com recomanen algunes empreses o serveis públics, per exemple a l’Anglaterra que jo vaig viure.

 

Al Front no només vàrem quedar influenciats per la moda ideològica del moment, sinó també per la moda, per la moda moda, tant en qüestions de vestir i com en l’aspecte físic.

 

A la universitat ja veies de lluny qui era del PSUC, un catalanista kumbayà o un independentista amb fums d’intel·lectual.

 

El jersei de coll alt, els pantalons de pana, la bossa penjada i dient cada cinc minuts “tant en quan ...” era un comunista camí de l’eurocomunisme i així podríem anar detallant les tribus i les famílies polítiques.

 

Nosaltres poca broma, cada acció tenia la seva vestimenta com si fos un atrezzo teatral. Això sí: barbes i cabells llargs era la moda, una moda que anant al barber podies en minuts canviar d’aspecte, una bona pràctica per viure en clandestinitat o com jo com un “alliberat clandestí” durant un període.

 

La veritat es que jo venia traumatitzat perquè el meu pare anti-modes uniformatitzadores, m’havia prohibit comprar-me uns pantalons de pana en la meva adolescència i primera joventut.

 

També era l’època que les joves, les nostres joves, per moda i algunes per reivindicació no es depilaven, ni les aixelles, ni res, fins i tot ni la possible ombra o no tanta ombra de bigoti.

 

També Front va tenir les seves lolites, lolis i lolas, com també unes adorables tietes de tota la vida, sense extremismes, tranquil·les, però d’una eficàcia combativa espectacular.

 

Així doncs la vida interna del nostre partit clandestí fou com la universitat i la societat en general.

 

A nivell de principis polítics el Front del primer Congrés recollia les reivindicacions feministes diem-ne bàsiques.

 

La dona i el treball, la dona i la família i el matrimoni, la dona i la sexualitat, la dona i l’església, la dona i l’educació i la dona i la política varen ser temes que va tractar el Front.

 

El feminisme ens preocupava en el sentit de sentir-nos part dels seus continguts, però el que no estic tant segur, és que en la nostra vida particular tot anés per aquesta “autopista”.

 

Com tampoc estic segur que el partit en fes una potent i visible fita reivindicativa. Això no vol dir que no ho intentéssim.

 

Recordo haver assistit amb el meu pare ja de partits diferents a “Les primeres Jornades Catalanes de la Dona”, celebrades el 1976 a la Universitat de Barcelona. Sent nosaltres uns dels pocs homes que hi vàrem assistir amb un magnífic esclat de potent feminisme.

 

(Continuarà)

 

+++

IMATGE: Escultura “Expansion” de Paige Bradley. Una figura de bronze amb electricitat que fou instal·lada temporalment a la ciutat de Nova York.