Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (3)

Seguint recordant històries i reflexions sobre els 80 anys de la creació del Front Nacional de Catalunya i en concret de la meva vida de militància en l’organització, volia comentar la pregunta que m’ha fet un historiador demanant-me que recordes algun moment desagradable o difícil personalment al Front.

A part de la repressió, en recordo tres que em van remoure profundament interiorment i que em van escandalitzar com a demòcrata i patriota. I el neguit no venia per l’enemic, sinó venia de les nostres pròpies files.

El primer moment fou que en un Consell Executiu del FNC, no recordo el dia, però si l’any, era el 1975 i el lloc que era Sant Just Desvern, es va tractar un tema delicat: analitzar un llibre que acabava de publicar-se de Manuel Cruells.

Semblava un “consell de guerra” i jo ho trobava demencial tenir de discutir allò per acabar crucificant o no al seu autor, que a més no quedava clar on militava en aquell moment i òbviament no estava present.

El llibre era “El separatisme català durant la guerra civil” editat per DOPESA. I sostenia una tesi, que estava aprofitant la premsa espanyolista, que era que en realitat l’independentisme no va existir mai. Dit de la forma  sibil·lina de que el separatisme només era verbal, però sense cap mena de projecte possible capaç d’implementar-ho, sabent-ho tots.

A més ho publicava la “malvada” editorial DOPESA, que manegava l’empresari Sebastià Auger de l’Opus i editor del Grup Mundo amb diaris com “Tele-exprés” i “Catalunya Exprés”.

A Cruells no l’havia vist mai, però precisament era un dels fundadors del Front, que segons semblava s’havia distanciat de l’organització per culpa de que seguíem defensant el socialisme democràtic després de l’escissió del PSAN. Pel que he llegit, actualment no hi ha ni una sola biografia publicada de Cruells que quadri temporalment, ni de continguts.

A part de la utilització de la  parauleta “separatistes” que em segueix molestant, a mi m’era igual la seva opinió, el que per mi era demencial era discutir formalment a la direcció del nostre partit l’obra intel·lectual de ningú. Òbviament l’autor va pringar.

Les altres dues coses desagradables que he viscut: Va ser tenir de prescindir o sigui expulsar un militant amb indicis provats de ficar-se en informació confidencial de l’organització, saltant-se totes les normes de seguretat. Era un bon tio, però posava en perill a tothom en plena dictadura.

I l’última i més colpidora cosa desagradable:  comprovar i patir que l’organització de les “gran accions directes antifranquistes” no seguia les ordres de la direcció política del Front. La meva idea era ben clara: Sempre primer les ordres polítiques i no a l’inrevés.

---------------------------------------------------------------------

Imatge: Collage ”Crime imparfait” (1965) de Joan Rabascall. Un dels artistes i ambaixadors del Front a Paris.

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (2)

Des de que un company em va posar en un grup digital de militants històrics de l’independentisme, he rebut directament alguns e-mails de persones, de veritables “homenots i donotes” de lluita que diuen que m’havien perdut la pista. Moltes reflexions i molta estimació en marxa. (I perquè no dir-ho: emoció).

Son els grans triomfadors d’avui. Mig País ja pensa com pensàvem nosaltres des dels anys 40 quan va néixer el Front Nacional de Catalunya (FNC). L’Independentisme català avui té una força irreversible.

Comentàvem que hi ha dos aspectes a tractar: un àmbit polític que ara no tractaré i un àmbit de memòria històrica.

Idees sobre memòria històrica:

- S’ha de recollir tota la documentació de l’independentisme, digitalitzar-lo i posar-lo a mans dels historiadors. No només en Webs de divulgació per el gran públic com ja s’està fent molt correctament en el “Web dels 80 anys del FNC”, sinó també en plataformes acadèmiques digitals que estant a disposició de la recerca. (Les plataformes acadèmiques són avorrides, però essencials. Necessitem literatura científica i humanística del tema).

-Incentivar a que cristal·litzin, que s’escriguin, tota mena de “Memòries” dels protagonistes de totes les èpoques de l’independentisme. La publicació està assegurada.

-Necessitem una Fundació de la Memòria Històrica del Front, ben equipada i ben finançada. Hi ha diners “europeus” per fer-ho.

-I s’ha d’afavorir camps de recerca que avui encara estant a les beceroles. En cito tres:

. S’ha de recollir tot el material teòric elaborat per Joan Cornudella -l’avi- i publicar-lo amb anotacions. És imprescindible.

.S’ha d’explicar amb detall i documentada la participació del FNC amb els aliats contra el nazisme. És apassionant.

.Explicar el FNC i Euskadi, Suècia, Anglaterra i Israel. Serà una descoberta per a investigadors i periodistes. A més d’un orgull per a molts. (I uns certs homenatges).

                                                +++

Fora de tot això, hi ha un tema pendent que els històrics hem d’abordar ja: veure la manera de neutralitzar els fatxes de Ripoll que estant utilitzant el nom històric del FNC.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

(El dibuix que acompanya aquest post “Els mainaders” (1978) és de Francesc Espriu, un militant històric del Front: generós, imprescindible i enyorat).

Tres morts per la llibertat a Turquia i al Kurdistan

Ha mort per vaga de fam Ibrahim Gökçek, el baixista turc del grup musical de folk reivindicatiu Yorum. Una vaga de fam contra la dictadura turca i per la llibertat d’expressió.

El mes d’abril passat va morir també per la mateixa vaga de fam reivindicativa un altra membre del grup, la cantant kurda Helin Bölek. (Veure el meu post del dia 4 d’abril). I el tercer membre del grup que també va morir per vaga de fam fou el músic turc Mustafa Koçak.

Segur que políticament discreparíem amb ells i potser fins i tot musicalment, però el que no discreparíem sèrie en la lluita contra la dictadura i el feixisme a Europa, en el que Ergodan n’és un exemple.

La intel·lectualitat europea ni paraula. Els demòcrates catalans cuinant pa en confinament.

Avui escoltaré la musica d’aquests lluitadors.   

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (1)

Les contradiccions d’estar en actiu:

els 80 anys del Front Nacional de Catalunya

Avui he rebut una nota de premsa amb el “Manifest en el vuitantenari de la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC): De la sembra a la collita”, i l’he rebuda com a director del digital LO CAMPUS DIARI (http://locampusdiari.com/)

Tots el que signaven o quasi tots i totes les que signaven el Manifest son gent molt respectada per mi, sobretot perquè fan un intent viu i honest d’homenatjar a l’organització independentista Front Nacional de Catalunya i a la vegada fer difusió històrica, tant de l’organització com del propi independentisme català.

Congratulacions i Felicitacions per la iniciativa.

Sobta una mica com he rebut la noticia de la commemoració, tenint present que durant molt de temps vaig dirigir molta d’aquesta política,  però us explicaré una anècdota viscuda en territori “socialista del PSC” a Lleida per entendre que passa en general.

Quan l’alcalde Àngel Ros amb mà de ferro i despòticament dominava la capital de Lleida a traves de l’Ajuntament (actualment encara en queda una profunda crosta), una de les seves regidories denominada de “Drets Civils, Cooperació i Igualtat” va muntar una exposició a La Panera de Lleida, titulada “Transició democràtica a Lleida”.

D’una manera volguda i donant l’ordre, no s’hi mi va voler en l’organització, tot i que era una exposició de les denominades “participatives” .

Però ves per on, fou impossible amagar el primer míting a Catalunya celebrat a Lleida capital, en ple començament del període de transició i sortida del franquisme. (El 15 de febrer de 1976). Hi havia a l’exposició una gran fotografia de l’acte del FNC muntada sobre un panell de fusta, on hi sortíem en Joan Cornudella, en Joan Culleré i jo.

I així en altres fotografies ben destacades, jo també hi era. No m’hi volien en persona o en ningunejaven però sortia a totes les fotografies muntades per ells.

I jo em preguntava: si no m’hi volen perquè m’hi posen?

La resposta era clara segons els familiars propers: “ ... diàriament, facis el que facis, els estàs atacant i segueixes en política activa...”.

I és cert, detesto que em vegin gran i no suporto les “batalletes” i segueixo fent política activa encara que sense càrrec institucional, però de manera activa entre bastidors.

I això també em passa en el camp independentista, que alguns creuen que és material d’estudi, i no se n’adonen que estem en ple combat.

Com a boutade didàctica: Us imagineu en un camp de batalla que mentre estàs disparant unes canonades a l’enemic, de cop t’envolten uns estudiosos de les armes de guerra i et comencem a parlar de les característiques de l’instrumental bèl·lic i de la seva història. Seria insòlit.

Com independentista de tota la vida celebro la recerca en aquest camp i celebro tota mena de commemoracions, però els que estem en actiu, en aquests esdeveniment de memòria històrica hi tenim de jugar amb un braç lligat i a peu coix.

Primer: perquè no vull criticar a ningú que es declari independentista, tot i que hi ha autèntics impresentables.

Segon: perquè no vull criticar el discurs històric oficiós de l’independentisme, tot i que hi ha episodis falsos o esbiaixats o d’explicació demencial.

Com és pot explicar la història independentista només explicant el mal que ens feia la policia? Sempre presentant una historia de perdedors, quan precisament és la gran història dels guanyadors d’avui.

Quan jo de jovenet (com la fotografia d’aquest post) corria com alliberat del FNC per les Terres de Lleida estava orgullós de militar en una organització històrica que havia ajudat als aliats contra els nazis. Orgullós de treballar amb Joan Cornudella, l’autèntic ideòleg del independentisme català modern. Orgullós de tanta militància valenta i generosa.

Perquè sabeu una cosa?: qui ha estat militant al FNC, -al Front-, qui és independentista a l’estil Front, evolucioni com evolucioni, s’enquadri on s’enquadri políticament avui, sempre serà del Front: un estil transversal, plural, de bloc nacional amb el centre-esquerra, l’esquerra i els anti-capitalistes, sense oblidar-nos dels difícils àcrates com acompanyants d’organització.

I creieu-me: Fins que no siguem lliures no hi ha història real de l’independentisme que puguem escriure, perquè el Procés està en marxa i perquè a l’espanyolisme no els hi explicarem les nostres “eines” de militància, ni les històriques, ni les actuals.

Bon aniversari del Front. 

+++

IMATGE: Joan-Ramon Colomines-Companys, quan era secretari general del FNC. Fotografia de Pere Formiguera. (1976).

          

Curiosament durant el “Confinament Oficial” escric poc sobre coses i opinions meves. I menys publicar-les. Escric sí, com a periodista a les plataformes que dirigeixo o com a copy en el que anomenen a l’empresa de creacions visuals  que treballo:  “New Business”, però no escric res personal. Com una autodefensa.

De fet jo ja feia anys que treballo a casa practicant l’anomenat teletreball amb un quasi “confinament voluntari” i res de nou ha canviat en les meves rutines. Ara alguns veuen l’enorme voluntat i disciplina que s’ha de tenir per treballar a casa i no distreure’s en qualsevol cosa.

Entre milers i milers de pel·lícules, sèries, llibres on line que puc arribar, -en les vies de pagament o les que són en obert de sempre o pel confinament-, entre tanta premsa digital, ràdios, televisions en tots els idiomes, concerts o recitals “enllaunats” o en directa,  podria estar totes les 24 hores del dia en plena passió cultural i d’entreteniment davant la pantalla de l’ordinador. Sense un cert ordre, no treballaria mai.

Era difícil o no treballar a casa?

Ho pregunto als que es pensaven que era un privilegi treballar en calçotets entre les parets de la llar. Ara els hi cauen les parets al damunt somicant pel confinament.

+++

IMATGE: un “Picasso”, del que podria estar mirant la seva obra hores i hores, sense fer res més que gaudir-la i no treballar.

(“Le Repos” (1932) inspirat en Marie-Thérèse Walter).

Helin Bölek

No suporto aquests ploramiques -inclosos suposats “intel·lectuals”, polítics, tertulians, locutors, cantants i altres membres de la cultura-  que no aguanten un confinament de rics.

Deixeu de fer-vos les víctimes i almenys denuncieu les dictadures com la de Turquia amb Ergodan i honoreu almenys per una vegada els kurds i els turcs que lluiten per la seva llibertat.

Els nostres cantants de merda no diuen ni una sola paraula sobre la mort de la música kurda Helin Bölek, després de 288 dies de vaga de fam contra la persecució política turca.

La policia turca ataca el funeral de Helin Bölek

fins i tot dins del cementiri

 El dictador turc R.T. Erdogan ha mobilitzat milers d'agents que han ocupat la ciutat d'Armutlu on la cantant kurda Helin Bölek havia de ser enterrada. La policia del règim ha llençat canons d'aigua contra les persones que participaven en el comiat a la música de 28 anys morta divendres 3 d'abril després de 28 dies de vaga de fam. Els policies del govern islamista turc fins i tot han entrat dins del cementiri on han llençat aigua i gasos lacrimògens. A Istanbul la concentració en record a la música ha estat avortada per la policia d'Erdogan que ha arrossegat els civils que hi participaven. Es desconeix el nombre de persones detingudes.

Ibrahim Gökçek, músic també en vaga de fam des de fa gairebé 300 dies ha acomiadat la seva companya abans del funeral.

Gökçek, turc, ha apuntat al govern d'Erdogan de la mort de Bölek: "Heu mort a una noia de 28 anys". I ha afirmat que continua amb la seva protesta tot i que està molt afeblit i podria morir en qualsevol moment.

Per la seva part el Grup Yorum, grup de música folk turca d'esquerra del que formava part Helin Bölek i també Ibrahim Gökçek, ha ratificat que manté la protesta inicial de fa gairebé un any:

- Retirar la prohibició dels concerts de la formació musical.
- Retirar la inscripció del Grup com a "terrorista" per la seva música.
- Alliberament dels músics presos per Erdogan.
- Retirada dels casos judicialment oberts.
- Aturar els assalts policials contra el centre cultural Idil.

Anna Netrebko (soprano)

Dmitri Hvorostovsky (baríton)

The Grand Choir "Masters of Choral Singing",

director Lev Kontorovich

State Symphony Orchestra of Russia,

Director Constantine Orbelian

MOSCOW NIGHTS

Red Square Concert, 19/06/2013.

Torno a escriure en obert en aquest blog.

La meva vida ha donat un tom professional que ho està condicionant tot. Tinc un nou contracte de vuit anys amb una Productora d’Audiovisuals de projecció internacional. El 2028 està prevista legalment la meva jubilació amb 77 anys. Tota una aventura.

He d’aconseguir que la productora obri oficines a Londres i jo novament pugui gaudir d’aquella meravellosa ciutat.

Simultàniament la revista LO CAMPUS, el digital LO CAMPUS DIARI i el butlletí L’INDEPENDENTISTA han de ser el meu motor intel·lectual.

Continuem ...

IMATGE: Pablo Picasso, 

“Buste de Femme (Marie Thérèse)”, 1931.

Novament aquest BLOG entra en un període amb la versió de textos en tancat i cal ser subscriptor per accedir-hi.

Vull saber qui em llegeix.

Estic aplicant una app que té una limitació de subscriptors, actualment ja està plena. Intentaré ampliar els serveis s’hi ha més demanda.

Gràcies a tots.

Salutacions

Joan-Ramon

On fire el President del PDeCAT, David Bonvehí

 Aquest estiu hem tingut entrevistes de tothom fins arribar a les declaracions del President del PDeCAT David Bonvehí que ha criticat l'estratègia d'ERC d'aquests últims mesos, i els acusa d'aparcar l'independentisme i d'adoptar "tesis convergents que havia combatut enèrgicament" en el passat.

Unes sinceres declaracions sempre acaben sent un strip-tease propi i el nostre Bonvehí On Fire ha sorprès a tota l’audiència independentista, inclosa la seva.

David Bonvehí forma part d’un espai polític –“l’Espai Puigdemont”- en plena reconstrucció interna i que has d’anar transitant pels seus passadissos tocant l’espatlla a la paret perquè no sigui que algú dels teus t’hi clavi una ganivetada ben nostrada.

Però a més, el senyor Bonvehí  és el President del PDeCAT una de les peces de dins “l’Espai Puigdemont”, precisament els militants de centre-dreta organitzats, que són els liberals d’aquest espai. Són els “Convergents històrics” que amb d’altres nous militants un dia es varen refundar en PDeCat.

Prèviament de la mà del President Mas, d’una manera oficial com a espai i partit polític, -que ja era promotor del nacionalisme català-, es van declarar de manera clara i inequívoca: independentistes.

El President Mas passarà a l’historia per això i els Convergents i el PDeCat també. Perquè sense la suma d’aquests partits i de la gentada que tenen al darrera, mai l’independentisme hagués augmentat d’una manera tant espectacular.

És igual si ERC o la CUP o les entitats que sigui, reconeixen o no el paper determinant i positiu que el centra-dreta ha tingut en el nou tsunami independentista. No és opinió, són dades. Sempre hi haurà algun cràpula que dirà que us envien a la “paperera de la història” però tranquils són simples “revolucionaris de saló”.

Jo recomanaria que abans d’engegar merda a palades a ERC, un tingués la “casa pròpia” ben endreçada. I no ho dic per tenir més o menys simpatia per ERC, que no la tinc. Ho dic per tenir un argumentari sòlid, provat i per garantir la fortalesa del moviment independentista en conjunt.

Insinuar que ERC ha deixat de ser independentista o que han aparcat l’independentisme o que tots es fan “el locu” amb l’independentisme perquè hi ha pallassos que diuen que no “són” independentistes sinó que ho “estant”, senyor Bonvehí no només és passar-se, és no dir la veritat, perquè és fals.

De pallassos a totes les cases en tenim algun, però dubtar avui de la reivindicació nacional d’ERC és una temeritat. Perquè senyor Bonvehí vostè no entenc absolutament en res a ERC, té un desconeixement total de la història de l’independentisme català i vostè amb les seves declaracions empetiteix el moviment independentista.

ERC no deixa l’independentisme, ni tampoc fan d’oportunistes “Convergents”, simplement implementen el seu “independentisme de classe”, repeteixo “... de classe” i van a totes, al preu que sigui, a aconseguir qualsevol lloc de poder, inclosa la Presidència de la Generalitat. Simplement intenten “robar-li la cartera” a vostè i als seus, la cartera política, òbviament.

Unes preguntes aparentment tontes: Introduir comunistes-federalistes o sigui comunistes-espanyolistes a les llistes electorals d’ERC com han fet, és fer el “Convergent” ? Aquesta manera d'ERC de llençar-se als braços de l’espanyolisme dels Comuns per “eixamplar la base”, és fer-se els “Convergents”?

Bonvehí vostè només parla per a la seva tropa, fa un partidisme descarat i es creu que unirà i dirigirà un espai polític atacant a l’adversari que fa frontera. Vostè hauria de fer pedagogia.

Però a més, vostè viu al planeta Mart? o no sap que amb ERC està en un mateix Govern de Coalició a la Generalitat de Catalunya. Ja sé i ho he escrit moltes vegades, que ERC en realitat és qui mana al Govern, però no, en tot.

Vostè, els Convergents Històrics i els de PDeCat no són precisament els que poden donar títols d’independentisme, simplement perquè fa quatre dies que ho són, però tot i així, no convé donar “certificats nacionals” perquè ens debilita.

Un exemple: li podria escriure una llista de polítics avui independentistes que durant més de 40 anys han estat uns espanyolistes de campionat, en tot tipus de versions, la més comuna ha estat ser “federalistes”, ara estant al camp independentista. Només faltaria recriminar-los res. Tothom és ben vingut, perquè necessitem a tothom. Li dic noms? No cal, oi.

El problema és que vostè no és que no sàpiga, és que no vol distingir el que és l’independentisme de classe com el d’ERC de l’independentisme de bloc nacional, interclassista i inter-ideològic.

Vostè el que vol és que “l’Espai Puigdemont” sigui un espai de centre-dreta i manipula. Ho fa d’entrada amb el PDeCat, però com vostè, n’hi ha que ho fan amb JuntsxCat.

JuntsxCat avui al llarg del territori de Catalunya és la marca blanca del PDeCat. Cosa que no és certa als Parlaments de Catalunya i al del Congrés, com tampoc al Senat. En aquestes institucions si que hi ha diferència.

Per això hi ha tant de trilero en la discussió de la unitat de “l’Espai Puigdemont”.

Molts i moltes, consellers i conselleres, del PDeCat que diuen en públic hem de fusionar-nos a JuntsxCat, fan trampa, perquè seguirien quedant-se a “casa”, només canvien el cartell, la denominació i el logo.

El poder està al territori no als despatxos institucionals, per això és tant difícil des de la presó i l’exili dirigir, ordenar i posar ordre. Des de la presó res de res, però des de Waterloo no han pogut bloquejar ni l’afer de la Diputació de Barcelona, ni d’un simple Consell comarcal com per exemple l’escàndol del Pallars Sobirà. Tot això és domini centra-dreta com a PDeCat o com la marca blanca del territori JuntsxCat. A cada poble a cada vila el PDeCat i JuntsxCat és el mateix: de la mateixa corda i no suma pluralitat ideològica. Ho sap i ho veu tothom.

La veritable unitat, la nova unitat, el nou projecte, que hi cabrà més gent i més ideologies és la CRIDA NACIONAL per la República.

Jo com centenars com jo, que estem a la CRIDA NACIONAL i som socialistes, ho sigui d’esquerres: ni bojos ens apuntarem a la marca blanca del centre-dreta que és JuntsxCat.

Senyor Bonvehí, vostè tria que pot i en sap, assessori millor al President Puigdemont i en comptes de disparar a boca de canó a ERC, -escandalitzant a tothom a dos dies de la Diada-, intenti subtilment pispar-los-hi la cartera, és molt fàcil, perquè enquadren molt d’independentisme caviar o d’independentisme hipster (traduït és “independentisme modernet”).

Però no hi ha veritats absolutes: i si els d’ERC tenen raó? □

Puigdemont contra Puigdemont

De tots els escrits polítics que he publicat en aquest BLOG hi ha hagut un comentari que veig per les crítiques que he rebut, que no s’ha acabat d’entendre:

Al final d’un post del dia 6 d’agost de 2019 que és titulava: “Els insults, les amenaces i els desacords”, deia “... Per arrodonir-ho, deixeu-me entrar en una de les controvèrsies d’actualitat: A mi no em faran només fer macramé a la CRIDA NACIONAL per la República. Que ho pensi el pres polític Jordi Sánchez, President de la CRIDA NACIONAL, que reivindica a la penya -amb raó- poder fer política des de la presó. El que no vulgui per a ell, que no ens ho encolomi a nosaltres...”.

Per alguns un escàndol per criticar un pres polític i en general una bona desinformació del que parlava. Jo donava per fer que tothom està al dia de totes les controvèrsies i efectivament veig que no. Error meu.

Per resumir-ho: al digital Vilaweb s’ha canalitzat una controvèrsia entre el pres Jordi Sánchez i un tal Andreu Barnils que no sé qui és. Uns quatre articles bastant agres per les dues parts. A mi el tema no m’interessa en absolut. El pinyol central de la critica és un possible “indult” i les maquinacions per aconseguir-lo.

A mi el que m’interessa són dos comentaris, aparentment col·laterals. Barnils deia que des de la presó no es pot fer política i Sánchez contesta: - Que vols que faci macramé? Final de la polèmica per a mi.

Jo penso com Sánchez que des de la presó es pot fer política per influir a l’exterior i fins i tot es pot escriure bona literatura política.

Però també és pot fer mala política, precisament com la que fa Jordi Sánchez respecte la CRIDA NACIONAL per la República, boicotejant-la, hivernant-la o com ara: promovent uns moviments funcionarials, intentant aplicar un “Reglament” totalment fora de la realitat política que vivim.

Per això jo li deia a Sánchez “ ...A mi no em faran només fer macramé a la CRIDA NACIONAL per la República...”.

Escàndol per criticar un pres polític?.

Sí un polític, no un calçases com les ploraneres nostrades intenten presentar-lo. Sí una veu amb capacitat d’influir. I si fa política amb declaracions públiques incloses, jo i tothom tenim el dret a la criticar-lo.

Però jo encara vaig més lluny: crec que Jordi Sánchez i Toni Morral com a President i Secretari General de la CRIDA NACIONAL per la República haurien de dimitir dels seus càrrecs.

És d’escàndol com van les coses a la CRIDA NACIONAL.

La mentalitat funcionarial i poc democràtica que professen no ajuda a crear una moderna organització capaç d’intervenir de manera efectiva en la inevitable negociació per integrar la pluralitat a la CRIDA NACIONAL: la marca electoral JuntsxCat i el PDeCat com l’Ala liberal, sobretot. Com altres sectors ideològics que estant esperant a la porta.

Es necessita un clar “FULL DE RUTA” propi, una EQUIP DE NEGOCIACIÓ per integrar tots els sectors i ja convocar una CONVENCIÓ ESTRATÈGICA de la CRIDA NACIONAL per la República.

Deixar podrir la situació acabarà sent la destrucció de “l’Espai Puigdemont”.

Tant de bo, tant de bo, jo estigui completament equivocat.

De moment el qui s’equivoca, ja massa sovint amb les “coses de casa”, és el President legítim de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont.

Acabeu ja tots les vacances, per favor. □

El FNC honorable

Jo que sempre em crec que estic informat de tot, penso que no he descobert fins fa uns dies l’abast de l’aparició del partit “Front Nacional de Catalunya (FNC)” en les eleccions municipals de Ripoll.

Aquest “FNC” no té res a veure amb l’històric Front Nacional de Catalunya (FNC) fundat els anys 40 en ple franquisme i que es va dissoldre els anys 90 ja en autonomia i democràcia.

Sé molt bé de que parlo.

He vist a la Viquipèdia que diu sobre mi en aquest període:

“ ... L'any 1968,  Joan-Ramon Colomines-Companys als 17 anys, coincidint amb la primera escissió al Front Nacional de Catalunya (FNC) –el partit històric de l'independentisme català– de la que se'n formaria al PSAN, va començar la seva militància organitzada, primer amb una col·laboració externa i un any després com a militant, sempre de la mà del seu pare, fins arribat a treballar com a militant alliberat o sigui cobrant del partit (1972), ocupant diverses feines clandestines en especial la responsabilitat de l'òrgan central del FNC la revista Ara, en la seva segona època de la publicació. També fou de facto Secretari General del FNC, (quan el seu pare va deixar el partit el 1973) al costat de l'històric militant Joan Cornudella que també exercia de facto com a President del FNC. Formalment al FNC no hi havia càrrecs assignats.

Joan-Ramon Colomines-Companys al FNC, al Front com l'anomenaven col·loquialment  a l'època, va tenir una intensa militància independentista i antifranquista. Conjugant el crear organització i discurs ideològic amb agitació directa i amb la lluita unitària antifranquista.

Com a organització va crear el Bloc Català d'Estudiants branca estudiantil del Front i va rejovenir i modernitzar l'estructura del partit FNC. Com discurs ideològic va participar a canviar i modernitzar la proposta independentista al costat d'un discurs de socialisme democràtic, tot això sota l'aportació intel·lectual de Joan Cornudella i Barberà, que com diu Colomines-Companys: “...l'autèntic renovador de l'independentisme modern, junt amb el meu pare”.

Com a agitador va participar en múltiples i variades accions propagandistes i es va especialitzar en la captació de militants realitzant tota mena de xerrades clandestines arreu del País, molt especialment a les Terres de Lleida. (...).

L'octubre de 1976 coincidint amb el revifament d'una secció armada provinent de diverses organitzacions independentistes, inclosa el Front, Joan-Ramon Colomines-Companys va deixar de ser militant del Front Nacional de Catalunya ...”.

Això com he dit abans, ho he copiat de la Viquipèdia que uns professors d’història de Lleida ho varen entrar o encara estar en procés de redacció. De fet no ho sé.

Però ho exposo per demostrar que sé de que parlo i que hi estic totalment implicat, quan dic Front Nacional de Catalunya.

       

Els del furtiu “FNC” (creat el 2013) i en concret la regidora de Ripoll Sílvia Orriols, elegida en les municipals de 2019, han utilitzat un nom històric de l’independentisme català de manera il·legítima i oportunista, a més de farcir-lo d’un programa reaccionari i xenòfob.

He vist que les organitzacions o marques electorals com Alternativa per Ripoll, Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i el Partit dels Socialistes de Catalunya van comprometre's a no pactar ni treballar amb les dues candidatures, “FNC” i “Som Catalans”, perquè consideraren que són formacions racistes.

El “FNC de Ripoll” és legal però immoral: Per una banda perquè antics militants del FNC històric ja van fer un comunicat afirmant que s'havien dissolt el 1990, que s'havia aprovat a l'última Assemblea General que cap militant faria servir les sigles en un futur i que la ideologia del FNC de Ripoll s'allunyava del progressisme que defensava el FNC històric.

Però per l’altra banda perquè l’independentisme de front o bloc o unitat nacional que és diferencia de l’independentisme de classe d’ERC o de la CUP, és un ferm i explícit defensor de tota la immigració que ha ajudat durant anys i anys a construir el nostre País.

La frase atribuïda al President Pujol, que no ho és: “És català aquell que viu i treballa a Catalunya i ho vol ser”, fou formulada i teoritzada per Joan Cornudella el líder històric del FNC i pare de tot l’independentisme modern català.

ATENCIÓ FATXES de Ripoll, comarca i País: L’independentisme és alliberament.

He viscut de manera intermitent, quasi 15 anys a Anglaterra i cada vegada que sentia anomenar el partit racista i xenòfob francès Front National de la Família Le Pen em feia un ai al cor i alguna vegada m’havia portat problemes explicar la meva militància de joventut perquè ràpidament confonien els “Front”. Igualment aquí a Catalunya hi ha qui no ho sap diferenciar o no ho vol diferenciar.

Això passa a Ripoll !!!! Maleits són aquests fatxes !!!

Però la culpa també és nostre: no hem explicat bé la història de l’independentisme català. I això ha passat per mandra o perquè creiem que fer “Memòries” és l’antesala de “l’INSERSO i la petanca” o perquè hi ha conversos nostrats d’avui que si en resseguim la seva memòria històrica personal cauríem de cul pel seu plantejament unionista que tenien, per no dir-ne autènticament espanyolista.

Guerra total, com sempre, a la xenofòbia. Però Gabriel Rufián d’ERC no tornis a utilitzar la demagògia a twitter per sobredimensionar una “estelada fatxa” de una única regidora i sembrar sospites per a tothom, per tapar la teva tàctica i estratègica estatals. Jugades estatals legitimes però carregades de contradiccions. Queda lleig endollar el ventilador per emmerdar-ho tot.

L’any 1997 vaig activar la petita plataforma “Fòrum Cívic : Patrimoni independentista del Front (FNC)”, amb l’objectiu de recollir i explicar la història del Front Nacional de Catalunya. Quasi no s’ha fet res important, em comprometo a tornar-ho a intentar.

No hi ha millor incentiu que una lluita contra la xenofòbia i honorar la memòria de centenars de militants lluitadors per la llibertat.□

IMATGE: Joan Cornudella i Barberà.