“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ............. LA BORRÀS AL PÀRQUING (2a. part)

 

EL DISCURS

Aquest discurs de Laura Borràs s’ha de llegir amb calma, però s’ha de llegir paràgraf per paràgraf per entendre la nova dimensió política i patriòtica que pot entrar el nostre Parlament.

Un bon text i una esperança que ara sí que anem de veritat.

Només hi falta reivindicar l’obertura del Parlament a la gent i que els diputats haurien d’obrir OFICINES d’Atenció al Ciutadà als barris i poblacions de Catalunya.

Amb aquesta feina institucional de proximitat i amb la mobilització permanent que els militants de base independentistes hem d’iniciar ja, podríem aconseguir millors complicitats i més cotes de llibertat.

Discurs de la Presidenta Laura Borràs d'inauguració de la tretzena legislatura del Parlament de Catalunya

 

"Molt bon dia. Gràcies, a tots. Molt honorables presidents de la Generalitat, president Torra i president Puigdemont, que no són en aquesta sala, però ens estan sentint; presidents del Parlament, que també són aquí presents; honorables membres del Govern, vicepresident i consellers; membres de la Mesa, represaliats, que també són aquí, com el vicepresident Pep Costa i Lluís Guinó; treballadors de la casa; il·lustres diputats, membres de la Mesa, el meu primer gest, després d'haver comptat amb la vostra confiança per ser la màxima autoritat de la cambra que representa la sobirania del poble de Catalunya, voldria que fos un minut de silenci per totes les víctimes d'aquesta pandèmia que estem patint, en reconeixement per tantes pèrdues, i també en homenatge a les dones i homes d'aquest país que des de tots els espais han fet possible que estiguem superant una situació tan greu.

Si volen acompanyar-nos...

(La cambra, dempeus, serva un minut de silenci.)

Gràcies.

(Aplaudiments.)

Fòrça gràcies a toti e totes es aranesi que mos estan seguint, tanben.

No som dins l'hemicicle, és una mostra prou contundent de la insòlita situació en què es produeix la sessió de constitució d'aquesta cambra i l'inici de la nova legislatura, una excepcionalitat que té un doble vessant: el primer, d'excepcionalitat sanitària per la situació de pandèmia que vivim en el país i que, entre moltes altres conseqüències, ha impedit que la sessió d'avui es pugui celebrar en les circumstàncies i en l'escenari habituals; i el segon vessant d'excepcionalitat democràtica, perquè no volem ni podem oblidar que la convocatòria de les eleccions que ens han portat a ser avui aquí va venir propiciada per l'arbitrària inhabilitació del molt honorable president Quim Torra, que justament avui fa un any va confinar perimetralment la Conca d'Òdena i Igualada i va mostrar el seu lideratge en la lluita contra la covid-19.

Permeteu-me, però, que comenci agraint l'immens honor que avui se m'atorga. Se'm fa confiança i l'agraeixo d'entrada per presidir la cambra que encarna la voluntat sobirana del poble de Catalunya, una cambra -vull recordar-ho- que és hereva del primer Parlament republicà de 1932, que es va haver de dissoldre un primer d'octubre de 1938 davant de l'embat del feixisme, com aquell ho era d'una llarga tradició parlamentària, la de les Corts Catalanes, que durant gairebé cinc cents anys van ser pioneres del parlamentarisme europeu i que van quedar abolides novament per l'autoritarisme borbònic.

El Parlament de Catalunya és la màxima expressió de la tossuda voluntat de ser i de persistir d'un poble que no es vol sotmès de ningú, que no es vol submís i que no necessita ni accepta tuteles de cap mena per decidir lliurement com ha de regir el seu destí col·lectiu.

Els intents de laminar-lo, de controlar-lo i fins i tot d'abolir-lo no són lamentablement una realitat pretèrita. La legislatura que acabem de finalitzar va néixer d'un d'aquests intents: la il·legítima aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, que va suposar el cessament del nostre Govern i la dissolució d'aquesta cambra.

Vull recordar, perquè no podem ni ho volem oblidar mai, que el nostre president legítim, el molt honorable Carles Puigdemont, a dia d'avui pot circular lliurement per tots i cadascun dels països de la Unió Europea, però no pot posar els peus en aquesta democràcia que es diu «consolidada i modèlica» que representa que és l'Estat espanyol.

Que la molt honorable senyora Carme Forcadell, a qui tinc el goig i l'honor de succeir en el càrrec, porta 1.086 dies privada de llibertat, complint una pena que ha estat reiteradament condemnada per nombrosos organismes internacionals neutrals i que hauria de fer enrogir a qualsevol demòcrata. Que els honorables consellers legítims Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull n'hi porten 1.118. L'honorable conseller Quim Forn i el vicepresident Oriol Junqueras, 1.227 dies, i el senyor Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, 1.244. I que l'honorable consellera Clara Ponsatí, el conseller Toni Comín, l'honorable conseller, i des d'avui també il·lustre diputat -que recuperarà aviat el seu dret a vot- Lluís Puig, han de romandre encara avui exiliats a més de mil quilòmetres de casa seva per poder fer valer la seva causa, que és una causa justa, com entén qualsevol seu de justícia europea, excepte l'espanyola, que no és seu de justícia sinó seu de venjança.

I permeteu-me que saludi de manera especial la il·lustre diputada Meritxell Serret, que ahir mateix va poder tornar a casa seva, com avui torna a aquesta casa de tots, després de gairebé tres any i mig. Tant de bo que el seu sigui el primer de tots els retrobaments que han de venir i que no voldríem haver de diferir ni un sol dia més.

Faig un esment especial a la presidenta Forcadell, condemnada per permetre el debat en aquesta casa de la paraula, que és el que és un parlament. La tasca que va fer com a presidenta del Parlament mereix tot el meu respecte i la meva admiració. De fet, el meu objectiu és continuar la feina allà on ella la va deixar, perquè cap tribunal ni cap presó ens farà renunciar a les seves idees, a les nostres idees. Que la presidenta Forcadell, que tan dignament va dirigir aquesta cambra, estigui avui complint pena de presó per haver permès que aquest Parlament pogués debatre qüestions tan essencials com els anhels nacionals del nostre país és una anomalia democràtica que no ens cansarem de denunciar.

«L'essència de la democràcia és que la paraula al Parlament ha de ser lliure. Al Parlament s'ha de poder parlar absolutament de tot.» Aquestes paraules, que la presidenta Forcadell va pronunciar davant el tribunal que l'acabaria condemnant a onze anys i mig d'empresonament per un suposat delicte de sedició, il·lustren l'esperit amb què els exhorto a encarar aquesta nova legislatura, a treballar per recuperar la dignitat d'aquesta cambra i per concedir-li la rellevància política que li pertoca com a seu de la sobirania del poble i a protegir-la perquè sigui una institució sobirana.

Sense separació de poders no hi ha democràcia i és el nostre deure mantenir la inviolabilitat d'aquest Parlament, la seva independència, no permetent ingerències dels altres poders, ni de l'executiu ni del judicial. Quedi dit com a declaració d'intencions d'un parlament que hem de voler fort, independent i lliure, perquè sense un parlament sobirà cap anhel de llibertat de la ciutadania serà respectat. Com ho formulava el president Macià, convertim-lo en l'instrument polític de la seva llibertat col·lectiva.

Aquest és el meu propòsit i el meu compromís, que aquesta casa, que és la casa de la sobirania del poble de Catalunya, preservi els drets de tots els diputats, que és la manera de preservar els drets dels seus electors i s'oposi a la retallada de llibertats dels seus membres i, per extensió, de tota la ciutadania que tots els que som aquí presents representem.

Com a presidenta, faré que aquesta sobirania sigui respectada i defensada contra qualsevol ingerència exterior.

He acceptat sotmetre'm a la votació per presidir aquesta cambra amb plena consciència no només de l'alta dignitat que implica, sinó sobretot de l'enorme responsabilitat que suposa presidir i representar una cambra que ha estat, que és i probablement continuarà essent un dels principals objectius de la guerra bruta i antidemocràtica de l'Estat espanyol contra Catalunya.

És de tothom sabut que vaig concórrer a les darreres eleccions -i em permetran aquesta nota personal- no pas amb l'objectiu de presidir el Parlament, sinó de presidir el Govern de la Generalitat, però el poble de Catalunya, que és a l'únic a qui es deu qualsevol càrrec públic, de la mateixa manera que ha concedit per primera vegada una majoria en vots i en escons netament independentista en aquesta cambra, també ha concedit la prelació a un altre grup. Entrar a formar de nou part del Govern del meu país, com ja vaig fer, hauria estat un honor immens, no cal dir-ho, però potser fins i tot, personalment, una opció més confortable, però no vaig abandonar la meva vida acadèmica i la dedicació a les lletres i vaig decidir fer el pas de presentar-me a unes eleccions en aquest Parlament buscant el confort. Va ser el context excepcional de l'aplicació de l'article 155 i la convicció que tenia el deure cívic i moral de posar-me a disposició del meu país per contribuir a acabar amb la repressió i a completar el camí cap a l'alliberament nacional.

Ha estat aquesta convicció la que ha guiat tots i cadascun dels passos que he fet des d'aleshores, i si avui tinc l'honor de poder-me adreçar a aquesta cambra és novament perquè durant les darreres setmanes he procurat fer una lectura honesta i rigorosa dels resultats dels comicis i he arribat a la conclusió que, ara més que mai, aquesta cambra ha de tenir un paper clau en el desplegament del futur polític del nostre país. I tant la majoria de la Mesa, com especialment la seva presidència, estem cridats a fer nostre un compromís insubornable amb el missatge que el poble de Catalunya ens ha adreçat. La legislatura que avui encetem ha de marcar un punt d'inflexió en l'avenç cap a la independència de Catalunya, perquè així ho han volgut i decidit més de la meitat dels ciutadans.

Tanmateix, sabem perfectament que allò que l'Estat espanyol no aconsegueix guanyar a les urnes, intenta guanyar-ho als tribunals. La judicialització de la política, que Espanya ha convertit en la seva única resposta des de fa deu anys, és la demostració més gran d'impotència política.

Si no hi ha diàleg, no hi pot haver política. I l'Estat espanyol, no només ha renunciat a dialogar, està disposat a decidir sobre què i sobre què no poden dialogar els altres; especialment, està disposat a decidir sobre què i sobre què no es pot dialogar en aquesta cambra, qui ho pot fer i qui no, de quina manera es pot fer i de quina manera no es pot fer. I vull deixar ben clar, des d'aquest primer moment, que mentre sigui presidenta d'aquesta cambra, això no passarà. Els diputats del Parlament de Catalunya no tindran altres limitacions que aquelles que imposen els principis democràtics.

El que no té cabuda en una democràcia ni en un parlament són la xenofòbia i el racisme, el masclisme i qualsevol mena d'opressió nacional o personal. Malauradament, cap societat occidental està vacunada contra aquestes xacres, però Catalunya ha estat sempre un exemple de llibertat i aquesta Mesa vetllarà perquè així continuï sent. Com a presidenta, seré tolerant amb la diversitat i amb la discrepància, però seré també implacable contra el masclisme i la xenofòbia. Les dones -i espero que tots els diputats d'aquest Parlament- serem un mur contra el masclisme; un mur en defensa de la democràcia.

I voldria remarcar que, per primera vegada, la presidenta i les dues vicepresidències són dones, en aquest Parlament. Seixanta-cinc dels 135 electes són diputades. Un percentatge que creix en més de quatre punts respecte de la legislatura anterior. I continuarem, des del Parlament, desenvolupant el Pla d'Igualtat a través d'un pla d'acció que aconsegueixi erradicar les discriminacions de gènere i assolir la igualtat efectiva, combatent també el feixisme polític que vol retallar els drets de les dones.

Mai no hi ha hagut tantes dones a l'hemicicle. Un reflex tardà del que està passant socialment i del que encara ha de passar més. Que mai n'hi hagi hagut tantes, de dones, és el reflex que durant massa temps n'hi ha hagut massa poques. Aquesta legislatura ha de ser, igualment, la de la represa; la de la represa de la nostra vida cívica, la de la nostra vida cultural, la vida comercial, la vida professional en plenitud després de la pandèmia de la covid-19. I per assolir aquesta plenitud i pal·liar els efectes devastadors que aquesta crisi sanitària ha tingut en tots els àmbits serà crucial no només l'orientació i la voluntat política del Govern, sinó també l'impuls legislatiu d'aquesta cambra.

La garantia del progrés econòmic i social d'una societat és directament proporcional a la seva capacitat legislativa, perquè les lleis que tindrem encomanades de fer, tots nosaltres, companys diputats, són les eines amb les quals garantim, protegim i, sobretot, anticipem el nostre futur.

Som al 2021, però no tenim un parlament del segle XXI, que serveixi per estar actualitzat i per protegir i millorar i actualitzar tots els drets polítics. Treballaré perquè sigui un parlament capdavanter. Tan útil, digital i avançat com sigui possible. Avui, precisament, fa trenta-dos anys que Tim Berners-Lee va redactar un primer esborrany que va definir conceptes tan importants com el de «la web» o el concepte d'«hipertext». Una proposta que, sense cap mena de dubte, ha acabat marcant les bases a la xarxa global de coneixement col·lectiu. En aquest sentit, aprofito aquesta avinentesa perquè hem de fer, des del Parlament també, una aposta decidida per la modernització d'aquesta institució i de tots els seus procediments.

En el tram final de la legislatura anterior, la pandèmia ens ha demostrat l'absurditat de les limitacions tecnològiques que van pervertir la seva arrencada. Perquè es dona la paradoxa que avui constatem que els debats i les gestions telemàtiques no només han estat i són possibles, sinó que actualment són imprescindibles.

No tinc cap dubte que tots i cadascun de nosaltres treballarem, des d'avui mateix, per fer possible la recuperació econòmica i social del país. Que ho farem des de la consciència que totes les crisis, també aquesta, colpegen amb una duresa especial els sectors més vulnerables de la nostra societat. I precisament per això, l'impuls legislatiu d'aquesta cambra ha de tenir com a principal preocupació la protecció dels qui no tenen sinó les institucions públiques per protegir-los.

Treballaré, treballarem perquè aquest Parlament sigui exemplar i transparent, auster i íntegre. Si totes les institucions públiques al servei de la ciutadania han de ser exemplars, el Parlament ho ha de ser encara més. Perquè no és fiscalitzat per ningú, atès que la seva independència és sagrada. Per això, la seva exemplaritat i la transparència de tots i cadascun dels processos ha de ser màxima. I en temps de crisi, en temps de dificultats econòmiques severes, l'austeritat ha de ser un mandat i la integritat una raó de ser. Aquest, doncs, és l'esperit amb el que els convido a treballar i a legislar per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, a les aspiracions democràtiques representades per la majoria dels diputats del Parlament, constituït arran del que el poble de Catalunya ha expressat a les urnes.

El Parlament de Catalunya és la representació de tots els catalans i la seva labor ha de ser feta per a tots els catalans. El meu compromís -i estic segura que el faig extensiu a la resta de membres de la Mesa- és el de traslladar i treballar incansablement perquè la veu de la ciutadania sigui present en cadascuna de les nostres actuacions. I en aquest sentit, els convido, naturalment, a fer política en la sala de plens, però els demano que no converteixin aquesta institució en una casa tancada en ella mateixa, sinó que la obrim, que potenciem la seva funció d'espai per al debat social, per al debat intel·lectual, per al debat cultural. Faré ús de les prerrogatives que només sé que, almenys, hagi dut a terme un president d'aquesta casa, Ernest Benach, convidant personalitats del món científic o cultural a dirigir, a adreçar paraules als diputats. En aquella ocasió va ser el mestre Joan Solà i vaig tenir -va ser el meu professor- el gran privilegi d'acompanyar-lo.

En aquella ocasió, el professor Solà va exhortar els diputats dient-los: «Afortunadament, el nostre país té una voluntat inequívoca de tirar endavant. De fer-ho, malgrat tot. Té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial. Aixequem el nostre país. Defensem inequívocament la seva múltiple personalitat.» Són paraules de Joan Solà. I parlant de la seva especialitat, parlant de la llengua. La llengua dels Països Catalans, hi va afegir: «La seva defensa és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.» Tinguem-ho present també en la responsabilitat que tenim cap a la columna vertebral del país: la llengua pròpia; el català al Principat -i també la llengua de signes catalana-, així com l'aranès a l'Aran.

Deia abans que la composició d'aquesta cambra és el reflex de l'opinió expressada pels ciutadans a les urnes. I deia i sostinc que en aquesta casa la paraula ha de ser lliure. Però els representants de les forces democràtiques ens hem de conjurar, també, per no donar ressò a les idees totalitàries que s'escarrassen per estendre's perillosament en la nostra societat. El feixisme és incompatible amb la democràcia, no el podem normalitzar en el nostre escenari polític; compto amb tots vostès per fer-ho. Tenim, però, el repte també, un repte col·lectiu, de parar atenció a les causes del seu creixement.

Els ciutadans han escollit amb la força inapel·lable del seu vot un parlament que s'ha de mantenir ferm en la defensa dels valors democràtics i que ha de tenir el coratge per plantar cara a la repressió. Aquest és l'encàrrec de les urnes i no el podem defugir. Com a presidenta, penso defensar el compliment del mandat electoral del 14 de febrer. En democràcia, és sempre la llei la que s'ha d'adaptar a la voluntat popular i no al revés. Estem en una cambra legislativa i hem de poder -i podrem- legislar sobre tot allò que aquesta majoria d'aquesta cambra decideixi, perquè l'únic límit que té aquest Parlament és l'aspiració dels ciutadans de Catalunya que nosaltres representem, i arribarem fins on ells, democràticament, ens portin. Fem nostres les paraules que Simone de Beauvoir va deixar escrites: «Que res no ens limiti, que res no ens defineixi, que res no ens subjecti, que la llibertat sigui la nostra pròpia substància.»

Diputats i diputades, els convido a no posar límits a la democràcia i a fer possible que la llibertat de Catalunya arribi allà on els seus ciutadans vulguin decidir. Els electors han dipositat en nosaltres la seva confiança; una confiança per contribuir a convertir Catalunya en un país més lliure, més pròsper i més just. Que no sigui decebuda la seva esperança, que no sigui escarnida la seva confiança.

Queda constituïda la tretzena legislatura.

Visca la Catalunya democràtica, justa i lliure que des d'avui representem. I els convido a posar-nos dempeus i a cantar el nostre himne nacional.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments. La cambra, dempeus, canta Els segadors.)

S'aixeca la sessió".

 

Divendres, 12 de març de 2021. Palau del Parlament.

-----------

 

(Continuarà)

IMATGE: Escultura “Recumbent Figure” (1938) de Henry Moore.

 

“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (1a. part)

No calia ser molt llegit per saber on acabaria Laura Borràs després de les últimes eleccions.

Jo en aquest blog el 18 de febrer, 22 dies abans que passes, ja vaig escriure el text “Laura Borràs Presidenta del Parlament de Catalunya”.

Vaig rebre molts e-mails que em deien de tot, menys guapo.

Un e-mail d’un “amic” deia: “ ... De cap manera. La presidència del Parlament ha de ser institucional i la Borràs ha de ser la líder de Junts i liderar el partit al Govern. Entre ser Nacy Pelosi o Kamala Harris, què triaries? Està clar, oi? ...”.

Un altre que no compren al personatge Borràs.

Per primera vegada, sense saber-ho, el President Puigdemont no s’equivoca col·locant un dels seus diamants dels seus “recursos humans amics” en el lloc adequat.

Laura Borràs no pot liderar un partit, no té visió col·lectiva, ni estratègica, ni tàctica. És una afiliada amb mentalitat “d’independent”, no una militant. Ella juga a les Dames i no als Escacs. Necessita espai propi que li doni molta visibilitat i tot ben normatitzat per actuar amb paràmetres funcionarials. És una profe de literatura, no una creativa d’obra literària. És l’antítesi de la innovació política moderna. Encara és una improvisació.

Però com a Presidenta del Parlament de Catalunya ho farà sensacional. Un càrrec institucional que possibilitarà milions de selfis, milions d’abraçades amb multitud de fans. És un lideratge que l’independentisme també necessita. I sobretot portarà molta èpica, la Borràs és com el President Torra però amb faldilles. Per la independència real i possible, exactament com necessitem l’independentisme canalla com el de Gabriel Rufián, necessitem l’independentisme  èpic de la Laura Borràs.

La Borràs guanya adeptes perquè és simpàtica, intel·ligent, dona, guapa, alta, de conviccions profundes, independentista de pedra picada, solidària, venjativa, molt llegida, però és una “inútil” estratègicament parlant.

S’ha fet bé “aparcar-la” al Parlament, serà una mosca emprenyadora per l’Estat i per l’unionisme. Una feina colossal, útil, heroica i serà de molt de sacrifici. La Borràs ho farà extraordinàriament bé i amb aquella dignitat que dona els barris benestants barcelonins.

La Borràs no és una gestora, no té cap full de ruta al cap que no sigui repetir-nos una i una altra vegada l’objectiu final. No sap traduir l’objectiu, en pràctica política diària.

I per empitjorar-ho, el nostre partit Junts per Catalunya, el de Borràs i el meu, és una còpia d’un esquema de partit passat de moda i que sí seguim amb aquest model no ens portarà a la independència, perquè es necessita una altra mena d’organització al servei constant de la mobilització dels independentistes com a militants combatents.

Aquest post porta en una part del títol la frase “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa”. És la denominació d’un quadre de Joan Miró, del que en tinc penjada una còpia a la paret que tinc a l’esquena de la taula on treballo. Un títol adequat per a la Borràs perquè és la metàfora de l’embolic patriòtic que acaba d’entrar.

Una abraçada respectuosa senyora Borràs.

(Continuarà)

 

IMATGE: Pintura “Libellule aux ailerons rouges à la poursuite d'un serpent glissant en spirale vers l'étoile-comète” (1951) de Joan Miró. 

Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (Final sèrie: i 6a. part)

 

“Liquidar” els lladres del “Front de Ripoll”

 

Una de les coses curioses de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer va ser que un grup auto-anomenat “Front Nacional de Catalunya” es va presentar a les quatre circumscripcions electorals i vàrem treure 4.976 vots.

Fa temps que jo i el meu equip de periodistes estem seguint l’activitat d’aquest grup per dues raons:

La primera raó és perquè usa una denominació del partit que és la mateixa del partit històric de l’independentisme que és el Front Nacional de Catalunya (1940-1990).

La segona raó perquè té un programa xenòfob i racista amb la immigració que ve a Catalunya, en especial la immigració àrab.

Uns “radicals” com ells, han utilitzat el marc jurídic espanyol per apropiar-se d’unes sigles històriques, però en aquestes eleccions ha fet un pas encara més lesiu, s’han apropiat de la història del partit original i justificaven les seves bondats polítiques d’ara, com he escoltat en directa, explicant actes reivindicatius catalanistes fets pel FNC original. O sigui, no només utilitzen unes sigles, sinó que a més suplanten tota l’activitat del partit en conjunt.

Per arrodonir-ho tot, articulen un discurs xenòfob i racista entroncant-ho en un suposat “patriotisme català pur” que atribueixen als primers anys del Front original. Un patriotisme excloent, òbviament.

I també per acabar-ho d’amanir tot, si llegiu els seus escrits per exemple al seu Web, presenten una maquiavèl·lica història del Front, agafant activitats i accions de manera descontextualitzada, donant-hi unes interpretacions, ja no esbiaixades sinó en la línia contrària que van ser definides, explicades i executades en el seu moment.

Quan expliquen pràctiques que jo vaig dirigir i participar directament, encara m’irrita més que utilitzin el nom i la història d’un camí de dignitat democràtica i d’alliberament nacional.

Aquests personatges són uns lladres de sigles i història, i són uns xenòfobs i racistes !!!  A mi no m’ho han explicat, ho he seguit directament.

El “Front de Ripoll” com els hi diem els demòcrates -per haver tingut la primera representació institucional en aquesta població ripollenca-, aprofita la legalitat colonial per robar-nos el bon nom de centenars de militants que durant 80 anys han lluitat per la independència nacional del nostre País.

El Front Nacional de Catalunya -l’històric- oficialment no el representa ningú, ni evidentment jo que sóc l’únic Secretari General viu de l’organització.

Que durant anys, a partir de la dispersió d’arxius del Front, hi hagin hagut activitats històriques i memorialístiques molt interessants i dignes, no atorga a ningú la representació oficial i pública de res del Front històric.

Jo m’apropo al tema, no només perquè em dol veure com embruten una història coral de molts combatents per les llibertats catalanes, m’hi apropo per ser el responsable de la plataforma “Fòrum Cívic : Patrimoni independentista del Front (FNC)” que vàrem crear el 1997 amb l’objectiu de recollir i explicar la història del Front Nacional de Catalunya.

Aquesta doble condició d’exmilitant de Front i responsable d’una plataforma de Memòria Històrica amb feines divulgatives, fa que entri de ple en la confrontació amb la colla de Ripoll. Però a més, sóc un militant polític en actiu i vull dignificar un llegat com el Front, que han estat els autèntics precursors del que està passant avui amb el suport tant ampli de l’independentisme.

I als fatxes que se’ls hi fa: se’ls ignora o se’ls combat?

Aquests fatxes a més son lladres i suplantadors d’un patrimoni històric i polític. No se’ls pot ignorar.

La “legalitat repressiva” espanyola els hi dona cobertura, a nosaltres només ens queda la legalitat popular catalana i això és el que farem: el “Front de Ripoll” els portem a judici dels ciutadans de Catalunya.

+++

IMATGE: Escala de cargol de Josep Maria Jujol al seu edifici Torre de la Creu (1913) a Sant Joan Despí.

Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (5a. part)

 

La cadira i la Chacón del PDeCat

Quan el PSC (PSC-PSOE) dominava l’espai municipal de Barcelona, hi havia la brama entre ells, que deia que no calia preocupar-se de qui posar al capdavant de la llista electoral a l’Ajuntament de Barcelona, que encara que posessin una cadira sempre hi hauria un coixí important i irreductible de votants afins, disposats a fer-los costat. I així vàrem tenir en Clos i l’Hereu dos personatges ben estrambòtics, una altra cosa va ser en Pasqual Maragall.

A Can Puigdemont també passa el mateix, nosaltres ostentem el simbolisme de la “cadira”, encara que ens diguéssim com a partit “Pepeta”, sense drets electorals, ni econòmics, amb problemes de marca i amb pocs diners, Junts, agradi o no, representa: Pujol-Mas-Puigdemont-Torra.

Junts som uns sectors importants de les classes populars i de la petita burgesia catalanistes que avui s’expressen políticament a traves de la reivindicació de la independència nacional.

La paradoxa és que el quartet de prohoms, és el quartet de les Açores: de Pujol tothom hi renega i pujolejem més que la Ferrusola; Mas està desaparegut fent tots els papers de l’Auca en un col·lectiu de mohicans; Puigdemont -erre que erre- instal·lat en un programa carregat de paraules gruixudes i pirotècnia patriòtica; i Torra no en té ni la mínima idea de que fer, ara passejant per Girona i escrivint un futur text ploramiques sobre la pandèmia. Però l’espai polític i electoral hi és, només cal posar-hi una “cadira”.

No estic degradant a la Laura Borràs, hi haguéssim posat en Calvet, en Ferres, en Prieto o jo, hagués estat igual.

Si us fa il·lusió dir que “l’efecte Borràs” ha existit, doncs val : ha existit, però no és veritat.

Que la senyora com a candidata ha fet un més que digne paper és veritat, però només faltaria. Ningú dubte de la Borràs, però políticament en governança, està més verda que un meló del Maresme. I sobretot no en té ni idea de com mobilitzar a la ciutadania per la independència, això de l’activisme que ara cal potenciar, només ho ha somiat a l’esplèndida literatura que ha llegit. I encara no sé que fer perquè canviï, però sóc tossut.

Acabades les eleccions i vistos els resultats el President Puigdemont es fregava les mans a Waterloo:

-----------------------------

-Que és foti la Pascal !!!. Va exclamar amb força el Molt Honorable.

-Els altres pringats del PDeCat ja els hi està bé per carallots i indisciplinats. Rematant Puigdemont les enfurides i divines paraules.  

----------------------------

-Això t’ho inventes. Em diuen. Puigdemont no és així.

Doncs el President Artur Mas ho veu com una desavinença personal el divorci de Junts i el PDeCat quan fa declaracions com que: “... cal una reconciliació entre Junts i el PDeCat  per recuperar l’hegemonia”.

Reconciliació?

Això va de químiques personals o de Projecte Polític?

El PDeCat i la senyora Chacón han fet una bona campanya i han plantejat un posicionament polític claríssim i inequívoc: són independentistes de centredreta. Tranquils i disposats a governar. Puigdemont i Torra són uns arrauxats. Junts “el partit dictadura de Puigdemont” en paraules de l’alcalde d’Igualada Marc Castells. El PDeCat són el contrapès de la CUP. Els anti-sistema són un problema per Catalunya.

L’artefacte polític del PDeCat és claríssim, però avui no ven, o no ven prou.

Què es fa Consellera Chacón quan un producte no té sortida al mercat? : Es modifica o es substitueix.

Miri senyora Chacón jo des d’aquest blog, en un post titulat “Desconstruint Àngels Chacón del PDeCat”, dec ser l’únic militant de Junts que li ha demanat disculpes per l’alcaldada del President Torra quan la va substituir com a Consellera. Ja sé que jo no pinto res, però des de la modèstia, accepti aquestes disculpes d’un militant d’esquerres de Junts.

Però ara caldrà un temps llarg de travessia del desert de vostè i dels seus amics del PDeCat i paciència, perquè a Junts que som un “bloc nacional” amb dreta, centre i esquerra, de centredreta ja en tenim com a mínim 799 afiliats que son els seguidors que va tenir en Damià Calvet a les nostres Primàries.

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “Conversation” (2011) de Juan Muñoz.

Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (4a. part)

 

Les Esquerres de Junts per Catalunya

Junts per Catalunya està en un moment dolç després d’unes eleccions al Parlament prou bones i disposats a negociar un govern de coalició independentista. Per fer això ja tenim un equip directiu que ha de fer la seva feina.

Però el conjunt d’afiliats de Junts no podem estar esperant el desenllaç de les negociacions, sinó que ja des del primer moment hem de saber rendibilitzar els bons suports a l’independentisme i els que ens han donat a nosaltres.

La campanya electoral ha tingut molts defectes, però també moltes virtuts, esperem un bon informe polític de la direcció que de manera real en faci una anàlisi i passi comptes entre els afiliats. Fa molt de temps que cap directiu passa comptes del que fa, potser ja n’hi ha prou d’afalacs i sentimentalisme i fem política, POLÍTICA en majúscules.

Una de les virtuts de Junts és que som un partit de format de “bloc  nacional” o sigui que convivint afiliats de diferents ideologies democràtiques, units per la reivindicació nacional de la independència. Dit d’una altra manera: convivim dreta, centre i esquerra, per dir-ho fàcil.

En el proper escrit en aquest blog, voldria parlar de les dretes i el centre de Junts, lligant-ho amb les senyores i els senyors del PDeCat, començant pel President Artur Mas. Aquest futur text, que encara no he escrit, complementarà l’escrit d’avui.

Perquè ara i aquí em vull centrar en les Esquerres que formem part de Junts per Catalunya, ho singularitzo perquè jo em sento d’esquerres i sóc de Junts.

Unes de les accions bones de Junts al voltant de les eleccions ha estant apropar-nos diferents col·lectius i/o partits per formar part de la nostra oferta política.

De l’esquerra i el progressisme a Junts a traves de diferents vies i fórmules s’hi ha adherit grups com “Acció per la República”, els “Verds-Alternativa Verda”, el “Reagrupament”, “Solidaritat Catalana”, “Independentistes d’Esquerres” i el “Moviment d’Esquerres”. I no cal dir nombroses persones d’esquerres a nivell personal, com jo.

Calculo que en les Primàries de Junts un 45% d’afiliats netament definits com d’esquerres, varen votar Laura Borràs.

Tot això és ben normal en un bloc nacional i Junts i les diferents opcions tenim relativament bona salut.

El que no és normal és que les diferents veus no tinguin ni veu pública, ni visibilitat. Un partit interclassista i plural no s’aguanta per un puny tancat en ordre intern, sinó a l’inrevés, donant joc a tothom. Saber gestionar la pluralitat és un art.

A més qui demana lluita unitària a l’exterior, el primer que ha de fer és convivència unitària en llibertat a casa seva, és a dir dins del partit. I Junts segur que seguirà la via democràtica, que a més és la més útil.

Tothom internament a Junts sabem que el programa electoral de les últimes eleccions es va fer en un despatx i no hi va haver cap debat intern participatiu de veritat per elaborar les propostes. Simplement omplies un formulari amb propostes i “bon vent i barca nova” o sense refrany: ni cas. Encara no sé que se’n va fer del que vaig aportar personalment i de tot un col·lectiu.

No es tracta de recriminar, simplement el que vull dir és que la pluralitat ha desaparegut en el nostre discurs oficial.

Fins el punt que quan fa un dia en Rufián d’ERC al faristol de les Cortes, ens maltractava de paraula i ens titllava a Junts dels “conservadors” de Catalunya, ningú li respon.

Però és que cap d’esquerres de Junts, i m’autocritico: ni jo, hem posat a caldo aquests que es creuen “progressistes i socialistes oficials” i simplement són un fatxes d’esquerres que volen lligar-nos a que continuem com espanyols. L’Albiach dels Comuns és aquesta mena de propagandista que insulta a Junts diem-nos “xenòfobs” i diu que ho fa des del “progressisme”. I nosaltres callats.

Les Esquerres de Junts per Catalunya hem d’articular almenys un discurs coherent del perquè  som unes esquerres que caminem precisament “junts” amb el centre i la dreta independentista en una mateixa organització política.

Ara a Junts toca remar plegats i fer forta l’organització, però això aconseguit com una maionesa ben lligada des de la diversitat de “productes” i no precisament de marca blanca.

Junts tindrà una forta organització interna estesa territorialment, fantàstic, cal participar i fer-la forta. Però a més cal construir un discurs fort d’esquerres en clau de bloc nacional per sentir-nos còmodes i ser útils en el combat, que no és cos a cos, és el de les idees i les reivindicacions.

De les organitzacions d’esquerra que he citat abans al voltant del pal de paller Puigdemont/Borràs,  jo que sóc politicòleg, activista i especialista en reclutar espanyolistes a l’independentisme, no en ser definir les diferències.

Algú sap quina diferencia té una afiliada o un afiliat d’Independentistes d’Esquerres d’una afiliada o un afiliat del Moviment d’Esquerres? O del col·lectiu d’esquerres Acció per la República?

Ni idea. Algú em dirà per les seves històries de creació: potser sí.

Jo el que només demano és elaborar un discurs conjunt d’esquerres, que cadascú segueixi organitzat com vulgui, perquè suposo que depèn dels acords existents i ben lligats amb la direcció nacional de Junts. Jo no em fico en res organitzatiu, de moment.

Les Esquerres de Junts per Catalunya necessita elaborar, discutir i fer-ne divulgació entre la població de que és Junts i que és l’Esquerra de Junts en clau de bloc nacional.

Tot això ens haurà de portar en el futur a la Primera Convenció de les “Esquerres de Junts per Catalunya”.

Junts no pot parar mai: 24 hores al dia, 365 dies a l’any hem de funcionar, cadascú al seu lloc aportant, el que es pugui.

El procés de la independència és una carrera de fons i tots hi hem de participar, però no transvestits, sinó còmodes, coherents i orgullosos del que fem.

-Progressista tu Jéssica ?

-Progressistes Junts que lluiten per la llibertat !!!.

 

+++

IMATGE: Escultura “The Journey” de Taunyee Robbins.

 

Comentaris a JR Colomines-Companys: locampus@gmail.com     

Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (3a. part)

 

Laura Borràs Presidenta 

del Parlament de Catalunya

Per a Junts per Catalunya les eleccions al Parlament no ens ha anat malament, sincerament millor del que jo creia que passaria.

A mi m’hagués agradat que la candidatura de Borràs hagués estat política i no només sentimental, projectada a l’americana.

Mireu la seqüencia de candidatura i personal:

Dona-exiliats–presoners-primer d’octubre-repressió-pirotècnia audiovisual-culta als líders-simpàtica-look de triomfadora-esposa de cirurgià-mare de jove espavilada-santa innocència política-voyeur literària-calumniada per factures divertides-intel·ligent-guapa-mezzsoprano incapaç de cantar en una coral-venjativa-temerària-mentidera patriòtica-mal educada amb qui la critica-trepadora: encara li falta ser presidenta de la seva escala-la nineta dels ulls de Torra-dona que es pensa que és d’esquerres-diana d’improperis pel desgraciat d’en Rufián-el personatge senyora més divertit de Polònia: Laura Borràs ho té tot i podia ser una fórmula triomfadora.

No, no -m’agradi o no- és, és una fórmula triomfadora de l’època de la imatge i del Twitter.

He volgut entendre més el personatge que jo escoltava a la ràdio, bavejant mentre la Laura fent d’apòstol de que la lectura és transformadora, ens explicava les grans històries d’amor i passió de la literatura catalana. Jo que sóc un romàntic ja veia “els dos amants com nosaltres” i ara he començat a llegir els seus llibres.

L’últim no, perquè encara no es troba en digital. El llibre on la senyora Borràs diuen que ens explica que participant al referèndum de l’1 d’octubre va dir: - Ara em comprometo políticament i per començar vull ser Presidenta de Catalunya. És o no és la Laura una crack?

Tot això no és broma: Ella és així i ha passat.

Jo que sóc un malalt de la política m’agrada estudiar les dones polítiques del món, les més actuals i per fer política s’ha de tenir aquest punt d’ego pujat, que pregunta diàriament al mirall -Qui és la més guapa de Catalunya?

És a dir la Laura Borràs, -que algun dia s’hauria de rodejar d’assessors crítics i no només de massatgistes de culte-, és un bon valor polític i ara toca que sigui Presidenta del Parlament de Catalunya.

Tot són avantatges: Una dona al segon càrrec institucional de Catalunya, rellevància pública, impossible fer-ho més malament que l’actual President del Parlament, no l’haurà de dirigir el President Aragonès i mentre tant, podrà llegir i escriure llibres de divulgació literària, la seva veritable vocació i d’això si que hi entén.   

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “Minna’s Words” (2018) de Jaume Plensa.

 

 

Cap a la independència
després de les eleccions del 14 de febrer 
(Segona part)

Qui em llegeixi ha de saber que jo estic enquadrat a Junts per Catalunya, però també ha de saber que el que a mi m’importa és la independència nacional, i això em dona una llibertat total d’anàlisi dels meus i de tots els altres. Qualsevol independentista català demòcrata és la meva gent.

Òbviament si sóc a Junts com afiliat és perquè crec que la seva fórmula política de “bloc nacional” és la bona per avançar, tot i que ens equivoquem constantment i si badem acabarem destruint l’invent, com ja varen destruir la Crida Nacional per la República.

Si el President legítim de Catalunya i President del meu partit Carles Puigdemont hagués treballat en una empresa privada internacional ja l’haguessin acomiadat. És impossible fer-ho pitjor, com l’enyorat President ho fa.

Mireu que per President maldestra Quim Torra supera tot l’univers, però Puigdemont el pot superar. I és una llàstima, perquè no s’ho mereix. La repressió i l’exili és un mal que porta molt dignament i això l’honora. Però estem empedrant el camí cap a la independència de “sants barons” i no és això el que necessitem. El que necessitem són polítics útils i el Molt Honorable cada dia entra més i més en un cul de sac.

La primera cosa negativa d’aquestes eleccions ha estat que quasi definitivament la reivindicació de fer tornar el President legítim de Catalunya destituït pel 155 decau en el discurs independentista.

Ni nosaltres els de Junts podem defensar en un discurs coherent aquesta fórmula de “retorn del President legítim”. Retorn no vol dir que el ciutadà Puigdemont exiliat pugui tornar a Catalunya: retorn vol dir que directament entra al Palau de la Generalitat restituït.

Està clar que ERC ha boicotejat i de manera ignominiosa ha torpedinat tot el món de l’exili. Fins i tot els d’Esquerra a l’exili han menystingut aquesta figura simbòlica del “President legítim destituït a l’exili”.

Però també nosaltres hem desgastat i fet malbé el caràcter simbòlic i Puigdemont ha volgut fer de candidat de partit i no de President global de tots.

En aquestes últimes eleccions no hagués calgut que estès en una llista electoral i sobretot el que no calia fou fer corre aquell vergonyós temps d’espera perquè el President es decidís anar en una llista, triar un lloc i triar circumscripció. Aquest és un lideratge de vol gallinaci impropi d’un líder nacional.

Si reivindiquem Carles Puigdemont com el legítim President a l’exili com a conseqüència de la repressió, s’havia de defensar i s’ha de defensar amb les dents aquest simbolisme i posar a les cordes a qualsevol partit o col·lectiu independentista que ho qüestiones.

Per altra banda: va ser una jugada brillant que Puigdemont optes i aconseguís ser eurodiputat. Fou i és una jugada funcional que pot donar amplia projecció, facilitat de mobilitat per Europa i una seguretat material i monetària totalment necessària. Això sí que va ser una jugada mestre.

Però pel Parlament de Catalunya el President legítim de Catalunya havia de posicionar-se d’una altra manera i no s’ha fet.

¿Serem capaços de negociar un Govern nou de coalició independentista de la Generalitat de Catalunya incloent-hi el simbolisme del PRESIDENT LEGÍTIM A L’EXILI?

 

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “Transcendence” de Keith Jellum, localitzada a Portland, Oregon, United States.

 

 

 

Cap a la independència
després de les eleccions 
del 14 de febrer (Primera part)

Mentre la nostra honorable casta independentista intentarà formar govern autonòmic, cal organitzar la base independentista per donar suport a les reivindicacions que poden fer possible la nostra independència nacional.

Ni els partits sobiranistes, ni les institucions autonòmiques malgrat les majories electorals de més del 50 % per la independència, no ens portaran a la llibertat. Caldrà a més, el compromís de la gent.

S’ha de preparar la ciutadania per participar pro-activament en el procés reivindicatiu i per això cal tornar a parlar del PROJECTE ESTRATÈGIC de la Via Catalana a la Independència.

Un Projecte que he reivindicat altres vegades i que ara cal re-formular després de les últimes eleccions:

Primer punt: Cal que els afiliats dels partits i entitats independentistes passar-los o sigui preparar-los: d’afiliats a militants. Un militant per convèncer i reclutar adhesions.

Segon: Empoderar els 2 milions i mig d’independentistes a militants pro-actius de difusió de l’independentisme. Mentalitzar que cal participar activament, encara que sigui de manera modesta.

Tercer: Portar l’independentisme als menjadors de les cases. Ni els independentistes convençuts saben defensar amb un argumentar-hi potent la reivindicació nacional.

Quart: Realitzar un reclutament de nous independentistes i en especial fer-ho en poblacions i barris poc propensos avui a les tesis sobiranistes. Cal articular una campanya singular de caràcter públic, dedicant-hi molts recursos, tant humans com materials. Aquesta mena de campanyes són molt diferents de les campanyes electorals.

Cinquè: Articular i promoure les anomenades “Eines de País” per copar democràticament i dirigir el màxim d’organismes públics i privats del País i fer-ho en clau sobiranista.

i Sisè: Promoure la cultura de la unitat independentista, buscant noves fórmules organitzatives unitàries per defensar les reivindicacions de l’amnistia i l’autodeterminació. Les diferents cultures dels partits i col·lectius independentistes fa impossible una acció unitària estable, que només pot venir de la ciutadania de base, organitzada territorialment per tot Catalunya.

Sense un canvi de xip radical en l’estratègia, no hi haurà independència.

+++

IMATGE: Cartell “7 de Novembre – Assemblea de Catalunya” d’Antoni Tàpies, editat per la Sala Gaspar de Barcelona (1971).

MEMÒRIA HISTÒRICA

 

Des de la Plataforma Cultural LO CAMPUS en les seves publicacions digitals hem començar a distribuir les conferències de Fermí Rubiralta i d’Agustí Barrera que varen donar en un acte polític i cultural a l’Ajuntament de Dosrius, emmarcat dins la commemoració del 80è aniversari de la fundació a Paris del Front Nacional de Catalunya.

Conferència de l’historiador Fermí Rubiralta: “El Front Nacional de Catalunya (FNC) al llarg de la seva història (1940-1990)” (Text ampliat).

Conferència de l’historiador Agustí Barrera: “La rella i el solc. Esteve Albert i Corp”

 

A L’INDEPENDENTISTA aquests articles seran debatuts a la nostra  “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista”. Articles ... clicar aquí

Els mateixos articles també es troben a l’apartat: “Aportacions a la HISTÒRIA del Front Nacional de Catalunya” del Web del MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines. Articles ... clicar aquí

+++

IMATGE: Escultura “Paleta-poeta” (1989). Poema-objecte de Joan Brossa.

 

Recuperant la meva MEMÒRIA PERSONAL: la CASA dels PARES (2)

 

Entre el “Conclave Musical” i les “Barbolles Poètiques”: unes vivències

A mi m’agrada més parlar de la “Família Colomines Companys” que de mi, per molt cregut que em creieu, perquè els meus pares varen ser espectaculars.

Els meus germans i jo, som calcats en alguna de les coses que els pares varen viure. Cadascú de nosaltres decantats almenys amb una de les dèries familiars.

Jo em centro a parlar del “pis Familiar del carrer Aragó” de Barcelona, perquè acabaria sent una metàfora de la vida intel·lectual i política que vivia Catalunya sota el franquisme. A més de les coses que es feien a casa, agrupava gent molt diferent i molt plural, aportant si voleu un retrat d’uns sectors socials molt il·lustrats, alguns mandrosos en les reivindicacions polítiques i d’altres perfectament combatents per la llibertat nacional i democràtica.

Sí hagués de fer un guió de que cal parlar sobre la vida al “pis del carrer Aragó” hauria de parlar almenys de 7 coses, a part de les festes familiars, de la pràctica mèdica i dels registres de la policia:

Del “Conclave Musical”, de les “Barbolles Poètiques”, del teatre infantil, de “l’allotjament” a escriptors i artistes, de les lectures familiars de l’obra literària del pare, de la clandestinitat del FNC i de la moguda de la lluita unitària: la Coordinadora, l’Assemblea de Catalunya i el Consell.

En el “Conclave Musical” que en parlava en el post d’ahir, varen aparèixer a la nostra família una parella que fou determinant en molta de la nostra història d’aquella època: Agustí Millet i Teresa Tolosa. Els “padrins” com afectuosament els hi dèiem, i que en realitat ho varen acabar sent. Mereixen un llibre sencer per parlar d’ells i això ens portarà en altres escrits a parlar de Sant Andreu de Llavaneres, localitat situada al Maresme.

La vintena de persones que venien assíduament a les sessions del “Conclave Musical” totes demòcrates i catalanistes, no crec que estiguessin molt disposades a la militància i no sé que haguessin dit de saber que a dos metres on estaven escoltant musica, s’hi celebrava al mateix pis nostre, una reunió política que la policia n’hagués dit “subversiva”.

El pare era conscient d’aquest allunyament entre grups assistents a les diverses “coses” de casa i en una de les seves obres de teatre “Els postergats”, en una escena on es parla al costat del riu Danubi i que l’autor suggereix que ha de sonar el vals “Danubi blau” de Strauss el fill, hi ha un avís i un clam als diferents grups i als diferents compromisos, que nosaltres vivíem.

Això ho recordo, sense haver-ho llegit, perquè unes de les pràctiques que es feien a casa, era que el pare reunia a la família i ell en veu alta ens oferia l’últim escrit seu, fos poesia o teatre, i també de escrits en marxa. En aquella època per la ràdio ens deien “... que la família que resava el rosari conjuntament en família, seguia unida ...”. Nosaltres de manera unida, escoltàvem les creacions literàries del pare.

Malgrat molta de la despolitització o politització però no expressada pels melòmans de l’òpera del “Conclave Musical”, aquest grup també fou el meu públic de les obres de teatre que jo muntava a casa.

Amb la complicitat del tiet Victori que em pintava les peces clau per l’atrezzo de l’obra, jo pintava amb pots de Takers de gouche i paper d’embalar uns grans decorats, més alts del que jo era. Muntava obres que de infantils en tenien poc, encara que parlaven de Montserrat i la seva “Moreneta” o de l’imperialisme nord-americà.

El pare s’indignava que jo convides als amics “melòmans” perquè era gent gran i deia que jo havia de convidar a un públic infantil. Ja en aquella època a mi m’anava la gent “gran”, per tenir-hi una bona polèmica.

Tinc els noms de tots els homes que participaven al “Conclave Musical” i al meu teatre “infantil”, el nom d’algunes dones assistents, però no de totes i em rebenta no tenir-ne el seu nom per escriure’l.

I la culpa és la de sempre: les dones apareixien com a “esposa de ...”. Encara que la majoria a mi em semblaven més “sàvies” que els seus marits i en realitat segur que ho eren.

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “La dona que es pentina” (1921) d’Esteve Monegal. Instal·lada novament des de fa uns dies a la Plaça del Pati de Valls. En la fotografia quan la instal·lació era a un dels extrems de l'estany.

Recuperant la meva MEMÒRIA PERSONAL: la CASA dels PARES (1)

 

Les vetllades musicals d’òpera

A casa dels meus pares al carrer Aragó 239 3er 3a de Barcelona en plena Eixampla, hi va haver molta activitat cultural, cívica, política i mèdica. Els fills hi participàvem intensament, és clar que cada un dels 4 germans que som, tot ho vàrem viure diferent segon el període i l’edat de cadascú.

A la dècada dels 50 vaig viure el que anomenàvem el “Conclave Musical”: les vetllades musicals amb versions discogràfiques d’òperes, a traves de gravacions de rigorosa actualitat i que havien estat buscades en el mercat internacional. Un material finíssim d’importació.

Aquestes sessions entre amics melòmans tenien la seva varietat de gustos i tenien les seves discussions d’estils, de compositors, d’execució i de les gravacions reproduïdes en vinils de llarga durada. I no era només escoltar les obres, sinó que a més les sessions tenien com a complement central la representació de les emocions musicals en un teatret.

Un teatrí com espai escènic, a la italiana amb un prosceni i un teló. I en el que la dramatúrgia comptava amb punts de llum pels personatges sense fer servir figures, tot ambientat amb uns decorats pintats per a cada obra.

Un fuster Ramon Colomines, el meu avi i un artista que pintava Lluis Victori, el meu oncle, varen construir les caixes lumíniques amb els seus efectes de colors difuminats amb reòstats i varen confeccionar i pintar a mà uns bonics decorats. El meu pare feia de director i la mare ho resumia tot al final amb una xocolata amb melindros per a tots els assistents.

Cada sessió reproduïda amb un tocadiscs Thorens, tenia el seu libretto amb l’idioma original i la traducció al català, Afegint-hi molts cops articles de crítica musical.

La música va portar discussió i pacte sobretot en el cicle sobre Bayreuth amb les obres de Wagner. Una discussió sobre Wagner pot portar tanta passió com discutir el futbol del Barça.

Això passava les tardes de cada dissabte, començat la dècada del 50 i superposant-se als 60 en un altra esdeveniment cultural a casa que foren les sessions de poesia: les famoses “Barbolles Poètiques”.

 (Continuarà)

 +++

IMATGE: Fragment d’un “Paisatge” pintat pel meu tiet Lluís Victori i Elias.