La Web per felicitar 
els 90 anys 
del President Pujol (i 3)

 

“Coses petites” de Jordi Pujol

Ja fa uns dies que estic publicant experiències polítiques viscudes per mi, és la meva manera de presentar unes primeres versions de textos que podrien ser una espècie de memòries digitals. De fet aquest blog és un dietari. Però el que és sensacional és rebre critiques i sobretot rebre noves informacions del que jo explico.

Si mai publico les memòries aniran ben repassades, criticades i complementades.

Demà Jordi Pujol fa 90 anys, aprofito novament per felicitar-lo i per publicar un text meu de 1983 relacionat amb el President.

Dins la història del President Pujol el que explico, ho reconegués o no, fou transcendental en la seva vida, com també per a mi va representar la meva “liquidació” política a CDC, després d’una intensa vida Convergent.

Jo no sóc dels que reneguen de la seva militància Convergent i com independentista n’estic orgullós de tota la seva evolució al sobiranisme a la que Artur Mas els va acabar portant. Es clar que Mas desgraciadament va liquidar el que gent d’ideologies diferents convisquéssim a CDC i els va portar al liberalisme més salvatge, en el que menjava “retallades” per esmorzar, dinar i per sopar. Un salvatge.

Òbviament el 1983 no sabia que el “gàngster de tv3” l’any 2016 mataria a la seva dona i ell es suïcidaria.  

 

 

    QUADERN VERD: 19 de novembre de 1983 

El gàngster de tv3 i Jordi Pujol

 

No hi ha cap mena de dubte que el Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el té el President Jordi Pujol ben lligat entre la por sobretot dels contractats a l’Administració, el respecte i en alguns delegats, pocs, amb ganes de deslliurar-se de tota la seva pressió i control.

Jo arribo a un Consell Nacional de CDC que en aquesta ocasió ja està molt rodat i hi entro per substitució per ocupar un dels llocs vacants dels delegats que per la raons que sigui, s’han donat de baixa de l’organisme, per exemple per incompatibilitat i per molts altres motius que a mi sempre m’han semblat inversemblants, com donar-se de baixa perquè el delegat necessito estar més temps amb la família i les reunions del dissabte diu que li tallen una relació i atenció continuada dels seus.

Al Consell Nacional d’avui sempre serà recordat per un petit enfrontament meu amb Pujol. Enfrontament o plantada, segons com es miri. Per a mi ha estat important, per a Jordi Pujol no ho sé, perquè no m’ha cridat a soles, que ja és un símptoma.

M’alço a la reunió i m’identifico i ho faig amb els meus dos cognoms lligats, que queda molt bé lligats amb un guionet en un text escrit, però que en veu alta queda una mica pompós. Però a part de que m’agrada utilitzar el cognom compost, perquè vull valorar a la meva mare i sempre jugo aquesta carta per diferenciar-me d’altres familiars, també en aquesta ocasió em serveix d’una manera singular per diferenciar-me del meu senyor pare, que tot i ser del Consell Nacional per sort d’ell, no hi assistia.

Aconsegueixo un cert silenci i dret li dic al President Pujol que deixes de fer-nos combregat amb rodes de molí i que no justifiques el que era injustificable, que era haver anomenar com a director de TV3 a un gàngster com era l’Alfons Quintà, que estava fent xantatge al President amb uns articles al diari madrileny El País sobre Banca Catalana. Quintà era el delegat a Catalunya del diari.

Crec que el silenci és va notar més, en Pujol em va matar amb la mirada, no va dir res i a continuació varen sortir algunes veus atrevides fent costat al meu impactant raonament, el que més sobtava, almenys a mi és que em citaven diem-me el meu cognom compost, que mai havien dit i que sonava com un artifici.

Si ja les meves declaracions públiques sobre el necessari independentisme han trencat la relació amb el President, ara ja penso que serà definitiu.

Doncs, no haver-se deixat entabanar i que sobretot no ens prengui per idiotes el Molt Honorable.

19 de novembre de 1983 

 

 

IMATGE: Escultura “Sant Jordi” (1975) de Josep María Subirachs.

 

La Web per felicitar els 90 anys del President Pujol (2)

Els hereus del PSUC contraataquen

L’historiador i periodista Antoni Batista publica al diari Ara d’aquest diumenge, jo ho llegit a l’Ara Balears, un article que titula “La segona clandestinitat del president Pujol”.

Batista és un excel·lent periodista, però quan fa de periodista orgànic del PSUC patina, sobretot quan ha intentat explicar la lluita unitària clandestina contra el franquisme, perquè ha esbiaixat totes les explicacions d’una manera insuportable per a un independentista. Però no només els del PSUC i els seus periodistes  s’ho apunten tot de l’antifranquisme, que fins i tot explicant la lluita unitària més amplia, ho fan de vegades de manera inversa a la que els propis comunistes havien dissenyat.

A Batista els títols als llibres i als articles no ho fa bé, per exemple haver co-escrit un llibre titulat “La Gran Conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya”, traeix la pròpia Assemblea i al propi PSUC: l’Assemblea de Catalunya no va ser “una conspiració”, fou precisament a l’inrevés. Fou la progressiva sortida a la superfície de les forces democràtiques.

Tota aquesta introducció reforça que Batista titula malament l’article de Pujol. La segona clandestinitat? A part de frivolitzar la “clandestinitat” amb un pretès enginyós titular, Pujol avui serà ningunejat, si nosaltres volem.

Perquè Batista als 90 anys del vellet Pujol és el moment d’explicar a fons el “pujolisme”. Des de dins i des de fora.

En l’article s’afirma : “ ... L’independentisme també li deu alguna cosa, però es clar, l’independentisme està en plena fase d’escriure’s una història a mida i Pujol li fa tanta nosa com a aquells tantíssims que li deuen algun favor i han optat pel connais pas de les negacions de Pere”.

A part de la barra personal de Batista de disparar que els “altres fan la història a mida” quan ell ha estat el campió de fer “històries a mida” i amb cartes marcades.

Per què sabeu que passarà? Que mentre explicarem al detall, al detall, el lligam del “pujolisme” amb l’independentisme històric i actual, també explicarem el PSUC i el “pujolisme”.

I llavors els pota negre del comunisme psuquià s’hauran d’amagar sota les cadires. Òbviament hi haurà excepcions, perquè el PSUC, tot i les meves frontals discrepàncies, crec que és un valor importantíssim de la història del País.

Serà divertit desvetllar els noms dels desagraïts actuals de “l’esquerra catalana oficial” que durant anys cobraven del “pujolisme”, literal cobraven, a canvi de res deshonest i jo crec que ells no eren deshonestos; i ho feien simplement a canvi de construir un potent Sistema de Partits a Catalunya, allò que tant ara molesta a uns nostrats que disparen contra els partits, inflant un discurs proto-totalitari, això si ple d’estelades.

Perquè 90 anys donen per moltes histories que anirem teixint.

T’hi apuntes Batista?

La primera història per explicar:

El dia que el PSUC va deixar de fer costat al Front Nacional de Catalunya de Joan Cornudella, després d’anys, d’anys de lluita unitària antifranquista i va fer costat incondicional a Jordi Pujol i a la seva gent. El Guti t’ho hauria d’haver explicat Batista. A mi no m’ho d’explicar ningú, perquè jo hi era i vaig viure el “drama”.

  

La Web per felicitar els 90 anys del President Pujol (1)

 

En Jordi Pujol em crea un amor-odi descomunal.

I no per la famosa lleixa del seu pare i els seus incompliments amb la hisenda espanyola. Això m’importa ben poc, a més perquè em crec la maleïda “lleixa”.

I no em preocupen els fills del President, amb tanta descendència havia d’aparèixer algun oportunista delinqüent de vol gallinaci traint el parlamentarisme, però globalment, simplement són uns negociants jugant a l’alt ric de les finances amb tota la indecència del capitalisme més salvatge. Son les seves concepcions, son seus els diners i els seus negocis. Si en comptes d’especular amb alts riscos, haguessin invertit en economia productiva, ningú se’ls hi hagués tirat al coll.

Entre un Pujol passat de rosca i creient-se profundament el rei del mambo que ho podia tot i que pensava que li perdonarien “la jugada” d’Andorra si ho explicava; combinat amb les difamacions de la policia i els jutges “patrioticos”, de les acusacions dels talibans de l’esquerra més paranoica, i del nacionalisme català més dretà que l’ha ningunejat, ha estat una combinació demolidora que ha triturar la honorabilitat i el prestigi del President Pujol.

Com rates els llepaculs de sempre i els polítics porucs del nacionalisme català, saltaven de la Fundació del President i des del govern Mas li treien despatx oficial i tot títol protocol·lari. Ha de ser el record mundial de la destitució d’honors a un càrrec públic: tot en menys de 15 dies. Sense judici, ni sentència de res, res. Una jugada Express incomprensible. Ja veurem com la Justícia empapera a Pujol. De moment no està passant.

La història de Jordi Pujol encara s’ha d’escriure.

El primer que hauran de fer es “llençar” les Memòries del President ja publicades i recollides per un periodista suposadament “amic”, perquè són una enredada nacional, amb tantes llacunes i faltes d’explicacions que les fa inservibles. No menteix, simplement calla coses i així manipula els esdeveniments.

Com independentista i d’esquerres encara tinc molt per explicar del “pujolisme” oficial. En podria escriure molts textos, perquè com sempre jo he estat a la “cuina” del nacionalisme, i quan li neteges les sabates al líder i el veus en calçotets, ja et poden explicar el que vulguin o el protagonisme “daurar la píndola”: que jo hi era, ho veia i ho sentia tot. I jo mai he signat un document de confidencialitat, com si que ho han fet els membres dels governs Pujol en les seves sessions executives i això no ho imposava Pujol, ho especifica la llei catalana.

Seguiré en un proper escrit, perquè hi ha molta informació oblidada.

Els catalans i qualsevol en el món civilitzat quan una persona fa 90 anys se’l felicita. Això honora el de l’aniversari i honora el que felicita. Menys sectarisme i menys amargats.

 (Continuarà)

 

La Web per felicitar al President Pujol ... clicar aquí

Una persona que he venerat al Front ha estat Francesc Espriu. I també la seva dona Maria. Quan varen riure i quan vàrem patir !!!

M’agrada la pintura d’Espriu i em sap greu que el Museu d’Art Modern de Tarragona tingui un quadre seu titulat “1640-Rebel·lió” (Oli sobre tela de 1997) guardat al magatzem, arxivat i sense exposar-lo.

Un petit homenatge en la commemoració dels 80 anys del FNC seria fer visible aquesta obra i que l’exposin permanentment.

Les millors commemoracions no són les efímeres, són les que creen nous compromisos.

                                                                     

Al blog de la publicació L’INDEPENDENTISTA que forma part de la “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista” he publicat un text que ara entra en discussió com hem fet altres vegades i un cop arrodonit el text amb solucions de consens, sortirà un text més elaborat que llavors publiquem en un altre format digital amb més disseny. Abans de la Covid-19 també ho publicàvem en paper premsa, però aquest cop ja no ho farem.

L’INDEPENDENTISTA era un Suplement de la revista de premsa universitària LO CAMPUS, però ara ja corre sol com a publicació independent discutint sobre independentistes. Té una línia editorial claríssima, però acull totes les versions i variacions estratègiques i tàctiques de l’independentisme.

 L’article és titula : Prou !!!.

Amb el subtítol: La culpa no és de Rufián, Tarda i tota la tropa d’ERC, la culpa és de Puigdemont, Torra i tota LA NOSTRA tropa que són uns inconscients

 

L’INDEPENDENTISTA ... clicar aquí

Suïcidis, homenatges i Secrets de família

Formo part d’una família on el suïcidi ha aparegut en escena bastants cops: la meva àvia paterna es va suïcidar (bevent llegiu); el meu avi patern es va suïcidar (amb gas); la meva avia materna es va suïcidar (es va llençar per la finestra).

La meva mare no es va suïcidar, però jo sempre he pensat que fou com un “suïcidi simbòlic”. Fou una negligència mèdica com una casa de pagès de la Clínica 3 Torres de Barcelona. La mare, la que jo creia la més guai del món i la més maca, va voler afrontar una operació de cirurgia estètica. Allò que deien “quatre cosetes sota els ulls” per agradar més. I com que era infermera, entre col·legues cirurgians, improvisant, sense fer les proves clíniques prèvies adequades, es va quedar a la sala d’operacions per una aturada cardíaca.

El pare havia començat una relació sentimental important amb la que li dèiem al FNC la “francesa” tot i ser catalana, però venia de Paris, després d’haver-hi fet una llarga estada. Una dona intel·ligent, maca amb minifaldilles espectaculars i amb aquella àuria que donen les parisenques compromeses.

La “francesa”, l’Anna, que acaba de morir als 89 anys, va ser una excel·lent militant independentista, una excel·lent companya del meu pare que va ser la seva segona muller i una excel·lent àvia del meu fill.

Els Secrets de família són això “secrets”. Tot el que he explicat fins aquí és públic, fins i tot el meu pare va escriure un article en una cutre revista del cor culpant-se de la “merda de la cirurgia estètica” i explicant el cas de la mare, però no medicament sinó sentimentalment.

El meu pare que era un crack i una bona persona, però no tenia ni punyetera idea de com funcionar entre dones, malgrat que com tots els que varen perdre la mare quan eren infants: busquen i busquen. Actitud mal destre que jo vaig patir amargament i que no entenia en el seu moment.

Jo m’havia enrotllat amb una cosina, concretament del que en diuen una cosina valenciana, ja us podeu imaginar el daltabaix de la família i li deien a la nena els seus pares que no podia anar amb mi perquè jo seria com el meu pare: un faldiller. Però jo somicava: -Quina culpa en tinc jo? És injust.

El pare no era un faldiller, simplement era un mediterrani amb una posició política de “mascle alfa” constant.

Tots els “Colomines” aniran al cel fins i tot el meu germà historiador, i jo ja des de petit m’he preguntat: Els senyors que s’han casat dues vegades o han tingut múltiples parelles, com s’ho faran, viuran junts eternament al cel?

Bon viatge Anna.

+++

IMATGE: Escultura "Dona" (Paris,1950) de Gertrudis Galí.

Entre sèries sobre el Front

En ocasió de que em varen il·lusionar a parlar de la història del Front Nacional de Catalunya (FNC) vaig fer unes petites aportacions en aquest blog de manera seriada, ho vaig acabar prudentment i vaig emplaçar al lector a una altra sèrie pel proper setembre. (Quasi sempre m’havia negat a parlar del passat).

Tots el textos del blog foren escrits amb ritme de premsa, que vol dir escriure un dia per l’altra (i immediatament publicar), però hi ha material que cal preparar-lo amb calma.

No sóc historiador, sóc politicòleg i periodista.

Per tant la meva aproximació històrica al FNC és memorialística i centrada entre els anys 1969 al 1976.

D’aquest període viscut per mi m’interessa aprofundir les publicacions del Front, per oferir-ho com a material de “fonts primàries” als historiadors perquè facin la seva feina. I també per fer-ne divulgació més amplia on faci falta.

A mi m’interessen els continguts de les publicacions: els seus articles, cròniques, les seves il·lustracions, la seva estètica, la seva tipografia, la seva terminologia, la seva edició i distribució. I tota aquesta anàlisi posada en el context polític i el nivell organitzatiu del Front.

A part de les col·leccions particulars que espero que algun dia es decideixin a dipositar-les en arxius públics, en l’aspecte de les publicacions del FNC (1969-1976) en tenim a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, a l’Arxiu Històric de Sabadell, a la Biblioteca de Catalunya, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, a la Biblioteca Pública Arús, al Centre de Lectura de Reus, a la Biblioteca de Montserrat /Universitat Ramon Llull i  als arxius de les Universitats de Barcelona, la Pompeu Fabra i l’Autònoma de Barcelona.

Una enorme dispersió i amb diferents polítiques arxivístiques per apropar-te al material que vols consultar. Ni un 0,2 % el material està digitalitzat.

Material que cal analitzar:

- “ARA”, òrgan central del FNC en la seva Segona Etapa.

 - “Full d'informació”: Suplement del butlletí ARA.

 - “ARA SUPLEMENT” del Butlletí interior de Front Nacional de Catalunya adreçat exclusivament al País Valencià, a les Illes Balears i a la Catalunya Sobrepirinenca”.

 - “Quinzenal d'informació” del FNC.

 - “Front : per Catalunya lliure i socialista” : Publicació de la Secció Universitària del Front Nacional de Catalunya.

- “BLOC”: portaveu del Bloc Català d’Estudiants del FNC.

- “ACCIÓ” : portaveu de la Joventut Obrera del Front Nacional de Catalunya.

- “FULLS”: Nucli d'estudiants de Front Nacional de Catalunya a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada.

- “COMBAT”: portaveu de FNC a les Terres de Lleida.

Hem d’aconseguir que es digitalitzin totes aquestes col·leccions i fer-ne col·lectivament una lectura profunda dels textos,  òbviament tenint en compte quan foren escrits en dictadura i en militància activa.

A que és xocant que de la “Catalunya Nord” en diguessim llavors la “Catalunya Sobrepirinenca” ?! Hi ha perles de llenguatge genials.

En defensa de Laura Borràs (1)

Hi ha moment que cal cridar ben alt per una persona i jo ho faig ara i aquí per Laura Borràs. Em solidaritzo totalment amb la Honorable senyora.

Formalment és l’aparell judicial, però ja són tots els aparells de l’Estat que van per ella. I no precisament per dir-li “maca” sinó per encolomar-li un delicte econòmic i administratiu en l’adjudicació de contractes de quan ella exercia de directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Ara el Suprem demana al Congreso autorització per empaperar-la ja que és diputada.

De la Borràs feia dies que no en sabia res, sobretot perquè jo he bloquejat el meu compte a Facebook des del que vaig arribar a saber la vida i miracles de la Laura, almenys del que s’ha de saber. Un excés de penjar fotografies en una època que potser no s’imaginava que aniria fent carrera política, serà unes de les carregues que en el futur l'hi anirà amargant la vida.

Dec ser l’únic de Catalunya que no té una fotografia al seu costat.

Doncs avui he visitat algunes webs i he mirat alguns articles històrics i actuals que parlen de la nostra protagonista i els de Madrid sempre la presenten com una “tonta” brillant que ha deixat perdre la Universitat i tota manipuladeta ha entrat a la “secta d’en Puigdemont”.

Escombraries i més escombraries, calúmnies i més calúmnies anant cobrint a la Borràs i mira que és alta!

No us penseu que jo l’adoro, o l’estimo, o la segueixo en els seus tuïts literaris o dedicats als seus amors ocults, la Borràs em cau fatal.

I per què?

Perquè la Borràs és una “independent” de professió, que no pot cantar ni en una coral, perquè sempre va de solista, això podria ser bo, però sense “partit polític” et quedes sense assegurança i quan l’espionatge espanyol o la judicatura et vol violentar i calumniar pot acabar trobant-se sola.

Però reteniu la idea: el CNI i jo pensem el mateix. Avui la Borràs és la millor candidata com a Presidenta de la Generalitat de Catalunya, per això la destruiran tant com puguin. Ja han començat.

Official Secrets

The Spy Who Tried to Stop a War

He vist a la plataforma Amazon Prime la pel·lícula “Official Secrets” (2019), basada en el llibre de Marcia i Thomas Mitchell “The Spy Who Tried to Stop a War” dirigida per Gavid Hood i amb actors reconegudíssims com Keira Knightley i Ralph Fiennes.

No us faré cap espòiler, però en síntesi és una episodi de la vida de Katharine Gun, una treballadora del “GCHQ - Government Communications Headquarters” o sigui un dels serveis d’intel·ligències britànics, especialitzat en rastrejar comunicacions. La treballadora va filtrar un memoràndum secret exposant una operació d'espionatge per influenciar a diplomàtics de les Nacions Unides encarregats de votar una resolució sobre la Invasió de l'Iraq de 2003.

La pel·lícula bastant fluixeta és un drama polític real.

El que no és fluixeta és la enorme denuncia d’uns polítics i d’una política anglesa i nord-americana indecent, amb George Bush i Tony Blair encapçalant-la. (Hi ha trossos amb gravacions reals d’aquests personatges). L’Aznar no surt, però corria per allà.

És entretingut de fer comparacions de les coses que he vist en la pel·lícula i de les coses que vivim aquí.

Per exemple: seria un thriller polític interessant resseguir i motoritzar el CNI a Catalunya o sigui el Servei Secret Espanyol i tot la xarxa que tenen muntada per “esclafar” el denominat “Procés independentista”.

Que escolten? Com influeixen en comunicacions com internet amb fake news? Com influeixen a la premsa? Quines dinàmiques polítiques malèfiques han construït? A qui paguen dels polítics per fer espanyolisme? O com s’han infiltrat als partits i organitzacions sobiranistes i a qui tenen en nòmina per distorsionar? Etc, etc...

Seria un servei d’espionatge de merda, sinó intentessin fer tot el que he descrit i més segurament.

La pel·lícula introdueix el que en anglès en diuen un whistle-blower que seria com un denunciant o alertador, que és una persona que treballa per a un organisme i denuncia públicament, les irregularitats comeses per aquest organisme per motius d’interès públic. Si la paraula la busquéssiu al diccionari diria un “xiulador”, però s’ha de posar en context.

Ja us podeu imaginar que aquest concepte té dues cares: una d’ètica positiva com “el denunciant” o de negativa com “el delator o el traïdor”. Sempre un serà una cosa o una altra segons l’observador.

En la batalla campal de Twitter sobre l’arena política catalana, aquests conceptes són híper-utilitzats, disparant en totes direccions. Hi ha tuits de polítics professionals en exercici que fan autèntica vergonya. 

Quants estant a sou de l’espionatge espanyol?

+++

IMATGE: Xiulet tallat en os de balena (1821), Londres.

Del meu Dietari de l’any 1976

El Partit Socialista 
de Catalunya-Congrés

Aquí podreu conèixer la prova que en Miquel Iceta menteix històricament i políticament sobre el dret de l’autodeterminació i el PSC. Necessita menjar cues de pansa en quantitat i menys reescriure i desfigurar la seva història.

Per la meva part quan el PSC és va incorporar a la disciplina del PSOE (1977), vaig deixar el partit.

Uns altres que inventen la seva història és ERC. Sempre s’obliden que durant un període molt llarg del franquisme i la post-transició fins al gran PSC-Congrés hi havia dues Esquerres oficials, que estaven a mort.

QUADERN VERD:

1 de novembre de 1976

“Congres del Partit Socialista”

Aquest matí el pare no s’ho creia que hagi pogut introduir el dret a l’autodeterminació en el nou programa polític del Partit Socialista de Catalunya-Congrés. El pare es sorprèn i ell ha estat la guia quasi sempre, però políticament és dèbil amb el seu petit partit el PPC, se’l menjaran en aquest nou gran Partit Socialista. Quan l’altre dia al Palau Blau-Grana morts de calor el pare en el seu discurs bramava des de la tarima “.. estem suant socialisme” i varen esclatar molts aplaudiments de complicitat, a nosaltres tot se’n ha complicat.

No sóc del PPC, però em veuen de la família, perquè ho sóc, hòstia! Però s’ha de batallar. Aquí hi ha una colla que no són de fiar, començant pel Raimon Obiols i quin desgraciat l’Isidre Molas!

En Molas de fet ha caigut en la trampa perquè li hem llençat en el debat del Congrés un os perquè el destrosses i així seria més fàcil aprovar la qüestió de l’autodeterminació. Com a representant de Convergència Socialista en Molas  ha fet de relator contrari a la meva proposta de que el PSC aproves la defensa d'una “Confederació de les nacions de l'Estat espanyol”. Òbviament l’ha guanyada, aquests no respiren “independentisme”, ni cap fórmula que s’hi assembli.

Però en canvi per molts esforços del relator contrari al dret a l’autodeterminació que ha estat Josep Andreu Abelló, d’una facció ERC, el Plenari del Congrés ho ha aprovat àmpliament. La meva proposta ha estat aprovada i he fet cara de pòquer, però em moria per dins.

Nosaltres respirem més tranquils i més còmodes entre tant marxista d’última hora, però per força en Joan Reventós també s’hi ha de sentir còmode respecte la qüestió nacional, és tot un senyor ... i ric. En Josep Pallach ja déu estar preparant una nova jugada i en Cornudella s’ho déu estar mirant. Socialisme marxista, socialisme reformista i socialisme solidari vaja macedònia indigesta.

El punt aprovat en el Document “Les bases per a un manifest programa del PSC”:  “... Els socialistes assumim plenament la lluita per la llibertat de Catalunya, convençuts com ho estem, que l'alliberament nacional està estretament lligat a l'alliberament de classe. Ens inserim així en la tradició del moviment obrer i popular que sempre ha afirmat categòricament en les seves línies programàtiques el dret del nostre poble a l'autodeterminació”.

Bravo!!!

1 de novembre de 1976

IMATGE: Escultura “Le coq” (1924) de Constantin Brancusi.

QÜESTIONARI Astrid Solé per a una recerca social:

El Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL),

Salvador Puig i Antich

i l’Assemblea de Catalunya

Respostes de Joan-Ramon Colomines-Companys

En el període polític que pregunta el QÜESTIONARI jo era Secretari General del partit independentista Front Nacional de Catalunya (FNC) (era secretari general in pectore perquè formalment no hi havia nomenaments). A la vegada era militant “alliberat” durant 5 anys. Vaig dirigir la revista central del FNC: l’Ara i vaig dirigir la propaganda i agitació política al carrer durant un temps.

Formava part a nivell unitari durant el franquisme a: la Taula Rodona (1966- 1973), a la Comissió d'Amnistia (1969), a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), a l'Assemblea de Catalunya (1971-1977) i al Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975-1977). I dins aquests organismes vaig portar algun secretariat tècnic com escriure actes o textos unitaris.

Totes les dades personals exposades fins aquí, son important explicar-les perquè tenen que veure en el període que pregunta el QÜESTIONARI i per donar més credibilitat a les respostes. Les respostes són de les meves vivències personals i/o opinions.

Tot i que vaig estar detingut diferents vegades i una entrada a la presó, que em desconnecten en alguns períodes del detall de la logística interna del partit i de les institucions unitàries, potser hi ha coses que se m’escapen, que no recordo o que no vull explicar.

QÜESTIONARI

1.Vostè formava part de l’Assemblea de Catalunya. A les comissions permanents és on anava un membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) com a informador (el Miquel-Dídac Piñero i Costa). La informació que ell donava en aquestes reunions, arribava a tots els membres de l’Assemblea?

No, no arribava a tothom. Algun cop es va parlar de Puig i Antich a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Encara que s’explica poc (volgudament per alguns), la Coordinadora era el real motor polític de l’Assemblea de Catalunya.

2.Quina era la postura oficial de l’Assemblea de Catalunya respecte el cas Puig Antich? Hi havia persones que no hi estaven d’acord? Els No Alineats? Hi havia diferència entre els membres del PSUC i les altres persones? [Suposo que les decisions de l’Assemblea es votaven i tots havien d’acatar l’opció majoritària (en molts casos la del PSUC)]

L’Assemblea de Catalunya no va tenir una postura unitària i oficial sobre la condemna a Puig i Antich. Posteriorment a l’execució alguna publicació de l’Assemblea de Catalunya en va fer la condemna.

3.El PSUC va ignorar el cas Puig i Antich per no relacionar-se amb la violència/agitació armada a l’espera de poder pactar a la futura democràcia? L’Assemblea de Catalunya ho va fer pel mateix motiu?

El PSUC va estar contra la condemna però no va possibilitar, ni promoure mobilitzacions. Ni ells, ni el sindicat i sectorials que dominaven, ni la lluita unitària que ells dominaven de manera central o pel territori.

Però a més el PSUC, sense tenir-ho comprovat encara que sospitat, es trobava lligat en una lluita unitària organitzada amb forces de l’independentisme que tenien una secció armada, molt més potent i efectiva que el MIL.

4.La feina que el MIL feia amb les Edicions Mayo 37 no es valorava? Posaven llibres prohibits a l’abast dels treballadors...

No ho sé.

5.L’Assemblea tenia una comissió de solidaritat pro presos polítics i demanava l’amnistia. No van considerar mai que els presos del MIL fossin presos polítics i que, per tant, els havien d’ajudar?

A l’Assemblea de Catalunya no, però els organismes independents: la Taula Rodona i la Comissió d'Amnistia sí. Als tres llocs hi havia la mateixa gent. A la Taula Rodona hi havia familiars de militants del MIL.

6.He llegit que alguns militants del PSUC diuen que el MIL era un grup desconegut a Barcelona, a finals de l’any 1973. Segons ells estaven totalment immersos en el procés 1001 de CCOO. Realment no es coneixia el MIL? Em costa de creure-ho. La gent que estava involucrada amb la política clandestina no rebia la informació del Comitè? Ells van difondre el Dossier MIL, es van fer comunicats, pòsters, l’API feia articles, altres partits com PSAN, CNT Informa van fer algun escrit... Tots aquests esforços eren minoritaris?

Eren esforços molt minoritaris, però el PSUC coneixia perfectament el MIL. No volien “contaminació” dels mètodes MIL a la seva militància.

L’independentisme més d’acció directe s’apartava del món MIL que creien insegur i sense l’estricte seguretat pels grups independentistes. Es tenia el convenciment que el MIL tenia unes importants deficiències en normes de clandestinitat. Cada contacte amb algú del MIL, para-MIL o simpatitzant del MIL tenia la seva vigilància i contra vigilància.

7.Quan van detenir a 113 membres de l’Assemblea (28 d’octubre de 1973) us van portar a la Model. Des d’allí (els presos polítics) també es van fer comunicats contra la pena de mort. L’Assemblea s’hi va sumar? He llegit que es va negar fins a l’últim dia a fer cap tipus de mobilització i fins i tot va intentar desmobilitzar a la gent dels barris.

La detenció del 113 es molt complexa. Jo vaig ser l’últim de sortir setmanes avanç de l’execució de Puig i Antich.

Mentre jo era a dins es va produir l’afer Carrero Blanco, L’independentisme català d’una manera colateral hi va estar informat prèviament i implicat. Estar lluny de qualsevol organització com el MIL, per raons de seguretat fou una obligació i una ordre.

Quan la mort de Carrero els dirigents del PSUC dels 113 a la presó, varen parlar amb el director de la Model desmarcant-se de la mort i condemnant les accions violentes. De retruc, varen mirar cap un altra costat sobre Puig i Antich.

8.Quan eren a la Model van veure o parlar amb Puig Antich o amb membres del MIL? Estaven a diferents galeries... Puig Antich tenia el tret a la boca...

Jo no i ningú del 113 que quedaven.

9.Per què diu que hi havia “mal rotllo” entre els comunistes i Puig Antich a la Model?

Explicat anteriorment.

10.Com van viure els presos polítics la mort de Carrero Blanco? Va canviar l’actitud dels comunistes cap als presos del MIL? Vostè encara estava a la presó quan van matar a Puig, oi?

Explicat anteriorment.

No, jo no era a la presó quan varen matar a en Salvador. Tot i que ho he vist publicat això.

També he vist en un llibre que deia que el meu pare Joan Colomines i Puig si que hi era a la presó quan varen matar a Puig i Antich, però és també una dada errònia perquè en les memòries del meu pare diu en un paràgraf: “... La segona estada a la Model, que s'inicià el 2 de maig, fou molt diferent de la primera. Hi havia una sensació de malestar entre el personal de vigilància. Feia poc, dos mesos justos, que al magatzem d'empaquetatge s'havia executat al garrot Salvador Puig i Antich”.

En tots aquests temes hi ha errors de “Colomines”. Només recordar que varen ser detinguts diverses vegades i una, tots a la vegada. Érem una amplia família tots implicats en la lluita antifranquista.

11.Al mes de gener de 1974 (consell de guerra i sentència de pena de mort per Puig), les accions del Comitè de Solidaritat Presos MIL es van intensificar i radicalitzar (utilització d’explosius en bancs i en monument a caiguts). Es van coordinar amb altres comitès d’Europa... L’Assemblea que opinava de totes aquestes accions?

L’Assemblea no opinava res.

12.Sap si és cert que l’11 gener 600 persones es van manifestar a Barcelona contra la condemna de mort de Puig, convocades pel secretariat de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya i el Comitè de Coordinació de CCOO?

Jo era a la presó, em sembla, però dubto molt i molt que es fes aquesta convocatòria.

13.L’Assemblea creia que indultarien a Puig Antich?

L’Assemblea no tenia opinió, nosaltres els independentistes del FNC no creiem que hi hauria indult.

14.És cert que poc abans que Puig Antich fos assassinat l’Assemblea va enviar una petició al papa de Roma per mitjà del bisbat de Barcelona i de l'abat de Montserrat?

Sí.

15.El vespre de l’execució es va intentar mobilitzar la societat barcelonina per tal que es manifestés davant la presó Model però l’Assemblea de Catalunya va considerar que no havia res a fer i que no calia anar-hi?

No.

16.Després de l’execució l’Assemblea de Catalunya va repartir un manifest exhortant la població a continuar les protestes contra l’assassinat de membres del MIL i a intensificar les mobilitzacions per a aconseguir l’abolició de la pena de mort i l’amnistia? Per què es va manifestar públicament un cop ja era mort?

Per raons de solidaritat política. Per alguns perquè la seva “clientela” ja estava avisada de que passava si s’apuntaven a les “aventures” del MIL. Aquesta era la postura del PSUC.

17.Després del cas Puig Antich van anar a la Model altres presos polítics de l’OLLA. En va sentir a parlar? L’Assemblea no els va considerar polítics?

L’Assemblea no opinava oficialment sobre aquestes qüestions, l’independentisme ho hagués bloquejat.

18.Per cert, el FNC no va participar en el Comitè de Solidaritat Presos MIL, oi? Per què?

El FNC anava a tot arreu per conviccions i per militància integral a tots els sectors.

19.El FNC tenia alguna postura oficial en el cas Puig Antich?

Sí, denunciar-ho abans i després de l’execució. De manera individual com organització, sense apropar-se a cap sector MIL, estava prohibit.

20.El FNC i l’OLLA van tenir algun contacte? Passar-se informació...

La història del FNC encara està per escriure, fins ara ningú ha explicat res intern de l’organització. Jo no ho sé. ●

Lleida, 25 de juliol de 2019