La jugada mestra
dels “Fills de Coscubiela”

 

Nota que he rebut de la CRIDA NACIONAL per la República:

-----------------------------------------------------------------------

CONSULTA A LES PERSONES ASSOCIADES sobre el futur de la Crida

                     DATES: Del 16 al 18 de juliol

El govern de la Crida valora molt positivament l'anunci del President Carles Puigdemont, acompanyat del President de la Crida Jordi Sánchez, de constituir un nou partit polític perquè aquest es basa en els valors fundacionals de la nostra associació: unitat, transversalitat, persones en lloc de partits i amb l'objectiu inequívoc d'assolir la independència.

Entenem, doncs, que aquesta nova organització política esdevindrà el referent social i polític  que defensarà el mandat de l'1-O. És per això que considerem necessari reforçar aquesta nova organització. Això demana dedicar-hi tots els nostres esforços i, per tant, implica la dissolució de la Crida. No només és una decisió coherent per evitar duplicitats i sobrecostos sinó que, a més, és fonamental perquè ens farà guanyar eficiència, eficàcia i efectivitat de cara l'objectiu final. Això sí, tot el capital acumulat de la Crida, l'humà i el social, no es perdrà sinó que es posarà al servei de la nova eina política que naixerà el pròxim 25 de juliol.

Cal recordar que aquesta decisió haurà de ser debatuda i implementada per una Assemblea General. Tanmateix, volem que sigui presa per la màxima participació dels socis, per la qual cosa t'anunciem que:
 

·  Del dijous 16 al dissabte 18 de juliol celebrarem una consulta per decidir el futur de la Crida.

·  Durant la primera quinzena de setembre celebrarem l’Assemblea General.

T'animem a participar-hi!
Govern de la Crida Nacional

----------------------------------------------------------------------------------

Aquests on han après la democràcia ?

A Iniciativa per Catalunya?

O sigui primer la consulta sense discussió.

I mesos desprès, la discussió a l’Assemblea General.

Aquests “Fills de Coscubiela” així liquiden qualsevol dissidència.

Volen arribar al dia de la constitució del seu nou partit després d’haver destrossat qualsevol “unitat” perquè era de boquilla, desprès d’haver liquidat el llegat de Mas que havia obert l’independentisme al centre-dreta, desprès de rapinyar una marca electoral, desprès d’instrumentalitzar tot un seguit de bona gent en una associació, desprès d’embrutar l’associacionisme tant lligat a la societat civil de Catalunya i desprès de presentar una esquerra independentista purament retòrica que s’ha passat 40 anys fent d’espanyolista i que ara predica un independentisme d’aparador i de fanfarronada.

Tot molt “Fills de Coscubiela”: l’objectiu és el més important, tant se val els mitjans. Així tractant a tothom de babaus.

I ara que hem de fer?

Si fos una associació normal m’adreçaria al “Síndic/a de les Persones Associades de la CRIDA” demanant protecció i que puguem difondre entre els associats les nostres idees. Però no en tenim, tot i que ho contempla el Reglament intern.

Quina vergonya Toni Morral i Jordi Sánchez, ningunejant a tothom, sense contestar ni una sola vegada cap queixa, cap trucada, cap e-mail, això sí: tant dir “Llum als ulls i força al braç!” i ha acabat sent un braç alçat fent una botifarra a tota la discrepància de la línia oficial de la CRIDA.

Les consultes digitals són democràtiques s’hi ha debat previ, fins i tot Putin fan consultes digitals i cap de nosaltres pensem que són lliures.

Puigdemont destrossa per tots costats el pluralisme i només deixa terra cremada.

Salvem a Puigdemont com a President legítim de Catalunya tombat per la repressió espanyola, en tenim l’obligació i jo m’hi trencaria la cara per ell. Però aturem al ciutadà Puigdemont que no sap on va i que potencia un discurs sectari. Sembla una contradicció, però no ho és.

Puigdemont és un símbol nacional, però com que ell en renuncia d’aquesta simbologia; com a ciutadà i polític d’una part: ell i els seus, els hem d’enviar a casa perquè es refacin a l’oposició en el racó de pensar.

Sense democràcia interna al món independentista ens quedem sense discurs alliberador. Pensem-hi.

+++

 IMATGE: Escultura “Dama del dit al nas” (2014) de Gerard Mas.

Margarida: la meva mare

Al final he trobat una fotografia de la meva mare que recordava molt vivament, són curiosos aquests records tant llunyans i tant selectius.

 

En concret és la mare entre molta gent en la Vetllada dels Premis literaris de Santa Llúcia de l’any 1965, al costat de l’Estanislau Torres que aquell any va guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel·la “La derrota”. La fotografia que és de Barceló, l’he trobat al número de gener de 1966 de la revista Serra d’Or.

La mare té una història espectacular, que si puc l’escriure en forma de novel·la i que dona vida a una infermera lluitadora.

Una antifranquista que la pijancia de l’Ajuntament de Barcelona, amb un rampell de recaptació, embogits per tripartits i olimpismes, sense avisar als familiars, només posant un anunci amb traïdoria al BOE, van desenterrar-la per falta de renovació regularitzada del pagament del nínxol i fou dipositada en una fossa comuna. No fou l’únic cas en aquella ocasió, foren centenars en l’escàndol.

La mare doncs, està perduda en una fossa comuna del Cementiri de les Corts. També una fossa comuna, perduda entre altres fosses comunes.

A mi la mare, que va morir el 1972, sempre m’ha recordat la Maria Callas amb aquells monyos crepats, aquelles faccions de cara fortes, contundents i aquell posat en situació d’alerta constantment i de dominar la situació.

Ni que sigui com un petit record a la mare i a la soprano, us penjo aquest vídeo de Maria Callas cantant l’Havanera de Carmen de Bizet, en un recital a Hamburg l’any 1962.

Jo el que trobo més espectacular del vídeo, no és quan canta sinó la situació d’espera a l’escenari, pensativa i sorneguera, mentre hi ha una part musical d’introducció. Aquella era la meva mare o almenys el que m’he imaginat d’ella.

                    Bloquejat a Twitter

Entro a la quarta setmana que el meu compte de Twitter està bloquejat.

Segons la companyia diu que he violat el seu Reglament per haver difós reiterativament un tuït que defensava a la diputada Laura Borràs.

Diuen que ho he fet amb un programa automatitzat, cosa que no és certa, perquè tot ha estat de manera manual.

Automàticament em contesten i el Centre de Suport no m’ha contestat mai de manera personalitzada, malgrat l’allau d’e-mails que els hi he enviat. Un Centre que és una vergonya de la ineficàcia.

Ja és la hòstia que la Borràs que no em contesta ni els e-mails, que fa veure que no els rep, -però tot està automatitzat i sempre sé, no només quan obren un e-mail sinó que fins i tot en quin estat d’ànim el llegeixen-, doncs deia: sigui l’afer Borràs el factor de càstig de l’algoritme de Twitter.

Malgrat que la Borràs ha perdut els papers, la seguiré defensant perquè és una campanya repressiva el que està patint.

Quan em varen tancar el Twitter m’ho vaig prendre amb filosofia i vaig pensar que així descansaria. Però com sempre d’un problema, una oportunitat.

Editar premsa per a joves t’obliga estar a la última de tot.

I del Twitter bloquejat aterro al Tik Tok, l’enorme plataforma de vídeos curts que ve de la Xina.

Jo mateix hauria de transformar de dalt a baix, tota la Plataforma Cultural LO CAMPUS -amb la revista i el seu digital diari- amb unes plataformes de vídeos curts amb enginy per “parlar” als joves universitaris.

Hi ha la creença que “gent jove pa tou”, quan avui gent jove és innovació i comunicació directa sense embuts, ni artificis.

La premsa universitària, que no és comunicació institucional de les universitats, sinó una visió crítica del que passa als Campus, necessita nous llenguatges potents accessibles als mòbils bàsicament.

La política sinó es modernitza està morta.

I per l’independentisme català, ara que ja sabem, que necessitarem més de 10 anys per tornar a trobar una nova finestra d’oportunitat a la llibertat, a més de jubilar i liquidar tota la casta inútil actual dels directius independentistes, a més de que se’ns morin tota la vella guàrdia -inclòs jo- del nacionalisme històric català, el futur serà dels joves precisament formats en la informació i el lleure en cultures com les del Tik Tok.

Puigdemont apunta’t al Tik Tok !!! I deixa aquesta pràctica de pinxo de sèrie B, liquidant “convergents”.

(El President Torra no cal que ho faci això del Tik Tok, perquè viu al segle dinou).

+++

 IMATGE: Algunes caràtules de tuïts meus de contingut polític.

Pensant en històries 
i memòries

Aquest ha estat el primer any que d’una manera sistemàtica m’he apropat al memorialisme i això m’està comportant molts problemes.

El primer psicològic: “fer Memòries fa vell” i jo sempre he viscut en l’eterna joventut.

Encara recordo com em molestava que la meva companya política l’Elsa Artadi en unes eleccions municipals recrimines l’edat de l’Ernest Maragall com un valor negatiu:  

–“El senyor Maragall ja era a l’Ajuntament i jo encara no havia nascut”, bramava la senyora.

Certament cronològicament era així, però és un error seguir aquest camí per derrotar a l’adversari electoral, sobretot quan el teu votant i militant més fidel, té una edat prop de la  jubilació.

El segon problema del memorialisme és el polític, perquè la teva història anterior, que si tu l’expliques vol dir que t’hi compromet, et condiciona si fas política activa.

Et condiciona si fas política, però també en la teva feina professional, sinó vius de la política.

Per exemple:  jo com a editor i director de la revista universitària LO CAMPUS que fem des de Lleida, vaig voler publicar uns poemes d’Àlvar Valls. Textos que varen anar amb unes fotografies seves que es varen fer a Andorra per l’ocasió.

Un cop publicat tot el material i un cop un sector de recerca agrària de la Universitat de Lleida amb lligams agraris al territori, va identificar qui era el poeta Valls en la seva històrica militància, aquest lobby es va negar a escriure més a la revista, ni tant sols va voler rebre’ns més i un seguit de publicitat de Ponent va ser retirada de la publicació. A la merda el lobby !!!

El tercer problema és contribuir a fer una història oficial per la via de la memòria. Jo sóc dels que crec que no és possible que una institució o un partit o una entitat pugui elaborar una “història oficial”.

Per exemple: sent jo cap de comunicació del Conselh Generau d’Aran vaig ser denunciat oficialment i públicament perquè no vaig permetre penjar una “història oficial” d’Aran al Web de la Institució, perquè era falsa i sectària. Òbviament la cap del “Archiu Istoric Generau d’Aran” una  racista com una casa de pagès i promotora de la “història”, es va sulfurar.

O un altre exemple: Imagineu que volen escriure el relat d’un partit polític històric amb diferents escissions. ¿Qui escriu la història: la branca central, o l’escissió que creu que el partit mare eren uns impresentables ideològicament i per això es varen escindir?.

He llegit escrits, els majoritaris, sobre el Front Nacional de Catalunya que eren escrits o editats per gent del Front, però amb el discurs del PSAN o he llegit escrits sobre el Front que semblen “necrològiques militars” i que sempre escriuen sobre derrotes i detencions.

Sincerament no sé com es resolt tot això: es fa un relat de consens? Aquest consens és història o política? 

+++

IMATGE: Escultura “Dona asseguda i infant” (1967) de Joan Miró. Fotografia de Claude Gaspari: Joan Miró acoblant els objectes de l’escultura. (Còpia fotogràfica retocada a bolígraf per Miró).

Ennio Morricone - The Mission.
Morricone dirigeix Morricone.
Addio ! 

Carta a Toni Morral Secretari General 

de la Crida Nacional per la República

Benvolgut Toni Morral,

Acabo de rebre una carta teva que adreces a tots el associats de la Crida.

Hi ha un paràgraf que diu: “... T'anuncio en aquesta carta que en la reunió del govern de la Crida de la propera setmana proposaré que siguem el conjunt de persones associades les que valorem –mitjançant una consulta– quin ha de ser el nostre futur. Per això el govern de la Crida haurà de formular els diversos escenaris possibles, ateses les noves circumstàncies, i el conjunt de persones associades haurà de prendre una decisió. L’actual govern de la Crida haurà d’actuar d'acord amb l'opinió majoritària...”.

Parles d’una consulta. D’acord.

Però et voldria demanar i per extensió demanar-ho a tota la direcció de la Crida que la consulta es faci en un context democràtic.

No n’hi ha prou posar els mitjans electrònics per votar.

Cal propiciar un debat i que qualsevol associat pugui opinar. I que les opinions les conegui tothom.

Tenim l’experiència de votacions d’aparença democràtica però sense debat. Experiència de fer votar a la militància i la informació del votant precisament fou com dius a la teva carta  “...  hem estat mediàticament discrets per evitar conflictes innecessaris. Som conscients que aquesta discreció pot haver deixat els socis només amb informacions d’altres actors i, per tant, podia generar una certa confusió...”. Confusió o manipulació conscient, Toni.

Jo sóc dels que penso que la CRIDA ha de continuar amb unes altres tasques i que qui vulgui associar-se al nou partit de Puigdemont, els nostres Estatuts els hi ho permet.

Com bé saps he demanat en públic diverses vegades la teva dimissió, com la de Jordi Sánchez, perquè crec que no heu dirigit bé la Crida. Res personal tot és una discrepància política.

El mes de  gener de 2019 després del Congrés Constituent de la Crida i del nomenament del teu càrrec de direcció, et vaig enviar un e-mail amb la felicitació per la teva nova responsabilitat. En vares contestar i em vas dir: “... Jo valoro molt el compromís lleial, la franquesa, transparència i qualitat humana”.

Doncs ara és el moment. Després de més d’un any i mig de que ni una sola vegada has connectat als associats que criticàvem com anàvem les coses internes i ens hem fet un tips d’enviar-te e-mails, ara és el moment de la transparència i el rigor democràtic.

Et dono el link del meu blog on exposo la meva opinió sobre el futur de la Crida: http://diaricivic.blogspot.com/2020/07/escultura-ornitologies-2016-de-gerard.html

Salutacions

Joan-Ramon Colomines-Companys 

+++

 IMATGE: “Tenalles blanques” (2002) d’Antoni Tàpies.

Revitalitzar la Crida Nacional per la República
com a moviment cultural independentista

 

Carles Puigdemont s’ha proposat crear un nou partit polític. Doncs fantàstic. Felicitar-lo i desitjar-li sort.

No tinc idea exactament que volen fer. Si que coneixement un Manifest i unes signatures que s’hi adhereixen.

El Manifest diu el que diu, tot i que algunes coses que les que diu contrasten amb la pràctica política anterior i actual dels puigdemontistes i del mateix protagonista.

Ni “unitat”; ni reforçar el centre-dreta a l’independentisme cap a la unitat sinó foragitar-lo o sigui lapidar l’obra de Mas; no saber defensar un govern i una Presidència a l’exili; fomentar un liberalisme individual salvatge fomentant els “independents” un càncer polític devastador; no saber crear un discurs propi i diferenciador d’ERC i de la CUP; haver governat en una coalició teòrica però a la pràctica només es fa la política d’ERC; haver creat una Presidència de la Generalitat amb data de caducitat sense poder rendibilitzar l’obra de govern; molta pirotècnia i poca governança i per acabar governances provincials i locals amb els grups del 155, que costen de pair i ha desorientat al personal.

I si això fos poc, avui llegeixo del periodista que podria ser el més informat sobre Puigdemont, que és Pere Martí de Vilaweb, que entremig d’una anàlisi de la jugada del President escriu:

“... La Crida no ha funcionat com a moviment polític, però els seus adherits seran una font de militants per a la nova formació”

Per sort, el Manifest de Puigdemont no cita ni diu una paraula de la Crida Nacional per la República. Per tant jo no m’hi sento interpel·lat, ni molest i fins i tot en dono les gràcies. (Potser el polític Puigdemont m’ha llegit alguna vegada).

El periodista sap, tant com el President, com de malament s’ha treball a la Crida. Amb una direcció inútil incapaç d’aportar res a l’arena política, només tenir captius als seus associats i el que podia ser una organització que cohesiones “unitats”, pel fet d’estar avui dirigida per dos irresponsables amb mentalitat de l’esquerra excloent, com és tenir mentalitat d’Iniciativa, simplement han ofegat l’invent.

No es pot voler pactar amb un “Convergent”, primer robant-li la cartera (o sigui el partit) i amb ulls recriminatoris d’odi i menyspreu de “classe”. El PDeCat seran liberals, però no idiotes.

La CRIDA com invent de Puigdemont era i és bo. Ara només cal noves eleccions internes a la Crida, substituir a la direcció i convertir a l’associació com a moviment cultural independentista capaç de crear complicitats intel·lectuals en el discurs sobiranista.

La CRIDA com idea era bona només cal canviar la governança i sobretot treballar. Perquè aquests acumuladors de càrrecs que estant a tot arreu per figurar i no foten brot, millor que s’apuntin a un “club selecte”; l’associacionisme sigui d’una mena o d’una altra, es dediqui a una cosa o a un altra, necessita un treball directa a tot arreu i compartir diàriament les lluites reals de la gent. L’associacionisme no s’enforteix des d’un despatx.

Ara només cal convèncer a Puigdemont, Torra i Sánchez que com a fundadors de l’associació, donin carta blanca a que revitalitzem la Crida Nacional per la República.

+++

IMATGE: Escultura “Ornitologies” (2016) de Gerard Mas.

                      LOL : Lots of laughs

Avui he llegit un article del meu germà Agustí que expressa una sentència  per emmarcar “Carles Puigdemont és el líder de l’independentisme rupturista”.

Les meves rialles s’han sentit per tot Lleida.

Puigdemont?

Una vegada el meu senyor Pare em va cridar l’atenció perquè en una columna que jo escrivia cada dia en un diari havia explicat que Jordi Pujol dedicava els caps de setmana a recórrer el País i sembla que jo ho vaig escriure amb una certa admiració.

I el Pare va dir: 

- Llagoteries no !!!. Amb el Pujol llagoteries no !!!

Òbviament no tenia ni idea que volia dir “llagoteria” i ho vaig buscar al diccionari.

Sembla que vol dir: adulació. Tractar de seduir amb llagots. Lloança amb què hom adula una altra persona.

Germanet: Amb el Puigdemont, llagoteries no !!!

 (Continuarà)

+++

 

IMATGE: Escultura “Listening figure” (1991) de Juan Muñoz.

Fotografia de Joan-Ramon Colomines-Companys la única veu crítica que va parlar en el Congrés Constituent de la CRIDA NACIONAL per la República (Barcelona, 26/01/2019).

Un tuït per al "liquidador" Jordi Sánchez

Deixeu-me escriure un petit text com si fos un tuït llarg, muntat per un fil de tuïts:

Jordi Sánchez estàs seguit una campanya de premsa organitzada amb sortida als mitjans de comunicació per explicar que dius que estàs pactant amb el PDeCat la dissolució de la CRIDA NACIONAL per la República en un nou partit on un a un hem d’afiliar-nos.

No tens cap mandat congressual de la CRIDA per seguir aquesta operació.

En el Congrés fundacional de la CRIDA ja vàrem dir que la direcció sortint era una direcció de “càrrecs de cotxe oficial” i que no farien res per la CRIDA.

Setmanes i setmanes d’una manera vergonyosa la CRIDA ha estat hivernada. No ha fet res de res de significació política.

Ara voleu liquidar la CRIDA.

Ens trobarem en el debat, si mai feu debat o simplement feu una votació digital tramposa per falta de debat i contrapesos.

Sánchez deixa de fer xantatge utilitzant la teva injusta situació de pres polític.

Sense debat, per la porta del darrera, voleu liquidar una organització i això és una postura deshonesta i faltada de tot fonament democràtic.

Puigdemont, Torra i tu Sánchez us equivoqueu i esteu destrossant un espai d’unitat que amb una altra direcció hagués funcionat.

Feu el debat i entendreu la gran emprenyada de la gran majoria de tots els associats de la CRIDA que ens sentim enganyats.

Si feu el debat i la votació de manera neta, guanyarem nosaltres.

Que no representem a ningú? Feu la prova i feu la votació, ja us vàrem donar una primera sorpresa al Congrés fundacional.

La Crida Nacional per la República no és el llogaret de ningú, per “Molt Honorable” es faci dir per raons institucionals. La honorabilitat es guanya cada dia.

Joan-Ramon Colomines-Companys

                                 Les commemoracions del Front

Mentre estic en plena batalla campal en l’arena política de l’independentisme a Catalunya, faig un descans i passejo dels episodis de tot el procés independentista des de la guerra fins avui, especialment en el Front Nacional de Catalunya, el Front. (He obert diferents arxius que estaven “dormint”).

Entre la història explicada per altres i les memòries també d’altres i les meves, vaig recopilant informació i sobretot intento entendre cada esdeveniment en tot aquest procés.

M’han escrit antics companys i companyes i pel que comenten, potser cal destacar de manera més o menys ordenada, les temàtiques que mai s’han explicat o que s’han explicat parcialment o explicat de manera deformada o no seguint la veritat, de manera conscient o inconscient. O simplement perquè són polèmiques.

Deixeu-me a continuació  exposar unes quantes Preguntes:

- Quan el Front va passar de front a partit. Per què? Quan va ser? Qui ho va proposar? On es va discutir? Quines foren les opinions internes? Quin document explicita aquest pas? Quin òrgan de premsa del Front explica aquest pas?

- Quan el Front va passar de front interclassista i inter-ideològic a partit socialista. El mateix que ens preguntàvem abans. Per què? Quan? Que?  Documents sobretot Documents etc.. Tot de quan assumeix Front el socialisme.

- Joan Cornudella i d’altres del Front eren maçons. Que en sabem?

- En un temps hi va haver directius del Front àcrates, que varen canviar durant un temps la línia política de l’organització. Que en sabem?

- Al Front va tenir una polèmica interna molt dura, perquè una part volia posar la paraula “SOCIALISTA” a les sigles, i una altra part no volia, creant una crisi que va fer perillar l’organització. Que en sabem?

- Quina relació real hi va haver entre el Front, els polítics i combatents bascos, en els diferents períodes?

- El Front i la cultura: Els “nostres” artistes. Qui? Com estaven implicats? El Front i l’ensenyament. El Front i la llengua.

- El Front i les finances. Els mecenes. Les fundacions. Les expropiacions. Els sous. Els alliberats. Les recaptes a l’estranger.

- El Front i el pujolisme.

- El per què Joan Cornudella va acabar com a diputat del PSC(PSC-PSOE) ? 

+++

Hi ha més punts per fer recerca històrica i per recollir memòries i opinions. Tothom que hi estigui implicat hauria de posar-se a escriu. El valor de les opinions personals de tots, tenen un valor documental enorme. (Qui vulgui ajuda que m’avisi: locampus@gmail.com ). No només informació de la vida del Front, també de qualsevol aspecte de l’independentisme als Països Catalans, necessitem relats.

Però per avui amb aquests punts ja tindrem molta feina. I si ho ressoléssim, seria una important contribució a les commemoracions del Front.●

 

IMATGE: “Behind the Walls” de Jaume Plensa. Rockefeller Center de Nova York.

             Llibres electrònics 
        i l’independentisme

Durant anys he hagut de suportar improperis d’algun talibà de torn perquè bevia Coca-Cola durant el dinar mentre els altres bevien vi, que jo no bec. Més improperis perquè no fumo, perquè no tinc cotxe, perquè estudio en una edat que se suposa que haig de jugar a la petanca. Més escarni perquè no esquio en un país de neu, on tinc la casa familiar. Burla perquè no camino, ni faig camí pels paratges idíl·lics, perquè la muntanya més alta que he fet és haver caminat direcció muntanya pel carrer Aribau de Barcelona continuant pel carrer Muntaner, fins a dalt de tot.

Més increpar-me perquè no suporto els que em fan xantatge amb malalties, empresonaments o altres desgracies per evitar una discussió política sincera, o els que amb la seva inclinació sensual me l’espeteguen pel cap com excusa per justificar l’injustificable en política, O més improperis perquè hi ha una diferència d’edat amb la meva parella o em fan responsable de “trencament” de matrimonis com si elles fossin tontes i no protagonistes.

O em toca els nassos aquells que expliquen històries polítiques que jo he viscut i em discuteixen fets que jo personalment n’he estat el protagonista. O no m’explico que algú em foti a parir perquè em vaig enfrontar a Pujol per la seva tebiesa nacional i avui ho faci a Puigdemont perquè s’oblida de la democràcia en els col·lectius organitzats. Etc, etc...

I així podria anar citant “coses” que algun fonamentalista diu que faig a l’inrevés. (No us podeu imaginar el divertit que és conduir per Anglaterra per l’esquerra).

Doncs bé, una d’aquestes “coses” és llegir llibres electrònics a tot hora.

Ja sé que hi ha llibreries i també sé que hi ha biblioteques. Mitja vida me l’he pesat a les biblioteques.

Però ara el “e-llibre” és el rei al meu ordinador, des de fa anys molt abans del confinament.

El “e-llibre” en múltiples versions: des de l’Adobe Digital Edition 2.0, passat pel e-PUB fins l’aplicació Kindle. Comprats majoritàriament a Amazon o llogats a la e-Biblio Catalunya.

Puc moure, comprar i llegir llibres nous o antics encara catalogats, a qualsevol hora del dia i a més amb preus d’entre un 50-75% inferiors als preus de llibreria. O sigui, tot ho faig per rapidesa, comoditat i sobretot per economia.

Doncs que passa amb els llibres electrònics i l’independentisme?

Que els llibres d’història o assaig d’aquest camp no tenen versió digital. (Potser hi ha alguna excepció, que no he sabut trobar).

No sé perquè aquesta falta d’oferta.

¿Si costa tan difondre les qüestions dels nacionalisme català de tota mena i de tota orientació, com potser que no tinguem els llibres digitalitzats?

Una altra assignatura pendent.

Els “recriminadors” de sempre, aneu a pastar fang !!!: Ja sé de la importància del llibre en paper i de la importància de les llibreries. També sé de la crisi econòmica producte de la pandèmia.

Però al segle XXI el llibre digital per a ordinador, mòbil, tauletes o altres estris lectors electrònics, són essencials.

I avui l’independentisme de recerca històrica o l’independentisme d’assaig o l’independentisme divulgador o l’independentisme combatent ha de deixar d’anar en carro i pujar definitivament al món digital.

Cornudella i el Segon Vals

Mentre intento recordar sobre Joan Cornudella, el cinema i la literatura, deixeu-me penjar un vídeo que em recorda el polític.

Joan Cornudella fou  el precursor de l’independentisme català modern, del que encara ens falta un retrat complert i amb el que vaig compartir moltes dèries: com el cinema.

En el vídeo hi ha una escena de la pel·lícula “Anna Karenina” (2012) de Joe Wright, en el que la música “The Second Waltz” composada per Dmitri Shostakovich n’és la protagonista. El director André Rieu dirigeix la “Johann Strauss Orchestra”. Els actors Keira Knightley i Aaron Taylor-Johnson, a més de la sueca  Alicia Vikander apareixen en l’escena.

Cornudella era molt fan de l’escena del mateix ball en la pel·lícula “El Gattopardo” (1963) de Luchino Visconti on Burt Lancaster i  Claudia Cardinale broden el vals.

Però si Cornudella hagués conegut l’actriu Alicia Vikander hagués flipat, com ho va fer amb Maria Schneider de la pel·lícula “L'últim tango a París” de Bernardo Bertolucci.

Pallach

Estem en un moment polític molt transcendent a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans, i jo estic en plena revisió de moltes coses. Estic a la política activa, a la cuina de l’independentisme, però de vegades m’apropo a la memorialística per entendre el recorregut de la nostra lluita.

El 11 de gener de 1977 va morir Josep Pallach i jo vaig publicar l’endemà, un article al diari “Avui” homenatjant a Pallach i pel que veig ara, era un text que anava “per feina”, per feina sobre la política del moment.

Vàrem plorar Pallach en la intimitat, però públicament l’homenatge fou de política pragmàtica, de fet com era Pallach.

La repesca de l’article, l’acompanyo d’una fotografia del gran Manel Armengol que em va fer a mi, en el moment de respecte davant el fèretre de Josep Pallach en els locals del seu partit: el Partit Socialista-Reagrupament.

 Article de l’any 1977

 Pallach i la unitat socialista

De segur que hi ha un fet que la gent no pot ni sospitar de la vida política de l'oposició: són els lligams, els estrets lligams que s’han creat a nivell personal entre els més diversos polítics durant aquests anys de lluita. Em refereixo és clar, entre polítics de partits diferents, àdhuc d'ideologies diametralment diferents.

A més de les intimes relacions creades en moments de repressió més dura, com per exemple la presó o l’exili, em refereixo a aquelles relacions produïdes a través del contacte constant ens els organismes unitaris com són l’Assemblea de Catalunya o el Consell de Forces Polítiques o la Comissió de l'11 de Setembre.

És sensacional observar i sobretot veure, que després de contactes, reunions i debats moltes vegades produïts en tensions i crítiques duríssimes, s’obri un període de distensió i de relaxament. Apareix el contacte personal.

Els qui fem política quasi d’ofici podem arribar a conèixer i de fet coneixem no solament les manies i els tics característics, l'estil de parlar i també la frase més repetida, sinó que, a més, mil·límetre a mil·límetre, podem preveure les reaccions de cadascú perquè ens coneixem quasi tots dins i fora de l’arena política.

La valuosa lluita unitaris a Catalunya doncs ha produït també un entrelligat de relacions personals. L’aglutinant inicial i de base és que tots som i ens sentim d’oposició, defensant avui conjuntament la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d'Autonomia.

És així com he conegut Pallach.

Un polític al qual he tingut un profund respecte tot i que hi discrepava en gran quantitat de coses.

Ha estat l’home polèmic dels darrers temps que com ningú ha sabut encaixar-les totes i moltes vegades donar-hi la volta. M’he de treure  el barret davant tot polític que juga amb les cartes destapades, criticant obertament, això no vol dir que no discrepes del contingut de les crítiques. Però s’ha de reconèixer l’empenta.

Pallach ha representat i el grup en que militava ho continua  representant el socialisme moderat de Catalunya. És un partit majoritàriament socialdemòcrata amb una part socialista. No es tracta de cap atac ni de definició sectària, pel fet de ser jo militant del Partit Socialista sorgit del Congrés constituent, sinó que és una transcripció de definicions del mateix grup de Pallach.

Són una tendència socialista que participa en aquesta diàspora socialista de Catalunya.

Diàspora que per a mi és un fet.

El gran Partit Socialista Català estructurat amb tendències encara s'ha d’orquestrar.

Aquest partit que amb credibilitat amb voluntat de mobilització i preparat per a governar ha transformar la nostra realitat cap a  l’alliberament nacional í el socialisme, encara és a les beceroles.

Diguin el que diguin els sectaris de torn o el màrqueting polític.

Hi ha diversos partits que reclamen el socialisme, alguns són més importants i representatius que d’altres, tots ells donen aspectes diferents al socialisme, tothom creu tenir la veritat. La dispersió és decebent.

Però aquest partit amb tendències que enquadri i mobilitzí la gran majoria dei nostre poble —des de demòcrates avançats que potenciïn socialisme, passant per socialdemòcrates de dreta, socialdemòcrates d'esquerra, socialistes llibertaris, socialistes d’esquerra i esquerranistes socialistes— s’ha d'articular. És una responsabilitat històrica que no assumir-la pot repercutir desfavorablement ara i sobretot en el futur en les classes populars i treballadores. Tots plegats en són corresponsables.

Mort Pallach, el socialisme moderat ha quedat decapitat i això és una greu pèrdua a més del que representa per el seu partit, per al socialisme en general. Perquè no siguem ingenus ni comentem nous errors, no es tracta d'aconseguir trànsfugues d'aquest vaixell ara sense capità, ni de fer treball fraccional. Es tractava, es tracta i es tractarà d'unir socialismes en la diversitat, no de cruspir-nos militants sinó de fer una unió cap a la creació d un partit amb tendències. Però no tendències simbòliques o emmascarades, sinó articulades i ben definides que puguin totes elles, com un enorme rasclet, estirar i interessar tot et nostre poble cap al socialisme i l'alliberament nacional. Siguem clars, els socialdemòcrates han de fer de socialdemòcrates, els esquerrans d’esquerrans, units a traves d’un programa polític inequívocament socialista o sigui també d’alliberament nacional i cohesionats per una organització.

Tot aquest treball sense Pallach encara pot ser més difícil del que ja era. Esperem que la seva tasca hagi deixat un bon equip capaç de coprotagonitzar juntament amb altres partits socialistes, aquesta empresa.

Calen moments de solidaritat. Adéu Josep.

Joan-Ramon Colomines-Companys

Publicat al diari “Avui” del 12 de gener de 1977.