Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (Final sèrie: i 6a. part)

 

“Liquidar” els lladres del “Front de Ripoll”

 

Una de les coses curioses de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer va ser que un grup auto-anomenat “Front Nacional de Catalunya” es va presentar a les quatre circumscripcions electorals i vàrem treure 4.976 vots.

Fa temps que jo i el meu equip de periodistes estem seguint l’activitat d’aquest grup per dues raons:

La primera raó és perquè usa una denominació del partit que és la mateixa del partit històric de l’independentisme que és el Front Nacional de Catalunya (1940-1990).

La segona raó perquè té un programa xenòfob i racista amb la immigració que ve a Catalunya, en especial la immigració àrab.

Uns “radicals” com ells, han utilitzat el marc jurídic espanyol per apropiar-se d’unes sigles històriques, però en aquestes eleccions ha fet un pas encara més lesiu, s’han apropiat de la història del partit original i justificaven les seves bondats polítiques d’ara, com he escoltat en directa, explicant actes reivindicatius catalanistes fets pel FNC original. O sigui, no només utilitzen unes sigles, sinó que a més suplanten tota l’activitat del partit en conjunt.

Per arrodonir-ho tot, articulen un discurs xenòfob i racista entroncant-ho en un suposat “patriotisme català pur” que atribueixen als primers anys del Front original. Un patriotisme excloent, òbviament.

I també per acabar-ho d’amanir tot, si llegiu els seus escrits per exemple al seu Web, presenten una maquiavèl·lica història del Front, agafant activitats i accions de manera descontextualitzada, donant-hi unes interpretacions, ja no esbiaixades sinó en la línia contrària que van ser definides, explicades i executades en el seu moment.

Quan expliquen pràctiques que jo vaig dirigir i participar directament, encara m’irrita més que utilitzin el nom i la història d’un camí de dignitat democràtica i d’alliberament nacional.

Aquests personatges són uns lladres de sigles i història, i són uns xenòfobs i racistes !!!  A mi no m’ho han explicat, ho he seguit directament.

El “Front de Ripoll” com els hi diem els demòcrates -per haver tingut la primera representació institucional en aquesta població ripollenca-, aprofita la legalitat colonial per robar-nos el bon nom de centenars de militants que durant 80 anys han lluitat per la independència nacional del nostre País.

El Front Nacional de Catalunya -l’històric- oficialment no el representa ningú, ni evidentment jo que sóc l’únic Secretari General viu de l’organització.

Que durant anys, a partir de la dispersió d’arxius del Front, hi hagin hagut activitats històriques i memorialístiques molt interessants i dignes, no atorga a ningú la representació oficial i pública de res del Front històric.

Jo m’apropo al tema, no només perquè em dol veure com embruten una història coral de molts combatents per les llibertats catalanes, m’hi apropo per ser el responsable de la plataforma “Fòrum Cívic : Patrimoni independentista del Front (FNC)” que vàrem crear el 1997 amb l’objectiu de recollir i explicar la història del Front Nacional de Catalunya.

Aquesta doble condició d’exmilitant de Front i responsable d’una plataforma de Memòria Històrica amb feines divulgatives, fa que entri de ple en la confrontació amb la colla de Ripoll. Però a més, sóc un militant polític en actiu i vull dignificar un llegat com el Front, que han estat els autèntics precursors del que està passant avui amb el suport tant ampli de l’independentisme.

I als fatxes que se’ls hi fa: se’ls ignora o se’ls combat?

Aquests fatxes a més son lladres i suplantadors d’un patrimoni històric i polític. No se’ls pot ignorar.

La “legalitat repressiva” espanyola els hi dona cobertura, a nosaltres només ens queda la legalitat popular catalana i això és el que farem: el “Front de Ripoll” els portem a judici dels ciutadans de Catalunya.

+++

IMATGE: Escala de cargol de Josep Maria Jujol al seu edifici Torre de la Creu (1913) a Sant Joan Despí.

Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (5a. part)

 

La cadira i la Chacón del PDeCat

Quan el PSC (PSC-PSOE) dominava l’espai municipal de Barcelona, hi havia la brama entre ells, que deia que no calia preocupar-se de qui posar al capdavant de la llista electoral a l’Ajuntament de Barcelona, que encara que posessin una cadira sempre hi hauria un coixí important i irreductible de votants afins, disposats a fer-los costat. I així vàrem tenir en Clos i l’Hereu dos personatges ben estrambòtics, una altra cosa va ser en Pasqual Maragall.

A Can Puigdemont també passa el mateix, nosaltres ostentem el simbolisme de la “cadira”, encara que ens diguéssim com a partit “Pepeta”, sense drets electorals, ni econòmics, amb problemes de marca i amb pocs diners, Junts, agradi o no, representa: Pujol-Mas-Puigdemont-Torra.

Junts som uns sectors importants de les classes populars i de la petita burgesia catalanistes que avui s’expressen políticament a traves de la reivindicació de la independència nacional.

La paradoxa és que el quartet de prohoms, és el quartet de les Açores: de Pujol tothom hi renega i pujolejem més que la Ferrusola; Mas està desaparegut fent tots els papers de l’Auca en un col·lectiu de mohicans; Puigdemont -erre que erre- instal·lat en un programa carregat de paraules gruixudes i pirotècnia patriòtica; i Torra no en té ni la mínima idea de que fer, ara passejant per Girona i escrivint un futur text ploramiques sobre la pandèmia. Però l’espai polític i electoral hi és, només cal posar-hi una “cadira”.

No estic degradant a la Laura Borràs, hi haguéssim posat en Calvet, en Ferres, en Prieto o jo, hagués estat igual.

Si us fa il·lusió dir que “l’efecte Borràs” ha existit, doncs val : ha existit, però no és veritat.

Que la senyora com a candidata ha fet un més que digne paper és veritat, però només faltaria. Ningú dubte de la Borràs, però políticament en governança, està més verda que un meló del Maresme. I sobretot no en té ni idea de com mobilitzar a la ciutadania per la independència, això de l’activisme que ara cal potenciar, només ho ha somiat a l’esplèndida literatura que ha llegit. I encara no sé que fer perquè canviï, però sóc tossut.

Acabades les eleccions i vistos els resultats el President Puigdemont es fregava les mans a Waterloo:

-----------------------------

-Que és foti la Pascal !!!. Va exclamar amb força el Molt Honorable.

-Els altres pringats del PDeCat ja els hi està bé per carallots i indisciplinats. Rematant Puigdemont les enfurides i divines paraules.  

----------------------------

-Això t’ho inventes. Em diuen. Puigdemont no és així.

Doncs el President Artur Mas ho veu com una desavinença personal el divorci de Junts i el PDeCat quan fa declaracions com que: “... cal una reconciliació entre Junts i el PDeCat  per recuperar l’hegemonia”.

Reconciliació?

Això va de químiques personals o de Projecte Polític?

El PDeCat i la senyora Chacón han fet una bona campanya i han plantejat un posicionament polític claríssim i inequívoc: són independentistes de centredreta. Tranquils i disposats a governar. Puigdemont i Torra són uns arrauxats. Junts “el partit dictadura de Puigdemont” en paraules de l’alcalde d’Igualada Marc Castells. El PDeCat són el contrapès de la CUP. Els anti-sistema són un problema per Catalunya.

L’artefacte polític del PDeCat és claríssim, però avui no ven, o no ven prou.

Què es fa Consellera Chacón quan un producte no té sortida al mercat? : Es modifica o es substitueix.

Miri senyora Chacón jo des d’aquest blog, en un post titulat “Desconstruint Àngels Chacón del PDeCat”, dec ser l’únic militant de Junts que li ha demanat disculpes per l’alcaldada del President Torra quan la va substituir com a Consellera. Ja sé que jo no pinto res, però des de la modèstia, accepti aquestes disculpes d’un militant d’esquerres de Junts.

Però ara caldrà un temps llarg de travessia del desert de vostè i dels seus amics del PDeCat i paciència, perquè a Junts que som un “bloc nacional” amb dreta, centre i esquerra, de centredreta ja en tenim com a mínim 799 afiliats que son els seguidors que va tenir en Damià Calvet a les nostres Primàries.

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “Conversation” (2011) de Juan Muñoz.

Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (4a. part)

 

Les Esquerres de Junts per Catalunya

Junts per Catalunya està en un moment dolç després d’unes eleccions al Parlament prou bones i disposats a negociar un govern de coalició independentista. Per fer això ja tenim un equip directiu que ha de fer la seva feina.

Però el conjunt d’afiliats de Junts no podem estar esperant el desenllaç de les negociacions, sinó que ja des del primer moment hem de saber rendibilitzar els bons suports a l’independentisme i els que ens han donat a nosaltres.

La campanya electoral ha tingut molts defectes, però també moltes virtuts, esperem un bon informe polític de la direcció que de manera real en faci una anàlisi i passi comptes entre els afiliats. Fa molt de temps que cap directiu passa comptes del que fa, potser ja n’hi ha prou d’afalacs i sentimentalisme i fem política, POLÍTICA en majúscules.

Una de les virtuts de Junts és que som un partit de format de “bloc  nacional” o sigui que convivint afiliats de diferents ideologies democràtiques, units per la reivindicació nacional de la independència. Dit d’una altra manera: convivim dreta, centre i esquerra, per dir-ho fàcil.

En el proper escrit en aquest blog, voldria parlar de les dretes i el centre de Junts, lligant-ho amb les senyores i els senyors del PDeCat, començant pel President Artur Mas. Aquest futur text, que encara no he escrit, complementarà l’escrit d’avui.

Perquè ara i aquí em vull centrar en les Esquerres que formem part de Junts per Catalunya, ho singularitzo perquè jo em sento d’esquerres i sóc de Junts.

Unes de les accions bones de Junts al voltant de les eleccions ha estant apropar-nos diferents col·lectius i/o partits per formar part de la nostra oferta política.

De l’esquerra i el progressisme a Junts a traves de diferents vies i fórmules s’hi ha adherit grups com “Acció per la República”, els “Verds-Alternativa Verda”, el “Reagrupament”, “Solidaritat Catalana”, “Independentistes d’Esquerres” i el “Moviment d’Esquerres”. I no cal dir nombroses persones d’esquerres a nivell personal, com jo.

Calculo que en les Primàries de Junts un 45% d’afiliats netament definits com d’esquerres, varen votar Laura Borràs.

Tot això és ben normal en un bloc nacional i Junts i les diferents opcions tenim relativament bona salut.

El que no és normal és que les diferents veus no tinguin ni veu pública, ni visibilitat. Un partit interclassista i plural no s’aguanta per un puny tancat en ordre intern, sinó a l’inrevés, donant joc a tothom. Saber gestionar la pluralitat és un art.

A més qui demana lluita unitària a l’exterior, el primer que ha de fer és convivència unitària en llibertat a casa seva, és a dir dins del partit. I Junts segur que seguirà la via democràtica, que a més és la més útil.

Tothom internament a Junts sabem que el programa electoral de les últimes eleccions es va fer en un despatx i no hi va haver cap debat intern participatiu de veritat per elaborar les propostes. Simplement omplies un formulari amb propostes i “bon vent i barca nova” o sense refrany: ni cas. Encara no sé que se’n va fer del que vaig aportar personalment i de tot un col·lectiu.

No es tracta de recriminar, simplement el que vull dir és que la pluralitat ha desaparegut en el nostre discurs oficial.

Fins el punt que quan fa un dia en Rufián d’ERC al faristol de les Cortes, ens maltractava de paraula i ens titllava a Junts dels “conservadors” de Catalunya, ningú li respon.

Però és que cap d’esquerres de Junts, i m’autocritico: ni jo, hem posat a caldo aquests que es creuen “progressistes i socialistes oficials” i simplement són un fatxes d’esquerres que volen lligar-nos a que continuem com espanyols. L’Albiach dels Comuns és aquesta mena de propagandista que insulta a Junts diem-nos “xenòfobs” i diu que ho fa des del “progressisme”. I nosaltres callats.

Les Esquerres de Junts per Catalunya hem d’articular almenys un discurs coherent del perquè  som unes esquerres que caminem precisament “junts” amb el centre i la dreta independentista en una mateixa organització política.

Ara a Junts toca remar plegats i fer forta l’organització, però això aconseguit com una maionesa ben lligada des de la diversitat de “productes” i no precisament de marca blanca.

Junts tindrà una forta organització interna estesa territorialment, fantàstic, cal participar i fer-la forta. Però a més cal construir un discurs fort d’esquerres en clau de bloc nacional per sentir-nos còmodes i ser útils en el combat, que no és cos a cos, és el de les idees i les reivindicacions.

De les organitzacions d’esquerra que he citat abans al voltant del pal de paller Puigdemont/Borràs,  jo que sóc politicòleg, activista i especialista en reclutar espanyolistes a l’independentisme, no en ser definir les diferències.

Algú sap quina diferencia té una afiliada o un afiliat d’Independentistes d’Esquerres d’una afiliada o un afiliat del Moviment d’Esquerres? O del col·lectiu d’esquerres Acció per la República?

Ni idea. Algú em dirà per les seves històries de creació: potser sí.

Jo el que només demano és elaborar un discurs conjunt d’esquerres, que cadascú segueixi organitzat com vulgui, perquè suposo que depèn dels acords existents i ben lligats amb la direcció nacional de Junts. Jo no em fico en res organitzatiu, de moment.

Les Esquerres de Junts per Catalunya necessita elaborar, discutir i fer-ne divulgació entre la població de que és Junts i que és l’Esquerra de Junts en clau de bloc nacional.

Tot això ens haurà de portar en el futur a la Primera Convenció de les “Esquerres de Junts per Catalunya”.

Junts no pot parar mai: 24 hores al dia, 365 dies a l’any hem de funcionar, cadascú al seu lloc aportant, el que es pugui.

El procés de la independència és una carrera de fons i tots hi hem de participar, però no transvestits, sinó còmodes, coherents i orgullosos del que fem.

-Progressista tu Jéssica ?

-Progressistes Junts que lluiten per la llibertat !!!.

 

+++

IMATGE: Escultura “The Journey” de Taunyee Robbins.

 

Comentaris a JR Colomines-Companys: locampus@gmail.com     

Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (3a. part)

 

Laura Borràs Presidenta 

del Parlament de Catalunya

Per a Junts per Catalunya les eleccions al Parlament no ens ha anat malament, sincerament millor del que jo creia que passaria.

A mi m’hagués agradat que la candidatura de Borràs hagués estat política i no només sentimental, projectada a l’americana.

Mireu la seqüencia de candidatura i personal:

Dona-exiliats–presoners-primer d’octubre-repressió-pirotècnia audiovisual-culta als líders-simpàtica-look de triomfadora-esposa de cirurgià-mare de jove espavilada-santa innocència política-voyeur literària-calumniada per factures divertides-intel·ligent-guapa-mezzsoprano incapaç de cantar en una coral-venjativa-temerària-mentidera patriòtica-mal educada amb qui la critica-trepadora: encara li falta ser presidenta de la seva escala-la nineta dels ulls de Torra-dona que es pensa que és d’esquerres-diana d’improperis pel desgraciat d’en Rufián-el personatge senyora més divertit de Polònia: Laura Borràs ho té tot i podia ser una fórmula triomfadora.

No, no -m’agradi o no- és, és una fórmula triomfadora de l’època de la imatge i del Twitter.

He volgut entendre més el personatge que jo escoltava a la ràdio, bavejant mentre la Laura fent d’apòstol de que la lectura és transformadora, ens explicava les grans històries d’amor i passió de la literatura catalana. Jo que sóc un romàntic ja veia “els dos amants com nosaltres” i ara he començat a llegir els seus llibres.

L’últim no, perquè encara no es troba en digital. El llibre on la senyora Borràs diuen que ens explica que participant al referèndum de l’1 d’octubre va dir: - Ara em comprometo políticament i per començar vull ser Presidenta de Catalunya. És o no és la Laura una crack?

Tot això no és broma: Ella és així i ha passat.

Jo que sóc un malalt de la política m’agrada estudiar les dones polítiques del món, les més actuals i per fer política s’ha de tenir aquest punt d’ego pujat, que pregunta diàriament al mirall -Qui és la més guapa de Catalunya?

És a dir la Laura Borràs, -que algun dia s’hauria de rodejar d’assessors crítics i no només de massatgistes de culte-, és un bon valor polític i ara toca que sigui Presidenta del Parlament de Catalunya.

Tot són avantatges: Una dona al segon càrrec institucional de Catalunya, rellevància pública, impossible fer-ho més malament que l’actual President del Parlament, no l’haurà de dirigir el President Aragonès i mentre tant, podrà llegir i escriure llibres de divulgació literària, la seva veritable vocació i d’això si que hi entén.   

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “Minna’s Words” (2018) de Jaume Plensa.

 

 

Cap a la independència
després de les eleccions del 14 de febrer 
(Segona part)

Qui em llegeixi ha de saber que jo estic enquadrat a Junts per Catalunya, però també ha de saber que el que a mi m’importa és la independència nacional, i això em dona una llibertat total d’anàlisi dels meus i de tots els altres. Qualsevol independentista català demòcrata és la meva gent.

Òbviament si sóc a Junts com afiliat és perquè crec que la seva fórmula política de “bloc nacional” és la bona per avançar, tot i que ens equivoquem constantment i si badem acabarem destruint l’invent, com ja varen destruir la Crida Nacional per la República.

Si el President legítim de Catalunya i President del meu partit Carles Puigdemont hagués treballat en una empresa privada internacional ja l’haguessin acomiadat. És impossible fer-ho pitjor, com l’enyorat President ho fa.

Mireu que per President maldestra Quim Torra supera tot l’univers, però Puigdemont el pot superar. I és una llàstima, perquè no s’ho mereix. La repressió i l’exili és un mal que porta molt dignament i això l’honora. Però estem empedrant el camí cap a la independència de “sants barons” i no és això el que necessitem. El que necessitem són polítics útils i el Molt Honorable cada dia entra més i més en un cul de sac.

La primera cosa negativa d’aquestes eleccions ha estat que quasi definitivament la reivindicació de fer tornar el President legítim de Catalunya destituït pel 155 decau en el discurs independentista.

Ni nosaltres els de Junts podem defensar en un discurs coherent aquesta fórmula de “retorn del President legítim”. Retorn no vol dir que el ciutadà Puigdemont exiliat pugui tornar a Catalunya: retorn vol dir que directament entra al Palau de la Generalitat restituït.

Està clar que ERC ha boicotejat i de manera ignominiosa ha torpedinat tot el món de l’exili. Fins i tot els d’Esquerra a l’exili han menystingut aquesta figura simbòlica del “President legítim destituït a l’exili”.

Però també nosaltres hem desgastat i fet malbé el caràcter simbòlic i Puigdemont ha volgut fer de candidat de partit i no de President global de tots.

En aquestes últimes eleccions no hagués calgut que estès en una llista electoral i sobretot el que no calia fou fer corre aquell vergonyós temps d’espera perquè el President es decidís anar en una llista, triar un lloc i triar circumscripció. Aquest és un lideratge de vol gallinaci impropi d’un líder nacional.

Si reivindiquem Carles Puigdemont com el legítim President a l’exili com a conseqüència de la repressió, s’havia de defensar i s’ha de defensar amb les dents aquest simbolisme i posar a les cordes a qualsevol partit o col·lectiu independentista que ho qüestiones.

Per altra banda: va ser una jugada brillant que Puigdemont optes i aconseguís ser eurodiputat. Fou i és una jugada funcional que pot donar amplia projecció, facilitat de mobilitat per Europa i una seguretat material i monetària totalment necessària. Això sí que va ser una jugada mestre.

Però pel Parlament de Catalunya el President legítim de Catalunya havia de posicionar-se d’una altra manera i no s’ha fet.

¿Serem capaços de negociar un Govern nou de coalició independentista de la Generalitat de Catalunya incloent-hi el simbolisme del PRESIDENT LEGÍTIM A L’EXILI?

 

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “Transcendence” de Keith Jellum, localitzada a Portland, Oregon, United States.

 

 

 

Cap a la independència
després de les eleccions 
del 14 de febrer (Primera part)

Mentre la nostra honorable casta independentista intentarà formar govern autonòmic, cal organitzar la base independentista per donar suport a les reivindicacions que poden fer possible la nostra independència nacional.

Ni els partits sobiranistes, ni les institucions autonòmiques malgrat les majories electorals de més del 50 % per la independència, no ens portaran a la llibertat. Caldrà a més, el compromís de la gent.

S’ha de preparar la ciutadania per participar pro-activament en el procés reivindicatiu i per això cal tornar a parlar del PROJECTE ESTRATÈGIC de la Via Catalana a la Independència.

Un Projecte que he reivindicat altres vegades i que ara cal re-formular després de les últimes eleccions:

Primer punt: Cal que els afiliats dels partits i entitats independentistes passar-los o sigui preparar-los: d’afiliats a militants. Un militant per convèncer i reclutar adhesions.

Segon: Empoderar els 2 milions i mig d’independentistes a militants pro-actius de difusió de l’independentisme. Mentalitzar que cal participar activament, encara que sigui de manera modesta.

Tercer: Portar l’independentisme als menjadors de les cases. Ni els independentistes convençuts saben defensar amb un argumentar-hi potent la reivindicació nacional.

Quart: Realitzar un reclutament de nous independentistes i en especial fer-ho en poblacions i barris poc propensos avui a les tesis sobiranistes. Cal articular una campanya singular de caràcter públic, dedicant-hi molts recursos, tant humans com materials. Aquesta mena de campanyes són molt diferents de les campanyes electorals.

Cinquè: Articular i promoure les anomenades “Eines de País” per copar democràticament i dirigir el màxim d’organismes públics i privats del País i fer-ho en clau sobiranista.

i Sisè: Promoure la cultura de la unitat independentista, buscant noves fórmules organitzatives unitàries per defensar les reivindicacions de l’amnistia i l’autodeterminació. Les diferents cultures dels partits i col·lectius independentistes fa impossible una acció unitària estable, que només pot venir de la ciutadania de base, organitzada territorialment per tot Catalunya.

Sense un canvi de xip radical en l’estratègia, no hi haurà independència.

+++

IMATGE: Cartell “7 de Novembre – Assemblea de Catalunya” d’Antoni Tàpies, editat per la Sala Gaspar de Barcelona (1971).

MEMÒRIA HISTÒRICA

 

Des de la Plataforma Cultural LO CAMPUS en les seves publicacions digitals hem començar a distribuir les conferències de Fermí Rubiralta i d’Agustí Barrera que varen donar en un acte polític i cultural a l’Ajuntament de Dosrius, emmarcat dins la commemoració del 80è aniversari de la fundació a Paris del Front Nacional de Catalunya.

Conferència de l’historiador Fermí Rubiralta: “El Front Nacional de Catalunya (FNC) al llarg de la seva història (1940-1990)” (Text ampliat).

Conferència de l’historiador Agustí Barrera: “La rella i el solc. Esteve Albert i Corp”

 

A L’INDEPENDENTISTA aquests articles seran debatuts a la nostra  “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista”. Articles ... clicar aquí

Els mateixos articles també es troben a l’apartat: “Aportacions a la HISTÒRIA del Front Nacional de Catalunya” del Web del MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines. Articles ... clicar aquí

+++

IMATGE: Escultura “Paleta-poeta” (1989). Poema-objecte de Joan Brossa.

 

Recuperant la meva MEMÒRIA PERSONAL: la CASA dels PARES (2)

 

Entre el “Conclave Musical” i les “Barbolles Poètiques”: unes vivències

A mi m’agrada més parlar de la “Família Colomines Companys” que de mi, per molt cregut que em creieu, perquè els meus pares varen ser espectaculars.

Els meus germans i jo, som calcats en alguna de les coses que els pares varen viure. Cadascú de nosaltres decantats almenys amb una de les dèries familiars.

Jo em centro a parlar del “pis Familiar del carrer Aragó” de Barcelona, perquè acabaria sent una metàfora de la vida intel·lectual i política que vivia Catalunya sota el franquisme. A més de les coses que es feien a casa, agrupava gent molt diferent i molt plural, aportant si voleu un retrat d’uns sectors socials molt il·lustrats, alguns mandrosos en les reivindicacions polítiques i d’altres perfectament combatents per la llibertat nacional i democràtica.

Sí hagués de fer un guió de que cal parlar sobre la vida al “pis del carrer Aragó” hauria de parlar almenys de 7 coses, a part de les festes familiars, de la pràctica mèdica i dels registres de la policia:

Del “Conclave Musical”, de les “Barbolles Poètiques”, del teatre infantil, de “l’allotjament” a escriptors i artistes, de les lectures familiars de l’obra literària del pare, de la clandestinitat del FNC i de la moguda de la lluita unitària: la Coordinadora, l’Assemblea de Catalunya i el Consell.

En el “Conclave Musical” que en parlava en el post d’ahir, varen aparèixer a la nostra família una parella que fou determinant en molta de la nostra història d’aquella època: Agustí Millet i Teresa Tolosa. Els “padrins” com afectuosament els hi dèiem, i que en realitat ho varen acabar sent. Mereixen un llibre sencer per parlar d’ells i això ens portarà en altres escrits a parlar de Sant Andreu de Llavaneres, localitat situada al Maresme.

La vintena de persones que venien assíduament a les sessions del “Conclave Musical” totes demòcrates i catalanistes, no crec que estiguessin molt disposades a la militància i no sé que haguessin dit de saber que a dos metres on estaven escoltant musica, s’hi celebrava al mateix pis nostre, una reunió política que la policia n’hagués dit “subversiva”.

El pare era conscient d’aquest allunyament entre grups assistents a les diverses “coses” de casa i en una de les seves obres de teatre “Els postergats”, en una escena on es parla al costat del riu Danubi i que l’autor suggereix que ha de sonar el vals “Danubi blau” de Strauss el fill, hi ha un avís i un clam als diferents grups i als diferents compromisos, que nosaltres vivíem.

Això ho recordo, sense haver-ho llegit, perquè unes de les pràctiques que es feien a casa, era que el pare reunia a la família i ell en veu alta ens oferia l’últim escrit seu, fos poesia o teatre, i també de escrits en marxa. En aquella època per la ràdio ens deien “... que la família que resava el rosari conjuntament en família, seguia unida ...”. Nosaltres de manera unida, escoltàvem les creacions literàries del pare.

Malgrat molta de la despolitització o politització però no expressada pels melòmans de l’òpera del “Conclave Musical”, aquest grup també fou el meu públic de les obres de teatre que jo muntava a casa.

Amb la complicitat del tiet Victori que em pintava les peces clau per l’atrezzo de l’obra, jo pintava amb pots de Takers de gouche i paper d’embalar uns grans decorats, més alts del que jo era. Muntava obres que de infantils en tenien poc, encara que parlaven de Montserrat i la seva “Moreneta” o de l’imperialisme nord-americà.

El pare s’indignava que jo convides als amics “melòmans” perquè era gent gran i deia que jo havia de convidar a un públic infantil. Ja en aquella època a mi m’anava la gent “gran”, per tenir-hi una bona polèmica.

Tinc els noms de tots els homes que participaven al “Conclave Musical” i al meu teatre “infantil”, el nom d’algunes dones assistents, però no de totes i em rebenta no tenir-ne el seu nom per escriure’l.

I la culpa és la de sempre: les dones apareixien com a “esposa de ...”. Encara que la majoria a mi em semblaven més “sàvies” que els seus marits i en realitat segur que ho eren.

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “La dona que es pentina” (1921) d’Esteve Monegal. Instal·lada novament des de fa uns dies a la Plaça del Pati de Valls. En la fotografia quan la instal·lació era a un dels extrems de l'estany.

Recuperant la meva MEMÒRIA PERSONAL: la CASA dels PARES (1)

 

Les vetllades musicals d’òpera

A casa dels meus pares al carrer Aragó 239 3er 3a de Barcelona en plena Eixampla, hi va haver molta activitat cultural, cívica, política i mèdica. Els fills hi participàvem intensament, és clar que cada un dels 4 germans que som, tot ho vàrem viure diferent segon el període i l’edat de cadascú.

A la dècada dels 50 vaig viure el que anomenàvem el “Conclave Musical”: les vetllades musicals amb versions discogràfiques d’òperes, a traves de gravacions de rigorosa actualitat i que havien estat buscades en el mercat internacional. Un material finíssim d’importació.

Aquestes sessions entre amics melòmans tenien la seva varietat de gustos i tenien les seves discussions d’estils, de compositors, d’execució i de les gravacions reproduïdes en vinils de llarga durada. I no era només escoltar les obres, sinó que a més les sessions tenien com a complement central la representació de les emocions musicals en un teatret.

Un teatrí com espai escènic, a la italiana amb un prosceni i un teló. I en el que la dramatúrgia comptava amb punts de llum pels personatges sense fer servir figures, tot ambientat amb uns decorats pintats per a cada obra.

Un fuster Ramon Colomines, el meu avi i un artista que pintava Lluis Victori, el meu oncle, varen construir les caixes lumíniques amb els seus efectes de colors difuminats amb reòstats i varen confeccionar i pintar a mà uns bonics decorats. El meu pare feia de director i la mare ho resumia tot al final amb una xocolata amb melindros per a tots els assistents.

Cada sessió reproduïda amb un tocadiscs Thorens, tenia el seu libretto amb l’idioma original i la traducció al català, Afegint-hi molts cops articles de crítica musical.

La música va portar discussió i pacte sobretot en el cicle sobre Bayreuth amb les obres de Wagner. Una discussió sobre Wagner pot portar tanta passió com discutir el futbol del Barça.

Això passava les tardes de cada dissabte, començat la dècada del 50 i superposant-se als 60 en un altra esdeveniment cultural a casa que foren les sessions de poesia: les famoses “Barbolles Poètiques”.

 (Continuarà)

 +++

IMATGE: Fragment d’un “Paisatge” pintat pel meu tiet Lluís Victori i Elias.