Una sortida clandestina
amb contingut cultural:
La IX Biennal de poesia
a Knokke-le-Zoute (1970)
Mentre segueixen blanquejant
als sàtrapes i xenòfobs del “Front Nacional de Ripoll”, caldrà anar aportant,
ni que siguin petites activitats, de l’honorable i històric Front Nacional
de Catalunya.
Vet aquí un exemple d’activitat
cultural del Front a l’estranger. Una activitat passiva però simbòlica, perquè va
ser representar Catalunya, la “Catalunya dels Poetes”, a la novena Biennal
de Poesia a la localitat de Flandes: Knokke-le-Zoute.
Jo era un jove militant del Front el 1970 que amb el
suport logístic de l’organització em vaig presentar sol a un esdeveniment públic
a Brussel·les, on a més de poetes hi
havia consols espanyols del franquisme. Òbviament sobretot hi havia escriptors
de tota mena i pensament, i de tot arreu.
El més curiós és que tot i la clandestinitat en el
viatge, vaig ser inscrit a la Biennal amb els meus noms reals a traves de gent
amiga de la zona. I aquesta temeritat d’anar pel món a cara descoberta tot i
que després hauria de tornar a casa amb franquisme, va provocar una anècdota i
que va iniciar tots els contactes programats i l’entrega de diferents missives que
eren una clara denúncia a la dictadura.
L’anècdota és que una administrativa-amb-càrrec de l’entrada
a la Biennal em discutia el meu nom i el posava en espanyol. Segons ella jo era
´”Don Juan-Ramón” i jo li demanava que em canvies al català el contingut de la
meva etiqueta d’identificació que calia enganxar-la, obligatòriament, a la
solapa de la meva americana. Suposava que la senyora era estudiant de castellà mal
informada, però tot va quedar clar de que anava la cosa, quan em va acusar de
ser un nacionalista com els flamencs. I m’ho dius a Flandes!!!.
Va ser tot molt llarg i vaig estar a punt de
deixar-ho perquè portava molt de material compromès i calia una certa discreció.
Aquesta activitat d’anar a un esdeveniment internacional,
és una de les tantes accions culturals i cíviques que fèiem els del Front i que
els historiadors nostrats obliden sempre.
En vaig fer un informe intern per a l’organització que
no he trobat i que segur està en algun d’aquests arxius del Front que segueixen
en mans privades.
També vaig fer un petit escrit per la revista Serra d’Or,
aquest si que l’he trobat, i a part de ser una llauna, detalla molt que va
passar culturalment parlant. Em fa gràcia veure com en aquell moment per a mi
un senyor o senyora de 30 anys era gran i un de 60 un vell rematat. Santa innocència
la meva. L’escrit el reprodueixo aquí, més avall.
En Josep Faulí que fou director del diari l’Avui, ja
en plena democràcia en va fer un text sobre aquesta novena Biennal, va escriure
sobre el fet simbòlic de que hi havia una representació catalana a l’esdeveniment,
però com sempre es va oblidar de citar al “missatger”, això rai, el problema és
que no va entendre o no sabia, el compromís polític que s’hi havia posat. Vaja,
que una organització política clandestina dedicada a tota mena d’activisme, munti
un viatge per estar en un esdeveniment cultural internacional, no déu passar
cada dia.
+++
El text publicat a la revista Serra d’Or. Any
XIII, número 139, abril 1971:
La IX BIENNAL DE POESIA A KNOKKE-LE-ZOUTE
Del dia 3 al 7 de setembre passat, a Knokke-le-Zoute
(en territori flamenc) tingué lloc la “9ª Biennale Internationale de poésie”.
El tema central era: “Poesia 70, evolució o revolució?”.
Al voltant de les tres taules rodones que foren la base de la biennal, foren realitzades vuit sessions poètiques, dos concerts, una exposició de Pop-art, la projecció de catorze pel·lícules i l’atorgament de quatre premis, dos dels quals de caràcter internacional. Assistiren a aquesta biennal prop de 350 persones, procedents de 43 països.
Una de les taules que originà més debat i més controvèrsia fou la que tractà de “Poésie en fusion”: la unió del llenguatge poètic amb les arts plàstiques. També aquesta poesia ha estat anomenada “poesia concreta”, “poesia audiovisual”, “poesia fonètica” i “poesia plàstica”. Aquesta taula fou dirigida per Paul De Vree, poeta d’expressió neerlandesa, i la constituïen nou participants: Alain Ariss-Misson (USA), Jean-François Bory (França), Ugo Carrega (Itàlia), Henri Chopin (França), Costantin Crisan (Romania), Jochen Gerz (Alemanya), Arthur Petronio (França), Prof. S. J. Schmidt (Alemanya) i Ch. Verey (Gran Bretanya). Tots són relativament joves, d’una mitjana d’uns trenta anys, excepte Paul De Vree, que, als seus seixanta-un anys, es mostrà d’una gran vitalitat, i com un dels millors promotors de la poesia en fusió, la considerada jove.
Les discussions foren molt vives, però els participants a la taula s’enfilaren de tal manera que algunes intervencions quedaren sense presentar. L’ús d’un llenguatge gairebé irracional, i el fet de pensar que la poesia concreta era un trencament amb la tradició i com a tal no podia ser proclamada des d’una presidència (sistema del tot tradicional), feu que el públic tallés la possibilitat del debat un cop iniciada la quarta comunicació, amb intervencions continuades.
Potser la taula esperada amb més interès era la de “La poesia i la reflexió social”. Feia de moderador Eugène Van Itterbeek, belga d’expressió francesa, i hi participaren: Robert Creely (USA), Michel Deguy (França), Hilde Domin (Alemanya), Vasko Popa (Iugoslàvia) i Edoardo Sanguineti (Itàlia).
Una pregunta centrava l’interès: Com defineix el poeta la seva posició dins de la civilització actual?
Foren enumerades les diverses tendències de poesia de reflexió social, i anunciada la recerca d’un llenguatge que hi fos adequat. Així hom parlà de la poesia descriptiva (línia de Francis Ponge), de la poesia document (Bertolt Brecht), de la poesia militant política (Günter Grass) i de la poesia d’intenció realista.
La discussió posà en relleu un problema que preocupava molts dels presents: Com comunicar el missatge polític? Saber per què la societat actual no s’interessa per la poesia, es demostrar, clarament, una autèntica necessitat. Potser preocupava més això, que no una reflexió social de caire teòric.
La tercera i darrera taula tractà dels “Nous camins de la crítica”. Fou la més abstracta.
La desigualtat de les diverses intervencions fou manifesta: unes foren interessants, fetes per professionals de la crítica, d’altres minses, exposades per un públic que solament intuïa.
Un tema de discussió interessant fou el que posà en relleu el valor comparatiu de l’assaig poètic i de la crítica.
Com és costum a cada biennal, fou atorgat el “Gran Prix International de Poésie, des Biennales de Knokke”. Aquest any fou concedit al poeta senegalès d’expressió francesa Léopold Senghor. En les altres ocasions foren premiats: Guiseppe Ungaretti, Saint-John Perse, Jorge Guillén, Octavio Paz i Guyla Illyès.
També van ésser concedits, per primera vegada, tres premis més: el “Prix du Vlaamse Gids” destinat a un poeta belga de llengua neerlandesa de menys de 30 anys, que fou concedit a Mark Insigel, d’Anvers, pel seu llibre “Perpetuum Mobile”. El “Prix Pierre et Marguerite Floquet” destinat a un poeta belga de llengua francesa de menys de 30 anys, concedit a Christian Hubin pel seu recull “Approche de Thule”.
I per últim el “Prix International de Poésia ‘Adam’” destinat a un promotor de la poesia, i que fou concedit a Radu Boureanu, de Budapest.
Per aquesta novena biennal, la “Maison Internationale de la Poésie” ha publicat dos volums antològics de poemes sota el títol anglès i comú de “A quarter century of Poetry from Belgium”. Un dels volums conté una selecció de poetes valons (de parla francesa) feta per Pierre Bourgeois i Fernand Verhesen. I l’altre volum conté una selecció de poetes flamencs (de parla neerlandesa) efectuada per Paul Snoek. Tots dos llibres duen una traducció a l’anglès.
JRCC,
abril 1971.
IMATGE: Cartell de la
Biennal (1970) del grafista francès André Pasture.
