.
.
.
.
.
.
El pitjor provincialisme de la Universitat de Lleida (UdL) és creure’s “la millor” i sobretot “la precursora, de quasi tot”, que evidentment no passa. Però la propaganda oficial ho diu i escriu, una i altra vegada sense cap mena de vergonya. Hi ha una autèntica obsessió per presentar la UdL en els rànquings universitaris, quasi sempre que no coneix ni déu, perquè els bons, no hi som. I és que la funcionaria que ho difon, no en té ni la menor idea del que diu perquè moltes vegades, compara “naps amb cols”.

Doncs bé, la UdL oficial ja pot dir que té una altra marca, en concret el seu Rector :

El Rector Viñas pot passar a l’historia, per ésser el primer Rector que en democràcia segresta a les Facultats i Escoles, i fa destruir una publicació en aranès: ER ESTUDIANT 8.
A més, del segrest de la seva publicació mare: LO CAMPUS 11.

Desprès presideix la presentació de la llei de l’occità a la UdL i tothom li riu les gracies.

Això sí que és un èxit!. El món a l’inrevés.

...

Crec que és interessant que els que no dominen bé l’aranès,
entenguin la editorial de l’últim ER ESTUDIANT
que acompanya el nou LO CAMPUS 12,
per això en reprodueixo una versió en català:


----------------------------------------
Editorial

L’aranès blindat legalment

Desprès de l’aprovació de la “Llei de l’occità, aranès d’Aran” tots hauríem d’estar contents i felicitar-nos per tenir una bona eina legal per defensar i desenvolupar la llengua nacional d’Aran que és l’aranès, la nostra manera de dir-ne l’occità.

No ha estat fàcil el procés d’aquesta nova Llei. El trajecte ha estat carregat de moviments estranys, de protagonismes patètics, de falta de consulta d’alguns sectors, de partidismes rampants i moltes vegades -sobretot- d’una incomprensió de com funcionen les coses a Aran Les “coses” de tots els aranesistes, siguin de l’ideologia que siguin. Però al final s’ha resolt tot, de bona manera i amb una certa generositat.

Des d’aquesta publicació n’estem convençuts que la projecció social de l’aranès serà directament proporcional a la seva despolitització, exactament com ha passat en altres llengües que es recuperen.

La paradoxa és que sense militància lingüística i cultural mai s’hagués arribat on som ara, però per avançar més, per involucrar a la llengua aranesa a tothom, cal despolitzar-la en general, convertint-la ara i a la pràctica, simplement, com una eina de comunicació que és. Una eina de prestigi i de sentiments.

La segona qüestió és defensar que les tasques lingüístiques i culturals s’han de fer amb unitat i transversalitat. Ningú es pot apropiar de la llengua, ni tant sols d’aquesta nova Llei. Qui politiquegi amb la Llei per aconseguir uns vots, no farà cap favor a la llengua. Però qui amb la llengua vulgui crear fronteres internes, s’equivoca. Potser ens hauríem de plantejar seriosament, practicar maneres senzilles però eficaces, com les anomenades “actituds de bilingüisme passiu”. ¿Quantes vegades un aranès parlant, quan li diuen alguna cosa en català, espanyol o francès canvia de llengua i deixa l’aranès?. Doncs sempre. Potser cal seguir parlant aranès i deixar que l’interlocutor parli com vulgui. Així, a més de l’imprescindible immersió a l’escola que tant bé s’està fent, es produirà una immersió social constant amb l’aranès, on tothom s’involucrarà amb la llengua, si voleu: passivament, però aquesta constància acabarà involucrant “ els vells i els nous” a la llengua pròpia del País que som.

La tercera qüestió és el nostre occitanisme tant de cultura com de llengua. Aran forma part de tota una cultura occitana que en formem part per civilització i cultura i que la tenim aquí, amb múltiples possibilitats de construir un espai cultural occità, del que l’Aran hi pot fer una important aportació. Per això hi ha hagut tanta discussió social i parlamentaria en la denominació i continguts de la nova Llei. “L’occità, l’aranès d’Aran” és una bona fórmula per sentir-nos-hi tothom còmodes.

Ja tenim la Llei de la llengua nacional d’Aran■

ER ESTUDIANT 9 / LO CAMPUS 12
-------------------------------------------

...

.
.
.
.
.
.
.
.
.


.
.
.
.

Avui fa 70 anys de l’afusellament del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Seguim amb la vergonya de la democràcia espanyola, de no dignificar la memòria del President afusellat.

No tinc cap mena de dubte que si hagués viscut en l’època política del President Companys, l’hagués criticat durament. Però el seu assassinat per ésser President, em fa defensar-lo sense fissures.

Jo de segon cognom també em dic “Companys”, tot un simbolisme domèstic i privat que em fa estar lligat a la història gran i petita del meu País.

A mi no m’agraden homenatges amb torxes, ni banderes, ni estàndards portats en cerimònia, ni altres diferents “misses” que s’han fet avui. És tota una simbologia que no m’agrada, que detesto, ni tant sols si va referida al meu País o al President màrtir. Prefereixo un homenatge cívic, ple de civilitat i cultura, ple de modernitat i d’esperança de futur.

...

................................
...................................El nou LO CAMPUS 12
...................................amb l'ER ESTUDIANT
....................................................http://www.locampus.cat/

...

Demà surt LO CAMPUS 12.
Serà un dia singular perquè serà explicar a tothom -per primera vegada, de manera àmplia- com la “Universitat de Lleida Oficial” ha perdut els papers i ha comès un atemptat a la llibertat d’expressió i un atemptat a la lliure circulació d’idees i publicacions.

Tant gros és tot plegat, que ja el Col•legi de Periodistes de Catalunya hi ha intervingut, a demanda nostra. Haureu de llegir el nou LO CAMPUS per saber-ne més.

També ER ESTUDIANT sortirà demà amb més pàgines, en el camí de passar de Suplement a Publicació independent. Però ara cal que trobem un adequat director o directora a Aran, però això costarà. Malgrat tot, el procés de selecció continua, com també es publicita demà, l’oferta de treball de tres nous llocs per a LO CAMPUS DIARI.
( Cada tema té el seu propi lloc de recollida de currículums redaccio@locampus.cat i
locampusdiari@gmail.com )

..

..................

...........Un parell de pensaments, que venen de la literatura:

........................................... “Si volem que tot segueixi com està,
............................................. és precís que tot canviï”
....................................................... de Giuseppe Tomasi di Lampedusa de “Il Gattopardo”

.......................... “Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos”.
....................................................... de Pablo Neruda


..

Sembla que en les properes eleccions al Parlament de Catalunya l’ensorrament dels socialistes de PSC podria passar. Podria passar, però desprès governar amb un nou Tripartit, perquè si els hi surten els números, no hi ha dubta que hi tornaran.

Però com que les coses verdaderament no estan clares, el que és segur és que hi ha una moguda de càrrecs socialistes cap a llocs laborals més estables, en els que els resultats electorals no els hi afecti. Uns, directament ja avui, van a la privada, altres s’anomenen entre companys de partit cap aquestes feines estables. (També ERC ja ho ha fet, passant un alt càrrec de Vicepresidència a un altre públic i estable de Lleida). També es donen mogudes que intenten liquidar o ja han liquidat avui, sense miraments, als que no són de la seva corda i els hi volen la cadira. Tot ara: apresa i corrent. La Val d’Aran pot ésser aixopluc amb canongies pels socialistes catalans amb perspectiva de perdre el càrrec. Penseu que la desbandada socialista, d’Esquerra i d’iniciativa de la Generalitat serà brutal i espectacular.

Desconec si l’actual dimissió del Director del Servei Aranès de la Salut, Francesc Fernández respon a tota la moguda abans descrita, però casualment passa en temps de la gran moguda de la recol•locació. I celebrant els 25 anys de l’Hospital de Vielha !!!. Tot un èxit.

...

.
.
.
.
.
.
.
.
.

La meva particular manera d’homenatjar a Joan Triadú, ha estat anar a la biblioteca i llegir obra seva. M’he aturat en les seves memòries, les titulades “Memòries d’un segle d’or”, publicades fa quasi dos anys.

D’entrada he anat a l’Índex Onomàstic del llibre i he resseguit totes les persones que conec, això m’ha fet reviure moltes batalles, esforços o també renúncies i sacrificis per la militància cultural i política. M’impressiona recordar la meva infantesa i joventut entremig de tota aquesta gent que han estat cabdals de la cultura catalana. De la mà del meu pare, vaig viure moltes activitats de “construcció de país” des de dins, algunes d’elles amb Triadú. (A nivell més domèstic: recordo com vaig ésser alumne del professor Triadú, en les seves classes de català al CICF de Barcelona).

Segur que Joan Triadú ha estat important per la nostra cultura, evidentment d’una manera concreta i particular de veure i viure aquesta cultura, però sense renúncies nacionals i amb ganes de portar cap aquí tot el que era cultura internacional. Entre tanta superficialitat, frivolitat i dogmatisme, tot un luxe. Avui la política partidista, ho deforma tot.


..

.......................

...

Estic mentalment de vaga general, però estic treballant a tope.
Tots els editors autònoms estem desprotegits, i no puc perdre ni un dia.
I encara més dificultats locals : avui és festa a Lleida, per les festes de la tardor.
En una altra vida, potser vaig ésser calvinista en la concepció del treball i de la professió.
.
.
.
.
.
.

...

..............................................................Prohibit NO estar content


A casa meva està prohibit NO estar content. L’optimisme i els pensaments positius ens els imposem, quasi com a teràpia.

No paren de ploure problemes per tot arreu i cal afrontar-los de cara i sobretot amb bona cara.

No només amb aquesta actitud es facilita la resolució de conflictes, sinó que a més, un sé sent millor internament. Cultivar l’esperit en positiu com fer-ho del cos, és una bona fórmula per controlar la por.

Val la pena, no ?

Ja a la meva llar d’infantesa quan tossia em deien que la “tos no existeix” i em recordaven que un cartell enganxat a la paret al Sanatori de Puig d’Olena de Sant Quirze Safaja deia el mateix. Aquest Sanatori ara s’ha posat de moda a Lleida, perquè el poeta Màrius Torres hi va estar internat com a tuberculós. (Són dades que s’expliquen en les celebracions del seu centenari). Precisament en aquest centre el meu pare hi va fer de metge.

Ara que el meu pare de l’erm està creuant el riu sense retorn, necessito més que mai controlar la por, per això està “prohibit” NO estar content.

...

Trobo molt forta la qüestió de la pena de mort i ara en concret als Estats Units.
Acaben d’executar avui una dona i això surt en algunes noticies, no totes, però apareix perquè és una dona i perquè a Virginia, feia molt de temps que això no passava.

M’és igual el nivell de culpabilitat de la protagonista, però estic totalment en contra de la pena de mort.

He mirat Webs com la d’Amnistia Internacional mundial o la dels Estats Units i aquest esdeveniment d’avui, no consta a la zona d’impacte i de portada de la Web. Ells, que no hi ha cap dubte que són activistes contra la pena de mort, ho tracten així, imagineu com ho fan els altres. USA executa moltes vegades i ja ni surt a les notícies, almenys a Europa.

Esgarrifa veure en un quadre la programació de les futures d’execucions als Estats Units: 3 el setembre, 6 l’octubre, 3 el novembre, 2 el desembre i per l’any que ve, ara ja n’hi ha programades 1 el gener, 2 el febrer i 1 el marc.

Tot això és intolerable.

Fa uns dies vaig signar en una campanya contra la lapidació de Sakineh Mohammadi a l’Iran, i s’ha de fer; però hi ha una enorme hipocresia respecte la pena de mort als Estats Units i tots els altres botxins.

Algú pot pensar que això no va per nosaltres i s’equivoca, anar contra la barbàrie, de guant blanc o més brusca, també és tema nostre. I no només perquè tot el que passa a USA ens repercuteix, sinó a més, perquè ens hi va edificar o destruir una moral cívica carregada de valors i de respecte als drets humans. Quasi res!!!.

...

Ens hem de felicitar per l’aprovació al Parlament de Catalunya de la “Llei de l’occità, aranès a l’Aran”.

Ja hem vist com en les rodes de premsa posteriors a l’aprovació com s’incidia en la propera campanya electoral i fins i tot en la futura campanya per Síndic.

No ens enganyem, tot és política i a nivell social queda molt per fer.

A Aran tot està super-polititzat i a l’altre extrem, a la resta d’Occitània hi ha poca política institucional i partidista i molt de voluntariat i privacitat. Cal un nivell mig : per deixar florir la llengua i la cultura, a més de deixar construir un mercat cultural competitiu i no de beneficència.
El secret: l’excel•lència cultural i l’originalitat creativa.

Entre sectarisme i super-politització és molt difícil fer treball unitari , un altra dels secrets per fer país, cultura i llengua. Però s’ha de potencià aquesta unitat cultural, malgrat el cost personal i polític.

Ni els que ara “liquidaran” políticament, ni els que vindran, dubto que entenguin de que va tot això. Jo he viscut com mentre es feia la Llei, la puta vicepresidència del govern de la Generalitat es fotia d’esquena a projectes i projectes aranesos de la societat civil. Són uns capadors d’iniciatives privades.

Per altra banda, és una vergonya que TV3 en els seus telenotícies destaquin en els titulars i en els continguts, “els Corre-Bous” al Parlament i no sobre la nova llei de l’occità. Ni un dia històric poden ésser respectuosos. S’havia d’obrir amb aquesta notícia, entre altres coses, per des d’avui oficialment l’aranès és idioma oficial a tot Catalunya.

Felicitats Aran !!!.


PD: Celebro molt com de contents es veien tot el grup d’aranesos que han anat avui al Parlament, inclosos politics i el Síndic d’Aran.
Era emocionant, tanta alegria sincera.


...

Mentre des de la premsa universitària independent critiquem als directius de la Universitat de Lleida perquè no saben on van en projecció exterior i perquè per aconseguir uns euros d’un concurs del Ministerio de Madrid, s’han pujat al carro d’un projecte de projecció que lidera la Universidad de Zaragoza; de cop ha aparegut la mort de Labordeta.

I també de cop ha sorgit un moviment de solidaritat i estimació a Labordeta, que està molt bé, però em sobta. Ja li podien haver fet més cas en vida!!!.

Segur que amb José Antonio Labordeta, si l’hagués conegut personalment, m’hi hagués barallat. O potser no. El truc és la llibertat. Si ell entenia la meva, la del meu País, ens haguéssim entès, perquè jo entenc la seva consciència regional aragonesa i òbviament també entenc el que va representar i representa avui: Joaquín Costa en l’imaginari d’Aragó. Aquest precursor de l’aragonesisme forma part, de forma voluntària o involuntària, de la cançó popular aragonesa o sigui també de Labordeta.

Nosaltres nacionalistes, ells regionalistes : tots defensors de la llibertat com Labordeta. Adiós.

...

Hem de fer un debat profund sobre la projecció de l’aranès. S’ha de fer balanç de com ha anat ER ESTUDIANT i en que ens hem equivocat. Jo no n’estic satisfet del tot.

S’ha de passar de petit suplement a publicació independent i reforçar la seva incidència a la comunitat educativa d’Aran. Com editor, necessito un director del nou ER ESTUDIANT. Busco director. (direccio@locampus.cat) (M’és igual si pensa blanc o negre, tingui un carnet polític d’un color o d’un altre, només una condició: que sigui un defensor/a sense fissures d’Aran. I d’Aran dins Occitània).

Hi ha hagut mestres i professors de les escoles i l’Institut d’Aran que han disparat contra ER ESTUDIANT. Uns, perquè la política els ha condicionat, altres perquè viuen l’educació sense cap mena de reflexió i passen de fer res de debat i sobretot crear complicitats intel•lectuals.

Si l’aranès no es defensa sense partidisme i de forma transversal està mort. Deixeu-vos de triomfalismes, no ens enganyem : també hi ha maneres equivocades de com entendre la defensa de les llengües amenaçades. Ah! Que l’aranès no està amenaçat?. Doncs, és mentida, està amenaçat i cal protegir-lo.

I també un altre tema sobre comunicació, que ja feia dies que ho volia dir, i dedicat als Convergents aranesos : Encara no tenim la nova televisió en aranès. Per partidisme i per l’egocentrisme d’alguns, us vareu carregar el projecte que ja estava en marxa i a mi, que el potenciava. Només faltava posar la “carta d’ajust”. Ja han passat tres anys. I que? Res de res. S’han perdut tres anys i ara estaria funcionant. Quan es recupera una llengua, el primer que s’ha de saber es reconèixer quan un s’equivoca. A mi m’importa una merda si és d’Unitat d’Aran o del club de la petanca el dinamitzador cultural. Tots els projectes de recuperació han d’ésser unitaris.

...

Ja he començat el projecte participatiu de creació del nou producte editorial: LO CAMPUS DIARI.

Volgudament és de “creació participativa”, que vol dir molt més que uns professionals de l’informàtica i de continguts el construeixin.

El procés logístic de construcció ara quedà obert i per Sant Jordi 2011 serà operatiu, periodísticament parlant.

Ara toca, per la base, per la base d’estudiants i professors, lligar 20 universitats. Necessito trobar entusiastes i m’és igual de quina corda política, social i cultural siguin, perquè la transversalitat n’és el fil conductor del projecte.


..............................

http://www.locampusdiari.com/
redaccio@locampus.cat


...

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Si fes cas de les dues hores de classe de patologia respiratòria i cardíaca que avui he escoltat jo seria ja ara un bon metge, però a més estaria mort. Perquè per una banda, m’han volgut convèncer que avui per ésser un bon metge es necessiten dues coses fonamentals : saber anglès i saber estadística. Estic salvat, -he pensat. Encara que ho he trobat exagerat. Per altra banda un altre docent, ens ha explicat com s’acabava tenint un infart com a conseqüència de raons emocionals. Que tenir un gat o un gos o qualsevol altre animal de companyia fa tenir menys infarts. Serà qüestió de pensar-ho. Però algú ha dit: - perquè no tenir millor un amant. La replica ha estat ràpida: un amant esta bé, però millor que tingui gat.

...

11 de setembre, fum, fum fum…!

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
En ple franquisme el meu pare comprava el diari francès Le Monde un dia a la setmana. Era el dia on hi havia el suplement literari.

D’una manera natural a casa, tots el llegíem o l’interpretàvem. I aquesta és la idea : d’una manera regular, quasi obligatòria, cal tenir accés a material cultural de primer ordre. És una manera molt útil d’anar forejant criteri cultural. Constància, regularitat ... una i mil vegades. Ni que sigui per osmosi involuntària, alguna cosa queda i t’influeix. En positiu , és clar.

Marqueu pautes, tot és una carrera de fons. A la merda el fast food de tertúlia!!!.

..

Des d’avui tornaré a escriure de manera regular en aquest blog o sigui el meu propi dietari personal. Fa nou mesos que no escric res aquí, només he anat mantenint material audiovisual que m’ha estat acompanyament aquest període. Aquest blog és molt antic: funciona des del 2003, encara recordo com se n’enfortien quan vaig començar i mireu ara com està això dels blogs.

Estic profundament cansat d’Aran, del món universitari de Lleida i dels múltiples estafador intel•lectuals que em rodegen.

Anar a contracorrent costa molt, però ara estic a la meva recta final i serè més contracorrent que mai.

“LO CAMPUS Edicions” amb la revista “LO CAMPUS” i el nou “LO CAMPUS DIARI” pels Països Catalans i Andorra, serà continuar l’aventura com emprenedor.

Si aquests nou mesos han estat uns “exercicis espirituals” quasi per definició interns, ara tot serà d’explosió i exposició pública, on el treball a la xarxa serà la prioritat. Treballaré en la dinàmica d’un “Community Manager”. Questions com “Coolhunting” o “Crowdsourcing” seran algunes de les meves tasques. Tranquils!, no és una pijada citar-ho en anglès, desprès de més de 14 anys de viure en a Anglaterra, potser que d’una vegada utilitzi aquesta base. Sóc un londinenc que viu a Lleida.


..