Recuperant la meva MEMÒRIA PERSONAL: Articles (1)

Avui explicàvem al digital LO CAMPUS DIARI la noticia de que “Alumnes d’ESO ibatxillerat de Catalunya s’impliquen avui dimecres en el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust”. Mai farem prou per mostrar i demanar respecte a les víctimes de la bestialitat de l’Holocaust.

Estic recuperant la meva memòria personal i dels meus arxius en els que he de posar ordre, surten articles de tota mena que no recordava, però malgrat el temps podríem dir que “aguanten”.

Contribuint al record de l’Holocaust i en homenatge a les víctimes, deixeu-me que recuperi i pengi aquí al blog un article que vaig publicar al diari Avui quan va morir el pintor Joan Miró. Tot va de compromís i cultura, una manera de denunciar qualsevol atac a la dignitat humana.

(Com anècdota de dietari amb aquest text vaig aprendre a titular els articles. El text el vaig tenir d’escriure i lliurar molt ràpid al diari. El meu text va arribar a la taula del director del diari Avui que era en Josep Faulí i anava sense títol.

Això també m’ho he trobat com a director de publicacions, que els autors no titulen els seus textos. Vaig tenir una agra discussió amb en Faulí i no va parar d’incordiar-me, fins que li vaig donar el títol que porta l’article sobre en Miró.

Jo volia la seva ajuda, però ell deia que era jo el que li havia de dir. I així buscant el fons, la quantitat de paraules i l’impacte narratiu vaig arribar al títol. Una anècdota que cada dia recordo amb els periodistes i col·laboradors que treballem a la redacció).

El compromís cívic de Joan Miró

Per als ciutadans de la Catalunya d'avui, l'obra de Joan Miró s'ha introduït tant en la vida quotidiana, que forma part d'una manera natural de les nostres coses. De «Mirós» n'hi ha pertot arreu! La fecunda activitat de l'artista i la seva projecció pública han situat l'obra de Miró a un nivell tan popular, que per exemple les generacions joves de Catalunya, és a dir, els nascuts a partir del 60, conscientment o inconscientment tenen talment assumida la simbologia mironiana que per ells Catalunya i les obres de Miro són una mateixa cosa, com ho és París i la torre Eiffel. Aquesta compenetració és el triomf de l'artista

És aquest «connectar» amb el poble, amb un llenguatge original i Inconfundible, que dóna a l'obra de Miró una dimensió de patrimoni nacional català. Des de fa molt de temps, els signes d'identitat catalans tenen incorporats signes mironians.

Aquesta és la primera acció cívica que Joan Miró ha fet per Catalunya. Enriquir amb frescor creativa les «coses de casa».

Però Miró té tota una trajectòria cívica que l'ha convertit en un nacionalista català i un demòcrata militant. Una militància feta en silenci, però existent.

Es una faceta poc coneguda de l'artista, però ni que sigui esquemàticament ens cal conèixer aquest aspecte per acabar d'entendre el compromís global d'aquest creatiu. El compromís artístic de trencar motllos ha tingut també un compromís cívic, que des de les primeres èpoques ha estat un neguit, molt sovint dinamitzador.

Hi ha qui ha presentat Joan Miró com un «nen gran», un autèntic «somiatruites» extraordinari i sensible, desconnectat de la realitat quotidiana. I tanmateix ha estat el contrari: un artista extraordinari i sensible que, d'una manera racional, no ha deixat de fer atenció a la situació que l'envoltava. I això des de sempre.

Els estrangers ho han entès clarament. Ja el 1923 «The Little Review» de Nova York dedicava tot un número a Miró presentant-lo no com a espanyol, sinó com a pintor català. Ho voleu més clar?

Joan Miró, com escrivia Cirici Pellicer, «ha mantingut una O d'autenticitat incorruptible al seu nom i a tot el que això significa». La catalanitat radical de Miro l'ha situat com un nacionalista compromès, compatible amb un aspiració d'universalitat que tot nacionalisme reivindicatiu també defensa. Miró anava pel món com a català, sense intermediaris. Vet aquí la segona acció cívica del pintor.

Tornant al Cirici de 1962, «Miró no s'ha volgut salvar sol: on algú ha parlat de Miró, ha calgut parlar de Catalunya». Amb la seva obra, Joan Miró ens ha ajudat internacionalment; entre moltes altres coses, ha fet de Catalunya un dels països del món representats pictòricament a la seu de la màxima organització internacional de la cultura com és la UNESCO.

La tercera dimensió cívica de Miró es troba en el mateix contingut de les seves obres. Les litografies de la sèrie «Barcelona» (1939-1944) són veritables clams contra la dictadura. Però aquests clams de llibertat han estat fets quan calia i d'acord amb cada època. D'una manera que no donava possibilitat a equívocs imaginatius. El cartell n'ha estat una eina directa. Des de la seva pintura mural del 1937 El segador català, exposada al pavelló de la República a l'Exposició Internacional de París, i el seu cartell «Aidez l'Espagne», fins als innombrables cartells amb compromís polític que ha realitzat al llarg de la seva vida, hi ha tota una tasca creativa al servei de la resistència democràtica.

Un repàs dels cartells ens permet d'adonar-nos que Miró va realitzar, en els últims anys de lluita per la democràcia, aportacions tan variades com, per exemple un cartell del primer de maig de 1968 com a contribució a les activitats dels sindicats clandestins; un cartell en homenatge al centenari de Pompeu Fabra (1968); un altre realitzat en suport del teatre a Catalunya (1973), un de Suport a la cultura catalana per a Òmnium Cultural (1974), un de titulat «UNESCO: droit de l'home» (1974), un per a l'AVUI (1976), primer diari català de després de la postguerra; un altre per a l'organització Amnistia Internacional (1976); un per a la celebració del Congrés de Cultura Catalana (1977) i, del mateix any, un altre amb el lema «Volem l'Estatut». Per Miró la catalanitat no s'acabava al Principat i dedica també un cartell a l'Obra Cultural Balear. Com veiem pel contingut dels seus cartells, Miró sempre fa costat a reivindicacions polítiques unitàries, no partidistes.

Ajudà també a la resistència democràtica catalana a través d'un altre mètode: regalant directament les seves obres. Miró oferia amb molta freqüència —sempre que li ho demanaven— obres per ésser venudes i amb els diners obtinguts donava suport econòmic a tasques democràtiques. Per exemple, en la malauradament famosa Caputxinada, quan la policia franquista va reprimir els assistents a l'Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d'Estudiants al convent dels caputxins de Sarrià i, posteriorment, va multar una colla d'assistents, a París s'organitzà una subhasta per recollir diners. Miró hi aporta una obra i aquesta fou també una manera de comprometre's públicament. Com a anècdota, comentem que en la subhasta l'obra de Miró gaudí d'una bona puja: ni més ni menys, la meitat del que es necessitava. Quina contradicció, tanmateix aquell cop positiva, la mercantilització de l'art ajudant la democràcia!

Miró va fer acte de presència —ja sigui per signatura o assistint-hi personalment— a actes antifranquistes. Això ho anà realitzant sempre que convenia i ell i els seus assessors ho creien útil: no cal dir, útil per al país.

Aquesta quarta dimensió del seu compromís cívic va tenir una actitud de fermesa i de repte clar a la dictadura franquista. Tots recordem amb agraïment la seva presència a l'abadia de Montserrat a la tancada de l'Assemblea d'Intel·lectuals de Catalunya, durant el judici de Burgos. Amb els aplaudiments amb què fou rebut Miró es va acabar de reafirmar una presa de posició unitària de totes les forces de la cultura catalana.

Però és que Miró també va signar tota mena de peticions i manifestos a favor de Catalunya, de la democràcia, de la pau i dels drets humans. Com a mostra en citem dos exemples: el 1963 va ésser un des signants de la «Campanya de les instàncies» i els 1969 fou un dels signants del «Document contra les tortures», que potencià la Taula Rodona, plataforma que es pot considerar l'inici de la política unitària de Catalunya contra el franquisme. Miró continuava, doncs, fidel al seu compromís.

Aquestes son, exposades breument, les quatres dimensions d'una trajectòria cívica, viscuda volgudament durant l'època franquista, des d'una actitud de «exiliat al seu país». Perquè Miró, durant la dictadura no va voler marxar mai, però es va «autorecloure». Miró, des de l'illa de Mallorca, protegit de crispacions i amb una actitud premeditadament discreta, va comprometre's i va ésser sensible a les reivindicacions més profundes per Catalunya i la democràcia.

El món no solament ha perdut físicament un artista extraordinari, sinó també un entusiasta defensor de la llibertat. Adéu, Joan.

 

Joan-Ramon Colomines-Companys

Diari Avui, dimarts 3 de gener de 1984

+++

IMATGE: Cartell de Joan Miró per “Amnesty International”, (1976).

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: FINAL 19)

 

CALAIX DE SASTRE: final del meu particular homenatge en la commemoració 
dels “80 anys del Front”

1. Ja he arribat al final de les meves sèries sobre el Front Nacional de Catalunya que vaig viure, lligant-ho amb la celebració dels “80 anys del Front”. La veritat és que tinc encara moltes coses a explicar sobre el partit, però ho deixaré per fer-ho en altres formats que no siguin com en aquest blog: un dietari personal.

Seguiu enviant comentaris i dades per rectificar tot el que calgui.

 

2. Un tema pendent:

No hi ha dubte que el “Front Nacional de Ripoll”, el partit polític legalitzat amb traïdoria per les lleis espanyoles taca el nom i la història del Front Nacional de Catalunya.

El problema ja no és que s’atribueixin el nom d’un partit històric, el problema també és que pretenen i així ho expliquen: ser-ne els hereus i reivindiquen el seu passat, centrant-ho en l’època del principi de l’organització.

Tot això amanit amb perles com la xenofòbia, el racisme, la insolidaritat amb els més dèbils, el supremacisme del català com a mascles prepotents, el plantejament del català com una obligació repressiva i moltes altres plantejaments reprovables i incompatibles amb la independència que és llibertat i no una presó per qui no combrega amb les suposades “essències nacionals”.

És un plantejament reaccionari a combatre per higiene democràtica i d’alliberament nacional.

No sé encara que s’ha de fer, però s’ha de fer alguna cosa.

Idees?

 

3. Des del “MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines” continuarem impulsant el PROGRAMA “Memòries de dones independentistes” per tal d’incentivar a que escriguin pàgines memorialistes les militants històriques vives. Aquest programa és introduir la perspectiva de gènere en els estudis i memòries de l’independentisme.

La veritat és que costa molt animar a escriure a les protagonistes que hem connectat, però també costa trobar-les digitalment perquè ens trobem amb una situació que no havíem previst: dins d’aquest col·lectiu femení la bretxa digital és un fet.

Ja veurem si tot arriba a bon port, de moment pinta molt malament. Si podeu ajudar, serieu molt benvingudes i benvinguts.

 

4. Segur que seguiré escrivint sobre el Front, però ara començo les meves “memòries d’infantesa i adolescència (1951-1968)” com el post ja publicat al meu blog:  “1951 / 2020”.

No crec que interessi molt als membres d’algunes de les llistes d’e-mails que ens enviàvem textos polítics, per tant no en faré una distribució diària.

A més vull entrar a parlar de la política del nostre dia a dia.

Però si algú vol seguir connectat amb el meu blog, hi ha una manera automàtica.

En el meu blog, al començament, a la columna de la dreta, com a segona entrada que diu:  “Novetats d'aquest blog al vostre E-mail”. Només cal posar la vostra adreça d’ e-mail i cada vegada que hi ha un text nou, l’enginy us envia una nota amb el link.

És un enginy nord-americà que funciona amb la seva franja horari i triga unes hores en l’avís als subscrits.

Però com sempre, qui vulgui connectar amb mi directament, l’e-mail és la millor via: locampus@gmail.com

El meu mòbil sempre està desconnectat pel públic en general, no cal que ho intenteu.

Si cal parlar per telèfon amb mi és aquest: (+34) 973204907. Hi ha un contestador automàtic per deixar una gravació. Si estic escrivint, ja pot trucar el telèfons mil vegades que l’acabo desconnectant i no contesto. Un dia vaig descobrir una cosa que sembla que sabia tothom: que depenen de com va la trucada, quan penges acabes escrivint diferent.

 Bona sort a tothom.

+++

 IMATGE: Escultura “Head of sleeping child” (1908) de Constantin Brancusi.

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 18)

La sortida del Front de Joan Cornudella 
-l’Avi- ( i final 3)

L’esdeveniment polític de quan Joan Cornudella -l’Avi- va deixar el Front Nacional de Catalunya, de fet no em tocaria tractar-lo ara i aquí, perquè jo per aquests “80 anys del Front” volia aportar algunes dades, anècdotes, comentaris i petites anàlisis del partit d’entre 1969 i 1976.

Aquesta marxa de Cornudella va passar de manera escalonada amb  diferents parts i a més no ho va fer sol, sinó amb un grup de simpatitzants suposadament amics, almenys amics polítics.

Sincerament, m’és impossible escriure sobre aquest esdeveniment de Cornudella d’una manera vivencial com he fet en altres apartats, perquè no ho vaig viure en directe, formant part del que anava passant i tot el que sé o ho he llegit o m’ho m’han explicat o encara no ho sé i només ho suposo o intueixo.

Així doncs la meva visió és sobre informació de segon nivell, per tant depèn d’interpretacions d’altres i encara que ho he revisat tot buscant en una diversitat de fonts, el primer que m’he trobat és que les dades personals polítiques del nostre protagonista no lliguen.

I a més que del període de 1977 a 1990 del Front no hi ha una explicació detallada de tot el que va passar o almenys aquesta explicació no l’ha he sabut trobar, i això dificulta fer el seguiment de la política de Cornudella durant aquest període.

Son 13 anys del Front viscuts en la transició i en la democràcia cap a l’Estatut d’Autonomia.

Com ja he comentat en el post anterior d’aquest blog: el 1976 hi ha una crisi interna a Front jo deixo el partit i Joan Cornudella fill lidera Front i Joan Cornudella pare segueix com a President.

La diàspora de directius i quadres del Front sempre ha seguit estant connectada, fins i tot o sobretot quan aquests membres han militat en partits i col·lectius diferents.

Com sempre he dit : Qui ha estat del Front, ho serà tota la vida.

A part de la solemnitat o incredulitat que li podeu donar a la meva sentència, el fet és que a l’arena política de Catalunya hi ha exFront per tot arreu. Encara diria més, hi ha hagut quadres i directius que han exercit doble militància.

I Joan Cornudella pare va interpretar tots els Papers de l’Auca. Això no vol dir que no se li escapessin de les mans dinàmiques que ell havia potenciat o autoritzat, per exemple l’acció directa.

Em falten dades per escriure sobre la sortida de Joan Cornudella del Front, per tant no ho puc fer encara.

En un blog de format dietari com aquest tot és molt directa i de vegades sembla improvisat, perquè realment de vegades ho és. Però usualment per escriure tens una base documental ben lligada prèviament, per després escriure àgil i amb un llenguatge entenedor.

Doncs us proposo que llegiu i intenteu pensar i algun valent contestar, un seguit de preguntes sobre la temàtica que tractem i que jo necessitaria saber per escriu un text o un post.

Imagineu que és un “joc intel·lectual” fet on line i que podeu utilitzar tot el material de referència que cregueu que us fa falta, per exemple buscant-lo a internet o algun calaix de casa vostra o que us animeu a escriure sobre les vostres vivències personals al Front.

Fins i tot per ajudar: jo aporto un parell de document del nou ARXIU que comencem a crear el MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines.

Amb unes hores ho podríeu tenir contestat tot, fent tantes interrupcions com necessiteu.

Endavant doncs ...

UNA NOTA TÈCNICA: Si algú té material i el vol compartir, penseu que la millor manera és escanejar-lo i obtenir l’arxiu en pdf. El pdf va millor que la imatge del jpg per un document, tant per llegir-lo, com per obtenir el text per passar-ho a un altre format per llegir-lo millor i també per arxivar-lo.

Llistat de 20 Preguntes relacionades amb la sortida de Joan Cornudella i Barberà del Front Nacional de Catalunya:

(Algunes preguntes inclouen sub-preguntes que cal també tenir en compte. I un parell de preguntes porten adjuntades documentació del nou Arxiu del MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines. Aquest material cal llegir-lo per poder contestar).

1.Quin paper fou el del Front dins de l’Organisme Consultiu de la Presidència de la Generalitat creat pel President Tarradellas?

2.Quina fou la negociació entre el Front i el President Tarradellas per constituir una candidatura electoral a l’estil de Solidaritat Catalana?

3.Quins foren els continguts de negociació del Front en la seva participació en la coalició “Pacte Democràtic per Catalunya” amb el PSC (Reagrupament), CDC i EDC? Eleccions legislatives de 15 juny del 1977.

4.Amb la detenció de militants d’EPOCA l’1 de juliol de 1977, va provocar la publicació d’articles a diari espanyols atribuint a Joan Cornudella l’estar ideològicament darrera aquest grup: que va fer oficialment el Front davant aquesta noticia? Que vàrem fer els Cornudella?

5.Quina fou l’aportació del Front a la “Primera Conferència d’Organitzacions Independentistes dels Països Catalans”? (Barcelona, 12 i 13 de novembre de 1977).

6.Front va celebrar un Segon Congrés en dues fases: amb unes ponències sobre l’estratègia, la línia política i un manifest-programa: quins foren els seus continguts i quin fou el debat? (Segona fase: 26 i 27 de novembre de 1977).

7.Quines foren les postures de Joan Cornudella pare i fill en el Segon Congrés del Front? Hi ha Actes escrites dels debats?

8.Al Consell Nacional del FNC del 12 de febrer de 1978 Joan Cornudella i Feixa com a secretari general, en plena consonància amb el seu pare, proposà una progressiva aproximació als socialistes catalans en procés d’unificació. Quina foren les opinions dels delegats? Quina fou la resolució final de la reunió? Hi ha una Acte escrita de la reunió?

9.El 25 de febrer del 1978 Joan Cornudella i Feixa i el seu pare abandonaven Front: Quins o quants militants, quadres o directius ho varen fer també com ells?

10.Quin fou el Document oficial del Front explicant la sortida del seu secretari general i el seu president?

11.Hi ha acadèmics i militants del Front que sostenen que la Família Cornudella i afins, varen entrar a la militància dels socialistes sobretot del PSC(PSC-PSOE) com un lloc refugi i amb la garantia que no els hi passaria res després d’haver-los vinculat amb EPOCA: És possible aquesta teoria?

12.Quina fou la línia política de governança del nou secretari general Jordi Casas-Salat davant de tota aquesta crisi?

13.Els Cornudella pare i fill i altres exFront entren formalment al PSC-Reagrupament i Joan Cornudella dicta una conferència al Col·legi d’Advocats de Barcelona on justifica amb arguments el seu pas a la seva nova militància: Quines idees centrals utilitza per justificar el seu canvi polític? (Conferència 10 de juliol del 1978).

S’adjunta el text de la conferència ... clicar aquí

14.Els dies 15 i 16 de juliol de 1978, té lloc el Congrés de la Unitat Socialista, amb la participació del PSC-Congrés, la Federació Socialista de Catalunya del PSOE i el PSC-Reagrupament, i d’on surt el nou Partit dels Socialistes de Catalunya: Quin fou el paper de Joan Cornudella?

15.Cornudella és presenta a les eleccions al Parlament de Catalunya com a militant del PSC (PSOE): Quins son els seus arguments de campanya?

16.En la campanya electoral Cornudella pare té una polèmica a traves de diferents articles amb Joaquim Ferrer i Mallol al diari Avui: Quines són les tesis de les discrepàncies?

S’adjunta articles ... clicar aquí

17.Elegit Joan Cornudella com a diputat del PSC fa una intervenció en el Parlament de Catalunya, el 6 d’abril de 1983, explicant les seves raons de la seva incorporació al PSC: Quines són les tesis de l’explicació?

18.Durant el temps del que estem parlant diversos directius o quadres històrics del Front ingressaran al PSC o a Convergència o a l’independentisme marxista: Quin són aquests militants? Com ho justifiquen?  Alguns varen tenir un itinerari més llarg : primer al PSC amb els Cornudella i després a Convergència: A qui ens referim?

19.El polític Joan Reventós del PSC com Raimon Obiols i Jordi Font varen reivindicar la figura de Joan Cornudella en llibres i articles després de la seva mort: Amb quins arguments polítics reivindicaven Cornudella?

20.Antics militants del Front i d’altres col·lectius de “pensament i debat sobiranistes” han creat el MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines: En quins termes des de l’independentisme es segueix reivindicant la figura de Cornudella o en quins termes d’altres la blasmen?

+++

IMATGE: Cartells electorals de la coalició “Pacte Democràtic per Catalunya” en les Eleccions legislatives del 15 juny de 1977. Joan Cornudella i Barberà es presentava pel Senat. Hi ha estudiosos i militants del Front que sostenen que si Joan Cornudella hagués aconseguit l’escó de senador pel Pacte, la història posterior hagués estat una altra per “l’Avi” i pel Front.

 

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 17)

 

La meva sortida del Front (2 de 3)

En el meu cas la sortida del partit, no hi va haver document polític de comiat, simplement perquè jo vaig “saltar” com a conseqüència d’un cop d’estat intern.

Va ser una típica lluita de poders al Front Nacional de Catalunya: on Joan Cornudella i Freixa i Jaume Martínez varen guanyar, jo vaig perdre i l’Avi en Joan Cornudella i Barbera en fou la “víctima”.

El FNC contava amb una robusta organització de militants amb una xarxa territorial molt àmplia, amb una millor potència humana a les Terres de Lleida.

Teníem presencia pública d’agitació de manera intermitent.

Teníem publicacions en marxa: centrals i sectorials.

I teníem una presència notable en les plataformes unitàries antifranquistes de les que moltes d’elles les havíem ajudat a construir nosaltres, com a resultat d’estar implementant la nostra estratègia de la “unitat a traves de l’acció”.

Tot molt ben lligat amb una dinàmica d’escola de militants que ajudava a un reclutament constant de futurs afiliats, simpatitzants o simplement patriotes que ajudaven puntualment.

Tot i les nostres mobilitzacions qualificades de “populars i combatives” tenien un índex baix de represaliats. Les recomanacions d’en Robert Surroca en Seguretat, funcionaven sempre.

Les despeses econòmiques eren descomunals: sous d’alliberats -jo era un d’ells-, una xarxa de pisos de lloguer, viatges pel territori, material d’agit-prop de tota mena, quotes de manteniment de militants a l’estranger, sense deixar de pagar la quota al President a l’exili i aportacions a les despeses de la lluita unitària.

A més jo creia que un represaliat, a part de plorar la desgràcia amb la família, calia passar-los-hi un sobre a final de mes per seguir vivint.

Tota aquesta despesa va tenir els seus benefactors com empresaris patriotes -l’Antoni Malaret es va guanyar el cel-, molts militants varen pagar moltes coses de les seves butxaques i després hi havia el diner diem-ne “opac” que moltes vegades dèiem amb l’Oriol -un altre alliberat-:

-No seran falsos?. I miraven els bitllets a contrallum.

L’economia de la clandestinitat seria una bona recerca acadèmica.

Si el Front hagués estat una empresa podrien dir que anàvem bé.

Però que “veníem”?

Òbviament anàvem contra el regim, però no preteníem tombar-lo nosaltres solets, -ja ens hagués agradat-, el que preteníem era fer més adeptes, fomentar que més gent de Catalunya assumís la independència i els passos entremitjos que defensaven com l’Estatut d’Autonomia. I això vist i practicat dins uns valors socialistes democràtics.

La “botiga” funcionava i anava a tota vela.

Ah!!! però tres qüestions varen començar a inflar-se acabant sent un problema a l’interior del Front.

La competència política entre forces, fins i tot en clandestinitat, és molt dura i la nostra gent, sobretot la jove quasi de la mateixa edat que jo tenia, era molt sensible a les crítiques i alguns defallien quan es trobaven altres grups que equiparaven el nacionalisme català en posicions de dreta i des del propi món independentista marxista, també ens col·locaven aquesta etiqueta.

Tant era el neguit d’alguns, que varen exigir a la direcció canviar el nostre nom de Front Nacional de Catalunya per un nom on la paraula socialista hi fos inclòs.

La segona qüestió que va acabar sent un problema era els que deien que la lluita unitària antifranquista del Front ens eclipsava l’exposició dels nostres objectius finals. Que l’autonomisme tapava l’independentisme.

Aquí va aparèixer l’any 76 per primera vegada al Front una corrent d’opinió que s’auto-batejà com a Col·lectiu Clarís format segons sembla, i ho dic així perquè no ho vaig comprovar i la historiografia aporta noms diferents: Joaquim Ferrer i Mallol, Jordi Vila, Jordi Casas-Salat, Antoni Malaret i el líder o la veu cantant era Joan Cornudella i Feixa, el fill de l’Avi Cornudella.

Alguns historiadors diuen que el Col·lectiu Claris tenia un plantejament favorable a una política d’aliances, dirigida a la formació d’un Front d’Esquerres  amb la reivindicació de l’Estatut del 1932, contemplant després el federalisme o el confederalisme.

A més el Col·lectiu Claris denunciava que el Front havia caigut en el laberint de defensar novament la “lluita armada”.

Precisament la tercera qüestió que internament al Front ens col·locava en una postura difícil, eren els que parlaven obertament de “lluita armada”. Una pràctica deien, que calia que fos independent i sense direcció i/o connexió política.

Amb els joves amb genètica castrense i els teòrics com Jaume Martínez, teníem un problema descomunal. Problema major perquè semblava que Joan Cornudella, l’Avi, assumia els termes de Martínez.

Així doncs tres problemes: canvi de nom del partit, les tesis del Col·lectiu Claris i els “militars” de Martínez.

Òbviament al voltant de tot això, hi havia la lluita diària que continuava, la repressió i encara que estàvem en el final de la dictadura i en mig d’un procés de transició, tot no era possible fer-ho a la superfície.

Postura meva, que era el secretari general:

No al canvi de nom, a l’inrevés: la idea de Front Nacional s’havia de traduir en pluralitat i diversitat ideològica interna en el marc del socialisme democràtic.

No a reduir la nostra participació a la lluita unitària i per tant a diluir reivindicacions com l’Estatut.

No a introduir temes militaristes en l’estructura del nostre partit polític. I un no rotund a que el Front fes costat o donés cobertura a qualsevol pràctica, secció o grup que fes acció directa sense que tingues una direcció política.

Un dia del mes d’octubre de l’any 1976 aprofitant una sessió de direcció ampliada del Front i després de demanar-me que sortís de la sala, el partit em va destituir del meu càrrec de direcció.

L’acord entre Joan Cornudella fill i Jaume Martínez tot i que tenien posicions absolutament contraposades es varen posar d’acord en retirar-me de la direcció.

Cornudella fill assumia el meu lloc. I a més Joan Cornudella l’Avi, practicant per primera vegada el nepotisme més descarnat, va fer costat a l’operació i va continuar sent el President del Front en aquesta nova etapa. Això se suposava tindria un enorme valor per la militància perquè donava respectabilitat a l’operació.

A mitja reunió del meu defenestrament Francesc Espriu no vas voler esperar el final del desenllaç, va sortir de la sala de la reunió i va esperar pacientment al meu costat assegut al passadís. Un Espriu excel·lent i un artista en tot.

I després d’aquest increïble episodi de lluita de poders i de allitar-se posicions irreconciliable però amigues per “matar” un tercer, vaig cometre l’error més gran de la meva vida: vaig donar-me de baixa del Front Nacional de Catalunya, la meva escola política i de vida. Simplement els vaig engegar a la merda.

Havia d’haver-me quedat i lluitat pels centenars de militants amb els que estava compromès.

I això no ho explico i en faig una autocrítica aquí per primera vegada, fa uns anys ja ho vaig dir en una gravació d’una entrevista que em van fer, buscant els fets històrics de la meva militància. (Aviat la gravació la penjaré completa en aquest blog).

Jo com el meu pare no vaig provocar una escissió al Front. Vaig marxar sol.

Un mes després del meu comiat un grup de militants de les Terres de Lleida del Front en desacord amb la direcció del partit que implementava la política del Col·lectiu Claris o sigui de Joan Cornudella fill, abandonaren el FNC, constituint-se com a Col·lectiu Combat.

Mentrestant Jaume Martínez i Vendrell ja campava per lliure sense direcció política, fent l’almogàver que tant el seduïa.

Jo vaig ser una fitxa més d’aquest puzle, un drama personal sí, però simplement una fitxa com explicàvem als futurs militants quan els instruíem per treballar en equip, però en tot aquest episodi el que es varen carregar definitivament és l’organització professional més ben construïda i operativa de l’independentisme contemporani. Una obra coral amb el sacrifici de molta gent honesta.

+++

IMATGE: Acte a Berga: “Homenatge Nacional a Mossèn Armengou”. 30 de maig de 1976 al Teatre del Casino Bergadà. Presidit per Josep Pont i Gol, Arquebisbe de Tarragona i amb la participació, com és veu en la fotografia, de Carme Calderer, JR Colomines-Companys, Josep Guia i Joan Ballester Canals.

 

ADDENDA d’aclariments:

Al meu escrit hi havia un comentari sobre el Col·lectiu Combat i la Família Culleré que sembla que és erroni.

En Pere Culleré de Lleida m’ha aclarit on hi havia els errors.

Per una banda al meu text he suprimit el paràgraf que deia:

“ ...  L’històric militant de Lleida Joan Culleré va formar part del Col·lectiu Combat. Aquest grup va emprendre un viatge que va seguir amb la fusió amb el Col·lectiu Català d’Alliberament que havia sortit del PSAN, per crear el Moviment d’Unificació Marxista, que posteriorment va formar part de la creació del Bloc Català de Treballadors. Joan Culleré acabà als Nacionalistes d’Esquerra, com també el seu fill Pere també del Front, que anà en una llista electoral d’aquesta formació...”.

I per l'altra banda incorporo aquí el comentari de Pere Culleré que enriqueix el coneixement de com van anar les coses:

“ ... En l'article on expliques la teva sortida del FNC, que vaig viure intensament i quan fas referència a la constitució del Col·lectiu Combat dius que el meu pare hi va donar suport i això no és cert.

El meu pare i jo vàrem continuar  al partit, l'Antoni Malaret, l'Helena Martí i jo vàrem anar a Pompeia a explicar als militants que feien una assemblea, els acords del Consell Nacional celebrat el matí a Sant Just.

Una setmana després els militants van fer una assemblea a Arbeca, hi vaig assistir i em van fer fora.

Respecte al que dius de Nacionalistes d'Esquerra, no és cert. Quan es preparaven les eleccions al Parlament de Catalunya, en el partit hi havia dues opcions anar amb ERC o participar en una opció netament independentista, Nacionalistes d'Esquerra.

En una assemblea celebrada a Vilafranca del Penedès, l'opció majoritària va ser integrar-nos en el projecte de Nacionalistes d'Esquerra. En aquest projecte hi havia Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Tísner , Llach i un llarg etc. Partits i érem l'FNC i el PSAN, era la possibilitat de tornar a treballar plegats.

Et dic tot això perquè en el teu escrit dónes a entendre que va ser un opció personal meva.

Vaig anar a les llistes perquè em varen votar, no he tingut  mai cap aspiració personal, com tampoc la va tenir el meu pare.

A mi i molts dels que van participar en aquell projecte només ens interessava Catalunya, abans havia estat l'FNC, que per mi i molts altres ha estat una escola de formació política amb un únic objectiu, que suposo compartim, la INDEPENDÈNCIA DELS PAISOS  CATALANS ...”.

------------------------------------

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 16)

 

El drama de tres dirigents del Front:
els Colomines i Cornudella (1 de 3)

L’any 1973 Joan Colomines i Puig o sigui el meu pare va deixar el Front, posteriorment el 1976 jo també deixava el Front i desprès l’any 1978 Joan Cornudella i Barberà també deixava el partit: el Front Nacional de Catalunya. En un període de 5 anys el Front perdia dos secretaris generals i un president.

Òbviament estava passant alguna cosa, per tanta desafecció de directius tant a nivell organitzatiu, a nivell ideològic i polític com a nivell d’agitació.

Mentre faig divulgació sobre la vida del Front i ho he repetit en aquest blog, explico que el partit clandestí s’ha de contemplar com una ceba amb moltes capes i algunes d’elles no estant ni connectades, per tant sense conèixer les informacions i vida dels altres militants. I encara més l’estructura del partit clandestí és piramidal amb el que comporta un flux selectiu d’informació i de comandament de totes les “especialitats” polítiques de la casa.

Sortida del Front del Doctor Colomines

El meu pare va escriure molt i segur que ha d’existir un bon text explicatiu del perquè un directiu com ell d’un partit com el Front, un dia anuncia que ho deixa i marxa, però sense deixar la política.

Existeix un Dietari del pare i un parell de llibres publicats com són “El compromís de viure. Apunts de memòria” (1999) i “Crònica de l'antifranquisme a Catalunya. Apunts de memòria” (2003), llibres que hauria de rellegir per recordar amb detall dades sobre el que pretenc ara escriure.

Com que tot aquest material el tinc a Vielha i ara estic escrivint a Lleida per la pandèmia i seguint el joc intel·lectual d’escriure Memòries precisament de “memòria” encara sense utilitzar una base de recerca documental, m’aventuraré a comentar de com jo vaig veure la sortida del meu secretari general del partit en el que militava, que a més era família i per postres jo l’acabaria substituint en la direcció i en la mateixa posició de responsabilitat i d’informació global i privilegiada de tot el que es cuinava al Front.

La sortida del meu pare del Front, la que ell en va dir algun cop “demanar una excedència”, s’ha de situar en un moment molt agitat internament del partit, construint estructures internes amb nova militància cada vegada més preparada i el Front co-liderant les diverses modalitats de les plataformes unitàries antifranquistes.

Precisament el pare Colomines era l’estratega pragmàtic del treball unitari, mentre que Cornudella era el teòric. I havia entre els dos polítics una bona sintonia, que facilitava l’expansió de nova militància i d’influència en nous sectors culturals, socials i cívics. 

Els quadres sabíem molt bé el rol de cada directiu i si hi havia problemes d’envergadura, les cúpules hi donaven solucions més o menys ràpides. Tot això és clar, en dictadura i en militància clandestina.

I va apareix la primera tempesta perfecte dins del Front.

Una tempesta que semblava que incloïa unes declaracions sobre “La lluita unitària antifranquista i el Front”, que el pare havia publicat al portaveu central del Front que era la nostra revista ARA.

No recordo, ni el nom fals que segur va utilitzar, -explicant això sí que era el secretari general-, ni tampoc recordo quin militant li feu l’entrevista, però com que la revista era clandestina tot fou camuflat.

Era un ARA de l’any 1972. Curiosament l’entrevista neguiteja a un sector històric del Front. Per una banda perquè creien que el doctor s’havia donat un autobombo personal que no calia, òbviament no varen entendre que l’ARA i totes les nostres publicacions estaven donant un pas endavant perquè tinguessin més acceptació, modificant dissenys i introduint fórmules periodístiques àgils i anar acabant amb aquells formats de publicacions passades de moda; però per l’altra banda havien avançats posicions aquells que el “militarisme” els cridava i volien fer-ne una pràctica real al Front i la “lluita unitària” la ningunejaven.

Cornudella pare no estava per aventures i era el mur de contenció de vel·leïtats bel·licistes. Però desprès d’anys el mur es començava a trencar i perdre el control del discurs intern per part de Cornudella. I els del “Combat armat” i a més “fer-lo demà passat”, amb un llenguatge dur començaven a fer proselitisme intern, emmirallant-se amb la gent del País basc, tot això contraposant-t’ho amb la lluita unitària que reivindicava l’Estatut d’autonomia i que formava part de l’estratègia oficial del Front: aquella de la “unitat a traves de l’acció”

El doctor Colomines no estava per fantasies militars introduïdes pels mateixos que les havien expressat en la postguerra i va trobar incompatible la seva militància amb el que semblava s’estava coent internament. Ho expressava més o menys dient que hi havia un problema profund i una bogeria, perquè de cop al Front retornava el discurs de l’acció directa.

L’entrevista criticada va ser la punta d’un iceberg més gran de discrepàncies. La discrepància amb el Front d’aquell moment era política. Una discrepància d’estratègia i conseqüentment unes discrepàncies tàctiques de les activitats de cada dia.

El doctor va dir prou i sense grans escarafalls públics va donar-se de baixa a traves d’un document polític amb contingut de reivindicació nacional, ideològic i estratègic.

El desembarcament del Front el doctor el va fer escalonat i silenciós, donant-se de baixa de responsabilitats d’organismes unitaris que traspassa a un altre militant del Front.

Després el gener de 1973 oficialment es dona de baixa i es reuneix amb Joan Cornudella a casa nostra del carrer Aragó on li explica el perquè deixa el Front, lamentant-ho personalment però amb una ferma i irrevocable decisió política.

I no sé si en aquesta reunió o uns dies desprès, li lliure a Joan Cornudella el document polític on explica i raona públicament la seva renuncia. Jo conec que hi va haver el lliurement del document perquè Cornudella li fa arribar una carta dient-li que l’ha llegit i jo recordo que li dona les gracies pel document i li diu que li ha agradat i ho remata amb un afectuós “ ... ens trobarem, els principis continuen i no hi ha ruptura”.

L’Avi, en Joan Cornudella era una persona educada i molt civilitzada i d’un tractament exquisits quan feia cartes en moments dramàtics, però no podia escapar-li que Joan Colomines li havia presentat una estratègia política pel futur que anava en una autopista diferent del que s’estava coent, ja quasi amb recremats, dins del Front.

La sortida del pare del Front, com totes les sortides son un drama i un alliberament a la vegada, sobretot si defenses un nou discurs i una pràctica política nova, com era el cas.

No fou una escissió, fou una marxa personal, a la que si va afegir molt intensament el meu germà Jordi i els meus dos altres germans simplement varen opinar sense més compromís.

No hi va haver fugida de militants del Front al costat del doctor perquè ell no va voler fer un treball d’arrossegament de gent, per sort, perquè hagués pogut passar, per la incidència territorial que mon pare tenia.

Que deia el document polític de comiat?

Doncs oferia una anàlisi de la situació política catalana del moment, defensant que calia integrar a la lluita un enorme sector del País -la gran majoria catalana- que era sensible a rebutjar el centralisme espanyol i que no tenia una preocupació real d’una política nacional catalana i que a més era indiferent de les pugnes ideològiques. Tot això ho centrava en les dinàmiques de la petita burgesia com una de les ànimes del catalanisme popular.

Propugnava un procés de recuperació de treball polític cap a la llibertat sense estridències, que definia com un procés ascendent cap a la independència. 

I que calia construir un instrument polític per fer possible el projecte, creien que la concentració d’idearis afins seria imprescindible, situant-se clarament en la socialdemocràcia.

En Cornudella no hi veia ruptura. Era evident que hi era i si formava el doctor Colomines un partit nou seria un problema. Afectivament en posterioritat i amb gent nouvinguda a la política  va crear el Partit Popular de Catalunya.

Jo acabava de fer 22 anys i fou 19 dies desprès quan el pare va deixar el Front. Al cap d’unes setmanes el vaig substituir també com a secretari general del partit. Més que un títol d’escalafó era una pràctica, la clandestinitat com menys títols tinguis millor, per passar desapercebut i ningú mai et pugui senyalar. La policia tenia una obsessió amb els “titulats”.

 (Continuarà)

 +++

IMATGE: Joan Colomines i Puig en una fotografia de Colita del juny del 1976.

 

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 15)

 

L’estratègia unitària antifranquista 
del Front ( i final 3 )

La periodista Montserrat Nebot en un article a la revista “L’HORA de Catalunya” (número 84 / 3-12-1980) va escriure que jo vaig ser el “enfant terrible” de l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari català d’àmplia base social, integrat per partits polítics, sindicats, sectors professionals i organismes territorials.

Com en l’actualitat em qualifiquen de tot i res bonic, he buscat que volia dir això de “enfant terrible”, aquest expressió simbòlica francesa, i he trobat que se’n diu “... d’una persona precoç, brillant, rebel i transgressora amb opinions i creacions que s’aporten de l’ortodòxia”. Renoi amb la periodista ! Algú que em tirava floretes fa 40 anys ! Malgrat que sóc un cregut, segur que la periodista simplement es quedava amb les accepcions de “rebel i transgressor”, tot i que s’hi podia afegir “insuportable”.

En realitat el que descrivia la periodista era un debat pre-parlamentari on el delegat del Front que era jo, plantava cara sense miraments al Guti del PSUC, fins fer-lo empipar de tal manera, que ell havia arribat a perdre els papers.

Era tota una relació totalment diferent que la que teníem a la Coordinadora i tot era perquè allí teníem públic, ja que l’Assemblea de Catalunya, i aquesta era la gràcia: estava integrada per una base social plural i amplia de sigles i d’organismes territorials i això era un camp per lluir-se exposant, rebaten i contra rebaten.

A més, les Permanents i el Plenari de l’Assemblea de Catalunya vàrem començar reunint-se a porta tancada, òbviament perquè érem clandestins, però l’estiu del 76 com a conseqüència del procés de transició es va celebrar la primera sessió oberta a la premsa de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya. Per això la premsa també amb una situació de pre-llibertat i alegalitat del moment, explicava i opinava. I els que parlàvem també ho sabíem.

Introduir Països Catalans, independència, autodeterminació i  recitar amb rin-tin-tin el nom d’alguna associació que en la seva denominació portava la paraula “España”, això encenia al Guti.

Però tampoc siguem ingenus, el PSUC en els participants de l’Assemblea era repetiu mil i una vegada, molts dels delegats territorials o sectorials eren la seva gent, d’altra banda era natural perquè tenien influència en quasi tot de l’oposició.

Jo he escrit molt sobre l’Assemblea de Catalunya i també en aquest blog, per tant no cal repetir-me i per això posaré uns links per si alguna vol llegir una mica més del tema.

Però deixeu-me introduir alguns elements inèdits per aportar més material perquè treballin els historiadors.  

Una de les dificultats del Front i sobretot pels més arrauxat del partit per entendre la lluita unitària antifranquista i la nostra participació compartint lideratge, era sobre “fer política pragmàtica”.

En llenguatge d’avui sèrie saber construir un “Full de Ruta” cap a la independència a traves d’una via possibilista. O sigui, saber defensar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al costat d’unionistes-catalanistes o simplement unionistes-autonomistes i el Front continuar defensant i publicitant la llibertat total, ho sigui la independència.

El PSAN quan va començar no entenia absolutament res de la lluita unitària, interclassista i gradualista, i per això li va costar molt apropar-se a les plataformes unitàries.

Però encara hi havia independentistes diem-ne “tancats de mira política” i crítics amb les plataformes unitàries, no és que no les respectessin perquè eren demòcrates, però els hi semblaven fluixes nacionalment parlant.

Aporto la transcripció d’un petit text escrit per mi l’any 1971 en un dels meus Quaderns recuperats sobre un esdeveniment que el protagonista era l’escriptor Manuel de Pedrolo, un independentista de pedra picada, però un típic cas dels que creien que nosaltres érem fluixos i perdíem el temps en la lluita unitària:

 

QUADERN VERD: 10 de novembre de 1971

Pedrolo i l’Assemblea de Catalunya

 

   Notes internes al Comitè de Cultura del FNC:

El dia 23 de maig de 1971 jo com a militant del FNC i membre de la comissió organitzadora de la constitució de l’Assemblea de Catalunya tenia l’encàrrec de recollir a l’escriptor Manuel de Pedrolo per assistir a la primera reunió fundacional de l’Assemblea de Catalunya.

Preparada tota una logística clandestina per fer correctament el trasllat de l’escriptor, vaig arribar a casa de Pedrolo amb la sorpresa que se’n va comunicar que no hi era i que se n’havia anat a passejar per reflexionar sobre literatura.

Aquesta “plantada” responia a la seva radicalitat catalana i a no creure amb les transaccions que la lluita UNITÀRIA antifranquista obligava. Jo un jove militant alliberat antifranquista i un fan total de Pedrolo vaig veure i patir com un dels meus mites literaris es feia miques. (A part que amb la seva filla Adelaida havia anat a l’escola).

Hores després, durant aquell dia de maig, la policia franquista va detectar els moviments de la reunió i el nostre servei unitari de seguretat va anul·lar la trobada que havia de ser la constitució de l'Assemblea de Catalunya, que s’havia de fer a  la Parròquia del Crist Rei del barri barceloní de La Sagrera.

En un segon intent, com és ben sabut, l’Assemblea de Catalunya és va constituir el 7 de novembre de 1971.

L’afer Pedrolo / Assemblea de Catalunya pot semblar una anècdota, però és la constatació pràctica de la visió política de l’escriptor respecte la unitat antifranquista, la via estatutària i la militància clandestina que tot i escriure sobre “lladres i serenos” no va calcular bé el risc en que ens va posar a tots nosaltres amb la “plantada”.

De fet aquest petit esdeveniment i les mentides patriòtiques que sempre hem posat en marxa per salvaguardar compatriotes, no desfigura al Pedrolo indiscutiblement independentista, figura que caldria revaloritzar encara més.

 

JRCC

10 de novembre de 1971

 

Sobre l’Assemblea de Catalunya i el Front es poden trobar altres escrits meus en aquest blog, com:

● Els 113 de l’Assemblea de Catalunya ... clicar aquí

● He vist a TV3 el capítol dedicat a la "Detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya" ... clicar aquí 

● QÜESTIONARI Astrid Solé per a una recerca social: El Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL), Salvador Puig i Antich i l’Assemblea de Catalunya ... clicar aquí

Fent memòria històrica recordeu que a finals de 1975 es constitueix el Consell de Forces Polítiques de Catalunya -el Consell-, un altre organisme unitari que ampliava el ventall de la unitat d’acció entre els partits ampliant la Coordinadora. Coordinadora que prèviament ja s’havia ampliat.

Explicant-ho amb sigles: la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya -la Coordinadora- creada l’any 1968, estava integrada per: el Front o sigui nosaltres, pels comunistes del PSUC, pels socialistes del MSC, pels demòcrata-cristians d’Unió i per ERC sector Andreu Abelló. Durant l’any 1974 vàrem ingressar el partit del meu pare el PPC i els carlins el PCC.

El nou Consell de Forces Polítiques de Catalunya -el Consell- incorporava tots els partits de la Coordinadora a més de: la Convergència de Pujol, el PSAN, el partit liberal de Trias Fargas el EDC on hi militaven gent procedent del Front com Alavedra i el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, un organisme polític creat pels socialistes del MSC sector Pallach, ERC sector Barrera, Socialistes cristians i el Bloc Popular de les Terres de Lleida de Joaquim Arana.

Exposo tot aquest mosaic de sigles, ideologies, estratègies i tàctiques, perquè us imagineu la enorme dificultat de gestionar tot aquest conjunt en lluita unitària.

No cal dir que hi varen haver desajustaments, per dir-ho suau:

En cito tres que involucraven al Front:

Un era que anant de gira presentant el Consell pels Països Catalans i per Madrid, sempre tenia alguna mosca a l’orella amb comentaris dels altres polítics del Consell, demanant-me encaridament que en el meu parlament obvies dir la paraula “independència”. Un dels pesats era el meu estimadíssim Pallach.

L’altre desajustament portat fora de mida, fou quan en el Cicle de Conferències “Les terceres vies a Europa” amb la participació de polítics de l’oposició, un per un en cada sessió, com Anton Cañellas, Jordi Pujol, Joan Reventós, Josep Pallach, Ramon Trias Fargas i Josep Soler Barberà, va ser exclòs Joan Cornudella o sigui l’independentisme. No ho organitzava el Consell però òbviament era al darrera, acte formalment organitzat per l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB) durant tot el mes d’abril i el següent, del 1975.

I l’últim “desajustament” també llastimós:

Ja amb el Consell en ple rodatge, el PSUC va canviar de cavall preferent en la lluita unitària i ho va expressar apostant per la gent de Jordi Pujol a traves de Miquel Roca Junyent, situant-lo com a representant del Consell i orador al famós míting de Sant Boi l’Onze de setembre de 1976, menyspreant a Joan Cornudella que era el que li tocava. A més de ser per justícia l’indicat Cornudella per la seva figura històrica, també ho era pel Front.

Segurament aquesta fou una de les meves últimes col·laboracions amb el Consell i amb tota la lluita unitària antifranquista.

+++

IMATGE: Fotografia de Família del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1976).