dimecres, de maig 27, 2020



Del meu Dietari de l’any 1976
El Partit Socialista 
de Catalunya-Congrés


Aquí podreu conèixer la prova que en Miquel Iceta menteix històricament i políticament sobre el dret de l’autodeterminació i el PSC. Necessita menjar cues de pansa en quantitat i menys reescriure i desfigurar la seva història.

Per la meva part quan el PSC és va incorporar a la disciplina del PSOE (1977), vaig deixar el partit.

Uns altres que inventen la seva història és ERC. Sempre s’obliden que durant un període molt llarg del franquisme i la post-transició fins al gran PSC-Congrés hi havia dues Esquerres oficials, que estaven a mort.



QUADERN VERD:
1 de novembre de 1976
“Congres del Partit Socialista”



Aquest matí el pare no s’ho creia que hagi pogut introduir el dret a l’autodeterminació en el nou programa polític del Partit Socialista de Catalunya-Congrés. El pare es sorprèn i ell ha estat la guia quasi sempre, però políticament és dèbil amb el seu petit partit el PPC, se’l menjaran en aquest nou gran Partit Socialista. Quan l’altre dia al Palau Blau-Grana morts de calor el pare en el seu discurs bramava des de la tarima “.. estem suant socialisme” i varen esclatar molts aplaudiments de complicitat, a nosaltres tot se’n ha complicat.

No sóc del PPC, però em veuen de la família, perquè ho sóc, hòstia! Però s’ha de batallar. Aquí hi ha una colla que no són de fiar, començant pel Raimon Obiols i quin desgraciat l’Isidre Molas!

En Molas de fet ha caigut en la trampa perquè li hem llençat en el debat del Congrés un os perquè el destrosses i així seria més fàcil aprovar la qüestió de l’autodeterminació. Com a representant de Convergència Socialista en Molas  ha fet de relator contrari a la meva proposta de que el PSC aproves la defensa d'una “Confederació de les nacions de l'Estat espanyol”. Òbviament l’ha guanyada, aquests no respiren “independentisme”, ni cap fórmula que s’hi assembli.

Però en canvi per molts esforços del relator contrari al dret a l’autodeterminació que ha estat Josep Andreu Abelló, d’una facció ERC, el Plenari del Congrés ho ha aprovat àmpliament. La meva proposta ha estat aprovada i he fet cara de pòquer, però em moria per dins.

Nosaltres respirem més tranquils i més còmodes entre tant marxista d’última hora, però per força en Joan Reventós també s’hi ha de sentir còmode respecte la qüestió nacional, és tot un senyor ... i ric. En Josep Pallach ja déu estar preparant una nova jugada i en Cornudella s’ho déu estar mirant. Socialisme marxista, socialisme reformista i socialisme solidari vaja macedònia indigesta.

El punt aprovat en el Document “Les bases per a un manifest programa del PSC”:  “... Els socialistes assumim plenament la lluita per la llibertat de Catalunya, convençuts com ho estem, que l'alliberament nacional està estretament lligat a l'alliberament de classe. Ens inserim així en la tradició del moviment obrer i popular que sempre ha afirmat categòricament en les seves línies programàtiques el dret del nostre poble a l'autodeterminació”.
Bravo!!!
1 de novembre de 1976


IMATGE: Escultura “Le coq” (1924) de Constantin Brancusi.

dimarts, de maig 26, 2020




QÜESTIONARI Astrid Solé per a una recerca social:
El Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL),
Salvador Puig i Antich
i l’Assemblea de Catalunya

Respostes de Joan-Ramon Colomines-Companys

En el període polític que pregunta el QÜESTIONARI jo era Secretari General del partit independentista Front Nacional de Catalunya (FNC) (era secretari general in pectore perquè formalment no hi havia nomenaments). A la vegada era militant “alliberat” durant 5 anys. Vaig dirigir la revista central del FNC: l’Ara i vaig dirigir la propaganda i agitació política al carrer durant un temps.

Formava part a nivell unitari durant el franquisme a: la Taula Rodona (1966- 1973), a la Comissió d'Amnistia (1969), a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), a l'Assemblea de Catalunya (1971-1977) i al Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975-1977). I dins aquests organismes vaig portar algun secretariat tècnic com escriure actes o textos unitaris.

Totes les dades personals exposades fins aquí, son important explicar-les perquè tenen que veure en el període que pregunta el QÜESTIONARI i per donar més credibilitat a les respostes. Les respostes són de les meves vivències personals i/o opinions.

Tot i que vaig estar detingut diferents vegades i una entrada a la presó, que em desconnecten en alguns períodes del detall de la logística interna del partit i de les institucions unitàries, potser hi ha coses que se m’escapen, que no recordo o que no vull explicar.



QÜESTIONARI

1.Vostè formava part de l’Assemblea de Catalunya. A les comissions permanents és on anava un membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) com a informador (el Miquel-Dídac Piñero i Costa). La informació que ell donava en aquestes reunions, arribava a tots els membres de l’Assemblea?

No, no arribava a tothom. Algun cop es va parlar de Puig i Antich a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Encara que s’explica poc (volgudament per alguns), la Coordinadora era el real motor polític de l’Assemblea de Catalunya.

2.Quina era la postura oficial de l’Assemblea de Catalunya respecte el cas Puig Antich? Hi havia persones que no hi estaven d’acord? Els No Alineats? Hi havia diferència entre els membres del PSUC i les altres persones? [Suposo que les decisions de l’Assemblea es votaven i tots havien d’acatar l’opció majoritària (en molts casos la del PSUC)]

L’Assemblea de Catalunya no va tenir una postura unitària i oficial sobre la condemna a Puig i Antich. Posteriorment a l’execució alguna publicació de l’Assemblea de Catalunya en va fer la condemna.

3.El PSUC va ignorar el cas Puig i Antich per no relacionar-se amb la violència/agitació armada a l’espera de poder pactar a la futura democràcia? L’Assemblea de Catalunya ho va fer pel mateix motiu?

El PSUC va estar contra la condemna però no va possibilitar, ni promoure mobilitzacions. Ni ells, ni el sindicat i sectorials que dominaven, ni la lluita unitària que ells dominaven de manera central o pel territori.

Però a més el PSUC, sense tenir-ho comprovat encara que sospitat, es trobava lligat en una lluita unitària organitzada amb forces de l’independentisme que tenien una secció armada, molt més potent i efectiva que el MIL.

4.La feina que el MIL feia amb les Edicions Mayo 37 no es valorava? Posaven llibres prohibits a l’abast dels treballadors...

No ho sé.



5.L’Assemblea tenia una comissió de solidaritat pro presos polítics i demanava l’amnistia. No van considerar mai que els presos del MIL fossin presos polítics i que, per tant, els havien d’ajudar?

A l’Assemblea de Catalunya no, però els organismes independents: la Taula Rodona i la Comissió d'Amnistia sí. Als tres llocs hi havia la mateixa gent. A la Taula Rodona hi havia familiars de militants del MIL.

6.He llegit que alguns militants del PSUC diuen que el MIL era un grup desconegut a Barcelona, a finals de l’any 1973. Segons ells estaven totalment immersos en el procés 1001 de CCOO. Realment no es coneixia el MIL? Em costa de creure-ho. La gent que estava involucrada amb la política clandestina no rebia la informació del Comitè? Ells van difondre el Dossier MIL, es van fer comunicats, pòsters, l’API feia articles, altres partits com PSAN, CNT Informa van fer algun escrit... Tots aquests esforços eren minoritaris?

Eren esforços molt minoritaris, però el PSUC coneixia perfectament el MIL. No volien “contaminació” dels mètodes MIL a la seva militància.

L’independentisme més d’acció directe s’apartava del món MIL que creien insegur i sense l’estricte seguretat pels grups independentistes. Es tenia el convenciment que el MIL tenia unes importants deficiències en normes de clandestinitat. Cada contacte amb algú del MIL, para-MIL o simpatitzant del MIL tenia la seva vigilància i contra vigilància.

7.Quan van detenir a 113 membres de l’Assemblea (28 d’octubre de 1973) us van portar a la Model. Des d’allí (els presos polítics) també es van fer comunicats contra la pena de mort. L’Assemblea s’hi va sumar? He llegit que es va negar fins a l’últim dia a fer cap tipus de mobilització i fins i tot va intentar desmobilitzar a la gent dels barris.

La detenció del 113 es molt complexa. Jo vaig ser l’últim de sortir setmanes avanç de l’execució de Puig i Antich.

Mentre jo era a dins es va produir l’afer Carrero Blanco, L’independentisme català d’una manera colateral hi va estar informat prèviament i implicat. Estar lluny de qualsevol organització com el MIL, per raons de seguretat fou una obligació i una ordre.

Quan la mort de Carrero els dirigents del PSUC dels 113 a la presó, varen parlar amb el director de la Model desmarcant-se de la mort i condemnant les accions violentes. De retruc, varen mirar cap un altra costat sobre Puig i Antich.

8.Quan eren a la Model van veure o parlar amb Puig Antich o amb membres del MIL? Estaven a diferents galeries... Puig Antich tenia el tret a la boca...

Jo no i ningú del 113 que quedaven.

9.Per què diu que hi havia “mal rotllo” entre els comunistes i Puig Antich a la Model?

Explicat anteriorment.

10.Com van viure els presos polítics la mort de Carrero Blanco? Va canviar l’actitud dels comunistes cap als presos del MIL? Vostè encara estava a la presó quan van matar a Puig, oi?

Explicat anteriorment.

No, jo no era a la presó quan varen matar a en Salvador. Tot i que ho he vist publicat això.

També he vist en un llibre que deia que el meu pare Joan Colomines i Puig si que hi era a la presó quan varen matar a Puig i Antich, però és també una dada errònia perquè en les memòries del meu pare diu en un paràgraf: “... La segona estada a la Model, que s'inicià el 2 de maig, fou molt diferent de la primera. Hi havia una sensació de malestar entre el personal de vigilància. Feia poc, dos mesos justos, que al magatzem d'empaquetatge s'havia executat al garrot Salvador Puig i Antich”.

En tots aquests temes hi ha errors de “Colomines”. Només recordar que varen ser detinguts diverses vegades i una, tots a la vegada. Érem una amplia família tots implicats en la lluita antifranquista.



11.Al mes de gener de 1974 (consell de guerra i sentència de pena de mort per Puig), les accions del Comitè de Solidaritat Presos MIL es van intensificar i radicalitzar (utilització d’explosius en bancs i en monument a caiguts). Es van coordinar amb altres comitès d’Europa... L’Assemblea que opinava de totes aquestes accions?

L’Assemblea no opinava res.

12.Sap si és cert que l’11 gener 600 persones es van manifestar a Barcelona contra la condemna de mort de Puig, convocades pel secretariat de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya i el Comitè de Coordinació de CCOO?

Jo era a la presó, em sembla, però dubto molt i molt que es fes aquesta convocatòria.

13.L’Assemblea creia que indultarien a Puig Antich?

L’Assemblea no tenia opinió, nosaltres els independentistes del FNC no creiem que hi hauria indult.

14.És cert que poc abans que Puig Antich fos assassinat l’Assemblea va enviar una petició al papa de Roma per mitjà del bisbat de Barcelona i de l'abat de Montserrat?

Sí.

15.El vespre de l’execució es va intentar mobilitzar la societat barcelonina per tal que es manifestés davant la presó Model però l’Assemblea de Catalunya va considerar que no havia res a fer i que no calia anar-hi?

No.

16.Després de l’execució l’Assemblea de Catalunya va repartir un manifest exhortant la població a continuar les protestes contra l’assassinat de membres del MIL i a intensificar les mobilitzacions per a aconseguir l’abolició de la pena de mort i l’amnistia? Per què es va manifestar públicament un cop ja era mort?

Per raons de solidaritat política. Per alguns perquè la seva “clientela” ja estava avisada de que passava si s’apuntaven a les “aventures” del MIL. Aquesta era la postura del PSUC.



17.Després del cas Puig Antich van anar a la Model altres presos polítics de l’OLLA. En va sentir a parlar? L’Assemblea no els va considerar polítics?

L’Assemblea no opinava oficialment sobre aquestes qüestions, l’independentisme ho hagués bloquejat.


18.Per cert, el FNC no va participar en el Comitè de Solidaritat Presos MIL, oi? Per què?

El FNC anava a tot arreu per conviccions i per militància integral a tots els sectors.

19.El FNC tenia alguna postura oficial en el cas Puig Antich?

Sí, denunciar-ho abans i després de l’execució. De manera individual com organització, sense apropar-se a cap sector MIL, estava prohibit.

20.El FNC i l’OLLA van tenir algun contacte? Passar-se informació...

La història del FNC encara està per escriure, fins ara ningú ha explicat res intern de l’organització. Jo no ho sé. ●

Lleida, 25 de juliol de 2019


dilluns, de maig 25, 2020


El desglaç d’un President 
de la Generalitat passavolant

El més impressionant del President Quim Torra és com els hi ha robat la cartera a “l’esquerra” de Catalunya, i no em refereixo a Esquerra Republicana, que també, sinó a l’esquerra en general, inclosa la CUP.

Recordeu com amb to solemne ha dit una i una altra vegada que la crisi de la Covid-19, la crisi producte de la pandèmia que porta a una sagnant crisi social. no l’ha de pagar els assalariats, ni els autònoms, ni les empreses l’ha de pagar l’Estat. Si varen rescatar i salvar l’Estat els bancs, ara l’Estat ha de salvar la gent. Si cal que s’endeutin !!!

I tota aquesta màxima social, de justícia social, el President Torra ho ha traduït amb concrecions d’ajudes del dia a dia. 

Convertint-se a més, en el denunciant potent dels incompliments de l’Estat, tant en l’emergència sanitària com en l’emergència social. Per exemple: la vergonya que encara no paguin a tota la gent que està en un ERTO.

Que els hi queda a dir a “l’esquerra superguai” que tenim?

Res de res. No tenien, ni tenen marge de discurs social.

Llàstima que el President Torra i el legítim President de Catalunya Carles Puigdemont no tinguin cap habilitat logística sobiranista i siguin uns negats per construir un BLOG NACIONAL POLÍTIC, que sigui operatiu per la independència i no sigui tot pura retòrica o la llagrimeta de la “unitat” també purament retòrica.

Del Torra immadur dels articles surrealistes a l’últim Torra potent i honest: el dels valors morals indestructibles i defensor de la salut i  de la justícia social del nostre poble, no té recorregut polític de futur, ni discurs, ni equip, ni disciplina de partit per liderar una potent política d’alliberament nacional i social organitzada.

Un altra vegada hem “invertit” en un polític, que dia sí i dia també, diu que és un independent sense partit: és a dir un indisciplinat i que plegarà tot just convoqui eleccions: és a dir un irresponsable.

No podem continuar ni afavorir més, aquest lideratges líquids que se’ns esmunyen per les mans.

O els independentistes militants donem una puntada de peu al tamboret de la nostra nostrada casta de polítics de vol gallinaci o ni d’aquí dues generacions no tindrem una nova oportunitat com la del referèndum de l’1 d’octubre.

Pensem-hi ...
Joan-Ramon Colomines-Companys


Si voleu opinar sobre aquest text:
independentista@locampus.cat
Publicació L’INDEPENDENTISTA de la “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista”.







+++

IMATGE d’aquest post: Escultura “Espectador d’espectadors” (1972) de l’Equip Crònica.


diumenge, de maig 24, 2020




Notes d’aniversari 
dels 80 anys del FNC
( i 11, final d’aquesta 1a. sèrie)

Els meus personatges singulars del Front (I)

Mentre els organitzadors de la commemoració del 80 anys del naixement del Front Nacional de Catalunya (FNC) segueixen construint una Web històrica de l’organització, jo penso en militants que d’una manera singulars varen tenir incidència en mi, mentre jo m’anava convertint en el que he estat tota la vida personal, laboral i política. La meva millor auto-definició fou aquesta resposta en un “Qüestionari” de premsa.

Professió Joan-Ramon?
Sóc un reclutador polític, com una pràctica diària a la “cuina” del nacionalisme català, és a dir de l’independentisme. 

Traducció necessària pel lector: em dedico a crear “independentistes”, especialitzat en un públic que no ho són, raó obvia, però la meva super-especialització és en persones “espanyolistes sincers de vida” que són catalans, això exclou els “espanyolistes militants a Catalunya” sempre agressius.

No treballo pels meus, treballo per portar els altres als meus.

I la pregunta per tocar el voraviu als meus:
- Companya i Company, quants independentistes has fet avui?

Moltes persones m’han influenciat dins del Front, de diferents maneres, seria una llista llarga, que inclouria la mare del meu fill, per tant ja hi haurà temps de parlar-ne de totes.

Per acabar aquesta sèrie digital d’aquest blog del meu petit homenatge al Front, deixeu-me citar-ne avui tres amb fotografia i unes paraules de relació personal o sigui com jo els veia. 






1.
Joaquim Ferrer i Mallol: La constància personificada. Com un rellotge durant anys, cada dia laboral, arribava al migdia a casa a compartir "secrets" de militància amb el meu pare. Era com de la família i molt estimat per tots. Una bona veu jurídica. Membre del Consell Executiu del FNC.

2.
Jordi Vila i Foruny: Em va ensenyar física escolar. Em feia classe utilitzant uns antics apunts seus en una d’aquelles llibretes ratllades que deia “cuaderno” i tot escrit amb llapis. També era com de la família, estimat i quasi protegit. Una meticulositat de impressor a l’antiga o sigui de muntador de tipografies manualment, habilitats utilíssimes en militància. Membre del Consell Executiu del FNC en diferents etapes.

3.
Joan Agut i Rico: Em semblava misteriós ell i la femina que el rodejava i protegia. Tot un encant de venedor de peix al mercat, com va exercir de jove. Un escriptor suprem. El vaig conèixer a distància. Un altre d’aquests intel·lectuals que s’han de reivindicar del Front. Un editor emprenedor. 
Heu de llegir les seves novel·les !!!



------------------------------------------------------------------------------------

Aquí acaba aquesta primera sèrie digital i personal sobre el Front Nacional de Catalunya (FNC). Hi tornaré el proper mes de setembre, mentre tant escriure i publicaré sobre altres temes, no deixeu de llegir i recomanar cada dia aquest Blog. Gràcies. Joan-Ramon.

El meu e-mail directe: locampus@gmail.com




dissabte, de maig 23, 2020



Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (10)


Els 113 de l’Assemblea de Catalunya

Començo a trobar-li la gracia a això d’editar textos escrits als meus 23 anys, però encara tindrà més gracia reescriure-ho tot, saben ja el final de moltes de les coses iniciades. Si ja llavors qualsevol dietari era subjectiu, m’imagino que escriure sobre el mateix 46 anys després ha de ser mega-subjectiu.

Per això necessitem els historiadors. Però n’hi ha algun objectiu?


QUADERN VERD:
20 de febrer de 1974
Els 113 de l’Assemblea de Catalunya

Ja he sortit de la presó Model, he estat l’últim en sortir dels anomenats “els 113 de l’Assemblea de Catalunya”.

El “113” som els que ens varen detenir mentre assistíem a una sessió de la Permanent de l’Assemblea de Catalunya a l'Església de Maria Mitjancera de Totes les Gràcies del carrer d’Entença de Barcelona.

També varen detenir al meu germà Lluís i el meu germà petit Agustí que també hi era, és va escapolir.

Durant més o menys aquests quasi quatre mesos de captiveri m’ha passat de tot. En podria fer un llibre. Però ara només unes idees.

A la comissaria el dia de la detenció em van escalfar una miqueta. Moltes hores dret perquè m’estoves i no continues dient, el que havíem acordat prèviament tots els detinguts, que estàvem a la reunió  per parlar de l’encíclica “Pacem in Terris” de Joan XXIII. Van utilitzar una màquina d’escriure per donar-me cops. Tot molt light però acollonidor.

L’Assemblea de Catalunya és plural i la seva diversitat d’ideologies i de classes hi queda plenament reflectida. La dreta i el centra-dreta dels 113 varen pagar ràpidament la multa i no varen estar ni dos dies a la presó.

La gent del PSUC, en mil i una versions, inclosos els mal-anomenats “independents”, dominaven tant l’Assemblea com els “113”. Vaig estar en una cel·la amb un del PSUC  dels “113” que vàrem acabar a cops de barres de pa per la seva super-impertinència hegemònica partidista. Per acabar tota l’hostilitat algú de la direcció del PSUC a la presó va exercir la seva autoritat sobre el seu militant i la vida es va calmar. Després vaig tenir com a company de cel·la un catòlic-anarquista-homosexual lligat a institucions eclesiàstiques que fou una persona excel·lent i que jo sabia que estava detinguts per “temes” anarquistes però, com cal, mai en vàrem parlar.

Tot això pot semblar innecessari explicar-ho de tant personal que és, però us explicaré més: totes les meves manies les he agafat a la presó i el que més recordo són les meves i voluntàries dutxes fredes de quasi cada matí a unes dependències infectes de la Model i recordo els altres i únics que també ho feien, que eren uns negres molt simpàtics amb unes immenses cigales.

Perquè no us queixeu que no parlo de política en l’empresonament dels 113, us explico:

Durant l’empresonament es va produir la mort de Carrero Blanco i els dirigents del PSUC dels 113 a la presó amb el “Guti” al davant, varen parlar amb el director de la Model desmarcant-se de la mort i condemnant les accions violentes. De retruc, varen mirar cap un altra costat sobre l’anarquista Puig i Antich que també està a la Model, condemnat a mort.

El PSUC, no l’Assemblea de Catalunya ni la majoria dels 113 presoners, vam maniobrar a la presó, perquè hi havia por i perquè era real que ens podien com a hostatges fer-nos mal, perquè hi havia molt d’histerisme entre els funcionaris.

Però òbviament el PSUC el que feia era de manual “del” partit: intentaven desenvolupar  l’anomenat “Pacte per la Llibertat”, que és apropar-se als franquistes intentant portar-los a postures democràtiques presentant-se quasi sempre a ells com a interlocutors.

Barcelona, 20 de febrer de 1974






Escultura: “Bitlla Home” de Josep Guinovart.


divendres, de maig 22, 2020


Notes d’aniversari 
dels 80 anys del FNC (9)

PSAN

Cada lloc que oferim idees, memòries i anàlisis canvia segons on ho fas.

Un blog en format de dietari com aquest, és un espai molt personal i per definició parles de tu, allò que en diuen “les formes del jo”. (Òbviament pots fer-te el merda, visibilitzar el teu ego i tot el que vulgueu, cadascú té el seu estil, jo fins i tot em caricaturitzo com vaig fer l’altre dia en un post explicant una visita meva a un CAP per a una vista mèdica).

Després hi ha els articles periodístics o conferències en format d’opinió o de crònica o d’anàlisi. (I la variant nefasta del tertulià).

També després hi ha l’article acadèmic i la sessió acadèmica, una pràctica que comporta oferir tot un aparell referencial de documentació, fons, bibliografia i tota la pesca.

Múltiples camps que he conreat. En un blog no busqueu el que no li escau. Ho dic contestant alguns lectors.

Una anàlisi seriós del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, mereix una profunda recerca amb tota mena d’articles, el màxim de profunds i documentats, ben lluny de la fatxendaria sectària d’alguns.

Però a continuació publicaré un petitíssim text escrit als meus 18 anys comentant el naixement del PSAN. És una mostra vivencial d’un dietari històric personal, no hi busqueu cap més transcendència, però si una pista de com va començar la meva defensa de l’independentisme transversal de bloc nacional confrontat a l’independentisme de classe. 80 anys amb la mateixa murga de confrontació.



QUADERN VERD:
29 de març de 1969 / “PSAN”

Al final ho han aconseguit ja tenen partit i li han posat un nom ben dringador: Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, el PSAN. Ja feia quasi un any que havien marxat del Front, ja tocava.

He sentit explicar al pare que l’escissió fou ben amistosa. Amistosa? Poden existir trencaments amistosos?

Ara ja milito al FNC i precisament per creure que nosaltres som els millors. Que hauré d’explicar del PSAN?

A més m’emprenya que ells diguin que ells són els joves renovadors. I nosaltres que tenim quasi vint anys: som els vells?

En Malaret de Sant Just Desvern deia que els “joves” els hi havien posat el marxisme entre cuixes. I que tots acabarien al PSUC. Però nosaltres també reivindiquem el socialisme, els Països Catalans i òbviament la independència. Llavors?.

Aquesta merda de la “Resposta Global” del PSAN sembla que és la nostra diferència. Ens critiquem que nosaltres posem la reivindicació social al darrera de la qüestió nacional o sigui que la subordinem i ells diuen que defensen que les lluites nacional i social són indestriables. La puta “Resposta”. Això ens ha creat una escissió? Això ens ha dividit els equips i la militància?.

Quan per mala feina passem per comissaria la “Resposta” serà igual per a tots: una bona repressió.

L’avi Cornudella recomana calma, però tenir calma amb qui em vol enterrar políticament mentre ens persegueix la poli, no fa cap gràcia.


29 de març de 1969


-------------------------

IMATGE: Escultura “"Sarcòfag" (2016) de Gerard Mas.


dijous, de maig 21, 2020



Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (8)

Segueixo aportant dades i opinions en la commemoració dels 80 anys del Front Nacional de Catalunya (FNC), ho he presentat com una sèrie digital que aquest primer lliurament acabaré aquest proper diumenge i en el que he fet visible una espècie de dietari de joventut que vaig fer durant la meva militància al Front i que s’ha guardat de forma codificada per raons obvies d’haver lluitat en una dictadura.

De vegades en aquest material històric hi ha errors o omissions o opinions o un llenguatge de joventut i de l’època que fou escrit, que potser pot “escandalitzar” algú, òbviament no és aquest el propòsit.

Qualsevol que hi vegi un error d’alguna dada històrica en els meus escrits  que m’ho digui (locampus@gmail.com) i si hi ha alguna opinió que no compartiu també agrairia una bona replica, però ja sabeu que l’opinió és una altra cosa i cal respectar-les totes.

Aquest blog és l’assaig general amb públic, de les meves futures “Memòries polítiques”. (Falten encara molts i molts anys per la seva redacció definitiva, espero).

Els 80 anys del Front no és una commemoració morta, justament és ben viva i el debat serà un enfortiment de tots. La diàspora dels del Front en tota l’arena política avui és forta i un lobby ben influent.

+++

Fa uns dies he anat acompanyant els meus textos amb imatges de quadres de pintors històrics enquadrats políticament al Front i que a més d’un indiscutible valor artístic, eren uns autèntics ambaixadors a l’estranger del FNC i de tota la cultura catalana. Alguns d’ells varen retornar al País i varen tenir càrrecs polítics del partit.

Fins ara he penjat obra de Francesc Espriu, de Joan Rabascall i de Manuel Viusà.

A part d’unes aventures de vida i artístiques super interessants que cal conèixer, voldria reforçar una idea, que ni la historiografia especialitzada recull, que és la importància cultural i cívica del Front. Pintors, escultors, creadors audiovisuals, escriptors, actors i altres creatius han estat al Front directament o acompanyant a la militància.

Aquests son uns aspectes que cal explicar, a més d’explicar tota mena de política i d’activisme.

I deixeu-m’ho provocar una mica: s’ha d’explicar també tot això per acabar amb el mite que els del PSAN eren “els intel·lectuals” i els del Front “ ...no tocàvem llibre ...” per dir-ho amb estil de frase popular.

--------------------------------------


IMATGE: Quadre “Joves jugant amb coloms” (1955) de Manuel Viusà.