La meva sortida del Front (2 de 3)
En el meu cas la
sortida del partit, no hi va haver document polític de comiat,
simplement perquè jo vaig “saltar” com a conseqüència d’un cop d’estat
intern.
Va ser una típica
lluita de poders al Front Nacional de Catalunya: on Joan Cornudella i
Freixa i Jaume Martínez varen guanyar, jo vaig perdre i l’Avi en Joan
Cornudella i Barbera en fou la “víctima”.
El FNC contava
amb una robusta organització de militants amb una xarxa territorial molt àmplia,
amb una millor potència humana a les Terres de Lleida.
Teníem presencia
pública d’agitació de manera intermitent.
Teníem
publicacions en marxa: centrals i sectorials.
I teníem una
presència notable en les plataformes unitàries antifranquistes de les que
moltes d’elles les havíem ajudat a construir nosaltres, com a resultat d’estar
implementant la nostra estratègia de la “unitat a traves de l’acció”.
Tot molt ben
lligat amb una dinàmica d’escola de militants que ajudava a un reclutament
constant de futurs afiliats, simpatitzants o simplement patriotes que ajudaven puntualment.
Tot i les
nostres mobilitzacions qualificades de “populars i combatives” tenien un índex
baix de represaliats. Les recomanacions d’en Robert Surroca en Seguretat,
funcionaven sempre.
Les despeses
econòmiques eren descomunals: sous d’alliberats -jo era un d’ells-, una xarxa
de pisos de lloguer, viatges pel territori, material d’agit-prop de tota mena,
quotes de manteniment de militants a l’estranger, sense deixar de pagar la
quota al President a l’exili i aportacions a les despeses de la lluita
unitària.
A més jo creia
que un represaliat, a part de plorar la desgràcia amb la família, calia
passar-los-hi un sobre a final de mes per seguir vivint.
Tota aquesta
despesa va tenir els seus benefactors com empresaris patriotes -l’Antoni
Malaret es va guanyar el cel-, molts militants varen pagar moltes coses de les
seves butxaques i després hi havia el diner diem-ne “opac” que moltes vegades
dèiem amb l’Oriol -un altre alliberat-:
-No seran falsos?.
I miraven els bitllets a contrallum.
L’economia de la
clandestinitat seria una bona recerca acadèmica.
Si el Front
hagués estat una empresa podrien dir que anàvem bé.
Però que “veníem”?
Òbviament anàvem
contra el regim, però no preteníem tombar-lo nosaltres solets, -ja ens hagués
agradat-, el que preteníem era fer més adeptes, fomentar que més gent de Catalunya
assumís la independència i els passos entremitjos que defensaven com l’Estatut
d’Autonomia. I això vist i practicat dins uns valors socialistes democràtics.
La “botiga”
funcionava i anava a tota vela.
Ah!!! però tres
qüestions varen començar a inflar-se acabant sent un problema a l’interior
del Front.
La competència
política entre forces, fins i tot en clandestinitat, és molt dura i la nostra
gent, sobretot la jove quasi de la mateixa edat que jo tenia, era molt sensible
a les crítiques i alguns defallien quan es trobaven altres grups que equiparaven
el nacionalisme català en posicions de dreta i des del propi món
independentista marxista, també ens col·locaven aquesta etiqueta.
Tant era el
neguit d’alguns, que varen exigir a la direcció canviar el nostre nom de Front
Nacional de Catalunya per un nom on la paraula socialista hi fos inclòs.
La segona
qüestió que va acabar sent un problema era els que deien que la lluita
unitària antifranquista del Front ens eclipsava l’exposició dels nostres
objectius finals. Que l’autonomisme tapava l’independentisme.
Aquí va
aparèixer l’any 76 per primera vegada al Front una corrent d’opinió que
s’auto-batejà com a Col·lectiu Clarís format segons sembla, i ho dic així perquè no ho vaig comprovar i la
historiografia aporta noms diferents: Joaquim Ferrer i Mallol, Jordi Vila,
Jordi Casas-Salat, Antoni Malaret i el líder o la veu cantant era Joan
Cornudella i Feixa, el fill de l’Avi Cornudella.
Alguns historiadors diuen que el Col·lectiu Claris tenia un plantejament
favorable a una política d’aliances, dirigida a la formació d’un Front
d’Esquerres amb la reivindicació de
l’Estatut del 1932, contemplant després el federalisme o el confederalisme.
A més el Col·lectiu Claris denunciava que el Front havia caigut en el laberint
de defensar novament la “lluita armada”.
Precisament la tercera qüestió que internament al Front ens col·locava
en una postura difícil, eren els que parlaven obertament de “lluita armada”.
Una pràctica deien, que calia que fos independent i sense direcció i/o connexió
política.
Amb els joves amb genètica castrense i els teòrics com Jaume Martínez,
teníem un problema descomunal. Problema major perquè semblava que Joan
Cornudella, l’Avi, assumia els termes de Martínez.
Així doncs tres problemes: canvi de nom del partit, les tesis del Col·lectiu
Claris i els “militars” de Martínez.
Òbviament al voltant de tot això, hi havia la lluita diària que continuava,
la repressió i encara que estàvem en el final de la dictadura i en mig d’un
procés de transició, tot no era possible fer-ho a la superfície.
Postura meva,
que era el secretari general:
No al canvi de
nom,
a l’inrevés: la idea de Front Nacional s’havia de traduir en pluralitat i diversitat
ideològica interna en el marc del socialisme democràtic.
No a reduir la
nostra participació a la lluita unitària i per tant a diluir reivindicacions com
l’Estatut.
No a introduir temes
militaristes en l’estructura del nostre partit polític. I un no rotund
a que el Front fes costat o donés cobertura a qualsevol pràctica, secció o grup
que fes acció directa sense que tingues una direcció política.
Un dia del mes d’octubre
de l’any 1976 aprofitant una sessió de direcció ampliada del Front i després de
demanar-me que sortís de la sala, el partit em va destituir del meu càrrec de
direcció.
L’acord entre
Joan Cornudella fill i Jaume Martínez tot i que tenien posicions absolutament contraposades
es varen posar d’acord en retirar-me de la direcció.
Cornudella fill assumia
el meu lloc. I a més Joan Cornudella l’Avi, practicant per primera vegada el
nepotisme més descarnat, va fer costat a l’operació i va continuar sent el
President del Front en aquesta nova etapa. Això se suposava tindria un enorme
valor per la militància perquè donava respectabilitat a l’operació.
A mitja reunió
del meu defenestrament Francesc Espriu no vas voler esperar el final del
desenllaç, va sortir de la sala de la reunió i va esperar pacientment al meu
costat assegut al passadís. Un Espriu excel·lent i un artista en tot.
I després
d’aquest increïble episodi de lluita de poders i de allitar-se posicions
irreconciliable però amigues per “matar” un tercer, vaig cometre l’error més
gran de la meva vida: vaig donar-me de baixa del Front Nacional de Catalunya,
la meva escola política i de vida. Simplement els vaig engegar a la merda.
Havia d’haver-me
quedat i lluitat pels centenars de militants amb els que estava compromès.
I això no ho
explico i en faig una autocrítica aquí per primera vegada, fa uns anys ja ho
vaig dir en una gravació d’una entrevista que em van fer, buscant els fets
històrics de la meva militància. (Aviat la gravació la penjaré completa en
aquest blog).
Jo com el meu
pare no vaig provocar una escissió al Front. Vaig marxar sol.
Un mes després del meu comiat un grup de militants de les Terres de Lleida del
Front en desacord amb la direcció del partit que implementava la política del Col·lectiu
Claris o sigui de Joan Cornudella fill, abandonaren el FNC, constituint-se
com a Col·lectiu Combat.
Mentrestant Jaume Martínez i Vendrell ja campava per lliure sense
direcció política, fent l’almogàver que tant el seduïa.
Jo vaig ser una fitxa més d’aquest puzle, un drama personal sí, però
simplement una fitxa com explicàvem als futurs militants quan els instruíem per
treballar en equip, però en tot aquest episodi el que es varen carregar
definitivament és l’organització professional més ben construïda i operativa de
l’independentisme contemporani. Una obra coral amb el sacrifici de molta
gent honesta.
+++
IMATGE: Acte a Berga: “Homenatge Nacional a Mossèn Armengou”. 30
de maig de 1976 al Teatre del Casino Bergadà. Presidit per Josep Pont i Gol, Arquebisbe
de Tarragona i amb la participació, com és veu en la fotografia, de Carme
Calderer, JR Colomines-Companys, Josep Guia i Joan Ballester Canals.
ADDENDA d’aclariments:
Al meu escrit hi
havia un comentari sobre el Col·lectiu Combat i la Família Culleré que sembla que és erroni.
En Pere Culleré de
Lleida m’ha aclarit on hi havia els errors.
Per una banda al
meu text he suprimit el paràgraf que deia:
“ ... L’històric
militant de Lleida Joan Culleré va formar part del Col·lectiu Combat. Aquest
grup va emprendre un viatge que va seguir amb la fusió amb el Col·lectiu Català
d’Alliberament que havia sortit del PSAN, per crear el Moviment d’Unificació
Marxista, que posteriorment va formar part de la creació del Bloc Català de
Treballadors. Joan Culleré acabà als Nacionalistes d’Esquerra, com també el seu
fill Pere també del Front, que anà en una llista electoral d’aquesta formació...”.
I per l'altra banda incorporo aquí el comentari de Pere Culleré que
enriqueix el coneixement de com van anar les coses:
“ ... En l'article on expliques la teva sortida del
FNC, que vaig viure intensament i quan fas referència a la constitució del Col·lectiu
Combat dius que el meu pare hi va donar suport i això no és cert.
El meu pare i jo vàrem continuar al partit, l'Antoni Malaret,
l'Helena Martí i jo vàrem anar a Pompeia a explicar als militants que feien una
assemblea, els acords del Consell
Nacional celebrat el matí a Sant Just.
Una setmana després els militants van fer una assemblea a Arbeca, hi vaig
assistir i em van fer fora.
Respecte al que dius de Nacionalistes d'Esquerra, no és cert. Quan es
preparaven les eleccions al Parlament de Catalunya, en el partit hi havia dues
opcions anar amb ERC o participar en una opció netament independentista, Nacionalistes
d'Esquerra.
En una assemblea celebrada a Vilafranca del Penedès, l'opció majoritària va
ser integrar-nos en el projecte de Nacionalistes d'Esquerra. En aquest projecte
hi havia Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Tísner , Llach i un llarg etc.
Partits i érem l'FNC i el PSAN, era la possibilitat de tornar a treballar
plegats.
Et dic tot això perquè en el teu escrit dónes a entendre que va ser un
opció personal meva.
Vaig anar a les llistes perquè em varen votar, no he tingut mai cap
aspiració personal, com tampoc la va tenir el meu pare.
A mi i molts dels que van participar en aquell projecte només ens
interessava Catalunya, abans havia estat l'FNC, que per mi i molts altres ha
estat una escola de formació política amb un únic objectiu, que suposo
compartim, la INDEPENDÈNCIA DELS PAISOS CATALANS ...”.
------------------------------------
