Vivint
els 50 anys
de
l’Assemblea de Catalunya
He escrit per al digital “Llibertat.cat”
-portal d’informació
i opinió de l’Esquerra Independentista- un article sobre l’Assemblea de Catalunya”,
text que reprodueixo a continuació:
Les
commemoracions de la històrica
“Assemblea
de Catalunya”
Aquest 2021 fa
50 anys que formalment es va constituir l’Assemblea de Catalunya.
Després d’haver
llegit el que han escrit alguns becaris aquests dies a la nostra premsa sobre
la temàtica, deixeu-me dir una obvietat, que l’Assemblea de Catalunya no
és la que dirigeix avui la professora Elisenda Paluzie, l’anomenada Assemblea
Nacional Catalana.
L’Assemblea
de Catalunya -auto citant-me- “ ... fou una plataforma unitària
antifranquista que agrupava diversos col·lectius ideològics organitzats com
partits, sindicats, organitzacions professionals i moltes altres entitats; a
més a nivell de tot Catalunya sigui per ciutats, comarques o agrupacions de
comarques, s’havien creat diferents Assemblees Territorials...”.
[“La mirada independentista de l’Assemblea de
Catalunya: unes vivències personals”. Revista de Catalunya.
volum 314 (2021)].
Si només fossin
els becaris mal pagats i explotats que escriuen a la premsa, els que no sabessin
explicar i situar l’Assemblea de Catalunya, jo ja signaria, però
el problema és que els errors d’explicació sobre l’Assemblea de Catalunya venen
del món acadèmic, del món dels partits -dels històrics com dels més actuals-,
de les institucions amb les seves plataformes de “Memòria Democràtica” i d’un
grup que s’ha professionalitzat a explicar que era això de la “lluita unitària
antifranquista” i això ho fan fent-se passar per “independents”. El gran Pere
Portabella i el gran Miquel Sellarès en son uns magnífics exemples.
D’entrada
deixeu-me fer una prèvia: per a mi tothom sense exclusió, sigui dels meus o
d’ideologies antagòniques a la meva, pel sol fet haver estat antifranquistes i
a més actius antifranquistes, tenen el meu reconeixement i el meu respecte. Son
gent honorable i valenta. Però això no vol dir que no els hi discuteixi les
seves tesis polítiques i la desinformació que fan de la nostra història.
Jo soc el primer
culpable: durant 50 anys no he escrit, ni conferenciat, ni una sola paraula sobre
la lluita unitària antifranquista. Ja ho feien uns altres i no volia incidir en
el testimoniatge, ni el memorialisme, perquè no em venia de gust i per explicar
“batalletes” ja teníem els que han viscut durant anys de renda política a les
costelles de la sempre vistosa “unitat antifranquista”.
I que ha passat
durant aquest temps?
Doncs el de
sempre, si tu no construeixes “el discurs” tal fan uns altres, i no sempre
historiadors “professionals” son els que relaten els fets, sinó propagandistes
orgànics molt efectius.
L’Assemblea
de Catalunya és una de les aventures polítiques més mal explicades,
distorsionades i manipulades que tenim de la nostra historia contemporània.
En el moment
actual que l’esquerra catalana espanyolista està reinventant la seva història;
que l’independentisme s’inventa també la seva història: sigui empetitint el
llegat del patrimoni històric del FNC o inventant un antifranquisme d’una sola
ERC que no va existir o l’actual autoanomenada “Esquerra Independentista” que
intenta presentar de manera forçada la seva continuïtat històrica enllaçant amb
l’independentisme marxista dels 60 com el PSAN; mentre funcionen
intel·lectualment tots aquests mecanismes de distorsió, parlar de l’Assemblea
de Catalunya és reproduir discussions passades que es varen produir al sí
del propi organisme unitari, o presentar l’Assemblea de Catalunya segons
la situació política actual. Mala peça al taler.
Sobre l’Assemblea
de Catalunya hi ha “tesis doctorals”, com també hi ha del que en deien
“tesines”, hi han treballs de recerca de graus i fins i tot de batxillers, hi
ha publicats molts articles acadèmics, també n’hi ha de divulgació històrica en
revistes especialitzades i en premsa, i òbviament hi ha un gran reguitzell
d’articles d’opinió, de persones que vàrem participar directament a l’Assemblea
i també hi ha articles de relators diem-ne “externs”.
I sobretot
l’Assemblea té un llibre d’Antoni Batista i Josep Playà : “La Gran
Conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya” (Empúries: 1991) que
diuem que és “la bíblia” del tema, de fet és el text que tothom pirateja quan
no té res nou de recerca.
L’últim “pirata”
ha estat Joan Safont a la Revista de Catalunya amb un article, que
almenys diu on ho ha “copiat” tot. Ha copiat el “discurs” del PSUC, el discurs
hegemònic de l’explicació de la “unitat antifranquista” i l’Assemblea de
Catalunya. No cal dir que és un discurs esbiaixat.
El que és molt
interessant és resseguir a la premsa catalana els articles d’opinió que es
varen publicar en les commemoracions dels 5, 10, 25, 30 i 40 anys de
l’Assemblea de Catalunya i descobrireu que alguns autors i autores, que el que
deien un any commemoratiu, ho deien radicalment diferent en articles d’altres
anys .
Per exemple: són
una delícia els articles de Pilar Rahola i la replica d’Antoni Gutiérrez -el
Guti- del PSUC, perquè la periodista elogiava l’Assemblea de Catalunya un
any i en un altre article anys després, en deia pestes de l’Assemblea. El Guti
li feia veure les seves contradiccions.
A mi que el PSUC
ens ofereixi la història “a mida”, no em treu la son, a l’inrevés m’excita al
debat, perquè és més que demostrat -i ells ho saben- que sense els
independentistes del FNC no hi hagués hagut lluita unitària antifranquista com
la que coneixem, amb comunistes inclosos.
El que també em
rebenta és que presentin l’Assemblea de Catalunya com Disneyland.
Com aquells
reportatges que algun cop, ens ha ofert TV3 de la mà de Francesc Escribano en
la sèrie documental “Dies de transició”, on es primava l’espectacle sense
situar bé el context polític de l’esdeveniment. En concret era sobre la
detenció del 113 de l’Assemblea de Catalunya, emès l’any 2004 i que ja vaig criticar el seu moment.
Actualment podem
trobar vídeos a Youtube on s’explica la sessió inaugural de l’Assemblea de
Catalunya a base d’oferir-nos exclusivament els mecanismes del Servei de
Seguretat que teníem. (“Semàfors humans” amb carpetes verdes tot continuava
sense problemes / Si les carpetes haguessin estat vermelles volia dir policia a
la vista i avortament de l’acte). És una manera entretinguda audio-visualment
parlant, però els escrits -siguin acadèmics com periodístics o com guions
visuals- no poden utilitzar com a recurs essencial per tirar endavant la
història, només aquestes “logístiques”.
La historiografia
orgànica hegemònica d’avui té el següent discurs, sobretot a algunes
universitats públiques catalanes:
Pontifiquen: El
PSUC era l’oposició real i operativa antifranquista a Catalunya, tota la resta
seguíem al “partit” i érem els acompanyants “tontos-ùtils” d’una estratègia ben
orquestrada pel PCE-PSUC. L’Assemblea de Catalunya entrava en tota aquesta
lògica. I per explicar-ho ens diuen que la Tancada de l’Assemblea
d’intel·lectual a Montserrat durant el Judici de Burgos en fou l’embrió de
l’Assemblea. Que el Guti del PSUC n’és el “pare” de l’Assemblea i que en un
mític restaurant de Barcelona el Guti i el socialista Quico Vila-Abadal varen escriure els
punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya.
Aquesta llegenda
urbana l’han escrit i repetit 50 anys i ara atents perquè veureu que escriuran
aquest proper 7 de novembre, el dia de la sessió fundacional de l’Assemblea
de Catalunya.
Mireu, l’Assemblea
de Catalunya la va articular la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques
de Catalunya. A més la va tutelar. I sí l’historiador honest es deixes de
propagandes i anés al arxius de la clandestinitat i llegís les Actes
Internes de la Coordinadora veuria que ni “intel·lectuals”, ni “pare”, ni “restaurant”:
molt abans, molt abans, hi ha documentació que avala la història real de la
“unitat antifranquista” que fou l’Assemblea de Catalunya, inclosos els
seus punts reivindicatius.
(Jo com a
redactor de torn vaig escriure moltes Actes internes d’aquestes que cito
-de la Coordinadora, de l’Assemblea i del Consell-. Algunes són “actes
literals” redactades en primera persona i d’altres “actes resumides” redactades
en tercera persona. Ara desconec qui les té guardades, encara que jo diria
“segrestades”, perquè segur estant en arxius particulars i suposo d’algun
partit, però falta catalogar-les i digitalitzar-les en obert).
Per cert, per
acabar: l’Assemblea de Catalunya mai va pretendre ser una “conspiració”
com s’ha escrit reiteradament, precisament volia ser tot el contrari: era
voler sortir a la “superfície” i involucrar de manera senzilla i fàcil el màxim
de sectors a la lluita antifranquista.
Joan-Ramon
Colomines-Companys
L’article a “Llibertat.cat”
... clicar aquí