Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (4a. part)

 

Les Esquerres de Junts per Catalunya

Junts per Catalunya està en un moment dolç després d’unes eleccions al Parlament prou bones i disposats a negociar un govern de coalició independentista. Per fer això ja tenim un equip directiu que ha de fer la seva feina.

Però el conjunt d’afiliats de Junts no podem estar esperant el desenllaç de les negociacions, sinó que ja des del primer moment hem de saber rendibilitzar els bons suports a l’independentisme i els que ens han donat a nosaltres.

La campanya electoral ha tingut molts defectes, però també moltes virtuts, esperem un bon informe polític de la direcció que de manera real en faci una anàlisi i passi comptes entre els afiliats. Fa molt de temps que cap directiu passa comptes del que fa, potser ja n’hi ha prou d’afalacs i sentimentalisme i fem política, POLÍTICA en majúscules.

Una de les virtuts de Junts és que som un partit de format de “bloc  nacional” o sigui que convivint afiliats de diferents ideologies democràtiques, units per la reivindicació nacional de la independència. Dit d’una altra manera: convivim dreta, centre i esquerra, per dir-ho fàcil.

En el proper escrit en aquest blog, voldria parlar de les dretes i el centre de Junts, lligant-ho amb les senyores i els senyors del PDeCat, començant pel President Artur Mas. Aquest futur text, que encara no he escrit, complementarà l’escrit d’avui.

Perquè ara i aquí em vull centrar en les Esquerres que formem part de Junts per Catalunya, ho singularitzo perquè jo em sento d’esquerres i sóc de Junts.

Unes de les accions bones de Junts al voltant de les eleccions ha estant apropar-nos diferents col·lectius i/o partits per formar part de la nostra oferta política.

De l’esquerra i el progressisme a Junts a traves de diferents vies i fórmules s’hi ha adherit grups com “Acció per la República”, els “Verds-Alternativa Verda”, el “Reagrupament”, “Solidaritat Catalana”, “Independentistes d’Esquerres” i el “Moviment d’Esquerres”. I no cal dir nombroses persones d’esquerres a nivell personal, com jo.

Calculo que en les Primàries de Junts un 45% d’afiliats netament definits com d’esquerres, varen votar Laura Borràs.

Tot això és ben normal en un bloc nacional i Junts i les diferents opcions tenim relativament bona salut.

El que no és normal és que les diferents veus no tinguin ni veu pública, ni visibilitat. Un partit interclassista i plural no s’aguanta per un puny tancat en ordre intern, sinó a l’inrevés, donant joc a tothom. Saber gestionar la pluralitat és un art.

A més qui demana lluita unitària a l’exterior, el primer que ha de fer és convivència unitària en llibertat a casa seva, és a dir dins del partit. I Junts segur que seguirà la via democràtica, que a més és la més útil.

Tothom internament a Junts sabem que el programa electoral de les últimes eleccions es va fer en un despatx i no hi va haver cap debat intern participatiu de veritat per elaborar les propostes. Simplement omplies un formulari amb propostes i “bon vent i barca nova” o sense refrany: ni cas. Encara no sé que se’n va fer del que vaig aportar personalment i de tot un col·lectiu.

No es tracta de recriminar, simplement el que vull dir és que la pluralitat ha desaparegut en el nostre discurs oficial.

Fins el punt que quan fa un dia en Rufián d’ERC al faristol de les Cortes, ens maltractava de paraula i ens titllava a Junts dels “conservadors” de Catalunya, ningú li respon.

Però és que cap d’esquerres de Junts, i m’autocritico: ni jo, hem posat a caldo aquests que es creuen “progressistes i socialistes oficials” i simplement són un fatxes d’esquerres que volen lligar-nos a que continuem com espanyols. L’Albiach dels Comuns és aquesta mena de propagandista que insulta a Junts diem-nos “xenòfobs” i diu que ho fa des del “progressisme”. I nosaltres callats.

Les Esquerres de Junts per Catalunya hem d’articular almenys un discurs coherent del perquè  som unes esquerres que caminem precisament “junts” amb el centre i la dreta independentista en una mateixa organització política.

Ara a Junts toca remar plegats i fer forta l’organització, però això aconseguit com una maionesa ben lligada des de la diversitat de “productes” i no precisament de marca blanca.

Junts tindrà una forta organització interna estesa territorialment, fantàstic, cal participar i fer-la forta. Però a més cal construir un discurs fort d’esquerres en clau de bloc nacional per sentir-nos còmodes i ser útils en el combat, que no és cos a cos, és el de les idees i les reivindicacions.

De les organitzacions d’esquerra que he citat abans al voltant del pal de paller Puigdemont/Borràs,  jo que sóc politicòleg, activista i especialista en reclutar espanyolistes a l’independentisme, no en ser definir les diferències.

Algú sap quina diferencia té una afiliada o un afiliat d’Independentistes d’Esquerres d’una afiliada o un afiliat del Moviment d’Esquerres? O del col·lectiu d’esquerres Acció per la República?

Ni idea. Algú em dirà per les seves històries de creació: potser sí.

Jo el que només demano és elaborar un discurs conjunt d’esquerres, que cadascú segueixi organitzat com vulgui, perquè suposo que depèn dels acords existents i ben lligats amb la direcció nacional de Junts. Jo no em fico en res organitzatiu, de moment.

Les Esquerres de Junts per Catalunya necessita elaborar, discutir i fer-ne divulgació entre la població de que és Junts i que és l’Esquerra de Junts en clau de bloc nacional.

Tot això ens haurà de portar en el futur a la Primera Convenció de les “Esquerres de Junts per Catalunya”.

Junts no pot parar mai: 24 hores al dia, 365 dies a l’any hem de funcionar, cadascú al seu lloc aportant, el que es pugui.

El procés de la independència és una carrera de fons i tots hi hem de participar, però no transvestits, sinó còmodes, coherents i orgullosos del que fem.

-Progressista tu Jéssica ?

-Progressistes Junts que lluiten per la llibertat !!!.

 

+++

IMATGE: Escultura “The Journey” de Taunyee Robbins.

 

Comentaris a JR Colomines-Companys: locampus@gmail.com     

Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (3a. part)

 

Laura Borràs Presidenta 

del Parlament de Catalunya

Per a Junts per Catalunya les eleccions al Parlament no ens ha anat malament, sincerament millor del que jo creia que passaria.

A mi m’hagués agradat que la candidatura de Borràs hagués estat política i no només sentimental, projectada a l’americana.

Mireu la seqüencia de candidatura i personal:

Dona-exiliats–presoners-primer d’octubre-repressió-pirotècnia audiovisual-culta als líders-simpàtica-look de triomfadora-esposa de cirurgià-mare de jove espavilada-santa innocència política-voyeur literària-calumniada per factures divertides-intel·ligent-guapa-mezzsoprano incapaç de cantar en una coral-venjativa-temerària-mentidera patriòtica-mal educada amb qui la critica-trepadora: encara li falta ser presidenta de la seva escala-la nineta dels ulls de Torra-dona que es pensa que és d’esquerres-diana d’improperis pel desgraciat d’en Rufián-el personatge senyora més divertit de Polònia: Laura Borràs ho té tot i podia ser una fórmula triomfadora.

No, no -m’agradi o no- és, és una fórmula triomfadora de l’època de la imatge i del Twitter.

He volgut entendre més el personatge que jo escoltava a la ràdio, bavejant mentre la Laura fent d’apòstol de que la lectura és transformadora, ens explicava les grans històries d’amor i passió de la literatura catalana. Jo que sóc un romàntic ja veia “els dos amants com nosaltres” i ara he començat a llegir els seus llibres.

L’últim no, perquè encara no es troba en digital. El llibre on la senyora Borràs diuen que ens explica que participant al referèndum de l’1 d’octubre va dir: - Ara em comprometo políticament i per començar vull ser Presidenta de Catalunya. És o no és la Laura una crack?

Tot això no és broma: Ella és així i ha passat.

Jo que sóc un malalt de la política m’agrada estudiar les dones polítiques del món, les més actuals i per fer política s’ha de tenir aquest punt d’ego pujat, que pregunta diàriament al mirall -Qui és la més guapa de Catalunya?

És a dir la Laura Borràs, -que algun dia s’hauria de rodejar d’assessors crítics i no només de massatgistes de culte-, és un bon valor polític i ara toca que sigui Presidenta del Parlament de Catalunya.

Tot són avantatges: Una dona al segon càrrec institucional de Catalunya, rellevància pública, impossible fer-ho més malament que l’actual President del Parlament, no l’haurà de dirigir el President Aragonès i mentre tant, podrà llegir i escriure llibres de divulgació literària, la seva veritable vocació i d’això si que hi entén.   

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “Minna’s Words” (2018) de Jaume Plensa.

 

 

Cap a la independència
després de les eleccions del 14 de febrer 
(Segona part)

Qui em llegeixi ha de saber que jo estic enquadrat a Junts per Catalunya, però també ha de saber que el que a mi m’importa és la independència nacional, i això em dona una llibertat total d’anàlisi dels meus i de tots els altres. Qualsevol independentista català demòcrata és la meva gent.

Òbviament si sóc a Junts com afiliat és perquè crec que la seva fórmula política de “bloc nacional” és la bona per avançar, tot i que ens equivoquem constantment i si badem acabarem destruint l’invent, com ja varen destruir la Crida Nacional per la República.

Si el President legítim de Catalunya i President del meu partit Carles Puigdemont hagués treballat en una empresa privada internacional ja l’haguessin acomiadat. És impossible fer-ho pitjor, com l’enyorat President ho fa.

Mireu que per President maldestra Quim Torra supera tot l’univers, però Puigdemont el pot superar. I és una llàstima, perquè no s’ho mereix. La repressió i l’exili és un mal que porta molt dignament i això l’honora. Però estem empedrant el camí cap a la independència de “sants barons” i no és això el que necessitem. El que necessitem són polítics útils i el Molt Honorable cada dia entra més i més en un cul de sac.

La primera cosa negativa d’aquestes eleccions ha estat que quasi definitivament la reivindicació de fer tornar el President legítim de Catalunya destituït pel 155 decau en el discurs independentista.

Ni nosaltres els de Junts podem defensar en un discurs coherent aquesta fórmula de “retorn del President legítim”. Retorn no vol dir que el ciutadà Puigdemont exiliat pugui tornar a Catalunya: retorn vol dir que directament entra al Palau de la Generalitat restituït.

Està clar que ERC ha boicotejat i de manera ignominiosa ha torpedinat tot el món de l’exili. Fins i tot els d’Esquerra a l’exili han menystingut aquesta figura simbòlica del “President legítim destituït a l’exili”.

Però també nosaltres hem desgastat i fet malbé el caràcter simbòlic i Puigdemont ha volgut fer de candidat de partit i no de President global de tots.

En aquestes últimes eleccions no hagués calgut que estès en una llista electoral i sobretot el que no calia fou fer corre aquell vergonyós temps d’espera perquè el President es decidís anar en una llista, triar un lloc i triar circumscripció. Aquest és un lideratge de vol gallinaci impropi d’un líder nacional.

Si reivindiquem Carles Puigdemont com el legítim President a l’exili com a conseqüència de la repressió, s’havia de defensar i s’ha de defensar amb les dents aquest simbolisme i posar a les cordes a qualsevol partit o col·lectiu independentista que ho qüestiones.

Per altra banda: va ser una jugada brillant que Puigdemont optes i aconseguís ser eurodiputat. Fou i és una jugada funcional que pot donar amplia projecció, facilitat de mobilitat per Europa i una seguretat material i monetària totalment necessària. Això sí que va ser una jugada mestre.

Però pel Parlament de Catalunya el President legítim de Catalunya havia de posicionar-se d’una altra manera i no s’ha fet.

¿Serem capaços de negociar un Govern nou de coalició independentista de la Generalitat de Catalunya incloent-hi el simbolisme del PRESIDENT LEGÍTIM A L’EXILI?

 

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “Transcendence” de Keith Jellum, localitzada a Portland, Oregon, United States.

 

 

 

Cap a la independència
després de les eleccions 
del 14 de febrer (Primera part)

Mentre la nostra honorable casta independentista intentarà formar govern autonòmic, cal organitzar la base independentista per donar suport a les reivindicacions que poden fer possible la nostra independència nacional.

Ni els partits sobiranistes, ni les institucions autonòmiques malgrat les majories electorals de més del 50 % per la independència, no ens portaran a la llibertat. Caldrà a més, el compromís de la gent.

S’ha de preparar la ciutadania per participar pro-activament en el procés reivindicatiu i per això cal tornar a parlar del PROJECTE ESTRATÈGIC de la Via Catalana a la Independència.

Un Projecte que he reivindicat altres vegades i que ara cal re-formular després de les últimes eleccions:

Primer punt: Cal que els afiliats dels partits i entitats independentistes passar-los o sigui preparar-los: d’afiliats a militants. Un militant per convèncer i reclutar adhesions.

Segon: Empoderar els 2 milions i mig d’independentistes a militants pro-actius de difusió de l’independentisme. Mentalitzar que cal participar activament, encara que sigui de manera modesta.

Tercer: Portar l’independentisme als menjadors de les cases. Ni els independentistes convençuts saben defensar amb un argumentar-hi potent la reivindicació nacional.

Quart: Realitzar un reclutament de nous independentistes i en especial fer-ho en poblacions i barris poc propensos avui a les tesis sobiranistes. Cal articular una campanya singular de caràcter públic, dedicant-hi molts recursos, tant humans com materials. Aquesta mena de campanyes són molt diferents de les campanyes electorals.

Cinquè: Articular i promoure les anomenades “Eines de País” per copar democràticament i dirigir el màxim d’organismes públics i privats del País i fer-ho en clau sobiranista.

i Sisè: Promoure la cultura de la unitat independentista, buscant noves fórmules organitzatives unitàries per defensar les reivindicacions de l’amnistia i l’autodeterminació. Les diferents cultures dels partits i col·lectius independentistes fa impossible una acció unitària estable, que només pot venir de la ciutadania de base, organitzada territorialment per tot Catalunya.

Sense un canvi de xip radical en l’estratègia, no hi haurà independència.

+++

IMATGE: Cartell “7 de Novembre – Assemblea de Catalunya” d’Antoni Tàpies, editat per la Sala Gaspar de Barcelona (1971).

MEMÒRIA HISTÒRICA

 

Des de la Plataforma Cultural LO CAMPUS en les seves publicacions digitals hem començar a distribuir les conferències de Fermí Rubiralta i d’Agustí Barrera que varen donar en un acte polític i cultural a l’Ajuntament de Dosrius, emmarcat dins la commemoració del 80è aniversari de la fundació a Paris del Front Nacional de Catalunya.

Conferència de l’historiador Fermí Rubiralta: “El Front Nacional de Catalunya (FNC) al llarg de la seva història (1940-1990)” (Text ampliat).

Conferència de l’historiador Agustí Barrera: “La rella i el solc. Esteve Albert i Corp”

 

A L’INDEPENDENTISTA aquests articles seran debatuts a la nostra  “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista”. Articles ... clicar aquí

Els mateixos articles també es troben a l’apartat: “Aportacions a la HISTÒRIA del Front Nacional de Catalunya” del Web del MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines. Articles ... clicar aquí

+++

IMATGE: Escultura “Paleta-poeta” (1989). Poema-objecte de Joan Brossa.

 

Recuperant la meva MEMÒRIA PERSONAL: la CASA dels PARES (2)

 

Entre el “Conclave Musical” i les “Barbolles Poètiques”: unes vivències

A mi m’agrada més parlar de la “Família Colomines Companys” que de mi, per molt cregut que em creieu, perquè els meus pares varen ser espectaculars.

Els meus germans i jo, som calcats en alguna de les coses que els pares varen viure. Cadascú de nosaltres decantats almenys amb una de les dèries familiars.

Jo em centro a parlar del “pis Familiar del carrer Aragó” de Barcelona, perquè acabaria sent una metàfora de la vida intel·lectual i política que vivia Catalunya sota el franquisme. A més de les coses que es feien a casa, agrupava gent molt diferent i molt plural, aportant si voleu un retrat d’uns sectors socials molt il·lustrats, alguns mandrosos en les reivindicacions polítiques i d’altres perfectament combatents per la llibertat nacional i democràtica.

Sí hagués de fer un guió de que cal parlar sobre la vida al “pis del carrer Aragó” hauria de parlar almenys de 7 coses, a part de les festes familiars, de la pràctica mèdica i dels registres de la policia:

Del “Conclave Musical”, de les “Barbolles Poètiques”, del teatre infantil, de “l’allotjament” a escriptors i artistes, de les lectures familiars de l’obra literària del pare, de la clandestinitat del FNC i de la moguda de la lluita unitària: la Coordinadora, l’Assemblea de Catalunya i el Consell.

En el “Conclave Musical” que en parlava en el post d’ahir, varen aparèixer a la nostra família una parella que fou determinant en molta de la nostra història d’aquella època: Agustí Millet i Teresa Tolosa. Els “padrins” com afectuosament els hi dèiem, i que en realitat ho varen acabar sent. Mereixen un llibre sencer per parlar d’ells i això ens portarà en altres escrits a parlar de Sant Andreu de Llavaneres, localitat situada al Maresme.

La vintena de persones que venien assíduament a les sessions del “Conclave Musical” totes demòcrates i catalanistes, no crec que estiguessin molt disposades a la militància i no sé que haguessin dit de saber que a dos metres on estaven escoltant musica, s’hi celebrava al mateix pis nostre, una reunió política que la policia n’hagués dit “subversiva”.

El pare era conscient d’aquest allunyament entre grups assistents a les diverses “coses” de casa i en una de les seves obres de teatre “Els postergats”, en una escena on es parla al costat del riu Danubi i que l’autor suggereix que ha de sonar el vals “Danubi blau” de Strauss el fill, hi ha un avís i un clam als diferents grups i als diferents compromisos, que nosaltres vivíem.

Això ho recordo, sense haver-ho llegit, perquè unes de les pràctiques que es feien a casa, era que el pare reunia a la família i ell en veu alta ens oferia l’últim escrit seu, fos poesia o teatre, i també de escrits en marxa. En aquella època per la ràdio ens deien “... que la família que resava el rosari conjuntament en família, seguia unida ...”. Nosaltres de manera unida, escoltàvem les creacions literàries del pare.

Malgrat molta de la despolitització o politització però no expressada pels melòmans de l’òpera del “Conclave Musical”, aquest grup també fou el meu públic de les obres de teatre que jo muntava a casa.

Amb la complicitat del tiet Victori que em pintava les peces clau per l’atrezzo de l’obra, jo pintava amb pots de Takers de gouche i paper d’embalar uns grans decorats, més alts del que jo era. Muntava obres que de infantils en tenien poc, encara que parlaven de Montserrat i la seva “Moreneta” o de l’imperialisme nord-americà.

El pare s’indignava que jo convides als amics “melòmans” perquè era gent gran i deia que jo havia de convidar a un públic infantil. Ja en aquella època a mi m’anava la gent “gran”, per tenir-hi una bona polèmica.

Tinc els noms de tots els homes que participaven al “Conclave Musical” i al meu teatre “infantil”, el nom d’algunes dones assistents, però no de totes i em rebenta no tenir-ne el seu nom per escriure’l.

I la culpa és la de sempre: les dones apareixien com a “esposa de ...”. Encara que la majoria a mi em semblaven més “sàvies” que els seus marits i en realitat segur que ho eren.

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “La dona que es pentina” (1921) d’Esteve Monegal. Instal·lada novament des de fa uns dies a la Plaça del Pati de Valls. En la fotografia quan la instal·lació era a un dels extrems de l'estany.

Recuperant la meva MEMÒRIA PERSONAL: la CASA dels PARES (1)

 

Les vetllades musicals d’òpera

A casa dels meus pares al carrer Aragó 239 3er 3a de Barcelona en plena Eixampla, hi va haver molta activitat cultural, cívica, política i mèdica. Els fills hi participàvem intensament, és clar que cada un dels 4 germans que som, tot ho vàrem viure diferent segon el període i l’edat de cadascú.

A la dècada dels 50 vaig viure el que anomenàvem el “Conclave Musical”: les vetllades musicals amb versions discogràfiques d’òperes, a traves de gravacions de rigorosa actualitat i que havien estat buscades en el mercat internacional. Un material finíssim d’importació.

Aquestes sessions entre amics melòmans tenien la seva varietat de gustos i tenien les seves discussions d’estils, de compositors, d’execució i de les gravacions reproduïdes en vinils de llarga durada. I no era només escoltar les obres, sinó que a més les sessions tenien com a complement central la representació de les emocions musicals en un teatret.

Un teatrí com espai escènic, a la italiana amb un prosceni i un teló. I en el que la dramatúrgia comptava amb punts de llum pels personatges sense fer servir figures, tot ambientat amb uns decorats pintats per a cada obra.

Un fuster Ramon Colomines, el meu avi i un artista que pintava Lluis Victori, el meu oncle, varen construir les caixes lumíniques amb els seus efectes de colors difuminats amb reòstats i varen confeccionar i pintar a mà uns bonics decorats. El meu pare feia de director i la mare ho resumia tot al final amb una xocolata amb melindros per a tots els assistents.

Cada sessió reproduïda amb un tocadiscs Thorens, tenia el seu libretto amb l’idioma original i la traducció al català, Afegint-hi molts cops articles de crítica musical.

La música va portar discussió i pacte sobretot en el cicle sobre Bayreuth amb les obres de Wagner. Una discussió sobre Wagner pot portar tanta passió com discutir el futbol del Barça.

Això passava les tardes de cada dissabte, començat la dècada del 50 i superposant-se als 60 en un altra esdeveniment cultural a casa que foren les sessions de poesia: les famoses “Barbolles Poètiques”.

 (Continuarà)

 +++

IMATGE: Fragment d’un “Paisatge” pintat pel meu tiet Lluís Victori i Elias.

Recuperant la meva MEMÒRIA PERSONAL: Articles (1)

Avui explicàvem al digital LO CAMPUS DIARI la noticia de que “Alumnes d’ESO ibatxillerat de Catalunya s’impliquen avui dimecres en el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust”. Mai farem prou per mostrar i demanar respecte a les víctimes de la bestialitat de l’Holocaust.

Estic recuperant la meva memòria personal i dels meus arxius en els que he de posar ordre, surten articles de tota mena que no recordava, però malgrat el temps podríem dir que “aguanten”.

Contribuint al record de l’Holocaust i en homenatge a les víctimes, deixeu-me que recuperi i pengi aquí al blog un article que vaig publicar al diari Avui quan va morir el pintor Joan Miró. Tot va de compromís i cultura, una manera de denunciar qualsevol atac a la dignitat humana.

(Com anècdota de dietari amb aquest text vaig aprendre a titular els articles. El text el vaig tenir d’escriure i lliurar molt ràpid al diari. El meu text va arribar a la taula del director del diari Avui que era en Josep Faulí i anava sense títol.

Això també m’ho he trobat com a director de publicacions, que els autors no titulen els seus textos. Vaig tenir una agra discussió amb en Faulí i no va parar d’incordiar-me, fins que li vaig donar el títol que porta l’article sobre en Miró.

Jo volia la seva ajuda, però ell deia que era jo el que li havia de dir. I així buscant el fons, la quantitat de paraules i l’impacte narratiu vaig arribar al títol. Una anècdota que cada dia recordo amb els periodistes i col·laboradors que treballem a la redacció).

El compromís cívic de Joan Miró

Per als ciutadans de la Catalunya d'avui, l'obra de Joan Miró s'ha introduït tant en la vida quotidiana, que forma part d'una manera natural de les nostres coses. De «Mirós» n'hi ha pertot arreu! La fecunda activitat de l'artista i la seva projecció pública han situat l'obra de Miró a un nivell tan popular, que per exemple les generacions joves de Catalunya, és a dir, els nascuts a partir del 60, conscientment o inconscientment tenen talment assumida la simbologia mironiana que per ells Catalunya i les obres de Miro són una mateixa cosa, com ho és París i la torre Eiffel. Aquesta compenetració és el triomf de l'artista

És aquest «connectar» amb el poble, amb un llenguatge original i Inconfundible, que dóna a l'obra de Miró una dimensió de patrimoni nacional català. Des de fa molt de temps, els signes d'identitat catalans tenen incorporats signes mironians.

Aquesta és la primera acció cívica que Joan Miró ha fet per Catalunya. Enriquir amb frescor creativa les «coses de casa».

Però Miró té tota una trajectòria cívica que l'ha convertit en un nacionalista català i un demòcrata militant. Una militància feta en silenci, però existent.

Es una faceta poc coneguda de l'artista, però ni que sigui esquemàticament ens cal conèixer aquest aspecte per acabar d'entendre el compromís global d'aquest creatiu. El compromís artístic de trencar motllos ha tingut també un compromís cívic, que des de les primeres èpoques ha estat un neguit, molt sovint dinamitzador.

Hi ha qui ha presentat Joan Miró com un «nen gran», un autèntic «somiatruites» extraordinari i sensible, desconnectat de la realitat quotidiana. I tanmateix ha estat el contrari: un artista extraordinari i sensible que, d'una manera racional, no ha deixat de fer atenció a la situació que l'envoltava. I això des de sempre.

Els estrangers ho han entès clarament. Ja el 1923 «The Little Review» de Nova York dedicava tot un número a Miró presentant-lo no com a espanyol, sinó com a pintor català. Ho voleu més clar?

Joan Miró, com escrivia Cirici Pellicer, «ha mantingut una O d'autenticitat incorruptible al seu nom i a tot el que això significa». La catalanitat radical de Miro l'ha situat com un nacionalista compromès, compatible amb un aspiració d'universalitat que tot nacionalisme reivindicatiu també defensa. Miró anava pel món com a català, sense intermediaris. Vet aquí la segona acció cívica del pintor.

Tornant al Cirici de 1962, «Miró no s'ha volgut salvar sol: on algú ha parlat de Miró, ha calgut parlar de Catalunya». Amb la seva obra, Joan Miró ens ha ajudat internacionalment; entre moltes altres coses, ha fet de Catalunya un dels països del món representats pictòricament a la seu de la màxima organització internacional de la cultura com és la UNESCO.

La tercera dimensió cívica de Miró es troba en el mateix contingut de les seves obres. Les litografies de la sèrie «Barcelona» (1939-1944) són veritables clams contra la dictadura. Però aquests clams de llibertat han estat fets quan calia i d'acord amb cada època. D'una manera que no donava possibilitat a equívocs imaginatius. El cartell n'ha estat una eina directa. Des de la seva pintura mural del 1937 El segador català, exposada al pavelló de la República a l'Exposició Internacional de París, i el seu cartell «Aidez l'Espagne», fins als innombrables cartells amb compromís polític que ha realitzat al llarg de la seva vida, hi ha tota una tasca creativa al servei de la resistència democràtica.

Un repàs dels cartells ens permet d'adonar-nos que Miró va realitzar, en els últims anys de lluita per la democràcia, aportacions tan variades com, per exemple un cartell del primer de maig de 1968 com a contribució a les activitats dels sindicats clandestins; un cartell en homenatge al centenari de Pompeu Fabra (1968); un altre realitzat en suport del teatre a Catalunya (1973), un de Suport a la cultura catalana per a Òmnium Cultural (1974), un de titulat «UNESCO: droit de l'home» (1974), un per a l'AVUI (1976), primer diari català de després de la postguerra; un altre per a l'organització Amnistia Internacional (1976); un per a la celebració del Congrés de Cultura Catalana (1977) i, del mateix any, un altre amb el lema «Volem l'Estatut». Per Miró la catalanitat no s'acabava al Principat i dedica també un cartell a l'Obra Cultural Balear. Com veiem pel contingut dels seus cartells, Miró sempre fa costat a reivindicacions polítiques unitàries, no partidistes.

Ajudà també a la resistència democràtica catalana a través d'un altre mètode: regalant directament les seves obres. Miró oferia amb molta freqüència —sempre que li ho demanaven— obres per ésser venudes i amb els diners obtinguts donava suport econòmic a tasques democràtiques. Per exemple, en la malauradament famosa Caputxinada, quan la policia franquista va reprimir els assistents a l'Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d'Estudiants al convent dels caputxins de Sarrià i, posteriorment, va multar una colla d'assistents, a París s'organitzà una subhasta per recollir diners. Miró hi aporta una obra i aquesta fou també una manera de comprometre's públicament. Com a anècdota, comentem que en la subhasta l'obra de Miró gaudí d'una bona puja: ni més ni menys, la meitat del que es necessitava. Quina contradicció, tanmateix aquell cop positiva, la mercantilització de l'art ajudant la democràcia!

Miró va fer acte de presència —ja sigui per signatura o assistint-hi personalment— a actes antifranquistes. Això ho anà realitzant sempre que convenia i ell i els seus assessors ho creien útil: no cal dir, útil per al país.

Aquesta quarta dimensió del seu compromís cívic va tenir una actitud de fermesa i de repte clar a la dictadura franquista. Tots recordem amb agraïment la seva presència a l'abadia de Montserrat a la tancada de l'Assemblea d'Intel·lectuals de Catalunya, durant el judici de Burgos. Amb els aplaudiments amb què fou rebut Miró es va acabar de reafirmar una presa de posició unitària de totes les forces de la cultura catalana.

Però és que Miró també va signar tota mena de peticions i manifestos a favor de Catalunya, de la democràcia, de la pau i dels drets humans. Com a mostra en citem dos exemples: el 1963 va ésser un des signants de la «Campanya de les instàncies» i els 1969 fou un dels signants del «Document contra les tortures», que potencià la Taula Rodona, plataforma que es pot considerar l'inici de la política unitària de Catalunya contra el franquisme. Miró continuava, doncs, fidel al seu compromís.

Aquestes son, exposades breument, les quatres dimensions d'una trajectòria cívica, viscuda volgudament durant l'època franquista, des d'una actitud de «exiliat al seu país». Perquè Miró, durant la dictadura no va voler marxar mai, però es va «autorecloure». Miró, des de l'illa de Mallorca, protegit de crispacions i amb una actitud premeditadament discreta, va comprometre's i va ésser sensible a les reivindicacions més profundes per Catalunya i la democràcia.

El món no solament ha perdut físicament un artista extraordinari, sinó també un entusiasta defensor de la llibertat. Adéu, Joan.

 

Joan-Ramon Colomines-Companys

Diari Avui, dimarts 3 de gener de 1984

+++

IMATGE: Cartell de Joan Miró per “Amnesty International”, (1976).

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: FINAL 19)

 

CALAIX DE SASTRE: final del meu particular homenatge en la commemoració 
dels “80 anys del Front”

1. Ja he arribat al final de les meves sèries sobre el Front Nacional de Catalunya que vaig viure, lligant-ho amb la celebració dels “80 anys del Front”. La veritat és que tinc encara moltes coses a explicar sobre el partit, però ho deixaré per fer-ho en altres formats que no siguin com en aquest blog: un dietari personal.

Seguiu enviant comentaris i dades per rectificar tot el que calgui.

 

2. Un tema pendent:

No hi ha dubte que el “Front Nacional de Ripoll”, el partit polític legalitzat amb traïdoria per les lleis espanyoles taca el nom i la història del Front Nacional de Catalunya.

El problema ja no és que s’atribueixin el nom d’un partit històric, el problema també és que pretenen i així ho expliquen: ser-ne els hereus i reivindiquen el seu passat, centrant-ho en l’època del principi de l’organització.

Tot això amanit amb perles com la xenofòbia, el racisme, la insolidaritat amb els més dèbils, el supremacisme del català com a mascles prepotents, el plantejament del català com una obligació repressiva i moltes altres plantejaments reprovables i incompatibles amb la independència que és llibertat i no una presó per qui no combrega amb les suposades “essències nacionals”.

És un plantejament reaccionari a combatre per higiene democràtica i d’alliberament nacional.

No sé encara que s’ha de fer, però s’ha de fer alguna cosa.

Idees?

 

3. Des del “MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines” continuarem impulsant el PROGRAMA “Memòries de dones independentistes” per tal d’incentivar a que escriguin pàgines memorialistes les militants històriques vives. Aquest programa és introduir la perspectiva de gènere en els estudis i memòries de l’independentisme.

La veritat és que costa molt animar a escriure a les protagonistes que hem connectat, però també costa trobar-les digitalment perquè ens trobem amb una situació que no havíem previst: dins d’aquest col·lectiu femení la bretxa digital és un fet.

Ja veurem si tot arriba a bon port, de moment pinta molt malament. Si podeu ajudar, serieu molt benvingudes i benvinguts.

 

4. Segur que seguiré escrivint sobre el Front, però ara començo les meves “memòries d’infantesa i adolescència (1951-1968)” com el post ja publicat al meu blog:  “1951 / 2020”.

No crec que interessi molt als membres d’algunes de les llistes d’e-mails que ens enviàvem textos polítics, per tant no en faré una distribució diària.

A més vull entrar a parlar de la política del nostre dia a dia.

Però si algú vol seguir connectat amb el meu blog, hi ha una manera automàtica.

En el meu blog, al començament, a la columna de la dreta, com a segona entrada que diu:  “Novetats d'aquest blog al vostre E-mail”. Només cal posar la vostra adreça d’ e-mail i cada vegada que hi ha un text nou, l’enginy us envia una nota amb el link.

És un enginy nord-americà que funciona amb la seva franja horari i triga unes hores en l’avís als subscrits.

Però com sempre, qui vulgui connectar amb mi directament, l’e-mail és la millor via: locampus@gmail.com

El meu mòbil sempre està desconnectat pel públic en general, no cal que ho intenteu.

Si cal parlar per telèfon amb mi és aquest: (+34) 973204907. Hi ha un contestador automàtic per deixar una gravació. Si estic escrivint, ja pot trucar el telèfons mil vegades que l’acabo desconnectant i no contesto. Un dia vaig descobrir una cosa que sembla que sabia tothom: que depenen de com va la trucada, quan penges acabes escrivint diferent.

 Bona sort a tothom.

+++

 IMATGE: Escultura “Head of sleeping child” (1908) de Constantin Brancusi.

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 18)

La sortida del Front de Joan Cornudella 
-l’Avi- ( i final 3)

L’esdeveniment polític de quan Joan Cornudella -l’Avi- va deixar el Front Nacional de Catalunya, de fet no em tocaria tractar-lo ara i aquí, perquè jo per aquests “80 anys del Front” volia aportar algunes dades, anècdotes, comentaris i petites anàlisis del partit d’entre 1969 i 1976.

Aquesta marxa de Cornudella va passar de manera escalonada amb  diferents parts i a més no ho va fer sol, sinó amb un grup de simpatitzants suposadament amics, almenys amics polítics.

Sincerament, m’és impossible escriure sobre aquest esdeveniment de Cornudella d’una manera vivencial com he fet en altres apartats, perquè no ho vaig viure en directe, formant part del que anava passant i tot el que sé o ho he llegit o m’ho m’han explicat o encara no ho sé i només ho suposo o intueixo.

Així doncs la meva visió és sobre informació de segon nivell, per tant depèn d’interpretacions d’altres i encara que ho he revisat tot buscant en una diversitat de fonts, el primer que m’he trobat és que les dades personals polítiques del nostre protagonista no lliguen.

I a més que del període de 1977 a 1990 del Front no hi ha una explicació detallada de tot el que va passar o almenys aquesta explicació no l’ha he sabut trobar, i això dificulta fer el seguiment de la política de Cornudella durant aquest període.

Son 13 anys del Front viscuts en la transició i en la democràcia cap a l’Estatut d’Autonomia.

Com ja he comentat en el post anterior d’aquest blog: el 1976 hi ha una crisi interna a Front jo deixo el partit i Joan Cornudella fill lidera Front i Joan Cornudella pare segueix com a President.

La diàspora de directius i quadres del Front sempre ha seguit estant connectada, fins i tot o sobretot quan aquests membres han militat en partits i col·lectius diferents.

Com sempre he dit : Qui ha estat del Front, ho serà tota la vida.

A part de la solemnitat o incredulitat que li podeu donar a la meva sentència, el fet és que a l’arena política de Catalunya hi ha exFront per tot arreu. Encara diria més, hi ha hagut quadres i directius que han exercit doble militància.

I Joan Cornudella pare va interpretar tots els Papers de l’Auca. Això no vol dir que no se li escapessin de les mans dinàmiques que ell havia potenciat o autoritzat, per exemple l’acció directa.

Em falten dades per escriure sobre la sortida de Joan Cornudella del Front, per tant no ho puc fer encara.

En un blog de format dietari com aquest tot és molt directa i de vegades sembla improvisat, perquè realment de vegades ho és. Però usualment per escriure tens una base documental ben lligada prèviament, per després escriure àgil i amb un llenguatge entenedor.

Doncs us proposo que llegiu i intenteu pensar i algun valent contestar, un seguit de preguntes sobre la temàtica que tractem i que jo necessitaria saber per escriu un text o un post.

Imagineu que és un “joc intel·lectual” fet on line i que podeu utilitzar tot el material de referència que cregueu que us fa falta, per exemple buscant-lo a internet o algun calaix de casa vostra o que us animeu a escriure sobre les vostres vivències personals al Front.

Fins i tot per ajudar: jo aporto un parell de document del nou ARXIU que comencem a crear el MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines.

Amb unes hores ho podríeu tenir contestat tot, fent tantes interrupcions com necessiteu.

Endavant doncs ...

UNA NOTA TÈCNICA: Si algú té material i el vol compartir, penseu que la millor manera és escanejar-lo i obtenir l’arxiu en pdf. El pdf va millor que la imatge del jpg per un document, tant per llegir-lo, com per obtenir el text per passar-ho a un altre format per llegir-lo millor i també per arxivar-lo.

Llistat de 20 Preguntes relacionades amb la sortida de Joan Cornudella i Barberà del Front Nacional de Catalunya:

(Algunes preguntes inclouen sub-preguntes que cal també tenir en compte. I un parell de preguntes porten adjuntades documentació del nou Arxiu del MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines. Aquest material cal llegir-lo per poder contestar).

1.Quin paper fou el del Front dins de l’Organisme Consultiu de la Presidència de la Generalitat creat pel President Tarradellas?

2.Quina fou la negociació entre el Front i el President Tarradellas per constituir una candidatura electoral a l’estil de Solidaritat Catalana?

3.Quins foren els continguts de negociació del Front en la seva participació en la coalició “Pacte Democràtic per Catalunya” amb el PSC (Reagrupament), CDC i EDC? Eleccions legislatives de 15 juny del 1977.

4.Amb la detenció de militants d’EPOCA l’1 de juliol de 1977, va provocar la publicació d’articles a diari espanyols atribuint a Joan Cornudella l’estar ideològicament darrera aquest grup: que va fer oficialment el Front davant aquesta noticia? Que vàrem fer els Cornudella?

5.Quina fou l’aportació del Front a la “Primera Conferència d’Organitzacions Independentistes dels Països Catalans”? (Barcelona, 12 i 13 de novembre de 1977).

6.Front va celebrar un Segon Congrés en dues fases: amb unes ponències sobre l’estratègia, la línia política i un manifest-programa: quins foren els seus continguts i quin fou el debat? (Segona fase: 26 i 27 de novembre de 1977).

7.Quines foren les postures de Joan Cornudella pare i fill en el Segon Congrés del Front? Hi ha Actes escrites dels debats?

8.Al Consell Nacional del FNC del 12 de febrer de 1978 Joan Cornudella i Feixa com a secretari general, en plena consonància amb el seu pare, proposà una progressiva aproximació als socialistes catalans en procés d’unificació. Quina foren les opinions dels delegats? Quina fou la resolució final de la reunió? Hi ha una Acte escrita de la reunió?

9.El 25 de febrer del 1978 Joan Cornudella i Feixa i el seu pare abandonaven Front: Quins o quants militants, quadres o directius ho varen fer també com ells?

10.Quin fou el Document oficial del Front explicant la sortida del seu secretari general i el seu president?

11.Hi ha acadèmics i militants del Front que sostenen que la Família Cornudella i afins, varen entrar a la militància dels socialistes sobretot del PSC(PSC-PSOE) com un lloc refugi i amb la garantia que no els hi passaria res després d’haver-los vinculat amb EPOCA: És possible aquesta teoria?

12.Quina fou la línia política de governança del nou secretari general Jordi Casas-Salat davant de tota aquesta crisi?

13.Els Cornudella pare i fill i altres exFront entren formalment al PSC-Reagrupament i Joan Cornudella dicta una conferència al Col·legi d’Advocats de Barcelona on justifica amb arguments el seu pas a la seva nova militància: Quines idees centrals utilitza per justificar el seu canvi polític? (Conferència 10 de juliol del 1978).

S’adjunta el text de la conferència ... clicar aquí

14.Els dies 15 i 16 de juliol de 1978, té lloc el Congrés de la Unitat Socialista, amb la participació del PSC-Congrés, la Federació Socialista de Catalunya del PSOE i el PSC-Reagrupament, i d’on surt el nou Partit dels Socialistes de Catalunya: Quin fou el paper de Joan Cornudella?

15.Cornudella és presenta a les eleccions al Parlament de Catalunya com a militant del PSC (PSOE): Quins son els seus arguments de campanya?

16.En la campanya electoral Cornudella pare té una polèmica a traves de diferents articles amb Joaquim Ferrer i Mallol al diari Avui: Quines són les tesis de les discrepàncies?

S’adjunta articles ... clicar aquí

17.Elegit Joan Cornudella com a diputat del PSC fa una intervenció en el Parlament de Catalunya, el 6 d’abril de 1983, explicant les seves raons de la seva incorporació al PSC: Quines són les tesis de l’explicació?

18.Durant el temps del que estem parlant diversos directius o quadres històrics del Front ingressaran al PSC o a Convergència o a l’independentisme marxista: Quin són aquests militants? Com ho justifiquen?  Alguns varen tenir un itinerari més llarg : primer al PSC amb els Cornudella i després a Convergència: A qui ens referim?

19.El polític Joan Reventós del PSC com Raimon Obiols i Jordi Font varen reivindicar la figura de Joan Cornudella en llibres i articles després de la seva mort: Amb quins arguments polítics reivindicaven Cornudella?

20.Antics militants del Front i d’altres col·lectius de “pensament i debat sobiranistes” han creat el MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines: En quins termes des de l’independentisme es segueix reivindicant la figura de Cornudella o en quins termes d’altres la blasmen?

+++

IMATGE: Cartells electorals de la coalició “Pacte Democràtic per Catalunya” en les Eleccions legislatives del 15 juny de 1977. Joan Cornudella i Barberà es presentava pel Senat. Hi ha estudiosos i militants del Front que sostenen que si Joan Cornudella hagués aconseguit l’escó de senador pel Pacte, la història posterior hagués estat una altra per “l’Avi” i pel Front.