Avui dilluns és festa al Regne Unit. Un “Bank Holiday”, és a dir un dilluns que correspon a una festa que estava entre setmana, però aquí és passa al dilluns. Una manera de tenir caps de setmanes llargs.

Les notícies d’Aran m’emprenyen i em costa digerir tot el sectarisme que respira certs sectors socials d’aquell País. Però no em trauran de la meva postura independent i transversal o sigui de no excloure a ningú, ni de les activitats cíviques ni de la cultura, per molt que em molesti aquest ningú. No puc sofrir la deslleialtat i Aran esta ple de camins empedrats d’aquesta pesta. Massa candidats a “director de coral”, que no saben que representa el treball en equip. Tot pura misèria.




...

He vist l’obra d’Anton Txèkhov, “L’oncle Vània”, muntada per la companyia russa Maly Drama Theatre de St Petersburg . Un muntatge dirigit per Lev Dondin i en el que Sergey Kuryshev feia d’oncle Vània i Ksenia Rappoport d’Elena -la dona del professor Serebryakov-, mentre que el professor l’interpretava Igor Ivanov. Tot un grup d’actors de primera, que ens han fet sentir les delícies d’un Txèkhov madur, aportant-nos a escena sentiments i passions. Kuryshev ha brodat la desesperació del personatge, i la Rappoport ha estat excel•lent (o ella té una estètica eslava excel•lent).

Tot això en rus, amb subtítols en anglès. Això dels subtítols als teatre, com a l’opera, és del tot necessari, però de vegades distreu massa, per això algun cop, encara que només sentia la música de la parla russa i no entenia que deien, valia la pena només mirar els actors, perquè comunicaven, encara que no era amb la paraula.

La representació forma part del BITE 2005 o sigui el Barbican International Theatre Events, que òbviament és fa al teatre del Barbican, el centre cultural de Londres més interessant que hi ha.

(De vegades quan somnio, penso que seria la mena de centre ideal per fer Aran, com a focus de cultura dels Pirineus, Occitània i Catalunya. Un lloc de peregrinacions constants de gent de tot el món, per assistir a concerts, teatre i actes culturals de tota mena. I a més, un centre de pedagogia cultural d’alt nivell. Però és un somni. Almenys, és un somni, fins que trobi inversors).

Però com quasi tots els teatres anglesos, sinó tens seients en llocs privilegiats, acabes a unes distancies de l’escenari enormes, veient-ho massa lluny, alguns personatges només recordo la seva fisonomia per haver-los vist en el programa de mà. I tot i la fortuna que pagues per seients, que ja en diuen que son de visió restringida, a més, acabes enclotat en uns seients de misèria, que fan que les tres hores i quart de l’obra pugui ésser un suplici. I aquest cop, el genoll em molestava, les cicatrius de les hèrnies m’apretaven i la calor ofegava, i fent a la inversa que faig algun cop, que és que a la mitja part, intentar situar-me en llocs buits el més a prop de l’escenari, he anat al galliner per poder aixecar-me quan calia i seguir-ho dret.

Hi havia molt de públic rus, sobretot és va notar en els aplaudiments finals d’entusiasme, una actitud poc anglesa, almenys de l’Anglaterra culta.

Certament emocionava una posada en escena austera, amb un mobles de fusta que els actors mateixos posaven i treien, i tot passava sota una estructura que quedava penjant i en la que havien tres pallers. Al final, l’estructura és va baixar a terra, i els actors, taules i cadires queden entre els pallers, acabant simbòlicament tot el cerimonial de sentiment que passen a casa del professor Serebryakov, en una universalització dels problemes de les relacions.

De Txèkhov, a mi el que m’agrada és l’obra “Les tres germanes”, però “L’oncle Vània” també té aquest regust de relacions familiars dolces i angoixants, tant característiques de l’autor. Els experts diuen que Txèkhov va ser un mestre d'allò que s'anomena l'acció teatral indirecta: els esdeveniments dramàtics tenen lloc fora de l'escena i el que es posa en primer pla són els sentiments dels personatges, la vivència més que el fet objectivable.

Doncs, molt bé, però jo només volia gaudir de cultura teatral i malgrat la mala logística, ho vaig aconseguir.

...

Una vegada el crític Joan Triadú li vaig sentir a dir que l’escriptor Antoni Turrull, avui ja mort i que estava a Glasgow i a Bristol, de tant mirar-se els anglesos, ell s’hi acabava semblant físicament. I era cert. A mi em podria acabar passant el mateix.

Soc un aficionat a la City, el barri londinenc dels negocis, on la olor del diner se sent pel carrer. Em miro una i altra vegada la pila de tecnòcrates, especialment elles, que van a munt i a vall, entre aquest laberint de gratacels, on hi ha les cases–mare de diferents bancs, de cases d’assegurances i de tota mena d’institucions bancàries.

Però les més exòtiques institucions, son els Pubs de la City, que molts d’ells estan en halls d’antics bancs, conservant aquell aire d’immensitat que un sent a l’entrar a una catedral. Son els Pubs més grans que mai he vist, son enormes.

A mi un dels Pubs que m’agrada, és el “The Counting House” de l’edifici 50 Cornhill. Un Pub situat en el hall de l’antic Prescott’s Bank construit el 1813. És dels anomenats Ale & Pie Pubs de la cadena Fuller o sigui un pub de qualitat, luxe i tradició.

Diversos bancs han estat propietaris d’aquest edifici, només perquè respireu pedrigree de moviment de diner, citar que del Prescott’s Bank, va passar al Union of London and Smith’s Bank (1903). Acabant sent el National Provincial Bank (1924) i després formant part del Westminster National Bank (1970). Fins que evoluciona al Pub. No em direu, sinó és una evolució espectacular.

És un Pub, com tots els de la City, on hi ha gent amb vestit de senyor fosc i senyores esplèndides, quasi sempre amb vestit jaqueta també fosc, amb les imprescindibles i horroroses sabates de taló, obertes i amb tiretes, que les portent ja faci fred o calor. De fet jo hi vaig per una cambrera, que em dona conversa i que és calcada a la protagonista de la pel·lícula “Dirty dance”. Baixeta, petita, nas punxegut, sense pit i amb una morenor cremada, de màquina a 40 lliures la sessió. I a més, amb una fonètica anglesa brutal.

Colin és el manager del Pub i amb el seu aire senyor, alt com un Sant Pau, té l’imagines vestit de cuiro amb un fuet a la mà, repartint llenya a tort i a dret, mentre una tribu d’amics dansen i xisclen al seu voltant, com a histèriques.

Tot absolutament britànic. I jo fora de context, com sempre.


...

Avui he anat de metges a Londres. Per una vegada m’he preocupat de mi, encara que he perdut el dia. Tants anys al Regne Unit i mai avui estat visitat per un metge anglès i tampoc havia utilitzat el seu sistema públic de salut.

Tot plegat ha estat una mica surrealisme aquesta vista al St Philips Medical Centre, sinó hagués estat que el meu genoll inflamat em molesta molt, hagués xafardejat més, però no estava per gran comprovacions del sistema de salut. Soc un mal malalt, que només va al metge quan està a les últimes i això és culpa d’ésser fill d’un metge i una infermera, que perquè em fessin cas dels meus mals, quasi havia d’acabar a terra per cridar l’atenció. De fet avui, han passat coses sorprenents i com sempre ha aparegut la punta política.

M‘ha visitat un metge que m’ha preguntat si era familiar del gran heroi catalanista Mr Companys. El més sorprenent, és que sabia coses del President Companys, encara que no deia President, perquè el personatge se l’havien explicat a l’escola de petit. No està malament per començar la visita. També m’ha comentat, il•lustrant a la infermera que ens acompanyava, que existia el Barça. Un club increïble- -deia, que no vol posar-se publicitat a la samarreta per patriotisme. Aquí he callat, ple de vergonya i no m’he atrevit ha explicar-li que la pijància de la directiva del Barça acabaran anunciant a la samarreta una dictadura, com és la xinesa.

La resta, deixem-ho com informació confidencial mèdica. Veurem que troben a les radiografies i a l’analítica. De fet del centre he acabat al University College Hospital. Res de greu, perquè he estat jo qui s’hi hagut de desplaçar, amb la cama embenada, entre mig d’una marea de visitants, literalment menjant-se la ciutat. També comprar amb recepta, a una farmàcia a Londres, també és una experiència que s’ha de passar. Tot plegat la millor manera d’aprendre anglès i sota pressió, que és quan apareixen les paraules adormides o quan el body language va a tota marxa.





...

M’avisen que no m’haig de perdre el programa de TV3 “El favorit”, dedicat a Ermessenda de Carcassona, perquè hi podria haver-hi material pel Portal de Vivéncia Aranesa. He mirat els 58 minuts i 53 segons del programa via internet i l’he trobat d’una gran eficàcia a la divulgació de la història. Algun moment xavacà pels comentaris que pretenien fer gràcia, però molt interessant el conjunt del programa, sobretot nacionalment parlant.

No podré aprofitar res pel Portal “Univèrs Occità de Vivéncia aranesa” , perquè no hi ha un desenvolupament de la qüestió occitana de forma àmplia. Perquè de fet, Ermessenda, la muller del Comte Ramon Borrell de Barcelona, va jugar un paper català de primer ordre a l’època.

El que és interessant són algunes reaccions als programa com ha estat la de l'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació, que ha llençat una campanya que diu: “VOTA PER LA FAVORITA!. Perquè les dones fem història, que guanyi l'Ermessenda de Carcassona”.

I ho argumenten:
"El favorit" de TV3: Un concurs on les dones no existim. Has d'escollir entre 13 personatges històrics:12 homes i només 1 dona!!! A QUI VOTARÀS?. L'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació fa una crida a la queixa activa.
Vota per l'Ermessenda de Carcassona:
-Per protestar d'una manera activa front al sexisme del programa.
-Perquè les dones fem història.
-Perquè les dones veiem la televisió.
-Perquè les dones participem.
-Perquè les dones existim”.

Queda, per la meva part, recollida la queixa. Però malgrat la veritat de l’Observatori, no seria el meu favorit/a.

-------------------------------------------------------
L'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació (ODMC) és un espai creat a finals del 2000 per iniciativa dels Consells Municipals de les Dones de cinc ajuntaments del Baix Llobregat: Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, i Sant Joan Despí.
-------------------------------------------------------

...

Per a lectura:
Article periodístic meu a la web “FUTURCATALÀ” – fòrum nacional català

El pujolisme o com explicar la història del nacionalisme

Per a molts parlar del Pujolisme els hi fa una certa mandra, el curiós és que els que els hi fa mandra, sigui gent de la seva pròpia corda. Però tots plegats ens hi haurem de posar fulles, perquè caldrà analitzar aquest fenomen anomenat Pujolisme, de d’alt a baix. Malgrat que el propi protagonista vagi dient (de vegades sembla amenaçant) que no farà unes memòries, tot i que de sota mà, ha propiciat unes quantes biografies i tesis doctorals, diem-ne oficials, encara que no s’expliciti així. Déu n’hi do la barra d’alguns senyors acadèmics, que van de crítics!!!.

Aquesta anàlisi del Pujolisme haurà d’ésser.... (Per continuar l'article CLICAR)
---------------------------------------------------

...

Acabo de llegir les 232 pàgines dels “Treballs de primera lectura” de la Ponència redactora de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

La meva també és una primera lectura d’urgència i haig de fer-ne una lectura pausada amb llapis i paper, però d’entrada, a la Val d’Aran s’han d’encendre totes les llums d’alarma per com és tracta el tema aranès. Evidentment tal com està en la “primera lectura” és un avenç de la situació actual, però és un avenç enverinat, perquè no és tant el que és diu, com el que no és diu.

No és recull el sentit profund de l’escrit consensuat per totes les institucions araneses, per tots els partits polítics i per les associacions..

Aquí algú esta fent un doble joc, i a Aran és diu una cosa i als despatxos del Parlament de Catalunya una altra. Esperaré a fer-ne una anàlisi detallada.

De moment, podeu entrar a la lectura d’aquest històric text:

“Treballs de primera lectura” de la Ponència redactora de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. (Clicar- versió en pdf)

...

Viure a l’estranger i exercir d’investigador en politicologia, t’imposa una forta disciplina de seguir puntualment tot el que passa arreu i sobretot al teu país. A mi em convé estar informat de forma detallada, de Catalunya i Aran, del resta de Països Catalans i de la resta d’Occitània, com de tot el que passa a l’Estat espanyol i a l’Estat francès, i això representa seguir innumerables articles de la premsa escrita, rastrejar molta informació on line, sentir gravacions de ràdio de tota mena i procedència i també veure gravacions de programes de televisió, en especial TV3. A més a més, a traves d’aquest blog, com del portal de Vivéncia Aranesa, rebo molts e-mails amb informació molt variada, de gran utilitat.

Això representa quatre hores diaries, per estar al dia. A més sense oblidar el tema britànic, és clar.

Entre els molts programes de televisió que tinc emmagatzemats, acabo de veure el programa “Entre línies” de TV3, dedicat a Pascual Maragall. És titula “Maragall, de prop” ( Emès el dilluns passat, dia 16 de maig). No tinc les dades d’audiència, però segur que ha estat molt seguit i potser qui em llegeix també l’ha vist.

Només hi ha una cosa que vull reflexionar, a part que el President Maragall no diu la veritat en destacar que el programa que esta participant, és un exercici de transparència que el President Pujol no exercia, perquè precisament el presentador, el periodista Ramon Pellicer, destacava al començar, que seguint la línia del programa fet al President Pujol és feia aquest segon, però a part d’aquesta constant guitza a Pujol, que tant agrada al socialistes catalans del PSC, el que vull destacar és que m’agrada que el President Maragall surti reforçat personalment en el reportatge i no quedi con un impresentable.

Tanta maragallada, tanta incontinència i tant li han disparat a boca de canó, criticant-lo i en fotent-se, que semblava que tenien un President talment un xixarel·lo. Doncs, sortosament, no. I encara que discrepi d’ell i que lamento que sigui ell el President, un cop investit, vull que la màxima autoritat del meu País o sigui el President de la Generalitat, tingui categoria, consistència i serietat. Jo sempre he cregut que Maragall era tot un senyor i com a senyor, i no com a Capità Tapioca, se l’ha de criticar. És simplement un sentiment patriòtic, enfocat a les Institucions i als nostres representants. Però també és un respecte a la seva figura humana i política, que tot i discrepar, respecto.

...

Barça!!!
---------------------------------------------------- Poema objecte de Joan Brossa: PAÍS
"País", projecte de 1986 realitzat al 1988. Una pilota de futbol simbolitza el cap i una "peineta" l'adorna. Un país.

...

Al Portal de Vivéncia Aranesa és reprodueix una carta oberta del President de l’Institut d’Estudis Occitans adreçada a Pascual Maragall, que no té pèrdua. Sobretot perquè posa en evidència a David Grosclaude, el propi President de l’Institut, que sempre s’ha apuntat a aventures estranyes com l’Euroregió de Maragall, l’Eurocongrés filo convergent, Polítiques pirinenques a lo Paco Boya (Unitat-PSC) o sigui autoodi identitari, raspallar al Conselh Generau convergent i el resultat lògic de tota aquesta confusió, és la maragallada de l'ingrés a la Francofonia.

Sempre és el mateix resultat, és la desfiguració de la nació occitana. A veure si Grosclaude d’una vegada sap distingir les amistats perilloses de les de militància occitanista.


Letra dubèrta de l’Institut d’Estudis Occitans al President de la Generalitat de Catalonha (Clicar)

...

“Germanes bessones”

Se m’ha trencat el cor amb aquesta pel·lícula . Cada minut que passa, sóc més jueu. No puc entendre l’enorme maldat de l’Holocaust, i tot plegat a dues hores d’avió de casa o sigui a la cantonada d’una suposada civilització madura. La pel·lícula no aporta ni una sola escena de violència física, però la brutal violència era a cada fotograma d’una emocionant història d’amor entre germanes. L’he vista en holandès i alemany amb subtítols en anglès, perquè aquí no és dobla, és subtitula, potser ara l’hauria de veure mirant només les imatges, oblidem-ne de tota la lletra.

...

Ahir des de la LSE britànica, vaig participar a un xat per internet, que a Catalunya lidera el filòsof Josep-Maria Terricabras. El xat anava sobre el nou Estatut de Catalunya. Vaig exercir d’aranès. Insòlit el discurs d’alguns participants, però sobretot la concepció més inquietant, va ésser la de Terricabras dient que els aranesos tenen drets lingüístics i no nacionals. Desprès però, ho matisa i diu “...però el que sigui, si ho volen els aranesos...”. L’altra qüestió insòlita, a hores d’ara, son les persones que creuen que l’Estatut i l’Aran no tenen relació.

Com que respecto molt a Terricabras, seguiré participants als seus xats, que fa cada dues setmanes, però no penso parar fins canviar-li la visió sobre Aran i que entengui que és un País amb una base nacional, la de la nació occitana. D’això se’n diu fer lobbying, però és que cal posar-se a la roda de qualsevol persona amb projecció pública, per anar fent la “taca d’oli” i la pedagogia sobre les aspiracions nacionals dels aranesos. Des de “Vivéncia Aranesa” tenim el “Programa Víctor Balaguer”, que precisament té com a finalitat, difondre la realitat d’Aran a l'exterior. Cal urgentment, que ens posem les “piles”.


...

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.




“Joc” de Teoria dels cossos
Gabriel Ferrater

...

Mentre estic immers en la lectura d’un munt de llibres sobre Occitània (comprats via on line, bàsicament a Catalunya-Nord), estic tornant a la lectura de l’art, que sempre és la benzina que em fa funcionar. He encetat, el que diuen és la biografia oficial de l’escultora anglesa Elisabeth Frink. És un llibre de Stephen Gardiner (Editorial Harper Collins, 1998). De Frink sempre m’havien agradat els seus caps, i els seus ocells misteriosos, encara que el millor bust és el seu propi cap. Observeu-lo en la portada del llibre. És contundent, especial i heterodoxa.

M’hagués agradat saber-ne més i conèixer-la personalment, però ja és morta (1930-1993). Com també d’altres escultors d’aquí, que sempre m’acompanyen com Henry Moore i Barbara Hepworth.

Tot un cap de setmana estrany, en un Londres fastigosament de diumenge, encara que ben amanit, escoltant música de canta-autors catalans, del que en podríem dir dels “últims”, encara que algun fa molt de temps que funcionen i caldria que s’escoltessin més, com Albert Fibla o Mariona Segarra.

Al fons, amb un Tàmesi molt alt d’aigua i amb un vent fred i emprenyador, se “sent” (de sentir i d’escoltar) la consciència i la veu a la premsa, de tota l’ala esquerra del partit laborista passant factura a Blair i demanant-li que plegui. Perquè com deia, l’actriu i diputada socialista Glenda Jackson (Hampstead & Highgate), al seus possibles votants: “...Voteu-me malgrat el líder del meu partit, sigui el senyor Blair. No hi penseu en ell, perquè l’hem de fer fora...”. Algú s’imagina aquesta manera de fer propaganda electoral a Catalunya.




...

...

L’Alcalde de Vielha, en Juanito, és a l’hospital.
Ànims, que la feina ...
... i la cançó esperen!!!


.

És comença a parlar de la Festa d’Aran del 17 de juny.

La de l’any passat, vàrem tenir el privilegi enverinat, que beneits i finançats pel Conselh i l’Ajuntament de Vielha, va aterrar Catalunya Ràdio de Barcelona, muntant paradeta i fent uns programes en directa per a tot Catalunya.

Una operació barroera i colonial, que a qualsevol nacionalista aranès li havia de fer mal.

Nosaltres, els de Vivéncia Aranesa, vàrem reivindicar una “Ràdio Nacional d’Aran” i ho vàrem fer d’una manera simple i senzilla amb una modesta pancarta, davant el grapat d’euros que és varen gastar. A més d’aquesta manera, vàrem aconseguir, que en els propis programes se’n parles de la reivindicació d’una ràdio del País.

L’Ajuntament va posar l’envelat i el Conselh va editar la propaganda repartida a totes les cases. Encara avui no puc saber quan va costar tot això. A part de la moguda de professionals i patums mediàtiques.

Però el que si sé, és que tot el gremi oficial, va fer mans i mànigues perquè des de la societat civil no poguéssim fer actes utilitzant llocs i equipaments públics. Nosaltres no vàrem poder aconseguir la Sala del cinema de Vielha i alguna plaça com la de l’església també de Vielha, estava condicionada a la punyetera Ràdio de Catalunya que volia tenir tots els llocs per si plovia.

Aquest any les coses aniran molt diferent, sobretot des d’associacions culturals com Vivéncia Aranesa.



“Volem ua Ràdio Nacionau d’Aran”
Associacion culturau Vivéncia Aranesa (Clicar)

...

Al final en el “Ethnicity and Nationalism Research Workshop” de la London School of Economics and Political Science (LSE), apareix un tema que m’interessa, en concret el “Nacionalisme i la Cultura Popular”. Ja feia setmanes que em donaven la llauna amb el “Nació i l’Imperi”, precisament el tema estrella de la Conferència anual de la Association for the Study of Ethnicity and Nationalism (ASEN) que s’acaba de celebrar, aquí a Londres. (Que per cert, no hi he anat, avorrit del tema i sobretot perquè parlar d’imperialisme i no cobrir l’imperialisme espanyol, per exemple a Llatinoamèrica, és un buit massa gran).

Aquests Workshops d’investigadors són com uns seminaris de discussió, on la base son les presentacions públiques de cada participant. Ara estic sota la batuta de dos pesos pesants dels acadèmics que són estudiosos del nacionalisme: en John Hutchinson i en John Breuilly. En Breuilly és l’últim que ha “entrat” a la meva vida, veurem com ens discutim, de fet li preocupa la “política del nacionalisme” i això a mi també m’interessa, més que tanta “teoria política” i el que jo en dic “novel•la del nacionalisme”, que moltes vegades són autèntiques parides, d’una suposada realitat nacional o de minories -com diuen aquí-, que alguns, per més inri, només coneixen de llibres.

“Nacionalisme i Cultura Popular” que m’ha d’ajudar per acabar de resoldre el que escric sobre la Val d'Aran, en especial “El paisatge i la Memòria”, “El fet dels Pirineus”, “El turisme i la identitat” i sobretot “La música nacional a Aran” amb les cançons tradicionals i la dansa. Una bona aventura intel•lectual per comprendre millor un poble.


Els temes del Workshop, en les deu setmanes de debat, d’aquest últim trimestre acadèmic, són:

ETHNICITY AND NATIONALISM RESEARCH WORKSHOP
Summer Term 2005
NATIONALISM AND POPULAR CULTURE
1. THE PEOPLE AGAINST THE ELITE: ANGLO-SAXONS/NORMANS AND GAULS/FRANKS
2. OUTLAWS AND POPULAR NATIONALISM
3. THE COUNTRYSIDE: FOLK SONG AND DANCE
4. THE CITY: SYMBOLIC TOPOGRAPHIES
5. POPULAR SPORT
6. EXHIBITION
7. NATIONAL IDENTITY AND INTERNATIONAL TOURISM
8. NATIONAL IDENTITY AND FILM
9. EXHIBITING THE NATION
10. BANAL NATIONALISM
--------------------------------------




...

Avui és el Sant del meu Marc.
Són felicitats per a ell i per a tots nosaltres, de tenir-lo a ell.
Com la màgia de la fotografia:






...

Veure NOVETAT SANT JORDI:
IV Premi de Raconte en Occitan Les Talúries 2005
al portal “Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa” (Clicar)

...

BON SANT JORDI !!!






L'enamorat li deia
de Joan Salvat-Papasseit



Penyora d'amor, penyora.
Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
- o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja,
una ametlla
o bé l'esqueix
d'una clavellina nova.

No fóra mesquí de res
penyora d'amor, penyora;
- o la flor del cirerer
o el llesamí
o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
jo em donaria teu
i tu et donaries tota.

Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.






...

¡Oh, Mein Gott!
Així d'expressiu era el diari alemany d'esquerres Die Tageszeitung. En una ...

Article a FUTURCATALÀ
(Llegir-Clica)

CONTRA L’OBLIT

Vull recordar
que no vull oblidar
car vull ser jo mateix
Vull recordar
que vull oblidar
car no vull patir massa

Vull recordar
que no vull oblidar
que vull oblidar
car vull conèixer-me

Car no puc pensar
sense recordar
car no puc voler
sense recordar
car no puc estimar
car no puc esperar
car no puc oblidar
sense recordar

Vull recordar
tot el que hom oblida
car no puc salvar-me
sense recordar
ni salvar els meus fills

Vull recordar
el passat i el futur
i vull recordar
que aviat hauré d’oblidar
i vull recordar
que aviat jo seré oblidat


ERICH FRIED
(Viena, 1921 - Londres, 1988)
Traducció de l'alemany de Marc Granell i Gustau Muñoz

És comença a preparar la Segona Caravana Occitana 2005.
Veure el portal “Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa” (Clicar)

M'haig d'afermar en una de les grans Organitzacions-No-Governamentals Internacionals, especialitzades en Cooperació i Desenvolupament i per això viuré allà on faci falta, sense límits de desplaçaments i lloc de residència.

Avui Londres, demà ves a saber on. Està resultant esgotador.

Mentre tant, hi ha nou Papa i espanta tanta ortodòxia, sobretot per la cooperació i la pobresa, la injustícia i els drets humans. Veurem com evoluciona tot això. Jo ho tinc clar: solidaritat feta des de la millor preparació professional.

I a “Ratzinger-Benet XVI” de preparació no li falta, esperem que no quedi curt amb la generositat al dèbil i al progressisme, perquè fins avui, seguia una carretera totalment diferent.

El resultat de les eleccions basques obren una enorme finestra per normalitzar el País Basc.

Malgrat el rin-tin-tin dels partits espanyols i dels seus diaris, com “El País” (PSOE) i “El Mundo” (PP) enterrant el Pla Ibarretxe i donant una imatge de derrota al PNV, aguantar com aguanten, els del Govern Tripartit Basc (PNV-EA i EB) té merit polític, tot hi haver perdut votants que no eren seus i han tornat al PSE o a l'esquerra canalitzada pel Partit Comunista de les Terres Basques. (Això tant ha passat al PNV com als comunistes de EB).

Bestial que els d'Otegi tinguin la força i disciplina que tenen. Ara és el moment per dissoldre ETA. Per començar el procés, que serà llarg, perquè hi ha centenars de presos. El primer que han de fer els socialistes de Madrid és, com ja diu la llei espanyola, apropar als presos bascos a les presons d'Euzkadi.

No hi ha ni el mínim dubte que Zapatero ha negociat amb la gent d'Otegi. Això és bo i podem entrar a un període de Diàleg en majúscules i d'acords. O sigui un reforçament de les expectatives de pau.

La caverna amb el PP, ens marejaran durant setmanes, atacant a Zapatero; fins i tot acabaran dient-li còmplice d'ETA. Si Zapatero aconsegueix posar el morrió a la seva pròpia caverna, això pot canviar de veritat.

En un “país normal”, desprès d'unes eleccions parlamentaries, és parla de l'arquitectura del nou Govern, a Euzkadi a més i sobretot, s'ha de parlar de normalització política.

El Síndic d'Aran Carlos Barrera ha volgut donar una visió optimista a la sortida de la reunió que ha tingut amb membres de la ponència parlamentaria que elabora el nou Estatut d'Autonomia, però la veritat és que s'ha trobat que la parlamentària del PSC, la senyora Lídia Santos ha estat “d'una centralista de to pujat”, que esgarrifa. (I pensar que el parlamentari Paco Boya està darrera tot això!).

Sembla mentida que ningú vulgui agafar el toro per les banyes i digui d'una vegada, que “Aran és un País”.

Cap partit català té assumit, en el seu programa polític, aquesta definició identitària aranesa, ni tant sols el partit de Carod-Rovira o sigui ERC, per molt que digui sis línies en aranès, en el discurs de la sessió commemorativa dels 25 anys de Parlament de Catalunya.

El Síndic Barrera cada dia afina més, però parla amb “boca d'advocat” en comptes de fer-ho amb “boca de polític o politicòleg”. Repeteix el que li diu el seu grup assessor jurídic, que s'apropa molt al que hauria d'ésser, però no utilitza un llenguatge de polític i de patriota aranès adequat. S'ha de traduir en llenguatge polític, aquest vocabulari eclèctic i de poc màrqueting polític, com per exemple: “peculiaritat privativa”. És com anar a caçar a la muntanya amb una canya. No fa pedagogia. Se l'acabaran rifant i a més el Sindic s'acabara driblant-se ell mateix i caurà, fent-se una auto-traveta, perquè no domina tot el cos argumental de la defensa política.

Quin llenguatge i aparell conceptual!!!.

Algú s'imagina una manifestació amb pancartes que diguessin: “Volem Peculiaritat Privativa”. “Volem ésser un territori específic”. “Volem una fórmula administrativa adequada”. Això és un llenguatge de misèria, digne d'un reglament funcionarial, però no és un llenguatge polític clar, entenedor per especialistes i per la ciutadania. Quan és parla a la premsa, és parla pel ciutadà de a peu, tant del català com de l'aranès, i aquestes perles semi-jurídiques, no és el millor reclam reivindicatiu.

Barcelona. Plaça de Sant Jaume.
Francesc Macià proclama la República Catalana,
el 14-4-1931.
-----------------------------------------------------------------

D'un error, ha acabat sent una revolució pel meu ordinador.

Primer he hagut de passar per la dictadura de Microsoft, i avui gastar-me moltes lliures esterlines, per reforçar el meu sistema operatiu Windows XP Home, després d'unes hores de pànic per por a perdre diferents arxius. Però com que no està per històries la companyia, és permet d'esborrar tota mena programes de la pròpia casa, quan poses al dia la totalitat d'un sistema, i et convida a tornar-los a comprar.

El salt és passar a Programari Lliure. Començant per instal·lar-me l'OpenOffice.

Només és la versió 1.1, però és tot un paquet ofimàtic, que hi ha la versió catalana, i que inclou diferents mòduls, des d'un tractament de text, un gestor de fulls de càlculs, fins un mòdul per presentacions multimèdia i un altre per realitzar gràfics.

És tota una filosofia fer costat al Programari Lliure, perquè el que és, en el fons, és una cultura de solidaritat i de compartir saber. Hi ha projectes molts grans en marxa d'aquesta manera de fer, però a més el que hi ha, són petites participacions de centeners d'aficionats a la informàtica que comparteixen, desinteressadament, múltiples solucions.

Programari Lliure és programari gratuït, que te'l pots baixar de la xarxa d'internet. Això cal recordar-ho.

A Catalunya hi ha una gent, com son el col·lectiu de Softcatalà, que ha fet i esta fent una feina impagable per normalitzar la informàtica al català. Esperem que un dia aparegui una iniciativa semblant per l'occità, on l'aranès hi ha de tenir cabuda.

Material per a llegir:
Article meu a la Web “FUTURCATALÀ”



L'enorme beneiteria de l'oposició catalana

Arriba un moment que escoltar a l'oposició catalana al Tripartit del Govern de la Generalitat cansa, cansa de veritat. Maragall no és el President que necessitava Catalunya, ni la fórmula del Tripartit la que jo volia i creia i segueixo creient, necessitava el País. Però un cop s'ha produït l'esdeveniment, i ja tenim Tripartit, i ja tenim President Maragall, l'oposició ha de fer d'alternativa de forma responsable.

Evidentment em refereixo a l'oposició de Convergència i Unió, perquè l'oposició del PP, ja va quedar ben galdosa amb la moció de censura i tota la seva malaguanyada enginyeria d'imatge.

L'estil David Medí, portaveu de CDC, i l'estil Felip Puig, portaveu de CiU al Parlament de Catalunya, són nefastos. Només els hi falta dir, quin Conseller s'ha afaitat malament aquell matí o quina Consellera necessita anar a la perruqueria, perquè hi ha comentaris d'aquests dos polítics que fan enrogir, a qualsevol ciutadà sensat, encara que sigui de la seva corda.
(Per continuar l’article: CLICAR aquí).

El meu Marc avui exposa una sèrie de fotografies a Madrid, en l'exposició “Canal Abierto 2005”, a la Sala d'exposicions del Canal de Isabel II. Això és fa en el marc de les “XII Jornadas de Estudio de la Imagen de la Comunidad de Madrid. Registros Imposibles: el mal de archivo”.

Tot plegat, és una moguda cultural amb treballs fotogràfics relacionats amb la idea de document, arxiu i registre.

M'hagués agradat anar-hi, sobretot per sentir la presentació del Marc i fer-li costat. ( I veure les cares horroritzades de la gent, sentint parlar en espanyol amb un fort i irritant accent català. Que és la manera que el meu fill, trepitja la llengua castellana).

És molt interessant que abans d'acabar la Universitat, ja tingui oportunitat de penjar els seus “artefactes”. Perquè tot plegat, malgrat el realisme, són “artefactes creatius”, que no deixen d'ésser una interpretació molt personal de la realitat i un autèntic striptease del fotògraf.

Els organitzadors diuen sobre les jornades i activitats col·laterals: “...pretenden ser un espacio de estudio y debate en torno a los distintos modos de articular lo real mediante sistemas de clasificación, tanto en el pensamiento como en las artes visuales. Se tratarán desde los conceptos de “arqueología del saber” de Foucault y “mal de archivo” de Derrida, hasta la revisión de las identidades nacionales fijadas a través de imágenes documentales, pasando por la creación subjetiva de espacios de la memoria y el saber...”. Que m'agradaria participar-hi a mi !. Per parlar sobre aquesta “...revisión de las identidades nacionales..”. I explicar-los-hi la “teoria de l'elefant”.

Això és una tàctica molt simple, apresa a Irlanda, que els militants nacionalistes catalans utilitzàvem sota la dictadura. En xerrades i tota mena de col·loquis, és parles de que és parles, ja sigui del clima com de la poma, s'havia d'acabar parlant de “l'elefant” o sigui “dels drets nacionals de Catalunya”. Avui, no se quants anys desprès, per a mi “l'elefant” son els Països Catalans i Aran, o sigui l'Estat espanyol plurinacional. De fet el Marc sense saber-ho o sí, fa sortir “l'elefant” en totes les seves creacions. Perquè malgrat escapar-se de polititzacions, és impossible no transmetre d'on un mama la cultura.

A mi els debats electorals m'entusiasmen, en general tots els debats sempre m'exciten i aquesta nit el debat electoral entre els candidats a lehendakari, que feien a la televisió Euskal Irrati Telebista 2 o sigui la que fa l'emissió en espanyol, no podia perdeme'l.

Deixo les anàlisis polítiques per qui li pertoqui fer-ho amb urgència periodística, només vull destacar unes quantes sensacions que m'ha despertat el debat.

Quina enveja no tenir un Ibarretxe català, encara que els hi regalo l'enrenou intern que tenen. Ni Pujol, ni Mas, ni tan sols Carod, mai han defensat el país com ho fa Ibarretxe. És tota una altra història, és una concepció nacional tant conseqüentment patriòtica i clara, que imposa.

I respecte als nacionalistes espanyols bascos s'acaba simplement, amb la frase que els hi ha espetegat Ibarretxe al duet PSE-PP: "El problema es que ustedes no creen en este país y para dirigirlo hay que creer en él".

Que bé li va al Govern Basc tenir a dins, a Javier Madrazo de Ezker Batua, perquè en el debat donava canya per l'esquerra. I és que sembla que des de Catalunya i Aran no és recordi, que el Govern Basc de l'Ibarretxe és un Tripartit amb el PNV, Eusko Alkartasuna i el comunistes d'Ezker Batua, la federació en el País Basc de Izquierda Unida. En l'eficàcia del debat, tenir aquest sparring per l'esquerra ha estat útil.

El que també em sobta és que el lehendakari Ibarretxe no tingui més mala bava, i doni més canya, sobretot quan l'acusen directament de còmplice del terrorisme.

Mentrestant a l'entrada de la televisió basca s'ha muntat un sarau considerable amb policia inclosa, perquè l'Otegui de Batasuna exigia ésser al debat i volia entrar. D'això res se n'ha dit al debat.

Per altra banda, és una barbaritat l'exclusió Aukera Guztiak del procés electoral, però malgrat el tipus d'organització, si poden colar un gol amb el Partido Comunista de las Tierras Vascas, serà bo per la democratització i pacificació d'Euzkadi.

Sinó al temps. Perquè ETA vol pactar i acabar. Hi ha indicis d'això per tots costats. Caldrà veure si, entre tots, ho saben fer. Però caldria un PP amb morrió i una premsa responsable, que ajudes a la pacificació i no posar benzina constantment a la foguera.

M'agradaria donar classes a la Universitat del País Basc, però com he llegit avui en un article: “...a partir de determinada edat, una il·lusió és una urgència...”.

Per un investigador social com jo, veure i observar al detall, tot el que està passant al voltant de la mort del Papa, no te preu. Sobretot fent-ho amb “els ulls del cor”, en expressió de Sant Pau.

ELS NENS DELS MEUS POEMES

Els nens dels meus poemes:
la nena que mira d’amagat la nació
el nen de sis anys amb galtones de maduixa
ja volten els quaranta.

No en tenen prou amb jocs de màgia per navegar segurs pel son.
Combaten el sobrepés. Tenen problemes de
fe.
S’estimen més els viatges en grup.
A fora és més segur. Monitors a l’abast.
Infermers. Psicoterapeutes. Capellans.
Es vacunen contra la utopia.

Però de sobte torna la primavera. Com un
anagrama.
Un dia més llarg que el menú. Rosers en flor.

I a la fi la banalitat que enyorem tant.
Un jardí als llavis

EWA LIPSKA (Cracòvia, 1945)

Poesia Polonesa
Traducció del XIII Seminari de Traducció Poètica, Farrera de Pallars, novembre de 2003.

Segueixen els actes sobre l’escriptor occità Max Roqueta.

Clicar la Web : Univèrs Occità de VIVÉNCIA ARANESA

Per tots els indicis de com van les coses al Parlament de Catalunya, la qüestió de la Val d'Aran ho té prou malament. Certament que hi haurà una part a l'Estatut de Catalunya dedicat a la Val d'Aran, però està per veure si recollirà els seus continguts nacionals i que no quedi tot aigualit, amb fórmules de “territori específic amb peculiaritats històriques”, o sigui exactament igual que Castelldefels, encara que l'Aran sigui una mica més gran. Aquest és el nou invent socialista: “territori”. Tant territori com l'hort de casa.

El Síndic d'Aran, el convergent Carlos Barrera i el cap de l'oposició a Aran i parlamentari socialista català Paco Boya, passaran a l'historia catalana, aranesa i occitana, per ésser els polítics “intel·lectualment” responsables d'un “bunyol”, que durant anys, els aranesos pagarem en escreix. Perquè han embolicat la troca d'una manera insòlita, desorientant a propis i a estranys. Fent només un descarat partidisme de vol gallinaci i de falta de respecte a la ciutadania del País. Sí, del País que és Aran!.

Un País que ens el deixaran absolutament acultural i absolutament venut al capital de fora, i a més ens deixaran una solució institucional pobre, tan pobre com els Convergents ho varen fer en el primer Estatut.

No és seriós com va la cosa. Sinó s'organitza una forta mobilització, no ens faran ni cas. Sinó al temps.

Quina campanya de relacions públiques ha fet el Conselh Generau d'Aran cara els parlamentaris i l'opinió pública catalana i espanyola?. Cap. Res.

És planta una llavor (les reivindicacions i els documents), és rega (les negociacions), s'hi posa abonaments (les relacions públiques), vitamines (els grups de pressió) i és rega més, etc etc. I sobretot és vigila que ningú destrossi a guitzes el sembrat (els socialistes) amb l'ajuda d'un capatàs (el Paco). Res de res. Un document oficial presentat i que faci el que vulgui el Parlament. Increïble Honorable Senyor Síndic!!!. Que és produeixi el miracle!!!.

I els “progres conseqüents” del País on són?. Jugant a la botifarra o fent melmelada de maduixa?. Doncs molt bé.

Estic en una petita habitació d’una residència al centre de Londres, són les tres de la matinada, i estic cansant la vista, davant un ordinador, escrivint com el pujolisme ha tractat a la Val d’Aran des de 1980. He parat i cridant, m’he preguntat que estava fent allí. És veritat: Que estic fent en un món universitari, que sembla un a mar de taurons, i que m’haig de carregar moltes dotzenes de personatges, simplement, perquè m’escoltin?. Que faig parlant de pujolisme, que han estat uns ingrats colossals?. I de la Val d’Aran? Que ni el clima em beneficiava la salut. Cada vegada que respiro a Londres gasto dues lliures i 42 penics. Em cauen els pantalons, perque m’he aprimat. I tot plegat per aconseguir una recerca política. HELP!!!.

La mona pel meu germà Agustí!!!.





--------------------------------------------------------------
Més material per a llegir:

A "FUTURCATALÀ":

“La caixa d'eines” i el debat nacionalista

Des de fa uns mesos, m'he proposat escriure en tots aquells fòrums catalans i transversals de discussió, que tractin temes de les nacions sense estat i dels nacionalismes. Ni que sigui modestament, cal fer costat a tants nous projectes de futur català.

És important que el lector s'adoni que dic “transversals” o sigui fòrums on totes les opcions hi tenen cabuda, fins i tot aquelles veus que puguin incomodar a la pròpia línia editorial del fòrum. No cal que descobreixi que hi han plataformes que s'omplen la boca de “transversalitat”, “pluralitat” i “unitarisme” i només acullen els seus propis de la tribu, amb aportacions políticament correctes pels seus plantejaments, quasi sempre de militància de partit. Sinó fos per l'ús pervers del concepte de transversalitat, penso que estant en el seu perfecte dret, de fer el que vulguin. Crec fermament en deixar viure i que em deixin viure.

(Clicar aquí per continuar llegint)



A "RACÓ CATALÀ":

Què en sabem de la Val d'Aran? (II)

Una primera cosa que sorprèn dels catalans que som catalanistes i/o nacionalistes i/o independentistes és el poc que sabem de la Val d'Aran. Però sobretot sorprèn el poc que estem disposats els catalans a “trencar-nos la cara democràticament”, pels drets nacionals dels aranesos.

I la culpa de tot això no la tenim només els catalans, sinó també la tenen els propis aranesos, però sobretot qui en té la culpa és el nacionalisme espanyol, que a la Val d'Aran no només oprimeix econòmicament i culturalment, sinó que a més s'ha convertit en el discurs ideològic de bona part de la població. (Un 35% explicita obertament el seu espanyolisme i un 40% el té sota el seu aranisme).

(Clicar aquí per continuar llegint)

ANUNCI:

L’Equip Nacional de Futbol d’Occitània busca jugadors aranesos.

Llegiu: Univèrs Occità de VIVÉNCIA ARANESA (Clicar).

Després de veure en directe, via internet des de Londres, l’entrevista a TV3 al President Maragall, penso que la crisi a la política catalana serà llarga. Perquè no és pot ésser tant cínic de dir que la qüestió del “3%” ja s’ha acabat i seguir creant un clima de sospita a tota l’època de CiU, en el govern de la Generalitat de Catalunya.

Hi ha la sospita del 3% per tot arreu.

Fins i tot la creació de l’Oficina anti-frau, la fan aparèixer com una resposta a la situació del 3%, quan no tindria que ésser així. Perquè en sí, el projecte és bo.

La pròpia Comissió d’Investigació del Parlament, més que el Carmel, acabarà sent la revisió política i la crítica, de tota l’època convergent. Només faltava que l’estalinista Boada la presideixi i acabi manipulant, com ja fa, els tempos i la imatge pública. Serà un judici polític al pujolisme.

I no cal dir la investigació del fiscal Mena, que està utilitzant la premsa a tot drap, filtrant tota mena de “sorolls”, amb tots els corbs voleiant i criminalitzant el nacionalisme català.

És de cínic que Maragall digui que ja no passa res, perquè passa i passa molt.

CiU està aculat en un cul de sac, i els socialistes, amb els escolans d’ERC, acusen a tothom directament, o indirectament. Ens han cobert de merda a tots, fins i tot els que acompanyàvem el projecte del nacionalisme possibilista, puntualment.

S’ha de trobar una sortida.

Només faltava les crides públiques a què tothom és torni delator.

Sigues un xivato per Catalunya!!!.

Perquè, no hi va el senyor Pere Esteve a la Comissió i al Fiscal?. Perquè, ningú no és pot creure que Esteve, avui d’ERC, no té informació de l’economia Convergent, havent estat Secretari General d’aquest partit.

O sigui: xivatos els altres, però Esteve no hi va. Esquerra no hi envia la seva gent.

Potser no hi va, perquè algun dia haurà d’explicar la compra de la seu central de Convergència a Barcelona i altres operacions bancàries.

Maragall i els seus inquisidors polítics, Carod i els seus comissaris polítics i Saura i els seus vigilants de seguretat, van senyalant amb el dit a tot nacionalista català i li diuen: “...corrupte!!!”. I a més també diuen en algú: “... i si tu no ets corrupte, és, perquè ets un desgraciat, però en el fons tens ànima de corrupte: nacionalista de merda!...”.

I amb aquesta gent hem de treballar?. I aquí no passa res?.

El Pentàgon ha acceptat que almenys dues persones varen ésser mortes o millor dit assassinades, per tortura, per les tropes americanes a l’Iraq.

Algú ha vist alguna editorial dels nostres progres diaris europeus, algun article de denúncia?. Perquè d’això se’n feia ressò el “New York Times” i diferents ONGs.

Jo no entenc res!!!. Fins i tot, és té material gràfic de com peguen a la gent!!!.

Ja ningú s’escandalitza de res, hi ha un cinisme instal·lat per tota arreu, que destrossa les arrels profundes dels drets humans.

A mi tota aquesta gent, no em representen per a res. Quan és cridava pels carrers: “No amb el meu nom”, s’estava reivindicant tot un altre món, que cal explicar i construir dia a dia, amb el perill de què sé n’enfotin els miserables de sempre.







Això no són actors, són els “souvenirs gràfics” de les tropes americanes, torturant.
Ah!, que ja ho sap tothom, doncs res, tornem a la feina, que no ha estat res. Perdoneu, sóc un il·lús.

assassinat
2 DR PEN Homicidi qualificat per la concurrència de determinades circumstàncies agreujants.
tortura
f 1 DR PEN /HIST /POLÍT 1 Acció d'infligir deliberadament a una persona dolor o sofriments aguts físics o psíquics a fi d'arrencar-li una confessió o de castigar un acte.

Aquest dissabte ha estat un desastre, un dia de depre profunda, que ha acabat quan he caigut a terra a Oxford Street, entre mig dels cotxes, al centre del carrer.

Ha estat una trompada enorme, estic adolorit per tot arreu, no sé que tinc a la mà esquerra, que em fa malalt. De cop, la depre ha desaparegut. I és que en moments complicats se’m desencadena un no sé que, que em fa dominar la situació. És un estat d’ànim potent, com si volgués dir a l’adversitat, que no m’ensorrarà. I els que em coneixen saben, que haver caigut a terra, al lloc més llardós de Londres, és un plus per acabar-me de fotre, perquè a més, m’ha destrossat els pantalons.

Tot plegat, segurament això, com moltes altres coses, les dec al meu estimat pare.
Una vegada, estant també depre, aquesta vegada seriosament depre, em va donar la sortida pràctica per relativitzar el meu estat d’ànim i sobreposar-me a l’ensorrament. Simplement em va dir, dedicat des d’ara mateix, a fer de voluntariat de suport a malalts profunds. I certament, estar a l’Hospital entre malalts de SIDA i adonar-te del drama, va ser un eficaç revulsiu. Que mentre per una banda se’n feia el cor petit pels que és morien, per l’altra, pensaves que tu tenies una immensa sort.

M’havien demanat un text sobre que era la solidaritat, doncs això: l’obligació moral de fer costat als altres en l’adversitat, i a més aquesta obligació moral ve augmentada, per la bona situació que estem nosaltres. Si a més, aquesta acció també ens és gratificant: perfecte, perquè serà un suport, a la pràctica, de més qualitat, humanament parlant.