Memòria

 

“L’Any Joan Triadú”
com a símptoma de la desorientació
de la Memòria Democràtica Catalana

M’estava fregint unes mandonguilles d’un combinat de porc i vedella quan de lluny sento TV3 en el seu Telenotícies Migdia, que parlen de “l’Any Joan Triadú” i quasi em cremo. 

Emprenyat pel que anava sentint, però pacient, he esperat fins el final: Joan Triadú novament presentat sense sexe polític. Una vegada més, s’exclou la seva militància al Front Nacional de Catalunya, precisament en dues etapes molt determinants pel Front i per ell, i de retruc es silencia el seu independentisme pràctic, de construir “Eines de País” sense grans estridències, però molt efectives.

“L’Any Joan Triadú” té una pàgina oficial de la Generalitat de Catalunya i aquest any commemoratiu, del tot merescut, té com a Comissari Joan Josep Isern. Ni la pàgina oficial, ni la programació de “l’Any” parla del Triadú polític.

En una entrevista  a Vilaweb (15/06/2021) al Comissari Isern feta per Montserrat Serra, la periodista s’atreveix a preguntar sobre l’antologia de poesia de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet  contraposant-la amb la també històrica antologia de poesia de Joan Triadú i diu la senyora, preguntant:

“Les antologies queden marcades per dues línies ideològiques diferents. Perquè Triadú, amic íntim de Jordi Pujol, queda encaixonat en l’òrbita convergent, i els altres cauen en l’òrbita socialista”.

Isern contesta: — Dona, això passava als anys seixanta …

(Isern continua la resposta, obviant l’estupidesa que acabava de sentir. M’hagués agradat veure la cara de l’honorable Comissari).

No només es silencia l’independentisme, l’enquadrament directe i indirecta a l’independentisme organitzat de Triadú, sinó que a més se’l mal etiqueta.

Jo he viscut “Triadú i família” de molt a prop: des de cursar les seves classes de català fins tenir-lo en família a casa dels pares i en reunions clandestines que el meu pare i/o jo dirigíem al Front, però malgrat tot he tornat al llibre ‘Memòries d’un segle d’or’ de Joan Triadú no fos cas, que el mestre renuncies a alguna reivindicació nacional i els seus activistes, i òbviament no era així, sinó tot el contrari.

Doncs, perquè aquesta Generalitat Autonòmica “la més  independentista de la Terra”, castra la vida política d’un dels seus homenejats ?

La pregunta és retòrica i obvia. Quan va de “Cultura funcionarial” és pa tou i subvencionat, i amb poques ganes de jugar-se-la en res.

Però la culpa no és de la Generalitat de “l’Any”, de l’Isern, de la família Triadú, dels “crítics oficials” que ni una sola vegada han entrat a resseguir ni un sol arxiu del món independentista, la culpa és nostra. La culpa és de com s’explica la història del Front Nacional de Catalunya.

Si els ex-Front, en els que m’incloc i en faig penitència, no som capaços d’oferir una història real de que fou el FNC: ¿Com voleu que els “eixerits” consellers, funcionaris, comissaris, periodistes “nostrats”, ofereixin la realitat política en un any commemoratiu com el de Triadú?

El Front Nacional de Catalunya ara que estem als 81 anys de la seva creació, no és només un grup d’activistes de resistència -que també ho fou-, era una cultura política, social, econòmica, cultural i lingüística. El reduccionisme de presentar només accions audaces reivindicatives i de resistència, amaga l’enorme potencial i influència que el Front va exercir i que encara avui la seva cultura política marca l’agenda.

Entre commemoracions i webs que relaten un Front empetitit, entre uns historiadors que no hi ha manera que entenguin el Front de manera integral, entre uns ex-Fronts nostàlgics i de relat gallinaci, entre els actuals lladres de sigles i història com som els del “Front de Ripoll”, uns feixistes amb pudor de “ceba”:

¿Com podem recriminar-li res a una Institució “coixa” i “disparar” amb “totxanes, totxos i maons” a un Comissari espavilat, cec i mut?

Res de res.

Senyores i senyors: Per què amagueu el Joan Triadú polític?

 

Dades per fer Memòria

 

Recuperant la petita Memòria

Mentre segueixo pensant que és un “suïcidi” pel necessari “Fons Documental Independentista Català” que no estiguin digitalitzats els documents i llibres que expliquen tot aquest moviment, companys d’aventures polítiques em fan arribar materials perquè pugui escriure la meva visió memorialística.

I deixeu-me avançar un petit material que jo no recordava.

Es tracta d’una dedicatòria que jo vaig escriuré l’any 1976 al Llibre de Signatures del Centre de Lectura de Reus.

El meu petit escrit diu: “Un debat comú que ha d'ajudar a l'alliberament de les classes populars catalanes. L'activitat del Centre de Lectura és un ajut en aquest debat. Joan-Ramon Colomines-Companys”. (Veure la imatge adjunta).

Es veu que jo vaig donar una conferència el 7 d’abril de 1976 dins d’un cicle titulat “Camins cap a la Democràcia” que el Centre de Lectura de Reus organitzava, presentant diferents partits polítics.

Jo representava el Front Nacional de Catalunya amb la conferència “La via catalana al socialisme”. Diria que vaig donar la xerrada amb Joan Cornudella (o sigui jo era el taloner), però no ho sé segur, el que si sé segur és que un cop acabat el cicle de presentacions, es va fer una “Taula Rodona Conjunta” en la que per part del Front hi va participar Joan Cornudella.

Em fa gràcia haver trobat que en el Llibre de Signatures sota la meva dedicatòria, hi hagi la del meu pare, en aquella època era militant del PPC, i que sembla que també al Centre de Lectura hi va donar una conferència, encara que no sé si en aquest cicle que comento.

La seva dedicatòria diu: “He vingut a parlar d' "un socialisme per tothom". Crec que des de Catalunya podem tenir una opció socialista per tothom. Tota la vida hi he pensat. I per això he viscut. I estic molt satisfet de poder signar en aquest llibre reusenc, i sota la signatura d'un fill meu. Joan Colomines”. (Veure la imatge adjunta).

El Centre de Lectura de Reus va voler fer una versió reusenca de “Les Terceres Vies d’Europa” que fou un cicle de conferències que es va fer al Col·legi d’Advocats de Barcelona, donant sortida pública als diferents partits clandestins i que d’una manera vergonyant el cicle va excloure l’independentisme que havia de ser representat per Joan Cornudella.

Però això és una altra història que s’haurà d’escriure en el context del pas de la col·laboració unitària antifranquista del FNC amb el PSUC i el canvi del PSUC abocant-se a col·laborar entusiàsticament amb el “pujolisme”.

 

 IMATGE: Fragment del Llibre de Signatures del Centre de Lectura de Reus. Volum primer, pàgina 342.

 

 

 

nous ACORDS EDITORIALS

 

DECLARACIÓ PROFESSIONAL
de l’Equip Directiu
del digital LO CAMPUS DIARI
i de la revista LO CAMPUS

Com ja vàrem expressar públicament en plena pandèmia: sense vida universitària i escolar presencial normalitzada, era una situació impossible per tirar endavant les nostres publicacions que es basen en informacions molt vives i que segueixen tots els esdeveniments escolars i universitaris. 

Però a més la col·laboració directa de professors i estudiants en la premsa universitària i escolar és essencial, perquè és l’ADN d’aquesta modalitat de comunicació i de periodisme. La pandèmia ho ha trinxat quasi tot, en les nostres redaccions territorials i en les “antenes informatives” en facultats, escoles, instituts i col·legis.

Malgrat tot el digital LO CAMPUS DIARI el vàrem editar cada dia i no vàrem aturar-lo ni les vacances d’estiu de l’any passat, en canvi la revista bimestral LO CAMPUS ha estat aturada un any, deixant-se de publicar 4 números.

Ara necessitarem grans canvis per avançar i reforçar la Joint Venture Corporativa entre l’Associació cultural Vivència Aranesa i l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS, per això presentem uns nous ACORDS EDITORIALS per les nostres publicacions que exposem a continuació:

 

1. El nostre digital LO CAMPUS DIARI (http://locampusdiari.com), després de l’actual aturada de vacances, continuarà diàriament la seva publicació, introduint a més de la informació, continguts d’opinió de manera constant i no només de forma excepcional com fèiem fins ara.

2. LO CAMPUS DIARI incorporarà com a porta d’entrada en la seva interfície tots els mini-suplements i blogs especialitzats de la nostra revista LO CAMPUS i de la Plataforma Cultural LO CAMPUS. 

3. LO CAMPUS DIARI començarà el seu projecte audiovisual “UNIVERSITAT CREATIVA” sobre les creacions culturals pròpies sorgides a les universitats. I també es reforçarà en temes culturals en l’Espai digital "FARGA de Cultura Margarida Companys", arriscant amb temàtiques difícils i potenciant talent jove emergent. S’ha de potenciar cultura “dura, de qualitat i autèntica”, tot i la possible poca rendibilitat en audiències amb hàbits d’immediatesa i inconstància.

4. La revista LO CAMPUS amb els seus 41 números publicats en paper i en versió digital, tanca una etapa i en comença una altra amb un canvi d’orientació de continguts i d’abast territorial:

- LO CAMPUS presentada com a “premsa universitària de Catalunya” incorporarà estructuralment també “premsa escolar”. I és converteix en una publicació que desborda Catalunya i assumeix tot el conjunt dels Països Catalans.

5. La revista LO CAMPUS seguirà editant els seus set mini-Suplements ACCIÓ SOLIDÀRIA, CLÀSSICA, “Goodbye Institut”, LO CAMPUS MÈDIC, LO CAMPUS BARRIS, “La FRANJA i la Universitat” i ER ESTUDIANT. I n’incorporarà dos suplements més: VOTZ ARANESA (reforçant el seu blog: “Web de País: La Val d’Aran explicada als catalans”) i el nou i inèdit suplement SEDIMENTS (premsa del Delta de l’Ebre).

6. El primer número, de la nova etapa post-pandèmia, de la revista LO CAMPUS començarà amb un número Especial que recollirà la “Fira dels mini-suplements de LO CAMPUS 2022”, activitat “firal” que hem fet cada any i que aquesta vegada incorporarà de manera destacada el llançament del nou suplement SEDIMENTS.

7. Com a tancament d’etapa “pre-pandèmia” de LO CAMPUS s’encarregarà una INDEXACIÓ GLOBAL I DETALLADA de tota la col·lecció, inclosos els suplements, per a publicar-la. I es retiraran els links públics de la versió digital issuu dels números ja publicats que estan dipositats al blog de LO CAMPUS i s’oferiran en obert una versió nova en pdf més manejable, per tant més útil.

 

16 de juliol de 2021 / Lleida, Vielha i Barcelona.

 

--------

IMATGE: Capçaleres del digital LO CAMPUS DIARIS i de la revista LO CAMPUS, i de tots els seus mini-Suplements temàtics.

  

 Ràbia pel suïcidi d’una noia 
a una presó catalana

Una presa de 19 anys s’ha suïcidat aquest dis­sabte a la presó Bri­ans 1, a Sant Esteve de Ses­ro­vi­res.

No en sé ni el nom d’aquesta dona, però em bull la sang.

És un drama personal, però és un fracàs de tot un sistema penitenciari de Catalunya. Nosaltres portem la governància d’aquest sistema !!!!. 

Aquí no hi ha repressió espanyola, aquí hi ha indecència dels nostres.

Per que?  

Perquè en  el moment de la seva mort es tro­bava al maleit Depar­ta­ment Espe­cial de Règim Tan­cat (DERT) de la presó. La presó dins de la presó.

El DERT és una indecència d’aïllament que és un dels règims de vida més controvertits de les presons catalanes. En aquests Departaments els interns estan tancats a la cel·la durant 21 hores al dia i només poden sortir al pati una sola vegada.

Els especialistes afirmen que aquest règim pot provocar danys psicològics irreversibles a partir del catorzè dia i l’ONU prohibeix aplicar-lo de manera perllongada. Tot i això, algunes persones s’hi passen mesos o anys. A Catalunya, la taxa de suïcidis als DERT és 3 vegades més alta que al règim ordinari i 12 vegades més que fora de la presó.

Tantes vegades hem parlat de les presons com a conseqüència de la repressió espanyola dels presos polítics catalans, però malgrat la bona fe d’alguns comentaris reivindicatius per a tota la població reclusa, no hi ha hagut una denúncia clara i contundent del que es viu als DERTs.

On collons estan els independentistes progressistes?

Segur que estan pontificant de com serà el contingut de la nostra República, però mentre tant convivint amb la injustícia que nosaltres “acompanyem” sense qüestionar res.

Això no funciona.

Sou unes i uns merdes, Honorables !!!

 

-------------

IMATGE: Litografia “Fletxa” (1988) d’Antoni Tàpies.

Assemblea de Catalunya: 50 anys

Reflexions sobre l’Assemblea de Catalunya

La històrica publicació “Revista de Catalunya” fundada per Antoni Rovira i Virgili i avui dirigida per Agustí Pons, ha publicat en el seu últim número 314 un Dossier sobre “L’Assemblea de Catalunya, 50 anys després”, en el que jo n’he fet un article que us reprodueixo a continuació:

La mirada independentista de l’Assemblea de Catalunya: unes vivències personals 

1.

L’Assemblea de Catalunya com els lectors d’aquesta revista ja saben, fou una plataforma unitària antifranquista que agrupava diversos col·lectius ideològics organitzats com partits, sindicats, organitzacions professionals i moltes altres entitats; a més a nivell de tot Catalunya sigui per ciutats, comarques o agrupacions de comarques, s’havien creat diferents Assemblees Territorials. Tot això és cert, però cal entendre de que parlem.

L’Assemblea no fou només una plataforma amb un dia d’inauguració, fou una expressió organitzativa producte d’un procés polític molt elaborat i molt complex.

L’Assemblea de Catalunya, la seva dinàmica profunda, és va iniciar el 8 d’agost de 1967.

Els llibres diuen que l’Assemblea es va crear el 7 de novembre de 1971, certament aquesta data va haver-hi un acte important amb característiques d’inauguració, però l’Assemblea de Catalunya es va iniciar quatre anys abans.

2.

El Front Nacional de Catalunya (el Front / FNC), el partit degà de l’independentisme contemporani, va construir una estratègia de treball unitari amb les forces catalanes d’oposició que va anar madurant durant moltes dècades i que els va permetre ser coherents amb els seus plantejaments que tenien com a objectiu final la “independència nacional” i a la vegada desplegar un pragmatisme de discurs reivindicatiu unitari i de mobilització cívica.

El pacte basat amb el consens fou la base de la campanya del Front: “unitat a través de l’acció”.

No fou un camí fàcil aquest treball unitari, perquè d’entrada va caldre intervenir amb profunditat al propi Front, que va començar internament un camí irreversible de portar el patriotisme a la política, això ho va liderar Joan Cornudella.

Recordem-ho: Joan Cornudella fou i és el pare del naixement de l’independentisme català contemporani.

Doncs, Cornudella i el Front van dessacralitzar l’independentisme, varen donar a l’independentisme un valor polític.

Si fas política i no només un plantejament sentimental de pàtria, “el pacte” que pot significar d’entrada renúncies, perquè treballes amb forces polítiques diferents, és més fàcil i viable.

Però si a més ho planteges plenament en el pragmatisme, en la “unitat a través de l’acció”, tot pot cristal·litzar en una política unitària de mínims, que cara a un enemic comú com era la dictadura franquista, tot hauria d’haver estat fàcil. Però no fou tant fàcil.

El Front té una vida de 80 anys de contradiccions en la lluita. La primera és que d’un “Front Nacional típic” amb dreta, centre i esquerra, per dir-ho: simplificant-ho, ràpidament va passar a declarar-se com una força defensora d’un socialisme en llibertat, no anti-marxista però no marxista. De “front”, malgrat conservar la denominació, passa a “partit”.

Aquest canvi d’orientació ideològica del Front va deixar enquadrats al partit militants des de democratacristians fins anarquistes, inclosos socialistes de tots matisos. Tots varen seguir al partit amb el paraigües de la independència i el socialisme.

La politització del patriotisme, la defensa d’una pràctica pragmàtica i la adscripció al socialisme fou la base del discurs del Front per defensar que els comunistes del PSUC formessin part de les instancies unitàries antifranquistes. Estem als anys 1965, l966 i 1967.

El Front es plantà amb aquesta qüestió de no aïllar més als comunistes i primer deixà el Comitè Ametlla o sigui el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, on des dels inicis dels 50  confluïen Unió Democràtica de Catalunya, Moviment Socialista de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Estat Català i el propi Front Nacional de Catalunya.

Per molt que Claudi Ametlla que va presidir aquest Comitè, plantegés el catalanisme polític com una escola de civisme, presentant aquest catalanisme com una pràctica de superació, tolerància i intel·ligència com expressava en les seves Memòries, el fet és que no entenia la incorporació dels comunistes al catalanisme polític unitari.

Com posteriorment ja als anys 60 tampoc ho va entendre ni Heribert Barrera, ni Josep Pallach que varen intentar portar al seu terreny al Front quan varen crear el Secretariat d’Orientació Democràtica i Social Catalana, que tampoc hi volien els comunistes.

Aquí ja Joan Cornudella i el Front varen elaborar discurs i replica al Secretariat d’en Barrera i d’en Pallach a través de la publicació ARA, argumentant que no només no s’ha d’excloure al PSUC per una raó democràtica, sinó també pels interessos de les esquerres. Afavorir la divisió en el camp de les esquerres afavoreixen a les dretes, deien. El Front feia un plantejament de classe. Ni de bon tros això ho pensava tota la militància del Front. 

Però el Front segueix amb la seva estratègia de la “unitat a través de l’acció” amb un intens treball intern per convèncer als propis militants de les bondats de la política unitària.

Mentre tant el PSUC i el PCE seguien amb la seva política estratègica de “reconciliació nacional” i amb la proposta de “Vaga general pacífica” per acabar amb el règim franquista. I com ja havien acordat en el seu primer Congrés de l’any 56: expressen el seu abandonament de les tesis que el PSUC és el partit únic del proletariat català.

El Front lidera la construcció de la unitat, fent de pont perquè hi hagués una futura plataforma sense exclusions. I per fer realitat la “unitat a través de l’acció” el Front convenç als membres del Comitè 11 de Setembre perquè el PSUC hi sigui convidat.

I així el 8 d’agost de 1967 Joan Cornudella visità Antoni Gutiérrez –el Guti- per convidar al PSUC a participar en una reunió del Comitè Onze de Setembre amb el propòsit d’estudiar la convocatòria d’una manifestació.

Aquell dia, no hi ha cap dubte que amb clau de mobilització unitària, es va iniciar el procés d’una dinàmica conjunta ja imparable que començava l’Assemblea de Catalunya. 

3.

La manifestació d’aquell Onze de Setembre del 67 va ser un èxit, més que per la quantitat de gent que hi va participar que fou molt significativa, fou un èxit per la qualitat de tots els components i pràctiques polítiques que envoltaren l’esdeveniment.

La direcció dels independentistes estaven contents, havien aconseguit començar a portar a la pràctica la seva estratègia de la “unitat a través de l’acció”.  També els comunistes estaven contents, la seva proposta de “Pacte per la Llibertat” estava cristal·litzant a Catalunya.

Els historiadors que han accedit o accediran de veritat, remarco: de veritat, als arxius històrics del FNC i del PSUC podran explicar amb detall de com va anar la cosa.

Només destacar uns elements polítics que posteriorment s’aniran repetint en la lluita unitària i que cal destacar: els del PSUC eren bons en la mobilització i complien. Comissions Obreres significaven l’expressió que de l’independentisme volia Cornudella, una reivindicació integradora i amb obrers de veritat. També s’havia posat a ratlla el representant del PSUC no transigint en el tema de la llengua catalana en el material de propaganda com les octavetes. El PSUC les volia bilingües.

Les coses negatives venien dels socialistes, era claríssim que el Moviment Socialista d’en Reventós i el Reagrupament Socialista i Democràtic d’en Pallach i d’en Barrera acabarien més malament en les seves relacions de les que ja tenien entre ells i això portaria a dificultar la lluita unitària que s’estava construint.

No era només les prevencions i els vetos del Reagrupament amb els comunistes, era el disputar-se l’hegemonia del socialisme diem-ho “oficial” a Catalunya i la disputa del nom del partit, una disputa entre ells que va passar a ser un problema seriós de les diferents plataformes de la lluita unitària.

La direcció independentista però va tenir de fer un treball intern de “venda” d’aquest Onze de Setembre per justificar el que alguns trobaven injustificable, que era regalar la lluita unitària als comunistes. Aquesta visió de “rendició”, hi varen haver sectors del Front que la varen mantenir fins l’any 1977 i encara més hi ha historiadors orgànics de l’independentisme que encara la sostenen avui o intervencions memorialístiques que encara parlen de les “dues ànimes al Front”: una d’elles la que s’abraçava i es deixava instrumentalitzar per la lluita unitària, segons ells, del PSUC.

Malgrat recerques i llibres que parlen de la història del FNC, la historia d’aquest partit des de la seva creació fins l’any 1968 s’ha de revisar a fons perquè és incompleta i sense estar sostinguda per la seva documentació original.

Un bon analista del Front, un bon agitador del Front i que hagués participat a la primera manifestació de l’Onze de Setembre, tres anys abans o sigui l’any 1964 precisament en la commemoració del 250 aniversari de la caiguda de Barcelona, podia veure el salt qualitatiu d’on s’havia arribat.

Aquestes reticències independentistes a la lluita unitària tampoc hi ajudaven i no hi han ajudat fins avui, les manipulacions realitzades durant més de 50 anys sobre els organismes unitaris antifranquistes inclosa l’Assemblea de Catalunya.

El món del PSUC/Iniciativa i els seus historiadors, periodistes, divulgadors i “independents” orgànics ens han ofert una crònica i un discurs ben travat però esbiaixat amb el seu plantejament ideològic i estratègic.

El pitjor de tot és que de diferents i subtils maneres han ningunejat i obviat el món independentista, com si en la oposició democràtica no haguéssim existit.

4.

El problema no és com es valora una força política històrica de l’independentisme, el problema és que la pròpia Assemblea de Catalunya  s’explica d’una manera errònia. En la música i en el fons.

L’Assemblea de Catalunya jo la vaig viure des de diferents compromisos amb el meu partit que era el Front i en diferents possibilitats de dedicació en la lluita.

Vaig implicar-me a l’Assemblea quan era militant de base del Front, després vaig seguir implicat a l’Assemblea com a quadre del partit, fins seguir a l’Assemblea ja com a Secretari General del Front Nacional de Catalunya; jo tenia 22 anys segurament el Secretari General més jove d’un partit polític històric a la clandestinitat.

Això de l’edat que de vegades és una desavantatge, també fou una avantatge: perquè quan era militant “alliberat” i en algun moment “clandestí”, això em va possibilitar estar a les “màquines”, a la “cuina” de la lluita unitària. Fen feines de tota mena al costat del meu pare, de Joan Cornudella i del trio de comunistes que tant vaig admirar des de la discrepància que eren l’Antoni Gutiérrez -el Guti-, Josep Solé Barberà i Pere Ardiaca.

El meu pare, en Joan Colomines i Puig, l’autèntic estratega de l’independentisme com a dinamitzador de la lluita unitària per les llibertats democràtiques, va pagar aquesta dedicació i les conseqüents incomprensions internes, deixant el Front.

I cal remarcar el trio de comunistes que per un activista militant com jo, era una delícia veure’ls com treballaven, fins i tot, algun cop, com es barallaven davant de nosaltres a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, la Coordinadora.

Perquè la Coordinadora no només va ser la que oficialment va potenciar l’Assemblea de Catalunya, és que a més malgrat la potència de l’Assemblea, la Coordinadora sempre la va tutelar.

Encara que l’esquerra populista vegi com un desideràtum l’Assemblea de Catalunya, com una riquesa de ideologies, de persones, de procedències variades des de territoris organitzats per la lluita i certament que era tot molt autèntic i encoratjador, però eren els partits polítics de la Coordinadora els que marcàvem els ritmes i les discussions.

Sense els partits treballant mancomunadament, no hi hauria hagut Assemblea de Catalunya, ni al començament, ni en tot el seu recorregut.

En un mateix local, en una sala hores abans es reunia la Coordinadora, que tot seguit canviava de sala i anava a la Permanent de l’Assemblea on es discutia el mateix que abans havíem discutit, inclús aprovat en algun punt.

Quan l’estiu del 1976 com a conseqüència del procés de transició es va celebrar la primera sessió oberta a la premsa de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, totes les picabaralles eren de veritat, però aquest pre-parlamentarisme polèmic era de cara a la galeria, -malgrat que per les meves intervencions m’atorguessin el títol de “enfant terrible” de l’Assemblea-, en canvi en les reunions de la Coordinadora la manera de construir els consensos era diferent i més útil. 

5.

Des de fa uns mesos estic en fase memorialística o sigui intento redactar les meves Memòries, ho faig en digital des del meu blog DIARI CÍVIC (http://diaricivic.blogspot.com) i ho presento com un “assaig general” en obert, recollint opinions i corregint les dades equivocades pels suggeriments rebuts.

He escrit molt sobre el Front i sobre la lluita unitària antifranquista en la que vaig participar com a la Taula Rodona (1966-1973), a la Comissió d'Amnistia (1969), a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), a l'Assemblea de Catalunya (1971-1977) i al Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975-1977). I d'altres esdeveniments organitzatius, com l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans tancats a Montserrat pel Judici de Burgos (1970).

Però s’ha de reconèixer que totes aquestes plataformes arriben a la seva síntesi magistral amb l’Assemblea de Catalunya.

Però penso que des de l’anàlisi política, social i cultural aquests onze anys de lluita unitària antifranquista, realitzada a través de diferents fórmules organitzatives, hauria de ser analitzada de forma integral, hi ha moltes dinàmiques superposades que ajudarien a entendre cada cas concret, nosaltres des del “MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines” intentarem afavorir aquesta recerca que ha de ser plural i rigorosa. On tothom si senti auto-convidat, com a manera d’afavorir la participació i donar a tothom el protagonisme. Això “d’auto-convidats” és molt de l’estil de la lluita unitària catalana antifranquista.

+++

Per acabar voldria reconèixer que la “família“ de l’Assemblea de Catalunya del primer a l’últim, del més compromès, al que en va fer només una petita aportació, fou un exemple de valor democràtic enorme: un autèntic orgull i patrimoni de País.

Joan-Ramon Colomines-Companys

© Per citar o reproduir l’article cal referenciar-lo bibliogràficament acompanyant el text:

COLOMINES-COMPANYS, Joan-Ramon. “La mirada independentista de l’Assemblea de Catalunya: unes vivències personals”. Revista de Catalunya. Barcelona: Edicions de la Fundació Revista de Catalunya, volum 314 (Segon trimestre 2021). 

 

LO CAMPUS DIARI  ( http://locampusdiari.com/ ) reprèn la normalitat amb l’ATURADA d’ESTIU, per unes necessàries vacances de tota la redacció. Tornem el dia 14 de setembre.

Per Urgències, Notes de premsa, Informacions per l’agenda, Articles i Publicitat a través de l’e-mail: locampusdiari@gmail.com

Les meves lectures: Llibre President Pujol

 

El “suïcidi permanent”
del Molt Honorable President Jordi Pujol
(i Segona Part / Final)

En un blog i concretament un dietari personal com aquest, les segones parts d’un text moltes vegades no estan escrites quan publiques la primera part, com ha passat en aquesta vegada. Volia esperar les reaccions de la lectura del que havia expressat. I n’hi han hagut de reaccions encara que poques per escrit però d’alta qualitat, almenys per a mi. Ho contesto tot conjuntament.

Em reafirmo: sóc independentista, socialista i crec com a eines útils d’alliberament nacional les formes organitzatives de “front” o “blog plural” i afirmo sense problema que el Molt Honorable President Jordi Pujol no ha estat, ni és un corrupte. Ja sé que dir això, encara és d’alt risc entre la nostra “talibància”.

El que sí que ha estat Jordi Pujol és un “traficant” d’idees i aquestes es poden i jo crec, es deuen criticar i contrarestar.

Parlo del President perquè com deia, he llegit el llibre de Jordi Pujol “Entre el dolor i l’esperança / Entrevista de Vicenç Villatoro” . O sigui és una novetat editorial, però una “novetat” que no aporta gaires coses de nou, sí molts silencis i algunes interpretacions mal intencionades, màgiques o d’un record del protagonista distorsionat.

He pensat que seria interessant i també just, anar a les Memòries publicades d’en Pujol, aquelles que va recollir en Cuyàs, i veure si explica el mateix o no. He fet la lectura completa. [Jordi Pujol: Memòries (1930-1980) amb col·laboració de Manuel Cuyàs. (2010 /Editorial Proa/Versió digital)].

I el President tot i l’habilitat de les preguntes d’en Villatoro segueix fent descripcions, però no explicant de manera profunda la realitat política, econòmica, social, cultural i fins i tot personal de les decisions que descriu. Dona dades que els historiadors ja han descrit o els que “netejant-li les sabates” ja vàrem viure al costat d’ell. Trobem pocs  “perques” sobre cada decisió i poca rebotiga de cada acció de partit i de govern que va fer.

Pujol a més utilitza la “mentida patriòtica” per salvar alguna misèria personal, i també d’amics i coneguts i perquè no dir-ho, de “servidors” com ell els veia encara que en deia “col·laboradors”. I a més fa anàlisi històrica des del paràmetres de l’actualitat política d’avui, una distorsió de manual.

El capítol 6: “Europa i el Món” és soporífer i deslligat de l’actual realitat de la Unió Europea. El millor capítol és el segon “Catalunya i Espanya”. I el capítol sobre “El cas Pujol” és demencial.

El que és demencial és voler divinitzar, justificar, expiar una culpa personal per no tenir regularitzats a la “estimada” Hisenda espanyola uns diners situats a Andorra i que eren uns deixa del seu pare.

No cal fer tanta literatura barata i emmirallar-se amb cap filosofia de la “culpa” i menys germànica amb el autors que ho fa, per justificar el que va passar.

I és que Pujol sempre ha fet el mateix. Fa una carta i s’auto-culpabilitza del frau a Hisenda i es pensa que ell i la seva família trobarà el perdó del poble, per la seva fulla de serveis al país. O com ara al nou llibre, es creu que vestint la culpa, el dolor, l’expiació i posant l’accent en el seu no-independentisme tothom correra a tirar-li floretes.

Ni Pujol levitava abans, ni levita ara.

També diguem-ho clar: tant de bo el President Tarradellas a l’exili hagués tingut una deixa de la seva família, ens hagués costat menys diners del que ens va costar fer-li costat a les necessitats del dia a dia. O el mateix: el President Puigdemont també, tant de bo hagués tingut una deixa i així no ens hagués costat econòmicament tant al començament del seu exili, ara no perquè s’autofinança.

El nou llibre d’en Pujol té un format periodístic amb el resum de múltiples entrevistes i algunes coses son recollides com de passada, però que cal saber aturar-se i discutir-les, no sigui cas que algú se les acabi creient.

Ara que commemorem els 50 anys de l’Assemblea de Catalunya, és increïble que Pujol en parli dues vegades i ho posi com exemple d’unitat reeixida. Ell que va intentar dinamitar-la !!!

Està bé que Pujol amb els anys hagi posat seny catalanista sobre l’Assemblea, però Pujol s’oblida de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya -pare i mare de l’Assemblea-; parla només del Consell de Forces Polítiques i fa una finta donant tot el protagonisme als comunistes del PSUC.

Ningú nega, almenys jo, del protagonisme del PSUC, però sense l’independentisme no hi hagués hagut lluita unitària antifranquista. Repeteixo: no hi hagués hagut LLUITA UNITÀRIA antifranquista.

El que passa és que el PSUC varen canviar de cavall en la co-direcció antifranquista i de fer costat preferent al Front de Joan Cornudella varen passar a fer costat a la Convergència de Jordi Pujol.

Més valdria Pujol que ens expliques perquè el “sottogoverno” i els comandaments entremitjos dels seus anys de govern eren tots militants qualificats i coneguts del PSUC.

En aquella època aquests militants comunistes per assumir la seva responsabilitat institucional en el “malvat” govern pujolista, deien públicament que suspenien temporalment la seva militància al seu partit de base. Insòlit, és per sucar-hi pa si mireu la llista de capatassos comunistes treballant pel Pujol.

Algú em diu que Miquel Sellarès representant a CDC va estar a l’Assemblea de Catalunya. Més valdria llegir els escrits de Sellarès per entendre que representava i que no. Sellarès oficialment representava l’Assemblea del barri de la Sagrada Família de Barcelona i no el partit de Pujol. A part de fer-se passar per un “independent” quan calia. Una fórmula que el propi Pujol va incentivar, per no comprometre el seu partit.

Per acabar: Pujol creu en Catalunya, Espanya i Europa. O sigui es creu català, espanyol i europeu. Aquest “trípode patriòtic” el déu sentir en la intimitat, perquè només per Catalunya ha vestit un Projecte Política. Res de res per Espanya, ni per Europa.

El pujolisme no tenia, ni té un Projecte per Espanya. No n’hi havia prou ajudar al govern espanyol fent costat en la governabilitat a Felipe González o a José Maria Aznar, hagués calgut un Projecte viable, valent i innovador per un ciutadà espanyol, unilingüe i partidari de la unitat de la pàtria. I Pujol no el tenia, ni l’explica ara al llibre. Pujol és un espanyol “només de boca”, sense res a oferir als espanyols. Creure’s que el Partit Reformista de Miquel Roca fou una bona aposta, és estar als núvols.

Fer-se l’espanyol, quan sentimentalment no ho ets, és un mal negoci, sobretot pels espanyols que mereixen respecte, millor buscar una bona relació de veïnatge i a casa manar nosaltres.

I així ho va entendre la base convergent, que no és que va canviar el nom del partit que tant dol a Pujol, sinó el que varen canviar és de plantejament nacional assumint l’independentisme. Aquesta transformació no l’entén Pujol i es queda en la “sanefa” del nom.

Més valdria que Pujol hagués estat coherent en la pluralitat ideològica de Convergència. Quan jo hi era militant al començament de CDC (1977-1990) el nostre equivalent ideològic el veiem a la socialdemocràcia sueca. Després tot el partit va assumir la coexistència de la democràcia-cristiana, el liberalisme i la social-democràcia, però després es va anar decantant eliminant pluralitat ideològica, fins assumir un liberalisme salvatge i descarnat. Això hauria d’haver preocupat al “Pujol social” i no dedicar paràgrafs i paràgrafs del nou llibre lamentant-se del canvi del nom.

Serà aquest l’últim llibre de Pujol?

És el seu testament com diuen alguns columnistes?

Amb tantes hores d’entrevistes i amb el material descartat segur que se’n podria fer un altre de llibre.

Encara que no en dubteu que Vicenç Villatoro un dia en farà una novel·la “basada en fets real” i tots fruirem d’un dels nostres “mites”. No seriem catalans sense “sants civils”, glorificats per uns i demonitzats pels altres.

-----------------------

IMATGE: Vicenç Villatoro, el periodista del llibre.

Les meves lectures: Llibre President Pujol

 

El “suïcidi permanent”
del Molt Honorable President Jordi Pujol
(Primera part)

Acabo de llegir el llibre de Jordi Pujol “Entre el dolor i l’esperança / Entrevista de Vicenç Villatoro” (2021. Proa – Enciclopèdia). He llegit la versió digital (Kindle Edition).

L’edició del llibre ha creat un cert morbo pel que diria i a més s’ha produït en el món “para-normal” dels tertulians un fet curiós: que en parlen, que no s’han llegit el llibre i que algun només han llegit un capítol precisament el que podia portar escàndol, el capítol 4 titulat “El cas Pujol”. He vist i escoltat tertúlies d’autèntica vergonya a TV3.

Anar contra Pujol per algun ha estat un “esport nacional” i una manera de viure. I m’estic referint als que aparentment formen part del món democràtic i de l’arena de partits tant catalana com espanyola; perquè després hi ha els altres: les clavegueres espanyoles calumniant i maltractant d’una manera descarnada a la Família Pujol.

Sincerament cada vegada que s’ha atacat la Família Pujol em sentia jo ferit. I no sé perquè, d’entrada perquè jo no soc pujolista, jo soc convergent.

La lectura de l’últim llibre de Pujol m’agafa en un període de la meva vida una mica memorialística i precisament ara volia escriure sobre la meva passada militància a Convergència Democràtica de Catalunya.

Jo em sento orgullós d’haver estat Convergent, com abans del Front de Cornudella, com del PSC-Congrés de Reventós, com avui de Junts d’en Puigdemont. Tot és per a mi el mateix model de bloc nacional.

Per entendre’ns: son partits/fronts/blocs de pluralitat ideològica i pluralitat nacional, amb accents i reforçaments diferents en cada una de les formacions. En totes elles jo he exercit de manera activa com independentista i socialdemòcrata. En alguna d’elles aquest posicionament públic i actiu independentista m’ha portat problemes amb la organització i amb els seus líders.

Pujol em va portar problemes i ho vaig pagar sense cap càrrec públic de rellevància, en canvi ell personalment em va ajudar en la meva carrera universitària a Anglaterra. (Tot això és molt complicat i caldran les meves petites memòries per explicar-ho)

Però comento tot això, per assegurar que no hi tinc cap problema previ amb el President Jordi Pujol, però jo no era ni soc pujolista, jo era convergent. Jo creia en el Projecte, no només en el líder. Son dos maneres diferents de militància en una mateixa organització i que els analistes no saben distingir.

Sobretot no ho saben fer les “rates” d’analistes ben pagats pel pujolisme i que en “l’Escàndol Pujol” immediatament varen baixar del vaixell per salvar-se. Una autèntica vergonya tota l’estampida “intel·lectual” de la Fundació Pujol.

El nou llibre de Pujol no és cap novetat de pensament, és un refregit del de sempre, però amb dues novetats, que són precisament els titulars potents que la premsa ha destacat de la novetat editorial: “Pujol es declara no independentista i Pujol demana perdó”.

La música que ell no és independentista ja l’havíem sentit, però va arribar un dia que Pujol va declarar que qual li argumentaven l’independentisme d’avui, ell s’hi trobava desarmat per rebatreu amb argumentacions. Semblava que el President Pujol acompanyava l’independentisme actual. Ara novament es fa el gallet i torna a carregar contra l’independentisme, fent de nacionalista no independentista i identitari bàsicament cultural i lingüístic.

No sé si els advocats espanyolistes del President Pujol li han reclamat aquesta declaració publica anti-independentista, després de cantar tres vegades el gall, però el seu advocat Melero és capaç de fer això i molt més.

Pujol ara es torna a “suïcidar”, com ho va fer amb la seva auto-denúncia, perquè s’aparta emocionalment del 52% del suport independentista actual. Queda sol i aïllat o potser amb els 4.583 vots del partit marginal de la Marta Pascal. Insòlitament Jordi Pujol no entén que ha passat i com ha evolucionat el catalanisme.

El que emprenya més del Pujol del llibre, és el seu menyspreu als independentistes que vàrem militar a Convergència. Ni el President Pujol, ni CDC no hauria estat res, sense un nucli dur que envoltava a Pujol de militants independentistes de pedra picada. En podria fer la llista i jo no hi era perquè jo era a Anglaterra.

-No President Pujol, l’independentisme de Convergència no era una qüestió d’unes Joventuts del partit, que trapelles ells i elles posaven l’estelada quan vostè els hi deia que no ho fessin.

El Pujol no-independentista o sigui el Pujol catalanista i espanyol, no hauria estat res, sense l’independentisme que el servia, l’assessorava, li donava suport i el protegia.

Em fa gràcia que al llibre citi quatre vegades a Joan Cornudella, una d’elles de manera indirecta. M’explico.

Pujol per justificar el seu pragmatisme estatutari i la seva obra de govern explica que un dia Joan Cornudella, el líder del Front Nacional de Catalunya li va dir l’any 1980: “Miri, Pujol, jo soc d’aquells que l’any 1932 ens manifestàvem cridant “Macià, traïdor”, perquè el president, que havia estat reclamant la independència de Catalunya, havia acceptat l’Estatut de 1932. Però el fet és que si haguéssim pogut consolidar aquell Estatut ara tindríem en tots els sentits una Catalunya millor ...”.

Hi ha un episodi apassionant que apunta al llibre que m’hagués agradat viure: Vet aquí que un dia en Jordi Pujol quan tenia disset o divuit anys, acompanyat per Pere Figuera, va anar a una reunió del Front Nacional de Catalunya que se suposa que era un seminari de captació de militants. El jove Pujol no va ser reclutat.

M’imagino el seminari: un Cornudella filosofant i que no entenia ni Déu, un cap de la secció “militar” amb el seu pensament màgic i tot ben anticlerical. Pujol li anava el tema cristià i no estava per “soflames”.

En Villatoro i en Pujol en el llibre també segueixen fent trampa pel fet d’atribuir al President Pujol la sentencia: “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i ho vol ser-ho”. La frase no és de Pujol, és de Cornudella, malgrat la costant atribució al President que fan els que no saben ni un borrall de la història de l’independentisme català contemporani. Pujol si que ho sap, però ell es creu la història viva del nacionalisme català.

I aquest és el problema del President Pujol creure’s tocat per la gracia d’una “divinitat nostrada”.

-I no estimat President, heu estat un simple gestor d’una governança brillant durant anys, d’una Generalitat de Catalunya autonòmica que durant dècades de manera honesta va fer el que va poder i més.

Perquè diem-ho clar: el President Jordi Pujol, com ell al llibre es reclama, NO ha estat ni un patriota corrupte, ni un polític corrupte i ni un President corrupte. Posaria les mans el foc pel que dic. Li compraria un cotxe de segona mà i jo dormiria tranquil.

I la Família Pujol? I l’anomenat 3% de CDC?

D’això el llibre no en parla i ho hauria d’haver fet. Ho hauria d’haver fet.

Del suposat 3% de CDC em crec a mitges el que sempre ha explicat i justificat honestament el President Mas. Perquè no hi ha ni dubte, que hi va haver un sector de Convergència, dels que anomenàvem i denunciàvem internament “el sector dels negocis”, que més d’una vegada varen fer el seu “agost personal”. En Macià Alavedra, per cert ex-Front Nacional, en va ser un lamentable exemple i que a mi personalment em va doldre més.

I la Família Pujol? No els conec a tots. Però tot i l’esport financer d’alt risc que practicava l’excèntric Junior dels Pujol, sempre em va semblar més honorable que el seu germà polític.

Quedarà com una històrica esperpèntica que el Parlament de Catalunya hagi aixoplugat una “ferida i despitada amant” del Junior,  que ens explicava en sessió pública parlamentaria, que després d’haver cardat amb el financer temerari dels Pujol, guaitava les bosses d’escombraries plenes de bitlles que ingressaven als bancs d’Andorra.

I una anècdota viscuda i significativa per acabar aquest primer capítol:

Jo tenia una novieta arquitecta de les Borges Blanques que tenia com amiga una de les filles de Pujol que també era arquitecta. I comentàvem si ser un o una Pujol era un plus per aconseguir contractes menors municipals, que recordem-ho: sense concurs es poden atorgar legalment de manera discrecional o sigui a dit.

Imagineu l’escena: la Pujol arquitecta, segurament amb la mateixa mala llet de la seva mare, arribava a un ajuntament de la Catalunya profunda i presentava els papers per aconseguir un contracte menor. D’entrada les mateixes possibilitats que tothom.

Però quan l’alcalde, que segur l’arquitecta l’havia buscat convergent, descobria que l’aspirant era filla del President, el contracte menor queia al despatx de la senyora. I també està comprovat que algun alcalde socialista per “cortesia”, també afavoria aquest decantament.

-Molt bé nena. Li dèiem nosaltres amb sorna.

I ella responia:

-Jo no he fet res il·legal.

-Jo no en tinc la culpa de ser una Pujol.

-Haig de treballar com tothom.

 

No hi ha dubte que tot era legal, però ...

 (Continuarà)