MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 4)

 

L’ESCOLA de MILITANTS 
del Front (1969 – 1976):
primera aproximació (III)

Material de lectura obligatòria o discrecional
entre la militància del Front

Entre els diversos nivells de direcció del Front, entre les diferents seccions, entre els militants i també entre alguns simpatitzants de molta confiança, circulava material escrit de comunicació interna que calia llegir per estar al cas d’estratègies a curt termini, de les campanyes, dels argumentaris i de qualsevol informació rellevant.

El meu pare quan es cuidava del Secretariat d’organització del Front va escriure i confeccionar uns “Confidencials Interns” que des del 1971 informaven als membres del Consell Executiu i als del Consell Nacional.

 La curiositat és que eren fulls mecanografiats i amb copies a paper carbó. Algun lector jove no déu saber que era el “paper carbó”. Era un full de paper molt prim impregnat per una cara d’una mescla d’alcohol, glicerina i un colorant i impermeabilitzat per l’altra cara, que es posava entre dos fulls i permetia obtenir còpies en la màquina d’escriure.

Posteriorment vam elaborar tres publicacions internes consecutives, totes ja impreses en ciclostil, també d’us restringit però  adreçades a tota la militància: “Quinzenal d’Informació”, “Eina” i “Dades”. (De 1971 a 1976).

Tot aquest material era d’informació, opinió i directrius de militància. Era un material escrit sobretot adreçat als quadres amb responsabilitats, d’obligada lectura i de tractament efímer, perquè es demanava la seva destrucció després de la seva lectura.

Aquest material també formava part de l’aprenentatge de l’acció militant, a la vegada que creava equip i sentit de pertinença.

  

Els llibres i les lectures recomanades

 L’escola de militants del Front havia establert com una espècie de diferents kits de llibres, informes i opuscles, proposats als afiliats de manera quasi personalitzada. Però hi havia alguna obra proposada per a tothom. Per sort jo vaig tenir un tutoratge de lectures intens de Cornudella especialment sobre estructuralisme, que va ser la llavor que molts anys després ja de gran, jo seguis i acabes la carrera universitària de “Govern” a Anglaterra. “Govern” no és “Ciència Política”: és menys filosofia i més pragmatisme. Una professió que acadèmicament mai he exercit.

Veiem alguns exemples del Material per la lectura de la militància:

(ATENCIÓ: No en faig la referència bibliografia normativa de cada obra que caldria fer, per agilitzar aquest text).

Materials sobre la qüestió nacional:

“Justificació de Catalunya” de Josep Armengou.

L’Especial Francesc Macià de la revista SOM.

“Sociología de las nacionalidades” de Juli Busquets.

“Els moviments d’emancipació nacional” d’Andreu Nin. 

“El principi de les nacionalitats” i “Resum d'història del catalanisme” obres d’Antoni Rovira i Virgili.

“Pensamiento y Cambio” d’Ernest Gellner.

“Teorias del Nacionalismo” d’Anthony D. Smith

 

Materials sobre la qüestió social: 

”Los Conceptos elementales del materialismo histórico” de Marta Harnecker.

“Trenta mesos de col·lectivisme a Catalunya” d’Albert Pérez Baró.

“Catalunya dins l'Espanya moderna : recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals” de Pierre Vilar. 

“Per Marx” de Louis Althusser. 

 

Lectures sobre el socialisme francès:

Cornudella  i part de la direcció del Front teníem un neguit intel·lectual més que pràctic, de seguir el socialisme francès i per la defensa que feien de l’autogestió interessava llegir els materials del Partit Socialista Unificat (PSU) de Michel Rocard i de l’organització Estudiants Socialistes Unificats, la organització estudiantil del PSU.  Com també escrits de la Unió de Clubs per la Renovació de la esquerra liderat per Alain Savary i de la Unió de Grups i Clubs Socialistes  de Jean Poperen.

També interessava tota la literatura de pensament i de govern de François Mitterrand.

Tot i que el PSU no va firmar el programa comú de l’esquerra, nosaltres estàvem interessats amb  el “Programa Comú de Govern” dels partits socialista i comunista francesos. Posteriorment el 1974 Rocard va desembarcar al Partit Socialista de Mitterrand.

No cal ni dir la paradoxa i contradicció de nosaltres independentistes catalans de seguir i debatre el socialisme francès, d’un jacobinisme i centralisme més que provat.

Del PSOE antifranquista no hi havia res per aprofitar pel nostre procés d’alliberament nacional català i social.  

I a Catalunya el fet era que els socialistes de Joan Raventós, com els de Josep Pallach els veiem menys innovadors que els socialistes francesos i que el seu unionisme espanyol vestit de catalanisme ens dificultava qualsevol emmirallament o complicitat intel·lectual.

 

(CONTINUARÀ : “Tècniques d’agitació i propaganda del Front”).

+++

IMATGE: Llibre-escultura “Alice In Wonderland” de Susan Hoerth.

 

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 3)

 

L’ESCOLA de MILITANTS del Front (1969 – 1976):
primera aproximació (II)

L’objectiu i el context de l’aprenentatge al Front

La preparació del militant independentista del Front òbviament era per aprendre a reflexionar sobre els seus objectius polítics, saber transformar uns sentiments nacionals i de justícia social en un sòlid argumentari per reforçament propi i per portar a bon port el reclutament de nous militants, no només pels grans objectius polítics sinó a més per a ciutadans de diferents i variats sectors que s’havien d’implicar en la lluita per la llibertat, tant contra la dictadura franquisme, com obrir portes cap a la independència de Catalunya i en conjunt dels Països Catalans.

Tot això de fàcil no en té res. I per això cal coneixement, coratge, disciplina i molta paciència. I per part de les direccions molta professionalitat i molta flexibilitat amb capacitat de canvi constant.

L’elaboració del material polític

La primera aportació de la preparació de la militància fou la reflexió política, començant per material propi elaborat fonamentalment per Joan Cornudella.

Cornudella escrivia teoria política independentista i socialista amb un grau d’intensitat d’idees encadenades, que moltes vegades no hi havia manera d’entendre’l i nosaltres, el seu equip, en fèiem una “traducció” més lleugera per el nostre consum. Més intel·ligible, més ordenada i més popular en el llenguatge. Òbviament sense desfigurar res de les idees centrals. Tot això abans de transformar els textos en materials de difusió pública i àmplia, que representava una segona “traducció”.

No cal ni dir que aquelles “traduccions” van portar a moltes discussions amb Cornudella i no sempre acabaven tranquil·les.

Nosaltres no discutíem la teoria perquè hi estàvem plenament d’acord: la independència era tema claríssim, cap sacralització del patriotisme, defensa del nacionalisme inclusió, atac directe a la xenofòbia, defensa del socialisme democràtic basat en la solidaritat, defensa dels Països Catalans i una actitud relativista de la consciència històrica del que estàvem fent.

El que jo volia era “embolicar” bé les idees i “vendre-les” a la militància i a la població de manera intel·ligible, sense perdre la serietat en el plantejament i que de manera clara ho entengués tothom. De fet estava practicant el màrqueting polític, tot i que en aquell moment no en sabia res i ni tant sols sabia que l’estava practicant.

En diferents documents interns i publicacions del Front i també en la “Declaració de Principis i d’Acció Política” aprovada en el primer Congrés del Front (1974), recollia bona part de les “traduccions” del material teòric de Cornudella. Aquesta Declaració usualment en dèiem el “Llibre Groc”, pel seu color de la portada. Els catalans, no sé perquè, ens agrada el groc, però no hi busqueu molta simbologia, perquè segur la cartolina de la portada era groga perquè fou el primer material disponible de papereria clandestina i el més barat. Tot casualitats.

EN RESUM: en la preparació de la militància se li proporcionava documents interns teòrics, estratègics i tàctics del Front i de les diferents organitzacions sectorials que formaven la organització.

A més es proporcionava “Argumentaris Interns” sobre la participació del Front en els organismes de la lluita unitària antifranquista, participació emmarcada en la nostra aposta estratègica del FNC de la “unitat per l’acció”. 

Posicionament del Front

L’escola de militants del Front també aportava per escrit o de paraula idees als militants de com diferenciar-se de les altres forces polítiques.

Teníem a sobre el PSAN, la nostra desgraciada escissió, que no deixava d’interpel·lar a la nostra gent ja enquadrada i evidentment es barallava per hegemonitzar una possible nova militància. A més ens col·locava la llufa de que érem de “dretes” i la versió Kitsch en organització o sigui passats de moda i de mal gust, en canvi ells era un partit carregat “d’obrers i d’intel·lectuals”. Nosaltres els “rurals”.

A part de ser una argumentació idiota, sí que incidia en alguns dels nostres militants, en especial universitaris. Tot semblava una baralla de pinxos de barri ... i en plena dictadura !!!. Jo els odiava. Ara els respecto.

Després hi havia l’espanyolisme-catalanista del PSUC: potents en tot, i perillosos en els reclutaments de nova gent perquè no reclutaven sota el paraigües del comunisme com eren, sinó sota el paraigües de la democràcia i l’antifranquisme. Fou un treball difícil explicar a la nostra militància les relacions amb el PSUC i tota la lluita unitària.

I per acabar hi havia els gudaris antifranquistes d’Euzkadi una constant influència externa per l’espectacularitat de les seves accions i que va necessità molta pedagogia interna a Front per tranquil·litzar a tothom, abans que es desballestes l’organització per la marxa d’una militància a seguir el seu camí personal a l’acció directa i que va portar a la destrucció interna de la professionalització política i exclusivament política, del Front.

 

(Continuarà: Els llibres recomanats per llegir la militància).

 

----------- 

IMATGES: Escultures “The Heart of Trees” (2007) i “The Heart of Rivers” (2017) de Jaume Plensa al MACBA de Barcelona (2019).

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 2)

 

L’ESCOLA de MILITANTS del Front (1969 – 1976):
primera aproximació

Recordeu que aquí estic fent un assaig general sobre escriure unes MEMÒRIES POLÍTIQUES per tant intento fer aproximacions als fets, però no concloents, perquè encara em falta llegir tota una pila de documents interns de la organització que ja avui estant dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, simplement per recordar-los. També hi ha altres arxius per consultar i haig d’anar ràpid, abans que qualsevol pandèmia de vida o real se’m mengi.

Al FNC vaig ser militant de base, editor de revistes i directiu, i sé que tots els militants no eren conscients que militaven en un partit polític clandestí que havia dissenyat una autèntica “Escola de militància” per preparar als seus afiliats.

Com he dit altres vegades un bon partit clandestí és com una ceba amb moltes capes i algunes han de ser capes incomunicades entre elles. Això porta molts inconvenients, però més seguretat.

Com a dany col·lateral d’aquest tipus organitzatiu avui hi ha historiadors i divulgadors que expliquen el Front i d’altres organismes “germans”, pel que va desmuntar la policia i en donen una visió parcial, això passa sobretot en llibres que expliquen sobre els que es varen dedicar a “l’acció directe”. Curiosament fan el relat policial.

El militant de Front necessitava reflexió política, necessitava conèixer tècniques d’agitació i propaganda, necessitava tècniques organitzatives, necessitava conèixer tècniques de seguretat i encara que costi aquí entendre: necessitava està en forma física. (Ja detallaré més endavant, “el per què” de tot això)

Però a més, tots no servíem pel mateix i segons habilitats personals ja adquirides, com laborals, familiar o d’on fos, intentàvem que cadascú trobes el seu lloc.

Qui llegeixi això ha d’entendre que estàvem en una dictadura, que érem un partit clandestí i dels més odiats pel regim, els anomenats “separatistas catalanes” o millor “rojos separatistas catalanes”.

Com qualsevol partit del món el Front tenia militants diem-ne amb carnet, tenia simpatitzants amb diferents graus de complicitat amb el partit, o sigui “amics, coneguts i saludats”.

Amb grau de compromís en militància de 1 al 100, per exemple el President del partit Joan Cornudella era un 100, fou contractat per un empresari també militant com fou Antoni Malaret, per tenir una feina legal i sobretot amb sou, però Cornudella mai va treballar de veritat a l’empresa, sent de facto un directiu “alliberat legal” dedicat totalment al partit

O jo que durant més de 6 anys vaig ser “alliberat legal i clandestí” segons el període, amb tasca i sou del partit.

Aquesta dedicació permanent a la militància va provocar una relació constant i en segons quin període una relació diària entre Cornudella i jo, i unes de les nostres feines va ser preparar com formar a la militància. Diem-ne el “Pla Curricular”.

Formar a la militància volia dir sobre què preparar-los, quin material propi oferir, qui hauria de fer d’instructor o conferenciant, quins llibres recomanar a llegir, com utilitzar les possibilitats legals i obertes del món de l’ensenyament en Formació Professional i universitària per aprofitar-ho per la instrucció interna. A més, calia organitzar on fer seminaris llargs i curts arreu del territori. (Recordeu que no hi havia ni internet ni mòbils).

A més de seminaris de captació de militància arreu del País, sobretot a les Terres de Lleida que vaig fer amb l’Àlvar Valls, varen haver seminaris de formació interna a llocs tant emblemàtics com a cases rurals, en especial una al Montseny, que fou Can Patiràs. (Ja ho detallaré més endavant).

Concreto algun lloc, perquè ho he llegit en algunes memòries de històrics del Front, però jo segueixo sent partidari que no s’ha d’explicar res de res, ni cremar llocs, perquè si alguna vegada deixem de parlar i/o somicar sobre la independència i la volem implementar de veritat, necessitarem de tot perquè la repressió serà brutal.

 (Continuarà)

                                                  Bon any nou a tothom !!!

IMATGE: Work in progress de l’escultura 
“Critical Mass II” (1995) d’Antony Gormley. 
Fotografia d’Elfi Tripamer ©.

        

 

Lluís Llach i el nacionalisme

A mi Lluís Llach com a estratega polític no m’interessa gaire, això de tenir els peus: un a una cultura política independentista i l’altra peu a una de les altres cultures independentistes, el neutralitza i el porta a fer volar coloms tot sovint.

Això no vol dir que no l’estimi. Durant anys en ple franquisme jo deia cridant molt fort una lema que era una versió de l’estrofa d’una cançó de Llach. Ell deia: “Cal que neixin flors a cada instant ...” i jo deia: “Cal que neixin militants a cada instant...”. Us asseguro que és sensacional “fer” nous combatents per la llibertat.

I  sobre Llach n’he escrit algun text que ara vull recuperar aquí, perquè quedi per introduir-lo en les meves futures Memòries producte d’aquest Blog.  

El trosset de text és “d’una carta llançada al mar” en el procés de les Primàries de Junts per Catalunya:

Benvolgut Lluis Llach,

No crec que em recordis. Em dic Joan-Ramon Colomines-Companys i fa com uns 43 anys et vaig muntar el que segons deies tu, era la teva primera conferència política.

Fou una conferència en suport dels patriotes catalans represaliats com Àlvar Valls, Josep Lluís Pérez, Montserrat Tarragó i Carles Sastre. L’acte el vàrem fer als locals de la Cooperativa de Consum dels Teixidors a Mà del Barri de Gràcia de Barcelona. Era l’any 1977.

La Cooperativa dels Teixidors era al carrer Terol on hi ha ara el Teatreneu.

Recordo bé l’acte, perquè a l’acabar comentant la jugada em vares dir que jo acabaria al psiquiatre, de fet he acabat a “Junts per Catalunya”.

I la teva observació responia a les enormes contradiccions que semblava que hi havia en la pròpia organització de l’acte: la temàtica era sobre uns patriotes engarjolats per temes suposadament violents, la titular legal de l’acte era la regidora del districte de l’Ajuntament que era del PSC (PSC-PSOE), jo  l’organitzador era Convergent, l’acte el pagava la Caixa (local i publicitat) i tu semblava que anarquitzaves bastant com a cantautor. De tot això, tu hi vares veure una bogeria extrema. Per a mi: era exercir la “cultura unitària”, la meva especialitat.

Un altre contacte nostre fou anys després que en nom de la Generalitat et vaig muntar un Concert a Sao Paulo del Brasil, dintre d’una Setmana Catalana que jo muntava simultàniament a Sao Paulo i Rio de Janeiro. Hi havia la parella Joan Molas i Núria Batalla. També al Brasil et vaig gestionar un disc recopilatori, però ara no recordo com va acabar. Només recordo una violenta discussió amb una discografia brasilera que em deien que havies de cantar en espanyol i ells llavors hi participarien.

Tota aquesta històrica i curiosa introducció és per reivindicar-me, encara que després sent tu ja polític oficial o sigui parlamentari , jo he treballat per tu i d’altres a la cuina de l’independentisme, per tant sense cap mena de projecció publica i no crec que m’hagis vist mai. (...).

 

Fins aquí tot el que he escrit, és per mostrar la meva simpatia amb Llach.

Simpatia que queda reforçada amb una interesant i potent idea expressada en el seu discurs del dia que recollia la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya que se li havia concedit.

La idea i la frase impactant de Lluís Llach: “ ...Ningú s’ha d’avergonyir de ser nacionalista per alliberar el seu País ...”.

Els timpans dels republicans de l’independentisme líquid i els timpans dels talibans nostrats de tota mena, es varen rebentar.

-Lo puto Llach parla com un identitari. Escopia un mascle aparentment d’esquerres que deia que per ell la independència era instrumental.

I un altre deia: - Serà cabró el Llach: jo sóc independentista però no nacionalista. Bramava un ex de Nacionalistes d’Esquerra.

I encara un altre: - Aquest tio s’ha tornat pujolista? Exorcitzava un dels Comuns. Per cert: Discurs dels Comuns triomfador i vigent avui en una part del món independentista.

 

I la meva reflexió final: Sí l’independentisme no té una part identitària i una part de nacionalisme integrador com podem recuperar una llengua com la catalana, que està en emergència lingüística?

Per una vegada el cantant ha afinat bé la tonada.

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 1)

 

Una sortida clandestina
amb contingut cultural:
La IX Biennal de poesia
a Knokke-le-Zoute (1970) 

Mentre segueixen blanquejant als sàtrapes i xenòfobs del “Front Nacional de Ripoll”, caldrà anar aportant, ni que siguin petites activitats, de l’honorable i històric Front Nacional de Catalunya.

Vet aquí un exemple d’activitat cultural del Front a l’estranger. Una activitat passiva però simbòlica, perquè va ser representar Catalunya, la “Catalunya dels Poetes”, a la novena Biennal de Poesia a la localitat de Flandes: Knokke-le-Zoute.

Jo era un jove militant del Front el 1970 que amb el suport logístic de l’organització em vaig presentar sol a un esdeveniment públic a  Brussel·les, on a més de poetes hi havia consols espanyols del franquisme. Òbviament sobretot hi havia escriptors de tota mena i pensament, i de tot arreu.

El més curiós és que tot i la clandestinitat en el viatge, vaig ser inscrit a la Biennal amb els meus noms reals a traves de gent amiga de la zona. I aquesta temeritat d’anar pel món a cara descoberta tot i que després hauria de tornar a casa amb franquisme, va provocar una anècdota i que va iniciar tots els contactes programats i l’entrega de diferents missives que eren una clara denúncia a la dictadura.

L’anècdota és que una administrativa-amb-càrrec de l’entrada a la Biennal em discutia el meu nom i el posava en espanyol. Segons ella jo era ´”Don Juan-Ramón” i jo li demanava que em canvies al català el contingut de la meva etiqueta d’identificació que calia enganxar-la, obligatòriament, a la solapa de la meva americana. Suposava que la senyora era estudiant de castellà mal informada, però tot va quedar clar de que anava la cosa, quan em va acusar de ser un nacionalista com els flamencs. I m’ho dius a Flandes!!!.

Va ser tot molt llarg i vaig estar a punt de deixar-ho perquè portava molt de material compromès i calia una certa discreció.

Aquesta activitat d’anar a un esdeveniment internacional, és una de les tantes accions culturals i cíviques que fèiem els del Front i que els historiadors nostrats obliden sempre.

En vaig fer un informe intern per a l’organització que no he trobat i que segur està en algun d’aquests arxius del Front que segueixen en mans privades.

També vaig fer un petit escrit per la revista Serra d’Or, aquest si que l’he trobat, i a part de ser una llauna, detalla molt que va passar culturalment parlant. Em fa gràcia veure com en aquell moment per a mi un senyor o senyora de 30 anys era gran i un de 60 un vell rematat. Santa innocència la meva. L’escrit el reprodueixo aquí, més avall.

En Josep Faulí que fou director del diari l’Avui, ja en plena democràcia en va fer un text sobre aquesta novena Biennal, va escriure sobre el fet simbòlic de que hi havia una representació catalana a l’esdeveniment, però com sempre es va oblidar de citar al “missatger”, això rai, el problema és que no va entendre o no sabia, el compromís polític que s’hi havia posat. Vaja, que una organització política clandestina dedicada a tota mena d’activisme, munti un viatge per estar en un esdeveniment cultural internacional, no déu passar cada dia.

+++

El text publicat a la revista Serra d’Or. Any XIII, número 139, abril 1971:

 

 

La IX BIENNAL DE POESIA A KNOKKE-LE-ZOUTE

 

Del dia 3 al 7 de setembre passat, a Knokke-le-Zoute (en territori flamenc) tingué lloc la “9ª Biennale Internationale de poésie”. El tema central era: “Poesia 70, evolució o revolució?”.

Al voltant de les tres taules rodones que foren la base de la biennal, foren realitzades vuit sessions poètiques, dos concerts, una exposició de Pop-art, la projecció de catorze pel·lícules i l’atorgament de quatre premis, dos dels quals de caràcter internacional. Assistiren a aquesta biennal prop de 350 persones, procedents de 43 països.

Una de les taules que originà més debat i més controvèrsia fou la que tractà de “Poésie en fusion”: la unió del llenguatge poètic amb les arts plàstiques. També aquesta poesia ha estat anomenada “poesia concreta”, “poesia audiovisual”, “poesia fonètica” i “poesia plàstica”. Aquesta taula fou dirigida per Paul De Vree, poeta d’expressió neerlandesa, i la constituïen nou participants: Alain Ariss-Misson (USA), Jean-François Bory (França), Ugo Carrega (Itàlia), Henri Chopin (França), Costantin Crisan (Romania), Jochen Gerz (Alemanya), Arthur Petronio (França), Prof. S. J. Schmidt (Alemanya) i Ch. Verey (Gran Bretanya). Tots són relativament joves, d’una mitjana d’uns trenta anys, excepte Paul De Vree, que, als seus seixanta-un anys, es mostrà d’una gran vitalitat, i com un dels millors promotors de la poesia en fusió, la considerada jove.

Les discussions foren molt vives, però els participants a la taula s’enfilaren de tal manera que algunes intervencions quedaren sense presentar. L’ús d’un llenguatge gairebé irracional, i el fet de pensar que la poesia concreta era un trencament amb la tradició i com a tal no podia ser proclamada des d’una presidència (sistema del tot tradicional), feu que el públic tallés la possibilitat del debat un cop iniciada la quarta comunicació, amb intervencions continuades.

Potser la taula esperada amb més interès era la de “La poesia i la reflexió social”. Feia de moderador Eugène Van Itterbeek, belga d’expressió francesa, i hi participaren: Robert Creely (USA), Michel Deguy (França), Hilde Domin (Alemanya), Vasko Popa (Iugoslàvia) i Edoardo Sanguineti (Itàlia).

Una pregunta centrava l’interès: Com defineix el poeta la seva posició dins de la civilització actual?

Foren enumerades les diverses tendències de poesia de reflexió social, i anunciada la recerca d’un llenguatge que hi fos adequat. Així hom parlà de la poesia descriptiva (línia de Francis Ponge), de la poesia document (Bertolt Brecht), de la poesia militant política (Günter Grass) i de la poesia d’intenció realista.

La discussió posà en relleu un problema que preocupava molts dels presents: Com comunicar el missatge polític? Saber per què la societat actual no s’interessa per la poesia, es demostrar, clarament, una autèntica necessitat. Potser preocupava més això, que no una reflexió social de caire teòric.

La tercera i darrera taula tractà dels “Nous camins de la crítica”. Fou la més abstracta.

La desigualtat de les diverses intervencions fou manifesta: unes foren interessants, fetes per professionals de la crítica, d’altres minses, exposades per un públic que solament intuïa.

Un tema de discussió interessant fou el que posà en relleu el valor comparatiu de l’assaig poètic i de la crítica.

Com és costum a cada biennal, fou atorgat el “Gran Prix International de Poésie, des Biennales de Knokke”. Aquest any fou concedit al poeta senegalès d’expressió francesa Léopold Senghor. En les altres ocasions foren premiats: Guiseppe Ungaretti, Saint-John Perse, Jorge Guillén, Octavio Paz i Guyla Illyès.

També van ésser concedits, per primera vegada, tres premis més: el “Prix du Vlaamse Gids” destinat a un poeta belga de llengua neerlandesa de menys de 30 anys, que fou concedit a Mark Insigel, d’Anvers, pel seu llibre “Perpetuum Mobile”. El “Prix Pierre et Marguerite Floquet” destinat a un poeta belga de llengua francesa de menys de 30 anys, concedit a Christian Hubin pel seu recull “Approche de Thule”.

I per últim el “Prix International de Poésia ‘Adam’” destinat a un promotor de la poesia, i que fou concedit a Radu Boureanu, de Budapest.

Per aquesta novena biennal, la “Maison Internationale de la Poésie” ha publicat dos volums antològics de poemes sota el títol anglès i comú de “A quarter century of Poetry from Belgium”. Un dels volums conté una selecció de poetes valons (de parla francesa) feta per Pierre Bourgeois i Fernand Verhesen. I l’altre volum conté una selecció de poetes flamencs (de parla neerlandesa) efectuada per Paul Snoek. Tots dos llibres duen una traducció a l’anglès.

JRCC, abril 1971.

 

 

IMATGE: Cartell de la Biennal (1970) del grafista francès André Pasture.

 

La transcripció editada

Ja tenim editat el text de la transmissió de la conferència inaugural del MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines.

Us recordo que la meva conferència fou : “Com reclutar independentistes a Catalunya? En homenatge al meu mestre i al meu pare, en els 80 anys de la creació del Front”.

La conferència editada ... clicar aquí

Podeu trobar també el vídeo íntegre de la retransmissió en directa de la conferència al Web del MEMORIAL.

Vídeo de la conferència ... clicar aquí

 

Últimes decisions del “FÒRUM CÍVIC :
Patrimoni independentista del Front (FNC)”

Reunits de manera on line l’equip del “FÒRUM CÍVIC : Patrimoni independentista del Front (FNC)” s’ha decidits els següents punts de treball:

1.  Ens felicitem per la Conferència Inaugural del “MEMORIAL Joan Cornudella - Joan Colomines”, i  ara es començarà una distribució del vídeo acompanyat d’una edició en format de premsa del text de la conferència.

El vídeo de la conferència es penjarà amb diferents portals d’internet, com L’INDEPENDENTISTA de la “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista” i les publicacions de la Plataforma Cultural LO CAMPUS, on en el seu YouTube del digital LO CAMPUS DIARI quedarà en dipòsit el màster de la còpia del directe de la conferència.

2. Promourem les noves Beques “Memorial Joan Cornudella - Joan Colomines” per estudis acadèmics en qualsevol especialitat sobre el Front Nacional de Catalunya (FNC). Obrim un període per trobar finançament, un acord amb alguna editorial i escriure les bases.

3. Encarregarem fer una recopilació del textos de Joan Cornudella sobre socialisme democràtic per tal d’editar-ho. L’edició hauria d’incorporar una revisió crítica i ben referenciada sobre els textos i la seva militància. Obrim un període per trobar finançament, un acord amb alguna editorial i trobar el possible autor de la recopilació.

4. Com a FÒRUM CÍVIC encetem un nou programa denominat “Memòries de dones independentistes” per tal d’incentivar a que escriguin pàgines memorialistes les militants històriques vives.

Aquest programa és una primera aportació del FÒRUM CÍVIC a introduir la perspectiva de gènere en els estudis de l’independentisme. Tot el material s’anirà publicant al Web del “MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines”.

 

14 de desembre de 2020

+++

 IMATGE: Les xemeneies del terrat de la Casa Milà coneguda com “La Pedrera” a Barcelona. Obra de l’arquitecta Antoni Gaudí.

 

Manifest impulsat per Òmnium Cultural
dels signants de la Tancada de Montserrat de 1970
refermant i actualitzant el seu compromís

  

Nosaltres, signants del manifest de la tancada de Montserrat de 1970, cinquanta anys després, exposem que:

1. A l'Estat espanyol, malgrat la fi de la dictadura franquista i els més de 40 anys de període democràtic, encara continua aplicant-se una legislació repressiva que converteix en delicte fets polítics i socials i l’exercici de drets fonamentals que en tot estat democràtic són considerats legítims i àdhuc constitueixen drets fonamentals de tota la ciutadania.

2. Que, malgrat els avenços que, en el seu moment, va suposar l’Estat de les Autonomies, part dels drets dels pobles i nacions que avui formen l’Estat espanyol continuen sent ignorats a benefici d’una suposada unitat nacional, principi bàsic de les lleis fonamentals de l’Estat espanyol.

Per aquests motius, tornem a reclamar, tal com ho vàrem fer fa cinquanta anys, reafirmant-nos en els punts del Manifest de 1970:

1. Que sigui promulgada una amnistia general per a tots els presos, exiliats i represaliats per motius polítics.

2. Que l’estat garanteixi l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions que formen l’Estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació.

 Montserrat, 12 de desembre de 2020

 

SIGNANTS:

 Francesc de Borja Aragay i Prades, pedagog

Teresa Barba i Fàbregas, vídua d’Antoni Tàpies

Francesc Bellmunt, cineasta

Oriol Bohigas, arquitecte

Quim Boix i Lluch, dirigent de la Federació Sindical Mundial

Joan-Ramon Colomines-Companys, politicòleg, periodista i editor

Lluís Domènech i Girbau, arquitecte

Ramon Domènech i Girbau, arquitecte

Xavier Folch, editor

Feliu Formosa i Torres, traductor, dramaturg, poeta, professor d’art dramàtic i actor

Josep Maria Forn, cineasta

Carles-Jordi Guardiola, escriptor i editor

Román Gubern, escriptor i historiador de mitjans de comunicació

Josep Maria López Llaví, crític de cinema

Josep Massot Muntaner, monjo benedictí,

director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Antoni Matabosch i Soler, president emèrit de la Fundació Joan Maragall Cristianisme i Cultura

Guillermina Motta, cantautora

Jordi Pericot i Canaleta, artista plàstic i dissenyador

Pere Portabella, cineasta

Quico Pi de la Serra, cantautor

Pere Planella, director teatral i dramaturg

Frederic Raurell, caputxí de Sarrià

Enric Satué, dissenyador

Blanca Serra, lingüista

Marina Subirats, sociòloga

Xavier Valdivieso, músic

Francesc Valls i Tomàs, assessor d’empreses

Albert Vila Lusilla, escriptor

Roc Villas, exdirector de la Filmoteca de Catalunya

 +++

 El Document d’Òmnium Cultural en pdf ... clicar aquí

 En aquest Blog ja vaig publicar la meva vivència de la Tancada de Montserrat de 1970 ... clicar aquí

+++

IMATGE: Il·lustració “Àngel saludant a cavall que passa” (1988) de Manuel Viusà.

 

Retransmesa la conferència inaugural del
MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines

Ja hem retransmès en directa la meva conferència: “Com reclutar independentistes a Catalunya? En homenatge al meu mestre i al meu pare, en els 80 anys de la creació del Front”.

Retransmesa des de la redacció de Lleida de la revista LO CAMPUS i del digital LO CAMPUS DIARI (10/12/2020).

I organitzada per la plataforma “Fòrum Cívic: Patrimoni independentista del Front (FNC)”.

Ara cal treure-li més partit a la jugada i buscar més espectadors que vegin el vídeo íntegre, saber opinions i provocar discussió. (També distribuirem el text de la conferència més endavant).

Crec que ha anat prou bé, només una anècdota al final, quan he llegit un poema del meu pare m’he emocionat, trencant el ritme poètic, jo quedant sobtat de les emocions inesperades i un xic cohibit.

Recupero el tros del poema a la conferència i us el penjo:

(...)

El meu pare, el Dr. Joan Colomines, l’any 1969 va escriure un poemari publicat clandestinament amb fulls ciclostilats i agrupats com dins una carpeta -tot molt com d’edició de campanya-, que es titulava “Poemes Clam” on hi havia el poema “Comiat” que per acabar us vull llegir:

 

COMIAT

 

Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d’història
i un res de res d’allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l’entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubtes, sense respecte a res, i ara contra corrent.

Definitivament et dic adéu!
M’acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d’ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n’allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l’estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d’un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t’estimen. Deixa de guerrejar
i allibera’ls d’un cop. Jo me’n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T’ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.

+++

 

El VÍDEO ÍNTEGRE de la retransmissió en directa de la conferència el podeu trobar al Web del MEMORIAL:

https://memorialcornudellacolomines.blogspot.com/