Avui explicàvem
al digital LO CAMPUS DIARI la noticia de que “Alumnes d’ESO ibatxillerat de Catalunya s’impliquen avui dimecres en el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust”. Mai farem prou per mostrar i
demanar respecte a les víctimes de la bestialitat de l’Holocaust.
Estic recuperant
la meva memòria personal i dels meus arxius en els que he de posar ordre,
surten articles de tota mena que no recordava, però malgrat el temps podríem dir
que “aguanten”.
Contribuint al
record de l’Holocaust i en homenatge a les víctimes, deixeu-me que recuperi i pengi
aquí al blog un article que vaig publicar al diari Avui quan va morir el
pintor Joan Miró. Tot va de compromís i cultura, una manera de denunciar
qualsevol atac a la dignitat humana.
(Com anècdota de
dietari amb aquest text vaig aprendre a titular els articles. El text el vaig
tenir d’escriure i lliurar molt ràpid al diari. El meu text va arribar a la
taula del director del diari Avui que era en Josep Faulí i anava
sense títol.
Això també m’ho
he trobat com a director de publicacions, que els autors no titulen els seus
textos. Vaig tenir una agra discussió amb en Faulí i no va parar d’incordiar-me,
fins que li vaig donar el títol que porta l’article sobre en Miró.
Jo volia la seva
ajuda, però ell deia que era jo el que li havia de dir. I així buscant el fons,
la quantitat de paraules i l’impacte narratiu vaig arribar al títol. Una anècdota
que cada dia recordo amb els periodistes i col·laboradors que treballem a la redacció).
El compromís cívic de Joan
Miró
Per als
ciutadans de la Catalunya d'avui, l'obra de Joan Miró s'ha introduït tant en la
vida quotidiana, que forma part d'una manera natural de les nostres coses. De
«Mirós» n'hi ha pertot arreu! La fecunda activitat de l'artista i la seva
projecció pública han situat l'obra de Miró a un nivell tan popular, que per
exemple les generacions joves de Catalunya, és a dir, els nascuts a partir del
60, conscientment o inconscientment tenen talment assumida la simbologia mironiana
que per ells Catalunya i les obres de Miro són una mateixa cosa, com ho és
París i la torre Eiffel. Aquesta compenetració és el triomf de l'artista
És aquest
«connectar» amb el poble, amb un llenguatge original i Inconfundible,
que dóna a l'obra de Miró una dimensió de patrimoni nacional català. Des de fa
molt de temps, els signes d'identitat catalans tenen incorporats signes
mironians.
Aquesta és la
primera acció cívica que Joan Miró ha fet per Catalunya. Enriquir amb frescor
creativa les «coses de casa».
Però Miró té
tota una trajectòria cívica que l'ha convertit en un nacionalista català i un
demòcrata militant. Una militància feta en silenci, però existent.
Es una faceta
poc coneguda de l'artista, però ni que sigui esquemàticament ens cal conèixer
aquest aspecte per acabar d'entendre el compromís global d'aquest creatiu. El
compromís artístic de
trencar motllos ha tingut també un compromís cívic, que des de les
primeres èpoques ha estat un neguit, molt sovint dinamitzador.
Hi ha qui ha
presentat Joan Miró com un «nen gran», un autèntic «somiatruites» extraordinari
i sensible, desconnectat de la realitat quotidiana. I tanmateix ha estat el
contrari: un artista extraordinari i sensible que, d'una manera racional, no ha
deixat de fer atenció a la situació que l'envoltava. I això des de sempre.
Els estrangers
ho han entès clarament. Ja el 1923 «The Little Review» de Nova York dedicava
tot un número a Miró presentant-lo no com a espanyol, sinó com a pintor català.
Ho voleu més clar?
Joan Miró, com
escrivia Cirici Pellicer, «ha mantingut una O d'autenticitat incorruptible al
seu nom i a tot el que això significa». La catalanitat radical de Miro l'ha
situat com un nacionalista compromès, compatible amb un aspiració
d'universalitat que tot nacionalisme reivindicatiu també defensa. Miró anava
pel món com a català, sense intermediaris. Vet aquí la segona acció
cívica del pintor.
Tornant al
Cirici de 1962, «Miró no s'ha volgut salvar sol: on algú ha parlat de Miró, ha
calgut parlar de Catalunya». Amb la seva obra, Joan Miró ens ha ajudat
internacionalment; entre moltes altres coses, ha fet de Catalunya un dels
països del món representats pictòricament a la seu de la màxima organització
internacional de la cultura
com és la UNESCO.
La tercera
dimensió cívica de Miró es troba en el mateix contingut de les seves obres. Les
litografies de la sèrie «Barcelona» (1939-1944) són veritables clams contra la
dictadura. Però aquests clams de llibertat han estat fets quan calia i d'acord
amb cada època. D'una manera que no donava possibilitat a equívocs imaginatius.
El cartell n'ha estat una eina directa. Des de la seva pintura mural del 1937 El
segador català, exposada al pavelló de la República a l'Exposició Internacional
de París, i el seu cartell «Aidez l'Espagne», fins als innombrables cartells
amb compromís polític que ha realitzat al llarg de la seva vida, hi ha tota una
tasca creativa al servei de la
resistència democràtica.
Un repàs dels
cartells ens permet d'adonar-nos que Miró va realitzar, en els últims anys de
lluita per la democràcia, aportacions tan
variades com, per exemple un cartell del primer de maig de 1968 com a
contribució a les activitats dels sindicats clandestins; un
cartell en homenatge al centenari de Pompeu Fabra (1968); un altre realitzat en
suport del teatre a Catalunya (1973), un de Suport a la cultura catalana per a Òmnium
Cultural (1974), un de titulat «UNESCO: droit de l'home» (1974), un per a
l'AVUI (1976), primer diari català de després de la postguerra; un altre per a
l'organització Amnistia Internacional (1976); un per a la celebració del
Congrés de Cultura Catalana (1977) i, del mateix any, un altre amb el lema «Volem
l'Estatut». Per Miró la catalanitat no s'acabava al Principat i dedica també un
cartell a l'Obra Cultural Balear. Com veiem pel contingut dels seus cartells,
Miró sempre fa costat a reivindicacions polítiques unitàries, no partidistes.
Ajudà també a la
resistència democràtica catalana a través d'un altre mètode: regalant directament
les seves obres. Miró oferia amb
molta freqüència —sempre que li ho demanaven— obres per ésser
venudes i amb els diners obtinguts donava suport econòmic a tasques
democràtiques. Per exemple, en la malauradament famosa Caputxinada, quan la
policia franquista va reprimir els assistents a l'Assemblea Constituent del
Sindicat Democràtic d'Estudiants al convent dels caputxins de Sarrià i,
posteriorment, va multar una colla d'assistents, a París s'organitzà una
subhasta per recollir diners. Miró hi aporta una obra i aquesta fou també una manera
de comprometre's públicament. Com a anècdota, comentem que en la subhasta
l'obra de Miró gaudí d'una bona puja: ni més ni menys, la meitat del que es
necessitava. Quina contradicció, tanmateix aquell cop positiva, la mercantilització
de l'art ajudant la democràcia!
Miró va fer acte
de presència —ja sigui per signatura o assistint-hi personalment— a
actes antifranquistes. Això ho anà realitzant sempre que convenia i ell i els
seus assessors ho creien útil: no cal dir, útil per al país.
Aquesta quarta
dimensió del seu compromís cívic va tenir una actitud de fermesa i de repte
clar a la dictadura franquista. Tots recordem amb agraïment la seva presència a
l'abadia de Montserrat a la tancada de l'Assemblea d'Intel·lectuals de
Catalunya, durant el judici de Burgos. Amb els aplaudiments amb què fou rebut
Miró es va acabar de reafirmar una presa de posició unitària de totes les
forces de la cultura catalana.
Però és que Miró
també va signar tota mena de peticions i manifestos a favor de Catalunya, de la
democràcia, de la pau i dels drets humans. Com a mostra en citem dos exemples:
el 1963 va ésser un des signants de la «Campanya de les instàncies» i els 1969
fou un dels signants del «Document contra les tortures», que potencià la Taula
Rodona, plataforma que es pot considerar l'inici de la política unitària de
Catalunya contra el franquisme. Miró continuava,
doncs, fidel al seu compromís.
Aquestes son,
exposades breument, les quatres dimensions d'una trajectòria cívica,
viscuda volgudament durant l'època franquista, des d'una actitud de «exiliat al
seu país». Perquè Miró, durant la dictadura no va voler marxar mai, però es va
«autorecloure». Miró, des de l'illa de Mallorca, protegit de crispacions i amb
una actitud premeditadament discreta, va comprometre's i va ésser sensible a
les reivindicacions més profundes per Catalunya i la democràcia.
El món no
solament ha perdut físicament un artista extraordinari, sinó també un
entusiasta defensor de la llibertat. Adéu, Joan.
Joan-Ramon
Colomines-Companys
Diari Avui,
dimarts 3 de gener de 1984
+++
IMATGE:
Cartell de Joan Miró per “Amnesty International”, (1976).
