La Conferència d’Artur Mas a la “Columbia University”

Vaig escoltar la conferència que el President de la Generalitat, Artur Mas va donar a la “Columbia University” de Nova York i vaig quedar totalment satisfet perquè  Catalunya  presentava un politic important i no solament no feia el ridícul, sinó que amb una bona didàctica argumentava el procés independentista. A hores d’ara descobrir a Artur Mas ja no faria falta, sinó fos que des del sobiranisme encara es recela d’ell.

Sempre he pensat que Mas personalment és un autèntic desagraït, un “tros de gel”, que no té amics en la política i no solament s’ho creu això de “no tenir amistats en política”, sinó que a més té la barra de reivindicar-ho. Està totalment equivocat i té una visió de l’amistat i de la política de vol gallinaci. Ja ho feia quan començava com a tècnic a la Generalitat i encara ho fa. Humanament encara no està construït. Parlo “d’amistat”, no de amiguisme, clientelisme, ni clans, ni màfies, ni famílies ... AMISTAT en majúscules: sentiments fraternals.

Però que no sàpiga que és “l’amistat” i la “política” no treu que sigui un politic important, absolutament necessari per la llibertat del nostra País. Així doncs, tot el meu recolzament i la meva admiració política. Admiració només “nacional” perquè socialment és un extremista liberal que fa por a les classes populars, de les que a l’església, al Senyor, en demana el seu benestar, però a la taula del Govern trinxa sense pietat.

Com que no pretenc que Mas doni lliçons intimes als meus, ni mi casaré, ni el tindré com a veí, m’és igual ara que tingui uns principis socials de pissarrí. Simplement cal guardar-ne les distancies personals i socials.

Però nacionalment necessitem al President Mas perquè és el politic de Catalunya amb més possibilitats de portar-nos a la independència i a més ja ho està fent molt i molt bé.

Estem en una època que més que mai s’ha d’acceptar a tothom, encara que siguin conversos d’última o mitjana hora, perquè precisament el que pretenem és que l’independentisme sigui assumit per una amplia majoria.

Els independentistes de tota la vida hem de fer un exercici de generositat i de pragmatisme enorme, i sentir-nos orgullosos perquè el que sempre hem defensat està en boca de tothom. I això no vol dir dormir-nos a la palla, sinó mobilitzar-nos com mai.

Així doncs: recels fora !!!   

                                            + + +

Aquí teniu la conferència sencera del President Mas a la “Columbia University” (8/04/2015) amb la presentació de Xavier Sala i Martín. Òbviament en anglès.

L’actual alcalde de Lleida l’Àngel Ros, té molta sort perquè la seva “agent doble” que li està destapant totes les misèries del seu govern municipal és una espanyolista militant. La senyora és un “Iceta” qualsevol. Aquell politic que també als nacionalistes catalans ens va comparar amb les pràctiques dels nazis, comentant les plebiscitàries i que ja parla de “presó” pel Govern de la Generalitat, si segueix el Procés. És una llàstima.

L’alcalde Ros té una zona gris i una negra que perfectament es pot criticar i denunciar, però fa tanta angúnia la “gola profunda” que val més separar-se'n i que ningú confongui res.

El Titànic del PSC s’està enfonsant i només li queda el feu de Lleida, tant la Paeria com la Universitat.

Jo només observo i crec que els socialistes del PSC a Lleida són coherents: simplement ara intenten conservar el poder com sigui amb les bones i males arts possibles, i això ho veu tothom. El que no entenc són els que fan d’oposició. El PSC s’ha carregat la catalanitat de Lleida amb un sectarisme insultant i el rector Roberto Fernàndez ha posat la Universitat de Lleida fora de la dinàmica de la  “Universitat de Catalunya”. On és l’oposició?

I l’anècdota perversa: La passada Setmana Santa, fa més o menys un any, l’alcalde Ros i el rector Fernàndez, família i comitiva, eren a Xina fent d’espanyols a tope, com si potenciessin la “Comunidad” i Universitat de Murcia; a més els contribuents els hi vàrem pagar les vacances, perquè s’ho varen venir bé per fer el viatge en aquestes dates i així les vacances de Pasqua a cada família els hi va sortir per la meitat, l’altre part ho varen pagar tots. Il·legal? No, només de molta barra. I aquests senyors ens donen lliçons de moral, ètica i estètica!!!. Tot un acudit.

Quina llàstima que “l’agent doble” sigui això: una peça trencada dins del Cavall de Troia. 

Acabem de publicar a LO CAMPUS unes pàgines sobre l’Holocaust, un esdeveniment que segueixo no entenen. No puc entendre la judeofòbia, sobretot per la practicada durant segles per la gent del poble. Com més barbaritats llegeixo i estudio sobre la repressió als jueus, més no acabo d’entendre aquestes ganes de liquidar-los a tots. Aquesta maldat, en estat pur.

Molt abans que l’actual neofeixisme de guant blanc, tant d’Espanya com de Catalunya, ens acusessin de nazis als independentistes catalans, ja em preocupava la judeofòbia, concepte que diferencien d’antisemitisme.

A Espanya hi ha també una catalanofòbia que jo no l’havia sentit de veritat, fins llegir fa uns dies una gernació de piulades vexatòries al Twitter sobre els catalans, després de l’accident de l’avió de Germanwings. Mai m’havia impactat tant aquestes vexacions. No ho varen aconseguir que m’afectes en ple franquisme, quan entre cops en comissaries, malparlaven sobre Catalunya i la nostra llengua. El famós: “Catalan de mierda !!!” l’havia sentit moltes vegades.

A la meva vida he patit la xenofòbia de veritat a Andorra i a Aran, l’ha he viscuda profundament com a català. Xenofòbia gran i petita que detalladament algun dia caldrà explicar. Però no hi ha cap dubte que la practiquen i jo l’ha viscuda. Evidentment d’un sector reduït, però jo l’he patida i a fons.

Ara “Los catalanes de mierda!!!” ho he sentit dels estudiants de medecina que venen de fora de Catalunya a estudiar a Lleida. Tots uns indesitjables que els hi riuen les gràcies algun professor, també de pas per Lleida o directius dels nostres serveis hospitalaris.

Ho tinc ben clar: ni racisme, ni xenofòbia, ni judeofòbia, ni catalanofòbia, ni islamofòbia ... De totes aquestes conductes: TOLERÀNCIA ZERO.   

Després de veure la pel·lícula “Un viatge de 10 metres”:  quines ganes de tornar a Londres a menjar en un restaurant indi !!!. La fantasia de les especies em meravella. L’esperit de “The Hundred-Foot Journey” i especies en totes les feines, tot un objectiu de vida. També les Hellen Mirren m’apassionen.

De més jove recordo haver estat en un hospital ingressat uns mesos i estava molt trist però vaig començar a buscar sortides i a la tauleta de nit hi vaig tenir dos llibres miraculosos: l’informe “Nunca Más”  un informe lliurat al president de l'Argentina Raúl Alfonsín amb els testimoniatges i descripcions recollits per la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (CONADEP) sobre la repressió política duta a terme durant la dictadura militar que va governar l'Argentina des del cop d'Estat de març de 1976 fins a finals de 1983. La comissió la presidia l’escriptor Ernesto Sábato.

L’altre llibre  fou “Cosmos: Un viatge personal” una obra de divulgació científica produïda per Carl Sagan i Ann Druyan per a difondre la història de l'astronomia, l'origen de la vida, el nostre lloc a l'univers, les modernes visions de la cosmologia i les darreres notícies de l'exploració espacial.

Així doncs: Un llibre sobre la barbàrie humana i un altre llibre per veure que petits som a la Terra. Dues lliçons per relativitzar els propis dimonis i problemes, i per dir-te que no estàs tant malament.

Avui de gran em passa el mateix. Intento sortir de malalties molestes i estem preparant unes pàgines  pel proper número de la nostra revista universitari LO CAMPUS sobre l’Holocaust. Una altra barbàrie que fa que deixi enrere totes les misèries personals.

El meu pare sempre em deia en època de tristeses : -Ves a la planta de malalts greus de l’Hospital i t’oblidaràs de qualsevol preocupació personal.

Les Xarxes Socials et mengen molt de temps però s’hi ha de ser. Sobretot perquè el Procés independentista de Catalunya porta una discussió intel·lectual i també propagandista, que internet n’és una productiva eina. I això en el món universitari, no cal n’hi dir-ho.

Conclusió: per participar-hi més jo personalment he tancat tots els comptes de LO CAMPUS i de LO CAMPUS DIARI tant de Facebook com de Twitter i ho unificat tot amb comptes més personals com a periodista director, sense perdre la vocació política.

O sigui a Twitter em i ens trobareu a @jrcatalunya

L'Associació Drets denuncia a l'ONU que la justícia espanyola "no actua davant la catalanofòbia"

L'associació d'advocats voluntaris “Drets” ha denunciat a l'ONU que la justícia espanyola "no actua davant la catalanofòbia". Per això, ha interposat una demanda al Consell de Drets Humans de l'ONU alertant que a l'estat espanyol s'ataca sistemàticament els catalans sense que l'Estat intervingui, fet que constitueix un abús evident del dret a la llibertat d'expressió". En una carta enviada al relator de l'ONU també denuncien la "inacció de les autoritats espanyoles", que "han ignorat sistemàticament els requeriments presentats per nombroses organitzacions de la societat civil i intel·lectuals".

El Parlament de Catalunya aprova la llei de l'Aran i reconeix el seu dret a decidir

El Ple del Parlament de Catalunya ha aprovat avui la “Llei del règim especial de l'Aran” amb el suport de tots els grups parlamentaris excepte el de C's i, en diversos articles, el del PPC.

El document reconeix la realitat nacional occitana, estableix els drets històrics i la identitat de l'Aran i li atorga el dret a decidir el seu futur.

També s'estableix un termini de tres anys per revisar de forma bilateral amb la Generalitat el model de finançament.

Un cop acabats els tràmits parlamentaris seran els aranesos els que tindran l'última paraula sobre la nova legislació, ja que a la mateixa llei preveu la convocatòria d'una consulta popular d'aquí a sis mesos per referendar el text.

Un pas molt important per l’Aran !

Després de les celebracions caldrà seguir discutint perquè hi ha llacunes importants, però en conjunt és un bon text. “L’edifici” és molt bo, algun “pis” no tant i alguna “cortina” no fa goig perquè és poc útil. Però val la pena viure-hi en aquest “edifici nacional”, en aquesta pàtria aranesa.

Com sempre la pràctica política, social, econòmica, cultural i lingüística del dia a dia, serà la prova del cotó de sí la Llei està ben orientada.

Tots els que fa anys treballem en el reconeixement de la realitat nacional occitana hem d’estar profundament contents. Ara caldrà transmetre aquesta il·lusió a les dones i homes d’Aran i això no serà fàcil. 

Dona una tremenda satisfacció adonar-te de la gran quantitat de gent indignada davant una situació d’injustícia a casa nostra com la que reflectia el documental “Ciutat morta”.

Sempre he cregut amb la gent normal i corrent, i és un orgull l’amplia reacció.

La majoria no són molt valents i agosarats, però de tant en tant hi ha un clic i la solidaritat sense complexes es dispara.

Espero veure un altre cop el documental en prime time a TV3 i sense cap retallada per imperatiu d’un jutge.

La sinopsi de la pel·lícula documental “Ciutat Morta” explicada a LO CAMPUS DIARI d’aquest dilluns.

La notícia a LCD ... CLICAR AQUÍ

“Ciutat Morta”

Aquest dissabte jo escrivia a Twitter profundament afectat : @jrcatalunya “CAS 4F vergonya SOLIDARITAT als inculpats RECORD emocionat Patricia Heras VERGONYA G urbana Mossos Polítics Olímpics RÀBIA #TotCiutatMorta”.

Acabava de veure el documental “Ciutat Morta” al Canal 33. Tota una denúncia, en tota regla, a membres corruptes de la Guardia Urbana de Barcelona, a membres dels Mossos d’Esquadra, a una Jutgessa reaccionaria i a una classe política de Barcelona que va preferir mirar cap a un altre cantó.

La denúncia no és als cossos de seguretat en conjunt només, és a persones molt concretes i perfectament identificades.

Un documental sobre mentides i tortures a Barcelona avui. No duran el franquisme: AVUI. Sobre la criminalització d’una joventut per la seva estètica, creences, tendències sexuals i forma de vida. Una criminalització a l’estranger. Una visió reaccionaria d’una Barcelona Olímpica i d’aparador. Unes mentides d’una suposada “esquerra” que és més “caviar” que cívica i uns nacionalistes municipals de merda que voldrien ser “caviar” i són patètics.

Estic a anys llum d’un alcalde olímpic i d’un okupa, però feia temps que mai m’havia sentit tant a prop d’un personatge amb rastes o d’una noia sensible que es va suïcidar per la pressió insuportable d’aquest Cas 4F.

Quan al Twitter vaig veure una piulada d’un acadèmic universitari que pontificava sobre el Cas, no vaig poder resistir dir-li que ara anava d’espanyolista i transgressor del grup GUANYEM de la Colau i de PODEMOS BARCELONA: -és la teva opció i que t’aprofiti, li deia, però li recordava i recriminava que durant l’època del Cas 4F: -tu, com d’altres, hereu la cobertura intel·lectual de l’Ajuntament olímpic i vàreu xiular com sinó fos el vostre problema.

Però a Twitter la piulada estrella va ser la d’un Sindicat dels Mossos d’Esquadra que amb una insuportable poca vergonya, a plena retransmissió del documental, el qualificava de fantasia.

A més, encara més insòlit, un Jutjat va prohibir l’exhibició per la televisió de 5 minuts del documental a petició d’un policia implicat en el Cas. No cal ni dir, que per la Xarxa en vam difondre extensament el tros censurat.      

PUNTS QUE INCLOU L’ESBORRANY DEL DOCUMENT DE L'ACORD ENTRE MAS I JUNQUERAS FINS A LA INDEPENDÈNCIA

Va haver un ACORD que ara es prepara com a DOCUMENT per a la seva amplia difusió. Aquí podeu llegir algun d’aquests punts:

 –Resultat inequívoc el 27-S de les candidatures independentistes, que han de deixar clar que el seu votant es pronuncia de manera clara 'a favor de la sobirania i/o independència'.

–Abans de les eleccions, procés participatiu per a l'elaboració de la constitució catalana. Se seguiria un sistema semblant al procés d'elaboració de l'estatut amb el 'Bus de l'estatut', que va acabar en l'aprovació, el setembre del 2005, d'un projecte d'estatut.

–Construcció i culminació d'estructures d'estat, com ara: 'la hisenda pròpia, la seguretat social, la transitorietat legal, l'acció exterior, la transició d'infrastructures energètiques, serveis socials i de salut, proveïment energètic, seguretat'. La llista es correspon amb la del pacte de legislatura entre CiU i ERC.

–L'exercici d'actes de sobirania que trenquin les directrius de l'estat en àmbits com ara la immersió lingüística, el decret de pobresa energètica, els horaris comercials o l'oposició a la llei mordassa.

–Després de les eleccions del 27 de setembre no hi haurà una declaració d'independència, sinó 'l'anunci i inici del procés cap a la proclamació de l'estat i de la república catalana'.

–Es demanarà i s'oferirà a l'estat espanyol 'd'acordar les noves condicions' (repartiment d'actius i de passius, relacions entre els nous estats) i s'obriran negociacions amb instàncies internacionals per al reconeixement i admissió del nou estat. Actitud 'expectant' cap a 'possibles alternatives promogudes des de les institucions espanyoles', com ara una reforma constitucional.

–Es proposa, 'si és possible', la convocatòria 'd'un referèndum vinculant sobre la configuració del nou estat', la qual cosa implicaria que es fes d'acord amb l'estat espanyol. Si no fos possible, es proclamaria directament la creació de l'estat català.

–Referèndum posterior per a l'aprovació de la constitució catalana i convocatòria electoral per a l'elecció del nou marc constitucional.■

Aquest dilluns 12 de gener: un renovat LO CAMPUSDIARI 

Em fa gracia el joc de Trivial que el meu germà Agustí està fent pel Twitter. Juga amb fotografies de la lluita unitària contra el franquisme i del període de la transició. El joc és descobrir el nom dels personatges que són de personatges o pringats actuals però amb un look de joventut amb estètica de l’època. Jo portava cabells llargs i barba, una manera suposo d’amagar la meva irritant joventut en un ambient de gent molt més gran.

Per exemple, la fotografia que penjo que és un posat de família del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, suposo de l’any 1975. El Consell va ser una transformació de la Coordinadora de forces polítiques de Catalunya, això passava exactament quan va morir Franco.

Qui sóc de la fotografia? Qui és en Jordi Pujol i en Miquel Roca Junyent i en Joan Cornudella i en Pere Ardiaca i en Josep Solé Barberà i en Josep Pallach ... ?

S’acaben les Festes i per a mi comença un apassionant any 2015. 

Després d’utilitzar aquest blog intermitentment i d’estar apartat quasi dos anys de les Xarxes Socials, hi he tornat. Des del Twitter i Facebook ja hi estic donant la canya i falta poc des de Google +. Però el que més m’excita és pontificar en els fòrums dels diaris digitals.

El diari ARA té una tropa de comentaristes voluntaris que s’esbatussen. Anònimament es diuen el nom del porc, el que es tracta és fer pedagogia de la cultura unitària i de la qüestió nacional catalana especialment del món independentista. Tècnicament l’ARA té un sistema cutre que ha de validar el que escrius i es poden tirar hores abans de penjar-te el teu escrit. Però bé, el diari dels pijos catalanistes és un bon lloc per fer exercici d’escriptura combativa.

El diari AVUI seria l’altre suport, però primer haig de pagar i encara no he pogut arreglar aquest entrebanc. Com sempre el diari històric i carca del catalanisme i més inequívocament independentista, s’ha de complicar la vida amb sistemes estrafolaris.

Un any 2015 de recomposició de la revista universitària LO CAMPUS -que s’hauria de convertir en un Suplement d’un diari nacional o comarcal- i del diari digital LO CAMPUS DIARI. L’any del micromecenatge pel diari universitari i l’any de les campanyes de batxillerat a Lleida. L’any del meu retorn a Londres. No us podeu imaginar que és caminar pel costat del Tàmesi  i menjar entrepans de pernil fumat amb mostassa dolça i escoltar l’Andante del Concert número 21 de Mozart per a piano i orquestra ..... només pensar-hi se’m posa la pell de gallina. 

AL JUTJAT D’INSTRUCCIÓ

Joan-Ramon Colomines-Companys, major d’edat amb D.N.I xxxxx i domicili a efectes de notificacions al carrer xxx, número xx, de Lleida, comparec davant aquest Jutjat i DIC:

Que ha arribat al meu coneixement que hi ha diverses investigacions penals relacionades amb el “Procés Participatiu del 9N” per la qual cosa sol·licito que s’analitzin les responsabilitats pels fets en què he participat d’acord amb les següents

MANIFESTACIONS

PRIMERA.- En diferents mitjans de comunicació apareix la notícia que la Fiscalia General de l’Estat, la Fiscalia Provincial de Catalunya i diverses associacions o particulars han impulsat investigacions penals relatives al Procés de Participació Ciutadana sobre el futur polític de Catalunya dut a terme el passat dia 9 de Novembre (en endavant El 9N).

L’organització i desenvolupament del Procés Participatiu es vincula amb la presumpta comissió d’actes que l’Estat no considera legals i jo HI HE PARTICIPAT.

Juntament amb més de dos milions de persones, he promogut l’exercici del dret de participació en El 9N; n’he difós la convocatòria, la web participa2014 i les paperetes; i finalment HE VOTAT.

En defensa dels drets democràtics i de la participació política HE DESOBEÏT una les decisions injustes del Tribunal Constitucional que pretenien aturar aquest procés. Sota l’empara dels drets humans més fonamentals HE AJUDAT perquè els actes del 9N poguessin ser realitat.

Però em  presento davant l’autoritat judicial perquè em cal saber l’abast dels meus drets democràtics i aclarir els límits de la legitimitat i legalitat dels meus actes.

Només la més inhumana lògica pot atribuir responsabilitats a qui organitza i col·labora en un procés de participació ciutadana, però davant la certesa que existeixen procediments d’investigació en curs, comparec perquè com a ciutadà tinc dret a fer que no s’investiguin a la meva esquena uns fets en què he participat.

SEGONA.- Presento aquesta denúncia en el partit judicial de Lleida ja que va ser dins la localitat de Lleida que vaig realitzar la majoria d’actes de col·laboració amb el Procés Participatiu.

Per tot això,

SOL·LICITO que es tingui per fetes aquestes manifestacions i s’adopti la resolució judicial oportuna.

A Lleida, el dia 22  de novembre de 2014.

Els conversos

Vaig sentir a TV3 com un “nostrat” deia que el que més li costava empassar-se és veure uns personatges que tota la vida han renegat i combatut  l’independentisme i ara no només són independentistes declarats, sinó que a més volen liderar el procés en tots els fronts. (No deia noms)

Segurament costa acceptar-ho, potser és humà, però és un estrepitós èxit. Anys i anys reivindicant l’independentisme i ara s’hi suma molta gent, és un èxit. I si els sectors dirigents de tots colors polítics han fet el pas, benvinguts. I si ho han de liderar-ho, també endavant. La nostra generositat ha de ser infinita i pacient. D’això es tractava.

En teoria, a mi personalment m’hauria de costar més, sobretot amb els Convergents. Sempre recordaré l’enfrontament amb el President Pujol en un  Consell Nacional de CDC dient-li que deixes de fer-nos combregat amb rodes de molí i que no justifiques el que era injustificable, que era haver anomenar com a director de TV3 a un gàngster com era l’Alfons Quintà, que estava fent xantatge al President amb un articles al diari El País sobre Banca Catalana. I això, més les meves declaracions públiques sobre el necessari independentisme van trencar la relació amb el President, que anteriorment m’havia ajudat. De fet vaig ser el primer represaliat a CDC per part de Pujol per ser independentista i per dir-ho sempre que calia. Ara tot és diferent.

Conversos? Tants com es pugui. I celebrem l’èxit.

Avui es celebra Sant Martí i jo durant uns set anys en plena clandestinitat franquista em deia Martí. Un bon dia per votar a la Consulta del 9N. Coses del DNI, malalties varies i impossibilitat de viatjar han fet necessari que hagi hagut de votar a la Delegació del Govern de la Generalitat de Lleida. Ho he fet en un ambient tranquil i ràpid i he coincidit amb una televisió que filmava i m’ha sobtat que una jove que estava a la cua de votació estigues preocupada per sortir en imatges per les possibles represàlies, com ella m’expressava. Si fins i tot una persona que s’ha pres la molèstia, un dimarts post 9N, de desplaçar-se i votar, té por; segur que molta gent no ha votat per por. Tota una esperança pel proper Referèndum a la britànica que un dia o altre arribarà.

Imatge:  “Prenyada” de Francesc Artigau ©

El 9N ha estat un èxit total, no en tinc cap dubte. (Encara que pugui fer una anàlisi fred, a mi aquestes coses m’emocionen).

Però un cop passat el 9N i tenir-nos de mossegar la llengua sobre fets i actituds de les forces polítiques pro-consulta que han estat de pena, ara tocar revisar-ho tot.

Més igual ARA les actituds feixistes dels del PP, Ciutadans i tota l’extrema dreta, el que a mi em preocupa són les forces polítiques i les associacions que han treballat pel Dret a Decidir.

Hi ha moltes coses, diem-ne dins el “meu camp” que cal criticar. El debat dins l’independentista és del tot necessari.

Ni Convergència, ni Unió, ni ERC, ni Iniciativa, ni la CUP, ni l’ANC, ni Omnium ho han fet tot bé.

Cal revisar-ho tot.

A mi personalment que no tinc carnet de ningú, m’importa una merda certes executives nacionals que pontifiquen i donen lliçons: tant de partits com d’associacions. A nivell comarcal, de vegueria i nacional hi ha moltes coses a resoldre.

Imatge: Cartell de Jordi Calvís ©

La Consulta de la dignitat

Ja farem les anàlisis polítiques però ara expressar només un sentiment: emoció.

Tota una vida lluitant per la independència i avui sento que és un pas profund del procés. I tal com han anat les prohibicions la “consulta simbòlica amb votació” acaba sent també la “Consulta de la dignitat”.

El procés independentista no té retorn, acabarem sent lliures.

PD: Les primeres dades de participació a l’una del migdia són de 1.142.910 persones (un milió cent quaranta dos mil nou centes deu persones).

Avui el meu fill Marc fa 32 anys.

El podem veure aquí amagat en una selfie dins una obra de Chul-Hyun Ahn exposada a la fira internacional “Art Taipei 2014” organitzada òbviament a Taipei, capital de Taiwan. Aquest cap de setmana el Marc és de visita express a Hong Kong i com a “típic Colomines” ara se n’ha anat al cinema.

Hem introduït el xinès a les nostres vides:

Altres petits productes editorials digitals que fem corre en el món universitari i en els instituts, bàsicament de les Terres de Lleida i Aran:

He viscut a molts llocs i avui m’ha arribat a l’ànima les paraules d’un del protagonistes de la pel·lícula “Tren de nit a Lisboa” dirigida per Bille August sobre un text de Pascal Mercier. De fet encara que ho digui el protagonista aquest parla a través del seu autor. La novel·la de Mercier escrita en alemany és una novel·la encasellada com a filosòfica, no la he llegida, però si que algunes reflexions expressades en la pel·lícula tenen molta carrega de pensament:

“... Quan abandonem un lloc, deixem allí una part de nosaltres. Ens quedem alií, encara que marxem. I hi ha coses de nosaltres que només podem recuperar si retornem a aquell lloc.

Viatgem a nosaltres mateixos quan anem a un lloc on hem recorregut un tram de les nostres vides, per molt breu que hagi estat l’estança ...”

Ja és als quioscos de les Terres de Lleida i Aran un nou número de LO CAMPUS amb el petit Suplement “Goodbye Institut”.

74 anys de l’afusellament del President Companys

La jugada del NOU 9N és genial i a més l’única possible avui.

El 9N votarem !!!

Un dels grans valors que el meu pare va deixar a la política i també als seus fills, va ser saber treballar i actuar en la pluralitat en el complex camp de la política. La lluita unitària contra el franquisme va ser un valor molt difícil de construir, però va acabar fent-se, ara en una situació ben diferent, però plenament repressiva per la llibertat de la veu catalana, s’ha pogut fer també la unitat entre els partits polítics de Catalunya per defensar la Consulta.

El PP, Ciutadans i el PXCatalunya són els fatxes que voluntàriament s’han posat al cantó dels repressors, de guant blanc, però repressors sense cap dubte, que neguen la paraula al poble català.

És un goig per Catalunya la unitat a traves de l’acció democràtica dels nostres partits, amb la més variada ideologia de cadascun d’ells, s’està donant una imatge de responsabilitat i maduresa política enorme. Ara sí que sabem perquè serveixen els partits democràtics !!! Un orgull que s’ha de proclamar en veu alta.

D’aquí uns minuts entro com a malalt a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Tantes hores en aquest Hospital aprenen i ara salto el mirall i em col·loco a l’altra banda. Seran dues setmanes per trobar un diagnòstic, començaran amb un cateterisme...

Com diria Salvat- Papasseit :

Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés

tampoc ningú sabria el meu destí,

cap altre llavi no em tindria pres

però amb el teu nom faria el meu camí.

Un ram de noies no em fóra conhort

ni la cançó sota el dring de la copa,

vaixells de guerra vinguessin al Port

prou hi aniria, mariner de popa.

Si jo posava la bandera al pal

i era molt alta, t'hi veuria a dalt.

Que un partit doni llibertat de vot per dir SÍ o NO a la independència de Catalunya anul·la definitivament el partit. Si en una de les decisions més importants pel País, el partit no es pot definir, ni liderar el procés, ja no és un partit és una secta.

Dir Sí oficialment a la primera part de la pregunta de la Consulta i llibertat a la segona part de la pregunta ho pot fer una associació o entitat potser: però un partit?. Per que serveix un partit? Sembla que per alguns és només una menjadora.

Uns es decideixen com a fonamentalistes, per exemple, sobre energies renovables; els altres es decideixen com a fonamentalistes, per exemple, contra l’avortament; però uns i altres callen oficialment com a partit sobre la llibertat del País. Políticament i com a partits son prescindibles.      

Sí, Sí

Que a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida hi ha extrema dreta tots ho sabem, menys la Degana i el Cap d’estudis. Alguns d’aquests racistes estant en plena sintonia amb metges –supergurus- de l’Arnau que expressen una ideari de dreta radical.

Jo ho he denunciat moltes vegades, perquè aquests intolerants són els mateixos que posen pegues en la llengua catalana a l’Aula i els mateixos que davant el procés del dret a decidir ens insulten. La nostre resposta va ser publicar al  quinzenal digital ”LO CAMPUS 2.0” del 4 de març de 2013 l’article “Gracias por vuestra generosidad con Cataluña” : Estudiants de la UdL provinents de la resta de l’Estat fan costat al “Dret a decidir”. El Rector no ens va rebre per parlar del tema, ja no com a periodista que els hi fa terror, sinó jo com a president d’una associació universitària de la UdL. Ara el Rector s’escandalitza.

L’Alejandro el poca pena que va anar apunyalant gent pels carrers de Lleida no és una anècdota d’un malalt només. Perquè no hi ha cap dubta que està malalt. És tota una filosofia entre universitaris, encara que no apunyalin a ningú.

Ahir al matí abans de la detenció, després d’haver filtrat per part de la Paeria que l’agressor era una persona de pell fosca o sigui un estranger només els hi faltava dir un “moro”, hauríeu d’haver sentit la gent al mercat de Cappont de Lleida: Tothom feia comentaris inequívocament xenòfobs. Ara resulta que és de pell blanca, de Logroño i estudia a la nostra estimada Universitat.    

El proper LO CAMPUS porta un Suplement pels instituts i escoles: el “Goodbye Institut”. Tot un repte de premsa per a joves adolescents. I aquest cop ha calgut trobar a nivell mundial quina és l’artista cantant adolescent que està marcant el 2014.

Res de Justin Bieber, Miley Cyrus, Demi Lovato o Selena Gómez ara marca amb força Ariana Grande, Austin Mahone o Lorde. M’han convençut que és la noia Grande i el noi Mahone dels que hem de parlar. Mireu uns vídeos d’aquest parell que a mi m’agraden.

Quan varen començar “Goodbye Institut”, en el primer número i com a bateig, varen convidar al grup “Macedònia” com a portada. Un grup juvenil que canta en català i que va canviant de components a mida que es fan gran. Va ser una operació que no va funcionar. Ara també ens caldria potenciar la música juvenil en català  i com no sigui el Super3, no sé on trobar-la.

Jo formo part dels que sempre perden i novament a Escòcia he perdut. Amb calma ja escriure els meus articles acadèmics i també els periodístics sobre el referèndum, aquí només vull transmetre alguna vivència personal.

Vaig anar a dormir tardíssim i m’he llevat molt tard, quan ja des de feia hores tot el món sabia el resultat del referèndum escocès. Aquesta nit post-referèndum he somiat moltíssim a l’escocesa i amb tota mena d’infermeres. Sempre he pensat que sortiria el NO, encara que he incentivat a tothom pel SÍ i si jo fos escocès hauria votat per un SÍ ENORME, tot i que sóc un anglòfil fins a la medul·la i un enamorat de Londres.

Fantàstic que s’hagi fet el referèndum; fantàstic que els del NO de Londres hagin promès mil i una transferència perquè guanyes la seva opció; fantàstic que hi hagin molts més Sís que els que varen votar l’SNP; fantàstic que a Glasgow -la gran capital econòmica- hagi guanyat el Sí i fantàstic haver posat a l’agenda política europea la qüestió nacional de les nacions sense estat.

La campanya escocesa del referèndum m’ha fet una angúnia enorme en el seu argumentari, tants els del NO com els del SÍ. Vaja arguments de merda. Espero no defensar Catalunya per la meva llibreta d’estalvis, perquè si fos així, hauria de fer la revolució permanent.

Igualment que no em sento espanyol, no sóc escocès, simplement sóc un català que vol votar per recuperar la nostra llibertat com a poble.

Quan aquest matí m’he posar a treballar i fer gestions, m’he barallat amb tothom. He frenat i he pensat que estava irritat pel que havia passat a Escòcia. Sembla que no sóc de ferro colat.