EL DISCURS
Aquest discurs
de Laura Borràs s’ha de llegir amb calma, però s’ha de llegir paràgraf per paràgraf
per entendre la nova dimensió política i patriòtica que pot entrar el nostre
Parlament.
Un bon text i
una esperança que ara sí que anem de veritat.
Només hi falta
reivindicar l’obertura del Parlament a la gent i que els diputats haurien d’obrir
OFICINES d’Atenció al Ciutadà als barris i poblacions de Catalunya.
Amb aquesta feina
institucional de proximitat i amb la mobilització permanent que els
militants de base independentistes hem d’iniciar ja, podríem aconseguir millors
complicitats i més cotes de llibertat.
Discurs
de la Presidenta Laura Borràs d'inauguració de la tretzena legislatura del
Parlament de Catalunya
"Molt
bon dia. Gràcies, a tots. Molt honorables presidents de la Generalitat,
president Torra i president Puigdemont, que no són en aquesta sala, però ens
estan sentint; presidents del Parlament, que també són aquí presents;
honorables membres del Govern, vicepresident i consellers; membres de la Mesa,
represaliats, que també són aquí, com el vicepresident Pep Costa i Lluís Guinó;
treballadors de la casa; il·lustres diputats, membres de la Mesa, el meu primer
gest, després d'haver comptat amb la vostra confiança per ser la màxima
autoritat de la cambra que representa la sobirania del poble de Catalunya,
voldria que fos un minut de silenci per totes les víctimes d'aquesta pandèmia
que estem patint, en reconeixement per tantes pèrdues, i també en homenatge a les
dones i homes d'aquest país que des de tots els espais han fet possible que
estiguem superant una situació tan greu.
Si volen acompanyar-nos...
(La cambra, dempeus, serva un minut de silenci.)
Gràcies.
(Aplaudiments.)
Fòrça gràcies a toti e totes es aranesi que mos
estan seguint, tanben.
No som dins l'hemicicle, és una mostra prou
contundent de la insòlita situació en què es produeix la sessió de constitució
d'aquesta cambra i l'inici de la nova legislatura, una excepcionalitat que té
un doble vessant: el primer, d'excepcionalitat sanitària per la situació de
pandèmia que vivim en el país i que, entre moltes altres conseqüències, ha
impedit que la sessió d'avui es pugui celebrar en les circumstàncies i en
l'escenari habituals; i el segon vessant d'excepcionalitat democràtica, perquè
no volem ni podem oblidar que la convocatòria de les eleccions que ens han
portat a ser avui aquí va venir propiciada per l'arbitrària inhabilitació del
molt honorable president Quim Torra, que justament avui fa un any va confinar
perimetralment la Conca d'Òdena i Igualada i va mostrar el seu lideratge en la
lluita contra la covid-19.
Permeteu-me, però, que comenci agraint l'immens
honor que avui se m'atorga. Se'm fa confiança i l'agraeixo d'entrada per
presidir la cambra que encarna la voluntat sobirana del poble de Catalunya, una
cambra -vull recordar-ho- que és hereva del primer Parlament republicà de 1932,
que es va haver de dissoldre un primer d'octubre de 1938 davant de l'embat del
feixisme, com aquell ho era d'una llarga tradició parlamentària, la de les
Corts Catalanes, que durant gairebé cinc cents anys van ser pioneres del
parlamentarisme europeu i que van quedar abolides novament per l'autoritarisme
borbònic.
El Parlament de Catalunya és la màxima expressió
de la tossuda voluntat de ser i de persistir d'un poble que no es vol sotmès de
ningú, que no es vol submís i que no necessita ni accepta tuteles de cap mena
per decidir lliurement com ha de regir el seu destí col·lectiu.
Els intents de laminar-lo, de controlar-lo i fins
i tot d'abolir-lo no són lamentablement una realitat pretèrita. La legislatura
que acabem de finalitzar va néixer d'un d'aquests intents: la il·legítima
aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, que va suposar el
cessament del nostre Govern i la dissolució d'aquesta cambra.
Vull recordar, perquè no podem ni ho volem oblidar
mai, que el nostre president legítim, el molt honorable Carles Puigdemont, a
dia d'avui pot circular lliurement per tots i cadascun dels països de la Unió
Europea, però no pot posar els peus en aquesta democràcia que es diu
«consolidada i modèlica» que representa que és l'Estat espanyol.
Que la molt honorable senyora Carme Forcadell, a
qui tinc el goig i l'honor de succeir en el càrrec, porta 1.086 dies privada de
llibertat, complint una pena que ha estat reiteradament condemnada per
nombrosos organismes internacionals neutrals i que hauria de fer enrogir a
qualsevol demòcrata. Que els honorables consellers legítims Dolors Bassa, Raül
Romeva, Jordi Turull i Josep Rull n'hi porten 1.118. L'honorable conseller Quim
Forn i el vicepresident Oriol Junqueras, 1.227 dies, i el senyor Jordi Sànchez
i Jordi Cuixart, 1.244. I que l'honorable consellera Clara Ponsatí, el
conseller Toni Comín, l'honorable conseller, i des d'avui també il·lustre
diputat -que recuperarà aviat el seu dret a vot- Lluís Puig, han de romandre
encara avui exiliats a més de mil quilòmetres de casa seva per poder fer valer
la seva causa, que és una causa justa, com entén qualsevol seu de justícia europea,
excepte l'espanyola, que no és seu de justícia sinó seu de venjança.
I permeteu-me que saludi de manera especial la
il·lustre diputada Meritxell Serret, que ahir mateix va poder tornar a casa
seva, com avui torna a aquesta casa de tots, després de gairebé tres any i mig.
Tant de bo que el seu sigui el primer de tots els retrobaments que han de venir
i que no voldríem haver de diferir ni un sol dia més.
Faig un esment especial a la presidenta Forcadell,
condemnada per permetre el debat en aquesta casa de la paraula, que és el que
és un parlament. La tasca que va fer com a presidenta del Parlament mereix tot
el meu respecte i la meva admiració. De fet, el meu objectiu és continuar la
feina allà on ella la va deixar, perquè cap tribunal ni cap presó ens farà
renunciar a les seves idees, a les nostres idees. Que la presidenta Forcadell,
que tan dignament va dirigir aquesta cambra, estigui avui complint pena de
presó per haver permès que aquest Parlament pogués debatre qüestions tan
essencials com els anhels nacionals del nostre país és una anomalia democràtica
que no ens cansarem de denunciar.
«L'essència de la democràcia és que la paraula al
Parlament ha de ser lliure. Al Parlament s'ha de poder parlar absolutament de
tot.» Aquestes paraules, que la presidenta Forcadell va pronunciar davant el
tribunal que l'acabaria condemnant a onze anys i mig d'empresonament per un
suposat delicte de sedició, il·lustren l'esperit amb què els exhorto a encarar
aquesta nova legislatura, a treballar per recuperar la dignitat d'aquesta
cambra i per concedir-li la rellevància política que li pertoca com a seu de la
sobirania del poble i a protegir-la perquè sigui una institució sobirana.
Sense separació de poders no hi ha democràcia i és
el nostre deure mantenir la inviolabilitat d'aquest Parlament, la seva
independència, no permetent ingerències dels altres poders, ni de l'executiu ni
del judicial. Quedi dit com a declaració d'intencions d'un parlament que hem de
voler fort, independent i lliure, perquè sense un parlament sobirà cap anhel de
llibertat de la ciutadania serà respectat. Com ho formulava el president Macià,
convertim-lo en l'instrument polític de la seva llibertat col·lectiva.
Aquest és el meu propòsit i el meu compromís, que
aquesta casa, que és la casa de la sobirania del poble de Catalunya, preservi
els drets de tots els diputats, que és la manera de preservar els drets dels
seus electors i s'oposi a la retallada de llibertats dels seus membres i, per
extensió, de tota la ciutadania que tots els que som aquí presents representem.
Com a presidenta, faré que aquesta sobirania sigui
respectada i defensada contra qualsevol ingerència exterior.
He acceptat sotmetre'm a la votació per presidir
aquesta cambra amb plena consciència no només de l'alta dignitat que implica,
sinó sobretot de l'enorme responsabilitat que suposa presidir i representar una
cambra que ha estat, que és i probablement continuarà essent un dels principals
objectius de la guerra bruta i antidemocràtica de l'Estat espanyol contra
Catalunya.
És de tothom sabut que vaig concórrer a les
darreres eleccions -i em permetran aquesta nota personal- no pas amb l'objectiu
de presidir el Parlament, sinó de presidir el Govern de la Generalitat, però el
poble de Catalunya, que és a l'únic a qui es deu qualsevol càrrec públic, de la
mateixa manera que ha concedit per primera vegada una majoria en vots i en
escons netament independentista en aquesta cambra, també ha concedit la
prelació a un altre grup. Entrar a formar de nou part del Govern del meu país,
com ja vaig fer, hauria estat un honor immens, no cal dir-ho, però potser fins
i tot, personalment, una opció més confortable, però no vaig abandonar la meva
vida acadèmica i la dedicació a les lletres i vaig decidir fer el pas de
presentar-me a unes eleccions en aquest Parlament buscant el confort. Va ser el
context excepcional de l'aplicació de l'article 155 i la convicció que tenia el
deure cívic i moral de posar-me a disposició del meu país per contribuir a
acabar amb la repressió i a completar el camí cap a l'alliberament nacional.
Ha estat aquesta convicció la que ha guiat tots i
cadascun dels passos que he fet des d'aleshores, i si avui tinc l'honor de
poder-me adreçar a aquesta cambra és novament perquè durant les darreres
setmanes he procurat fer una lectura honesta i rigorosa dels resultats dels
comicis i he arribat a la conclusió que, ara més que mai, aquesta cambra ha de
tenir un paper clau en el desplegament del futur polític del nostre país. I
tant la majoria de la Mesa, com especialment la seva presidència, estem cridats
a fer nostre un compromís insubornable amb el missatge que el poble de
Catalunya ens ha adreçat. La legislatura que avui encetem ha de marcar un punt
d'inflexió en l'avenç cap a la independència de Catalunya, perquè així ho han
volgut i decidit més de la meitat dels ciutadans.
Tanmateix, sabem perfectament que allò que l'Estat
espanyol no aconsegueix guanyar a les urnes, intenta guanyar-ho als tribunals.
La judicialització de la política, que Espanya ha convertit en la seva única
resposta des de fa deu anys, és la demostració més gran d'impotència política.
Si no hi ha diàleg, no hi pot haver política. I
l'Estat espanyol, no només ha renunciat a dialogar, està disposat a decidir
sobre què i sobre què no poden dialogar els altres; especialment, està disposat
a decidir sobre què i sobre què no es pot dialogar en aquesta cambra, qui ho
pot fer i qui no, de quina manera es pot fer i de quina manera no es pot fer. I
vull deixar ben clar, des d'aquest primer moment, que mentre sigui presidenta
d'aquesta cambra, això no passarà. Els diputats del Parlament de Catalunya no
tindran altres limitacions que aquelles que imposen els principis democràtics.
El que no té cabuda en una democràcia ni en un
parlament són la xenofòbia i el racisme, el masclisme i qualsevol mena
d'opressió nacional o personal. Malauradament, cap societat occidental està
vacunada contra aquestes xacres, però Catalunya ha estat sempre un exemple de
llibertat i aquesta Mesa vetllarà perquè així continuï sent. Com a presidenta, seré
tolerant amb la diversitat i amb la discrepància, però seré també implacable
contra el masclisme i la xenofòbia. Les dones -i espero que tots els diputats
d'aquest Parlament- serem un mur contra el masclisme; un mur en defensa de la
democràcia.
I voldria remarcar que, per primera vegada, la
presidenta i les dues vicepresidències són dones, en aquest Parlament.
Seixanta-cinc dels 135 electes són diputades. Un percentatge que creix en més
de quatre punts respecte de la legislatura anterior. I continuarem, des del
Parlament, desenvolupant el Pla d'Igualtat a través d'un pla d'acció que
aconsegueixi erradicar les discriminacions de gènere i assolir la igualtat
efectiva, combatent també el feixisme polític que vol retallar els drets de les
dones.
Mai no hi ha hagut tantes dones a l'hemicicle. Un
reflex tardà del que està passant socialment i del que encara ha de passar més.
Que mai n'hi hagi hagut tantes, de dones, és el reflex que durant massa temps
n'hi ha hagut massa poques. Aquesta legislatura ha de ser, igualment, la de la
represa; la de la represa de la nostra vida cívica, la de la nostra vida
cultural, la vida comercial, la vida professional en plenitud després de la
pandèmia de la covid-19. I per assolir aquesta plenitud i pal·liar els efectes
devastadors que aquesta crisi sanitària ha tingut en tots els àmbits serà
crucial no només l'orientació i la voluntat política del Govern, sinó també
l'impuls legislatiu d'aquesta cambra.
La garantia del progrés econòmic i social d'una
societat és directament proporcional a la seva capacitat legislativa, perquè
les lleis que tindrem encomanades de fer, tots nosaltres, companys diputats,
són les eines amb les quals garantim, protegim i, sobretot, anticipem el nostre
futur.
Som al 2021, però no tenim un parlament del segle
XXI, que serveixi per estar actualitzat i per protegir i millorar i actualitzar
tots els drets polítics. Treballaré perquè sigui un parlament capdavanter. Tan
útil, digital i avançat com sigui possible. Avui, precisament, fa trenta-dos
anys que Tim Berners-Lee va redactar un primer esborrany que va definir
conceptes tan importants com el de «la web» o el concepte d'«hipertext». Una
proposta que, sense cap mena de dubte, ha acabat marcant les bases a la xarxa
global de coneixement col·lectiu. En aquest sentit, aprofito aquesta avinentesa
perquè hem de fer, des del Parlament també, una aposta decidida per la
modernització d'aquesta institució i de tots els seus procediments.
En el tram final de la legislatura anterior, la
pandèmia ens ha demostrat l'absurditat de les limitacions tecnològiques que van
pervertir la seva arrencada. Perquè es dona la paradoxa que avui constatem que
els debats i les gestions telemàtiques no només han estat i són possibles, sinó
que actualment són imprescindibles.
No tinc cap dubte que tots i cadascun de nosaltres
treballarem, des d'avui mateix, per fer possible la recuperació econòmica i
social del país. Que ho farem des de la consciència que totes les crisis, també
aquesta, colpegen amb una duresa especial els sectors més vulnerables de la
nostra societat. I precisament per això, l'impuls legislatiu d'aquesta cambra
ha de tenir com a principal preocupació la protecció dels qui no tenen sinó les
institucions públiques per protegir-los.
Treballaré, treballarem perquè aquest Parlament
sigui exemplar i transparent, auster i íntegre. Si totes les institucions
públiques al servei de la ciutadania han de ser exemplars, el Parlament ho ha
de ser encara més. Perquè no és fiscalitzat per ningú, atès que la seva
independència és sagrada. Per això, la seva exemplaritat i la transparència de
tots i cadascun dels processos ha de ser màxima. I en temps de crisi, en temps
de dificultats econòmiques severes, l'austeritat ha de ser un mandat i la
integritat una raó de ser. Aquest, doncs, és l'esperit amb el que els convido a
treballar i a legislar per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, a
les aspiracions democràtiques representades per la majoria dels diputats del
Parlament, constituït arran del que el poble de Catalunya ha expressat a les
urnes.
El Parlament de Catalunya és la representació de
tots els catalans i la seva labor ha de ser feta per a tots els catalans. El
meu compromís -i estic segura que el faig extensiu a la resta de membres de la
Mesa- és el de traslladar i treballar incansablement perquè la veu de la
ciutadania sigui present en cadascuna de les nostres actuacions. I en aquest
sentit, els convido, naturalment, a fer política en la sala de plens, però els
demano que no converteixin aquesta institució en una casa tancada en ella
mateixa, sinó que la obrim, que potenciem la seva funció d'espai per al debat
social, per al debat intel·lectual, per al debat cultural. Faré ús de les
prerrogatives que només sé que, almenys, hagi dut a terme un president
d'aquesta casa, Ernest Benach, convidant personalitats del món científic o
cultural a dirigir, a adreçar paraules als diputats. En aquella ocasió va ser
el mestre Joan Solà i vaig tenir -va ser el meu professor- el gran privilegi
d'acompanyar-lo.
En aquella ocasió, el professor Solà va exhortar
els diputats dient-los: «Afortunadament, el nostre país té una voluntat
inequívoca de tirar endavant. De fer-ho, malgrat tot. Té un potencial humà,
tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats,
vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial.
Aixequem el nostre país. Defensem inequívocament la seva múltiple
personalitat.» Són paraules de Joan Solà. I parlant de la seva especialitat,
parlant de la llengua. La llengua dels Països Catalans, hi va afegir: «La seva
defensa és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a
parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una
responsabilitat més gran.» Tinguem-ho present també en la responsabilitat que
tenim cap a la columna vertebral del país: la llengua pròpia; el català al
Principat -i també la llengua de signes catalana-, així com l'aranès a l'Aran.
Deia abans que la composició d'aquesta cambra és
el reflex de l'opinió expressada pels ciutadans a les urnes. I deia i sostinc
que en aquesta casa la paraula ha de ser lliure. Però els representants de les
forces democràtiques ens hem de conjurar, també, per no donar ressò a les idees
totalitàries que s'escarrassen per estendre's perillosament en la nostra
societat. El feixisme és incompatible amb la democràcia, no el podem
normalitzar en el nostre escenari polític; compto amb tots vostès per fer-ho.
Tenim, però, el repte també, un repte col·lectiu, de parar atenció a les causes
del seu creixement.
Els ciutadans han escollit amb la força
inapel·lable del seu vot un parlament que s'ha de mantenir ferm en la defensa
dels valors democràtics i que ha de tenir el coratge per plantar cara a la
repressió. Aquest és l'encàrrec de les urnes i no el podem defugir. Com a
presidenta, penso defensar el compliment del mandat electoral del 14 de febrer.
En democràcia, és sempre la llei la que s'ha d'adaptar a la voluntat popular i
no al revés. Estem en una cambra legislativa i hem de poder -i podrem- legislar
sobre tot allò que aquesta majoria d'aquesta cambra decideixi, perquè l'únic
límit que té aquest Parlament és l'aspiració dels ciutadans de Catalunya que
nosaltres representem, i arribarem fins on ells, democràticament, ens portin.
Fem nostres les paraules que Simone de Beauvoir va deixar escrites: «Que res no
ens limiti, que res no ens defineixi, que res no ens subjecti, que la llibertat
sigui la nostra pròpia substància.»
Diputats i diputades, els convido a no posar
límits a la democràcia i a fer possible que la llibertat de Catalunya arribi
allà on els seus ciutadans vulguin decidir. Els electors han dipositat en
nosaltres la seva confiança; una confiança per contribuir a convertir Catalunya
en un país més lliure, més pròsper i més just. Que no sigui decebuda la seva
esperança, que no sigui escarnida la seva confiança.
Queda constituïda la tretzena legislatura.
Visca la Catalunya democràtica, justa i lliure que
des d'avui representem. I els convido a posar-nos dempeus i a cantar el nostre
himne nacional.
Moltes gràcies.
(Aplaudiments. La cambra, dempeus, canta Els
segadors.)
S'aixeca la sessió".
Divendres, 12 de
març de 2021. Palau del Parlament.
-----------
(Continuarà)
IMATGE: Escultura “Recumbent
Figure” (1938) de Henry Moore.
