MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 17)

 

La meva sortida del Front (2 de 3)

En el meu cas la sortida del partit, no hi va haver document polític de comiat, simplement perquè jo vaig “saltar” com a conseqüència d’un cop d’estat intern.

Va ser una típica lluita de poders al Front Nacional de Catalunya: on Joan Cornudella i Freixa i Jaume Martínez varen guanyar, jo vaig perdre i l’Avi en Joan Cornudella i Barbera en fou la “víctima”.

El FNC contava amb una robusta organització de militants amb una xarxa territorial molt àmplia, amb una millor potència humana a les Terres de Lleida.

Teníem presencia pública d’agitació de manera intermitent.

Teníem publicacions en marxa: centrals i sectorials.

I teníem una presència notable en les plataformes unitàries antifranquistes de les que moltes d’elles les havíem ajudat a construir nosaltres, com a resultat d’estar implementant la nostra estratègia de la “unitat a traves de l’acció”.

Tot molt ben lligat amb una dinàmica d’escola de militants que ajudava a un reclutament constant de futurs afiliats, simpatitzants o simplement patriotes que ajudaven puntualment.

Tot i les nostres mobilitzacions qualificades de “populars i combatives” tenien un índex baix de represaliats. Les recomanacions d’en Robert Surroca en Seguretat, funcionaven sempre.

Les despeses econòmiques eren descomunals: sous d’alliberats -jo era un d’ells-, una xarxa de pisos de lloguer, viatges pel territori, material d’agit-prop de tota mena, quotes de manteniment de militants a l’estranger, sense deixar de pagar la quota al President a l’exili i aportacions a les despeses de la lluita unitària.

A més jo creia que un represaliat, a part de plorar la desgràcia amb la família, calia passar-los-hi un sobre a final de mes per seguir vivint.

Tota aquesta despesa va tenir els seus benefactors com empresaris patriotes -l’Antoni Malaret es va guanyar el cel-, molts militants varen pagar moltes coses de les seves butxaques i després hi havia el diner diem-ne “opac” que moltes vegades dèiem amb l’Oriol -un altre alliberat-:

-No seran falsos?. I miraven els bitllets a contrallum.

L’economia de la clandestinitat seria una bona recerca acadèmica.

Si el Front hagués estat una empresa podrien dir que anàvem bé.

Però que “veníem”?

Òbviament anàvem contra el regim, però no preteníem tombar-lo nosaltres solets, -ja ens hagués agradat-, el que preteníem era fer més adeptes, fomentar que més gent de Catalunya assumís la independència i els passos entremitjos que defensaven com l’Estatut d’Autonomia. I això vist i practicat dins uns valors socialistes democràtics.

La “botiga” funcionava i anava a tota vela.

Ah!!! però tres qüestions varen començar a inflar-se acabant sent un problema a l’interior del Front.

La competència política entre forces, fins i tot en clandestinitat, és molt dura i la nostra gent, sobretot la jove quasi de la mateixa edat que jo tenia, era molt sensible a les crítiques i alguns defallien quan es trobaven altres grups que equiparaven el nacionalisme català en posicions de dreta i des del propi món independentista marxista, també ens col·locaven aquesta etiqueta.

Tant era el neguit d’alguns, que varen exigir a la direcció canviar el nostre nom de Front Nacional de Catalunya per un nom on la paraula socialista hi fos inclòs.

La segona qüestió que va acabar sent un problema era els que deien que la lluita unitària antifranquista del Front ens eclipsava l’exposició dels nostres objectius finals. Que l’autonomisme tapava l’independentisme.

Aquí va aparèixer l’any 76 per primera vegada al Front una corrent d’opinió que s’auto-batejà com a Col·lectiu Clarís format segons sembla, i ho dic així perquè no ho vaig comprovar i la historiografia aporta noms diferents: Joaquim Ferrer i Mallol, Jordi Vila, Jordi Casas-Salat, Antoni Malaret i el líder o la veu cantant era Joan Cornudella i Feixa, el fill de l’Avi Cornudella.

Alguns historiadors diuen que el Col·lectiu Claris tenia un plantejament favorable a una política d’aliances, dirigida a la formació d’un Front d’Esquerres  amb la reivindicació de l’Estatut del 1932, contemplant després el federalisme o el confederalisme.

A més el Col·lectiu Claris denunciava que el Front havia caigut en el laberint de defensar novament la “lluita armada”.

Precisament la tercera qüestió que internament al Front ens col·locava en una postura difícil, eren els que parlaven obertament de “lluita armada”. Una pràctica deien, que calia que fos independent i sense direcció i/o connexió política.

Amb els joves amb genètica castrense i els teòrics com Jaume Martínez, teníem un problema descomunal. Problema major perquè semblava que Joan Cornudella, l’Avi, assumia els termes de Martínez.

Així doncs tres problemes: canvi de nom del partit, les tesis del Col·lectiu Claris i els “militars” de Martínez.

Òbviament al voltant de tot això, hi havia la lluita diària que continuava, la repressió i encara que estàvem en el final de la dictadura i en mig d’un procés de transició, tot no era possible fer-ho a la superfície.

Postura meva, que era el secretari general:

No al canvi de nom, a l’inrevés: la idea de Front Nacional s’havia de traduir en pluralitat i diversitat ideològica interna en el marc del socialisme democràtic.

No a reduir la nostra participació a la lluita unitària i per tant a diluir reivindicacions com l’Estatut.

No a introduir temes militaristes en l’estructura del nostre partit polític. I un no rotund a que el Front fes costat o donés cobertura a qualsevol pràctica, secció o grup que fes acció directa sense que tingues una direcció política.

Un dia del mes d’octubre de l’any 1976 aprofitant una sessió de direcció ampliada del Front i després de demanar-me que sortís de la sala, el partit em va destituir del meu càrrec de direcció.

L’acord entre Joan Cornudella fill i Jaume Martínez tot i que tenien posicions absolutament contraposades es varen posar d’acord en retirar-me de la direcció.

Cornudella fill assumia el meu lloc. I a més Joan Cornudella l’Avi, practicant per primera vegada el nepotisme més descarnat, va fer costat a l’operació i va continuar sent el President del Front en aquesta nova etapa. Això se suposava tindria un enorme valor per la militància perquè donava respectabilitat a l’operació.

A mitja reunió del meu defenestrament Francesc Espriu no vas voler esperar el final del desenllaç, va sortir de la sala de la reunió i va esperar pacientment al meu costat assegut al passadís. Un Espriu excel·lent i un artista en tot.

I després d’aquest increïble episodi de lluita de poders i de allitar-se posicions irreconciliable però amigues per “matar” un tercer, vaig cometre l’error més gran de la meva vida: vaig donar-me de baixa del Front Nacional de Catalunya, la meva escola política i de vida. Simplement els vaig engegar a la merda.

Havia d’haver-me quedat i lluitat pels centenars de militants amb els que estava compromès.

I això no ho explico i en faig una autocrítica aquí per primera vegada, fa uns anys ja ho vaig dir en una gravació d’una entrevista que em van fer, buscant els fets històrics de la meva militància. (Aviat la gravació la penjaré completa en aquest blog).

Jo com el meu pare no vaig provocar una escissió al Front. Vaig marxar sol.

Un mes després del meu comiat un grup de militants de les Terres de Lleida del Front en desacord amb la direcció del partit que implementava la política del Col·lectiu Claris o sigui de Joan Cornudella fill, abandonaren el FNC, constituint-se com a Col·lectiu Combat.

Mentrestant Jaume Martínez i Vendrell ja campava per lliure sense direcció política, fent l’almogàver que tant el seduïa.

Jo vaig ser una fitxa més d’aquest puzle, un drama personal sí, però simplement una fitxa com explicàvem als futurs militants quan els instruíem per treballar en equip, però en tot aquest episodi el que es varen carregar definitivament és l’organització professional més ben construïda i operativa de l’independentisme contemporani. Una obra coral amb el sacrifici de molta gent honesta.

+++

IMATGE: Acte a Berga: “Homenatge Nacional a Mossèn Armengou”. 30 de maig de 1976 al Teatre del Casino Bergadà. Presidit per Josep Pont i Gol, Arquebisbe de Tarragona i amb la participació, com és veu en la fotografia, de Carme Calderer, JR Colomines-Companys, Josep Guia i Joan Ballester Canals.

 

ADDENDA d’aclariments:

Al meu escrit hi havia un comentari sobre el Col·lectiu Combat i la Família Culleré que sembla que és erroni.

En Pere Culleré de Lleida m’ha aclarit on hi havia els errors.

Per una banda al meu text he suprimit el paràgraf que deia:

“ ...  L’històric militant de Lleida Joan Culleré va formar part del Col·lectiu Combat. Aquest grup va emprendre un viatge que va seguir amb la fusió amb el Col·lectiu Català d’Alliberament que havia sortit del PSAN, per crear el Moviment d’Unificació Marxista, que posteriorment va formar part de la creació del Bloc Català de Treballadors. Joan Culleré acabà als Nacionalistes d’Esquerra, com també el seu fill Pere també del Front, que anà en una llista electoral d’aquesta formació...”.

I per l'altra banda incorporo aquí el comentari de Pere Culleré que enriqueix el coneixement de com van anar les coses:

“ ... En l'article on expliques la teva sortida del FNC, que vaig viure intensament i quan fas referència a la constitució del Col·lectiu Combat dius que el meu pare hi va donar suport i això no és cert.

El meu pare i jo vàrem continuar  al partit, l'Antoni Malaret, l'Helena Martí i jo vàrem anar a Pompeia a explicar als militants que feien una assemblea, els acords del Consell Nacional celebrat el matí a Sant Just.

Una setmana després els militants van fer una assemblea a Arbeca, hi vaig assistir i em van fer fora.

Respecte al que dius de Nacionalistes d'Esquerra, no és cert. Quan es preparaven les eleccions al Parlament de Catalunya, en el partit hi havia dues opcions anar amb ERC o participar en una opció netament independentista, Nacionalistes d'Esquerra.

En una assemblea celebrada a Vilafranca del Penedès, l'opció majoritària va ser integrar-nos en el projecte de Nacionalistes d'Esquerra. En aquest projecte hi havia Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Tísner , Llach i un llarg etc. Partits i érem l'FNC i el PSAN, era la possibilitat de tornar a treballar plegats.

Et dic tot això perquè en el teu escrit dónes a entendre que va ser un opció personal meva.

Vaig anar a les llistes perquè em varen votar, no he tingut  mai cap aspiració personal, com tampoc la va tenir el meu pare.

A mi i molts dels que van participar en aquell projecte només ens interessava Catalunya, abans havia estat l'FNC, que per mi i molts altres ha estat una escola de formació política amb un únic objectiu, que suposo compartim, la INDEPENDÈNCIA DELS PAISOS  CATALANS ...”.

------------------------------------

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 16)

 

El drama de tres dirigents del Front:
els Colomines i Cornudella (1 de 3)

L’any 1973 Joan Colomines i Puig o sigui el meu pare va deixar el Front, posteriorment el 1976 jo també deixava el Front i desprès l’any 1978 Joan Cornudella i Barberà també deixava el partit: el Front Nacional de Catalunya. En un període de 5 anys el Front perdia dos secretaris generals i un president.

Òbviament estava passant alguna cosa, per tanta desafecció de directius tant a nivell organitzatiu, a nivell ideològic i polític com a nivell d’agitació.

Mentre faig divulgació sobre la vida del Front i ho he repetit en aquest blog, explico que el partit clandestí s’ha de contemplar com una ceba amb moltes capes i algunes d’elles no estant ni connectades, per tant sense conèixer les informacions i vida dels altres militants. I encara més l’estructura del partit clandestí és piramidal amb el que comporta un flux selectiu d’informació i de comandament de totes les “especialitats” polítiques de la casa.

Sortida del Front del Doctor Colomines

El meu pare va escriure molt i segur que ha d’existir un bon text explicatiu del perquè un directiu com ell d’un partit com el Front, un dia anuncia que ho deixa i marxa, però sense deixar la política.

Existeix un Dietari del pare i un parell de llibres publicats com són “El compromís de viure. Apunts de memòria” (1999) i “Crònica de l'antifranquisme a Catalunya. Apunts de memòria” (2003), llibres que hauria de rellegir per recordar amb detall dades sobre el que pretenc ara escriure.

Com que tot aquest material el tinc a Vielha i ara estic escrivint a Lleida per la pandèmia i seguint el joc intel·lectual d’escriure Memòries precisament de “memòria” encara sense utilitzar una base de recerca documental, m’aventuraré a comentar de com jo vaig veure la sortida del meu secretari general del partit en el que militava, que a més era família i per postres jo l’acabaria substituint en la direcció i en la mateixa posició de responsabilitat i d’informació global i privilegiada de tot el que es cuinava al Front.

La sortida del meu pare del Front, la que ell en va dir algun cop “demanar una excedència”, s’ha de situar en un moment molt agitat internament del partit, construint estructures internes amb nova militància cada vegada més preparada i el Front co-liderant les diverses modalitats de les plataformes unitàries antifranquistes.

Precisament el pare Colomines era l’estratega pragmàtic del treball unitari, mentre que Cornudella era el teòric. I havia entre els dos polítics una bona sintonia, que facilitava l’expansió de nova militància i d’influència en nous sectors culturals, socials i cívics. 

Els quadres sabíem molt bé el rol de cada directiu i si hi havia problemes d’envergadura, les cúpules hi donaven solucions més o menys ràpides. Tot això és clar, en dictadura i en militància clandestina.

I va apareix la primera tempesta perfecte dins del Front.

Una tempesta que semblava que incloïa unes declaracions sobre “La lluita unitària antifranquista i el Front”, que el pare havia publicat al portaveu central del Front que era la nostra revista ARA.

No recordo, ni el nom fals que segur va utilitzar, -explicant això sí que era el secretari general-, ni tampoc recordo quin militant li feu l’entrevista, però com que la revista era clandestina tot fou camuflat.

Era un ARA de l’any 1972. Curiosament l’entrevista neguiteja a un sector històric del Front. Per una banda perquè creien que el doctor s’havia donat un autobombo personal que no calia, òbviament no varen entendre que l’ARA i totes les nostres publicacions estaven donant un pas endavant perquè tinguessin més acceptació, modificant dissenys i introduint fórmules periodístiques àgils i anar acabant amb aquells formats de publicacions passades de moda; però per l’altra banda havien avançats posicions aquells que el “militarisme” els cridava i volien fer-ne una pràctica real al Front i la “lluita unitària” la ningunejaven.

Cornudella pare no estava per aventures i era el mur de contenció de vel·leïtats bel·licistes. Però desprès d’anys el mur es començava a trencar i perdre el control del discurs intern per part de Cornudella. I els del “Combat armat” i a més “fer-lo demà passat”, amb un llenguatge dur començaven a fer proselitisme intern, emmirallant-se amb la gent del País basc, tot això contraposant-t’ho amb la lluita unitària que reivindicava l’Estatut d’autonomia i que formava part de l’estratègia oficial del Front: aquella de la “unitat a traves de l’acció”

El doctor Colomines no estava per fantasies militars introduïdes pels mateixos que les havien expressat en la postguerra i va trobar incompatible la seva militància amb el que semblava s’estava coent internament. Ho expressava més o menys dient que hi havia un problema profund i una bogeria, perquè de cop al Front retornava el discurs de l’acció directa.

L’entrevista criticada va ser la punta d’un iceberg més gran de discrepàncies. La discrepància amb el Front d’aquell moment era política. Una discrepància d’estratègia i conseqüentment unes discrepàncies tàctiques de les activitats de cada dia.

El doctor va dir prou i sense grans escarafalls públics va donar-se de baixa a traves d’un document polític amb contingut de reivindicació nacional, ideològic i estratègic.

El desembarcament del Front el doctor el va fer escalonat i silenciós, donant-se de baixa de responsabilitats d’organismes unitaris que traspassa a un altre militant del Front.

Després el gener de 1973 oficialment es dona de baixa i es reuneix amb Joan Cornudella a casa nostra del carrer Aragó on li explica el perquè deixa el Front, lamentant-ho personalment però amb una ferma i irrevocable decisió política.

I no sé si en aquesta reunió o uns dies desprès, li lliure a Joan Cornudella el document polític on explica i raona públicament la seva renuncia. Jo conec que hi va haver el lliurement del document perquè Cornudella li fa arribar una carta dient-li que l’ha llegit i jo recordo que li dona les gracies pel document i li diu que li ha agradat i ho remata amb un afectuós “ ... ens trobarem, els principis continuen i no hi ha ruptura”.

L’Avi, en Joan Cornudella era una persona educada i molt civilitzada i d’un tractament exquisits quan feia cartes en moments dramàtics, però no podia escapar-li que Joan Colomines li havia presentat una estratègia política pel futur que anava en una autopista diferent del que s’estava coent, ja quasi amb recremats, dins del Front.

La sortida del pare del Front, com totes les sortides son un drama i un alliberament a la vegada, sobretot si defenses un nou discurs i una pràctica política nova, com era el cas.

No fou una escissió, fou una marxa personal, a la que si va afegir molt intensament el meu germà Jordi i els meus dos altres germans simplement varen opinar sense més compromís.

No hi va haver fugida de militants del Front al costat del doctor perquè ell no va voler fer un treball d’arrossegament de gent, per sort, perquè hagués pogut passar, per la incidència territorial que mon pare tenia.

Que deia el document polític de comiat?

Doncs oferia una anàlisi de la situació política catalana del moment, defensant que calia integrar a la lluita un enorme sector del País -la gran majoria catalana- que era sensible a rebutjar el centralisme espanyol i que no tenia una preocupació real d’una política nacional catalana i que a més era indiferent de les pugnes ideològiques. Tot això ho centrava en les dinàmiques de la petita burgesia com una de les ànimes del catalanisme popular.

Propugnava un procés de recuperació de treball polític cap a la llibertat sense estridències, que definia com un procés ascendent cap a la independència. 

I que calia construir un instrument polític per fer possible el projecte, creien que la concentració d’idearis afins seria imprescindible, situant-se clarament en la socialdemocràcia.

En Cornudella no hi veia ruptura. Era evident que hi era i si formava el doctor Colomines un partit nou seria un problema. Afectivament en posterioritat i amb gent nouvinguda a la política  va crear el Partit Popular de Catalunya.

Jo acabava de fer 22 anys i fou 19 dies desprès quan el pare va deixar el Front. Al cap d’unes setmanes el vaig substituir també com a secretari general del partit. Més que un títol d’escalafó era una pràctica, la clandestinitat com menys títols tinguis millor, per passar desapercebut i ningú mai et pugui senyalar. La policia tenia una obsessió amb els “titulats”.

 (Continuarà)

 +++

IMATGE: Joan Colomines i Puig en una fotografia de Colita del juny del 1976.

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 15)

 

L’estratègia unitària antifranquista 
del Front ( i final 3 )

La periodista Montserrat Nebot en un article a la revista “L’HORA de Catalunya” (número 84 / 3-12-1980) va escriure que jo vaig ser el “enfant terrible” de l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari català d’àmplia base social, integrat per partits polítics, sindicats, sectors professionals i organismes territorials.

Com en l’actualitat em qualifiquen de tot i res bonic, he buscat que volia dir això de “enfant terrible”, aquest expressió simbòlica francesa, i he trobat que se’n diu “... d’una persona precoç, brillant, rebel i transgressora amb opinions i creacions que s’aporten de l’ortodòxia”. Renoi amb la periodista ! Algú que em tirava floretes fa 40 anys ! Malgrat que sóc un cregut, segur que la periodista simplement es quedava amb les accepcions de “rebel i transgressor”, tot i que s’hi podia afegir “insuportable”.

En realitat el que descrivia la periodista era un debat pre-parlamentari on el delegat del Front que era jo, plantava cara sense miraments al Guti del PSUC, fins fer-lo empipar de tal manera, que ell havia arribat a perdre els papers.

Era tota una relació totalment diferent que la que teníem a la Coordinadora i tot era perquè allí teníem públic, ja que l’Assemblea de Catalunya, i aquesta era la gràcia: estava integrada per una base social plural i amplia de sigles i d’organismes territorials i això era un camp per lluir-se exposant, rebaten i contra rebaten.

A més, les Permanents i el Plenari de l’Assemblea de Catalunya vàrem començar reunint-se a porta tancada, òbviament perquè érem clandestins, però l’estiu del 76 com a conseqüència del procés de transició es va celebrar la primera sessió oberta a la premsa de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya. Per això la premsa també amb una situació de pre-llibertat i alegalitat del moment, explicava i opinava. I els que parlàvem també ho sabíem.

Introduir Països Catalans, independència, autodeterminació i  recitar amb rin-tin-tin el nom d’alguna associació que en la seva denominació portava la paraula “España”, això encenia al Guti.

Però tampoc siguem ingenus, el PSUC en els participants de l’Assemblea era repetiu mil i una vegada, molts dels delegats territorials o sectorials eren la seva gent, d’altra banda era natural perquè tenien influència en quasi tot de l’oposició.

Jo he escrit molt sobre l’Assemblea de Catalunya i també en aquest blog, per tant no cal repetir-me i per això posaré uns links per si alguna vol llegir una mica més del tema.

Però deixeu-me introduir alguns elements inèdits per aportar més material perquè treballin els historiadors.  

Una de les dificultats del Front i sobretot pels més arrauxat del partit per entendre la lluita unitària antifranquista i la nostra participació compartint lideratge, era sobre “fer política pragmàtica”.

En llenguatge d’avui sèrie saber construir un “Full de Ruta” cap a la independència a traves d’una via possibilista. O sigui, saber defensar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al costat d’unionistes-catalanistes o simplement unionistes-autonomistes i el Front continuar defensant i publicitant la llibertat total, ho sigui la independència.

El PSAN quan va començar no entenia absolutament res de la lluita unitària, interclassista i gradualista, i per això li va costar molt apropar-se a les plataformes unitàries.

Però encara hi havia independentistes diem-ne “tancats de mira política” i crítics amb les plataformes unitàries, no és que no les respectessin perquè eren demòcrates, però els hi semblaven fluixes nacionalment parlant.

Aporto la transcripció d’un petit text escrit per mi l’any 1971 en un dels meus Quaderns recuperats sobre un esdeveniment que el protagonista era l’escriptor Manuel de Pedrolo, un independentista de pedra picada, però un típic cas dels que creien que nosaltres érem fluixos i perdíem el temps en la lluita unitària:

 

QUADERN VERD: 10 de novembre de 1971

Pedrolo i l’Assemblea de Catalunya

 

   Notes internes al Comitè de Cultura del FNC:

El dia 23 de maig de 1971 jo com a militant del FNC i membre de la comissió organitzadora de la constitució de l’Assemblea de Catalunya tenia l’encàrrec de recollir a l’escriptor Manuel de Pedrolo per assistir a la primera reunió fundacional de l’Assemblea de Catalunya.

Preparada tota una logística clandestina per fer correctament el trasllat de l’escriptor, vaig arribar a casa de Pedrolo amb la sorpresa que se’n va comunicar que no hi era i que se n’havia anat a passejar per reflexionar sobre literatura.

Aquesta “plantada” responia a la seva radicalitat catalana i a no creure amb les transaccions que la lluita UNITÀRIA antifranquista obligava. Jo un jove militant alliberat antifranquista i un fan total de Pedrolo vaig veure i patir com un dels meus mites literaris es feia miques. (A part que amb la seva filla Adelaida havia anat a l’escola).

Hores després, durant aquell dia de maig, la policia franquista va detectar els moviments de la reunió i el nostre servei unitari de seguretat va anul·lar la trobada que havia de ser la constitució de l'Assemblea de Catalunya, que s’havia de fer a  la Parròquia del Crist Rei del barri barceloní de La Sagrera.

En un segon intent, com és ben sabut, l’Assemblea de Catalunya és va constituir el 7 de novembre de 1971.

L’afer Pedrolo / Assemblea de Catalunya pot semblar una anècdota, però és la constatació pràctica de la visió política de l’escriptor respecte la unitat antifranquista, la via estatutària i la militància clandestina que tot i escriure sobre “lladres i serenos” no va calcular bé el risc en que ens va posar a tots nosaltres amb la “plantada”.

De fet aquest petit esdeveniment i les mentides patriòtiques que sempre hem posat en marxa per salvaguardar compatriotes, no desfigura al Pedrolo indiscutiblement independentista, figura que caldria revaloritzar encara més.

 

JRCC

10 de novembre de 1971

 

Sobre l’Assemblea de Catalunya i el Front es poden trobar altres escrits meus en aquest blog, com:

● Els 113 de l’Assemblea de Catalunya ... clicar aquí

● He vist a TV3 el capítol dedicat a la "Detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya" ... clicar aquí 

● QÜESTIONARI Astrid Solé per a una recerca social: El Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL), Salvador Puig i Antich i l’Assemblea de Catalunya ... clicar aquí

Fent memòria històrica recordeu que a finals de 1975 es constitueix el Consell de Forces Polítiques de Catalunya -el Consell-, un altre organisme unitari que ampliava el ventall de la unitat d’acció entre els partits ampliant la Coordinadora. Coordinadora que prèviament ja s’havia ampliat.

Explicant-ho amb sigles: la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya -la Coordinadora- creada l’any 1968, estava integrada per: el Front o sigui nosaltres, pels comunistes del PSUC, pels socialistes del MSC, pels demòcrata-cristians d’Unió i per ERC sector Andreu Abelló. Durant l’any 1974 vàrem ingressar el partit del meu pare el PPC i els carlins el PCC.

El nou Consell de Forces Polítiques de Catalunya -el Consell- incorporava tots els partits de la Coordinadora a més de: la Convergència de Pujol, el PSAN, el partit liberal de Trias Fargas el EDC on hi militaven gent procedent del Front com Alavedra i el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, un organisme polític creat pels socialistes del MSC sector Pallach, ERC sector Barrera, Socialistes cristians i el Bloc Popular de les Terres de Lleida de Joaquim Arana.

Exposo tot aquest mosaic de sigles, ideologies, estratègies i tàctiques, perquè us imagineu la enorme dificultat de gestionar tot aquest conjunt en lluita unitària.

No cal dir que hi varen haver desajustaments, per dir-ho suau:

En cito tres que involucraven al Front:

Un era que anant de gira presentant el Consell pels Països Catalans i per Madrid, sempre tenia alguna mosca a l’orella amb comentaris dels altres polítics del Consell, demanant-me encaridament que en el meu parlament obvies dir la paraula “independència”. Un dels pesats era el meu estimadíssim Pallach.

L’altre desajustament portat fora de mida, fou quan en el Cicle de Conferències “Les terceres vies a Europa” amb la participació de polítics de l’oposició, un per un en cada sessió, com Anton Cañellas, Jordi Pujol, Joan Reventós, Josep Pallach, Ramon Trias Fargas i Josep Soler Barberà, va ser exclòs Joan Cornudella o sigui l’independentisme. No ho organitzava el Consell però òbviament era al darrera, acte formalment organitzat per l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB) durant tot el mes d’abril i el següent, del 1975.

I l’últim “desajustament” també llastimós:

Ja amb el Consell en ple rodatge, el PSUC va canviar de cavall preferent en la lluita unitària i ho va expressar apostant per la gent de Jordi Pujol a traves de Miquel Roca Junyent, situant-lo com a representant del Consell i orador al famós míting de Sant Boi l’Onze de setembre de 1976, menyspreant a Joan Cornudella que era el que li tocava. A més de ser per justícia l’indicat Cornudella per la seva figura històrica, també ho era pel Front.

Segurament aquesta fou una de les meves últimes col·laboracions amb el Consell i amb tota la lluita unitària antifranquista.

+++

IMATGE: Fotografia de Família del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1976).

  

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 14)

 

L’estratègia unitària antifranquista 
del Front (2 de 3)

La primera vegada que vaig anar a una reunió de la Taula Rodona, la plataforma sorgida com a conseqüència de la Caputxinada, fou ja quan participar-hi era a títol personal sense representar cap organització política, tot i que jo hi anava acompanyant al meu pare que tothom clarament sabia que era del Front.

Per fer memòria històrica recordo a la lectora i el lector que la Caputxinada fou una tancada als Convent dels Caputxins de Sarrià d’estudiants, professors i intel·lectuals amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona i que acabà amb un setge i un posterior assalt per la policia franquista. El meu pare que no era a dins amb els reunits, es va passejar durant tot el setge, entrant i sortint en qualitat de metge amb l’excusa d’haver estat requerit per no sé quina urgència inventada, simplement feia de “correu solidari”.

Jo tenia uns 15 anys i que anés a la Taula Rodona no suposava gaire problema per la meva mare sempre protectora, perquè les reunions que anava eren a la mateixa escala de casa, en un pis inferior. Allí hi vivia Felip Solé i Sabarís un altre metge a l’escala, antifranquista i que tindria després en democràcia una amplia vida política institucional.

Aquest diem-ne primer contacte d’un adolescent amb la crème de la crème dels demòcrates compromesos em va marcar bastant i vaig començar a entendre que era això dels anomenats “independents”.

Em refereixo a aquells ciutadans que fan política i que proclamen que no estant enquadrats en cap partit i que van lliures de compromisos. El primer que vaig aprendre és que això era fals i que els “independents” no existeixen i que els polítics professionals s’aprofiten d’aquest suposada llibertat que té “l’independent-amic” per canalitzar estratègies, tàctiques i consignes de petit recorregut.

Això passava molt entre els anomenats intel·lectuals. I també vaig començar a entendre els amfitrions que en la Taula Rodona eren de despatxos d’advocats i de professionals de tota mena i per l’aspecte interior de les cases semblava que ens reuníem a l’habitatge de gent benestant i això que era veritat, a part de la generositat del que acollia eren llocs que per la mentalitat policial se’ls hi podia escapar de pensar-hi com a llocs “conspiratius”, pensant que eren unes suposades cases d’ordre. Els del PSUC eren uns genis en oferir aquestes cases per reunions unitàries, que sumats als llocs que també ens oferien capellans i monges completàvem una xarxa de llocs per reunions ben potent i segura.

El meu pas per la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), la Coordinadora, fou tota una altra cosa, allí no mirava i observava, sinó que participava aportant iniciatives i intentant fer una para-governança unitària en plena dictadura.

Varen ser molts anys de treball unitari a la Coordinadora, era com treballar i conspirar a primera divisió.

Els representants del PSUC: el Guti – l’Antoni Gutiérrez, el Pere Ardiaca i en Josep Solé i Barberà em tenien captivat. No sé com és pot tenir tanta discrepància ideològica amb algú, però que amb els que discrepes et sents meravellat de com treballaven.

No era una síndrome d’Estocolm malpensats, era una admiració professional de clandestinitat que jo intentava implementar al Front, encara que era per carreteres nacionals, ideològiques i estratègiques molt i molt diferents.

Amb els anys per torn, em va correspondre  a portar les actes de les reunions i la redacció preliminar de molts documents.

El PSUC sabia que el Front estava al mig d’un pont entre ells i els anticomunistes catalans de llibre, i això alguna vegada ens donava  avantatge.

Sé que ho he escrit en un altre text, però amb els representants del PSUC per tant camí junts vàrem arribar a tenir una relació de companyonia i respecte personal. Recordo que el pare li va demanar al Guti que em convences de seguir de veritat la carrera de Medicina que la lluita me l’estava perjudicant. A més el Guti em va sermonejar que no fes la meva mala pràctica de retenció d’orina que tenia costum de fer, que de gran ho pagaria. O en Josep Solé en recriminava que algun cop de paraula segons ell, no tractava bé a “l’Avi” Cornudella. Ho vaig corregir tot, però em vaig carregar els meus primers estudis de Medicina que 50 anys després hi vaig tornar.

A mi també m’agrada pel cantó socialista en Joan Reventós, en canvi em fastiguejava l’Andreu Abelló el representant d’un sector d’ERC. (Tota la dictadura ERC va estar trossejat en dos faccions).

El 1970 mentre la Coordinadora organitzava una Setmana de Reivindicació Nacional, el Front commemorava l’Onze de Setembre col·locant uns altaveus emeten una proclama reivindicativa al carrer Trafalgar de Barcelona, lloc emblemàtic per la Diada. Curiosament el PSUC ens va felicitar oficialment i vaig veure el meu pare super-orgullós.

Aquell mateix any la Coordinadora inicià el procés de col·laboració amb diversos sectors socials i cívics per anar cap a la constitució de l’Assemblea de Catalunya.

Sempre hi ha hagut com una resistència en certa historiografia i certs divulgadors de no voler acceptar que fou la Coordinadora que no només iniciar el procés de l’Assemblea de Catalunya, sinó que també els partits polítics treballant junts en la Coordinadora resolien prèviament moltes de les qüestions que després sorgirien en les discussions i debats de l’Assemblea de Catalunya.

Sempre una idealització de les masses per una certa esquerra populista creu que l’assembleisme contraposat als partits, fan funcionar les reivindicacions i les mobilitzacions i no sempre és així.

La Coordinadora fou l’obra mestre del Front junt amb el PSUC.

Els que parlen de seguidisme nostre als comunistes, ni van viure el funcionament unitari, ni coneixen l’arquitectura interna de les preses de decisions i aquests crítics ja tenien d’antuvi una visió negativa de l’operació, funciones com funciones.

Que el PSUC a nivell nacional català era més potent que el Front és veritat, menys a les Terres de Lleida, però el Front com a potent lobby de pactes amb credibilitat i capacitat d’adaptar-se en els processos de la lluita fou un fet. Ben real, efectiu i útil.

Hi havia lleialtat en la lluita unitària fins que el PSUC menysté al Front ja en un altre organisme unitari de partits, que fou el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

 (Continuarà)

+++

IMATGE: Per la porta marcada en la fotografia de l’escala de “Can Colomines” -de la “Casa del Doctor”- del carrer Aragó 239 de Barcelona, hi va entrar molt del món independentista, molta de l’oposició democràtica i  també del món cultural i artístic de Catalunya. Des d’on esta feta la fotografia la vigilaven els anys de la dictadura la policia o en altres moments nosaltres la vigilàvem de possibles mirades incomodes. Els moviments constants de gent de diferents sectors, inclosos pacients reals, “tapaven” les activitats polítiques.

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 13)

 

L’estratègia unitària 
antifranquista del Front (1 de 3)

 

 

Sobre les plataformes unitàries antifranquisme hi he escrit molt, tant en aquest blog com en altres publicacions, ho he fet més com a politicòleg que com a vivència personal. Precisament aquí és on s’escau fer-ho com a vivència meva, tot i que alguns lectors encara no entenen que això és un diari personal i estic fent un intent memorialístic.

La historiografia catalana de la lluita unitària antifranquista presenta uns biaixos preocupants, per una banda els que diuen qui se’n porten el mèrit del “lideratge de la lluita antifranquista”, qui és l’artífex de la “unitat antifranquista” i com han estat “les dinàmiques en el terreny polític” de les diferents versions de plataformes unitàries.

Només pensar que ara celebrarem solemnement els 50 anys de la constitució de l’Assemblea de Catalunya ja em posa neguitós, perquè  recordo tots els biaixos i que qui avui en parla acadèmicament o periodísticament torna a traspassar les polèmiques de fa 50 anys a les actuals explicacions històriques.

I encara més, hi ha qui homologa les reivindicacions per exemple a favor dels presos i exiliats polítics independentistes d’avui, amb les reivindicacions històriques antifranquistes i òbviament ràpidament han aparegut els que diuen que això no és possible, ni comparar-ho, ni fer-ne ostentació pública.

Els comunistes del PSUC i els seus historiadors orgànics, donen la seva versió escombrant cap a casa sobre la lluita unitària antifranquista i els independentistes sobretot de les esquerres marxistes i els seus historiadors orgànics o escombren cap a casa o critiquen per exemple al Front d’haver fet un seguidisme complet i submís al PSUC en les plataformes unitàries, allò que sent diu fer de “companys de viatge”, encara que volen dir “fer de tontos útils”.

Ni una cosa ni l’altra.

Pels hereus del PSUC, tant polítics, historiadors com periodistes, és un fet que per a ells el PSUC ho era tot i creadors de tot, ho podem llegir en molta literatura sobre la temàtica.

Tots aquests no fan cap favor al PSUC, perquè el PSUC fou un excel·lent partit antifranquista que penso que jo estant molt lluny d’ells, mereixien i mereixen un respecte polític i un rigor intel·lectual explicatiu, ben lluny dels pamflets que es publiquen.

El PSUC era comunista que no sóc, ni tant sols eurocomunista, eren catalanistes-unionistes és a dir volien seguir sent espanyols i jo no, però acceptaven que en un referèndum els catalans ens poguéssim preguntar sobre el nostre futur i la seva identitat. Simplement eren espanyols demòcrates amb vocació catalanista.

Ni idea si ells admetrien aquesta caracterització que faig d’ells, però el Front durant la lluita antifranquista els veia també com faig jo ara.

Encara més, perquè era una realitat: el PSUC enquadrava classe obrera de veritat i a més amb un llenguatge integrador al País, tenia afiliat immigrants de parla castellà. El PSUC i sindicats com Comissions Obreres, que agradi o no que ho digui eren cosins germans, sinó fills directament del PSUC, ajudaven d’una manera efectiva a que el treballador nouvingut, almenys no fes fàstics de les coses de Catalunya.

El Front i jo també, n’estàvem convençuts que la nova immigració, a més de ser un drama econòmic per a ells sortir del seu territori per qüestions econòmiques, fou i ha estat un capital humà molt generós que ha ajudat amb el seu treball a posar les bases modernes de Catalunya.

Dotzenes de fills de la immigració espanyola vinguda a casa, han estat independentistes i sinó ho han assumit, han estat com a demòcrates respectuosos de la nostra llengua, la nostra cultura i les reivindicacions nacionals en general.

El Front Nacional de Catalunya fent aquestes anàlisis, -les acabo d’escriure a sac sense preocupar-me de cap llenguatge acadèmic-, va crear una estratègia política: la denominada “La unitat a través de l’acció”.

Aquesta estratègia era el marc polític per poder treballar i lluitar amb forces polítiques en el combat antifranquista, per molt allunades que estesin. Implementàvem nosaltres la política del pacte pragmàtic.

El Front ja tenia experiència de treball unitari  des del primer moment, precisament per ser un Front o sigui una pluralitat interna, però a més participava d’iniciatives unitàries com el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, l’anomenat col·loquialment “Comitè Pous i Pagès” (1945-1948) o després el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, el denominat “Comitè Ametlla” (1958).

I fou aquí quan el Front va creure que calia incorporar al PSUC a la lluita unitària, cosa que no havia passat fins llavors per l’enorme anticomunisme de diferents forces que els recordaven o havien patit el seu autoritarisme i repressió en èpoques anteriors.

Una data cabdal fou el mes d’agost de 1967 quan Joan Cornudella o sigui el Front oficialment, va visitar personalment a Antoni Gutiérrez –el Guti- per convidar al PSUC a participar en una reunió del Comitè 11 de Setembre. Comitè  del que fins llavors havien estat exclosos, com prèviament ho havien estat en les plataformes unitàries catalanes com el “Comitè Pous i Pagès” i el “Comitè Ametlla”.

Aquella manifestació de l’Onze de Setembre fou un èxit almenys simbòlic, participant també Comissions Obreres i sentint-se segurament per primera vegada reivindicar les llibertats de Catalunya en castellà per obrers immigrats.

El Front estava implementant la seva estratègia unitària i òbviament els comunistes també creien implementar la seva, com era la seva iniciativa resumida en “Reconciliació Nacional”, la proposta de “Vaga general pacífica” i el “Pacte de la llibertat”.

Això sí polítiques del PSUC i el PCE simultàniament. Dic simultàniament, perquè per nosaltres eren els mateixos com històricament sabem tots, encara que tenien matisos diferents.

En la lluita unitària i en aquesta col·laboració àmplia, tothom inclòs el Front hi guanyava: un win-win. Jo crec que hi guanyava el País.

Però pel Front va tenir uns costos, com per exemple l’escissió que va crear el PSAN . Que no fou només per la lluita unitària, però hi va tenir un pes. I també va tenir un cost unitari perquè hi varen haver forces que no varen voler col·laborar amb el PSUC  i això provocà la sortida de partits del “Comitè Ametlla” com el Front per crear posteriorment altres plataformes unitàries.

Fins aquí ja tenim una Comissió Onze de Setembre Unitària, després de la “Caputxinada”, per coordinar la solidaritat amb els tancats es creà la Taula Rodona (1966) i d’aquesta plataforma molt posteriorment en sortir també la Comissió de Solidaritat (1969).

El 67 a proposta del Front s’inicia les negociacions per a constituir la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, que acabaria constituint-se l’any següent. En la constitució inicial d’aquest organisme només hi havia el Front com a partit independentista.

Com que no vull fer d’historiador sinó de memorialista, explicar que estem en el moment que jo un jove de 18 anys oficialment entra com afiliat al Front i a més d’altres feines com a militant, participo directament a la lluita unitària tant de Catalunya com de la resta dels Països Catalans.

En resum, durant el franquisme vaig assistir a nivell personal  o com a representant oficial del Front: a la Taula Rodona (1966-1973), a la Comissió d'Amnistia (1969), a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), a l'Assemblea de Catalunya (1971-1977) i al Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975-1977). I també vaig participar en d'altres esdeveniments unitaris com l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans tancats a Montserrat pel Judici de Burgos (1970).

 (Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura urbana del projecte “Escullera” (1988) de Jaume Plensa. Instal·lada al barri de Verdum a Nou Barris de Barcelona.